Escric això just després de veure els Òscars. A la Xina et lleves un dilluns mires un parell de webs i acabes veient la cerimònia en directe per un canal veneçolà que pirateja el senyal als anglesos del pay per view. Bé, molta gent estarà pensant que els Òscars són una merda, una pantomima estupido-americana i que us mola el cine europeu i les pelis del Verdi. Que sí, que sí ja em conec la cantarella. No us enganyeu a vosaltres mateixos tots heu vist El Show de Truman, Matrix, El Senyor dels Anells i alguns fins i tot Mamma mia ... ho sento pels últims, però el cine americà també dona bones estones i jo aquest any em vaig partir de riure amb Tropic Thunder, vaig vibrar amb Batman i vaig plorar amb Wall-e ... sí sí Wall-e! La de dibuixos. La dels robots que s’enamoren. Aquesta és sens dubte la millor pel·lícula de l’any i ha estat relegada a un premi de merda anomenat millor pel·lícula d’animació.
Per què? Perquè és de dibuixos. INJUST! Molt malament. Tota l’acadèmia de cara la paret. Millor que en Brat Pitt fent-se jove, millor que els petons oliosos d’en Sean Penn, millor que els indis mafiosos corrent per Mumbai a ritme de Bollywood, millor que la noia de Titanic fent marranades amb un nen que li llegeix contes i fins i tot millor que el fantàstic cara a cara entre en Frost i en Nixon. Wall-e!!! Simple. Fantàstica. Sensible. Futurista i divertida ... però de dibuixos ... que hi farem. La vida és injusta. Martin Scorsese va haver d’esperar anys. I el cine d’animació haurà d’esperar una mica més. I sí , ja ho sé la Pene ha guanyat. No ho esperava però ens ho podem mirar pel cantó positiu ... Barcelona ja té un Òscar!! I no és el de millor coreografia a Joan Clos per la pel·lícula El Hundimiento. No m’agrada gaire la Pene, ho sento. El millor que ha fet ha estat Elegy amb Isabel Coixet i amb en Woody no ho va fer malament, ho reconec. També han donat l’Òscar al Carles Sabater del cinema americà ... mort natural ja sabeu ... A veure, el seu paper de Jocker és molt bo però tot sabem que si aquella nit no se li hagués anat la mà amb els gelocatils avui Robert Downey Jr tindria un Òscar per tornar a la catifa vermella per la porta gran després de estar a la presó justament per vendre gelocatils sense recepte. I no hem ve de gust parlar dels altres. Aquest és meu blog i faig el que vull amb ell. Bé només lamentar que Mickey Rourke no tingui un Òscar. Si haguessin guanyat ell i en Robert Downey Jr. hagués estat tot més divertit (i just?) perquè en Sean Penn és molt gran, ja ho sé, però cansa una mica. Li han donat el premi policament-correcte-i-progre perquè pugui fer el seu discurset d’esquerres i pugui anar a celebrar-ho amb l’altre salvador del món Bono (el de U2, eh). I ja m’he cansat de parlar de cine.
Per què? Perquè és de dibuixos. INJUST! Molt malament. Tota l’acadèmia de cara la paret. Millor que en Brat Pitt fent-se jove, millor que els petons oliosos d’en Sean Penn, millor que els indis mafiosos corrent per Mumbai a ritme de Bollywood, millor que la noia de Titanic fent marranades amb un nen que li llegeix contes i fins i tot millor que el fantàstic cara a cara entre en Frost i en Nixon. Wall-e!!! Simple. Fantàstica. Sensible. Futurista i divertida ... però de dibuixos ... que hi farem. La vida és injusta. Martin Scorsese va haver d’esperar anys. I el cine d’animació haurà d’esperar una mica més. I sí , ja ho sé la Pene ha guanyat. No ho esperava però ens ho podem mirar pel cantó positiu ... Barcelona ja té un Òscar!! I no és el de millor coreografia a Joan Clos per la pel·lícula El Hundimiento. No m’agrada gaire la Pene, ho sento. El millor que ha fet ha estat Elegy amb Isabel Coixet i amb en Woody no ho va fer malament, ho reconec. També han donat l’Òscar al Carles Sabater del cinema americà ... mort natural ja sabeu ... A veure, el seu paper de Jocker és molt bo però tot sabem que si aquella nit no se li hagués anat la mà amb els gelocatils avui Robert Downey Jr tindria un Òscar per tornar a la catifa vermella per la porta gran després de estar a la presó justament per vendre gelocatils sense recepte. I no hem ve de gust parlar dels altres. Aquest és meu blog i faig el que vull amb ell. Bé només lamentar que Mickey Rourke no tingui un Òscar. Si haguessin guanyat ell i en Robert Downey Jr. hagués estat tot més divertit (i just?) perquè en Sean Penn és molt gran, ja ho sé, però cansa una mica. Li han donat el premi policament-correcte-i-progre perquè pugui fer el seu discurset d’esquerres i pugui anar a celebrar-ho amb l’altre salvador del món Bono (el de U2, eh). I ja m’he cansat de parlar de cine.
Tornem a la Xina?
Doncs Pequín escara està mig blanca de la nevada que va caure fa uns dies. Feia 6 mesos que no queia ni una gota i en Hu Jintao es veu que ja estava disposat a trucar en Montilla per veure com s’ho va fer per fer ploure a Catalunya quan a casa ens dutxàvem amb "limpia-cristales" per estalviar aigua. Finalment va nevar i el paisatge pequinès va quedar molt maco, mono i hivernal.
És a dir una putada! M’han arribat rumors que ma mare ja pren el sol als migdies i aquí estem amb guants d’esquiar passamuntanyes i mitges. Sí, què passa? Porto mitges. Si fes aquest fred a Catalunya tu també en portaries.
Últimament també hem tingut força activitats socials d’allò més entretingudes. La primera és el 1r Torneig de Futbolí Ciutat de Pequín que vam muntar des del Casal Català. En un Irish pub, a Pequín i rodejat de catalans em sentia com a casa. Vam aconseguir reunir 10 parelles (noi – noia) i tenint en compte que era l’odiós dia de Sant Valentí la cosa té mèrit doble. Vam haver de deixar gent sense poder jugar perquè van fer tard però en dues setmanes se celebrarà la 2a edició del torneig.
Per cert ... la meva companya, una formosa pubilla de Sant Cugat de nom Olga (amiga de la primera ex nòvia del meu cosí Àlex que ara està a Dubai) havia entrenat dur fent campana a la universitat i jo que sóc de la vella escola del Bar Manzana vaig entregar-me a fons! I ves per on vam guanyar !!!! I el premi no estava gens malament. Una ampolla de vi català, una de vi argentí i una de vi xinès per cadascun.
No està malament tenint en compte que aquí el vi és un bé de luxe. Però el millor va ser poder jugar al Futbolí tan lluny de casa i fer una birra com si estiguessis en qualsevol local de Catalunya. Tot gràcies a un tal Jordi Sitjas, un gironí que viu a la Xina des de 1982 i que ara es dedica a exportar futbolins a Pequín. Tres visques per en Jordi (visca, visca, visca!)
I seguint amb la catalanitat a Pequín ... va ser carnestoltes !!! La meva disfressa de cantant de Kiss (Halloween times) va ser celebrada i admirada per la comunitat internacional i tenia el llistó molt alt per superar-me. Donant voltes sobre la meva possible indumentària vaig acabar descobrint que la meva melena i les meves hores de gimnàs podien ajudar-me. Vaig pensar de disfressar-me de Mickey Rourke a The Wrestler però la idea de posar-me uns pantalons de cuir arrapats de color rosa no m’acabava de barrufar. És més l’estil del meu amic Guillem. Així que com un tir em va passar pel cap una paraula ... LLIBERTAT !!!!!! Dues trenes, melena al vent, un escut amb la paraula llibertat en xinès i en anglès, ombra d’ulls blava per tota la cara i em vaig convertir en una verisó catalana de William Wallace !!
Gran personatge històric que va pelar molts anglesos amb la seva espasa i sense portar calçotets ... Mmmmm pelar molts anglesos ... No tenia espasa així que vaig decidir portar la caca de l’Arale com a única arma. Ja sé què us esteu preguntant ... i la resposta és sí. Portava calçotets sota la meva improvisada faldilla. Estàvem uns 2º o 3º sota zero i no volia posar en perill la vida dels meus futurs fills per culpa del Rei Carnestoltes. Amb calçotets i ja tenia els ous com dues caniques ... imagineu-vos que hagués passat sense ... Per cert, la faldilla era un manta que vaig agafar prestada de la meva aventura amb Aeroflot. Lligada a la cintura sembla un kilt escocès oi?? Ok, ja sé que no però és l’únic que vaig trobar. Les xineses tenen una cintura que l’anell del Senyor dels anells els pot servir de cinturó ... impossible trobar una faldilla de la meva talla. I no estava disposat a trucar a la balena Yang Yang per demanar-li una de les seves.
La resta de gent també és va disfressar i vam anar a fer el tarambana per Sanlitun que ja veieu que és la manera com acaben el 90 % dels meus cuentos xinos. Al Kai (que té una barra d’Stripper al mig del local) es va poder veure com Willian Wallace abandonava la lluita per seduir dansadores del ventre, princeses índies model Bollywood i un xinès afro que era el meu amic Xavi.
Al final les disfresses es van barrejar ... i els records es van difuminar ...
I bé, avui ho deixarem aquí.
Degut a la multitud de fans que han demanat la seva tornada aquí torneu a tenir la secció
Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!
- A Sant Cugat ja esteu a 15º – 20º.
- A Pequín em pelo de fred ... i encara estem amb màximes de 0, 2 o 3 graus.
- A Sant Cugat es parlarà de l’Òscar de la Pene fins el dia del judici final.
- A la Xina no es parla dels Òscars des que Tigre i Dragon va guanyar-ne 4. I mira que Ang Lee és taiwanés... Per cert Zhang Zi Yi està per sucar-hi pa.
- A Sant Cugat hi ha molts bars i tots tenen un WC. Que estigui en condicions o no és una altre cosa.
- A Pequín és una putada quan estàs a – 5º tot apalancat al Hassan menjant Chuarns (pinxos de carn a deu cèntims d’€ la unitat) i has de sortir a fora al carrer a pixar al WC públic. L’olor podria ressuscitar a Heath Ledger i on possiblement coincideixis amb un xinorri que està cagant al teu costat.
I per acabar la secció frik del blog. Llepeu-vos els dits amb ...
EL XINORRI DE LA SETMANA !!!!!
Estan sonats !! Però el pitjor és que ho fan cada dia !! Amb el llac de Hou Hai encara gelat aquest xinorri i uns altres gaudeixen dia sí dia també d'un agradable bany al mig de l'Antàrtida xinesa. Hi ha tantes coses que encara he d'aprendre en aquest país ...
