Capítol 2: Anem xino xano a la Platja

A la Xina et costa més car el cafè que el dinar. Amb això vull dir que és un país on no tot és com hauria de ser. Començaré a explicant-vos com va ser la meva visita al la zona olímpica, un lloc que frisava per veure, un any més tard. El primer que cal dir és que a menys d’un mes de les olimpíades la ciutat encara s’està posant al dia. L’estadi (conegut popularment com el niu d’ocells per la seva curiosa fisonomia) és encara el secret més ben guardat de la Xina després del lloc on t’ha anat a parar el comunisme xinès. Una tanca quilomètrica envolta la zona i els militars vigilen zelosament el terreny. Ara bé els militars xinesos no és que facin molta por. Jutgeu vosaltres mateixos/es.

A mi, més que por, em fa llastimeta. Pobret. Tot sol. Palplantat. Tot canyulis ell. Amb aquesta posició ridícula i sota un parasol de publicitat de China Telecom (de la qual Telefónica en té un 5%). Però a banda de l’estadi i el barri olímpic la ciutat sembla llesta pel gran esdeveniment. Pòsters i tanques publicitaries empaperen Beijing de dalt a baix i tot fa una estranya olor olímpica. Carril olímpic, suplement olímpic al diari, cocacoles olímpiques, i jo crec que el mateix Hu Jintao porta uns calçotets amb les 5 mascotes olímpiques. Ah, i els voluntaris olímpics! N’hi ha pertot i no foten un pal a l’aigua. Estan a cada racó de la ciutat vestits de verd amb la seva acreditació i el seu somrís olímpic per servir la comunitat. L’altre dia estava al meu WC i me’n va sortir un de la tassa preguntant si anava tot bé, si em calia algun tipus d’ajut olímpic. Jo vaig saltar del wàter espantat i li vaig dir que seguis buscant terroristes iugurs a les clavegueres i em deixes deposar els fideus fregits tranquil. Fa poc vaig parlar amb una voluntària i em va dir que sent acceptada s’havia complert el seu somni (i jo pensant, nena, que poc ambiciosa ets). Això demostra la bogeria olímpica que, com un arc de Sant Martí envolta Beijing a les portes del seu particular Big Bang.

Però si alguna cosa a revolucionat la ciutat és la meva nova eina de transport. M’he comprat una moto que galopa i talla el vent quan passa pel port caminet ... de Tian’anmen. De marca xinesa, amb un cistellet model Verano Azul i espai per dues persones Beijing se’m fa petit i tot (recordem ... 15 milions d’habitants). De Casha Tete fins a la Ciutat prohibida són 15 minuts, fins Sanlitun (la zona de la festa) 10 minuts, fins l’estadi olímpic 25 minuts ... i podria continuar però no coneixeu la ciutat així que seria ben estúpid seguir dient llocs. De totes maneres el millor de tot és que és elèctrica, és a dir, va amb bateria, com un mòbil o una càmera de fotos. La pujo al meu piset (hi cap a l’ascensor) l’endollo a la corrent i en 7 hores la tinc carregada i llesta per fer un màxim de 50 kilòmetres a una velocitat punta de 35 Km/m (ni l’Alonso, quan corria amb un cotxe de debò, no m’enxampa). I és que a més no contamina i preservo el medi ambient. Faig que sobrevisquin espècies importantíssimes pel planeta com els ossos polars, les foques verdes subàrtiques, les balenes grogues de pit roig i els insectes pal que Déu nos en guard que desapareguessin. Sóc un tio que, d’existir el canvi climàtic que ens vol vendre l’Al Gore, ajudaria a combatre’l. Eh que molo?

Doncs tinc més novetats a part de la moto (que en xinès es diu Mo tou che). Si en Pujol deia que un català és tothom qui viu i treballa a Catalunya ... jo sóc xinès. I és que tinc una feina!!! 3 visques pel JR (visca, visca, visca). A veure, tots els que pensàveu que el català era una llengua regional, minoritària i sense futur haureu d’anar canviant d’idea perquè el menda ha aconseguit un curro gràcies a la milenària llengua de Verdaguer, Pompeu Fabra i Albert Pla. No patiu que us ho explico. Ja us devíeu imaginar que tots els mòbils de món els fan els xinesos. Si més no un 95% segur. Doncs com us penseu que els xinorris són capaços de treure el mercat mòbils en llengua catalana si ni tan sols saben que existim com a poble? Doncs perquè un paio com el JR, que no té res millor que fer a la vida que anar viure a la Xina, controla i corregeix l’ortografia, gramàtica i lírica dels mòbils que ells fabriquen. La meva feina és simple. Només cal saber català (que ja és molt ... el nostre president, per posar un exemple triat a l’atzar, no la podria fer).

Em truquen un parell de cop a la setmana i quan arribo a l’oficina (que està a, sabeu Can Pixa? doncs més lluny) em trobo un xinès que m’ensenya en una pantalla on hi ha totes les opcions hagudes i per haver dels telèfons mòbils i jo comprovo que la maquineta que els ha fet la traducció simultània ho hagi fet bé. Per exemple si el mòbil el diu “ No hi ha espai suficient a la memo-ria” jo els dic “no xinorri, no, memo-ria no porta guionet, això és pels pronoms febles, les paraules compostes i els numerals. El xinorri em mira amb cara de Steven Segal (inexpressiu) i em diu que em limiti a corregir l’error, que ell no vol saber res ni de Guifré el Pelós, ni de la butifarra amb mongetes ni de perquè Catalunya va perdre tantes llibertats amb els Decrets de Nova planta l’any 1714. Jo, capcot i esmaperdut segueixo corregint errades i intento fer país a la que em sorgeix la oportunitat. Per aquesta xuminada de feina em paguen 100 kuais l’hora (10 euris) que a la Xina, vista la desacceleració desamortiguada, sostinguda i poc mimada de l’economia mundial (tot això per no dir crisi, cagundena!) està més que bé. Així m’entretinc fins que no arribin els Jocs i si la bossa sona, la Xina també és bona.

Però totes aquestes minúcies del meu dia a dia a Beijing es queden petites comparades amb la meva excursió de cap de setmana. Com tot bon català fa a l’estiu, vaig anar a la platja! 3 visques més (visca, visca, visca). A la Xina van fer una catxo muralla de uns no sé quants milions de quilòmetres però es van deixar de fer una Costa Brava com Déu mana. Així que em vaig haver d’adaptar a les condicions xineses. La meva amiga Wei Qi, natural de la província d’Anhui, i antiga veïna de London, em va convidar (aquest cop vaig haver de pagar, eh) a passar el cap de setmana a la platja de Beidaihe amb els seus amics xinesos. I ja veieu el JR amb la seva maleta de pell i el seu bikini de ratlles tot decidit a buscar el sol xinès. Aviat veureu que la cultura de platja xinesa i la catalana són força diferents. La primera diferència és que els xinesos surten de Beijing per anar a remullar-se a les 6:45 de la matinada. Sí, encara no han posat la Plaça de Tian’anmen ni la foto d' en Mao i ja hi ha xinesos que agafen els bartols i fan via cap a la platja. La nit anterior (divendres) em va confondre i vaig anar a dormir massa tard així que encarava la jornada amb 3 hores de son a l’esquena i molta moral.

El viatge va ser llarg i perillós. Conduïa una noia (fet irrellevant pel desenvolupament de la història però que anoto perquè consti en acta) i la travessia va incloure una multa per excés de velocitat i un retard per pèrdua de 2 hores. També vull que consti en acta que tenien GPS (hi ha molt xinès pijeras) i que per no perdre’ns del tot i anar a parar a Cambotja vam haver de fer marxa enrere en plana autopista per recuperar la sortida que ens havíem passat. Feia anys que no resava però vaig dir-me a mi mateix que un parell de rosaris, amb tots els misteris i lletanies, no farien mal a ningú i potser salvaven la meva ànima i la de les dues pobres infidels que anaven amb mi al cotxe. Finament vam sobreviure i vam arribar a Beidaihe on ens esperaven 8 xinesos més. Total de xinesos: 10. Total de catalans: 1. La cosa pintava bé. El grup estava format per una parella d’embarassats (ella portava el nen dins) una altre parella de pivon de xinesa i xinès tallat a mida al gimnàs, un nen de 10 anys i sa mare, 3 solteronas de vint-i-molts i el cultureta del grup que no deixava la càmera de fotos ni per fer pipí. Jo allà al mig que no pillava res del que deien però estava feliç d’ésser integrat a la cultura i les tradicions locals.

La segona cosa que fa el cap de setmana diferent és que a la platja les noies no volen que els toqui el sol (es veu que els nois prefereixen la pell blanqueta com la de l’Iniesta) i fan tot tipus de invents per evitar els raigs de l’astre rei. Banyadors llargs amb faldilleta, gorret de bany, paraigua, i (last but not least) una carpa model Barraques 2003 per tapar tot el grup dels perillosos efectes del sol. Jo pensava que estaven sonats però veient que tothom feia el mateix vaig decidir anar a l’aigua i deixar-los amb les seves frikades. La platja normaleta però us asseguro que s’agraeix quan a Beijing estàs a quasi 40 graus cada dia.

Per la nit vam sopar mariscada (4 euris per persona) i vam tornar passejant fins a la sorra. Va ser llavors quan em vaig posar tontet. La lluna petita i llunyana de Beidaihe no tenia res a veure amb la rogenca solemnitat de l’enorme lluna de Calafell.

Em va venir un atac de nostàlgia, de morrinya, de què collons fas a la Xina si podries estar altre cop a Calafell ben acompanyat i bevent Caciques amb llimona i mojitos. Però tot allò quedava massa lluny i no podia quedar-me amarrat als records. Esperit jove, em vaig dir. La Xina mola! No em vaig convèncer del tot però els deu xinesos volien anar a l’hotel i el show havia de continuar. Aquella nit vaig somiar que l’indi de les ampolles de Cacique venia des de Veneçuela a Beidaihe remant amb un cayuco (que tenia una enganxina del burro català) i m’oferia un mojito i tornar a Catalunya fent un creuer amb el cayuco. Jo hi pujava però una partida de la Guàrdia Civil ens enxampava a prop d’Algesires i deportaven a l’indi del Cacique i a mi em tancaven a la presó per tràfic de persones amb en Sergei i l’Igor de companys de cel·la. Per la finestra de La Model, però, podia veure la lluna roja de Calafell i m’embargava una immensa pau interior. Quan en Sergei venia vestit de cuir amb un fuet cap a mi em van despertar uns trucs a la porta. Eren les 7.30 de la matinada i havíem d’anar a la platja. Després de cagar-me en Confuci unes 7 vegades vaig posar-me el banyador i somnàmbul vaig arribar a la sorra altre cop.

Unes remullades i a les 11 estàvem al cotxe camí de Beijing. No se’ls va passar pel cap llevar-se a les 11 i apurar el dia, són xinesos i van patir molt anys de Revolució Cultural i això és com els Bio de Dannone: “se lleva por dentro i se nota por fuera”. A la tornada la conductora va descobrir que hi havia radars a les carreteres i per això li havien posat una multa. Jo sentia el perill corrent per les meves venes i les meves pitjors sospites van fer-se realitat. Abans de pagar al peatge la noia busca el moneder per pagar la sablejada però s’oblida de frenar el cotxe i KAPOW!! La gran hòstia! La mossa es va cruspir el cotxe de davant i els xinorris del davant van sortir tot encesos a veure qui els havia intentat encular. Comencen a discutir i de cop arriba un poli nyicris el Gabino Diego i intenta posar pau. A mi em picava la curiositat periodística i vaig anar fer un cop d’ull. El que havia semblat un pinyo seriós era una rascadeta de no res al culet del cotxe. Ni abonyegat ni res, una ínfima pesigadeta. Però el conductor del cotxe (erra que erra) tot indignat i el poli amb cara de vull anar a casa que si no veig Ventdelplà i perdo el fil. Al final les coses es van solucionar a la xinesa: amb pasta pel mig. Un bitllet vermell (100 kuais=10 euris) i tots contents. On és comunisme que va revolucionar un país de mil milions d’habitants? Segurament enterrat sota la neu d’algun racó de L’Himàlaia.

Ara ja torno a ser a casa i ja preparo la meva següent aventura. La veritat és que començo a sentir-me una mica com en Tintin: un periodista poc afortunat que va trobant frikades pel món. Bé doncs el que us deia ... Propera parada XANGAI !! Ja sabeus que Xangai no és Pequín així que no us perdeu el capítol tercer de la segona temporada.

Però abans d’acomiadar-me haig de fer feliços als fans i continuar les seccions habituals del blog. Així que aquí teniu un petit tast de ...

Sant Cugat no és Beijing !!!

• A Sant Cugat si vols anar a la platja agafes el Twingo i en 25 minuts estàs fent una clareta a la sorra de Castefa.

• A Beijing (com a Madrid) la platja més propera està a 300 quilòmetres i no fan claretes als xiringuitos perquè els xinorris no tenen Fanta de llimona.

• A Sant Cugat a l’estiu t’ataquen tot tipus d’insectes voladors: abelles, T-Rex que volen, abelles reines, brontosaures alats, abelles obreres, abelles funcionaries del Departament de Ruscs Exteriors i algun exemplar de les anomenades mosques colloneres.

• A Beijing no hi ha insectes. La pol·lució els ha matat a tots. No hi ha abelles (3 visques més) i les mosques colloneres han evolucionat fins a convertir-se en libèl·lules colloneres, que són igual d’inofensives que les mosques colloneres però 10 vegades més grans i per tant 10 vegades més colloneres.

• A Sant Cugat contractar una línia d'internet és una gimcana surrealista equiparable a la Película de les 12 proves d'Asterix o la poc entesa Pasió de Crist del mestre Mel Gibson.
  
• A Beijing tenir internet a casa és un tramit fàcil. Truques uns xinesos, venen a casa teva, et munten un cable i en 15 minuts tens internet. Així de fàcil. Pagues 90 kuais (9 euris) i ja tens internet tot el mes. Beijing mola !!
  

Aprofitaré el segon capítol de la segona temporada per presentar-vos una nova secció en aquest blog. Serà una secció fotogràfica que acabarà el post, on descobrireu el grau de frikisme de la cultura xinesa. Sense més dilació us presento ...

El XINORRI de la setmana !!!!

Gorret de bany rosa, ulleres de piscina blaves, 100 kg de pes, banyador de calça curta arrapadet a la panxa de birrero i tota una mostra del glamour xinès a la platja. Us imaginen en David Hasselhoff salvant vides amb aquesta pinta de pallús?