martes, 22 de julio de 2008

American Pie @ Shanghai

Eren les 7:45 del vespre i el sol deixava d’escalfar la capital de la Xina. Un català, una maleta i molta moral arribaven a 北京站, l’estació central de Pequín. El tren esperava a la via 22 llest per fer un trajecte de 13 hores entre la capital cultural i governamental i la capital econòmica i moderna de la Xina. En el compartiment on havia de passar la nit hi havia una iaia xinesa, les seves dues filles xineses i una neta xinesa de nom Mao Mao (doble Mao pels amics). Jo havia de dormir a la llitera de dalt i discretament vaig posar-me a llegir que deia la meva guia sobre Shanghai. No havia passat de la primera plana quan una de les filles em crida i em diu que baixi dels núvols, que és l’aniversari de la iaia i que tenen pastís de formatge i panotxes de blat de moro fins i tot per mi. El meu pobre xinès em va permetre passar una nit interessant celebrant en un tren xinès l’aniversari d’una iaia xinesa.


Els xinesos són tan bona gent ... els vaig prometre un sopar amb truita de patates a casa meva per agrair la seva hospitalitat. Abans de fer nonon em van convidar a una cervesa al vago restaurant que em va servir de somnífer per dormir en aquella minúscula i incòmode llitera. Quan em vaig llevar el tren entrava a Shanghai per la porta gran i un col•lega de les meves noves 4 amigues esperava suant sota els 40 graus que alegraven el matí dels shanghainesos. Es van oferir a acompanyar-me a casa el meu amic i no vaig poder refusar l’oferta. Amb la ferma promesa de la truita de patates ens vam acomiadar fins la propera ocasió.

Els meus ulls no donaven a l’abast quan mirava els gratacels. I tot mirant amunt va arribar per sota en John, qui va ser el meu company de festa pequinesa l’any passat i que ara estudia xinès a Shanghai. Per qui no recordi els meus escrits de l’any passat i pels nous lectors en John és una híbrid del meu cosí Edu + Mark Anthony + accent de Califòrnia. Ràpidament ens vam posar a fer feina i a descobrir aquella enorme ciutat.

Només ho diré una vegada: Shanghai no és Pequín. El que molts no saben és el perquè d’aquesta diferència. SH (mola abreviar-ho, eh) és la finestra econòmica que la Xina obre al món, un aparador del que la Xina pot arribar a ser (i que encara no és). A SH és el lloc on més es nota el desequilibri i la desigualtat de la gran Xina. Llums de neó, glamour, diners, grans edificis pijerio, tot barrejat amb cases que es cauen a trossos, xinesos vivint al carrer i el problema que el comunisme xinès no ha sabut solucionar. La Xina avança a dues velocitats i SH, tot i que va amb la cinquena marxa posada també té ciutadans que van amb la primera.


Què seriós m’he posat, eh! Us heu acollonit i tot de la meva reflexió de tio que domina d’economia, sociologia i del món en general. Però si no us explico jo no ho llegireu pas perquè (torno a posar-me seriós) a occident en general, i al nostre país en particular el que passa a la Xina ens importa un pet de violinista. Així que us hi poseu fulles i aguanteu el meu sermó de tio entès en la matèria.

Bé, recuperem el fil ... amb en John vam veure els majestuosos jardins de Yuyan i el que queda del SH antic, que és molt poc. Tota la ciutat ha estat enderrocada i aixecada de nou per lluir el tresor de la Xina cosmopolita (bonica paradoxa). Així, el SH antic és un complex de 4 cases amb les teulades punxegudes i tot de botigues de souvenirs i Mcdonalds pel mig.


BJ (que és l’abreviatura guai per dir Beijing) en aquest sentit ha tingut una mica més de cura amb el seu patrimoni històric i ha preservat part (que no tot) del que havia estat la ciutat fa centenars d’anys. És per això que és una delícia passejar pels Hutongs de BJ i sentir-te com en Chow Yun Fat volant per sobre els núvols de Tigre i Drac de la capital de la Xina. Però estava a SH i també volia descobrir aquella nova Xina que empeny amb força la resta de l’enorme país.

Tocava sopar i en John, tot sibarita ell, em va portar a menjar Dim Sum en un restaurant pijíssim i havent sopat em va portar al cel. Sona molt bíblic però el bar Cloud 9 està situat a 400 metres del terra i això el converteix e del en el bar més elevat del món. No estàvem sols, en John s’havia portat una amigueta francesa de la que parlaré a continuació. Literalment als núvols bevent-me un rom amb cola tenia una sensació entranya de vertigen però no dels que fan por. En John i la franceseta van anar a afer un tomb pel bar i em vaig quedar sol a 400 metres del terra amb el meu rom i una vista d’infart. La Perla d’Orient (l’edifici de les boles i el pinxo pels amics) brillava davant meu i vaig tenir un moment de recolliment i reflexió.


Calia? Era necessària tanta ostentació? El món sencer era més petit des d’allà. SH mai no s’acabava, no veia la manera d’escapar-ne. No s’hi veia Itaca des d’allà i mira que estava amunt. Per un moment vaig pensar que la meva gent estaria a al platja gaudint d’un dissabte calorós a la costa mentre jo m’enfilava ben amunt fugint de no sé ben bé què. Volia un carajillo de Beileys amb gel a la sorra de Castelldefels. Però havia de baixar del núvols primer.

En John va tornar i em va prometre que en una estona m’oblidaria de Castefa perquè la festa estava a punt de començar. Bar Rouge era el nom de la Disco i en John tenia raó. Tot que el meu cor segui a Catalunya la vista em va captivar i vaig començar a copsar l’encant de SH.


SH és una ciutat nocturna on les llums et miren de cara i et ceguen amb la seva lluentor artificial. Ballava amb els ulls fixats en l’skiline quan uns coreans em van oferir conversa. El problema no va ser la conversa en sí, la confusió venia de Mèxic. En John ballava amb la seva francesa i els coreans em van començar endossar tequila amb te verd. La vista i la festa s’animava però per sort l’ampolla de tequila es va acabar.


En John va dir que marxava i ara us explicaré la història de la francesa. Molt maca ella, tota mona amb el seu vestidet negre i la seva dentadura Profident. Tot semblava perfecte però ... la mossa tenia 16 anys !!!! Que el meu amic John estava delinquint amb una menor !! Mare meva, la vida està plena de sorpreses. Jo que amb 16 anys encara jugava amb Hemans i aquella nena perdent la innocència amb el sàtrapa del meu amic. Però diuen 9 de cada 10 dentistes que les noies maduren abans. La francesa n’és un exemple.

Tot ennuvolat vaig tornar sol a casa en John a esperar el matí següent. El meu amic america va arribar tot feliç i vam seguir explorant la ciutat passejant pel Bund, el passeig “marítim” del riu Huangpu ple d’edificis a la moda occidental de l’època en que SH estava envaïda pels gavatxos i els anglesos (i mala gent d’aquest tipus). Des d’allà es pot contemplar amb calma Pudong, la zona de negocis on la Xina creix al marge de les directrius del antic Chairman Mao.


Però si haig de ser sincer a SH no hi ha gaire cosa per veure. Així que vaig vestir-me amb les meves millors robes i vam anar de festa altre cop. “Bar hub” vol dir anar de bar en bar, xino xano, fent treballar el fetge i això és el que fan els americans així que havia d’adaptar-me a les normes del meu amfitrió. Plovia i vam acabar tots ballant literalment Under my umbrella (ela ela eh eh eh) però dins la Disco. La festa amb els americans no et deixa indiferent.


El meu cap encara estava Under my umbrella quan em vaig llevar. Vam dinar i vam fer un dia de relax passeig sota la calor i te verd amb gel. Com deia abans SH no té gaire per veure. Vam provar d’anar al Museu de la ciutat per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos fent alguna activitat cultural que no impliques aixecar un got de la taula però la cua per entrar-hi semblava la mateixa gran muralla: no en veies el final. Conclusió: tornem a casa i seguim la festa. Una noia francesa (aquesta major d’edat eh) feia anys. La noia estava ben alimentada allà dalt a França i els americans, tot catxondos ells, li deien l’aspiradora a la pobra tragaboles. Bé, el fet és que passat el periple de fer veure que era una festa sorpresa els americans van prendre la iniciativa i el Rap i el Hip Hop va apoderar-se d’aquell apartament. La festa era un pupurri de nacionalitats i tots els xinesos eren ABC (American Born Chinese). Un americà rosset va apareixes amb una caixa de birres xineses i allò es va convertir en American Pie. Rap, jocs estúpids, gent saltant pels sofàs i jo allà al mig fent veure que em sabia les cançons i rapejava com en 50 cent.

Quan el cap ja em feia mal de tan fer-me el raper em va semblar sentir la llengua de Pompeu Fabra i Albert Pla. La primera vegada vaig pensar que el subconscient i la Tsingdao m’estaven traint però a la segona ho vaig veure clar. Dos xinesos estaven parlant en un català perfecte fruit de la infravalorada immersió lingüística. Ells ulls em va sortir de les òrbites. Vaig fer la pregunta imbècil de sou catalans? I em van respondre que òbviament sí. Eren dos XINACS (XInesos NAscuts a Catalunya). Que si sant Cugat és molt guai, que si anem al Bocca molt sovint que si visca la Terra i tot això. Jo estava estúpidament feliç (com la cançó d’Els Pets) de trobar compatriotes i aquella troballa va confirmar una teoria que circula per internet: allà on vagis sempre hi haurà una altre català infiltrat. És que som una petita plaga estesa pel món i si hi ha festa no ens en perdem cap. L’endemà els amics d’en John ja em dein Hurracane Tete per la quantitat de festa que havia portat a la ciutat. Ells no veien que jo no havia fet res, eren ells els que aprofitaven qualsevol ocasió per donar renda solta a la xaranga. La nit va acabar amb una americana tocant la guitarra i jo cantant Hey Jude ... sense comentaris.

Havia tret tot el suc possible de SH i tocava tornar a casa. 13 hores més de tren i ja estava a BJ altre cop. En John tornarà a BJ a l’agost i jo ja tremolo. No sé si jo sóc Hurracane Tete o si ell es Twister John però si que sé que som un perill públic quan anem pels carrers de la Xina buscant follon.

Ara sóc al que ja s’ha convertit en un dels meus racons preferits de Pequín: el Lobby Caffee. Un xinès amb molta vista va veure que molts laowais necessitem cafè del bo i tot espabilat ell, va comprar una màquina de cafè a un proveïdor ejpanyol i cafè a un proveïdor italià. El resultat és la meva estona de zel diària. El retrobament amb els bars, els tallats de nivell i el meu món interior. Tot això amanit amb Wifi gratis i unes cambreres que em tracten com un rei portant-me aigua amb gel abans i després de cada tallat.


És hora d’acomiadar-me però no me’n puc estar de fer-vos un trailer del següent capítol. Com sabeu els periodistes no som del tot benvinguts a la Xina (Papa no pateixis que tot està controlat). Doncs uns dels tants pals a la roda que em posen els buròcrates del politburó és el visat de periodista. Ells ja em deien que me’l donarien però mai em van dir que no ho podien fer a Pequín. Conclusió: me’n vaig a l’exili. Lluny del país del centre de l’Univers (que és com es diu la Xina en xinès, 中国, Zhong Guo, país del mig) aconseguiré el que porto temps cercant: un permís per treballar com jo vull en aquest meravellós país (aquest meravellós és mig irònic, mig cert).

Resumint, propera parada Ulan Bator, capital de Mongòlia on els taxistes van a cavall i els vilatans dormen en tendes de campanya. No us perdeu el quart capítol de la segona temporada.

Mentrestant degusteu un especial ...

Sant Cugat no és Shanghai !!!!

• A Sant Cugat l’edifici més alt és el majestuós i gloriós monestir.
• A Shanghai cada any baten el seu propi record d’alçada i tenen 3 edificis que superen els 400 metres d’alçada.

• A Sant Cugat aquest any toca Fira Medieval si no em fallen els càlculs. Està prou bé, no?
• A Shanghai faran la Expo del 2010 i com que als xinesos són addictes a les obres tenen mitja ciutat aixecada per aixecar-la encara més fent gratacels i desafiant les “nobles” teories del comunisme de Mao.

• A Sant Cugat sortir de festa és car. Cubatilles a 10 euris a les discos i birres a 4 euris a la Bohemia.
• A Shanghai els preus se’ls han escapat de les mans. Cafès a 50 yuans (5 euris) birres a 60 yuans (6 euris) i sopars més cars que el Bulli. I no oblidem que, si vols, a la Xina dines per un euri ... viuen realment als núvols a SH.

I seguim amb una nou episodi de la nova secció...

El Xinorri de la setmana !!!!


El trofeu se’l ha guanyat aquest exemplar d’ós panda amb ulleres de sol. La raó es molt senzilla. Amb la seva nineta xinesa al costat equest tros de bèstia es va atrevir a “cantar” Bailamos de l’ídol de masses i des-pigat Enrique Iglesias. Encara riem de sentir el paio cridant a pulmo lliure BA YAN DONG ... if the rithm take you over BA YAN DONG !!!

7 comentarios:

Jusephus dijo...

Realment crec que el teu nivell de xinès és similar al meu d'anglès... quin figura!!! Amb gust et canviaria el lloc. Ara mateix t'escric això des d'un teclat que suposo que rememoraràs amb enyorança situat al número 50 de Finsbury Square. Ai, les tardes aquí són tan llargues. Apa company, no defalleixis i continua deleitant-nos amb aquestes increïbles aventures pel país del lotus blau. (això és Xina no?)

JR dijo...

He he he!! Pobre Josephus ... he intentat esborrar el 50 de Finsbury Square del meu disc dur però va deixar una cicatriu profunda!!

Intenta gaudir de la ciutat ja que ni els londinencs ni la feina t'aportaran moltes alegries. Una abraçada des del país del Lotus blau.

Anónimo dijo...

JR, que l'anònim era jo, cony, l'otto, el de la moto (com tu ara, no?). Ja saps, a la Xina potser no tenim informadors del que fas, però a Catalunya si...

Seguim 3-2?

Lo del visat...tio, era de calaix que desde Xina mateix no el pots aconseguir...sóc un profesisonal ja...;)

JR dijo...

Ara surts a la llum pública, oh gran Otto el de la motto.

Innocents ... penseu que em podeu controlar però no sabeu ni la meitat.

Tema visat: la Xina és comm és i són una mica com els alemanys de quadrats però afegint 3 punt de "cutre" a la cosa ...

Encara guanyo !

Sergi Marzabal dijo...

BRILLANT! :D

però el que mes em sorprèn és que puguis mantenir aquest blog, car ben sabuda és la tema manca de "mà esquerra tecnològica"! :)

Friso per llegir com t'ho fas per entrar a l'estadi olimpic sense ticket el dia de la inauguració!


Search!

Anónimo dijo...

Nice umbrella!
Kisses,
C.

JR dijo...

Ei Sergi !
La veritat és que la meva mà esquerra tecnològica és la mateixa però sé pujar fotos i fer links. El següent pas seran els vídeos ... però això arribarà al 2010 crec. Em queda molt camí per córrer.

Ah, no crec que em pugui colar a la inauguració dels Jocs. Els xinesos estan molt nerviosos i molt primmirats. Es farà el que es podrà.