Ja em perdonareu pel retard i si no em perdoneu allà vosaltres amb les vostres conciències. Bé, des de l’últim escrit han passat moltes coses a London (i no em refereixo a l’incendi del Mercat de Camden. Ni les especulacions que l’MI6 va matar a Lady Di. Ni tampoc als rumors que Madeleine va ser abduida per un grup de extraterrestres que anaven "amb motos d'aigo per s'hiperespai").
D’entrada he rebut moltes visites i molt variades. Quan vius a London et surten de cop multiples amics, familiars i coneguts que amb l’excusa de venire-te a veure s’aprofiten de la teva hospitalitat i calidesa per tenir allotjament gratis a la capital del Regne Unit. És el cas del meu germa Xavi la meva amiga Mei Min (de nacionalitat xinesa i resident a la bella Irlanda), una colla de presumptes periodistes companyes de classe i els meus propis pares! Mare meva! Colla de xucla-sangs. Mira que aprofitar-se de la meva precària infraestructura residencial anomenada “home, sweet home”… no teniu vergonya!
(és broma eh! Podeu venir tants com volgueu … de fet la Laia i jo ens estem plantejant obrir un Bed and Breakfast a la nostra humil morada)
Anem al gruix del l’assumpte i als temes realment importants: la dutxa! Recordareu les diverses piruetes i exercicis d’imaginació que havia de fer per dutxar-me, oi? (tamboret, posicions estranyes model Kama Sutra però jo sol …) Doncs sembla que els déus no estan de part nostra aquí a London. De la poca pressió que teniem d’aigua calenta vam passar a ínfima pressió. I de ínfima pressió vam passar a DEFCON 2 alerta màxima que en altres paraules vol dir: no hi havia aigua calenta. No tenir aigua calenta a London al més de febrer et porta a una disjuntiva.
La primera opció és l’anomenada “Ice age” i consisteix a dutxar-se amb aigua freda. Moooolt freda. Implicacions immediates: un fred de la hòstia i uns collonets de la mida de dos caniques cada cop que et dutxes.
La segona opció és l’anomenada “Shakespeare times” que comporta escalfar cassoles d’aigua calenta a foc lent i llençarte-les per sobre el teu body poc a poc i de mala gana. És a dir com es feia a l’època de Shakespeare. D’aquí el nom d’aquesta segona opció.
Nosaltres, degudes les negatives implicacins de la primera opció (i pel bé de la meva salut testicular) vam optar per dutxar-nos a la Shakespeare times. La situació s’allargava i, malgrat que haviem avisat a la casera de que vivíem pitjor que Oliver Twist, els lampistes no van arribar fins 8 dies després. Si heu llegit bé 8 fucking dies! Van ser 8 agònics dies en els que vaig arribar a agafar carinyo a les cassoles. Però els lampistes van arrbar i llavors vaig inaugurar un altre període històric a la meva vida de només 2 dies anomenat “Churchill times”. Per què Churchill? Doncs perquè casa meva estava com devien estar algunes cases de London durant la Segona Guerra Mundial després dels bombardejos. La cuina aixecada de dalt a baix i els mobles i calaixos tirats per la resta de les habitacions del nostre petit piset. I tot això amanit amb una espessa capa de merda i fang que ens va servir de moqueta durant els 2 dies d’obres. I per fer-ho més divertit jo m’havia agafat dos dies de festa per descansar i atendre amb la deferència merescuda la visita de la meva amiga Mei Min. Enlloc de reposar i dormir els lampistes (2 polonesos que parlaven un anglès de nivell similar al del meu bielorús) van amargar-me les vacances presentant-se a casa cada dia a les 8 de la matinada! No tenen cor.
Ara que estem en epoca de pau (no sé si dir-li període d’entre guerres) la cosa funciona i l’apartat dutxa ha quedat solventat del tot. Tenim aigua calenta (lloat sia déu nostru senyor) i hi ha pressió!! He abandonat el tamboret i les cassoles amb un sentiment agredolç comparable al “Síndrome d’Estocolmo” (en aquest cas convertit en el Síndrome de Esto-es-el-Colmo”).
Passem a parlar de les visites. Amb el meu germà Xavi (16 anys, edad del pavo real latinus ibericus i època de “em menjo el món jo sol, baby” … ho sento Xavi t’ha tocat el rebre) vam fer la visita turística estàndard per London i vam aprofitar l’evinentesa per anar a un partit de La Premier League que enfrontava el Fulham i l’Aston Vila. Una primera part avorrideta i més aviat sosa va donar pas a un segon temps en que l’equip Local (en zona de descens) va remuntar i va posar els aficionats del Fulham a la glòria amb un golàs d’un tal Jimmy (Super-Jimmy després del gol). També vama anar de festa però això no ho poden llegir els meus pares així que no ho explicaré.
Tot seguit va venir la meva amiga Mei Min i vam explorar tots els racons de London fent especial èmfasi en ChinaTown. S´ha de reconeixer que el menjar xinès de London està prou bo i és autenticament xinès (no com el de Barcelona que és bastant justet). Amb ella vaig pujar a la nòria mítica (anomenada London Eye per aquestes terres) i també ens vam escapar a Greenwich a desconnectar de la big city.
Coincidint amb la Mei Min va venir “La troupe Pompeu” formada per la Marga, la Sílvia, la Xènia i la Marta. La veritat és que no vaig poder estar per elles tant com hagués volgut (i des d’aquí els demano disculpes públiques) però va ser molt agradable retrobar la gent de classe i viure London de diferent manera durant un cap de setmana. Amb elles vam veure un London més alternatiu i també vam beure unes pintes alternatives.
El cicle de visites el van tancar els meus papis. Els responsables que jo sigui al món van estar aquí el passat cap de setmana sobant al seu fill gran que no veien des de feia 2 mesos (el meu pare, segons afirmen fonts properes a Can Armadàs, ja havia intentat suicidar-se 2 vegades: una empassant-se al fum del meu Twingo directe des de tub d’escapament i l’altre penjan-se de la làmpara del la cuina amb el cordill del fuet. Per sort encara és viu i ara està essent tractat per experts en la matèria de fills problemàtics a l’estranger… un tal Dr. Cañones). Amb els papis vam menjar a bons restaurants, (només pizzeries) vaig repetir per 8a vegada la ruta turística típica a London i vam anar a Harrods, on mirar és l’única cosa que val menys de 400 punds.
I amb això i un biscotx ja he arribat a l’equador de la meva estància a London. I sense que això sigui un gran què …
1trbgon1nghonb´ç3ongblOOmbergfApudOR3nbÇ!%NHI1IÇIHNcq3pifn133ognongoo
Error in message
/jrago/ logging in > Hola. La xafogor laboral és insoportable. Les 5 pantallas del meu l’escritori treuen fum i a Tibi Lumper tothom està molt nerviós. Sembla que a l’economia mundial hi passen coses paranormals anomenades “volatilitatde mercats”, “crisis subprime” “desacceleració-no-recessió”. Paraulotes per l’estil de les quals en desconec el significat estan en boca de tots. L’ambient és pot tallar amb ganivet i la feina s’acumula al mateix ritme que la “no-crisi-encara” s’aguditza. A més en un país del tercer món anomenat añapsE s’acosten unes eleccions i la gent del meu “team” està encara més tensa. Tenen por de que guanyi qui guanyi la “no-crisis-encara” segueixi devorant l’economia i els seus cleints es posin tristos i deixis de consumir, gastar i produir. “Money makes the world go arround” i “The Show must go on” són la banda sonora d’aquest dies a Tibi Lumper. Mentrestant hi ha persones que viuen alienes a aquest món de nervis i bilis financera. Malgrat són treballadors de Tibi Lumper hia ha quelcom que els diferencia de la resta: tenen una badge (acreditació) de color verd enlloc de groc. El color pot no ser una cosa important però en un lloc com Tibi Lumper ho és tot. Si tens un bagde de color verd no estàs a la cresta de l’onada com els que tenen uns bagde groc. Si ets un “Green bagde people” la teva feina pot ser netejar el terra, donar de menjar als peixos, recullir la brosa de les papereres, netejar sabates, posar i reposar el menjar o vigilar els accesos a Tibi Lumper. La teva feina és estar a disposició de la “Yellow badge people” sense molestar-los ni dirigir-los la paraula. La seva màxima és “be invisible, my friend”. Una estranya equació o una estadística malèvolament manipulada ha propiciat que tots els “Green bagde people” siguin negres, indis o d’aporuE de l’Est. Estan entre nosaltres i tenen una privilegi que nosaltres no tenim … vieun i treballen al marge de la “no-encara crisi”. /jrago/ logging off>
