La Xina segona temporada: Capitol 1: La muntanya russa

Hola sóc en JR i visc a la Xina. Arribar aquí no ha estat fàcil he hagut d’aprendre una mica de xinès, estalviar molts yuans i volar amb Aeroflot. I per aquesta última cosa començarem; el viatge amb Aeroflot ha estat una experiència mística i surrealista. Aeroflot és la companyia nacional russa (com ho és Iberia per Ejpanya, British Airways pel UK o Vueling per Catalunya ,o no?). Per fer-vos una idea d’on m’havia ficat, el logo de la companyia és una falç i un martell amb ales. Tot una declaració de principis.

L’avió va sortir de Barcelona rumb a Moscou amb una hora de retard. Fins aquí normal. Passades unes 4 hores vam aterrar a Rússia, on hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten. Jo patia perquè tenia el vol cap a Pequín aviat i no volia quedar-me a Moscou. Però finalment vaig arribar a la porta 13 una hora abans. A la pantalla posava Pequin en lletres siríliques. Va arribar l’hora i allà ningú ens feia entrar. Passada una estona (ja passades les 22.25 hora russa en que havíem de partir) a la pantalleta posava Delayed. Hora de sortida les 23.00. A les 23 posava hora de sortida les 00.00. A les 00.00 posava hora de sortida les 00.30. Va ser llavors quan la gent (una amanida variada de russos i xinesos) va començar a tirar-se per terra i fer becaines improvisades. Els xinesos tenen la estranya capacitat d’adormir-se a qualsevol lloc i cada racó d’aquella sala d’espera hi havia xinorris alguns roncaven i tot. Però el pitjor estava encara per arribar. A la 1.30 hora russa la pantalleta (que encara deia tota irònica que sortíem a les 00.30) canvia i posa Cancel·lat en lletres russes.

Llavors els xinos van embogir. Van sortir de la saleta i van assaltar literalment la finestreta d’Aeroflot on hi havia una dona russa que no entenia res del que deien els xinesos i se’ls mirava amb cara de poker. Era una cara de “imbècils, no sabíeu que això és Aeroflot i aquí tot és Can Pixa?”. Un xinorri es va posar molt tens i va començar a cridar coses rares en xinès i pegar cops contra una porta. La noia de la finestreta ni s’immutava. Va agafar el telèfon amb la mateixa cara de poker i en menys de dos minuts apareix una parella d’armaris empotrats russos amb les porres a la mà i redueixen el xinorri amb més eficàcia que carinyo mentre la seva dona plorava al costat repetint sorry sorry en anglès. Esposen el xinorri que seguia cridant i llavors va arribar un mediador (llegeixi’s un xinès que parla rus) i va negociar amb els armaris. En Sergei i l’Igor (els armaris) no movien ni una pestanya. Només entenien el llenguatge de la porra i les esposes. Eren uns professionals. Dins el seu cap només hi ha la porra, una falç i un martell. Pobres desgraciats hereus d’un país castigat pel vodka i el comunisme i Boris Ieltsin. Jo seia a terra mirant l’escena. Només necessitava crispetes. La situació era entre còmica i tràgica. Com una peli del Tarantino ambientada a Moscou. Jo no pillava res perquè el meu vocabulari en rus es redueix a Moscovskaya, Tostonyeski Smirnoff, Kurnikova i Eristoff. Una parella de txecs (amb dos fill petits) que parlaven rus i anglès em van explicar que el vol sortiria l’endemà a les 9 del matí!! No podíem sortir de l’aeroport perquè allà ningú tenia visat rus. Així que tocava fer nit allà. Jo ja m’estava imaginant com seria la resta de la meva vida en un aeroport rus. Rotllo Tom Hanks però a Rússia. L’Igor i en Sergei van acabar alliberant el xinorri passada una estona davant l’alegria de la seva dona que ja es començava a fer la idea que aviat seria vídua. Jo m’imaginava la sala de tortures de l’aeroport de Moscou i em feia mal només pensar en Sergei sense samarreta ple de tatuatges fent entrar en raó el pobre xinorri acollonit. Sort que el van deixar anar.

Aeroflot, tota gentil ella, ens va donar vals per menjar alguna cosa (l’últim àpat havia estat una merda de dinar rus a l’avió). Eren les 3.00 de la matinada hora russa quan vaig aconseguir un paperet que em donava dret a un entrepà d’embotit rus, xocolata russa i dues ampolletes de vi rus. Vaig engolir-ho tot més una birra i vaig buscar un raconet on caure mort mig borratxo per dormir una estona. A tot això cal dir que portava a sobre les meves pertinences més preuades: la càmera de fotos, el portàtil, el passaport, els mòbils, uns 10.000 yuans (molta pasta) i la foto de la meva cosineta. I allà estava el JR. Mig taja, a Moscou, rodejat de xinorris i russos dormint amb el seu portàtil de coixí sobre tres cadires de la sala d’espera amb la bossa de la càmera lligada en una cama, 10.000 yuans a la butxaca dreta, el passaport a la butxaca esquerra i un antifaç perquè no em molestés la llum. Devia semblar un superheroi a l’atur, tot fet pols, però vaig adormir-me. Eren les 4.00 hora russa.

Quan em vaig llevar estava desorientat. Què collons hi feia jo allà? Eren les 8.00 del matí hora russa i hi havia gent pertot. L’aeroport havia cobrat vida, Vaig mira a la pantalleta. Sortia cap a Pequin en una hora. Entro de nou a la saleta i (amb una hora i mija de retard sobre l’hora de la pantalleta) salpaven rumb a la Xina. No sabia si dormir més o tornar-me addicte al tabac. Com que als avions (fins i tot als russos) no es pot fumar vaig sobar una estoneta. Vaig veure Batman Begins i quan ja portàvem 7 hores de vol una hostessa diu alguna cosa en rus que provoca la ira dels passatgers russos. Els que vivíem a la inòpia ens vam assabentar pel la parella de txecs bilingües que no anàvem a aterrar a Pequín. Problemes meteorològics. Crec que va ser en aquest moment que vaig decidir de provar el joc de la ruleta russa. Però m’havia deixat l’arma sota el coixí. Així que enlloc de provar el suïcidi vaig deixar-me caure a la meva butaca i vaig enterrar-me sota la manta d’Aeroflot plorant en silenci pregant a Buda, Confuci, l’arquebisbe ortodox de Moscou i el Papa Ratzinger que intercedissin per mi i posessin fi a aquell mal son rus.

Anàvem a Xangai. Vam aterrar-hi sense saber quin seria el nostre distí. Ja era de nit. La segona nit des que vaig abandonar Barcelona. L’hostessa va dir que esperaven ordres de les autoritats xineses per deixar-nos baixar. Va passar una hora. Dos. I llavors a les 2.00 de la matinada hora xinesa van obrir la porta de l’avio. Un cotxe de poli xinesa estava al costat de l’escala amb pinta “d’aquí no sortiu encara que vegi a Mao i Elvis ressuscitats fent uns xupitos de vodka”. Els passatgers esperaven a l’escala fumant i bevent coca-cola rusa però sense poder baixar. A les 3.00 de la matinada hora xinesa l’hostessa diu que entrem altre cop a l’avió que han omplert el dipòsit i anem a Pequín. Es veu que ja no plovia. Com un ramat d’ovelles estúpides vam entrar. Jo em vaig quedar a la zona de classe Business (que com diu el meu germà consisteix a estar de put amara mentre voles pel món). Ningú em va dir res. Em vaig beure una ampolleta de vodka de mini bar que havia comprat a Moscú i vaig dormir com un angelet a primera classe. L’hostessa em va despertar i SORPRESA. Estàvem a Pequin.

Eren les 5 hora xinesa. Havíem arribat amb 18 hores de retard. Feia 16 hores que estàvem dins aquell avió. Jo portava 36 hores donant voltes pel món però havia arribat al destí. Sortia el sol i jo només tenia una gana de collons. M’hagués menjat l’hostessa però no volia encomanar-me de la ineptitud soviètica així que vaig decidir aguantar. La sorpresa més gran va ser veure les meves maletes intactes. Feia 36 hores que estaven en mans dels russos però una intervenció divina (no se si Buda o Ratzinger) va voler que les trobés sanes i eltàlvies. La cua per agafar un taxi donava la volta a l’aeroport. Però l’experiència és un grau. Amb un col·lega americà que havia fet a l’avió vam compartir un taxi il·legal. Eren les 5.30 hora xinesa i sortia el sol. No volia despertat la meva amiga Linlin perquè em donés les claus del meu pis així que i vam anar a un restaurant que obre les 24 hores i vam esmorzar pizza i espaguetti carbonara rodejats de borratxos que tornaven de festa. Èrem dues ànimes errants menjant pizza amb una pila de maletes en un restaurant cutre del barri de Chaoyang. Això uneix.

Arribades les 7.00 hora xinesa vaig despertar la Linlin i vam anar a veure el pis. Vam trobar-nos amb la propietària i vam pujar (amb l’americà de nom Peter i tot). Vam signar el contracte (en xinès) i ja estava tot fet. Feia 38 hores que portava la mateixa roba, 38 hores que no em dutxava, ni em rentava les dents (lleig ho sé, però que volíeu que fes). Mentre en Peter sobava al meu llit sense llençols vaig inaugurar la dutxa. Em vaig tirar al sofà, vaig respirar tranquil i vaig caure com un tronc fos en un estrany somni. En Sergei i l’Igor anaven sense samarreta i torturaven l’hostessa amb una falç i un martell amb eles mentre el Peter deia que això als Estats Units no passava i la Linlin amb una samarreta d’ I love China agitava una bandera catalana cantant la cançó del Viatge a Itaca amb un català millor que el del propi Lluís Llach. “Més lluny, sempre aneu més lluny. Més lluny de l’avui que ara en encadeeeeeeeena. I quan sereu deslliurats torneu a començar noves seeeeeeeendes”

Em vaig llevar a les 14.00 hora xinesa. En Peter roncava al meu llit i jo em vaig posar a fer dissabte. Quan es va llevar va anar a la residència on havia de viure i jo vaig haver de tornar-ho a fer. L’IKEA ha salvat tantes vides que mereix el Nobel de la Pau, no com el txitxelel·lo de l’Al Gore. M’estalviaré la part del muntatge de mobles. Només us diré que la meva nova taula (que es diu Ingo) no està del tot completa perquè m’han sobrat claus i arandeles que no sé on van. De moment s’aguanta i no balla que és tot un èxit.

El meu pis és tan petit que quan el sol s’envà a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Però tan se val. Es així com m’agrada a mi. Sense companyes de pis xorices ni companys sorollosos fent kikis a l’habitació del costat. Visc al pis 12 de 21. en un bloc de pisos que si el mires des d’abaix se’t luxen les cervicals. 45 metres quadrats ben arregladets amb vistes al segon anell de la ciutat i a 5 minuts de 2 estacions de metro i del pis on vivia l’any passat. Llit de matrimoni, taula Ingo, dos sofàs, una tele amb canals xinesos, i una cuina microscòpica. Hi estaré bé. Ho sé.

Ara, assegut a la meva cadira de l'Ikea (de nom Hermän) veig onejar una bandera xinesa d’un edifici oficial que hi ha davant de casa i escoltant Joan Miquel Oliver em poso tontet i penso que ...

Sant Cugat no és Beijing !!!!

· A Sant Cugat hi ha un Ajuntament nou.
· A Beijing hi ha una ciutat nova. Tota nova. Un any a fora i han aixecat pisos com si cresquessin bolets.

· A Sant Cugat pots suportar l’estiu fen cervesetes a les terrasses del poble.
· A Beijing sense un aire acondicionat deixés d’existir perquè t’has evaporat de la calor que fot.

· A Sant Cugat la cerveseta a la terrassa et costa uns dos euris contant el servei de terrassa i l’IVA.

· A Beijing no hi ha IVA però 4 cerveses (de 600 cl), 20 pinxos de carn i un estrany pa fregit picant per 4 persones ens van costar als meus amics catalans i a mi 20 yuans per ànima: 2 euris per persona. Beijing mola !