You ask me to enter ...

Pingyao, Xi'an i l'hora dels adéus

2009-04-24T11:14:00.014+01:00

Tornava de Guangdong i quasi sense adonar-me’n va passar una setmana. Quedava poc. Molt poc. Era la meva última setmana a la Xina !! Per afrontar aquesta dura prova va venir a fer-me l’última visita la meva amiga Xisca, que recordareu de la meva temporada a la bella Irlanda. Només arribar va assistir al comiat amb les meves dues estudiants. Adéu a les bessones a qui havia ensenyat anglès durant 6 mesos i de les quals vaig aprendre una mica de xinès. Després per acabar i fer la traca final pequinesa tocava una intensa setmana de turisme. Aquell diumenge vaig veure per última vegada la foto gegant d’en Mao a la plaça de Tian’anmen i vaig menjar els últims fideus fregits als hutongs fets pols de l’oest de Qianmen.

És molt dur quan cada cosa que fas és l’última. Procurant no pensar-hi vam concentrar-nos en el turisme deixant de banda la nostàlgia. Havíem de marxar de Beijing l’endemà però no hi havia bitllets. Degut al nostre forçat retard vam tenir un dia lliure que vam aprofitar per acomiadar-nos de la Muralla. Tenia una targeta guardada d’un xinorri que amb el seu cotxe es dedica a fer de taxista il·legal i engatussar guiris per portar-los a la Gran Muralla. Dues hores de camí i ens vam plantar a Huang Hua Cheng. El menda ja hi havia estat quan a l’octubre la Carolina em va honrar amb la seva visita però en aquella visita em vaig quedar amb les ganes de pujar al tros més salvatge de la Muralla i estava disposat a treure’m l’espina clavada aquell dia. Vam dinar fideus i arròs (com sempre) i xino-xano vam arribar fins la casa d’un pagès que recordava bé de la meva anterior visita. Aquell home cobrava 20 kuias per barba per deixar-te travessar la seva finca i accedir a la Muralla. Regatejant dient-li que si em feia descompte li portaria més guiris vam pagar només 30! Amb aquell petit estalvi em sentia ple d’energia i preparat per escalar les roques i els arbusts fins ser a dalt de tot.

La vista era acollonant. La primavera aflorava i s’obria camí en aquella oblidada part de la Gran Muralla. Sort que anàvem amb pantalons llargs perquè les branques de la frondosa natura ens esgarrapaven les cames a cada passa. Vam murallejar una bona estona per la part feta polsi després per una zona reconstruïda on et podies fer una idea del que havia estat aquella bestiesa de mur protector.

L’endemà tocava iniciar el viatge. Sense menjar-m’ho, ni beure-m’ho ja tornava a estar en un tren llitera per passar una altre nit embotit dins un llit minúscul. Vam tenir sort i vam entabanar al revisor perquè ens canviés el bitllet ja que ens havia tocat la llitera del mig i jo no podia ni moure les parpelles aprisionat allà dins com si fos un bocata entre dos xinorris. Ens va posar a un compartiment separat i ens va deixar dormir als llits de sota on com a mínim pots seure i tens accés al terra del tren sense haver de fer el saltimbanqui per les escales. Vaig convèncer el revisor explicant-li que aquell era el nostre viatge de casats i que volíem una mica de glamour i intimitat ... va colar !

Pingyao és una ciutat que encara conserva la fesomia de com era fa uns 300 anys. casetes baixetes, muralla que envolta la ciutat i temples taoistes fets de fusta fa centenars d’anys. Pingyao seria una passada si els 4 carrers principals no fossin com un mercadillo sense fi pels guiris. Balato balato, look-a look-a, cheap-a cheap-a i “acoso i derribo” al turista ocasional sigui del color que sigui. Però que hi farem si el poble és maco és normal que els guiris vinguin a veure’l i que els locals en treguin profit.

Vam veure les cases dels antics capitalistes del poble i vam comprovar com malgrat el show-business al voltant del turisme aquella ciutat val molt la pena. Abans d’agafar un altre tren llitera vam anar a veure la finca de Can Wang (que és el cognom més posat al món després d’Armadàs i Cantalapiedra”). Esparavem veure una altre casa gran adornada estil “Dinastia Ming” però la finca del Sr. Wang era ben bé una ciutat sencera amurallada on fa uns segles aquell cacic xinès dominava la comarca des de la seva “cabanyeta”. No sé si amb el tema de la crisi Mr. Wang podrà rellogar totes les habitacions però sens dubte té una feinada si vol treure’n profit perquè aquell terreny era tan gros com Marina D’Or però amb un estil més xinès i sense haver especulat amb el litoral Mediterrani.

I visitat Mr. Wang tren altre cop. L’última parada era Xi’an! I què hi ha a Xi’an que sigui famós? Doncs els guerrers que van estar al Fòrum de les Cultures. No vam reservar cap hotel per pernoctar a Xi’an així que vam anar a tiro fix. Bus 306, 7 kuais i fent ruta cap a la zona on estava el mític exèrcit de terracota.

Ara haig de fer una mica de retrospectiva per explicar-vos d’on ve això dels Guerrers de Xi’an.

Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana, hi havia un emperador de nom Qin Shi Huang. Aquest bon home va unificar fa més de 2000 anys els diferents regnes en que estava dividida la Xina de llavors i va crear la primera Xina més o menys cohesionada. (els que saben història ja em corregiran perquè jo, com diria el meu amic Martí, sóc un illetrat).

Bé, el cas és que el bon Qin Shi Huang tenia un ego de les dimensions del Mar Groc i li va donar per fer obres a l’imperi (una mica com Joan Clos però sense la Imma Mayol de tinenta d’alcalde). Va començar el primers trams de la Gran Muralla (que va ser idea seva) va unificar les mesures de pes i longitud a l’imperi i es va passar mitja vida buscant l’elixir de la immortalitat (el que ningú sap és que el va trobar i ara esta en algun lloc entre les Muntanyes de Tora Bora amb Elvis, Mao i Marilyn fent uns Gin Tonics a la salut de Hu Jintao).

Com que, com hem dit, el noi tenia l’ego pujat i sabia que tard o d’hora hauria de morir va decidir fer-se un mausoleu de dimensions bíbliques. Entre 300.000 (segons la policia) i 700.000 esclaus (segons la organització) van construir la seva tomba durant una pila d’anys i van ser assassinats o suïcidats per mantenir els grans secrets del gran taüt del primer emperador de la Xina. Diu la llegenda que al mausoleu hi ha 100 rius de mercuri i magnífics i desconeguts objectes i utensilis. Alguna cosa deu ser certa perquè els científics han trobat a la zona del mausoleu concentracions de mercuri 100 vegades superior a les normals. Però no han tingut ous d’obrir la tomba.

L’any 1974 un pagès picava amb un pic per fer un pou als afores de Xi’an quan de sobte va picar sobre alguna cosa que no era sorra humida. Va seguir cavant i li va aparèixer un careto com aquest.

Havia descobert l’exèrcit de Terracota petrificat de l’emperador Qin Shi Huang !! Ni més ni menys que 8.000 soldats i 520 cavalls perfectament col·locats guarint el mausoleu de l’amic Qing Shi Huang.

35 anys més tard els Guerrers de Xi’an sóc una de les atraccions turístiques més visitades de la Xina i s’ha convertit en un parc temàtic en forma de complexe del merchandisinng on es ven tot tipus de articles relacionats amb els soldadets de l’emperador. Rèpliques a mida real per posar al menjador, figuretes de guerrers jugant a bàsquet o a ping-pong, ninotets que imiten els guerrers amb el teu careto ... tot és possible si els xinesos poden guanyar uns kuans kuais a costa dels guiris estúpids. Jo volia encarregar un guerrer de mida real amb la cara de Scarlett Johansson per posar-lo al rebedor de casa però em van dir que els de Finnair em farien pagar sobrepès a l’aeroport.

Tornant a Xi’an city vam visitar el barri musulmà i vam entrar a la mesquita (envoltats dels guirirs que tornaven de veure els guerrers). La ciutat bé mereix una visita si es tenen una parell de dies lliures. Els guerrers i la mesquita són dignes de veure.

Sense fer nit a Xi’an i sense dutxar-nos (lleig) vam pujar al que seria l’últim tren del viatge. Vam tancar els ulls i ens vam llevar a Beijing. Era l’últim dissabte. Havia de solucionar el traspàs de poders amb la propietària del pis i acomiadar-me d’unes 2000 persones. El meu temps a la Xina s’estava exhaurint. Últimes cerveses, últims balls al Tun, últims cubates al Kai i últims somriures de matinada amb la meva gent... encara no havia marxat i ja m’enyorava. L’últim sopar el vaig fer a Hou Hai amb la meva amiga Linlin, la primera amiga que vaig tenir a la Xina quan vaig posar-hi els peus per primer cop durant el llunyà estiu del 2007.

Mirant enrere veia molts records, molt moments màgics, molts viatges, molta gent que s’ha creuat al meu camí i que m’enduré a casa sense pagar sobrepès. Les maletes estaven plenes però jo marxava ple també. Un any a la Xina no és fàcil d’oblidar. Malgrat no he parat quiet durant els darrers mesos em quedo amb la sensació d’haver-me deixat coses per fer, racons per descobrir i persones per conèixer. Però havia pres la decisió i no podia ofegar-me en les llàgrimes de la nostàlgia prematura. A l’aigua de Hou Hai vaig veure reflectida la llum de totes les persones que d’alguna manera han col·laborat a fer del meu “període xinès” una etapa inoblidable. Semblava una cançó de Sau però amb instruments xinesos. Es feia tard. Havia de marxar. A contracor em vaig acomiadar de la Linlin i la meva moto elèctrica va fer l’últim viatge amb el JR al damunt. A casa m’esperaven en Xavi, en Guillem, en Lafa (vull dir en Rafa), la Xisca i fins i tot en Dani ... tot els comiats són tristos però inevitables. És millor fer-los ràpid i dient "fins aviat" ...

Vaig dormir inquiet, nerviós i neguitós i quan em vaig despertar vaig veure per la finestra com un militar hissava la bandera xinesa davant del ministeri de cultura. D’aquesta manera vaig deixar la Xina ... conscient que mentre jo la recordi amb melangia des de Catalunya ella seguirà pujant qui sap fins on.

Ara fent un tallat amb gel a la Plaça Augusta de Sant Cugat veig el Monestir i sé que estic a casa.

He tornat. Pel carrer veig passar parelles amb cotxets, joves amb uniforme, uns hippies amb rastes fumant alguna substància il·legal i de sobte creua la plaça un matrimoni xinès amb una nena moníssima. Parlen amb accent de Zhe Jiang (com la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya). Avancen cap el Monestir i els perdo la vista quan s’endinsen a la Plaça Octavià. Faig l’últim glop de cafè. Noto una estranya “morrinya xinesa” però me l’empasso amb el darrer glop del tallat i em dic a mi mateix ... “ Tete, sempre estàs a temps de tornar-hi ...”

La hospitalitat dels cantonesos i el 'treball de xino'

2009-04-04T04:57:00.022+01:00

Destinació: 广东 Guangdong
Missió: veure l’impacte de la crisi al sud de la Xina.
Objectiu Final: immortalitzar aquest impacte anant a fàbriques i fent moooooltes fotos.
Mitja de transport: tren --- 20 hores des de Beijing a 广州 Guangzhou, capital de la província.

Una vegada més pujava a un tren etern. Quan ja havia vist dues pel·lícules havia repassat les taules de multiplicar i contat ovelles fins a 10.000 em vaig avorrir. Tenia gana així que la millor opció era anar al vagó restaurant a fer un mos. No hi havia lloc. Eren les 6 de la tarda, hora punta per sopar i em vaig asseure en una taula on ja hi havia un parell de xinorris devorant un plat de carn picant amb arròs blanc. Jo vaig demanar una truita i més arròs blanc. Quan els dos subjectes van sentir com demanava les viandes a la cambrera el que portava la veu cantant va dir-me que el meu xinès era 很不错 (és a dir "molt no està malament"). Vam iniciar una conversa sobre la seva terra i em va preguntar que hi anava a fer jo a Guangdong. Li vaig dir que era un periodista errant en busca de situacions de crisis al sud. Va dir que "molt no està malament" un altre cop. Em va preguntar si tenia reserva d’hotel i jo li vaig contestar que no. Pensava dormir al lloc més ronyós que trobés pel preu més barat que trobés. Llavors va saltar alarmat dient que ni parlar-ne! Em quedaria a casa seva. Ell vivia sol i tenia espai suficient per acollir periodistes errants. Em vaig fer el dur una mica però com que tinc més cara que esquena a la segona vegada que m’ho va dir vaig acceptar la oferta.

El meu nou amic Chen Feng va pagar el taxi i em va portar a dinar negant-se també a que pagués l’àpat. En Feng tenia una botiga de respatllers de seients de cotxes i semblava que li anava bé. El seu barri està ple de mini-botigues on hi ha tot tipus de complement pels cotxes.

Llantes, alerons, enganxines, tubs d’escapament, rodes, volants, ambientadors, retrovisors ... cada botigueta té una especialitat i estan totes juntes fent pinya i competència una al costat de l’altre. El xiringo d’en Feng estava en obres i es veu que tenia força temps lliure. Bona gent en Feng.

Va marxar a dormir una estona (els xinesos poden dormir a qualsevol lloc i a totes hores) i jo vaig anar al centre a veure com era aquella gran ciutat banyada pel delta de Riu Zhu (el riu de les perles). Aviat vaig comprendre que allò era una metròpoli en tota regla. Més de 7 milions i mig d’habitants no està gens malament, oi? La multitud de carrers elevats em recordaven a Gotham City però amb un Batman oriental. Guangzhou és un Scalextric gegant.

Per fi vaig arribar al riu on només hi ha edificis enormes i molta gent amunt i avall. Passejant pel centre no vaig veure gaire coses noves així que vaig tornar a casa en Feng per anar a sopar. Amb un altre taxi que va pagar ell vam anar a parar a un lloc que hi havia uns 2 milions de restaurants tots paret per paret. Tocava mariscada va dir en Feng. Feia temps que no tastava un bon peix així que la idea em va semblar bé. En Feng va començar a demanar gambes, musclos, petxines i diferent varietat de peix a l’engròs. Mentre esperàvem la teca va venir a veure’ns la cambrera de la birra amb aquesta pinta!

A mi la cervesa Sant Miquel no m’agrada gens però en aquell moment vaig pensar que potser sí que “es viu a tot el món”. Els vaig dir que allò era cervesa catalana i que la Voll Damm era molt millor però com que no tenien ni Voll Damms ni Estrella vam haver de beure Sant Miquel. Ens vam posar les botes i en Feng va segrestar el meu moneder perquè no pagués ni les pallofes de les petxines.

No podia dir fava però la nit era jove. Tocava 出去玩 (pronunciïs txu txu uar) que volia dir sortir de festa. Vam venir més col·legues i vam anar de festa a la xinesa. Lloc molt sorollós moltes més birres de les que ens podíem beure (per aparentar que molem molt i tenim pasta) i jugar a daus. Tota la nit així! La festa de la meva vida! Una passada!

Ens vam llevar tard. Jo vaig anar a fer més turisme i el meu amic va seguir sobant. Vaig veure el parc i el carrer de les botigues de rigor i aviat es va fer fosc. Pla nocturn: Exactament el mateix que la nit anterior. Mariscada (gratis) al mateix lloc i super festa a la mateixa disco que el dia anterior. Jo no sé que faríeu vosaltres però si algú ve de visita a casa i li heu d’ensenyar Barcelona, oi que no el portaríeu cada dia al mateix lloc? Doncs en Feng sí! Però ell manava (i pagava) així que no em vaig queixar massa quan va tornar a demana quilos i quilos de gambes i cubells de petxines i navalles. Aquell dia érem més gent sopant fins i tot un 小朋友 “petit amic” de dos anys amb qui vaig entaular una gran amistat. Una monada!

L’endemà estava ja cansat de Guangzhou. Havia de anar a veure la crisi des de ben a prop i de moment només havia menjat gambes. Molt poc obrer. Em sentia massa de Sant Cugat. Havia sentit que a 佛山 Foshan hi havia moltes fàbriques i que un bon grapat d’elles havien tancat. Tren altre cop i en 30 minuts estava a Foshan. Allò era una ciutat enorme > 3 milions de foshanesos i foshanines. No sabia per on començar a buscar la crisi. Estava a punt de posar-me a plorar però vaig veure un paio ros amb ulls blaus que vestia una elegant camisa blanca i un maletí de pell. Just el que necessitava un "Business man" segur que sabia on estaven les fàbriques i els currants de la zona. Li vaig preguntar i em va dir 'jo ara vaig a una fàbrica de mobles si vols pots venir amb nosaltres'. Amb la jeta que em caracteritza vaig dir que sí.

El xaval va resultar ser de Letònia!! Què sabem de Letònia? Només que està allà dalt, lluny, al costat de Estònia i Lituania. Doncs Janis el letó portava 4 anys fent el yuppie a Shanghai i ajudava a empreses del nord d'Europa a comprar cosetes a la Xina. Aquell dia comprava cadires per un paio de Riga que muntava un restaurant al centre. Vam arribar a la fàbrica i vam veure com es feien les cadires del Rigodón (que es com es diuen els habitants de Riga). Jo, amb el meu ull periodístic atent, vaig veure que en aquella fàbrica hi havia molts xinorris fent feina. Soldaven, tallaven, grapaven i cosien amb maquinotes infernals i sense cap mena de seguretat aparent.

Si la maquina se’t endú un dit ... mala sort ja te’n compraràs un altre de segona mà (he he he he segona mà ... un dit ... que bo) al mercat negre. A més, malgrat ser un país comunista no sembla que els sindicats estiguin molt al cas del que passa allà dins. Preguntant a la mossa que ens acompanyava de ruta per la fàbrica em va explicar que els currants vivíen en aquell edifici, dins la mateixa fàbrica i que treballaven cada dia unes 11 o 12 hores. Cada dia vol dir cada dia. El setè dia el Senyor no va descansar a la Xina. Vaig preguntar jo mateix a un parell d'esclaus si allò era cert i m’ho van confirmar. Cada dia del món treballaven 12 hores dormien allà mateix. I l’endemà a soldar més cadires! Quina vida tan distreta, oi? Doncs ara suma-li el salari: 1000 kuais al mes (uns 110 euris). La bona notícia es que el jefe, un xinorri de metro cinquanta amb pinta de pagès (però sempre amb el mòbil a la mà) els pagava l’allotjament allà a la fàbrica. Un visca pel jefe. VISCA ! Voltant pels edificis vaig veure una vell amic que havia begut la nit anterior, en Sant Miquel. Aquella fàbrica produïa cadires per Mahou i Sant Miquel que ara mateix són la mateixa empresa.

Ara quan us estigueu fent una Sant Miquel en una terrasseta gaudint de la primavera penseu que aquella cadira l’ha fet un xinorri manualment treballant 12 hores al dia per 1000 kuais al més.

Si no us agrada la idea beveu Estrella Damm. El client Rigodon va trucar al meu amic Janis el letó i li va dir que d’allà no es movia fins que no veiés les 500 cadires carregades al contenidor. Males notícies. El camió arribava a les 11 de la nit! Eren les 5 de la tarda! Què collons podíem fer durant 6 hores tirats en una fàbrica de cadires? Li vam comentar al gran jefe i va dir que cap problema ja ens trobaria alguna cosa que fer.

Primera cosa: sopar de gratis per Janis el letó i JR el català amb jeta. Menjar local i bon vi. Segona cosa: massatge de peus de dues hores.

Vam haver d’especificar que les “noies maques” que ens sobarien els peus durant dues hores només ens sobarien els peus. Ja m’enteneu ... és tradició portar als clients masculins a llocs de massatge com aquell on els massatges acaben en una zona molt concreta de la geografia del cos masculí. I no és la zona dels peus. Relaxats i amb unes cames noves (com les del Teniente Dan) vam veure com les cadires arribaven feliçment al contenidor i marxaven a les 12 de la nit rumb a Riga. Els treballadors de la fàbrica havien acabat la seva jornada laboral. Bona nit. Demà a les vuit del matí ... més cadires.

En Janis el letó i el menda vam tornar a Guangzhou amb un xofer de la fàbrica. El meu amic Feng esperava pacientment per fer les últimes birres ja que l’endemà marxava de la ciutat. La seva hospitalitat va anar encara més enllà i també va deixar quedar a casa seva al Janis el letó ... això sí vaig haver de compartir llit amb ell. Estalviaré detalls.

L’endemà al matí en Janis el letó em va dir que si volia veure fàbriques tancades i crisi de veritat havia d’anar a 东莞 Dongguan una ciutat de la zona on tot s’havia anat a prendre pel cul per culpa de la crisi. Així ho vaig fer. Mitja hora de tren i estava en una ciutat industrial de set milions d’habiatants. Només un milió i mig són autòctons. La resta són immigrant de provincies veines (més pobres) i estan a Dongguan 'treballant com a xinos'. No sabia on eren les fàbriques així que vaig sortir a la plaça de l’estació a esperar a que vinguessin la legió de taxistes il·legals que sempre t’assalten a la sortida de les estacions. Vaig "llogar" un petit xinès durant 3 hores per 50 kuais (uns 5 euris i mig) amb la condició que em portés a veure llocs afectats per la crisi. Va trucar per telèfon a no sé qui i en 10 minuts tenia un altre xinès al darrere del taxi. No sabia que hi feia allà però vaig interpretar que aquell bon home sabria alguna cosa sobre fàbriques. 10 minuts més tard un segon xinès pujava al cotxe. Aquest segon anava amb americana i maletí. de pell. La cosa començava a ser sospitosa. Estava una mica acollonit. Ja m’imaginava tallat a trossets i venut per peces òrgans al mercat negre de tràfic d'òrgans. Però no. Com m’havia promés el taxista il·legal anàvem a una fàbrica. En aquella ocasió va ser una fàbrica de roba. Uns 2000 xinesos (i no és broma) treballaven allà fent gorres i bosses per una coneguda marca anomenada Disney.

Condicions laborals i salarials les mateixes que la fàbrica de cadires. El xinorri del maletí ensenyava orgullós com aquell edifici del costat era on vivien tots els treballadors. Segons vaig entendre aquella fàbrica era clienta seva. Vaig entendre llavors que hi ha darrere de les etiquetes "Made in China". La següent parada va ser una fàbrica de roba que havia hagut de tancar per la maleïda crisi. BINGO! Em van ensenyar les instal·lacions i tots els trastos abandonats com si haguessin marxat tots corrents. Vaig agafar unes calcetes de terra i van resultar ser material per enviar a Dunnes Stores una marca irlandesa de grans magatzems que opera a la meva anyorada Irlanda i el meu odiat Regne Unit. L’home del maletí em va dir que la fàbrica va tancar el passat octubre.

Curiosament em va dir que el lloguer de tota la instal·lació, incloent l’edifici on viuen els treballadors, valia 50.000 kuais al més (poc més de 5.000 euris) i que la fàbrica estava llesta per tornar a ser utilitzada en qualsevol moment. No entenia perquè em deia tota aquella impagable informació però quan em va fer la següent pregunta ho vaig entendre tot. Em va preguntar si al meu país "fèiem" roba. Jo pensant en la potencia tèxtil que és el Vallès Occidental vaig dir que sí. Però el “vosaltres” no volia dir el meu país sinó la meva empresa. El paio es pensava que volia comprar o llogar una fàbrica per fer roba i per això volia veure tantes fàbriques buides. És a dir, m’havia pres per un yuppie interessat en explotar xinesos per vendre roba a la rica i vella Europa. Vaig lligar caps ràpidament i vaig decidir seguir-li el rotllo. I mira que amb els meus texans gastats, la meva samarreta de Han Solo i les grenyes al vent no feia molta pinta de ser un empresari jo. Però al del maletí no semblava importar-li i per mi allò era una mina d’informació. Em van ensenyar fins a tres fàbriques més i finalment vaig demanar per veure el lloc on vivien els treballadors quan tenien feina allà.

Una habitació i prou. Per tota una família. Aquell espai era la seva residència. I a casa ens queixàvem dels pisos de 30m2 ...

Acabat el tour industrial vam anar al millor restaurant de la ciutat on (bevent cervesa local brindant cada 2 minuts) el paio em va dir que si em decidia a comprar que el truqués que ell m’ajudaria en tot. I que si volia tenia un amic que podia fer fundes de plàstic per la roba de la “meva marca”. Jo vaig dir-li que ho parlaria amb el meu cap i que com que aquell era un viatge d’inspecció encara no havíem decidit res. L’empresari del maletí va pagar el dinar (un altre cop atipat de menjar per la cara bonica) i em va oferir fer marranades amb “noies maques” que coneixia per acabar-me de fer content. Vaig dir que si ho feia la meva xicota s’enfadaria i vam deixar-ho estar per aquella vegada. Ja veieu com es tanquen els negocis a la Xina ... com dirien Els Pets: cervesa, nenes i rock and roll.

Mig ebri vaig arribar a l’estació per anar a la meva última destinació: ShenZhen. Als anys 80 el Camarada Deng Xiao Ping va pujar al tro de la Xina mica en mica i va canviar lleugerament el concepte de comunisme. Un bon dia va dir “el comunisme no és pobresa, enriquir-se és gloriós”.

L'amic Deng va crer el concepte "socialisme amb característiques xineses" que bàsicament vol dir "que vinguin els Starbucks i la Cocacola però nosaltres seguirem al poder i controlarem l'economia tan com poguem". A Guangdong ho entenien perfectament i van aplicar la nova norma comunista al peu de la lletra. El poble cantonès té la fama de ser el més emprenedor i negociant de la Xina. En altres paraules Guangdong és com la Catalunya de la Xina (salvant les distàncies) i ja se sap que així com la pela és la pela, el yuan és el yuan a Guangdong.

El mateix Deng Xiao Ping va establir a ShenZhen una de les seves Zones Econòmiques especials per provar com seria això del capitalisme en la Xina dels anys 80. El resultat va ser positiu, segons es miri. ShenZhen es va convertit en un iman de McDonalds i les marques d’arreu del món van veure una oportunitat d’or per entrar al mercat xinès per la porta del darrere (la de Honk Kong que està a tocar de ShenZhen). Ara aquesta ciutat és el que són ja moltes altres: un putiferi de les marques i les noves tecnologies (falses o no) i una metrpoli de milions d’habitants.

Amb tot això ben après vaig baixar del tren i només veia que gratacels, hotels de luxe i semiluxe. Tot fora de l’abast de la meva butxaca. Jo buscava els tradicionals 住宿 que en català vol dir “lloc de merda on dorms per 4 xavos, on el llit és dur com una pedra i provablement no hi ha dutxa i el lavabo és un forat a terra al passadís”. Però a la Zona Econòmica Especial de l’amic Deng no hi havia els meus estimats 住宿. Portava 30 minuts arrossegant la maleta i estava fins els ous que cada hotel on preguntava em diguessin que valia més de 200 kuais. Vaig parar una noia pel carrer per preguntar-li si coneixia algun lloc on poder dormir sense haver d’hipotecar la meva roba interior en aquella ciutat tan “especial”. Va dir que al costat d’on ella vivia hi havia un lloc que valia 100 kuais. Resignat vaig dir que els pagaria. Aquell hotel de 100 kuais ha estat el més car que he pagat a la Xina! Un escàndol. La noia em va acompanyar a l’hotel fent gala de l’hospitalitat dels cantonesos. Ja sé el que esteu pensant però no! La noia tenia xicot i vivia amb ell així que res de fer dolenteries. Vam anar a veure la city junts i em va dir que per la nit arribava la seva mitja taronja i que podríem fer rauxa, gresca i xerinola tots junts. La ciutat no em va sorprendre gaire. Molts gratacels, molta marca estrangera i poca Xina profunda. El camarada Deng s’havia sortit amb la seva. La Xina havia fet molt més que el “gran pas endavant” que va donar Mao. A ShenZhen el pas endavant havia estat més aviat un salt.

Per la nit ens vam reunir amb el xicot de la meva nova amiga Yun i tres amics més. No us imagineu que va passar? El de sempre. Cervesa a dojo i daus tota la nit. El seu xicot i un dels paios eren membres del Partit i tenien una bona feina al govern de HuiZhou cosa que et col·loca en una bona posició econòmica automàticament a la Xina. Jo anava una mica perdut perquè parlaven cantonès tota l’estona. Però no els culpo perquè nosaltres també tenim una 自己本地的语言és a dir una “nosaltres mateixos de parla autòctona”. I és per això també que Catalunya i Guangdong tenen certes semblances. El 粤语 (cantonès) el parlen 70 milions d’habitants ... com el català, vaja. Vam brindar en cantonès a la salut de Deng Xiao Ping i vam jugar a daus fins que es va acabar la birra.

Al mati següent vaig veure una zona més de botigues i per la tarda agafava l’avió per tornar a la meu estimat Beijing. Una vegada més havia valgut la pena sortir de la capital a explorar una mica més aquest gran país.

Dono vacances a la secció Sant Cugat no és Beijing per que aquest és el meu blog i faig el que vull amb ell però això no elimina ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!!!!!!!!

La crisi va fer impacte en aquest home. Va perdre la feina i ara es dedica a buscar peixos biònics a les fastigoses aigües del 珠江 Riu de les Perles. Perillos ofici perscar d'aquesta manera. La seva dona el segueix amb un cubell on desen els peixos fins que es converteixen en sopar o fins que els venguin per una miseria a un mercat local.

Xin Jiang: neu, ètnies i pinxos de carn

2009-03-26T08:24:00.021Z

Dues paraules.新疆。XIN JIANG. En xinès vol dir nova frontera i és el nom de la província més gran del país. On és el Xin Jiang? Al nord del Tibet. Al sud de Sibèria. A l’est de l’Afganistan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan i el Kazakhstan i a l’oest de Mongòlia i la Xina interior. Divertit oi? Imagineu-vos quin caldo de cultiu s’hi cou allà! I no és per menys. El Xin Jiang és una “regió” amb un territori equivalent a 3 Ejpanyes on hi conviuen 20 milions de persones de més de quinze ètnies diferents algunes de noms que no tinc collons de pronunciar. Per si fos poc el Xin Jiang té encara alguns récords més. Urumqi (乌鲁木齐en xinès) (pronunciïs U-rum-txi en català i Wu-lu-mu-chi en xinès) és la capital de la gran província i té la peculiaritat de ser la ciutat del món que més lluny qualsevol mar o oceà (vaya, vaya ahí tampoco hay playa). El xiringuito més proper està a uns 3000 km de distància. És complicat agafar el Twingo i anar a fer uns beach-volleys a la sorra ... però tenen desert. I un altre dels récords és ser el lloc més calurós de la Xina a l’estiu (45ºo 50º són el pa de cada dia) i dels més freds a l’hivern (-20º o -25º no fan servir el congelador i estalvien pasta més que amb el carnet jove). El seu nom històric és Turquestan però la Dinsatia Qing va passar-hi la mà per sobre i va posar-li el nom de "nova frontera". La nova frontera occidental de la Xina Qing.

I per acabar la introducció a la magnifica zona diré que, lògicament, sent un lloc tan concorregut per gent tan diversa hi ha moviments secessionistes similars als del Tibet però sense Dalai Lama ni Richard Gere. Concretament la ètnia majoritària són els Uygurs a qui amb molt de carinyo anomenaré Iugurs per facilitar la comprensió i la pronunciació dels catalanoparlants. Els Iugurs (com els tadjiks, els kazhaks, els Uzbeks i els kirguizs) segueixen els dictats de l’Alcorà amb diferent grau de devoció i fe. (A l’Afganistan ja són tots protestants i celebren Acció de Gràcies i Halloween).

I ara que ja sabeu molt sobre aquesta bella i misteriosa “part” de la Xina comença el relat pròpiament dit. Com segurament heu endevinat el JR ha anat al Xin Jiang a fer el Tintin una setmana d’aquestes que tenia morta. I per què? Doncs perquè tenia allotjament gratis, és clar! Feia fred a Beijing quan ja fa uns mesos vaig conèixer en una nit de bohèmia i d’il·lusió al Kai dues noies xinjiangeses, és a dir del Xin Jiang. Molt bona gent. La seva carta astral els va recomanar tornar a la seva mare pàtria al febrer i amb la hospitalitat i el “talante” que caracteritza els xinesos em van convidar a passar unes petites vacances a la seva vasta terra. Jo, com que sóc un jetas, vaig dir ràpidament que sí i vaig comprar bitllets d’avió.

Barcelona-Hèlsinki: poc més de 3 hores. Beijing-Urumqi: quasi 4 hores!! O sigui lluny. Vaig arribar un bonic vespre a Urumqi i la meva amiga Maria (pronunciïs Ma-ri-ya) m’esperava a l’aeroport llesta per ensenyar-me el bo i millor de la seva ciutat. La Maria és de la minoria ètnica del Kazakhstan i la pel·lícula Borat no li va fer puta gràcia. Quan la vaig conèixer vaig tenir la mà esquerra de no dir-li “He he he com Borat” i possiblement per això li vaig caure bé. (el 83,7% de la gent a qui li diu que es mig kazakha mencionen la pel·lícula). Bé, era hora de sopar i el seu germà gran, de nom Zhuman (pronunciïs Juman), ens esperava en un restaurant de cuina local per convidar-me a tastar les delícies locals. Allà ens vam reunir amb l’altre amiga meva, la Maya (pronunciïs com l’abella). La meva amiga Maya és de la minoria ètnica Hui, també musulmans però no tan nombrosos com els kazaks (quasi un milió i mig). L’especialitat local era pollastre picant amb nan (pa torrat) i salsa picant. Deliciós si no fos perquè a la segona mossegada la meva llengua volia marxar de la boca d’escaldada que estava. I com era divendres vam sortir de festa. Festa = local petit ple de taules on els xinesos (i els iugurs i els kazakhs, i els uzbeks ...) s’asseuen compren una ampolla de whisky barat i el barregen amb te verd. Festa = no es balla. Només es beu i et fas el guai perquè tens una taula plena de whisky i ampolletes de te verd. Vist el fracàs vam anar a dormir.

L’endemà les meves amigues em van portar a fer un vol i vaig comprovar que Urumqi és força lleig. A més els xinesos (quan dic xinesos vull dir xinesos d’ètnia Han, la majoritària a la Xina) han intentar xinitzar la ciutat i “netejar-la” de símbols iugurs.

Però hi ha encara moltes zones iuguritzades on et sent realment en un altre país. Gran Basar, mesquites, bigotis i ...

BURKA ! Doncs ja ho veieu. Segons el nivell de paranoia islàmica dels marits xinjiangesos les seves dones porten el cabell tapat, el cabell i el coll o directament tot el careto !! Tots hem vist burques a al tele però en directe sobten, us ho asseguro.

Aquell dia en Zhuman em va voler mostrar les meravelles del menjar del Kazakhstan i no vaig poder negar-m’hi. El plat consistia en un magnífic sofregit oliós amb fideus, molta seva i carn de cavall (sense picant). DELICIÓS ! Vaig devorar el cavall com si fos el meu últim àpat a la Terra. El més curiós és que quan els vaig dir que a Hunan havia menjat gos van fer una cara de fàstic que no vaig comprendre. Ells podien menjar cavall però era estrany menjar gos ... qui els entengui que els compri.

I ara ve la part divertida del post... Un amic de la meva amiga Maria tenia dos tickets de sobres per una nova activitat que jo mai havia practicat abans: Esquiar! Una vegada més gratis! Així que l’endemà cap a l’estació d’esquí. Jo havia sentit moltes llegendes urbanes sobre el tema esquí. Fes cunya, el remuntador fa mal als ous, baixar del telecadira és ciència ficció ... però mai vaig entendre de què parlaven. A més, tenia entès que esquiar és una activitat força pija. Però estàvem a la Xina. Allà no hi ha forfets o entrades amb estúpids noms francesos. Vas, pagues a la porta i esquies. Punt. Us estareu preguntant pel lloguer del material. Jo també estava preocupat així que li vaig preguntar a la Maria on llogaríem els pantalons, el gorro, les ulleres, els guants, l’anorak (NordFace) les botes i els esquís i es va posar a riure. Jo no entenia res. No necessitem tot això, va dir. Però com que jo no sabia res del món de l’esquí vaig callar. A la Xina no calen la meitat dels luxes occidentals que hi ha a Baqueira o La Molina.

Esquís: talla única.
Pals: talla única (és a dir curts).
Pantalons impermeables (he he he) texans i a callar.
Abric: el que portis a sobre en aquell moment.
I les pistes no són de colors com a casa: hi ha tres tipus. Facil, mig i difícil.
I prou.

Per sort tenien botes de la meva talla i no eren universals com els esquís. Vaig comprar-me unes ulleres de sol per un euro i mig i em vaig posar unes orelleres que li havia xoriçat al Guillem. Allà estava el JR caminant com Robocop amb aquelles botes d’astronauta amb els esquís sota el braç disposat a trencar-se el coxis esquiant per 1r cop.

Per prudència vaig començar per la pista fàcil. Primer el telecadira em va donar pel cul i quasi em quedo a viure allà perquè baixar era realment difícil. Però ho vaig aconseguir i vaig baixar la pista fàcil sense problemes. No vaig caure. Un visca per mi mateix! (visca!) Estava eufòric. Esquiar era fàcil. No vaig ni haver de fer la misteriosa cunya. Vaig agafar la Maria per banda i li vaig dir anem a la difícil que això és cosa de nens. El telecadira em va tornar a donar pel cul i deu minuts després estàvem tan amunt que podia veure el Monestir de Sant Cugat des del cim d'aquella muntanya. La baixada no era cosa de broma i jo estava acollonit. Però ja m'haviaf et el matxo dient que anessim a la pista difícil. Era tard per penediments. Vaig tancar els ulls i vaig llançar-me al buit. Als dos segons tenia una cama a cada cantó de la pista i els meus dos esquís baixaven sols sense mi. Fracàs! Vaig trigar uns trenta minuts en baixar aquella muntanya maleïda. És molt difícil posar-se els esquís en una baixada del 15% d'inclinació si mai has esquiat abans. Amb blaus per tot el cos vaig aconseguir arribar abaix de tot i vaig decidir deixar de fer-me el xulo i anar al nivell fàcil.

Vaig aprendre la cunya dels ous i a girar. Quan em vaig sentir segur vaig provar el nivell mig i quan ja vaig veure que tenia la cosa mig dominada vaig decidir tornar a la pista maleïda. No negaré que vaig menjar neu unes quantes vegades però vaig acabar dominant el tema. I que guai quan vas tot flipat amb la melena al vent, controles l'equilibri i no et caus cada vegada. Esquiar mola.

L'endemà quan em vaig llevar tenia tiretes (agulletes pels de Barcelona) fins i tot a les pestanyes. No podia moure els braços i el meu quadriceps femoral podia ratllar diamants de dur que el tenia. Vam passejar per la vil·la veïna on vaig poder interactuar amb els pagesos locals i mostrar-los com, una vegada més, m'havia adaptat al lloc imitant el look local !

Aquest bon home s'havia passat la vida portant xais de prat en prat. I la seva feina és sens dubte crucial al Xin Jiang perquè com bé sabeu l'Alcorà prohibeix menjar llonganissa, fuet i sobrassada de Mallorca. Degut a la barreja cultural i ètnica els restaurant dels xinesos han posen 汉餐 a la porta que vol dir "menjar han" (tenen pernill ibèric, xoriço i fuet Casa Tarradelles) en canvi els restaurants musulmans serveixen només "menjar hala" i posen 清真 en un lloc ben visible. 清真 vol dir net i pur i és la seva manera de dir que en aquell lloc no cuinen res que tingui porc i no usen materials o gent que hagin estat en contacte amb aquest animal. És un tema seriós! I és per això que el menjar més tipic del Xin Jian és el 串. El caràcter s'explica per si mateix. Chuanr vol dir "pinxo de carn". Si us hi fixeu bé ... 串... veureu un pinxo de carn de xai. El veieu? No? Doncs aquí en teniu uns de veritat !

Un bé d'Alà pel paladar. Els pinxos de xai combinats amb els sofregit de fideus amb mongeta tendra, tomàquet i més carn de xai van ser la base de la meva dieta aquella setmana.

L'endemà totes les meves amigues estaven ocupades amb les seves feines de professores d'anglès. Em vaig llevar pensant que seria un matí avorrit però quan vaig mirar per la finestra vaig veure que estava tot blanc. Em vaig calçar les botes vaig agafar la càmera i vaig començar a disparar a tort i a dret.

Era curiós descobrir com aquella gent passaven la meitat de l'any tapats per la neu i estaven totalment habituats a conviure amb ella. Era el seu paisatge habitual durant sis mesos. Aquell mateix dia, però, acabaríem anant a petar a un lloc ben diferent. Bus borreguero i per quatre xavos anavem a Turpan (吐鲁番 en xinès ... pronunciïs Tu-lu-fan). Ens anavem allunyant d'Urumqui i la neu anava desapareixnet progressivament. En poc més de dues hores vam arribar a Turpan vam dinar uns 串. Als afores era on hi havia la majoria de punts interessants de la zona. Estàvem al bell mig de la famosa Ruta de la Seda. Segles enrere comerciant de tot Àsia traginaven mercaderies des de Xina i Japó i passant per Urumqi i Turpan passaven els trastos a altres comerciants que les duien fins la ribera del nostre estimat Mediterrani. Vam arribar a una vall similar al Gran Canó del Colorat i em vaig aturar a meditar.

Quin lloc tan especial ... Quantes coses per descobrir en aquella zona ... Què diferent era la gent del XinJiang ... Per què la Xina s'empenyava en ser tan rígida amb els territoris "problematics"? Taiwan, Tibet, Xin Jiang ... Que tenia aquella àrida terra que la feia tan valuosa a ulls xinesos? Sortint d'aquell paradisíac paratge vaig veure la resposta amb els meus propis ulls.

Com molts dels països que acaben en -tan el Turquestan té petroli. I, és clar, per molts iugurs que es queixin el Xin Jiang no deixarà de ser una "Regió Autonoma" (el mateix ràgim que té el Tibet i la Mongòlia interior). Tema de pes el petroli. Suposo que en Hu Jintao ja s'imagina a la minoria de yihadistes que corren per aquelles terres apoderant-se del petroli de la zona i organitzant una guerra santa a Tian'anmen o tirant a terra els gratacels de Shanghai. Millor tenir els iugurs a la neverano fos cas que s'escalfin i es tornin amargs.

La visita turística no va acabar fins que vam visitar una ciutat de pagesos anomenada 土欲狗 Tuyugou. al mig del no res aquella gent plantava raïm i menjaven arrós amb pastanaga tot l'any. Devia ser especialment dur a l'estiu estar allà a 50º. Sort que llavors estavem a uns agradables 20º.

Abans de marxar d'allà havia d'interactuar una mica més amb els autòctons. Vaig veure la oportunitat ideal quan vaig trobar-me un home que tocava un estrany instrument semblant a uns guitarra. Vam intentar xerrar però no parlava xinès, només iugur. Vist el nostre fracàs comunicatiu vam decidir tocar junts amb la indumentària tradiciaonal (barret)

Quina química !!! Erem com els OBK del Xin Jiang. Com els Estopa del Turquestan. Vam cantar Viatge a Itaca, l'Empordà i Pareules d'amor. Després em vaig engrescar i vaig voler provar l'estrany instrument que tocava aquell bon home i la cosa va pujar de to.

Ens vam desmelenar i vam tocar hits com Vivir así es morir de amor, Cadillac Solitàrio i Sufre Mamon. Ens van demanar bis i vam acabar amb Cannabis d'Ska-p ... ja sabeu "no hay chinas, no hay chinas hooooy!

Amb una gran tristesa al cor vaig agafar l'avio de tornada. Em vaig quedar amb la sensació d'haver vist poc. Tenia ganes d'explorar més però no tenia temps. Serà qüestió de tornar-hi en una altra temporada.

I això és tot. Llarg eh? Us foteu. La mida sí importa !!

Ara teniu un especial ...

Sant Cugat no és Urumqi !!!!!!!!!

- A Sant Cugat no neva massa però fot un vent de collons que s'emporta mig bosc.
- A Urumqi una nevadeta de no res té dos pams de gruix i passa cada dos per tres durant 3 mesos.

- A Sant Cugat si es passeja un ciutadà fosquet d'origen incert possiblement marroquí o indí gran part de la ciutadania canvia de vorera ... per si de cas. No fos cas que ens barregessim massa ...
- A Urumqi cada persona té un to de pell diferent i si s'haguessin de canviar de vorera per cada ciutadà "diferent" que veuen seria el lloc del molt amb més atropellaments.

- A Sant Cugat si vols anar a esquiar prepares els estris durant setmanes i vas a comprar material (mai al Decathlon que és de pobres) per estar lluent com si t'heguessin rentat amb fairi.
- A Urumqi es decideix anar a esquiar a la sobretaula bebent te amb llet. Trigues una hora en arribar i esquies "con lo puesto" per menys de 6 euros si vas al vespres d'un dia laborable. Xin Jiang mola!!

I finalment ...

Els Iugurs de la setmana !!!!!!!!!!!!

No, no és la nena de la bici ... ella conserva una mica d'estil !! Són els cutres del darrere que porten aquesta espècie de pot d'olives amb 3 rodes. Jo tinc un Twingo (cotxe de l'any l'any 1994) però ells són molt pitjors !!!

Beijing: fred, futbolí i disfresses

2009-02-24T10:41:00.015Z

Escric això just després de veure els Òscars. A la Xina et lleves un dilluns mires un parell de webs i acabes veient la cerimònia en directe per un canal veneçolà que pirateja el senyal als anglesos del pay per view. Bé, molta gent estarà pensant que els Òscars són una merda, una pantomima estupido-americana i que us mola el cine europeu i les pelis del Verdi. Que sí, que sí ja em conec la cantarella. No us enganyeu a vosaltres mateixos tots heu vist El Show de Truman, Matrix, El Senyor dels Anells i alguns fins i tot Mamma mia ... ho sento pels últims, però el cine americà també dona bones estones i jo aquest any em vaig partir de riure amb Tropic Thunder, vaig vibrar amb Batman i vaig plorar amb Wall-e ... sí sí Wall-e! La de dibuixos. La dels robots que s’enamoren. Aquesta és sens dubte la millor pel·lícula de l’any i ha estat relegada a un premi de merda anomenat millor pel·lícula d’animació.

Per què? Perquè és de dibuixos. INJUST! Molt malament. Tota l’acadèmia de cara la paret. Millor que en Brat Pitt fent-se jove, millor que els petons oliosos d’en Sean Penn, millor que els indis mafiosos corrent per Mumbai a ritme de Bollywood, millor que la noia de Titanic fent marranades amb un nen que li llegeix contes i fins i tot millor que el fantàstic cara a cara entre en Frost i en Nixon. Wall-e!!! Simple. Fantàstica. Sensible. Futurista i divertida ... però de dibuixos ... que hi farem. La vida és injusta. Martin Scorsese va haver d’esperar anys. I el cine d’animació haurà d’esperar una mica més. I sí , ja ho sé la Pene ha guanyat. No ho esperava però ens ho podem mirar pel cantó positiu ... Barcelona ja té un Òscar!! I no és el de millor coreografia a Joan Clos per la pel·lícula El Hundimiento. No m’agrada gaire la Pene, ho sento. El millor que ha fet ha estat Elegy amb Isabel Coixet i amb en Woody no ho va fer malament, ho reconec. També han donat l’Òscar al Carles Sabater del cinema americà ... mort natural ja sabeu ... A veure, el seu paper de Jocker és molt bo però tot sabem que si aquella nit no se li hagués anat la mà amb els gelocatils avui Robert Downey Jr tindria un Òscar per tornar a la catifa vermella per la porta gran després de estar a la presó justament per vendre gelocatils sense recepte. I no hem ve de gust parlar dels altres. Aquest és meu blog i faig el que vull amb ell. Bé només lamentar que Mickey Rourke no tingui un Òscar. Si haguessin guanyat ell i en Robert Downey Jr. hagués estat tot més divertit (i just?) perquè en Sean Penn és molt gran, ja ho sé, però cansa una mica. Li han donat el premi policament-correcte-i-progre perquè pugui fer el seu discurset d’esquerres i pugui anar a celebrar-ho amb l’altre salvador del món Bono (el de U2, eh). I ja m’he cansat de parlar de cine.

Tornem a la Xina?

Doncs Pequín escara està mig blanca de la nevada que va caure fa uns dies. Feia 6 mesos que no queia ni una gota i en Hu Jintao es veu que ja estava disposat a trucar en Montilla per veure com s’ho va fer per fer ploure a Catalunya quan a casa ens dutxàvem amb "limpia-cristales" per estalviar aigua. Finalment va nevar i el paisatge pequinès va quedar molt maco, mono i hivernal.

És a dir una putada! M’han arribat rumors que ma mare ja pren el sol als migdies i aquí estem amb guants d’esquiar passamuntanyes i mitges. Sí, què passa? Porto mitges. Si fes aquest fred a Catalunya tu també en portaries.

Últimament també hem tingut força activitats socials d’allò més entretingudes. La primera és el 1r Torneig de Futbolí Ciutat de Pequín que vam muntar des del Casal Català. En un Irish pub, a Pequín i rodejat de catalans em sentia com a casa. Vam aconseguir reunir 10 parelles (noi – noia) i tenint en compte que era l’odiós dia de Sant Valentí la cosa té mèrit doble. Vam haver de deixar gent sense poder jugar perquè van fer tard però en dues setmanes se celebrarà la 2a edició del torneig.

Per cert ... la meva companya, una formosa pubilla de Sant Cugat de nom Olga (amiga de la primera ex nòvia del meu cosí Àlex que ara està a Dubai) havia entrenat dur fent campana a la universitat i jo que sóc de la vella escola del Bar Manzana vaig entregar-me a fons! I ves per on vam guanyar !!!! I el premi no estava gens malament. Una ampolla de vi català, una de vi argentí i una de vi xinès per cadascun.

No està malament tenint en compte que aquí el vi és un bé de luxe. Però el millor va ser poder jugar al Futbolí tan lluny de casa i fer una birra com si estiguessis en qualsevol local de Catalunya. Tot gràcies a un tal Jordi Sitjas, un gironí que viu a la Xina des de 1982 i que ara es dedica a exportar futbolins a Pequín. Tres visques per en Jordi (visca, visca, visca!)

I seguint amb la catalanitat a Pequín ... va ser carnestoltes !!! La meva disfressa de cantant de Kiss (Halloween times) va ser celebrada i admirada per la comunitat internacional i tenia el llistó molt alt per superar-me. Donant voltes sobre la meva possible indumentària vaig acabar descobrint que la meva melena i les meves hores de gimnàs podien ajudar-me. Vaig pensar de disfressar-me de Mickey Rourke a The Wrestler però la idea de posar-me uns pantalons de cuir arrapats de color rosa no m’acabava de barrufar. És més l’estil del meu amic Guillem. Així que com un tir em va passar pel cap una paraula ... LLIBERTAT !!!!!! Dues trenes, melena al vent, un escut amb la paraula llibertat en xinès i en anglès, ombra d’ulls blava per tota la cara i em vaig convertir en una verisó catalana de William Wallace !!

Gran personatge històric que va pelar molts anglesos amb la seva espasa i sense portar calçotets ... Mmmmm pelar molts anglesos ... No tenia espasa així que vaig decidir portar la caca de l’Arale com a única arma. Ja sé què us esteu preguntant ... i la resposta és sí. Portava calçotets sota la meva improvisada faldilla. Estàvem uns 2º o 3º sota zero i no volia posar en perill la vida dels meus futurs fills per culpa del Rei Carnestoltes. Amb calçotets i ja tenia els ous com dues caniques ... imagineu-vos que hagués passat sense ... Per cert, la faldilla era un manta que vaig agafar prestada de la meva aventura amb Aeroflot. Lligada a la cintura sembla un kilt escocès oi?? Ok, ja sé que no però és l’únic que vaig trobar. Les xineses tenen una cintura que l’anell del Senyor dels anells els pot servir de cinturó ... impossible trobar una faldilla de la meva talla. I no estava disposat a trucar a la balena Yang Yang per demanar-li una de les seves.

La resta de gent també és va disfressar i vam anar a fer el tarambana per Sanlitun que ja veieu que és la manera com acaben el 90 % dels meus cuentos xinos. Al Kai (que té una barra d’Stripper al mig del local) es va poder veure com Willian Wallace abandonava la lluita per seduir dansadores del ventre, princeses índies model Bollywood i un xinès afro que era el meu amic Xavi.

Al final les disfresses es van barrejar ... i els records es van difuminar ...

I bé, avui ho deixarem aquí.

Degut a la multitud de fans que han demanat la seva tornada aquí torneu a tenir la secció

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!

- A Sant Cugat ja esteu a 15º – 20º.
- A Pequín em pelo de fred ... i encara estem amb màximes de 0, 2 o 3 graus.

- A Sant Cugat es parlarà de l’Òscar de la Pene fins el dia del judici final.
- A la Xina no es parla dels Òscars des que Tigre i Dragon va guanyar-ne 4. I mira que Ang Lee és taiwanés... Per cert Zhang Zi Yi està per sucar-hi pa.

- A Sant Cugat hi ha molts bars i tots tenen un WC. Que estigui en condicions o no és una altre cosa.
- A Pequín és una putada quan estàs a – 5º tot apalancat al Hassan menjant Chuarns (pinxos de carn a deu cèntims d’€ la unitat) i has de sortir a fora al carrer a pixar al WC públic. L’olor podria ressuscitar a Heath Ledger i on possiblement coincideixis amb un xinorri que està cagant al teu costat.

I per acabar la secció frik del blog. Llepeu-vos els dits amb ...

EL XINORRI DE LA SETMANA !!!!!

Estan sonats !! Però el pitjor és que ho fan cada dia !! Amb el llac de Hou Hai encara gelat aquest xinorri i uns altres gaudeixen dia sí dia també d'un agradable bany al mig de l'Antàrtida xinesa. Hi ha tantes coses que encara he d'aprendre en aquest país ...

Fuck the foc

2009-02-07T08:24:00.005Z

Aturo la meva activitat blogguera o bloguistica un moment per llençar al ciberespai una reflexió.

Des de la Xina estic més o menys informat del que passa a la Terra que ens ha vist néixer i créixer. Sé que el meu poble se’l ha endut un huracà i que el Barça segueix líder. La resta en principi és poc important. Però llegint una entrevista al candidat d’ERC a les Eleccions Europees m’he assabentat que hi ha un monstre que ve d’Europa que ens vol prendre les tradicions. El monstre es diu 2007/23/CE i és una directiva de la Unió Europea.

2007/23/CE vindrà acompanyat del seu fill PRE/174/2007 (que és un Ordre de Transposició de la mateixa directiva dictada pel govern espanyol) i pretén endur-se tot el foc de Catalunya. I no parlo dels incendis que ens cremen els boscos algun estiu ... aquests se’ls poden endur si volen. Parlo de petards, correfocs i Patums.

No estic molt informat sobre el tema però m’imagino que al·leguen motius de seguretat. Els petards, els diables i els correfocs són tradicions mortíferes on moren milers de persones cada anys, oi? No tinc dades a al mà però crec que deuen morir-se més toreros que diables cada any i cap directiva vol prohibir les corrides (o corregudes?) de toros. També ens podem fer mal jugant a bàsquet i ningú es planteja prohibir-lo.

Sí, els petards exploten. Sí el foc crema. Cert. També cremen les llars de foc quan fem calçots al caliu de la llenya i (que no ho llegeixin a Europa) ningú es queixa malgrat segur que alguna vegada algú ha resultat ferit per un calçot mal cuit o se li ha saltat una espurna i se li ha cremat el pitet.

Jo mateix he estat víctima de la ira del foc. En una ancestral i divertida tradició de Molins de Rei vaig patir una cremada de segon grau a l’esquena per un moc de foc que em va llençar el Camell de Molins en la seva excursió matinal la passada festa major. Creu Roja, unes benes i a córrer un altre cop sota les espurnes dels diables i els raigs de foc del Camell.

Tot això em porta a pensar que a Europa i altres parts del món hi ha últimament una espècie de febre legislativa que pretén regular-ho tot. I no vol dir que jo sigui un anarka però ... entre poc i massa.

Fa poc celebràvem a la gran Xina la seva festa gran: 春节el Festival de Primavera. Els xinesos llençaven petards com bojos i gaudien amb foc i explosions de la seva tradició. I creieu-me la revetlla de Sant Joan comparada amb 春节 és com una bossa de crispetes de microones al costat de les armes de destrucció massiva que encara busca Geeorge Bush.

Per què s’ha de filar tan prim quan toca regular? Deixeu-nos gaudir de les nostres tradicions tranquils! I si són amb foc és el nostre problema.

No ens apagueu!

Happy niu year: Beijing Total War !!

2009-01-27T08:35:00.017Z

La Xina està molt lluny de casa però tot i així de tant en tant rebo visites. No com a London que cada cap de setmana anava a veure el maleït Big Ben per la quantitat de suposats amics o familiars que m’amargaven els caps de setmana perquè amb un low cost venien a “veure’m” amb l’allotjament pagat. Bé és un tema ja tocat que no tornaré a mencionar tot i que sempre ve de gust cagar-se una mica en London. Doncs això que va venir a Beijing en David Hojman que ara ha deixat la motto per convertir-se en un yuppie que treballa a la Diagonal i beu cafès del puto Starbuks cada dia. Que hi farem, hi ha gent així que teòricament aporten riquesa al país consumint a llocs indecents com aquesta cadena odiosa de cafès vomitius i caríssims. Ja veieu que tinc el dia calent i em penso cagar en moltes coses.

Quan vam arribar a la magnífica Terminal 3 de l’aeroport de Beijing l’oncle d’en David ens va recollir amb el seu cotxe xinès que finança l’ambaixada d’Israel per la qual treballa en projectes agrícoles a la Xina. (una tapadora per amagar les armes químico-pagesils que Israel prepara per exterminar els palestins quan hi hagi l’enèsima intifada. Ja se sap que a la Xina tot és més barat així que les armes de destrucció massiva també. Ningú ho sap però Bin Laden viu en una mansió de luxe als afores del Xin Jiang, la zona musulmana de la Xina de la qual parlaré un dia d’aquest). Anem al gra que marxo per les branques massa. L’oncle del David i el menda fèiem torns per fer de cangur al David que gaudia de la seva primera passejada per Àsia amb la seva càmera disparant contra les curiositats que la Xina et brinda el primer cop.

Un dia que em tocava a mi fer-li de cangur vam decidir anar a 承德 Chengde, una bella ciutat als afores de Beijing on hi ha un palau i un temple suposadament chupipiruli. 4 hores de bus borreguero i estavem a Chengde on volíem passar una nit per l’endemà anar a la Muralla en una zona recòndita de província de 河北 Hebei. Només baixar del bus ens vam posar a buscar un lloc on caure morts ignorant els crits d’una taxista que ens assegurava que ella coneixia un bon hotel i que a Chende els hotels no accepten turistes occidentals. Ràpidament vam entrar en un cutxitril on tenien habitacions fetes una merda pel preu d’un cafè de l’Starbucks. Quan teníem preu aparaulat la dona del “hotel” ens diu que ens esperem un moment que ha de parlar-ho amb el seu marit. En 2 minuts torna i ens diu que no ens podem quedar perquè som estrangers. Tot sobtat li vaig dir que com podia ser que un hotel no acceptés estrangers però ella ele que ele que no. No hi vam donar molta importància ja que si a la Xina sobren coses són bols d’arròs i hotels. Al segon hotel ens diuen que estrangers no gràcies. Al tercer ja ens van rebre fent que no amb el dit. Jo estava flipant. Com podia ser? Què era aquell complot antiguiris? Com podia ser que els hotel no acceptessin turistes occidentals??? És com si el Barça no acceptés aficionats del Barça al Camp Nou. Però la Xina sorprèn cada dia i vam haver de tornar a la dona del taxi que, ves per on, tenia raó. Després de provar dos hotels un finalment ens va acceptar però pagant una fortuna. Vam veure el temple budista model Tibet 2.0. i ves per on ens va donar per tornar a Pequín sense quedar-nos en aquella ciutat on no érem benvinguts. Al Pryca tots !! Si ja ho deia en Roldan: si no et volen millor marxa.

L’oncle del David el va portar a la Muralla el dia següent i jo vaig encarregar-me d’ensenyar-li el perillós món de la nit de Beijing. Al bar-disco de moda (el 屯 Tun) en David va descobrir com el drac roig de la Xina s’endú totes les ànimes pacífiques i les agita a ritme de Hip Hop americà i èxits passats de moda però encara ballables. Perreo pa los nenes i perreo pa las nenas i va arribar el dia d’any nou. En David marxava amb un continent més conquerit sota el braç i moltes maletes de coses que va “adquirir” a Beijing.

I amb l’any nou ve la part sucosa del post, on explico gilipollades sobre la vida diària i les tradicions xineses. El dia 25 de gener era el dia de cap d’any. Oblideu el cava, el cotilló i pagar 50 euris per entrar a Ribelinos i morir-te de fàstic ... a la Xina tot és diferent. Com tots hauríeu de saber fa pocs dies es va acabar l’any de la rata (un any especialment celebrat pel Mestre Stallicó, Stuart Little, Ratatuille, Mickey Mouse, Bernard Madof i el Juarez). El dia 25 per la nit començava segons el calendari lunar l’any de la vaca. 牛年！Vaca (o vedella si te la menges) és diu 牛 niu en xinès i és per això que el títol del post fa gràcia . Happy niu year = Feliç any de la vaca (Ha ha ha ha!! molt bé JR, cada dia estàs més catxondo).

A diferència del que passa a la nostra Terra els xinesos no surten per cap d’any per arruïnar-se a costa de les discos locals. El pla és força més cutre. Anar al súper comprar molt menjar i pegar-se un sopar de puta mare mirant el show que fan a CCTV1. És com si nosaltres ens quedéssim a casa mirant com Ramon Garcia ens introdueix un caspós any nou des de la Puerta del Sol per TVE. En acabar el sopar ve la part divertida. Els xinesos surten al carrer i tiren petards. Ells els van inventar i n’estan tan orgullosos que intenten volar la ciutat sencera a base de traques, coets, fonts de colors i altres estris destructius de tota mena. Com que la meva família no estava a Beijing vaig decidir anar a la Torre de la Campana i la del Tambor a veure com els pocs xinesos que quedaven a Beijing se’ls anava l’olla amb els petards.

L’espectacle és impressionant! Agafa Sant Joan, resta-li 35 graus fins arribar a – 5º C, multiplica la pirotècnia catalana per 15 milions d’habitants que té Beijing i suma-li l’eufòria del Nadal. El resultat és 春节, el Festival de Primavera que dona la benvinguda a l’any nou xinès. Un espectacle digne de veure. Quan es fan les 12 no hi ha raïm ni xorrades d’aquestes. PÓLVORA i a callar. El soroll era eixordador i fent una volta sobre el teu propi eix de 360º només veies coets de colors esclatant a cada racó de la negra i freda nit. pequinesa. Mentrestant havies d’esquivar les traques que els mini-xinesos assassins plantaven a terra com si fossin mines antipersones.

Era la una de la nit i la cosa no s’aturava però els meus peus començaven a presentar seriosos símptomes de congelació malgrat el foc ras dels petards. La meva moto segui al seu lloc però un xinorri a qui vaig haver de neutralitzar amb el meu millor Kungfu ja m’estava col·locant una bomba lapa a la roda del darrere. Per la Moreneta i Santa Margarida i els Monjos que estan tots sonats aquella nit. La tornada a casa no va ser ni molt menys un camí de roses. Amb la meva vespa espacial havia d’esquivar explosions a tort i a dret mentre coets xiulaven enlairant-se al cel davant meu desafiant la meva conducció. Em sentia com a Palestina. Sabia en qualsevol moment un tro podia fer-me volar pels aires o un coet mal dirigit m’arrancaria el cap (casc inclòs) i un xinorri ho celebraria fent servir la bateria de la meva moto com a bomba per celebrar l’arribada de l’any nou.

Sota un cel de colors vaig finalment arribar al meu carrer. Em pensava que estava ja salvat però el pitjor estava per arribar. Els meus veïns, a qui tenia per gent decent que jugaven a pingpong com a activitat més perillosa de l’any, eren uns autèntics terroristes. El meu carrer era la maleïda zona zero del bombardeig. Els meus veïns amb cara de sang llençaven petards com a bojos davant de la comunitat i jo havia de travessar la línia enemiga per arribar a casa a demanar asil polític a la foto del Montilla que tinc a la tauleta de nit. Com si fos una Harley vaig donar gas i tallant el vent a 15 Km/h vaig travessar el foc creuat dels meus veïns fora de control cridant “Endavent les Atxes” amb els ulls tancats. Quan em pensava que l’arcàngel Sant Gabriel seria la següent cosa que veuria en obrir el ulls, vaig descobrir que miraculosament havia aconseguit creuar la línia enemiga i tenia tots els membres encara al mateix lloc. Ja a casa vaig contemplar per la finestra del meu 12 pis com tot Beijing era de color vermell comunista i el cel seguia rebent sense pausa els impactes de la pólvora xinesa. Amb el so de les bombes vaig caure rendit i exhaust i vaig dormir-me amorrat al radiador.

Aquí teniu un petit recull fotogràfic de la nit. Per que us feu una idea. (Gentilesa de Cannon 400-D)

L’endemà tot era calma a Beijing. Al menys era el que jo pensava. Els carrers estaven buits i semblava que els zombies s’haguessin menjat tots els xinesos com aquella pel·li tan bona on London queda arrasat per una plaga de morts vivents (quin gustirrinin, oi?). Doncs havia llegit al Timeout Beijing que el dia d’any nou cal anar a la fira de 地坛公园 Ditan Park. Allà vaig veure que els xinesos no havien estat engolits pels zombies ... tota la ciutat estava allà dins!! Després de quasi un any a la Xina he arribat a la conclusió que als xinesos els mola el tema de fer cues i estar apilotonats als llocs. Se senten a gust si no poden respirar perquè un altre xinès els està trepitjant i robant els seu espai vital. Doncs Ditan Park era com una olla a pressió que albergava la Fira.

En aquesta fira hi van les famílies a comprar productes estúpids i innecessaris com una gorra en forma d’estadi olímpic, una vaca gegant de peluix per celebrar l’any nou o enganxines amb els caretus dels cantants de moda. En mig d’aquest ambient vaig trobar-me ...

EL XiNORRI DE LA SETMANA !!!!!!!!

No podia ser cap altre. Amb aquestes pintes de que li feien bulling al col·le, aquest petit xinès intentava vendre tot tipus de mercaderies absurdes als ciutadans que innocentment passejaven pel parc de Ditan. Com veieu si cal perdre la reputació i la dignitat per vendre unes ulleres de Pepe Gafe ... es fa i punt. Olé els collons del xinorri per passar-se el dia d’any nou pujat a dalt d’una cadira cridant “buenobonitobarato” en xinès per treure’s un sobresou.

Passejant pel parc i veient el panorama vaig anar a l’únic lloc una mica divertit ... allà on pagues per jugar a jocs estúpids de fira per endur-te (si guanyes) regals tan estúpids com els que vénen a les paredetes del costat. Menys les curses de camells típiques de les festes major de el nostre estimat país hi havia els mateixos jocs estúpids. Jo, com us estúpid més vaig pagar 40 kuais (poc més de 4 euris) per jugar a un total de 8 jocs. I lamentablement vaig guanyar.

Un barrufet gegant, una cor de la mida del de Diana de Gal·les, un ninotet horrorós i el millor de tot: una caca de l’Arale !!!!!!!!!!!!!! I amb aquestes dues entranyables i simpàtiques fotos de mi mateix m’acomiado fins la propera entrega de les meves aventures orientals. No us oblideu de deixar comentaris.

Adéu txa !!

Brigadistes xinesos a la Guerra Civil

2009-01-21T08:40:00.004Z

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Casa Àsia i l’Institut Cervantes de Pequín han impulsat conjuntament un cicle de conferències al voltant de la participació de brigadistes xinesos durant la Guerra Civil espanyola. El professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, Laureano Ramírez Ballerín, ha donat el tret de sortida avui dimarts 20 de gener a un seguit de simposis que tindran lloc paral·lelament a Catalunya i la Xina sota el nom de “Els voluntaris xinesos a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola”.

En la conferència, celebrada a l’Auditori de l’Institut Cervantes de Pequín, han acompanyat a Laureano Ramírez els autors del llibre “La llamada de España” Nancy Tsou i Len Tsou i el professor Zhang Kai, expert en la investigació de les relacions entre la Xina i Espanya i membre de l’Acadèmia de Ciències Socials de la República Popular de la Xina.

El moderador de la ponència, Laureno Ramírez, està actualment dirigint un equip format per professors de diferents universitats de Barcelona i Pequín que treballen en la traducció i publicació del llibre “La llamada de España” que avui en dia només està publicat a Taiwan. “La traducció ja està en marxa i es molt probable que entre maig i juny tinguem la feina enllestida del tot. La Casa Àsia està molt interessada en la seva publicació i l’únic que cal decidir és quina serà l’editorial que se’n farà càrrec”.

Durant la ponència el professor Ramírez ha explicat a un públic majoritàriament xinès que durant la Guerra Civil està documentat que uns cent brigadistes xinesos van lluitar al costat del bàndol republicà. La majoria d’aquests voluntaris xinesos vivien a Europa quan va esclatar el conflicte i van venir atrets pel ressò internacional de la contesa. Altres, en canvi, van venir expressament des de la Xina i un petit grup ja eren residents a l’estat espanyol. El director d’aquest cicle de conferències ha destacat el romanticisme d’aquest desconegut grup de brigadistes. “Van venir a lluitar moguts per l’idealisme. Molts van morir i d’altres ho van perdre quasi tot a la Guerra. Només uns petit grup van aconseguir tornar a la Xina per seguir lluitant contra la ocupació japonesa i per després participar en la construcció de la nova etapa comunista al seu país.”

L’investigador de l’Acadèmia de Ciències Socials de la República Popular de la Xina, Zhang Kai ha destacat en la seva intervenció la similitud entre la guerra de resistència que mantenia la Xina contra les forces d’ocupació japoneses i el conflicte bèl·lic que tenia lloc a l’estat espanyol de forma simultània. “Tant a la Xina com a Espanya s’hi lliuraven guerres amb un enemic comú: el feixisme. Aquest fet va provocar uns llaços de simpatia i amistat que va arribar fins les més altes esferes de poder. El maig de 1937 el mateix Mao Tse-tung va enviar una carta expressant el seu recolzament on definia la Guerra Civil espanyola com a guerra de tot el món contra les nacions oprimides pel feixisme”.

Els autors del llibre “La llamada de Espanya” Nancy Tsou i Len Tsou han explicat detalladament la història de cadascun del brigadistes xinesos dels quals han pogut recopilar informació i han afirmat que amb la publicació del llibre a l’estat espanyol culminarà la seva recerca de més de deu anys sobre aquest episodi que segons ells ha estat poc estudiat.

El responsable de cultura de l’Institut Cervantes de Pequín, José Luis Perales, ha confirmat que el següent simposi tindrà lloc al mes de febrer malgrat encara es desconeix la data concreta. Per altra banda, la conferència d’avui dimarts tindrà una rèplica a la Casa Àsia de Barcelona abans de la publicació del llibre “La llamada de Espanya”, segons ha dit el professor Laureano Ramírez.

Simultàniament al conjunt de conferències, l’Institut Cervantes de Pequín ha programat un cicle de cinema sobre la Guerra Civil Espanyola on es projectaran sis pel·lícules entre les quals hi ha El Vitge de Carol, Soldats de Salamina i La lengua de las Mariposas. El cicle, que porta per nom Enfrontats, va començar el passat divendres 16 de gener i acabarà el 27 de febrer.

Hunan: 4 trens i 1 funeral

2009-01-10T19:36:00.013Z

Feia temps que no escrivia. El motiu és simple. El meu PC es va quedar fregit un bon matí quan vaig anar al gym. El per què no el sé, el com tampoc. La informàtica i el JR no són bons amics. La veritat és que tenia ganes d’escriure perquè coses per explicar n’hi ha moltes però amb l’ordinador esconyat poca cosa s’hi pot fer.
Bé, anem al gra. Com que la meva vida, la cultura xinesa o els canvis de la nova Xina post-olímpica us la porten fluixa passaré a explicar les parides habituals que donen “personalitat” al meu blog. És un eufemisme que la gent fa servir per dir que quan escric seriosament no molo. Molt bé accepto el repte ... endavant les atxes i les parides.

Set de la tarda a 北京，capital de la Xina. Menys dos graus de temperatura. Dos individus de nacionalitat incerta però look latino (latin-lover) avancen a pas decidit cap a l’estació de tren de 北京西 (Beijing Xi). Un tren, 15 vagons, 60 lliteres per vagó i una destinació: la Xina profunda. El tren nocturn faria la seva parada final a 武汉 (Wuhan), capital de la Província de 湖北 (Hubei, llac del nord), a les 6:00 zulu hora xinesa. Amb una bossa a l’esquena com a única possessió en Guillem i l’escriptor d’aquest blog van desembarcaven al barri de Wuchan de la ciutat de Wuhan. No sabíem que havíem de veure en aquella estranya ciutat ni ens importava massa, per ser sincers. Wuhan era només un punt de partida. Podríem destacar el nostre primer àpat a la província de Hubei. Vorejàvem la riba del Yangtze, admirant les seves majestuoses aigües marrons, quan colpejat per la brisa contaminada vaig girar la meva testa 180º i, mogut per una inèrcia desconeguda, em vaig trobar això davant dels meus ulls.

Sí, era un restaurant anomenat Barcelona perdut al mig d’una ciutat de més de 10 milions d’habitants a uns 13.000 quilòmetres de la capital de la nostra estimada mare pàtria. Com si fos una pel·lícula de Woody Allen: Guillem, JR, Barcelona vam dinar sentint-nos d’alguna manera com a casa. Abonat el pagament vam seguir Wuhanejant fins que es fa fer l’hora d’agafar el segon tren. Aquella ciutat que deixàvem enrere no ens va acabar de omplir del tot i esperàvem que amb el canvi de província la cosa millorés. En unes quatre hores els nostres bodys latinos estaven a 岳阳(Yue Yang) ben al nord de la província de 湖南(Hunan, llac del sud) coneguda mundialment per ser el bressol de la revolució comunista xinesa. Entre d’altres el Camarada Mao va néixer aquí, en una masia pija model “Osona 1920” a la vila de 韶山(Shaoshan). Amb set de febre revolucionaria vam buscar un hotel on caure morts. Una habitació sense calefacció costava 25 kuais per barba (menys de 3 euris). No vam haver-ho de pensar dues vegades. En un parell de plans picats ja estàvem fent una birra de marca local en una cantina de mala mort menjant peix del llac Dongting. Una avia molt simpàtica ens va venir a parlar dient amb un accent de procedència obscura que ella parlava anglès. Aviat una rotllana de 10 xinesos ens admiraven com si fóssim micos de fira mentre ens empassàvem les espines d’aquell peix maleït.

Després d’enlluernar-nos amb el seu anglès la dona es va acomiadar dient “san ge yü” que en xinès vol dir tres peixos. Nosaltres pensant que seria una tradició local de comiat per quan menges peix per sopar li vam contestar també “san ge yü”. Però llavors hi vam caure ... tres peixos no era la traducció literal de “san ge yü” era una manera rupestre de dir Thank you en xinès de Hunan. Després de la lliçó d’anglès vam anar a dormir a la nostre pensió de baratija.

L’endemà ens esperava la visita cultural el dia: la torre de Yueyang, un monument pensat per defensar la ciutat dels enemic que vinguessin de llac enllà, el segon més gran de la Xina que beu de les brutes aigües del Yangtze. Jo ja havia visitat aquell curiós paratge però era una visió fantàstica veure com aquell llac no s’acaba mai. Com que feia fresqueta i teníem gana vam prendre una decisió que canviaria les nostres vides: menjar gos. Sí, he menjat gos. I què? Estava bo, com un estofat de vedella però més petit. I si era un petit gosset blanc i mono amb un llaç rosa a la cua ... doncs mala sort ... gos picant amb fideus d’arròs: una delícia de la Xina profunda. A Pequín rarament veus gos al menú però a Hunan és una plat típic. I de fet, quan per la tarda vam arribar a 湘阴(Xiangyin, el poble on va néixer la meva cosina) vam comprovar que els gossos allà són una mera mercaderia càrnica com qualsevol altre.

O no són monos els conillets i els pollets quan neixen. I bé que us els foteu. Doncs els gossos igual però fent bub bub enlloc de pio pio. Als mercats de carn de la zona es normal veure gossos oberts en canal o trossejats per acompanyar el caldo. I ningú posa el crit al cel. Hunan way !!

Aquella nit la vam passar a Xiangyin en una espècie de pensió de mala mort que valia 10 kuais per barba (poc més d’un euri) òbviament sense calefacció ni lavabo, ni dutxa a l’habitació. De bon matí vam anar a fer un tomb per poble (700.000 habitants és com un llogarret perdut de la Vall d’Aran a la Xina). L’objectiu era trobar l’orfenat on va viure la meva cosineta durant el seu primer any de vida. Va costar de convèncer el personal del centre però finalment vam poder veure les nenes. Molta gent pensa que els orfenats xinesos són una espècie de sales de tortura comunista però la veritat és que tenint en compte l’economia local i veient el cutrisme del poble en general l’orfenat estava prou bé. Les nenes estaven abrigades,alimentades i ben tractades. L’únic que es pot al·legar és que els falta el carinyo propi d’una família. Però gràcies a buda aquella institució és una parada temporal a les seves vides.

Des d’allà a les petites amigues se’ls assigna una família a USA, a Canadà, Ejpanya, França o el Regne Unit. Està clar que les que acaben a London són les mes desgraciades. Podent viure a Cadaquès, Colliure o Ohio hi ha un grup de desafortunades que acaben passant la seva vida en aquella ciutat de perdició. Clar que ... mira que si els toca Rubí ... bé és igual ... canvi de tema.

Eren les 6 de la tarda i ens congelàvem a la vora del riu Xiang quan de sobte veiem una carpa amb molts xinorris a dins. A la porta un foto molt gran i moltes flors ... semblava un enterrament i efectivament ho era. Del no res se’ns va aparèixer un aborigen i ens va oferir dos gots de te vomitiu i ens va preguntar si havíem sopat. Nosaltres vam dir que no, (eren les 6 de la tarda) però, sense que poguéssim decidir el què, ens va fer passar dins una de les carpes i en menys d’un minut estàvem compartint taula amb un militar xinès i la seva prole d’amics (també amics del mort).

També ens acompanyava el nebot del fiambre que ens va explicar que el seu oncle era policia i membre del Partit (Patir en majúscules) (raó per la qual aquell enterrament era massiu multitudinari i ple de menjar i beure). Com que érem l’atracció del moment tothom volia brindar amb nosaltres amb la beguda estrella: Bai Jiu (60 graus delicatessen dins dels delicatessen dels licors de perdició). Passada mitja hora en Guillem i un servidor començàvem a veure el doble de xinesos del normal i la fluïdesa del nostre xinès augmentava proporcionalment a la quantitat de Bai Jiu ingerida. Acabat l’àpat van muntar una tarima i espontanis del públic van començar a cantar cançons tristes en honor al fiambre. Fruit del seu estat d’eufòria el Guillem va prometre al nebot del difunt que en breu jo pujaria a l’escena per cantar ... hehehe tots rèiem per la broma del meu amic.

5 minuts més tard l’Speaker del enterrament diu - I ara els nostres amics estrangers ens obsequiaran amb una cançó de la seva terra !! En Guillem i jo ens vam mirar tot dient ... l’hem liat parda!! Però el mal ja estava fet. Així que dos micros i estàvem davant de 200 xinesos (jo amb una samarreta del Barça) disposats a cantar. Vam dir que cantaríem en català una cançó que parla de la bellesa de la nostra terra ... I som-hi: “Nascut entre Blanes i Cadaquéeeeees, molt tocat per la tramuntaaaana” Els xinesos aplaudien entusiasmats i l’orquestra feia el que podia per seguir el ritme de la nostra estranya melodia. I allà estàvem, en un enterrament cantant a 3 metres del mort “ sempre dia que a la matinada es mataria, woooow, però cap al migdiiiiia anava beeeeeeeeeeeeen torrat ... somriu i diu que no té pressa ningú m’espera allà a dalt i anar a d’infern no m’interessa és molt més bonic l’Empordà” ... Vam rebre l’ovació més gran de la nit ... sort que no entenien la lletra! Després de l’experiència Sing Star i amb el pedal que portàvem a sobre vam acordar que anar a dormir seria la millor opció.

Els galls ens van despertar a les 8 i teníem mal de cap però el show havia de continuar. Amb tristesa vam abandonar Xiang Yin rumb a张家界 (Zhang Jia Jie). Aquesta ciutat de nom impronunciable està sota un parc natural “de cuyo nombre no quiero acordarme”. El parc era la nostra destinació final però una aborigen que treballava cobrant bitllets de bus ens va dir que l’entrada al mateix valia 250 kuais (quasi 30 euris!!! Una autèntica fortuna a Hunan). La decisió estava presa entraríem al parc de manera clandestina sense pagar l’astronòmica xifra. Vam baixar del bus en una vila minúscula on tothom ens mirava. L’últim guiri que van veure per la zona era de Venècia ... es deia Marco Polo.

Parlant amb els locals i regatejant preus per entrar il·legalment al parc natural vam aconseguir finalment un bon tracte. Un sherpa del poble ens passaria a l’altre costat de la frontera sense salconduit per 50 kuais cadascun (quasi 6 euris). El preu incloïa jugar-se-la per creuar la barrera amb mercaderia no permesa (Guillem & JR) i una fantàstica nit d’hotel a casa un pagès del llogarret veí. Xino xano anàvem turó amunt fins que el xinorri para el vehicle i ens diu: - Ara us haureu d’amagar perquè els polis no us poden veure. Poseu-vos al maleter. En Guillem i jo ens vam plegar com un transformer i capiculats fent posicions dignes de kama sutra vam entaforar-nos al maleter amb les bosses a sobre per camuflar-nos encara més. - No feu soroll ni aixequeu el cap - va dir el sherpa. Nosaltres aguantàvem el riure en silenci fins que de reüll vam entreveure com una barrera s’obria i un poli deia adéu al nostre guia il·legal tot saludant-lo amb la mà alçada. Uns 200 metres més endavant, passat un revolt, el maleter s’obria i el somrís del sherpa indicava l’èxit de la missió. - Ja som a l’altre banda- va dir satisfet. Vam pagar-li la quantitat acordada i el pagès colega seu ens va ensenyar l’habitació on dormiríem. Al menjador una foto gegant de Mao i al nostre plat arròs fregit.

A l’habitació un fred model Ice Age i ni rastre de calefacció. Aquella nit en Guillem i jo vam dormir amb 5 mantes al damunt i estranyament a prop l’un de l’altre (encara ens agraden les dones). L’endemà tocava excursió a peu per la serralada, a un dels cims del parc nacional. Botes calçades motxilla, plena d’aigua i molta moral a zero graus pujant unes escales interminables muntanya amunt. Quan les nostres cames ja pujaven soles després d’una hora patejant vam creuar-nos amb ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!

Feia metro cinquanta i portava un cistell de mimbre a l’esquena sobre el qual carregava una immensa pedra que segons ens va dir pesava 140 斤，és a dir uns 70 kg. Nosaltres, bocabadats i corpresos vam dir-li que des d’aquell moment Musculman deixava de ser el nostre ídol perquè ell ocuparia aquesta plaça. Tot xerrant ens va comentar que la seva feina era pujar pedres muntanya amunt. En pujava tres al dia. Cada trajecte trigava una hora i mitja si fa no fa i al final de la jornada laboral havia construït una escala i mitja. Vam mirar enrere i vam veure les escales perdent-se a l’horitzó, vam mirar endavant i les escales també es fonien amb la línia que separa el cel de la terra. – Jo he fet tot el camí !! va dir orgullós. Porto 10 anys treballant-hi. En Guillem i jo estàvem atònits però el pitjor estava per arribar. Cobro 30 kuais per pedra (uns 3 euris). Recapitulant. Aquell home es passava el dia pujant i baixant un camí que ell mateix havia construït per posar una escala més i tot això per una quantitat de 10 euris al dia (aprox.). La resta del camí escales amunt el vam fer sense obrir la boca ... estàvem en shock! Aquell home era feliç. Pujava i baixava escales carregant pedruscus per pagar-li els estudis al fill que vivia a Shanghai. Que barata era la felicitat a Hunan. Sense iPod, sense sabates Nike, sense un barret per protegir la calva del fred. El paio, suat, amunt i avall amb la seva americana desgastada i bruta es deixava l’esquena dia sí dia també i no era capaç d’esborrar un somriure incomprensible als ulls occidentals. Quan vam fer el cim. El paisatge ens va distreure el pensament perquè la silueta tallada de les muntanyes de 张家界 era digne de pel·lícula xinesa de les de Zhang Yimou.

Aquella curiosa estampa es perllongava més enllà d’on podíem veure. Tot passejant per un caminet que vorejava una zona roco-muntanyosa se’ns va fer l’hora de sopar i vam haver de abandonar el parc. De tornada vam llogar un xinorri que amb el seu camió ens va baixar a la big city. Érem 7 dins el camió però vam arribar a la ciutat sans i estalvis.

Es va llevar un dia calorós, impropi de l’hivern xinès. Dalt del tercer tren del viatge vam anar de张家界 a 长沙 (Chang Sha) la capital de Hunan. Era estrany tornar a la “civilització”. Hi havia McDonalds i Zara altre cop però seguíem sense veure cap occidental. Ens vam donar el luxe del viatge i vam dinar com un parell de senyorets de bé en un magnífic 必胜客 (Pizza Hut pels amics). Era el comiat glamourós, l’àpat de sabuafer que tancava el capítol hunanès de les nostres vides. El quart i últim tren nocturn ens va retornar a la nostra estimada Beijing en unes 15 hores de trajecte.

Avingudes de 10 carrils, gent de tots colors i un fred que glaçava la sang dins les venes ... 北京欢迎你。。。 Beijing ens donava la benvinguda una vegada més.

El bus ens va deixar a mig camí entre casa meva i la del meu company de viatge i mentre ens abraçàvem amb un “fins després” queien les primeres volves de neu de l’hivern a la capital de la Xina.

Solidaritat i freelancisme

2008-11-19T09:33:00.008Z

Llegeixo al blog d’en Sergi Vicente (corresponsal de TV3 a la Xina) que per desgràcia tornem a tenir polítics que es posen massa a la grenya amb la nostra humil professió. La polèmica ve donada per una notícia publicada a l’e-noticies que explica com el portaveu d’ERC a la Comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Carmel Mòdol, es queixava a la directora de TV3 Mònica Terribas sobre la cobertura del viatge del Conseller Huguet a la Xina. Concretament criticava el fet que l’ACN (és a dir, un servidor) sí va cobrir la notícia i que TV3, que és client dels serveis de l’Agència per la que freelancejo a Pequín., no ho va fer. Resumint, no entenia perquè n’Huguet no havia sortit pel la TV aquell dia.

Quan n’Huguet va venir a Pequín en Sergi Vicente estava de vacances. Em consta que des de la Conselleria i des de la Oficina de Turisme de Catalunya a Pequín van intentar contactar amb ell perquè cobrís l’acte però, com acabo de comentar, el company Sergi Vicente estava descansant els micròfons per altres latituds de la gran Xina. En el seu blog en Sergi comenta que després d’un any especialment mogut a la Xina (no cal que recordem terratrèmols ni olimpíades suposo) necessitava unes vacances. Comprensible. Però no només comprensible sinó totalment legítim ja que, com molts altres corresponsals que pequinegem a diari, en Sergi és Freelance. Ser Freelance vol dir que no estàs en plantilla sinó que col·labores. És a dir en Sergi no te “l’obligació” (des del punt de vista estictament laboral) d’estar en tot el que passa a la Xina que pugui ser de l’interès de TV3. I malgrat no tenir aquesta obligació em consta perquè ho he vist amb els meus propis ulls (a la TV i freelancejant per Pequín) que en Sergi Vicente està sempre a l’ull de l’huracà perquè pocs com ell controlen el cotarro pequinès.

Que vull dir amb tot això?. Doncs que em sembla que dubtar de la professionalitat d’en Sergi és una errada que només es poden permetre persones que o bé mai han vist les seves notícies o no el coneixen. Jo tinc la sort de conèixer-lo i d’haver vist la seva feina i puc afirmar sense cap mena de dubte que si TV3 confia en ell és perquè la seva feina és professional, imparcial i rigorosa. Així és com intentem fer la feina quasi tots els periodistes encara que sembli mentida. I si la visita de n’Huguet el va enxampar de vacances, doncs senyores i senyors, és la vida (del Freelance).

Després, TV3 és, efectivament, client de l’ACN i suposo que a Sant Joan Despí algú deu llegir les notícies que publico. I dic llegir perquè no pot fer gaire cosa més. No tinc càmera de vídeo (ohhhhhhh) i les meves notícies porten text i foto. És el que hi ha. Si TV3 no va agafar la meva notícia en té tot el dret. Malament aniríem si hagués de sortir per la TV tot el que treu l’ACN. A més, considero periodísticament encertat no treure el meu text pel TN ja que, com collons es treu una notícia per la TV si no té imatge? En Pellicer és guapot però no tant com per llegir una notícia sencera explicant les aventures dels consellers si no té suport visual en forma d’imatge. La TV és això imatge. I si TV3 s’està espanyolitzant no serà ni per culpa de la Mònica Terribas, ni per culpa d’en Sergi Vicente. Crec que per culpa meva tampoc. La meva influència no arriba tan lluny.

Per acabar dues coses més. Primera: és molt trist que els polítics es preocupin més de quants cop surten per la TV que dels problemes que té el país (que ara mateix no són pas pocs). I segona: no tinc càmera de vídeo i aviat li tocarà cagar al Tió. Els Freelance acceptem regals de Nadal.

Les quatre històries de la tardor xinesa

2008-11-13T10:26:00.009Z

El meu anterior post va ser un èxit ! Vaig tenir dos comentaris, un dels quals era meu. M’encanta el vostre feedback. Ja em deveu tenir com a cas perdut. Aquell paio que vam conèixer temps enrere i se li va girar l’olla per anar a la Xina. Sí, sí a la Xina allà on hi ha tants de xinesos. Doncs encara que no respongueu jo seguiré escrivint a contravent.

Aquest capítol està dedicat a quatre esdeveniments. Que enumerarem de l’1 al 4 pels poc intel•ligents.

1) Halloween !

Halloween és una tradició celta (és a dir, la van inventar els irlandesos) que van copiar els americans i la van fer popular per culpa d’una pel•lícula de la Jamie Lee Curties. Halloween no m’agrada perquè a Catalunya no el necessitem ja que tenim el Carnestoltes i a més aquell dia coincideix amb la castanyada. Bé, ara que ja sabeu la meva opinió sobre la matèria haig de confessar que per Halloween em vaig disfressar. Ho vaig fer per 2 motius. El primer és perquè vaig poder celebrar la castanyada sense que la tradició ianqui trepitges la catalana. El segon és perquè disfressar-se mola i si hi ha festa pel mig, doncs mola encara més. La pregunta que us fareu és de que coi em vaig disfressar. Doncs algú em va dir amb molt carinyo que amb la meva pinta com a molt em podria disfressar de cantant de KISS. Dit i fet !

Va ser una bona idea i com veieu el resultat és corprenedor. A més té doble mèrit ja que el meu amic Guillem i jo ens vam maquillar l’un a l’altre en una sessió maratoniana de una hora i mitja. Ens vam comprar uns llapis d’aquells que fan servir les noies per pintar-se la ratlla dels ulls però nosaltres ens vam pintar tot el caretu. Quan la feina estava feta vam anar a 三里屯 (Sanlitun) (zona lúdico-festiva de perdició i abandonament físic) a fer mal. Anàvem amb les motos pelant-nos de fred fent veure que atropellàvem a les xineses i cridant com energúmens amb la nostra melena al vent. Amb les motos ja aparcades ens vam dedicar a espantar a tot Cristo ja que ningú sabia de que era la nostra disfressa. Senzillament semblàvem dos tios perillosos als que se’ls ha de tenir por. El Bai jiu (un licor xinès que destrossa vides senceres per 30 cèntims cada ampolla) va fer el seu efecte i quan el Guillem va desaparèixer (cosa que fa sovint) vaig decidir donar la nit per conclosa. L’endemà era un dia important...

2) Castanyada (o el Halloween de debò) !

El casal català havia convocat festa nacional i no es podia fallar. Vam reservar un local de Reagge (que és el que sempre es fa a Catalunya per la castanyada) i uns xinorris amb rastes ens van torrar 20 quilos de castanyes i 20 quilos més de moniatos tot escoltant tots els grans èxits de Bob Marley movent el cap al ritme dels porros. Quan ja no sabíem si el fum era de la barbacoa improvisada o de la festa de marihuana dels xinorris va començar a arribar la gent i vam decidir canviar el gran Bob per l'enorme Albert Pla o el gegant Lluís Llach que són també mites en els seus respectius camps. El preu pactat amb els sino-rastamen propietaris del garito (25 kuias - 2'6 euris) incloïa una paperina de castanyes, un moniato i una consumició (que no podia ser ni una paperina d’altres substàncies ni una dosi de marihuana).

En resum la cosa va ser un èxit. Quasi 60 persones van acostar-se a menjar castanyes amb bastonets xinesos i la consciència nacional va quedar calmada ja que Halloween no es va menjar les castanyes.

3) Operació Bikini

Ja sé que l’estiu del 2009 queda lluny però reduir estómac sempre és una bona idea. El meu amic Xavi em va comentar que s’havia apuntat a un gimnàs que no queia massa lluny de casa. Convençut amb aquest argument vam anar a apuntar-nos juntament amb en Guillem (a qui recordareu d’anteriors històries com Terratrèmol per Halloween, o Tremola Sanlitun). Un cop allà un xinorri de 2x2 ens ven la moto i ens diu que apuntar-se un any i mig val 800 kuais (una mica més de 80 euris). Jo no volia apuntar-me tan de temps i volia pagar només 400 kuais per sis mesos (una miqueeeeeta més de 40 euris). El xavalat no acabava d’entendre que algú se sortís de la norma i em va dir que o pagava 800 o res. Jo ,fent-me el dur, vaig dir-li que en aquell mateix moment marxnava a apuntar a una altre gimnàs que m’ho deixava per 400. 45 minuts més tard, pagava els 400 i tenia 6 mesos de gimnàs No està gens malament tenint en compte l'aterratge suau de l'economia. A més ja se sap que els xinesos són durs de mollera però abans de perdre uns bitllets vermells fan la vertical pont amb una mà cantant els segadors, si cal.

Amb la meva nova targeta sota l’aixella estava decidit a començar l’operació bikini 2009 que inclou una estona de cinta de córrer, uns abdominals (2000 o 3000 com l’Aznar) i matxacar els meus músculs fent peses i màquines. Jo em pensava que, vistes les dimensions del xinès mitjà, quan entres al gimnàs semblaria Hulk, com a mínim. La sorpresa va ser majúscula quan entro a la sala de màquines i veig tot de xinorris que no podien ni tocar-se el cul de tan fornits que estaven. Els desgraciats tenien un perfil que ni la muntanya sagrada de Montserrat. El pit els sortia per fora de la samarreta i els braços tenien més desnivells que el primer tripartit. Enfonsat però no vençut vaig posar-me a la cinta de córrer pensant que si anava al gimnàs cada dia podia estar com una d’aquells bèsties més o menys l’any 2015.

Ara el gym (dir-li gym mola més. És més guaion) és una rutina de 3 o 4 cops per setmana (que no està gens malament). Amb en Guillem i en Xavi hi anem força sovint a fer treballar parts del cos que no siguin el cul (seure al sofa) o el fetge (Bai jius i sakes al restaurant japo(nes) ...) Amb el temps aspirem a ser com un subjecte que córrer pel gym a qui anomenem “Ken Peinados” perquè és com una versió russa del xicot de la Barbie. Quan dic versió russa vull dir que només mirar-lo ja fa por perquè el relaciones amb Aeroflot o la gran pel•li de “Promesas del Este” i t’acollones. El tio va sempre amb la seva melena rossa ben repentinada i lluint els seus músculs de tio bo per tot Pequín ... Podeu pensar que és enveja però ... teniu raó és enveja. Per acabar de completar el kit de gimnàs em faltava un petit detall. No tenia cap reproductor de música que acompanyes les meves sessions de petar-me el body. I això ens du al quart i últim paràgraf d’avui ...

4) Apple Revolution !!

A Pequín hi ha una zona anomenda 知春路(Zhi Chun Lu) on hi ha uns dos milions de tendes on venen totes les andròmines electròniques imaginades i imaginables. Decidit a comprar-me un aparell amb molta memòria, poca estètica i per suposat fals i Made in China vaig entrar un un dels 2 milions de gratacels de la zona. Quan tenia l’ull posat en un Mp5 (que no sé que fa de més que els Mp3 i els Mp4 però el nom mola) vaig veure una tenda Apple a l’horitzó i vaig atansar-m’hi per preguntar que costaven els iPods. Curiosament eren iPods de debò fets als EEUU. El preu era desorbitat i quan ja girava cua per tornar al meu futur Mp5 la mossa de la botiga em diu 'et venc el meu per 1000 kuais' (un xic més de 100 euris) .Era negre (l'ipod) i de 80 GB i tenia tot d’enganxines de cors roses al voltant. Vaig pensar que sense els cors quedaria bé i li vaig dir que m’ho pensaria i tornaria en una estona. Preguntant per allà que valia un iPod de 80 GB un xinorri de metro cinquanta em diu que de 80 GB no en té però que si el volia em venia el seu !! Jo estava flipant. Devia ser una tradició xinesa que no coneixia. Li dic: mira xato de metro cinquanta, fas tard la mossa d’aquella botiga ja em vol vendre el seu (que és una monada amb tots els cors i les enganxines dels “ositos amorosos”. Ell diu jo te’l venc al mateix preu i et regalo una funda de plastic dur, uns auriculars i un carregador gratis. La cosa es posava interessant. Estava decidit a comprar ja que un iPod semi-nou (que és un eufemisme per evitar el mot segona mà que queda malament) per aquell preu era una ganga. Però allò era la Xina i s’havia de regatejar. Estalviaré detalls però vaig acabar assegut a dins la botiga menjant-li l’orella (figuradament) al mini-xinès durant una hora i mitja. No és broma. Ha estat la meva negociació més dura però vaig acabar aconseguint l’iPod per 860 kuais (menys de 90 euris).

Ara sóc un home nou perquè tenir un iPod de 80 GB que suporta vídeos, fotos ,e-books i serveix de memòria externa et canvia la vida. És com als anuncis de compreses però sent un noi. Em sentia igual de feliç, lleuger i amb ganes de viure. Deu ser el mateix sentiment que se sent quan et ve la regla i et poses un tampax. Com podeu veure posar un ítem Apple a la teva vida et renova per dins com un Bio de Danone. La classe, el glamour i el “sabuafer” d’aquests trastos supera fins i tot els Mp8 (que a part de reproduir música i vídeos et fan un ou ferrat si el poses a sobre).

Amb això acaba el post. Espero que us hagi agradat i deixeu mooooooooolts comentaris.

Ara desfulleu les seccions fixes.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!!!!!!!

- A Sant Cugat quan vas al gimnàs et poses les teves millors gales i tota la roba que portes és de marca i a sobre de la vigent temporada tardor hivern.
- A Beijing hi ha gent que quan va al gym porta bambes Keppe o van vestits d’oficina (pantalons caqui camisa blanca i cinturó negre).

- A Sant Cugat els preus de la majoria dels productes és caríssim. Si no t’agrada te’n vas a viure a Rubí o Badia o llogarrets similars on les mercaderies, de fet, són Made in China.
- A Beijing és regateja per tot. I quan dic tot és tot: roba, iPods, la matricula del gimnàs, un pastís d’aniversari, el preu del mig quilo de fastucs etc ... i clar els preus són fins i tot més barats que a Rubí.

- A Sant Cugat els parcs públics estan per justificar l’obligació de posar zones verdes i com a molt per anar a liar-te amb la teva parella quan tens 15 anys.
- A Beijing al parcs s’hi balla, s’hi fa Taichi, Kungfu, o es juga amb una pilota de plomes molt mona. És a dir són públics a l’estil comunista de la paraula i tothom els fa servir.

La Xinorri de la setmana !!!!!!!!!

Per primera vegada tenim una dona a la secció. I és que el frikisme no té sexe, és una actitud transversal i universal. Aquesta setmana tenim aquesta dona que “passeja” el gos d’una manera una mica estranya al bell darrere de la Ciutat Prohibida. No sé si el gos li ho demana o senzillament la pobra dona ja ha perdut l’oremus del tot.

Começa la tercera temporada.

2008-10-29T07:56:00.015Z

Amigues, amics, familiar i bestioles diverses que pobleu el meu blog. Feia temps que no posava les meves grapes on-line per explicar-vos com em va la vida però tinc bones excuses. La primera i més important és que he estat de vacances. Molts ja ho sabeu perquè m’heu vist en primera persona però si no heu tingut aquesta sort doncs aquí teniu una dosi de blog per fer-vos passar la gana.

Passem a l’acció. La segona quinzena de setembre i la primera setmana d’octubre les vaig dedicar a viure aen aquell país petit i encantador anomenat Catalunya. Bé, també vaig fer una visita a Menorca per retrobar-me amb el Mediterrani. El viatge va ser una romàntica setmana de núvols i platja amb el meu amic Pep. Tot sense mariconades, eh . Hi ha moltes maneres d’explicar el viatge però aquestes dues fotos són un bon resum.

Vam fer l’animal per les platges, les cales i vam menjar de puta mare. També vam sortir amb el llaut de l'oncle d'en Pep i vam pescar llampugues, verderols (no sé si s’escriu així però sembla versemblant) i tonyines (que si s’escriu així).

També vaig fer molt de Sitges i no per les mariconades sinó pel Festival de Cine. Sempre una delícia veure pelis friks, gores o de terror surrealista. Sitges mola!

Amb els meus papis contents i amb les bateries carregades de veure el seu pimpoll gran tocava tornar a la que ara és casa meva: Beijing. Encara que sembli mentida aquesta vegada no vaig venir sol. Per primera vegada a la Xina HE REBUT UNA VISITA !!! I ho poso així en majúscules perquè bé que veníeu a veure’m quan vivia a la bella Irlanda o la merda de London. Segur que el que volíeu era saber que tal estava i passar una estona al meu costat ... Colla de llampugues que esteu fets tots. A la Xina no ve ningú ... perquè serà? Potser perquè no hi ha companyies low cost que volin a Beijing??? Quina jeta !!

Ara que ja m’he desfogat i m’he cagat una mica en London (que m’alleuja com un Vics Vapor-up) ja puc seguir. Doncs el que deia, que algú va venir de visita !! Concretament va ser la Carolina que pels despistats és una noia que vaig conèixer al juny a través de la meva cosina Georgina Armadàs ® (Armadàs és un cognom registrat que no es pot fer servir sense pagar Royalties. Com les cançons de la Melody dels Gorilas però sense la SGAE pel mig).

Doncs aprofitant que la Carolina m’honrava amb la seva visita vaig fer una mica el guiri per Beijing. Ciutat Prohibida, Tian’anmen, Temple del cel i la resta dels sospitosos habituals. Però com que jo Beijing ja me la conec el plat fort va venir després i va arribar com es fa a la Xina: en drac. M’explicaré. Ja feia temps que tenia en ment descobrir una zona de la Xina que havia sentit a dir que valia molt la pena. Parlo del Riu Yangtze i de les seves universalment famoses 3 gorges. La Carolina, després de veure la Xina del segle XXI a Beijing, tenia ganes de veure una mica de la Xina profunda. Com es veu la Xina profunda i el Yangtze alhora? Fent un “creuer” pel Yangtze amb paradetes per la zona.

Dit i fet. A cop d’avió ens vam plantar a Chongqing una ciutat-província que només té de 31 a 35 milions d’habitant segons la font consultada (que és una manera suau de dir que el dia que van posar a tots els xinorris en fila per contar-los se’n van deixar uns quants o van contar-ne algun dos cops. Ara podeu fer la broma fàcil de: és clar, com que tots són iguals ... hehehehe ... Quin riure mare de Déu). Chongqing és una de les ciutats més lletges que he vist a la vida a molt poca distancia d’Ulan Bator i Rubí. Aquesta mega-urbe xinesa és gris, plena de pol·lució, bora i sense cap tipus d’atractiu turístic. Com a curiositat diuen que les xineses que Chongqing són les que estan més bones ... jo encara les busco. La parada en aquesta bonica ciutat era obligatòria ja que el “creuer” esperava al magnífic port de Chongqing. Un taxista més estressat que un accionista de Lehman Brothers ens va portar al port circulant un 50% del trajecte en contra direcció i amb la botzina a tot drap. Vius de miracle quasi tornem a morir en veure el “creuer”. Segur que tots recordeu la Sèrie dels 70 Vacaciones en el Mar. Doncs agafeu el glamour del vaixell de la sèrie sumeu-lo a l’hospitalitat del protagonistes, resteu-li el cambrer negre amb bigoti ridícul i multipliqueu-ho tot per zero i allò era el nostre Dragon Boat.

Que us sembla ?? Qui no voldria navegar pel Yangtze amb aquesta meravella. Últim crit en tecnologia de navegació fluvial !! La veritat és que de fora enganya perquè de dins era força decent i acollidor. Però no veia res tan cutre des dels vestits d'Abba. Vam fer les paradetes pertinents per veure uns temples a la muntanya però el més interessant era el paisatge en creuar les 3 gorges (és a dir quan el riu es fa més estret i hi ha "passadissos d’aigua" envoltada de muntanyes que arriben a fer fins a 1000 metres d’alt les més elevades.)

En una d’aquestes parades per fer una excursió per una mini gorja, en una mini afluent ,amb una mini barca comanda per 6 minixinorris que remaven riu amunt arrossegant els culs ganduls de 10 guiris (2 gavatxos, 2 xinorris, un japo(nès), 3 americans una argentina i un català).

És una de les zones on és pot veure amb més detall el nivell de la bestiesa que estan fent els xinesos amb la presa de les 3 gorges. Hi ha zones del riu on l’aigua pujarà fins a 175 metres !!!!! Se’ls hi envà l’olla. Però ells són així. Ho fan tot en plan gran. Que no volem que entrin els mongols doncs ens casquem una Muralla que recorri mig país. Que no volem que ningú se sepilli les concubines de l’emperador doncs tallem la llonganissa a tots els homes i els fem cantar opera. Què hi farem. Són així.

Cal dir que la Carolina i jo érem coneguts al vaixell per ser ... com ho podria dir ... indisciplinats. La nit de “còctel amb el capità” (quina fantasmada ja ho sé) ens estavem dutxant quan de sobte truquen al telèfon de l’habitació. Si posa la Carolina i em diu: Era el capità ... que si baixem al còctel que ens estaà esperant !!! Ja veieu que érem uns VIPS. No va ser l’única trucada. Allò semblava la guarderia. A toc de pito tot el dia i nosaltres anàvem una mica a la nostra bola. La traca final del “creuer” era una visita a la presa.

ACOLLONANT !! Posar una paret, així, a pel, al tercer riu amb més cabal del món els ha costat 16 anys però els paios ho han fet amb un parell d’ous i un parell de milions de xinesos recol·locats a altres ciutats perquè les seves ara descansen sota les àigües fangoses del Yangtze.

El viatge acabava aquí i el guió marcava tornar a Pequín. El trajecte de tornada va ser una agradable pallissa de 20 hores en tren amb dues germanes xineses de 40 i 60 anys que anaven des de la imprescindible ciutat de Yi Chang (agafis amb ironia) a Beijing a buscar un oftalmòleg com déu mana a la capital del país. Imagineu per un moment que teniu aquell mal ocular conegut popularment com a “catarates” i per fer-vos-ho mirar heu d’anar al metge que està a uns 3000 quilòmetres de distància (20 hores en tren). Doncs així és la Xina estimades i estimats lectors.

Ja a casa del Tete altre cop. Només quedava l’obligada visita a la Gran Muralla! Ningú pot marxar de la Xina sense veure-la. La Muralla vull dir. Ben d’hora pel matí (hora pequinesa) vam llogar un xinorri (queda lleig dir-ho així però és el que més s’acosta a la realitat) i ens va portar a una zona relativament inexplorada de la Gran Muralla. Imagineu-vos si està inexplorada que no ens vam creuar ni un sol guiri en les 4 hores que ens vam passar de passeig per la enorme meravella el món. Com acostuma a passar la Gran Muralla no decep.

Història viva pedra rere pedra. Vam passar per parts reconstruïdes i parts autènticament fetes pols i fins i tot vam haver de fer un descans en el punt més elevat per recuperar forces. La Muralla va ser l’última activitat turística amb la Carolina i quan va agafar l’avió de tornada a casa vaig tornar a recuperar la meva vida de “lonely boy” a Beijing.

Ara estic motivadíssim amb les classes de xinès i m’he comprat un microones (que no té res a veure amb les classes però també us ho explico). Beijing és ja al més d’octubre una ciutat freda. Els xinesos han tret la roba d’abric de l’armari i jo condueixo la meva moto amb 3 jaquetes i uns guants d’esquiar ( i un ruc català que m’he posat al darrere, al costat de la meva matricula falsa).

I així per deixar-vos amb la intriga us avanço el que serà es segon capítol de la tercera temporada. Halloween i la castanyada !!!! Per anar fent boca penseu de que poden disfressar-se dos paios sense massa vergonya i amb els cabells llargs com el meu amic Guillem i jo. Us dono una pista: la cosa va de rock i requereix pintura a la cara ...

Fins llavors llepeu-vos els dits amb les seccions habitual.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!!!

A sant Cugat els policies van amb un estrany vehicle que et transporta com si fos un patinet però amb un motoret que impedeix que hagis de pedalar. Tot plegat sembla Star wars.
A Beijing els polis van en motos elèctriques.

A Sant Cugat la factura de l’aigua suposa una hòstia severa al moneder i més tenint en compte la quasi sequera que va haver-hi.
A Beijing tres mesos d’aigua em van costar 52 kuais (uns 5’5 euris). Beijing mola.

A Sant Cugat si vols fer exercici t’apuntes al DIR o si vas d’obrer al gimnàs municipal.
A Beijing per gimnàs municipal s’entén unes màquines metàl·liques que hi ha pel carrer on les iaies mantenen el seu body a to. També hi ha l’opció de fer classe d’aeròbic de carrer: un xinorri porta un altaveu i fa una classe a qualsevol plaça de la ciutat. I tot això gratis. Reductes del comunisme ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!!!!

Ja arriba l'hivern i es comencen a veure pel carrer les darreres tendències de la nova temporada tardor -hivern. a Pequín. Com que la Xina és una magnifica barreja de passat comunista + una dosi de modernitat tirant a cutre aquí teniu un representant d'aquesta nova Xina tardo-vanguardista. Que Custo, tens enveja, oi?

Estiu olímpic des de la meva Cannon 400-D

2008-09-05T10:24:00.018+01:00

Aquí teniu un especial fotogràfic pels mandrosos que no llegeixen el blog perquè escric uns posts massa llargs.

Aquest és un petit homenatge a vosaltres els vagos !

El Cub d'Aigua i el Niu d'Ocells. De nit llueixen el doble

No sempre guanyen els teus ...

Els croats. Sense comentaris

中国加油
Força Xina !!

Beijing la ciutat segura

Anelles olímpiques al backstage la vila olímpica

Un dia blau

Un món, un somni ... i una sardana

Concentració olímpica

Dormint la mona a la vora del Yang Tse

La gran obra olímpica

Nova Terminal pel nou Beijing

同一个世界同一个梦想

Passant pàgina

2008-08-31T05:29:00.009+01:00

Apa, ja està. S’ha acabat el show. Els Jocs Olímpics han estat, en una paraula, la polla !! Treballar entre els esportistes, els Comitès Olímpics compartir les seves pors i les seves alegries i explicar-ho tot ha estat per mi una experiència religiosa. Durant 25 dies no he tingut vida. Estava totalment hipotecat anant amunt i avall amb la meva moto per currar o aprofitar l’explosió de Pequín durant els Jocs. En total vaig anar 4 dies a la vila olímpica i vaig poder colar-me en moltes competicions: handbol, boxa, atletisme al niu d’Ocells, la final d’hoquei i el plat fort que va ser la final de Bàsquet Ejpanya – USA. Els Gasols, Navarro i companyia van posar els ianquis contra les cordes i el meu amic John els tenia per corbata. Va ser un partidàs ple de punts i basquet volador ... veure els NBA en directe val la pena !!

Els meus contactes dins el Comitè Olímpic Espanyol m’aconseguien entrades molt barates i podia fins i tot portar col·legues amb mi a compartir el “somni olímpic”, ja sabeu 同一个世界同一个梦想 “One World One Dream”. I per la nit sempre tocava festa. Pequín vessava vidilla per tot arreu. Veies els atletes amb les seves acreditacions grogues penjades del coll passejant-se per 三里屯 Sanlitun (la zona de festa dels occidentals) perquè tothom veiés que eren atletes i tinguessin més opcions de lligar. Però si ets de l’equip femení de la selecció brasilera de volei platja et lligues el que vols, mentre que si ets de l’equip eslovac de llançament de martell ho tens difícil tant si ets noi com noia. Ser una bèstia de més de cent quilos amb un coll de 50 cm de diàmetre no juga a favor del teu sexapil (que s’escriu així – sexapil). Amb tot, els xinesos han acabat contents dels seus Jocs. Orgullosos i treient el pit estan segurs que s'han currat uns Jocs tremendos. L'ambient al carrer sempre era festiu amb banderes xineses per tot arreu i xinesos repartint nacionalisme per Pequín a dojo. Zhong guo jia you !! (que vindria a ser una cosa així com Força Xina!!)

Els que no érem olímpics ens conformàvem a fer una birra barata i seure al pedrís de Sanlitun a veure passar les russes, les brasileres, les noruegues i les atletes d’aquests exòtics països on la crisi immobiliaria no ha afectat les seves vides. Era millor que quedar-se a casa veient el resum que cada dia feia la Tele xinesa sobre quants milers de medalles havia guanyat la Xina aquell dia. Els mal parits (amb tots el meus respectes) ho han guanyat tot !! 51 medalles d’or. Anaves a pixar i quan tornaves ja veies una altra bandera xinesa hissada i un xinorri penjant-se un or. Era un no parar.

Però ja sabeu que tot el que és bo s’acaba. Dallas i Magnum es van acabar i els Jocs Olímpics de Pequín també tenien una data de caducitat. Amb una cerimònia de clausura també increïble la Xina passa la bandera olímpica als meus amics anglesos (que van fer autèntica pena amb la parafarnàlia estúpida que ens van oferir a la cerimònia de clausura). Ara hi ha els Teniet-olímpics vull dir els Paralímpics, que són com un ressopó per entretenir el personal un mes més. Aquí estarem per veure que passa.

Doncs ja veieu que la vida torna a la normalitat. Tardes al bar fent cafès per més de 2 euris. Tornar a les classes de xinès per millorar les meves converses pobres de contingut. La solitud de Sanlitun sense sueques ni brasileres. El menjar de Hutong amb els amics catalans. Els partits de ping-pong amb els veïns. En fi totes aquestes petites coses que fan de Pequín un lloc agradable per viure. La gent no comprèn què ens ha picat als que vivim aquí però la veritat és que estem tots encantats. A més estem aprenent la llengua del futur (espero que ho sigui perquè sinó estem fent tots el gilipolles trencant-nos les banyes amb aquest idioma impossible). Quan tornem serem unes bèsties i les empreses es barallaran per nosaltres. Serem com el Messi en els nostres sectors. A mi m’han trucat ja el principals diaris del món mundial: New York Times, la revista Time, Le Monde i el Punt edició comarques del Vallès. No sé quin triar. Algun consell?? El millor de l'oferta d'El Punt és no cau lluny de casa ...

Per cert, estic preocupat per la manca de comprensió i solidaritat pels meus “articles seriosos”. Només us mola el blog quan escric parides ... ànimes dolentes i cruels les vostres. Mal raig us parteixi i el cap us esberli !! És igual, accepto el meu fracàs com a periodista seriós i seguiré la via de l’estupidesa articulistica que es veu que agrada més. Em dec al públic i si vol sang ... els has de donar sang.

Així que com que no hi ha gaire coses més que explicar passo directament a l’autèntic protagonista del blog aquest any que és

El xinorri de la setmana !!!!!!!!!

El motiu del premi d’aquesta setmana és obvi. Quin tipus de ment retorçada s’ha de tenir per pelar el pobre nano amb l’estrella comunista !! Mao va deixar molt xinesos amb els valors canviats i una autèntica confusió cerebral permanent. Aquest país necessita alguna cosa però no sé encara ben bé què ... potser un president com el nostre ... mai se sap.

També rebo pressions per recuperar l’aclamada secció de

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!

A Sant Cugat molta gent té dona de fer feines. A Sant Cugat hi ha un sabuafer que s’ha de mantenir al preu que sigui i si cal es paguen 20 euris l’hora per una dona de fer feines que et deixi el piset arregladet.
A Pequín molts xinesos ni tant sols renten. Els occidentals però necessitem per alguna raó netejar el cau on vivim així que contractem una Ayi (dona de fer feines en xinès – paraula més curta i fàcil que d-o-n-a d-e f-e-r f-e-i-n-e-s i ens costa 15 kuais (un euri i mig l’hora). Sabent que et deixen el piset nou pel preu d’un tallat a la terrassa a veure qui és el xulo que es posa a fregar !!

A Sant Cugat hi ha moltes comunitats amb piscina i jardinet interior on els fills dels pijus juguen a pilota i creixen mimats per una infància rodejada de cotxes de luxe i juguines banyades amb or.

A Pequín els 小区 xiao qu (les comunitats ronyoses on vivim la majoria dels 15 milions d’habitats pequinesos) estan fets una puta merda amb les escombraries tirades per terra i piscina és un concepte que els xinesos coneixen per les películes americanes que el Règim els deixa veure.

Ressaca olímpica

2008-08-25T10:50:00.002+01:00

Hora de passar pàgina. La Xina ja ha estat olímpica i els ulls del món començaran ara a mirar cap a una altra banda amb la sensació que s’ha superat la prova amb nota. Pequín ens ha deixat en Phelps i en Bolt per la història i ens ha presentat la nova Xina esportiva de les 100 medalles, 51 de les quals d’or. Costarà fer-los baixar del podi. Els catalans també han brillat amb llum pròpia i han complert les expectatives emportant-se força metalls a Catalunya. És molt difícil incloure-ho tot en fer balanç però hi ha aspectes dels Pequín 2008 que mereixen ser especialment destacats.

Mirant-ho amb ulls positius el millor han estat les competicions. Unes instal·lacions senzillament perfectes i uns atletes que han batut les millors marques mundials són la cara més amable dels jocs juntament amb les genials cerimònies d’obertura i clausura que van deixar tothom amb la boca oberta. El més trist ha estat veure els estadis estaven mig buits. Entre els compromisos dels diferents comitès olímpics, els dels patrocinadors i els espavilats de la reventa han acaparat la majoria d’entrades deixant molts xinesos amb les ganes de compartir el somni que Pequín volia compartir tal com deia l’eslògan de la olimpíada. Ara els atletes ja han tornat i les flors que decoren els carrers de la capital de la Xina es pansiran aviat. Els Jocs han estat per aquest gran estat oriental la prova que un país en desenvolupament també pot pujar al podi amb els millors. I no només en la vessant esportiva.

A Pequín tots madrilenys

2008-08-23T07:06:00.001+01:00

La notícia de l’accident aeri de Barajas va agafar per sorpresa a la majoria dels atletes a Pequín. Jo mateix me’n vaig assabentar quan un dels jugadors de la selecció d’handbol m’ho va explicar després de parlar amb la seva família celebrant l’accés a les semifinals de la olimpíada. A Pequín els esportistes han vingut per lluitar per les medalles i donar el màxim físicament. Malgrat el seu compromís amb la pràctica esportiva ahir a la capital de la Xina es va veure el costat més humà d’alguns d’aquests atletes. El Comitè Olímpic Espanyol va organitzar un acte de suport a les víctimes de la tragèdia de Madrid i dos autobusos sencers plens d’esportistes van sortir de la vila olímpica per sumar-se a aquella senzilla mostra de solidaritat a milers de quilòmetres de distància.

La nota negativa de tot plegat l’ha posat el Comitè Olímpic Internacional que va denegar la petició del COE de fer onejar la bandera espanyola a mig pal a la vila olímpica. Argumenten que també se’ls va denegar a Geòrgia, que volia plorar les seves baixes del conflicte bèl·lic, i als Estats Units després que un ciutadà americà fos assassinat a Pequín. No poden fer excepcions, va explicar Jacques Rogge al director del COE Alejandro Blanco. Però malgrat que també havien prohibit l’exhibició de crespons negres les atletes Maria Vasco, Beatriz Pascual i Maria José Povés van córrer la seva prova lluint la seva solidaritat mentre suaven la samarreta. Va ser un petit detall de rebel·lia que ningú ha vist amb mals ulls.

Llàgrimes per Liu Xiang

2008-08-19T10:01:00.003+01:00

Potser és un desconegut a la major part del món però a la Xina Liu Xiang és una celebritat de primer ordre. Quan l’atleta de Xangai va guanyar la medalla d’or dels 110 metres tanques a Atenes es va convertir en un autèntic heroi nacional. Només l’actor Jackie Chan i el jugador dels Houston Rockets Yao Ming l’igualen en popularitat. Durant quatre anys Liu Xiang ha estat la cara de la Xina triomfadora. Se’l veu a tot els anuncis de la tele i tothom pensava que a Pequín el seu esportista daurat tornaria a brillar amb un or penjant del coll. És per això que quan ahir va haver d’abandonar l’estadi per una lesió la Xina sencera va queda glaçada. Fins i tot alguns periodistes ploraven dins el niu d’ocells, sota la flama olímpica, quan Xiang marxava coixejant. Però quan la gerra d’aigua freda ja s’havia assecat han començat a sentir-se les crítiques. Liu Xiang ha guanyat una millonada fent anuncis per Nike, Cocacola, Visa i altres populars marques xineses.

Aquesta faceta capitalista de l’atleta no la compartia tothom i ahir algunes converses insinuaven a Pequín que si enlloc d’haver-se passat tanta estona omplint-se la butxaca, hagués estat preparant-se a consciència per la cita olímpica, la Xina hagués repetit medalla en 110 metres tanques. Ningú no sabrà mai si la lesió del corredor xinès es deguda a la manca d’entrenament o fruit de l’atzar però el que sí està clar és que no tornarem a veure Liu Xiang a les llaunes de Cocacola. La Xina olímpica de 2008 té una pila de icones noves que adorar. Amb més de 60 medalles a la desena jornada la Xina té herois nacionals per donar i per vendre.

Ser o no ser periodista als Jocs Olímpics

2008-08-17T06:36:00.013+01:00

Això és de bojos!! Pequín bull i la Xina s’enfila al medaller com una mala cosa. Però aquest post no és per parlar de resultats sinó per explicar-vos la meva experiència periodística als Jocs. Escric avui, dia 17, novè dia dels Jocs perquè fins ara no he tingut temps de viure. Des que aquell xinès volador va encendre la flama olímpica aquí ningú no para quiet. Primer van venir els polítics. L’Hereu va vendre la moto del Global Sports Forum de Barcelona i es va vanagloriar d’acollir els europeus d’atletisme l’any 2010. L’endemà va ser en Gallardón el que va ensenyar les mil meravelles de Madrid 2016 (que, no dubteu, serà un altre 'olimpíada interruptus' com el seu intent del 2012) i entre mig va venir en Moratinos a inaugurar una exposició de Picasso. Molt de politiqueig. Tots saben que ara mateix toca estar a Pequín i que si tens una moto per vendre la capital de la Xina és el millor aparador per fer-ho.

Com a bon periodista que aspiro a ser em tocava estar al mig de tota la venta de moto i no perdia cap ocasió per colar la meva Cannon 400-D en tots aquests events. Estar entre els mandamases t’obre moltes portes periodístiques i la primera que es va obrir la vaig aprofitar per entrevistar en Samaranch. 88 anys i un cap clar i ordenat com una cala solitària de la Costa Brava. Se’l veu feliç i animat però sobretot està content perquè la Xina està complint el seu somni i està fardant davant del món sencer de modernitat i d’equip olímpic. Parlar amb en Samaranch durant cinc minutets va ser tot un orgull. És una persona que ha fet molt per Catalunya i tots sabem que sense ell Barcelona no hagués estat olímpica i sense els Jocs no haguéssim tingut mai les riuades de turistes que 16 anys més tard encara inundant la Rambla i es posen cecs a la Plaça Reial.

Ja m’he tornat a posar seriós ... cagundena! Bé, tornem al catxondeo. La meva cobertura dels Jocs va començar gastant molta pasta en telèfon per aconseguir la llista daurada. En aquest paper només hi havia telèfons però eren els dels caps d’equip de tota la delegació ejpanyola a Pequín. Tots sabeu que el meu periple per fer de Tintin a la Xina amb una acreditació i un visat no va ser tasca fàcil (us remeto a la història de Mongòlia). Els xinesos això de “Beijing welcomes you” no ho apliquen si ets periodista. Però per sort la gent del Comite Olímpic Espanyol (COE pels amics) entenen que els Tintins estem aquí per currar i no per despotricar de la Xina i lloar el Free Tibet. Amb la llista daurada vaig començar a contactar amb els caps d’equips i aquests em passaven als esportistes per fer les declaracions pertinents. Parlar amb cada esportista català que fes o desfés alguna cosa olímpica era fet noticiable per mi.

Però ens van ensenyar a la Universitat que has d’estar al costat mateix de les fonts d’informació així que se’m va ocórrer intentar entrar a la Vila Olímpica per tenir els esportistes a cop de micròfon. Una tal Amparo del COE em va fer un passi de visitants i així va ser com vaig aconseguir entrar al lloc més controlat de Pequín després de Tian’anmen. La vila està rodejada per una doble tanca metílica vigilada pels militars que estan allà palplantats cada 100 metres. Per entrar se’t queden el passaport per assegurar-se que surts i et donen una acreditació per accedir al que diuen ‘zona internacional’. Allà no pots fer gaire cosa més que comprar parides de merchandising olímpic. Per entrar a la zona residencial t’ha de venir a buscar algú de l’equip ejpanyol que després t’haurà d’acompanyar fins i tot al WC ja que ets un dels pocs pringats dins la vila que no té l’acreditació groga que et dona accés a tot, tot i tot. L’Amparo (un sol de dona que m’ha facilitat la feina moltíssim) em va fer de cangur al principi però després ja em va deixar quedar-me davant l’edifici de la delegació spanish sense cap corretja lligada al coll.

Allà assegut a la gespa amb el portàtil veia passar en Deferr, Almudena Cid, Robredo, els germans Gasol, en Nadal, en Paquillo ... TOTS vaja. Però el shock més gran me’l vaig endur quan passejant després de guanyar dos-centes medalles va aparèixer en Phelps!! Vaig fer-me el grupie i no vaig desaprofitar l’ocasió per demanar al seu company d’equip yankee (que possiblement també ha guanyar 3 o 4 ors) que em fes una foto amb el paio amb més medalles d’or de la història.

Va una mica del subidón però quan ho guanyes TOT i a sobre fas nous records del món a cada cursa suposo que tens dret a anar una mica de sobrat i creure’t que ets el puto amo.

El meu primer dia a la vila va ser molt fructífer. Vaig currar força i a sobre vaig conèixer la meitat de la delegació ejpanyola. A destacar els nois del waterpolo (11 catalans de 13 membres de l’equip) molt bona gent i uns catxondos tots.

És divertit que a mitja entrevista un dels tios pari de parlar del partit i et digui (en català) “wow quin cul té aquella brasilera. Hi ha cada pollastrota a la vila ...”. Per molt bons que siguin en els seus esports allà tots són persones i davant del moviment de cul d’una brasilera olímpica passes del periodista que t’està preguntant xorrades sobre un partit que ja has oblidat.

Entremig de les notícies he pogut escapar-me a veure un parell de competicions. Amb el meu amic John vam veure Boxa i vam comprovar com s’ho han currat els xinesos posant al dia la ciutat i les instal·lacions esportives. El Workers Gimnasium lluïa a casa racó i vam tragar-nos tres hores de tios fonent-se de castanyes fins que el rellotge s’atura. Apassionant la boxa. Quan portes 15 combats seguits vols que o s’acabi ja el 16è combat o que el paio de Tayikistan li arrenqui el cap d'una hòstia al de Togo per animar una mica la monotonia dels cops de puny. Més distret va ser el dia de l’atletisme. Si el Workers Gimnasium era digne de veure l’Estadi Olímpic és una cosa fora de sèrie.

No només està perfectament acondicionat pel públic i els atletes sinó que a més és una autèntica obra d’art. Tota la zona del voltant està plena de xinesos feliços celebrant els jocs a tota hora i a tot arreu. Hi ha banderes xineses pertot i aquí tots viuen el somni olímpic amb furor.

Jo seguia amb el meu somni periodístic i l’endemà tocava tornar a la vila. Era el dia del gran partit de bàsquet USA – Jpain i havia de fer un article d’avantmatx amb els catalans de l’equip olímpic opinant sobre el duel. Esperant a la gespa veia passar atletes koreans, australians, gavatxos, russos fins que per fi van baixar els del bàsquet. Els vaig deixar 5 minuts de marge i vaig atacar a Ricky Rubio (que amb 17 anyets és el fiera del bàquet català). Després en Marc Gasol em comentava que de por a l’equip yankee res de res (pobrets innocents, encara no sabien que els americans els farien puré aquella nit). I mentre en Marc cantava la canya el seu germà gran va aparèixer corrents del no res i s’hi va tirar a sobre. Jo amb la meva llibreta apuntant les declaracions mentre els dos germanets de dos metres es rebolcaven per la gespa com a cadellets. I així va ser com vaig entrevistar en Pau Gasol: assegut sobre el seu germà Marc que intentava llegir un llibre amb un bèstia parda al damunt. En Pau deia que tampoc li feien por els americans, que ell els coneixia bé i que si jugaven bé podien guanyar (quanta fe Pau). Amb les declaracions extres d’Àlex Mumbú i Raül López ja tenia material per la notícia i vaig deixar que en Gasol fos assetjat pels voluntaris i treballadors xinesos de la vila.

Acabada la notícia vaig tornar a la gespa i vaig trobar-me en Rafa Nadal amb el seu portàtil estirat a la gespa sense gaire fans pul·lulant pel voltant. Aquesta és la meva vaig pensar. Tenia en ment un article sobre com ell i en Gasol són atossigats a cada moment i la veritat és va ser molt amable i em va dedicar 5 minuts dient que no li importa firmar autògrafs i ser ultratjat pels fans (quanta mentida Rafa). Vaig demanar uns autògrafs de tots pel meu germà i cap a casa: el segon dia a la vila havia acabat.

Demà hi torno així que ja seguiré explicant trapelleries periodístiques aviat.

Per manca de temps dono vacances olímpiques a la secció de Sant Cugat no és Beijing però no puc deixar de delectar-vos amb la secció estrella de la temporada:

El Xinorri de la Setmana !!!!!!!!!!!

El peque aquest té la medalla de la setmana per desafiar els 40 graus de la capital xinesa davant de la Piscina Olímpica. Ell no pot entrar dins i remullar-se com en Phelps així que fa les seves pròpies olimpíades fora al carrer refrescant-se sota el sol assassí.

Obsessió per la perfecció

2008-08-14T12:07:00.003+01:00

Aquests Jocs Olímpics han de ser els millors de l’era moderna. Aquest no és només és el desig de milions de xinesos, sinó que és també una qüestió d’estat pel règim xinès. El que a Catalunya en diem un tema de país. Els dirigents de la Xina volen que amb una olimpíada perfecta es projecti al món sencer la imatge d’una Xina perfecta. Per fer-nos-ho creure han usat tots els mitjans necessaris i fins i tot ens han enganyat sense miraments. La cerimònia inaugural va ser un esdeveniment preciós que mig món va elogiar. Darrere l’espectacularitat de llums, coreografies impossibles i atletes voladors s’amagaven alguns secrets que ara han sortit a la llum. Aquella nena tan bufona que ens va robar a tots el cor amb el seu vestit vermell cantant una oda a la pàtria era només això: una nena bufona.

Era la cara que ensenyava la Xina per amagar la veritable cantant, amb una cara massa rodona i les dents tortes. Amb aquestes “imperfeccions” no era prou maca per ser la cara de la Xina. Igual va passar amb els focs artificials: ens van ensenyar imatges gravades i ens les vam haver de creure. Suposo que acostumats a entabanar al poble van pensar que la resta dels mortals també ens empassaríem la farsa. Quan s’agafen mals costums no és fàcil abandonar-los. De totes maneres ni els xinesos són els primers ni seran els últims. De veritat penseu que aquella fletxa que va encendre la flama olímpica del Jocs de Barcelona l’any 1992 va entrar dins el peveter? En el fons no som tan diferents.

L’autèntic crack català a Pequín

2008-08-11T12:37:00.004+01:00

Gasol, Robredo, Deffer, Mengual ... són cognoms que tots relacionem ràpidament amb l’elit esportiva. Uns més mediàtics que altres però ara mateix tots estan a les portades dels diaris. Malgrat que a Catalunya qualsevol aficionat als esports els coneix, a la Xina són grans desconeguts. Cada país té els seus propis ídols i només uns quants noms destaquen a escala mundial. En aquest sentit els atletes de la delegació espanyola més coneguts a la ciutat dels Jocs Olímpics són Pau Gasol i Rafa Nadal. Però per sobre de tots ells, la veritable estrella catalana a la Xina té 88 anys i es diu Joan Antoni Samaranch.

L’ex president del Comitè Olímpic Internacional és una autèntica celebritat a la Xina ja que els xinesos opinen que si ara mateix són al centre de totes les mirades del món és gràcies a aquests entranyable ancià de Barcelona. La majoria de pequinesos van veure la cerimònia inaugural amuntegats davant d’una de les desenes de pantalles gegants repartides per la ciutat i quan els realitzadors de la televisió xinesa van enfocar Samaranch, els xinesos van aplaudir-lo i victorejar-lo amb una eufòria només superada per les imatges de l’equip xinès. L’apreciació és mútua i el President Honorífic del COI té un afecte al poble xinès que va més enllà de la mera relació olímpica. Samaranch va lluitar per convertir Pequín en seu olímpica empès per les perspectives de canvi que això oferiria al país asiàtic. Que els jocs han canviat la Xina és una realitat evident. El que no està tan clar és si el canvi ha arribat tan lluny com s’esperava.

La segona Revolució

2008-08-08T04:54:00.004+01:00

Avui és el gran dia. El simbòlic dia dels vuits està destinat a marcar l’inici d’una segona revolució xinesa. Sense Maó, sense comunisme, sense endogàmia. La Xina obre a través de Pequín i de la XXIX olimpíada les seves portes al món. És el cop de puny a la taula que el país més poblat del món esperava per deixar de ser un rumor sobre el que pot ser i passar a ser una realitat tangent, poderosa i moderna. Sobretot moderna. Pequín ha canviat la seva fisonomia per ensenyar que la Xina està a la jet set mundial. Però estant a Pequín es veu que no tot són flors i violes. A la televisió tot lluirà i semblarà tret d’un conte de fades però als hutongs, els carrerons estrets del Pequín antic, la Xina segueix sent el país de les bicicletes i l’arròs a tots el àpats.

El que brilla que brilli amb molta llum. Però el que no engalana la ciutat ha estat subtilment tapat amb lones publicitàries que anuncien en diversos idiomes que els Jocs són un somni compartit per tots. Un món, un somni. No sé si tots els xinesos viuen de la mateixa manera el somni olímpic però no hi ha dubte que la gran majoria dels mil tres-cents milions de xinesos estan il·lusionats i orgullosos d’acollir uns Jocs Olímpics.

Taxis, motos i bicis porten banderes xineses i això no ho imposa el govern; es venen pel carrer i els xinesos semblen encantats de consumir patriòticament. És el nou nacionalisme xinès. El nacionalisme que ja no s’escriu en xinès. El nacionalisme que es ven en samarretes d’‘I love China’.

L'exili mongol

2008-08-06T12:57:00.017+01:00

Li vaig pagar els 12 kuais al taxista i em va deixar a 北京站, l’estació central de Beijing. M’esperava un llaaaaaarg viatge de més de trenta hores des de la capital de la Xina a la capital de Mongòlia. Portava tot el kit de distracció a sobre (llibres, PC, i Nintendo DS amb 62 jocs) però el que més desitjava era fer amics. Fent cua per entrar al tren vaig tenir la meva primera sorpresa: no era l’únic català a bord. Per una estranya força de la naturalesa sempre hi ha un català de més en els llocs més estranys que et puguis imaginar. En aquell tren de 15 vagons distribuïts en compartiments llitera hi havia un grup de dues noies catalanes que anaven amb una mexicana que era productora de cine! El món, si t’ho penses bé, no és un lloc tan gran. Vam passar llargues estones de menjar de tren i cervesa xinesa mentre creuàvem el nord de la Xina. Sense que ens n’adonéssim el sol es va pondre sobre els primers indicis del Desert del Gobi. Era hora d’anar a dormir.

En llevar-me vaig apartar les cortines i només vaig veure sorra. El Transmogolià creuava el desert i no s’hi veia res més que sorra a dreta i esquerra. Vaig esmorzar i dinar amb les meves noves amigues i a la una del migdia el tren arribava a la seva destinació: Ulan Bator. Allà m'esperava una mongola que tenia un cartellet amb el meu nom escrit. Vaig seguir-la fins la que seria casa meva a Mongòlia, no sense acomiadar-me abans de les meves noves amistats catalanes. Ulan Bator és una ciutat russa, petita, lletja de collons i amb cap atractiu turístic. La capital de Mongòlia no és més que un conjunt de pedres amuntegades una a sobre l’altre en mig de l’estepa . Tot i això, té més d’un milió d’habitants que viuen als afores en barraques fetes de fusta o yurdes: les tendes que utilitzen els nòmades. Un dia a Ulan Bator va ser més que suficient.

L’endemà en llevar-me vaig anar a l’estació de bus del carrer principal (que té 4 carrils ... que lluny quedaven els 14 carrils que veig des de la meva finestra pequinesa) i tot esperant vaig conèixer una parella de samorans (de Samora, Castella i Lleó) que també volien veure el Parc Nacional de Telelj. Al bus, un borreguer incòmode i calorós, vam fer amistat i vam decidir fer la caminata per la muntanya junts. Curiosament ens vam passar la parada i el bus ens va deixar a uns 10 quilòmetres del lloc ... total que vam posar-nos a caminar i a aixecar el dit apel•lant a la bondat dels mongols. Quan em pensava que hauríem de tornar a Ulan Bator a pota una mongola ens va recollir i ens va portar a la porta del parc nacional. Li vaig donar una propineta i a caminar més. Xino xano ens aproximàvem al temple budista de dalt de la muntanya i el que començava a semblar un timo de Parc Nacional va canviar per complet. La vista de la vall era, com podeu veure, una meravella. Vaig fer uns minutets de Taitxi, Kungfu i Fengshui i ioga per recuperar el meu equilibri interior i tocava tornar amb el mateix borreguer a la capital de Mongòlia.

El següent divendres va començar fent cua a l’ambaixada xinesa d’Ulan Bator. Tothom tenia tota la documentació preparada (bitllets de vol, reserva hotel, certificat del peu que calcen) i jo anava amb un trist full de paper conforme estava donat d’alta al centre de premsa dels Jocs. Començava a acollonir-me i a pensar que potser hauria de passar la resta dels meus dies a Mongòlia fent de ramader nòmada però una trucada a la Fenghua (una de les 2 milions de persones al càrrec de la premsa durant el Jocs) va fer que em saltés la cua i em prometessin el visat per dilluns al matí. Conclusió tenia 3 dies morts per mongolejar.

Els samorans també volien veure el país així que vam contractar un tour d’aquells de ‘Tot inclòs’ per les estepes i els deserts mongols. Fins i tot vam convèncer un xavalet suec per venir i com més serem ... menys pagarem. La broma ens va sortir per 72.000 Tugruks per ànima i dia (uns 34 euris). Una mongola de nom impronunciable seria la nostra guia. Com que no sabíem com posar la llengua i el paladar per anomenar-la, vaig catalanitzar els seu nom combinant les consonants que podíem comprendre (X i K) i la vaig rebatejar com a Xisca, en honor a la meva amiga mallorquina amb qui vaig compartir mitja vida a Irlanda. El conductor, en canvi, tenia un nom fàcil i curiós: es dia Miga. Aplicant-li estrictament la normalització lingüística que propugna el nostre govern, el seu nom va passar a ser Engruna. En una flagoneta koreana vam sortir tallant el vent de la tristor d’Ulan Bator. Al maleter molta aigua, roba neta, llaunes de benzina i 3 rodes de recanvi. Tenia por.

Ara ve aquella part del post on em poso seriós (aprofiteu per anar al WC). Sortint de la capital es veu com és la Mongòlia de veritat: una extensió de terra a una mitjana de més de 1000 metres d’altura i la mida de 3 Frances juntes. Habitants: tres milions. És a dir, el país del món amb una densitat de població més baixa del planeta. Toca un quilòmetre quadrat per mongol. Igual que Beijing, vaja. Encara que sembli mentida aquesta gent va crear fa uns quants segles el que encara continua sent l’imperi més gran que ha existit mai. Ni Napoleó, ni Àlex el Magne, ni els Cèsars romans, ni el grandiós Jaume I el Conqueridor van aconseguir tenir tanta terra sota el seu poder. El mític guerrer mongol Genghis Khaan va cruspir-se mig mon al segle XI. Segons les cròniques de l’època cada guerrer mongol va sortir de casa amb espasa, escut i 7 cavalls. S’alimentaven de la llet de les ‘cavalles’ i de la sang dels cavalls (que deien que et feia més fort i tal). Van provocar una massacre d’unes dimensions tan heavies que només l’han pogut superar els nazis amb les càmeres de gas i la tecnologia moderna de l’extermini. Van ocupar un 20 % de la superfície de la Terra tenint compte que ni les Amèriques ni les Austràlies estaven encara al google maps. Estava tan esparverat per la salvatjada dels mongols que vaig voler imitar el seu gran líder Genghis Khaan i em vaig deixar bigoti.

El resultat no va ser l’esperat però vaig emular dos dels meus grans ídols d’infància: Hulk Hogan i Charles Bronson.

Bé, tornant al tour i recuperant el tarannà estúpid que caracteritza el blog, n’Engruna ens anava portant per l’estepa mongola. Per admirar la grandesa del país vaig navegar per les esplanades de gespa pujant dalt la flagoneta.

Mai havia vist una quantitat tant gran de no res junta. Rien de rien, niente, nothing y na de na és el que hi ha a Mongòlia quan surt de la urb. Gespa, gespa gespa, un ramat de vaques amb banyes, gespa, gespa, gespa un ramat d’ovelles, gespa, gespa, gespa i per fi una cosa interessant. Així, de cop, sorgits del no res mongol se’n posa al davant un ramat d’uns 500 cavalls salvatges. Els darrers semblaven puntets difuminats en la immensitat de l’horitzó. Quasi caic del sostre de la flagoneta en veure aquella escena plena de vida i bellesa natural. Quin animal tant maco el cavall. Tot majestuós i elegant, menjant gespa i galopant aliè a la vida dels guiris. Les 30 hores de tren valien la pena només per aquest humil testimoni.

Esparverats, vam seguir travessant el no res mongol fins arribar al poblat nòmada on havíem de passar la nit. Els mongol propietari del complex de yurdes (cabanes on vien els nòmades mongols) ens va rebre amb els braços oberts i en menys de 10 minuts estàvem brindant amb cervesa mongola (salut en mongol es diu Tolstoi, com l’escriptor rus). Aquell bon home tenia 70 anys i l’energia d’una nen de 7.

Fent broma em va dir que si em casava amb la nostra guia Xisca ell m’oferia 100 cavalls, 200 ovelles i una yurda d’última generació al mig del desert. Vaig reflexionar uns minuts però si Mongòlia no hi ha platja (com a Madrid, posem pel cas) no m’hi podia quedar a viure per molts cavalls que tingués. Abans d’anar a dormir vaig sortir a l’estepa a expulsar la birra del cos i vaig tenir la segona experiència acollonidora del dia. Era negra nit i al cel s’hi veien totes les constel•lacions que existeixen. S’hi podia distingir la Via Làctia i no faig broma ara. Mai havia vist tants puntets brillants als cel. La contaminació lumínica no existeix a les portes del desert del Gobi i la vista no dóna l’abast per esguardar els 360º d’estels i galàxies que surten cada nit. Vaig anar a dormir amb molt bon sabor de boca.

L’endemà la Xisca ens va llevar ben d’hora. Els camells esperaven a les portes de la yurda i havent esmorzat vam estar dues hores dalt dels geps d’aquests animals tan simpàtics. Quan el culet començava a fer pupa vam arribar a les dunes i ens vam posar de sorra fins les celles.

Desert, desert i més desert i una calor preocupant. En Jordi, el meu camell, es va accelerar i de tornada a la yurda vam fer carreres com les de les fires però amb camells de debò. Mitja hora de descans i sense que el cul tingués temps de reposar ja estàvem pujats dalt del cavall. Els camells són simpàtics però estúpids però els cavalls són animals llestos, esvelts i majestuosos. N’Oriol, el meu semental de cabellera negra, era obedient i trempat. Els meus malucs ja volien marxar de la pelvis abans de pujar però van haver de patir la cavalcada. Galopant per l’estepa mongola em sentia com en Brat Pitt a Llegendes de passió però amb bigoti i sense estar tan bo. Era una sensació alliberadora. Estar a uns 2000 km de Beijing sense contaminació i pujat sobre n’Oriol em renovava per dins com un Bio de Danone. Amb la meva melena al vent i donant cop de cul sobre n’Oriol em sentia lliure i guai.

Tot galopant, de cop i volta va passar el que no havia de passar. N’Oriol va posar la pota en un forat i va parar-se en sec i el menda va sortir literalment volant per sobre el cavall. Tota la meva vida va passar pel meu cap durant els milisegons en que volava (la primera papilla, David el Gnom, el cole de l’Opus, Angelina Jolie, Goku vs Freezer, i la segona Champions del Barça gràcies a un gol de Belletti i sobretot Crhistopher Reeve. L’hostiot que em vaig pegar va ser de concurs. Un parell de tombarelles i sorra per tots els forats del meu cos però miraculosament vaig sortir il•lès i si llegiu això és que he sobreviscut. La resta del camí el vam fer bàsicament al trot perquè la Xisca no volia ser acomiadada per matar un guiri amb un cavall. Vam tornar a la yurda, vam endrapar una mica i tots vam fer una migdiada collonuda. Vaig somiar que Genghis Khaan reconqueria Catalunya amb dos milions de guerrers empordanencs amb barretina i faixa i muntats sobre porcs d’Osona. A més, enlloc de menjar-se cavalls tenien llonganisses de Vic que usaven com a armes contra els tancs de l’exercit espanyol. De cop i volta Genghis Khaan es convertia en Jaume I el Conqueridor i l’exercit desapareixia deixant al pobre Jaumet sol davant una fila de tancs amb enganxines del toro com aquell malaguanyat xinès de Tiananmen. Els samorans em van despertar dient que estava cantant cançons d’Obrint Pas en somnis.

La resta del dia el vam passar al cotxe camí de la següent yurda. Però abans de sopar i dormir vam passar per un mercat mongol per comprar unes birretes i vam veure com funciona el mercat de la carn a la Mongòlia interior.

Sense comentaris. La gana es va esfumar i va anar a fer nones ben d’hora degut al cansament i al dolor pèlvic. En llevar-me l'endemà tenia agulletes a músculs del cos que ni tan sols sabia que existien. Em movia amb uns moviments barreja de Robocop i Roberto Dueñas. Sort que ens tocava un dia calmat. La Xisca en va portar a Karakorum a veure el monastir més antic que queda al país (Stalin, tot cofoi ell,es va carregar 17.000 monjos budistes i va arrasar els temples del país. Simpàtic n’Stalin amb les seves purgues, eh). El monestir en si era una fortificació de 400 metres quadrats plena de mini temples. Vaig veure per primer cop monjos reals (no com en Richard Gere) i vam assistir a un recital de càntics i pregaries budistes molt interessants.

Com que al voltant de Karakurum no hi ha res, de res, de res n’Engruna va posar la directa i en “només” 7 hores vam arribar a Ulan Bator altre cop. L’endemà tocava veure si els xinesos havien fet els deures amb el meu visat. A les 9.30 am vaig recollir per fi el meu anhelat visat de periodista i a les 11.30am ja volava direcció la meva estimada Beijing. Ja en terres xineses vaig veure la nova terminal que uns quants milions de xinesos van construir per fer lluir la capital. També vaig agafar el nou metro que per 25 kuais (2’5 euris) et deixa al bell mig de Beijing. Estava feliç de tornar a casa. Beijing està que llueix a cada racó. I els racons que no llueixen els han tapat subtilment amb lones de publicitat dels Jocs.

Ara comença el show. Des que en Samaranch va anunciar que Beijing seria olímpica el país més poblat del món s’ha abocat a preparar el que serà el segon renaixement de la Xina (el primer hem de suposar que és la Revolució Maoista). El compte enrera es fa ja per hores i la Xina espera impacient obrir les seves portes orientals al món occidental. Les cartes ja estan totes sobre la taula...

Abans que comenci la histèria olímpica us deixo un especial ...

Sant Cugat no és Ulan Bator !!!!

• A Sant Cugat hi viuen 75.000 persones arraulides en un “casc antic” atapeït perquè tothom vol viure prop del centre del poble.
• A Ulan Bator (que no té casc antic) la gent fuig del centre per viure en yurdes ronyoses lluny del centre. Qui els entengui que els compri.

• A Sant Cugat els cotxes s’amunteguen un a sobre l’altre perquè aparcar és una gimcana surrealista que t’acaba menjant per dins com una solitària.
• A Ulan Bator no hi ha problmes d’aparcament perquè la gent va a cavall.

• A Sant Cugat tenim Collserola molt a propet.
• A Ulan Bator tenen a propet una inacabable esplanada de gespa que cobreix la resta del País.

Com que aquest cop va de mongols tenim ...

El mongol de la Setmana!!!

El premi el té aquest aborigen vestit a la manera tradicional mongola però amb un barret model JR de Dallas i unes ulleres de sol model Chuk Norris Texas Ranger. La moda personificada.

Bogeria Olímpica

2008-07-27T06:57:00.007+01:00

Hi ha coses al món que només passen a la Xina, un país tancat de 1300 milions d’habitants que, diuen els que n’entenen, que s’obre al món. Mentre la closca de l’ou xinès no s’acabi d’obrir molts xinesos veuen els Jocs Olímpics com una porta oberta on poder experimentar i ser testimonis de la modernitat del món en primera persona.

Si no és així no s’entén com 40.000 xinesos feien cua per comprar l’última partida d’entrades pels Jocs a la venda. Segons ens explicava un policia hi havia 80.000 entrades a la venda, 40 taquilles i cada persona només en podia comprar un màxim de dues. Si no sabés el que estava passant m’hagués pensat que veia refugiats d’algun desastre natural. Però només volien entrades. Era molt pitjor que la cua per un concert del Boss, U2 o Feliu Ventura. Una autèntica riuada de gent tirada literalment per terra passava aquella nit al ras pel que jo anomeno la bogeria olímpica.

Amb el meu amic Gillem (de Girona, el Gironès) vam decidir no perdre detall d’aquella jornada de xinesos anats de l’olla. Teníem un objectiu, una missió diria jo: conèixer el primer xinorri de la cua per convertir-lo en el Xinorri de la setmana. Vam passar marees humanes de xinesos dormint sobre l’asfalt, sobre ampolles de plàstic, sobre altres xinesos (alguns anaven preparats i tenien tendes de campanya i tot). Finalment, després de trepitjar alguns caps vam topar amb ...

El Xinorri de la Setmana !!!!!!

El trofeu se’l endú per una raó molt senzilla. Portava més de 50 hores fent cua i encara li quedaven unes 6 fins l’hora d’obrir les taquilles a les 9 (amb això vull dir que eren les 3 de la matinada). Al paio, a més, li era igual l’entrada que comprés. Ell només volia dues entrades del que fos. Fins aquí arriba la bogeria olímpica que us deia. Mentre parlàvem amb ell i jo anava fen-li fotos va venir una companya de professió amb un càmera-man xinès de la CCTV (l’únic canal de TV que hi ha a la Xina, dividit en múltiples subcanals anomenats CCTV 1, CCTV 2, CCTV 3 i successivament). Entre la gentada que, per allò de l’efecte tafaner,s’anava arremolinant darrere nostre la periodista xinesa i el seu company posaven la càmera a to i entrevistaven al xinorri de la setmana amb el rigor periodístic que caracteritza la televisió pública xinesa.

Jo seguia fent fotos i notava que l’efecte tafaner m’estava esclafant cada cop més. Per sort la periodista en qüestió va acabar la feina i quan ens pensàvem que la cosa anava a calmar-se va la noia i diu que ens vol entrevistar a en Guillem i a mi per explicar-li que collons fèiem a les 3 de la matinada un dimarts a la nit essent esclafats per 40.000 xinesos. Nosaltres vam encarar la càmera amb el nostre perfil bo i patapam, estàvem sent entrevistats per la TV pública xinesa i en xinès. Sí, us podeu imaginar que ridícul em sentia parlant amb el meu xinès inexistent davant d’una audiència de 1300 milions d’habitants. Sort que en Guillem té un domini de l’idioma bastant millor que el meu i vam sortir del pas. Les respostes eren que com a bon periodista que aspiro a ser no podíem perdre’ns a 40.000 xinesos fent cua per unes entrades. Els flaixos dels xinesos tafaners ens apuntaven a nosaltres que vivíem el nostre minut de glòria oriental com si fóssim estrelles de Rock o jugadors de futbol a la cresta de la onada futbolística.

Quan va acabar l’entrevista en Guillem i jo (sota la mirada, encara, de uns quants milers de xinesos) vam tornar al nostre lloc de la cua tot inflats a explicar l’experiència als nostres amics. La majoria jugaven a cartes per passar l’estona. Ens vam apuntar però aviat ens va entrar la son. Jo havia portat uns coixins de casa ja que com que encara no sóc xinès del tot no he desenvolupat la hormona que em permet dormir sobre ‘el puto suelo’.

Eren les 4 i pocs minuts i a mi se’m queia la babaeta en plena fase REM perdut dins els meus somnis quan, de cop i volta, una onada de pànic va apoderar-se de l'escena i una marea de xinorris va començar a córrer a tort i a dret com una estampida de búfals atropellant als pobres guiris que només volíem dormir al ras tranquil·lament sense fer mal a ningú. El tsunami de xinesos va escombrar la zona en qüestió de 20 segons i en Guillem i jo ens vam mirar amb cara de son (babeta encara caient) i vam decidir abandonar la recerca d’entrades. De camí cap a les motos vam fer amics. Uns militars volien fer-se unes fotos amb nosaltres i vam fer el mateix però amb la meva Cannon 400-D.

Aquest post no estava al guió. El capítol 4 havia de ser sobre Mongòlia però els fets s’han precipitat i m’he vist obligat a explicar la nit de les entrades. Així doncs després d’aquest especial sí que arribarà el capítol de Mongòlia. Desitgeu-me sort: dimarts m’esperen més de 30 hores en tren des de Pequín fins a Ulaan Baator.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!

A Sant Cugat fa ens anys van fer unes obres per fer peatonal el centre de la nostra estimada vil·la.
A Beijing els carrerons petits i laberíntics del centre anomenats Hutongs estan ara protegits per llei i no es poden derruir per construir gratacels o similars.

A Sant Cugat hi ha uns 4 o 5 restaurants xinesos on el menjar és acceptable i barat.

A Beijing dels restaurants xinesos només en diuen restaurants i n’hi ha uns quants milers on el menjar és autènticament xinès i dinar val el mateix que et costen els cafès a Sant Cugat. Beijing mola!!

American Pie @ Shanghai

2008-07-22T06:33:00.017+01:00

Eren les 7:45 del vespre i el sol deixava d’escalfar la capital de la Xina. Un català, una maleta i molta moral arribaven a 北京站, l’estació central de Pequín. El tren esperava a la via 22 llest per fer un trajecte de 13 hores entre la capital cultural i governamental i la capital econòmica i moderna de la Xina. En el compartiment on havia de passar la nit hi havia una iaia xinesa, les seves dues filles xineses i una neta xinesa de nom Mao Mao (doble Mao pels amics). Jo havia de dormir a la llitera de dalt i discretament vaig posar-me a llegir que deia la meva guia sobre Shanghai. No havia passat de la primera plana quan una de les filles em crida i em diu que baixi dels núvols, que és l’aniversari de la iaia i que tenen pastís de formatge i panotxes de blat de moro fins i tot per mi. El meu pobre xinès em va permetre passar una nit interessant celebrant en un tren xinès l’aniversari d’una iaia xinesa.

Els xinesos són tan bona gent ... els vaig prometre un sopar amb truita de patates a casa meva per agrair la seva hospitalitat. Abans de fer nonon em van convidar a una cervesa al vago restaurant que em va servir de somnífer per dormir en aquella minúscula i incòmode llitera. Quan em vaig llevar el tren entrava a Shanghai per la porta gran i un col•lega de les meves noves 4 amigues esperava suant sota els 40 graus que alegraven el matí dels shanghainesos. Es van oferir a acompanyar-me a casa el meu amic i no vaig poder refusar l’oferta. Amb la ferma promesa de la truita de patates ens vam acomiadar fins la propera ocasió.

Els meus ulls no donaven a l’abast quan mirava els gratacels. I tot mirant amunt va arribar per sota en John, qui va ser el meu company de festa pequinesa l’any passat i que ara estudia xinès a Shanghai. Per qui no recordi els meus escrits de l’any passat i pels nous lectors en John és una híbrid del meu cosí Edu + Mark Anthony + accent de Califòrnia. Ràpidament ens vam posar a fer feina i a descobrir aquella enorme ciutat.

Només ho diré una vegada: Shanghai no és Pequín. El que molts no saben és el perquè d’aquesta diferència. SH (mola abreviar-ho, eh) és la finestra econòmica que la Xina obre al món, un aparador del que la Xina pot arribar a ser (i que encara no és). A SH és el lloc on més es nota el desequilibri i la desigualtat de la gran Xina. Llums de neó, glamour, diners, grans edificis pijerio, tot barrejat amb cases que es cauen a trossos, xinesos vivint al carrer i el problema que el comunisme xinès no ha sabut solucionar. La Xina avança a dues velocitats i SH, tot i que va amb la cinquena marxa posada també té ciutadans que van amb la primera.

Què seriós m’he posat, eh! Us heu acollonit i tot de la meva reflexió de tio que domina d’economia, sociologia i del món en general. Però si no us explico jo no ho llegireu pas perquè (torno a posar-me seriós) a occident en general, i al nostre país en particular el que passa a la Xina ens importa un pet de violinista. Així que us hi poseu fulles i aguanteu el meu sermó de tio entès en la matèria.

Bé, recuperem el fil ... amb en John vam veure els majestuosos jardins de Yuyan i el que queda del SH antic, que és molt poc. Tota la ciutat ha estat enderrocada i aixecada de nou per lluir el tresor de la Xina cosmopolita (bonica paradoxa). Així, el SH antic és un complex de 4 cases amb les teulades punxegudes i tot de botigues de souvenirs i Mcdonalds pel mig.

BJ (que és l’abreviatura guai per dir Beijing) en aquest sentit ha tingut una mica més de cura amb el seu patrimoni històric i ha preservat part (que no tot) del que havia estat la ciutat fa centenars d’anys. És per això que és una delícia passejar pels Hutongs de BJ i sentir-te com en Chow Yun Fat volant per sobre els núvols de Tigre i Drac de la capital de la Xina. Però estava a SH i també volia descobrir aquella nova Xina que empeny amb força la resta de l’enorme país.

Tocava sopar i en John, tot sibarita ell, em va portar a menjar Dim Sum en un restaurant pijíssim i havent sopat em va portar al cel. Sona molt bíblic però el bar Cloud 9 està situat a 400 metres del terra i això el converteix e del en el bar més elevat del món. No estàvem sols, en John s’havia portat una amigueta francesa de la que parlaré a continuació. Literalment als núvols bevent-me un rom amb cola tenia una sensació entranya de vertigen però no dels que fan por. En John i la franceseta van anar a afer un tomb pel bar i em vaig quedar sol a 400 metres del terra amb el meu rom i una vista d’infart. La Perla d’Orient (l’edifici de les boles i el pinxo pels amics) brillava davant meu i vaig tenir un moment de recolliment i reflexió.

Calia? Era necessària tanta ostentació? El món sencer era més petit des d’allà. SH mai no s’acabava, no veia la manera d’escapar-ne. No s’hi veia Itaca des d’allà i mira que estava amunt. Per un moment vaig pensar que la meva gent estaria a al platja gaudint d’un dissabte calorós a la costa mentre jo m’enfilava ben amunt fugint de no sé ben bé què. Volia un carajillo de Beileys amb gel a la sorra de Castelldefels. Però havia de baixar del núvols primer.

En John va tornar i em va prometre que en una estona m’oblidaria de Castefa perquè la festa estava a punt de començar. Bar Rouge era el nom de la Disco i en John tenia raó. Tot que el meu cor segui a Catalunya la vista em va captivar i vaig començar a copsar l’encant de SH.

SH és una ciutat nocturna on les llums et miren de cara i et ceguen amb la seva lluentor artificial. Ballava amb els ulls fixats en l’skiline quan uns coreans em van oferir conversa. El problema no va ser la conversa en sí, la confusió venia de Mèxic. En John ballava amb la seva francesa i els coreans em van començar endossar tequila amb te verd. La vista i la festa s’animava però per sort l’ampolla de tequila es va acabar.

En John va dir que marxava i ara us explicaré la història de la francesa. Molt maca ella, tota mona amb el seu vestidet negre i la seva dentadura Profident. Tot semblava perfecte però ... la mossa tenia 16 anys !!!! Que el meu amic John estava delinquint amb una menor !! Mare meva, la vida està plena de sorpreses. Jo que amb 16 anys encara jugava amb Hemans i aquella nena perdent la innocència amb el sàtrapa del meu amic. Però diuen 9 de cada 10 dentistes que les noies maduren abans. La francesa n’és un exemple.

Tot ennuvolat vaig tornar sol a casa en John a esperar el matí següent. El meu amic america va arribar tot feliç i vam seguir explorant la ciutat passejant pel Bund, el passeig “marítim” del riu Huangpu ple d’edificis a la moda occidental de l’època en que SH estava envaïda pels gavatxos i els anglesos (i mala gent d’aquest tipus). Des d’allà es pot contemplar amb calma Pudong, la zona de negocis on la Xina creix al marge de les directrius del antic Chairman Mao.

Però si haig de ser sincer a SH no hi ha gaire cosa per veure. Així que vaig vestir-me amb les meves millors robes i vam anar de festa altre cop. “Bar hub” vol dir anar de bar en bar, xino xano, fent treballar el fetge i això és el que fan els americans així que havia d’adaptar-me a les normes del meu amfitrió. Plovia i vam acabar tots ballant literalment Under my umbrella (ela ela eh eh eh) però dins la Disco. La festa amb els americans no et deixa indiferent.

El meu cap encara estava Under my umbrella quan em vaig llevar. Vam dinar i vam fer un dia de relax passeig sota la calor i te verd amb gel. Com deia abans SH no té gaire per veure. Vam provar d’anar al Museu de la ciutat per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos fent alguna activitat cultural que no impliques aixecar un got de la taula però la cua per entrar-hi semblava la mateixa gran muralla: no en veies el final. Conclusió: tornem a casa i seguim la festa. Una noia francesa (aquesta major d’edat eh) feia anys. La noia estava ben alimentada allà dalt a França i els americans, tot catxondos ells, li deien l’aspiradora a la pobra tragaboles. Bé, el fet és que passat el periple de fer veure que era una festa sorpresa els americans van prendre la iniciativa i el Rap i el Hip Hop va apoderar-se d’aquell apartament. La festa era un pupurri de nacionalitats i tots els xinesos eren ABC (American Born Chinese). Un americà rosset va apareixes amb una caixa de birres xineses i allò es va convertir en American Pie. Rap, jocs estúpids, gent saltant pels sofàs i jo allà al mig fent veure que em sabia les cançons i rapejava com en 50 cent.

Quan el cap ja em feia mal de tan fer-me el raper em va semblar sentir la llengua de Pompeu Fabra i Albert Pla. La primera vegada vaig pensar que el subconscient i la Tsingdao m’estaven traint però a la segona ho vaig veure clar. Dos xinesos estaven parlant en un català perfecte fruit de la infravalorada immersió lingüística. Ells ulls em va sortir de les òrbites. Vaig fer la pregunta imbècil de sou catalans? I em van respondre que òbviament sí. Eren dos XINACS (XInesos NAscuts a Catalunya). Que si sant Cugat és molt guai, que si anem al Bocca molt sovint que si visca la Terra i tot això. Jo estava estúpidament feliç (com la cançó d’Els Pets) de trobar compatriotes i aquella troballa va confirmar una teoria que circula per internet: allà on vagis sempre hi haurà una altre català infiltrat. És que som una petita plaga estesa pel món i si hi ha festa no ens en perdem cap. L’endemà els amics d’en John ja em dein Hurracane Tete per la quantitat de festa que havia portat a la ciutat. Ells no veien que jo no havia fet res, eren ells els que aprofitaven qualsevol ocasió per donar renda solta a la xaranga. La nit va acabar amb una americana tocant la guitarra i jo cantant Hey Jude ... sense comentaris.

Havia tret tot el suc possible de SH i tocava tornar a casa. 13 hores més de tren i ja estava a BJ altre cop. En John tornarà a BJ a l’agost i jo ja tremolo. No sé si jo sóc Hurracane Tete o si ell es Twister John però si que sé que som un perill públic quan anem pels carrers de la Xina buscant follon.

Ara sóc al que ja s’ha convertit en un dels meus racons preferits de Pequín: el Lobby Caffee. Un xinès amb molta vista va veure que molts laowais necessitem cafè del bo i tot espabilat ell, va comprar una màquina de cafè a un proveïdor ejpanyol i cafè a un proveïdor italià. El resultat és la meva estona de zel diària. El retrobament amb els bars, els tallats de nivell i el meu món interior. Tot això amanit amb Wifi gratis i unes cambreres que em tracten com un rei portant-me aigua amb gel abans i després de cada tallat.

És hora d’acomiadar-me però no me’n puc estar de fer-vos un trailer del següent capítol. Com sabeu els periodistes no som del tot benvinguts a la Xina (Papa no pateixis que tot està controlat). Doncs uns dels tants pals a la roda que em posen els buròcrates del politburó és el visat de periodista. Ells ja em deien que me’l donarien però mai em van dir que no ho podien fer a Pequín. Conclusió: me’n vaig a l’exili. Lluny del país del centre de l’Univers (que és com es diu la Xina en xinès, 中国, Zhong Guo, país del mig) aconseguiré el que porto temps cercant: un permís per treballar com jo vull en aquest meravellós país (aquest meravellós és mig irònic, mig cert).

Resumint, propera parada Ulan Bator, capital de Mongòlia on els taxistes van a cavall i els vilatans dormen en tendes de campanya. No us perdeu el quart capítol de la segona temporada.

Mentrestant degusteu un especial ...

Sant Cugat no és Shanghai !!!!

• A Sant Cugat l’edifici més alt és el majestuós i gloriós monestir.
• A Shanghai cada any baten el seu propi record d’alçada i tenen 3 edificis que superen els 400 metres d’alçada.

• A Sant Cugat aquest any toca Fira Medieval si no em fallen els càlculs. Està prou bé, no?
• A Shanghai faran la Expo del 2010 i com que als xinesos són addictes a les obres tenen mitja ciutat aixecada per aixecar-la encara més fent gratacels i desafiant les “nobles” teories del comunisme de Mao.

• A Sant Cugat sortir de festa és car. Cubatilles a 10 euris a les discos i birres a 4 euris a la Bohemia.
• A Shanghai els preus se’ls han escapat de les mans. Cafès a 50 yuans (5 euris) birres a 60 yuans (6 euris) i sopars més cars que el Bulli. I no oblidem que, si vols, a la Xina dines per un euri ... viuen realment als núvols a SH.

I seguim amb una nou episodi de la nova secció...

El Xinorri de la setmana !!!!

El trofeu se’l ha guanyat aquest exemplar d’ós panda amb ulleres de sol. La raó es molt senzilla. Amb la seva nineta xinesa al costat equest tros de bèstia es va atrevir a “cantar” Bailamos de l’ídol de masses i des-pigat Enrique Iglesias. Encara riem de sentir el paio cridant a pulmo lliure BA YAN DONG ... if the rithm take you over BA YAN DONG !!!

Capítol 2: Anem xino xano a la Platja

2008-07-14T06:55:00.010+01:00

A la Xina et costa més car el cafè que el dinar. Amb això vull dir que és un país on no tot és com hauria de ser. Començaré a explicant-vos com va ser la meva visita al la zona olímpica, un lloc que frisava per veure, un any més tard. El primer que cal dir és que a menys d’un mes de les olimpíades la ciutat encara s’està posant al dia. L’estadi (conegut popularment com el niu d’ocells per la seva curiosa fisonomia) és encara el secret més ben guardat de la Xina després del lloc on t’ha anat a parar el comunisme xinès. Una tanca quilomètrica envolta la zona i els militars vigilen zelosament el terreny. Ara bé els militars xinesos no és que facin molta por. Jutgeu vosaltres mateixos/es.

A mi, més que por, em fa llastimeta. Pobret. Tot sol. Palplantat. Tot canyulis ell. Amb aquesta posició ridícula i sota un parasol de publicitat de China Telecom (de la qual Telefónica en té un 5%). Però a banda de l’estadi i el barri olímpic la ciutat sembla llesta pel gran esdeveniment. Pòsters i tanques publicitaries empaperen Beijing de dalt a baix i tot fa una estranya olor olímpica. Carril olímpic, suplement olímpic al diari, cocacoles olímpiques, i jo crec que el mateix Hu Jintao porta uns calçotets amb les 5 mascotes olímpiques. Ah, i els voluntaris olímpics! N’hi ha pertot i no foten un pal a l’aigua. Estan a cada racó de la ciutat vestits de verd amb la seva acreditació i el seu somrís olímpic per servir la comunitat. L’altre dia estava al meu WC i me’n va sortir un de la tassa preguntant si anava tot bé, si em calia algun tipus d’ajut olímpic. Jo vaig saltar del wàter espantat i li vaig dir que seguis buscant terroristes iugurs a les clavegueres i em deixes deposar els fideus fregits tranquil. Fa poc vaig parlar amb una voluntària i em va dir que sent acceptada s’havia complert el seu somni (i jo pensant, nena, que poc ambiciosa ets). Això demostra la bogeria olímpica que, com un arc de Sant Martí envolta Beijing a les portes del seu particular Big Bang.

Però si alguna cosa a revolucionat la ciutat és la meva nova eina de transport. M’he comprat una moto que galopa i talla el vent quan passa pel port caminet ... de Tian’anmen. De marca xinesa, amb un cistellet model Verano Azul i espai per dues persones Beijing se’m fa petit i tot (recordem ... 15 milions d’habitants). De Casha Tete fins a la Ciutat prohibida són 15 minuts, fins Sanlitun (la zona de la festa) 10 minuts, fins l’estadi olímpic 25 minuts ... i podria continuar però no coneixeu la ciutat així que seria ben estúpid seguir dient llocs. De totes maneres el millor de tot és que és elèctrica, és a dir, va amb bateria, com un mòbil o una càmera de fotos. La pujo al meu piset (hi cap a l’ascensor) l’endollo a la corrent i en 7 hores la tinc carregada i llesta per fer un màxim de 50 kilòmetres a una velocitat punta de 35 Km/m (ni l’Alonso, quan corria amb un cotxe de debò, no m’enxampa). I és que a més no contamina i preservo el medi ambient. Faig que sobrevisquin espècies importantíssimes pel planeta com els ossos polars, les foques verdes subàrtiques, les balenes grogues de pit roig i els insectes pal que Déu nos en guard que desapareguessin. Sóc un tio que, d’existir el canvi climàtic que ens vol vendre l’Al Gore, ajudaria a combatre’l. Eh que molo?

Doncs tinc més novetats a part de la moto (que en xinès es diu Mo tou che). Si en Pujol deia que un català és tothom qui viu i treballa a Catalunya ... jo sóc xinès. I és que tinc una feina!!! 3 visques pel JR (visca, visca, visca). A veure, tots els que pensàveu que el català era una llengua regional, minoritària i sense futur haureu d’anar canviant d’idea perquè el menda ha aconseguit un curro gràcies a la milenària llengua de Verdaguer, Pompeu Fabra i Albert Pla. No patiu que us ho explico. Ja us devíeu imaginar que tots els mòbils de món els fan els xinesos. Si més no un 95% segur. Doncs com us penseu que els xinorris són capaços de treure el mercat mòbils en llengua catalana si ni tan sols saben que existim com a poble? Doncs perquè un paio com el JR, que no té res millor que fer a la vida que anar viure a la Xina, controla i corregeix l’ortografia, gramàtica i lírica dels mòbils que ells fabriquen. La meva feina és simple. Només cal saber català (que ja és molt ... el nostre president, per posar un exemple triat a l’atzar, no la podria fer).

Em truquen un parell de cop a la setmana i quan arribo a l’oficina (que està a, sabeu Can Pixa? doncs més lluny) em trobo un xinès que m’ensenya en una pantalla on hi ha totes les opcions hagudes i per haver dels telèfons mòbils i jo comprovo que la maquineta que els ha fet la traducció simultània ho hagi fet bé. Per exemple si el mòbil el diu “ No hi ha espai suficient a la memo-ria” jo els dic “no xinorri, no, memo-ria no porta guionet, això és pels pronoms febles, les paraules compostes i els numerals. El xinorri em mira amb cara de Steven Segal (inexpressiu) i em diu que em limiti a corregir l’error, que ell no vol saber res ni de Guifré el Pelós, ni de la butifarra amb mongetes ni de perquè Catalunya va perdre tantes llibertats amb els Decrets de Nova planta l’any 1714. Jo, capcot i esmaperdut segueixo corregint errades i intento fer país a la que em sorgeix la oportunitat. Per aquesta xuminada de feina em paguen 100 kuais l’hora (10 euris) que a la Xina, vista la desacceleració desamortiguada, sostinguda i poc mimada de l’economia mundial (tot això per no dir crisi, cagundena!) està més que bé. Així m’entretinc fins que no arribin els Jocs i si la bossa sona, la Xina també és bona.

Però totes aquestes minúcies del meu dia a dia a Beijing es queden petites comparades amb la meva excursió de cap de setmana. Com tot bon català fa a l’estiu, vaig anar a la platja! 3 visques més (visca, visca, visca). A la Xina van fer una catxo muralla de uns no sé quants milions de quilòmetres però es van deixar de fer una Costa Brava com Déu mana. Així que em vaig haver d’adaptar a les condicions xineses. La meva amiga Wei Qi, natural de la província d’Anhui, i antiga veïna de London, em va convidar (aquest cop vaig haver de pagar, eh) a passar el cap de setmana a la platja de Beidaihe amb els seus amics xinesos. I ja veieu el JR amb la seva maleta de pell i el seu bikini de ratlles tot decidit a buscar el sol xinès. Aviat veureu que la cultura de platja xinesa i la catalana són força diferents. La primera diferència és que els xinesos surten de Beijing per anar a remullar-se a les 6:45 de la matinada. Sí, encara no han posat la Plaça de Tian’anmen ni la foto d' en Mao i ja hi ha xinesos que agafen els bartols i fan via cap a la platja. La nit anterior (divendres) em va confondre i vaig anar a dormir massa tard així que encarava la jornada amb 3 hores de son a l’esquena i molta moral.

El viatge va ser llarg i perillós. Conduïa una noia (fet irrellevant pel desenvolupament de la història però que anoto perquè consti en acta) i la travessia va incloure una multa per excés de velocitat i un retard per pèrdua de 2 hores. També vull que consti en acta que tenien GPS (hi ha molt xinès pijeras) i que per no perdre’ns del tot i anar a parar a Cambotja vam haver de fer marxa enrere en plana autopista per recuperar la sortida que ens havíem passat. Feia anys que no resava però vaig dir-me a mi mateix que un parell de rosaris, amb tots els misteris i lletanies, no farien mal a ningú i potser salvaven la meva ànima i la de les dues pobres infidels que anaven amb mi al cotxe. Finament vam sobreviure i vam arribar a Beidaihe on ens esperaven 8 xinesos més. Total de xinesos: 10. Total de catalans: 1. La cosa pintava bé. El grup estava format per una parella d’embarassats (ella portava el nen dins) una altre parella de pivon de xinesa i xinès tallat a mida al gimnàs, un nen de 10 anys i sa mare, 3 solteronas de vint-i-molts i el cultureta del grup que no deixava la càmera de fotos ni per fer pipí. Jo allà al mig que no pillava res del que deien però estava feliç d’ésser integrat a la cultura i les tradicions locals.

La segona cosa que fa el cap de setmana diferent és que a la platja les noies no volen que els toqui el sol (es veu que els nois prefereixen la pell blanqueta com la de l’Iniesta) i fan tot tipus de invents per evitar els raigs de l’astre rei. Banyadors llargs amb faldilleta, gorret de bany, paraigua, i (last but not least) una carpa model Barraques 2003 per tapar tot el grup dels perillosos efectes del sol. Jo pensava que estaven sonats però veient que tothom feia el mateix vaig decidir anar a l’aigua i deixar-los amb les seves frikades. La platja normaleta però us asseguro que s’agraeix quan a Beijing estàs a quasi 40 graus cada dia.

Per la nit vam sopar mariscada (4 euris per persona) i vam tornar passejant fins a la sorra. Va ser llavors quan em vaig posar tontet. La lluna petita i llunyana de Beidaihe no tenia res a veure amb la rogenca solemnitat de l’enorme lluna de Calafell.

Em va venir un atac de nostàlgia, de morrinya, de què collons fas a la Xina si podries estar altre cop a Calafell ben acompanyat i bevent Caciques amb llimona i mojitos. Però tot allò quedava massa lluny i no podia quedar-me amarrat als records. Esperit jove, em vaig dir. La Xina mola! No em vaig convèncer del tot però els deu xinesos volien anar a l’hotel i el show havia de continuar. Aquella nit vaig somiar que l’indi de les ampolles de Cacique venia des de Veneçuela a Beidaihe remant amb un cayuco (que tenia una enganxina del burro català) i m’oferia un mojito i tornar a Catalunya fent un creuer amb el cayuco. Jo hi pujava però una partida de la Guàrdia Civil ens enxampava a prop d’Algesires i deportaven a l’indi del Cacique i a mi em tancaven a la presó per tràfic de persones amb en Sergei i l’Igor de companys de cel·la. Per la finestra de La Model, però, podia veure la lluna roja de Calafell i m’embargava una immensa pau interior. Quan en Sergei venia vestit de cuir amb un fuet cap a mi em van despertar uns trucs a la porta. Eren les 7.30 de la matinada i havíem d’anar a la platja. Després de cagar-me en Confuci unes 7 vegades vaig posar-me el banyador i somnàmbul vaig arribar a la sorra altre cop.

Unes remullades i a les 11 estàvem al cotxe camí de Beijing. No se’ls va passar pel cap llevar-se a les 11 i apurar el dia, són xinesos i van patir molt anys de Revolució Cultural i això és com els Bio de Dannone: “se lleva por dentro i se nota por fuera”. A la tornada la conductora va descobrir que hi havia radars a les carreteres i per això li havien posat una multa. Jo sentia el perill corrent per les meves venes i les meves pitjors sospites van fer-se realitat. Abans de pagar al peatge la noia busca el moneder per pagar la sablejada però s’oblida de frenar el cotxe i KAPOW!! La gran hòstia! La mossa es va cruspir el cotxe de davant i els xinorris del davant van sortir tot encesos a veure qui els havia intentat encular. Comencen a discutir i de cop arriba un poli nyicris el Gabino Diego i intenta posar pau. A mi em picava la curiositat periodística i vaig anar fer un cop d’ull. El que havia semblat un pinyo seriós era una rascadeta de no res al culet del cotxe. Ni abonyegat ni res, una ínfima pesigadeta. Però el conductor del cotxe (erra que erra) tot indignat i el poli amb cara de vull anar a casa que si no veig Ventdelplà i perdo el fil. Al final les coses es van solucionar a la xinesa: amb pasta pel mig. Un bitllet vermell (100 kuais=10 euris) i tots contents. On és comunisme que va revolucionar un país de mil milions d’habitants? Segurament enterrat sota la neu d’algun racó de L’Himàlaia.

Ara ja torno a ser a casa i ja preparo la meva següent aventura. La veritat és que començo a sentir-me una mica com en Tintin: un periodista poc afortunat que va trobant frikades pel món. Bé doncs el que us deia ... Propera parada XANGAI !! Ja sabeus que Xangai no és Pequín així que no us perdeu el capítol tercer de la segona temporada.

Però abans d’acomiadar-me haig de fer feliços als fans i continuar les seccions habituals del blog. Així que aquí teniu un petit tast de ...

Sant Cugat no és Beijing !!!

A Sant Cugat si vols anar a la platja agafes el Twingo i en 25 minuts estàs fent una clareta a la sorra de Castefa.

A Beijing (com a Madrid) la platja més propera està a 300 quilòmetres i no fan claretes als xiringuitos perquè els xinorris no tenen Fanta de llimona.

A Sant Cugat a l’estiu t’ataquen tot tipus d’insectes voladors: abelles, T-Rex que volen, abelles reines, brontosaures alats, abelles obreres, abelles funcionaries del Departament de Ruscs Exteriors i algun exemplar de les anomenades mosques colloneres.

A Beijing no hi ha insectes. La pol·lució els ha matat a tots. No hi ha abelles (3 visques més) i les mosques colloneres han evolucionat fins a convertir-se en libèl·lules colloneres, que són igual d’inofensives que les mosques colloneres però 10 vegades més grans i per tant 10 vegades més colloneres.

A Sant Cugat contractar una línia d'internet és una gimcana surrealista equiparable a la Película de les 12 proves d'Asterix o la poc entesa Pasió de Crist del mestre Mel Gibson.
A Beijing tenir internet a casa és un tramit fàcil. Truques uns xinesos, venen a casa teva, et munten un cable i en 15 minuts tens internet. Així de fàcil. Pagues 90 kuais (9 euris) i ja tens internet tot el mes. Beijing mola !!

Aprofitaré el segon capítol de la segona temporada per presentar-vos una nova secció en aquest blog. Serà una secció fotogràfica que acabarà el post, on descobrireu el grau de frikisme de la cultura xinesa. Sense més dilació us presento ...

El XINORRI de la setmana !!!!

Gorret de bany rosa, ulleres de piscina blaves, 100 kg de pes, banyador de calça curta arrapadet a la panxa de birrero i tota una mostra del glamour xinès a la platja. Us imaginen en David Hasselhoff salvant vides amb aquesta pinta de pallús?

Entrevista Joan Miquel Oliver

2008-07-10T05:25:00.006+01:00

'La meva vocació és la creació a través la paraula'

Les seves lletres parlen de pallassos, alpinistes samurais, follets, astronautes, robots, somnis, ovnis i fins i tot de ‘punkies tiratsque beuen kalimotxo’. Aquest és l’univers de Joan Miquel Oliver, el lletrista del grup mallorquí Antònia Font que ara també triomfa en solitari. És un home senzill i calmat però el seu cap és un tsunami de creació cultural. No en tenia prou amb la música i fa uns mesos va treure al mercat ‘El Misteri de l’amor’, el seu primer llibre. En aquest moment àlgid de la seva carrera no està disposat a parar. Del nou disc en vam poder sentir un preludi a la Festa Major i també assegura que tard o d’hora hi haurà nou llibre. Per si tot això fos poc ha produït el darrer disc d’en Jaume Sisa. Es nota que té en marxa tots els motors.

Entrevista

Divendres 29. Plena Festa Major, Joan Miquel Oliver sedueix el públic de la plaça de l’Om. Les seves lletres impossibles i el seu suau accent mallorquí van brindar una hora i mitja de degustació musical als assistents. Els més fans no poden queixar-se: va cantar un bon grapat de temes del seu nou disc que encara no ha sortit a la venta.

Content de tornar a Sant Cugat?

Molt. Ja hem estat aquí amb els Antònia Font un parell de cops, la darrera vegada al Teatre Auditori presentant l’últim disc Coser i Cantar. El públic santcugatenc escolta molt, aprecia els artistes i està molt interessat per la cultura i això és justament el que fem nosaltres: cultura amb la música.

Però no t’has conformat només amb la música. Has escrit un llibre!

Sí i ha anat molt bé. N’he venut moltíssims, quatre o cinc cops més del que m’esperava.

Repetiràs, doncs?

En faré un altre i tots els que facin falta. M’he passat tant bé escrivint-lo que segur que repeteixo.

Diga’m que això no et farà deixar la música ...

La meva vocació és la paraula. La creació a través de la paraula, per ser exactes. Fent un disc sempre cantes el mateix però amb un llibre és diferent; estàs escrivint coses distintes durant mesos.

Les teves lletres ens porten a l’espai, a móns de fantasia on hi ha robots, submarins i extraterrestres. D’on treus la inspiració?

Quan faig lletres m’inspiro en tot el que sé, que és tot el que hi ha en el món. No m’inspiro en altres autors o en coses que hagi llegit però una mica sí que els tinc presents.

Et va sorprendre el teu èxit personal i el d’Antònia Font?

Home, no ha vingut d’un dia per l’altre. Són molts anys de feina.

Com el portes aquest èxit?

Força bé. Mentre bé mentre no passi de saludar-me pel carrer se suporta. Però ha de ser molt difícil ser molt famós. Jo sóc un famós de tercera divisió i de moment els fans són molt correctes i amables.

Li has produït l’últim disc a Jaume Sisa i també surts als seus videoclips.

Sí, amb ell i als ‘Acapulco all stars’ tenim una petita gira muntada. De moment tenim ja cinc dates confirmades i suposo que en sortiran més.

Et vaig veure no fa massa vestit de Blancaneus a TV3.

He he he. Et va agradar?

I tant! La musica del programa Somiers enganxa molt.

No és la primera vegada que col·laboro a la tele. Vaig fer la cançó de Hansel i Gretel pel programa Colors i ara amb el mateix equip em van engrescar en el projecte de Somiers.

En què ha consistit la teva col·laboració a Somiers?

He fet la sintonia i la cançó del programa amb el mateix nom.

I ja que parlem de temes onírics, això de ser músic havia estat sempre el teu somni?

Des de ben petit que volia dedicar-me a fer música i finalment ho he aconseguit. Es pot dir que ha estat un somni fet realitat. Com diria en Bisbal ‘gracias por este sueño’.

La Xina segona temporada: Capitol 1: La muntanya russa

2008-07-07T10:22:00.014+01:00

Hola sóc en JR i visc a la Xina. Arribar aquí no ha estat fàcil he hagut d’aprendre una mica de xinès, estalviar molts yuans i volar amb Aeroflot. I per aquesta última cosa començarem; el viatge amb Aeroflot ha estat una experiència mística i surrealista. Aeroflot és la companyia nacional russa (com ho és Iberia per Ejpanya, British Airways pel UK o Vueling per Catalunya ,o no?). Per fer-vos una idea d’on m’havia ficat, el logo de la companyia és una falç i un martell amb ales. Tot una declaració de principis.

L’avió va sortir de Barcelona rumb a Moscou amb una hora de retard. Fins aquí normal. Passades unes 4 hores vam aterrar a Rússia, on hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten. Jo patia perquè tenia el vol cap a Pequín aviat i no volia quedar-me a Moscou. Però finalment vaig arribar a la porta 13 una hora abans. A la pantalla posava Pequin en lletres siríliques. Va arribar l’hora i allà ningú ens feia entrar. Passada una estona (ja passades les 22.25 hora russa en que havíem de partir) a la pantalleta posava Delayed. Hora de sortida les 23.00. A les 23 posava hora de sortida les 00.00. A les 00.00 posava hora de sortida les 00.30. Va ser llavors quan la gent (una amanida variada de russos i xinesos) va començar a tirar-se per terra i fer becaines improvisades. Els xinesos tenen la estranya capacitat d’adormir-se a qualsevol lloc i cada racó d’aquella sala d’espera hi havia xinorris alguns roncaven i tot. Però el pitjor estava encara per arribar. A la 1.30 hora russa la pantalleta (que encara deia tota irònica que sortíem a les 00.30) canvia i posa Cancel·lat en lletres russes.

Llavors els xinos van embogir. Van sortir de la saleta i van assaltar literalment la finestreta d’Aeroflot on hi havia una dona russa que no entenia res del que deien els xinesos i se’ls mirava amb cara de poker. Era una cara de “imbècils, no sabíeu que això és Aeroflot i aquí tot és Can Pixa?”. Un xinorri es va posar molt tens i va començar a cridar coses rares en xinès i pegar cops contra una porta. La noia de la finestreta ni s’immutava. Va agafar el telèfon amb la mateixa cara de poker i en menys de dos minuts apareix una parella d’armaris empotrats russos amb les porres a la mà i redueixen el xinorri amb més eficàcia que carinyo mentre la seva dona plorava al costat repetint sorry sorry en anglès. Esposen el xinorri que seguia cridant i llavors va arribar un mediador (llegeixi’s un xinès que parla rus) i va negociar amb els armaris. En Sergei i l’Igor (els armaris) no movien ni una pestanya. Només entenien el llenguatge de la porra i les esposes. Eren uns professionals. Dins el seu cap només hi ha la porra, una falç i un martell. Pobres desgraciats hereus d’un país castigat pel vodka i el comunisme i Boris Ieltsin. Jo seia a terra mirant l’escena. Només necessitava crispetes. La situació era entre còmica i tràgica. Com una peli del Tarantino ambientada a Moscou. Jo no pillava res perquè el meu vocabulari en rus es redueix a Moscovskaya, Tostonyeski Smirnoff, Kurnikova i Eristoff. Una parella de txecs (amb dos fill petits) que parlaven rus i anglès em van explicar que el vol sortiria l’endemà a les 9 del matí!! No podíem sortir de l’aeroport perquè allà ningú tenia visat rus. Així que tocava fer nit allà. Jo ja m’estava imaginant com seria la resta de la meva vida en un aeroport rus. Rotllo Tom Hanks però a Rússia. L’Igor i en Sergei van acabar alliberant el xinorri passada una estona davant l’alegria de la seva dona que ja es començava a fer la idea que aviat seria vídua. Jo m’imaginava la sala de tortures de l’aeroport de Moscou i em feia mal només pensar en Sergei sense samarreta ple de tatuatges fent entrar en raó el pobre xinorri acollonit. Sort que el van deixar anar.

Aeroflot, tota gentil ella, ens va donar vals per menjar alguna cosa (l’últim àpat havia estat una merda de dinar rus a l’avió). Eren les 3.00 de la matinada hora russa quan vaig aconseguir un paperet que em donava dret a un entrepà d’embotit rus, xocolata russa i dues ampolletes de vi rus. Vaig engolir-ho tot més una birra i vaig buscar un raconet on caure mort mig borratxo per dormir una estona. A tot això cal dir que portava a sobre les meves pertinences més preuades: la càmera de fotos, el portàtil, el passaport, els mòbils, uns 10.000 yuans (molta pasta) i la foto de la meva cosineta. I allà estava el JR. Mig taja, a Moscou, rodejat de xinorris i russos dormint amb el seu portàtil de coixí sobre tres cadires de la sala d’espera amb la bossa de la càmera lligada en una cama, 10.000 yuans a la butxaca dreta, el passaport a la butxaca esquerra i un antifaç perquè no em molestés la llum. Devia semblar un superheroi a l’atur, tot fet pols, però vaig adormir-me. Eren les 4.00 hora russa.

Quan em vaig llevar estava desorientat. Què collons hi feia jo allà? Eren les 8.00 del matí hora russa i hi havia gent pertot. L’aeroport havia cobrat vida, Vaig mira a la pantalleta. Sortia cap a Pequin en una hora. Entro de nou a la saleta i (amb una hora i mija de retard sobre l’hora de la pantalleta) salpaven rumb a la Xina. No sabia si dormir més o tornar-me addicte al tabac. Com que als avions (fins i tot als russos) no es pot fumar vaig sobar una estoneta. Vaig veure Batman Begins i quan ja portàvem 7 hores de vol una hostessa diu alguna cosa en rus que provoca la ira dels passatgers russos. Els que vivíem a la inòpia ens vam assabentar pel la parella de txecs bilingües que no anàvem a aterrar a Pequín. Problemes meteorològics. Crec que va ser en aquest moment que vaig decidir de provar el joc de la ruleta russa. Però m’havia deixat l’arma sota el coixí. Així que enlloc de provar el suïcidi vaig deixar-me caure a la meva butaca i vaig enterrar-me sota la manta d’Aeroflot plorant en silenci pregant a Buda, Confuci, l’arquebisbe ortodox de Moscou i el Papa Ratzinger que intercedissin per mi i posessin fi a aquell mal son rus.

Anàvem a Xangai. Vam aterrar-hi sense saber quin seria el nostre distí. Ja era de nit. La segona nit des que vaig abandonar Barcelona. L’hostessa va dir que esperaven ordres de les autoritats xineses per deixar-nos baixar. Va passar una hora. Dos. I llavors a les 2.00 de la matinada hora xinesa van obrir la porta de l’avio. Un cotxe de poli xinesa estava al costat de l’escala amb pinta “d’aquí no sortiu encara que vegi a Mao i Elvis ressuscitats fent uns xupitos de vodka”. Els passatgers esperaven a l’escala fumant i bevent coca-cola rusa però sense poder baixar. A les 3.00 de la matinada hora xinesa l’hostessa diu que entrem altre cop a l’avió que han omplert el dipòsit i anem a Pequín. Es veu que ja no plovia. Com un ramat d’ovelles estúpides vam entrar. Jo em vaig quedar a la zona de classe Business (que com diu el meu germà consisteix a estar de put amara mentre voles pel món). Ningú em va dir res. Em vaig beure una ampolleta de vodka de mini bar que havia comprat a Moscú i vaig dormir com un angelet a primera classe. L’hostessa em va despertar i SORPRESA. Estàvem a Pequin.

Eren les 5 hora xinesa. Havíem arribat amb 18 hores de retard. Feia 16 hores que estàvem dins aquell avió. Jo portava 36 hores donant voltes pel món però havia arribat al destí. Sortia el sol i jo només tenia una gana de collons. M’hagués menjat l’hostessa però no volia encomanar-me de la ineptitud soviètica així que vaig decidir aguantar. La sorpresa més gran va ser veure les meves maletes intactes. Feia 36 hores que estaven en mans dels russos però una intervenció divina (no se si Buda o Ratzinger) va voler que les trobés sanes i eltàlvies. La cua per agafar un taxi donava la volta a l’aeroport. Però l’experiència és un grau. Amb un col·lega americà que havia fet a l’avió vam compartir un taxi il·legal. Eren les 5.30 hora xinesa i sortia el sol. No volia despertat la meva amiga Linlin perquè em donés les claus del meu pis així que i vam anar a un restaurant que obre les 24 hores i vam esmorzar pizza i espaguetti carbonara rodejats de borratxos que tornaven de festa. Èrem dues ànimes errants menjant pizza amb una pila de maletes en un restaurant cutre del barri de Chaoyang. Això uneix.

Arribades les 7.00 hora xinesa vaig despertar la Linlin i vam anar a veure el pis. Vam trobar-nos amb la propietària i vam pujar (amb l’americà de nom Peter i tot). Vam signar el contracte (en xinès) i ja estava tot fet. Feia 38 hores que portava la mateixa roba, 38 hores que no em dutxava, ni em rentava les dents (lleig ho sé, però que volíeu que fes). Mentre en Peter sobava al meu llit sense llençols vaig inaugurar la dutxa. Em vaig tirar al sofà, vaig respirar tranquil i vaig caure com un tronc fos en un estrany somni. En Sergei i l’Igor anaven sense samarreta i torturaven l’hostessa amb una falç i un martell amb eles mentre el Peter deia que això als Estats Units no passava i la Linlin amb una samarreta d’ I love China agitava una bandera catalana cantant la cançó del Viatge a Itaca amb un català millor que el del propi Lluís Llach. “Més lluny, sempre aneu més lluny. Més lluny de l’avui que ara en encadeeeeeeeena. I quan sereu deslliurats torneu a començar noves seeeeeeeendes”

Em vaig llevar a les 14.00 hora xinesa. En Peter roncava al meu llit i jo em vaig posar a fer dissabte. Quan es va llevar va anar a la residència on havia de viure i jo vaig haver de tornar-ho a fer. L’IKEA ha salvat tantes vides que mereix el Nobel de la Pau, no com el txitxelel·lo de l’Al Gore. M’estalviaré la part del muntatge de mobles. Només us diré que la meva nova taula (que es diu Ingo) no està del tot completa perquè m’han sobrat claus i arandeles que no sé on van. De moment s’aguanta i no balla que és tot un èxit.

El meu pis és tan petit que quan el sol s’envà a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Però tan se val. Es així com m’agrada a mi. Sense companyes de pis xorices ni companys sorollosos fent kikis a l’habitació del costat. Visc al pis 12 de 21. en un bloc de pisos que si el mires des d’abaix se’t luxen les cervicals. 45 metres quadrats ben arregladets amb vistes al segon anell de la ciutat i a 5 minuts de 2 estacions de metro i del pis on vivia l’any passat. Llit de matrimoni, taula Ingo, dos sofàs, una tele amb canals xinesos, i una cuina microscòpica. Hi estaré bé. Ho sé.

Ara, assegut a la meva cadira de l'Ikea (de nom Hermän) veig onejar una bandera xinesa d’un edifici oficial que hi ha davant de casa i escoltant Joan Miquel Oliver em poso tontet i penso que ...

Sant Cugat no és Beijing !!!!

· A Sant Cugat hi ha un Ajuntament nou.
· A Beijing hi ha una ciutat nova. Tota nova. Un any a fora i han aixecat pisos com si cresquessin bolets.

· A Sant Cugat pots suportar l’estiu fen cervesetes a les terrasses del poble.
· A Beijing sense un aire acondicionat deixés d’existir perquè t’has evaporat de la calor que fot.

· A Sant Cugat la cerveseta a la terrassa et costa uns dos euris contant el servei de terrassa i l’IVA.

· A Beijing no hi ha IVA però 4 cerveses (de 600 cl), 20 pinxos de carn i un estrany pa fregit picant per 4 persones ens van costar als meus amics catalans i a mi 20 yuans per ànima: 2 euris per persona. Beijing mola !

London good night and good luck ...

2008-04-03T15:05:00.007+01:00

Tot el que es bo acaba i el que no és tan bo … també acaba. Com aquell qui no vol la cosa ja han passat tres mesos des que vaig canviar el meu estimat Monestir pel Big Ben, les Estrelles per les Guinness i la llibertat per l’esclavatge. London em diu adeu i jo li torno el comiat. Una ciutat més a l’esquena, una enganxina més a la maleta i més experiència i coneixements al currículum. Em crixen canes.

London no em trobarà a faltar ni jo a ella. No us penseu, viure a London té coses bones. És una capital moderna, plena d’activitats, cultura, vida, gent i fredor. A més el cap de setmana passat nevava. Hi ha el riu, la diversitat cultural els autobuses de dos pisos i una reina de metro vint amb cabells blancs que porta tants anys regnant que el tro ja s’ha acostumat al seu cul. (No sé si és políticament correcte que par-li del cul de la Reina al blog … però mira ara ja està fet).

Tanmateix, el balanç que faig d’aquests tres mesos és positiu. Com deia s’ha fet currículum, s’ha fet experiència i s’ha viscut de manera independent i lliure durant un període de temps. Ara em toca afrontar 3 mesos més per la gloriosa terra que ens ha vist néixer i créixer fins la següent parada: Pekín altre cop.

Pel que fa les últimes setmanes aquí no hi ha massa novetats destacables. Més visites i més feina però va haver-hi un dia que s’ha d’explicar.

Sant Patrick és el patró d’Irlanda i el responsable que en aquella màgica illa no hi hagi serps. El dia 17 de març cada any se celebra la seva festivitat i London (ciutat que va de multimultiral i oberta) no es podia perdre la celebració. En què consisteix un dia de Sant Patrick? us estareu preguntant. Doncs la resposta és doble: consisteix en beure i en fer el gilipolles. Els llocs escollits per fer totes dues cosos són els Irish pubs (a Irlanda només en diuen pubs dels Irish pubs). A London hi ha l’O’Niell’s, una cadena d’Irish pubs (com un McDonalds de birra i perdició) on es va acumular tota la festa de la ciutat i l’estupidesa etílica que genera Sant Patrick’s Day (pobre home, si aixequès el cap…). Gent amb barrets verds i pintats amb colors de la bandera irlandesa beuen i beuen i tornen a beure litres de cervesa negra que els seus cosos cofois entomen religiosament. De fons sona U2 i cançons irlandeses tradicionals. Conforme avança el dia la capacitat intel·lectual de la gent baixa de manera inversament proporcional a la quantitat de Guinness que surt dels barrils. Els bebedors, a més, es van fan moltes fotos com per recordar què gilipolles eren el dia de Sant Patrick. Així la seva gilipollesa quedarà retratada per sempre i podran ensenyar als nets què gilipolles eren quan eren joves i encara tenien fetge. Jo, fanàtic com sóc de la tradició i la “cultura” irlandesa vaig fer el gilipolles com el que més. Però no posaré les fotos al blog per mantenir la meva reputació i per no ferir la sensibilitat d’alguns blogospectadors tals com la meva família o el meu jefe.

Dit això arriba el moment del comiat. Bye Bye London! Que Déu salvi a la reina i si no la salva … segur que el món continua girant. Abans de marxar però he pensat de fer un rànking amb el millor i el pitjor de London. Està ordenat de menys a més. És a dir el número 1 del primer rànking és el que menys trobaré a faltar i el número 1 del segon el que més. Per si mai teniu l’ocurrència de venir a viure per aquestes contrades paganes no digueu que no estàveu previnguts.

El que NO trobaré a faltar de London.

TOP 10 NASTY STUFF >>

10) Haver de mirar a l’altre costat per no morir aixafat per un bus de 2 pisos.

9) El tamboret aquatic o el meu company de dutxa durant gairebé 2 mesos.

8) Tenir visites cada cap de setmana de presumptes amics i familiars (amb tot el carinyo del món eh!). Que us estimo molt a totes i a tots … però de 12 caps de setmana tenir fins a 9 visites diferents … una miqueta de siusplau!

7) Els temps: anar amb abric a finals de març i amb guants i orelleres per agafar la bici.

6) La Reina i la parafarnàrlia reial britànica que fa repelús tota ella. No és broma. M’han sortits granets i tot.

5) Ser esclafat per la plebs britànica al metro.

4) Els anglesos

3) Els preus. La llista d’atrocitats i genocidis al meu moneder és tan llarga que no hi cabria en aquest blog.

2) Els anglesos (els havia dit ja?)

1) La feina: l’estrés, les 5 pantalles, estar pendent de si puja o baixa l’euro i el dòlar, el petroli i l’or. En definitiva tota la bogeria i el surrealismo de la informació econòmica. Avorrida, absurda, freda, impersonal.

Els que trobaré a faltar o el London amable

TOP 10 LOVELY STUFF >>

10) Els cafès a la ribera del Tàmesis.

9) La diversitat de pubs i llocs on anar a fer Guinness

8) La Guinness (no sé si compta perquè no és anglesa)

7) No estar informat per la premsa groga (eufemisme de premsa de merda) sobre el cas Madelaine, el cas Lady Di, el cas Victoria Beckham i el divorci d’en Paul McCartney

6) **** sorry nothing to miss in this item ****

5) **** sorry nothing to miss in this item ****

4) **** sorry nothing to miss in this item ****

3) L’Irish pub de China Town: m’hi sentia com a casa

2) La meva bici i el seu cistellet model “Estiu Blau”. La meva possessió més preuada a London.

1) La Laia: la meva companya de pis, de feina de patiment i de viatge. (amb llagrimeta caient) Només ens teníem l’un a l’altre en aquella terra bàrbara! Ha estat 3 mesos on hi ha hagut de tot i en la salud i en la malatia ens hem fet costat sense cap mena de pique ni problema. Gràcies públiques a la Laia!!!

I vet aquí un gos vet aquí un gat que aquest conte …

Ilt4gujh2qobhn2qough2´qbvnqo45nhiñ2oui5´b-nh24oñ6nñv´
Fnwligubhli5bgqibgñqlibgvqigblomberggohtohellblkbjhvlqhb

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in>> Hola. Aquet és el meu darrer missatge i l’última vegada que sabreu de mi. Tibi Lumper ha estat un os dur de rossegar, molt dur. Com un tèrmit en un banc d’església la feina se’t menja per dins i sense adonar-te acabes el dia buit, sense energia. L’ambient laboral feixut i tens i la voràgine de la informació econòmica no acabarà amb la teva vida però te l’amargarà. Avui és el meu últim dia de feina. Quan he enseñita el meu badge el vigilant m’ha dit Good Morning Sir sense saber que mai més m’ho tornarà a dir. La seva vida no canviarà, seguirà dient Good Morning Sir a tothom qui entra però la meva vida sí que farà un gir a partir de demà. El comiat no serà dur i no crec que ningú em trobi a faltar. La meva plaça serà puntualment ocupada per un altre el proper dilluns i res haurà canviat a Tibi Limper. Cares noves, números nous, badge nou pel nou inquilí i el mateix circ econòmic fent girar el món al voltant del sobrevalorat petroli, el debilitat dòlar i els folls mercats de valors. Pounds, Euros, Dòlars. Iens … ienes és en el que ens han convertit. Som animalons amb el cervell rentat donant voltes al voltant de la carronya del món. Per sort abandono el vol del voltor i torno al món real. Allà la gent té temps per somriure, per parlar cara a cara (i no a través de e-mails impersonals) per dinar un plat calent i fer una pausa quan no pots dir fava. El rmón real és allà fora i només depèn de tu si vols quedar-te amagat a sota l’eix que fa girar aquest món o surts i descobreixes que hi ha molt per veure, molt per viure. L’oficina està sota l’eix del poder i no és fácil escapar-ne. Si poguessis escollir quedar-te a sota l’eix seguint la inèrcia de la buidor o sortir al món real què faries? El món real pot ser desagradable però és real. Jo he decidit menjar-me la píndola vermella. Demà despertaré i tot serà real. /jrago/ logging off >>

London from my camera. Special pictures issue Vol II.

2008-03-26T15:55:00.010Z

En vistes de l'èxit del primer post fotogràfic (4 comentaris són un autèntic allau de feedback) he decidit fer una segona part. Així no cal que llegiu estupideses sobre la vida a London. Però abans que marxi haureu de patir l'últim post. Sí, és una amenaça!

Mentrestant gaudiu d'una nova passejada fotogràfica per London.

London, 11 de la tarda, neva a Southbank

Els docklands, no tot és majestuós a London

Vida urbana des del bar

Saltant-se les normes altre cop

Columbia Market. Moltes flors per diumenges alternatius

Hyde park. Existeix un Jekyll Park?

London? What London?

Turiustes despistats jugant vora Tower Bridge

Oda al caos circulatori a Canary Warf

La City. City of Money City of Madness

Brick Lane: Welcome to Bangladesh

La vida secreta sota London Bridge

Bigadistes anglesos al Priorat ... no van venir pel vi

2008-03-13T09:20:00.009Z

L’escriptora anglesa resident a Marçà, Angela Jackson, va tancar ahir dimecres a Londres un cicle de conferències amb una xerrada sobre brigadistes internacionals al Priorat durant la Guerra Civil espanyola. La intervenció de Jackson va ser la darrera d’un seminari de tres mesos de duració organitzat per la Fundació Cañada Blanch a la ‘London School of Economics and Political Science’.

Angela Jackson és la presidenta de l’associació No jubilem la memòria dedicada a conservar fets històrics recents i la memòria històrica del període de la IIa República i la Guerra Civil a la comarca del Priorat. L’escriptora va explicar, amb un extens material documental i fotogràfic, quina va ser la relació entre la població local del Priorat i els brigadistes vinguts d’arreu per lluitar a la Guerra Civil al costat republicà.

Segons els seus estudis, en el període immediatament anterior a la batalla de L’Ebre molts voluntaris de la Brigada XV van allotjar-se en contrades del Priorat tals com Falset, Gratallops o Marcà. ‘En aquests municipis es van entaular relacions d’amistat, companyonia i solidaritat extraordinàries’, va comentar.

Il·lustrant-ho amb fotografies, va ensenyar com en escenes de la vida quotidiana els brigadistes i els vilatans locals es barrejaven encuriosits. Jackson va posar com a exemple d’aquesta interrelació els partits de futbol, les festes populars o la recollida de la vinya.

Angela Jackson ha publicat diversos llibres sobre la Guerra Civil a Catalunya com ‘Més enllà del camp de batalla’ traduit al català i publicat per Cossetània. El proper més de maig es presentarà la traducció al català del seu darrer llibre ‘At the Margins of Mayhem’ que s’editarà sota el títol de ‘Els brigadistes entre nosaltres’.

La intervenció d’Angela Jackson va ser la última d’un total de 9 de conferències que han tingut lloc a la ‘London School of Economics and Political Science’. Organitzades per la Funadació Cañada Blanch, aquestes conferències han comptat en edicions anteriors amb la presència dels periodistes Antoni Basas i Mònica Terribas i l’embaixador espanyol al Regne Unit Carlos Miranda. El següent seminari començarà el proper mes d’abril i comptarà amb la presència de l’ex President de la Generalitat Jordi Pujol, segons el Director de la Fudació Cañada Blanch i organitzador del seminari Paul Preston

London points of view. Special pictures issue

2008-03-12T09:46:00.006Z

No tenia moltes ganes d'escriure aquest cop així que he optat per la via fàcil.

Aquí teniu unes fotos del London més curiós.

Si us agrada hi haurà segona part.

El que ens deixen veure de Downing Street

St. Pauls Cathedral des del bar

Manifestació contra l'Església de la Cienciologia

Sense comentaris

El sentit de la vida ?

Hora punta a Orford Circus

Any nou xinès a Trafalgar Square

El nou i el vell London

Cantants espontanis a Greenwich

El London més salvatge: St. James Park

Saltant-se les normes

Entrevista a Marisa Ramírez. Analista de economia europea de Bloomberg TV

2008-03-12T09:38:00.004Z

“Els anglesos viuen molt pitjor que fa 10 anys”

Com està a grans trets la salud de l’economia al Regne Unit?
Tocada. La borsa inglesa és la que puja menys a Europa i si ho fa ho fa amb cura. L’FT100 ja ha reculat un 10% des que ha començat el 2008 i els actors econòmics s’estan començant a posar nervisos.

Qui és el més afectat per aquesta situació?
Els que més han notata aquesta davallada han estat el sector minorista i el del consum. Empreses com Marks & Spencer, Next o Home acumulen grans pèrdues. Però és que el consumidor britànic té menys diners. És per això que també es bens que no són de primera necessitat també es venen ara pitjor que abans.

Hi juga algun paper Estats Units i la crisi ‘sub-prime’?
No directament però sí és cert que a Anglaterra, per la seva especial relació amb els Estats Units, ha rebut l’impacte més ràpid que altres països europeus.

Es ralentitza l’economia inglesa?
El creixemenr últimament ha estat menor i això és un fet. El que més ha frenat aquest creixement ha estat el mercat immobiliari i la davallada del cosnsum.

Que l’ha fet empobrir la butxaca dels anglesos?
L’augment del preu de les hipoteques i el fet que el Banc Central tingui els tipus d’interès més elevats d’Europa (5’25%) fa que la butxaca anglesa se’n resenti i això provoca que hi hagi menys consum.

Però vieun bé els anglesos?
La majoria de la població viu bé però amb uns costos molt elevats. El preu de la vida al Regne Unit és altíssim. El preu de les hipoteques és el més car d’Europa i el aliments també han pujat molt de preu. Per exemple el blat ha doblat el seu preu en només 12 mesos. Però també hi ha el transport públic i la benzina … desplaçar-se és car ho facis com ho facis. En definitiva els anglesos viuen pitjor que fa 5 anys i molt pitjor que fa 10 anys.

Inflació desbocada?
En certa manera sí. S’esperava una taxa d’un 2% pel 2007 i van acabar al 3%, que és bastant més del que desitjaven. És la història de sempre. Tenim el petroli a preus que són màxims històrics cada dia. Els metalls també estan a cotes molt altes. Això es traduiex en augments de costos de producció i com a conseqüència un encariment dels productes en general.

S’han queixat molts els ciutadans?
No hi ha alarma en temes com l’atur o l’índex de pobresa i per això la població es queixa menys del que hauria.

Veurem mai circular euros al Regne Unit?
Buf, no crec. Són molt reticents a abandonar la lliure esterlina. Per un costat saben que és una divisa més forta que l’euro i per altre el pound és un símbol britànic tan important com la corona o el sistema mètric. Estan molt orgullosos de tot allò que és ‘made in England’.