Pingyao, Xi'an i l'hora dels adéus

Tornava de Guangdong i quasi sense adonar-me’n va passar una setmana. Quedava poc. Molt poc. Era la meva última setmana a la Xina !! Per afrontar aquesta dura prova va venir a fer-me l’última visita la meva amiga Xisca, que recordareu de la meva temporada a la bella Irlanda. Només arribar va assistir al comiat amb les meves dues estudiants. Adéu a les bessones a qui havia ensenyat anglès durant 6 mesos i de les quals vaig aprendre una mica de xinès. Després per acabar i fer la traca final pequinesa tocava una intensa setmana de turisme. Aquell diumenge vaig veure per última vegada la foto gegant d’en Mao a la plaça de Tian’anmen i vaig menjar els últims fideus fregits als hutongs fets pols de l’oest de Qianmen.

És molt dur quan cada cosa que fas és l’última. Procurant no pensar-hi vam concentrar-nos en el turisme deixant de banda la nostàlgia. Havíem de marxar de Beijing l’endemà però no hi havia bitllets. Degut al nostre forçat retard vam tenir un dia lliure que vam aprofitar per acomiadar-nos de la Muralla. Tenia una targeta guardada d’un xinorri que amb el seu cotxe es dedica a fer de taxista il·legal i engatussar guiris per portar-los a la Gran Muralla. Dues hores de camí i ens vam plantar a Huang Hua Cheng. El menda ja hi havia estat quan a l’octubre la Carolina em va honrar amb la seva visita però en aquella visita em vaig quedar amb les ganes de pujar al tros més salvatge de la Muralla i estava disposat a treure’m l’espina clavada aquell dia. Vam dinar fideus i arròs (com sempre) i xino-xano vam arribar fins la casa d’un pagès que recordava bé de la meva anterior visita. Aquell home cobrava 20 kuias per barba per deixar-te travessar la seva finca i accedir a la Muralla. Regatejant dient-li que si em feia descompte li portaria més guiris vam pagar només 30! Amb aquell petit estalvi em sentia ple d’energia i preparat per escalar les roques i els arbusts fins ser a dalt de tot.

La vista era acollonant. La primavera aflorava i s’obria camí en aquella oblidada part de la Gran Muralla. Sort que anàvem amb pantalons llargs perquè les branques de la frondosa natura ens esgarrapaven les cames a cada passa. Vam murallejar una bona estona per la part feta polsi després per una zona reconstruïda on et podies fer una idea del que havia estat aquella bestiesa de mur protector.

L’endemà tocava iniciar el viatge. Sense menjar-m’ho, ni beure-m’ho ja tornava a estar en un tren llitera per passar una altre nit embotit dins un llit minúscul. Vam tenir sort i vam entabanar al revisor perquè ens canviés el bitllet ja que ens havia tocat la llitera del mig i jo no podia ni moure les parpelles aprisionat allà dins com si fos un bocata entre dos xinorris. Ens va posar a un compartiment separat i ens va deixar dormir als llits de sota on com a mínim pots seure i tens accés al terra del tren sense haver de fer el saltimbanqui per les escales. Vaig convèncer el revisor explicant-li que aquell era el nostre viatge de casats i que volíem una mica de glamour i intimitat ... va colar !

Pingyao és una ciutat que encara conserva la fesomia de com era fa uns 300 anys. casetes baixetes, muralla que envolta la ciutat i temples taoistes fets de fusta fa centenars d’anys. Pingyao seria una passada si els 4 carrers principals no fossin com un mercadillo sense fi pels guiris. Balato balato, look-a look-a, cheap-a cheap-a i “acoso i derribo” al turista ocasional sigui del color que sigui. Però que hi farem si el poble és maco és normal que els guiris vinguin a veure’l i que els locals en treguin profit.

Vam veure les cases dels antics capitalistes del poble i vam comprovar com malgrat el show-business al voltant del turisme aquella ciutat val molt la pena. Abans d’agafar un altre tren llitera vam anar a veure la finca de Can Wang (que és el cognom més posat al món després d’Armadàs i Cantalapiedra”). Esparavem veure una altre casa gran adornada estil “Dinastia Ming” però la finca del Sr. Wang era ben bé una ciutat sencera amurallada on fa uns segles aquell cacic xinès dominava la comarca des de la seva “cabanyeta”. No sé si amb el tema de la crisi Mr. Wang podrà rellogar totes les habitacions però sens dubte té una feinada si vol treure’n profit perquè aquell terreny era tan gros com Marina D’Or però amb un estil més xinès i sense haver especulat amb el litoral Mediterrani.

I visitat Mr. Wang tren altre cop. L’última parada era Xi’an! I què hi ha a Xi’an que sigui famós? Doncs els guerrers que van estar al Fòrum de les Cultures. No vam reservar cap hotel per pernoctar a Xi’an així que vam anar a tiro fix. Bus 306, 7 kuais i fent ruta cap a la zona on estava el mític exèrcit de terracota.

Ara haig de fer una mica de retrospectiva per explicar-vos d’on ve això dels Guerrers de Xi’an.

Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana, hi havia un emperador de nom Qin Shi Huang. Aquest bon home va unificar fa més de 2000 anys els diferents regnes en que estava dividida la Xina de llavors i va crear la primera Xina més o menys cohesionada. (els que saben història ja em corregiran perquè jo, com diria el meu amic Martí, sóc un illetrat).

Bé, el cas és que el bon Qin Shi Huang tenia un ego de les dimensions del Mar Groc i li va donar per fer obres a l’imperi (una mica com Joan Clos però sense la Imma Mayol de tinenta d’alcalde). Va començar el primers trams de la Gran Muralla (que va ser idea seva) va unificar les mesures de pes i longitud a l’imperi i es va passar mitja vida buscant l’elixir de la immortalitat (el que ningú sap és que el va trobar i ara esta en algun lloc entre les Muntanyes de Tora Bora amb Elvis, Mao i Marilyn fent uns Gin Tonics a la salut de Hu Jintao).

Com que, com hem dit, el noi tenia l’ego pujat i sabia que tard o d’hora hauria de morir va decidir fer-se un mausoleu de dimensions bíbliques. Entre 300.000 (segons la policia) i 700.000 esclaus (segons la organització) van construir la seva tomba durant una pila d’anys i van ser assassinats o suïcidats per mantenir els grans secrets del gran taüt del primer emperador de la Xina. Diu la llegenda que al mausoleu hi ha 100 rius de mercuri i magnífics i desconeguts objectes i utensilis. Alguna cosa deu ser certa perquè els científics han trobat a la zona del mausoleu concentracions de mercuri 100 vegades superior a les normals. Però no han tingut ous d’obrir la tomba.

L’any 1974 un pagès picava amb un pic per fer un pou als afores de Xi’an quan de sobte va picar sobre alguna cosa que no era sorra humida. Va seguir cavant i li va aparèixer un careto com aquest.

Havia descobert l’exèrcit de Terracota petrificat de l’emperador Qin Shi Huang !! Ni més ni menys que 8.000 soldats i 520 cavalls perfectament col·locats guarint el mausoleu de l’amic Qing Shi Huang.

35 anys més tard els Guerrers de Xi’an sóc una de les atraccions turístiques més visitades de la Xina i s’ha convertit en un parc temàtic en forma de complexe del merchandisinng on es ven tot tipus de articles relacionats amb els soldadets de l’emperador. Rèpliques a mida real per posar al menjador, figuretes de guerrers jugant a bàsquet o a ping-pong, ninotets que imiten els guerrers amb el teu careto ... tot és possible si els xinesos poden guanyar uns kuans kuais a costa dels guiris estúpids. Jo volia encarregar un guerrer de mida real amb la cara de Scarlett Johansson per posar-lo al rebedor de casa però em van dir que els de Finnair em farien pagar sobrepès a l’aeroport.

Tornant a Xi’an city vam visitar el barri musulmà i vam entrar a la mesquita (envoltats dels guirirs que tornaven de veure els guerrers). La ciutat bé mereix una visita si es tenen una parell de dies lliures. Els guerrers i la mesquita són dignes de veure.

Sense fer nit a Xi’an i sense dutxar-nos (lleig) vam pujar al que seria l’últim tren del viatge. Vam tancar els ulls i ens vam llevar a Beijing. Era l’últim dissabte. Havia de solucionar el traspàs de poders amb la propietària del pis i acomiadar-me d’unes 2000 persones. El meu temps a la Xina s’estava exhaurint. Últimes cerveses, últims balls al Tun, últims cubates al Kai i últims somriures de matinada amb la meva gent... encara no havia marxat i ja m’enyorava. L’últim sopar el vaig fer a Hou Hai amb la meva amiga Linlin, la primera amiga que vaig tenir a la Xina quan vaig posar-hi els peus per primer cop durant el llunyà estiu del 2007.

Mirant enrere veia molts records, molt moments màgics, molts viatges, molta gent que s’ha creuat al meu camí i que m’enduré a casa sense pagar sobrepès. Les maletes estaven plenes però jo marxava ple també. Un any a la Xina no és fàcil d’oblidar. Malgrat no he parat quiet durant els darrers mesos em quedo amb la sensació d’haver-me deixat coses per fer, racons per descobrir i persones per conèixer. Però havia pres la decisió i no podia ofegar-me en les llàgrimes de la nostàlgia prematura. A l’aigua de Hou Hai vaig veure reflectida la llum de totes les persones que d’alguna manera han col·laborat a fer del meu “període xinès” una etapa inoblidable. Semblava una cançó de Sau però amb instruments xinesos. Es feia tard. Havia de marxar. A contracor em vaig acomiadar de la Linlin i la meva moto elèctrica va fer l’últim viatge amb el JR al damunt. A casa m’esperaven en Xavi, en Guillem, en Lafa (vull dir en Rafa), la Xisca i fins i tot en Dani ... tot els comiats són tristos però inevitables. És millor fer-los ràpid i dient "fins aviat" ...

Vaig dormir inquiet, nerviós i neguitós i quan em vaig despertar vaig veure per la finestra com un militar hissava la bandera xinesa davant del ministeri de cultura. D’aquesta manera vaig deixar la Xina ... conscient que mentre jo la recordi amb melangia des de Catalunya ella seguirà pujant qui sap fins on.

Ara fent un tallat amb gel a la Plaça Augusta de Sant Cugat veig el Monestir i sé que estic a casa.

He tornat. Pel carrer veig passar parelles amb cotxets, joves amb uniforme, uns hippies amb rastes fumant alguna substància il·legal i de sobte creua la plaça un matrimoni xinès amb una nena moníssima. Parlen amb accent de Zhe Jiang (com la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya). Avancen cap el Monestir i els perdo la vista quan s’endinsen a la Plaça Octavià. Faig l’últim glop de cafè. Noto una estranya “morrinya xinesa” però me l’empasso amb el darrer glop del tallat i em dic a mi mateix ... “ Tete, sempre estàs a temps de tornar-hi ...”

La hospitalitat dels cantonesos i el 'treball de xino'

Destinació: 广东 Guangdong
Missió: veure l’impacte de la crisi al sud de la Xina.
Objectiu Final: immortalitzar aquest impacte anant a fàbriques i fent moooooltes fotos.
Mitja de transport: tren --- 20 hores des de Beijing a 广州 Guangzhou, capital de la província.

Una vegada més pujava a un tren etern. Quan ja havia vist dues pel·lícules havia repassat les taules de multiplicar i contat ovelles fins a 10.000 em vaig avorrir. Tenia gana així que la millor opció era anar al vagó restaurant a fer un mos. No hi havia lloc. Eren les 6 de la tarda, hora punta per sopar i em vaig asseure en una taula on ja hi havia un parell de xinorris devorant un plat de carn picant amb arròs blanc. Jo vaig demanar una truita i més arròs blanc. Quan els dos subjectes van sentir com demanava les viandes a la cambrera el que portava la veu cantant va dir-me que el meu xinès era 很不错 (és a dir "molt no està malament"). Vam iniciar una conversa sobre la seva terra i em va preguntar que hi anava a fer jo a Guangdong. Li vaig dir que era un periodista errant en busca de situacions de crisis al sud. Va dir que "molt no està malament" un altre cop. Em va preguntar si tenia reserva d’hotel i jo li vaig contestar que no. Pensava dormir al lloc més ronyós que trobés pel preu més barat que trobés. Llavors va saltar alarmat dient que ni parlar-ne! Em quedaria a casa seva. Ell vivia sol i tenia espai suficient per acollir periodistes errants. Em vaig fer el dur una mica però com que tinc més cara que esquena a la segona vegada que m’ho va dir vaig acceptar la oferta.

El meu nou amic Chen Feng va pagar el taxi i em va portar a dinar negant-se també a que pagués l’àpat. En Feng tenia una botiga de respatllers de seients de cotxes i semblava que li anava bé. El seu barri està ple de mini-botigues on hi ha tot tipus de complement pels cotxes.



Llantes, alerons, enganxines, tubs d’escapament, rodes, volants, ambientadors, retrovisors ... cada botigueta té una especialitat i estan totes juntes fent pinya i competència una al costat de l’altre. El xiringo d’en Feng estava en obres i es veu que tenia força temps lliure. Bona gent en Feng.

Va marxar a dormir una estona (els xinesos poden dormir a qualsevol lloc i a totes hores) i jo vaig anar al centre a veure com era aquella gran ciutat banyada pel delta de Riu Zhu (el riu de les perles). Aviat vaig comprendre que allò era una metròpoli en tota regla. Més de 7 milions i mig d’habitants no està gens malament, oi? La multitud de carrers elevats em recordaven a Gotham City però amb un Batman oriental. Guangzhou és un Scalextric gegant.



Per fi vaig arribar al riu on només hi ha edificis enormes i molta gent amunt i avall. Passejant pel centre no vaig veure gaire coses noves així que vaig tornar a casa en Feng per anar a sopar. Amb un altre taxi que va pagar ell vam anar a parar a un lloc que hi havia uns 2 milions de restaurants tots paret per paret. Tocava mariscada va dir en Feng. Feia temps que no tastava un bon peix així que la idea em va semblar bé. En Feng va començar a demanar gambes, musclos, petxines i diferent varietat de peix a l’engròs. Mentre esperàvem la teca va venir a veure’ns la cambrera de la birra amb aquesta pinta!



A mi la cervesa Sant Miquel no m’agrada gens però en aquell moment vaig pensar que potser sí que “es viu a tot el món”. Els vaig dir que allò era cervesa catalana i que la Voll Damm era molt millor però com que no tenien ni Voll Damms ni Estrella vam haver de beure Sant Miquel. Ens vam posar les botes i en Feng va segrestar el meu moneder perquè no pagués ni les pallofes de les petxines.



No podia dir fava però la nit era jove. Tocava 出去玩 (pronunciïs txu txu uar) que volia dir sortir de festa. Vam venir més col·legues i vam anar de festa a la xinesa. Lloc molt sorollós moltes més birres de les que ens podíem beure (per aparentar que molem molt i tenim pasta) i jugar a daus. Tota la nit així! La festa de la meva vida! Una passada!

Ens vam llevar tard. Jo vaig anar a fer més turisme i el meu amic va seguir sobant. Vaig veure el parc i el carrer de les botigues de rigor i aviat es va fer fosc. Pla nocturn: Exactament el mateix que la nit anterior. Mariscada (gratis) al mateix lloc i super festa a la mateixa disco que el dia anterior. Jo no sé que faríeu vosaltres però si algú ve de visita a casa i li heu d’ensenyar Barcelona, oi que no el portaríeu cada dia al mateix lloc? Doncs en Feng sí! Però ell manava (i pagava) així que no em vaig queixar massa quan va tornar a demana quilos i quilos de gambes i cubells de petxines i navalles. Aquell dia érem més gent sopant fins i tot un 小朋友 “petit amic” de dos anys amb qui vaig entaular una gran amistat. Una monada!



L’endemà estava ja cansat de Guangzhou. Havia de anar a veure la crisi des de ben a prop i de moment només havia menjat gambes. Molt poc obrer. Em sentia massa de Sant Cugat. Havia sentit que a 佛山 Foshan hi havia moltes fàbriques i que un bon grapat d’elles havien tancat. Tren altre cop i en 30 minuts estava a Foshan. Allò era una ciutat enorme > 3 milions de foshanesos i foshanines. No sabia per on començar a buscar la crisi. Estava a punt de posar-me a plorar però vaig veure un paio ros amb ulls blaus que vestia una elegant camisa blanca i un maletí de pell. Just el que necessitava un "Business man" segur que sabia on estaven les fàbriques i els currants de la zona. Li vaig preguntar i em va dir 'jo ara vaig a una fàbrica de mobles si vols pots venir amb nosaltres'. Amb la jeta que em caracteritza vaig dir que sí.

El xaval va resultar ser de Letònia!! Què sabem de Letònia? Només que està allà dalt, lluny, al costat de Estònia i Lituania. Doncs Janis el letó portava 4 anys fent el yuppie a Shanghai i ajudava a empreses del nord d'Europa a comprar cosetes a la Xina. Aquell dia comprava cadires per un paio de Riga que muntava un restaurant al centre. Vam arribar a la fàbrica i vam veure com es feien les cadires del Rigodón (que es com es diuen els habitants de Riga). Jo, amb el meu ull periodístic atent, vaig veure que en aquella fàbrica hi havia molts xinorris fent feina. Soldaven, tallaven, grapaven i cosien amb maquinotes infernals i sense cap mena de seguretat aparent.



Si la maquina se’t endú un dit ... mala sort ja te’n compraràs un altre de segona mà (he he he he segona mà ... un dit ... que bo) al mercat negre. A més, malgrat ser un país comunista no sembla que els sindicats estiguin molt al cas del que passa allà dins. Preguntant a la mossa que ens acompanyava de ruta per la fàbrica em va explicar que els currants vivíen en aquell edifici, dins la mateixa fàbrica i que treballaven cada dia unes 11 o 12 hores. Cada dia vol dir cada dia. El setè dia el Senyor no va descansar a la Xina. Vaig preguntar jo mateix a un parell d'esclaus si allò era cert i m’ho van confirmar. Cada dia del món treballaven 12 hores dormien allà mateix. I l’endemà a soldar més cadires! Quina vida tan distreta, oi? Doncs ara suma-li el salari: 1000 kuais al mes (uns 110 euris). La bona notícia es que el jefe, un xinorri de metro cinquanta amb pinta de pagès (però sempre amb el mòbil a la mà) els pagava l’allotjament allà a la fàbrica. Un visca pel jefe. VISCA ! Voltant pels edificis vaig veure una vell amic que havia begut la nit anterior, en Sant Miquel. Aquella fàbrica produïa cadires per Mahou i Sant Miquel que ara mateix són la mateixa empresa.



Ara quan us estigueu fent una Sant Miquel en una terrasseta gaudint de la primavera penseu que aquella cadira l’ha fet un xinorri manualment treballant 12 hores al dia per 1000 kuais al més.



Si no us agrada la idea beveu Estrella Damm. El client Rigodon va trucar al meu amic Janis el letó i li va dir que d’allà no es movia fins que no veiés les 500 cadires carregades al contenidor. Males notícies. El camió arribava a les 11 de la nit! Eren les 5 de la tarda! Què collons podíem fer durant 6 hores tirats en una fàbrica de cadires? Li vam comentar al gran jefe i va dir que cap problema ja ens trobaria alguna cosa que fer.

Primera cosa: sopar de gratis per Janis el letó i JR el català amb jeta. Menjar local i bon vi. Segona cosa: massatge de peus de dues hores.

Vam haver d’especificar que les “noies maques” que ens sobarien els peus durant dues hores només ens sobarien els peus. Ja m’enteneu ... és tradició portar als clients masculins a llocs de massatge com aquell on els massatges acaben en una zona molt concreta de la geografia del cos masculí. I no és la zona dels peus. Relaxats i amb unes cames noves (com les del Teniente Dan) vam veure com les cadires arribaven feliçment al contenidor i marxaven a les 12 de la nit rumb a Riga. Els treballadors de la fàbrica havien acabat la seva jornada laboral. Bona nit. Demà a les vuit del matí ... més cadires.

En Janis el letó i el menda vam tornar a Guangzhou amb un xofer de la fàbrica. El meu amic Feng esperava pacientment per fer les últimes birres ja que l’endemà marxava de la ciutat. La seva hospitalitat va anar encara més enllà i també va deixar quedar a casa seva al Janis el letó ... això sí vaig haver de compartir llit amb ell. Estalviaré detalls.

L’endemà al matí en Janis el letó em va dir que si volia veure fàbriques tancades i crisi de veritat havia d’anar a 东莞 Dongguan una ciutat de la zona on tot s’havia anat a prendre pel cul per culpa de la crisi. Així ho vaig fer. Mitja hora de tren i estava en una ciutat industrial de set milions d’habiatants. Només un milió i mig són autòctons. La resta són immigrant de provincies veines (més pobres) i estan a Dongguan 'treballant com a xinos'. No sabia on eren les fàbriques així que vaig sortir a la plaça de l’estació a esperar a que vinguessin la legió de taxistes il·legals que sempre t’assalten a la sortida de les estacions. Vaig "llogar" un petit xinès durant 3 hores per 50 kuais (uns 5 euris i mig) amb la condició que em portés a veure llocs afectats per la crisi. Va trucar per telèfon a no sé qui i en 10 minuts tenia un altre xinès al darrere del taxi. No sabia que hi feia allà però vaig interpretar que aquell bon home sabria alguna cosa sobre fàbriques. 10 minuts més tard un segon xinès pujava al cotxe. Aquest segon anava amb americana i maletí. de pell. La cosa començava a ser sospitosa. Estava una mica acollonit. Ja m’imaginava tallat a trossets i venut per peces òrgans al mercat negre de tràfic d'òrgans. Però no. Com m’havia promés el taxista il·legal anàvem a una fàbrica. En aquella ocasió va ser una fàbrica de roba. Uns 2000 xinesos (i no és broma) treballaven allà fent gorres i bosses per una coneguda marca anomenada Disney.



Condicions laborals i salarials les mateixes que la fàbrica de cadires. El xinorri del maletí ensenyava orgullós com aquell edifici del costat era on vivien tots els treballadors. Segons vaig entendre aquella fàbrica era clienta seva. Vaig entendre llavors que hi ha darrere de les etiquetes "Made in China". La següent parada va ser una fàbrica de roba que havia hagut de tancar per la maleïda crisi. BINGO! Em van ensenyar les instal·lacions i tots els trastos abandonats com si haguessin marxat tots corrents. Vaig agafar unes calcetes de terra i van resultar ser material per enviar a Dunnes Stores una marca irlandesa de grans magatzems que opera a la meva anyorada Irlanda i el meu odiat Regne Unit. L’home del maletí em va dir que la fàbrica va tancar el passat octubre.



Curiosament em va dir que el lloguer de tota la instal·lació, incloent l’edifici on viuen els treballadors, valia 50.000 kuais al més (poc més de 5.000 euris) i que la fàbrica estava llesta per tornar a ser utilitzada en qualsevol moment. No entenia perquè em deia tota aquella impagable informació però quan em va fer la següent pregunta ho vaig entendre tot. Em va preguntar si al meu país "fèiem" roba. Jo pensant en la potencia tèxtil que és el Vallès Occidental vaig dir que sí. Però el “vosaltres” no volia dir el meu país sinó la meva empresa. El paio es pensava que volia comprar o llogar una fàbrica per fer roba i per això volia veure tantes fàbriques buides. És a dir, m’havia pres per un yuppie interessat en explotar xinesos per vendre roba a la rica i vella Europa. Vaig lligar caps ràpidament i vaig decidir seguir-li el rotllo. I mira que amb els meus texans gastats, la meva samarreta de Han Solo i les grenyes al vent no feia molta pinta de ser un empresari jo. Però al del maletí no semblava importar-li i per mi allò era una mina d’informació. Em van ensenyar fins a tres fàbriques més i finalment vaig demanar per veure el lloc on vivien els treballadors quan tenien feina allà.


Una habitació i prou. Per tota una família. Aquell espai era la seva residència. I a casa ens queixàvem dels pisos de 30m2 ...

Acabat el tour industrial vam anar al millor restaurant de la ciutat on (bevent cervesa local brindant cada 2 minuts) el paio em va dir que si em decidia a comprar que el truqués que ell m’ajudaria en tot. I que si volia tenia un amic que podia fer fundes de plàstic per la roba de la “meva marca”. Jo vaig dir-li que ho parlaria amb el meu cap i que com que aquell era un viatge d’inspecció encara no havíem decidit res. L’empresari del maletí va pagar el dinar (un altre cop atipat de menjar per la cara bonica) i em va oferir fer marranades amb “noies maques” que coneixia per acabar-me de fer content. Vaig dir que si ho feia la meva xicota s’enfadaria i vam deixar-ho estar per aquella vegada. Ja veieu com es tanquen els negocis a la Xina ... com dirien Els Pets: cervesa, nenes i rock and roll.

Mig ebri vaig arribar a l’estació per anar a la meva última destinació: ShenZhen. Als anys 80 el Camarada Deng Xiao Ping va pujar al tro de la Xina mica en mica i va canviar lleugerament el concepte de comunisme. Un bon dia va dir “el comunisme no és pobresa, enriquir-se és gloriós”.


L'amic Deng va crer el concepte "socialisme amb característiques xineses" que bàsicament vol dir "que vinguin els Starbucks i la Cocacola però nosaltres seguirem al poder i controlarem l'economia tan com poguem". A Guangdong ho entenien perfectament i van aplicar la nova norma comunista al peu de la lletra. El poble cantonès té la fama de ser el més emprenedor i negociant de la Xina. En altres paraules Guangdong és com la Catalunya de la Xina (salvant les distàncies) i ja se sap que així com la pela és la pela, el yuan és el yuan a Guangdong.



El mateix Deng Xiao Ping va establir a ShenZhen una de les seves Zones Econòmiques especials per provar com seria això del capitalisme en la Xina dels anys 80. El resultat va ser positiu, segons es miri. ShenZhen es va convertit en un iman de McDonalds i les marques d’arreu del món van veure una oportunitat d’or per entrar al mercat xinès per la porta del darrere (la de Honk Kong que està a tocar de ShenZhen). Ara aquesta ciutat és el que són ja moltes altres: un putiferi de les marques i les noves tecnologies (falses o no) i una metrpoli de milions d’habitants.


Amb tot això ben après vaig baixar del tren i només veia que gratacels, hotels de luxe i semiluxe. Tot fora de l’abast de la meva butxaca. Jo buscava els tradicionals 住宿 que en català vol dir “lloc de merda on dorms per 4 xavos, on el llit és dur com una pedra i provablement no hi ha dutxa i el lavabo és un forat a terra al passadís”. Però a la Zona Econòmica Especial de l’amic Deng no hi havia els meus estimats 住宿. Portava 30 minuts arrossegant la maleta i estava fins els ous que cada hotel on preguntava em diguessin que valia més de 200 kuais. Vaig parar una noia pel carrer per preguntar-li si coneixia algun lloc on poder dormir sense haver d’hipotecar la meva roba interior en aquella ciutat tan “especial”. Va dir que al costat d’on ella vivia hi havia un lloc que valia 100 kuais. Resignat vaig dir que els pagaria. Aquell hotel de 100 kuais ha estat el més car que he pagat a la Xina! Un escàndol. La noia em va acompanyar a l’hotel fent gala de l’hospitalitat dels cantonesos. Ja sé el que esteu pensant però no! La noia tenia xicot i vivia amb ell així que res de fer dolenteries. Vam anar a veure la city junts i em va dir que per la nit arribava la seva mitja taronja i que podríem fer rauxa, gresca i xerinola tots junts. La ciutat no em va sorprendre gaire. Molts gratacels, molta marca estrangera i poca Xina profunda. El camarada Deng s’havia sortit amb la seva. La Xina havia fet molt més que el “gran pas endavant” que va donar Mao. A ShenZhen el pas endavant havia estat més aviat un salt.

Per la nit ens vam reunir amb el xicot de la meva nova amiga Yun i tres amics més. No us imagineu que va passar? El de sempre. Cervesa a dojo i daus tota la nit. El seu xicot i un dels paios eren membres del Partit i tenien una bona feina al govern de HuiZhou cosa que et col·loca en una bona posició econòmica automàticament a la Xina. Jo anava una mica perdut perquè parlaven cantonès tota l’estona. Però no els culpo perquè nosaltres també tenim una 自己本地的语言és a dir una “nosaltres mateixos de parla autòctona”. I és per això també que Catalunya i Guangdong tenen certes semblances. El 粤语 (cantonès) el parlen 70 milions d’habitants ... com el català, vaja. Vam brindar en cantonès a la salut de Deng Xiao Ping i vam jugar a daus fins que es va acabar la birra.


Al mati següent vaig veure una zona més de botigues i per la tarda agafava l’avió per tornar a la meu estimat Beijing. Una vegada més havia valgut la pena sortir de la capital a explorar una mica més aquest gran país.

Dono vacances a la secció Sant Cugat no és Beijing per que aquest és el meu blog i faig el que vull amb ell però això no elimina ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!!!!!!!!



La crisi va fer impacte en aquest home. Va perdre la feina i ara es dedica a buscar peixos biònics a les fastigoses aigües del 珠江 Riu de les Perles. Perillos ofici perscar d'aquesta manera. La seva dona el segueix amb un cubell on desen els peixos fins que es converteixen en sopar o fins que els venguin per una miseria a un mercat local.

Xin Jiang: neu, ètnies i pinxos de carn

Dues paraules.新疆。XIN JIANG. En xinès vol dir nova frontera i és el nom de la província més gran del país. On és el Xin Jiang? Al nord del Tibet. Al sud de Sibèria. A l’est de l’Afganistan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan i el Kazakhstan i a l’oest de Mongòlia i la Xina interior. Divertit oi? Imagineu-vos quin caldo de cultiu s’hi cou allà! I no és per menys. El Xin Jiang és una “regió” amb un territori equivalent a 3 Ejpanyes on hi conviuen 20 milions de persones de més de quinze ètnies diferents algunes de noms que no tinc collons de pronunciar. Per si fos poc el Xin Jiang té encara alguns récords més. Urumqi (乌鲁木齐en xinès) (pronunciïs U-rum-txi en català i Wu-lu-mu-chi en xinès) és la capital de la gran província i té la peculiaritat de ser la ciutat del món que més lluny qualsevol mar o oceà (vaya, vaya ahí tampoco hay playa). El xiringuito més proper està a uns 3000 km de distància. És complicat agafar el Twingo i anar a fer uns beach-volleys a la sorra ... però tenen desert. I un altre dels récords és ser el lloc més calurós de la Xina a l’estiu (45ºo 50º són el pa de cada dia) i dels més freds a l’hivern (-20º o -25º no fan servir el congelador i estalvien pasta més que amb el carnet jove). El seu nom històric és Turquestan però la Dinsatia Qing va passar-hi la mà per sobre i va posar-li el nom de "nova frontera". La nova frontera occidental de la Xina Qing.

I per acabar la introducció a la magnifica zona diré que, lògicament, sent un lloc tan concorregut per gent tan diversa hi ha moviments secessionistes similars als del Tibet però sense Dalai Lama ni Richard Gere. Concretament la ètnia majoritària són els Uygurs a qui amb molt de carinyo anomenaré Iugurs per facilitar la comprensió i la pronunciació dels catalanoparlants. Els Iugurs (com els tadjiks, els kazhaks, els Uzbeks i els kirguizs) segueixen els dictats de l’Alcorà amb diferent grau de devoció i fe. (A l’Afganistan ja són tots protestants i celebren Acció de Gràcies i Halloween).

I ara que ja sabeu molt sobre aquesta bella i misteriosa “part” de la Xina comença el relat pròpiament dit. Com segurament heu endevinat el JR ha anat al Xin Jiang a fer el Tintin una setmana d’aquestes que tenia morta. I per què? Doncs perquè tenia allotjament gratis, és clar! Feia fred a Beijing quan ja fa uns mesos vaig conèixer en una nit de bohèmia i d’il·lusió al Kai dues noies xinjiangeses, és a dir del Xin Jiang. Molt bona gent. La seva carta astral els va recomanar tornar a la seva mare pàtria al febrer i amb la hospitalitat i el “talante” que caracteritza els xinesos em van convidar a passar unes petites vacances a la seva vasta terra. Jo, com que sóc un jetas, vaig dir ràpidament que sí i vaig comprar bitllets d’avió.

Barcelona-Hèlsinki: poc més de 3 hores. Beijing-Urumqi: quasi 4 hores!! O sigui lluny. Vaig arribar un bonic vespre a Urumqi i la meva amiga Maria (pronunciïs Ma-ri-ya) m’esperava a l’aeroport llesta per ensenyar-me el bo i millor de la seva ciutat. La Maria és de la minoria ètnica del Kazakhstan i la pel·lícula Borat no li va fer puta gràcia. Quan la vaig conèixer vaig tenir la mà esquerra de no dir-li “He he he com Borat” i possiblement per això li vaig caure bé. (el 83,7% de la gent a qui li diu que es mig kazakha mencionen la pel·lícula). Bé, era hora de sopar i el seu germà gran, de nom Zhuman (pronunciïs Juman), ens esperava en un restaurant de cuina local per convidar-me a tastar les delícies locals. Allà ens vam reunir amb l’altre amiga meva, la Maya (pronunciïs com l’abella). La meva amiga Maya és de la minoria ètnica Hui, també musulmans però no tan nombrosos com els kazaks (quasi un milió i mig). L’especialitat local era pollastre picant amb nan (pa torrat) i salsa picant. Deliciós si no fos perquè a la segona mossegada la meva llengua volia marxar de la boca d’escaldada que estava. I com era divendres vam sortir de festa. Festa = local petit ple de taules on els xinesos (i els iugurs i els kazakhs, i els uzbeks ...) s’asseuen compren una ampolla de whisky barat i el barregen amb te verd. Festa = no es balla. Només es beu i et fas el guai perquè tens una taula plena de whisky i ampolletes de te verd. Vist el fracàs vam anar a dormir.

L’endemà les meves amigues em van portar a fer un vol i vaig comprovar que Urumqi és força lleig. A més els xinesos (quan dic xinesos vull dir xinesos d’ètnia Han, la majoritària a la Xina) han intentar xinitzar la ciutat i “netejar-la” de símbols iugurs.

Però hi ha encara moltes zones iuguritzades on et sent realment en un altre país. Gran Basar, mesquites, bigotis i ...

BURKA ! Doncs ja ho veieu. Segons el nivell de paranoia islàmica dels marits xinjiangesos les seves dones porten el cabell tapat, el cabell i el coll o directament tot el careto !! Tots hem vist burques a al tele però en directe sobten, us ho asseguro.

Aquell dia en Zhuman em va voler mostrar les meravelles del menjar del Kazakhstan i no vaig poder negar-m’hi. El plat consistia en un magnífic sofregit oliós amb fideus, molta seva i carn de cavall (sense picant). DELICIÓS ! Vaig devorar el cavall com si fos el meu últim àpat a la Terra. El més curiós és que quan els vaig dir que a Hunan havia menjat gos van fer una cara de fàstic que no vaig comprendre. Ells podien menjar cavall però era estrany menjar gos ... qui els entengui que els compri.

I ara ve la part divertida del post... Un amic de la meva amiga Maria tenia dos tickets de sobres per una nova activitat que jo mai havia practicat abans: Esquiar! Una vegada més gratis! Així que l’endemà cap a l’estació d’esquí. Jo havia sentit moltes llegendes urbanes sobre el tema esquí. Fes cunya, el remuntador fa mal als ous, baixar del telecadira és ciència ficció ... però mai vaig entendre de què parlaven. A més, tenia entès que esquiar és una activitat força pija. Però estàvem a la Xina. Allà no hi ha forfets o entrades amb estúpids noms francesos. Vas, pagues a la porta i esquies. Punt. Us estareu preguntant pel lloguer del material. Jo també estava preocupat així que li vaig preguntar a la Maria on llogaríem els pantalons, el gorro, les ulleres, els guants, l’anorak (NordFace) les botes i els esquís i es va posar a riure. Jo no entenia res. No necessitem tot això, va dir. Però com que jo no sabia res del món de l’esquí vaig callar. A la Xina no calen la meitat dels luxes occidentals que hi ha a Baqueira o La Molina.

Esquís: talla única.
Pals: talla única (és a dir curts).
Pantalons impermeables (he he he) texans i a callar.
Abric: el que portis a sobre en aquell moment.
I les pistes no són de colors com a casa: hi ha tres tipus. Facil, mig i difícil.
I prou.

Per sort tenien botes de la meva talla i no eren universals com els esquís. Vaig comprar-me unes ulleres de sol per un euro i mig i em vaig posar unes orelleres que li havia xoriçat al Guillem. Allà estava el JR caminant com Robocop amb aquelles botes d’astronauta amb els esquís sota el braç disposat a trencar-se el coxis esquiant per 1r cop.



Per prudència vaig començar per la pista fàcil. Primer el telecadira em va donar pel cul i quasi em quedo a viure allà perquè baixar era realment difícil. Però ho vaig aconseguir i vaig baixar la pista fàcil sense problemes. No vaig caure. Un visca per mi mateix! (visca!) Estava eufòric. Esquiar era fàcil. No vaig ni haver de fer la misteriosa cunya. Vaig agafar la Maria per banda i li vaig dir anem a la difícil que això és cosa de nens. El telecadira em va tornar a donar pel cul i deu minuts després estàvem tan amunt que podia veure el Monestir de Sant Cugat des del cim d'aquella muntanya. La baixada no era cosa de broma i jo estava acollonit. Però ja m'haviaf et el matxo dient que anessim a la pista difícil. Era tard per penediments. Vaig tancar els ulls i vaig llançar-me al buit. Als dos segons tenia una cama a cada cantó de la pista i els meus dos esquís baixaven sols sense mi. Fracàs! Vaig trigar uns trenta minuts en baixar aquella muntanya maleïda. És molt difícil posar-se els esquís en una baixada del 15% d'inclinació si mai has esquiat abans. Amb blaus per tot el cos vaig aconseguir arribar abaix de tot i vaig decidir deixar de fer-me el xulo i anar al nivell fàcil.


Vaig aprendre la cunya dels ous i a girar. Quan em vaig sentir segur vaig provar el nivell mig i quan ja vaig veure que tenia la cosa mig dominada vaig decidir tornar a la pista maleïda. No negaré que vaig menjar neu unes quantes vegades però vaig acabar dominant el tema. I que guai quan vas tot flipat amb la melena al vent, controles l'equilibri i no et caus cada vegada. Esquiar mola.

L'endemà quan em vaig llevar tenia tiretes (agulletes pels de Barcelona) fins i tot a les pestanyes. No podia moure els braços i el meu quadriceps femoral podia ratllar diamants de dur que el tenia. Vam passejar per la vil·la veïna on vaig poder interactuar amb els pagesos locals i mostrar-los com, una vegada més, m'havia adaptat al lloc imitant el look local !


Aquest bon home s'havia passat la vida portant xais de prat en prat. I la seva feina és sens dubte crucial al Xin Jiang perquè com bé sabeu l'Alcorà prohibeix menjar llonganissa, fuet i sobrassada de Mallorca. Degut a la barreja cultural i ètnica els restaurant dels xinesos han posen 汉餐 a la porta que vol dir "menjar han" (tenen pernill ibèric, xoriço i fuet Casa Tarradelles) en canvi els restaurants musulmans serveixen només "menjar hala" i posen 清真 en un lloc ben visible. 清真 vol dir net i pur i és la seva manera de dir que en aquell lloc no cuinen res que tingui porc i no usen materials o gent que hagin estat en contacte amb aquest animal. És un tema seriós! I és per això que el menjar més tipic del Xin Jian és el 串. El caràcter s'explica per si mateix. Chuanr vol dir "pinxo de carn". Si us hi fixeu bé ... 串... veureu un pinxo de carn de xai. El veieu? No? Doncs aquí en teniu uns de veritat !


Un bé d'Alà pel paladar. Els pinxos de xai combinats amb els sofregit de fideus amb mongeta tendra, tomàquet i més carn de xai van ser la base de la meva dieta aquella setmana.

L'endemà totes les meves amigues estaven ocupades amb les seves feines de professores d'anglès. Em vaig llevar pensant que seria un matí avorrit però quan vaig mirar per la finestra vaig veure que estava tot blanc. Em vaig calçar les botes vaig agafar la càmera i vaig començar a disparar a tort i a dret.





Era curiós descobrir com aquella gent passaven la meitat de l'any tapats per la neu i estaven totalment habituats a conviure amb ella. Era el seu paisatge habitual durant sis mesos. Aquell mateix dia, però, acabaríem anant a petar a un lloc ben diferent. Bus borreguero i per quatre xavos anavem a Turpan (吐鲁番 en xinès ... pronunciïs Tu-lu-fan). Ens anavem allunyant d'Urumqui i la neu anava desapareixnet progressivament. En poc més de dues hores vam arribar a Turpan vam dinar uns 串. Als afores era on hi havia la majoria de punts interessants de la zona. Estàvem al bell mig de la famosa Ruta de la Seda. Segles enrere comerciant de tot Àsia traginaven mercaderies des de Xina i Japó i passant per Urumqi i Turpan passaven els trastos a altres comerciants que les duien fins la ribera del nostre estimat Mediterrani. Vam arribar a una vall similar al Gran Canó del Colorat i em vaig aturar a meditar.


Quin lloc tan especial ... Quantes coses per descobrir en aquella zona ... Què diferent era la gent del XinJiang ... Per què la Xina s'empenyava en ser tan rígida amb els territoris "problematics"? Taiwan, Tibet, Xin Jiang ... Que tenia aquella àrida terra que la feia tan valuosa a ulls xinesos? Sortint d'aquell paradisíac paratge vaig veure la resposta amb els meus propis ulls.



Com molts dels països que acaben en -tan el Turquestan té petroli. I, és clar, per molts iugurs que es queixin el Xin Jiang no deixarà de ser una "Regió Autonoma" (el mateix ràgim que té el Tibet i la Mongòlia interior). Tema de pes el petroli. Suposo que en Hu Jintao ja s'imagina a la minoria de yihadistes que corren per aquelles terres apoderant-se del petroli de la zona i organitzant una guerra santa a Tian'anmen o tirant a terra els gratacels de Shanghai. Millor tenir els iugurs a la neverano fos cas que s'escalfin i es tornin amargs.

La visita turística no va acabar fins que vam visitar una ciutat de pagesos anomenada 土欲狗 Tuyugou. al mig del no res aquella gent plantava raïm i menjaven arrós amb pastanaga tot l'any. Devia ser especialment dur a l'estiu estar allà a 50º. Sort que llavors estavem a uns agradables 20º.


Abans de marxar d'allà havia d'interactuar una mica més amb els autòctons. Vaig veure la oportunitat ideal quan vaig trobar-me un home que tocava un estrany instrument semblant a uns guitarra. Vam intentar xerrar però no parlava xinès, només iugur. Vist el nostre fracàs comunicatiu vam decidir tocar junts amb la indumentària tradiciaonal (barret)



Quina química !!! Erem com els OBK del Xin Jiang. Com els Estopa del Turquestan. Vam cantar Viatge a Itaca, l'Empordà i Pareules d'amor. Després em vaig engrescar i vaig voler provar l'estrany instrument que tocava aquell bon home i la cosa va pujar de to.



Ens vam desmelenar i vam tocar hits com Vivir así es morir de amor, Cadillac Solitàrio i Sufre Mamon. Ens van demanar bis i vam acabar amb Cannabis d'Ska-p ... ja sabeu "no hay chinas, no hay chinas hooooy!

Amb una gran tristesa al cor vaig agafar l'avio de tornada. Em vaig quedar amb la sensació d'haver vist poc. Tenia ganes d'explorar més però no tenia temps. Serà qüestió de tornar-hi en una altra temporada.

I això és tot. Llarg eh? Us foteu. La mida sí importa !!

Ara teniu un especial ...

Sant Cugat no és Urumqi !!!!!!!!!

- A Sant Cugat no neva massa però fot un vent de collons que s'emporta mig bosc.
- A Urumqi una nevadeta de no res té dos pams de gruix i passa cada dos per tres durant 3 mesos.

- A Sant Cugat si es passeja un ciutadà fosquet d'origen incert possiblement marroquí o indí gran part de la ciutadania canvia de vorera ... per si de cas. No fos cas que ens barregessim massa ...
- A Urumqi cada persona té un to de pell diferent i si s'haguessin de canviar de vorera per cada ciutadà "diferent" que veuen seria el lloc del molt amb més atropellaments.

- A Sant Cugat si vols anar a esquiar prepares els estris durant setmanes i vas a comprar material (mai al Decathlon que és de pobres) per estar lluent com si t'heguessin rentat amb fairi.
- A Urumqi es decideix anar a esquiar a la sobretaula bebent te amb llet. Trigues una hora en arribar i esquies "con lo puesto" per menys de 6 euros si vas al vespres d'un dia laborable. Xin Jiang mola!!

I finalment ...

Els Iugurs de la setmana !!!!!!!!!!!!


No, no és la nena de la bici ... ella conserva una mica d'estil !! Són els cutres del darrere que porten aquesta espècie de pot d'olives amb 3 rodes. Jo tinc un Twingo (cotxe de l'any l'any 1994) però ells són molt pitjors !!!

Beijing: fred, futbolí i disfresses

Escric això just després de veure els Òscars. A la Xina et lleves un dilluns mires un parell de webs i acabes veient la cerimònia en directe per un canal veneçolà que pirateja el senyal als anglesos del pay per view. Bé, molta gent estarà pensant que els Òscars són una merda, una pantomima estupido-americana i que us mola el cine europeu i les pelis del Verdi. Que sí, que sí ja em conec la cantarella. No us enganyeu a vosaltres mateixos tots heu vist El Show de Truman, Matrix, El Senyor dels Anells i alguns fins i tot Mamma mia ... ho sento pels últims, però el cine americà també dona bones estones i jo aquest any em vaig partir de riure amb Tropic Thunder, vaig vibrar amb Batman i vaig plorar amb Wall-e ... sí sí Wall-e! La de dibuixos. La dels robots que s’enamoren. Aquesta és sens dubte la millor pel·lícula de l’any i ha estat relegada a un premi de merda anomenat millor pel·lícula d’animació.



Per què? Perquè és de dibuixos. INJUST! Molt malament. Tota l’acadèmia de cara la paret. Millor que en Brat Pitt fent-se jove, millor que els petons oliosos d’en Sean Penn, millor que els indis mafiosos corrent per Mumbai a ritme de Bollywood, millor que la noia de Titanic fent marranades amb un nen que li llegeix contes i fins i tot millor que el fantàstic cara a cara entre en Frost i en Nixon. Wall-e!!! Simple. Fantàstica. Sensible. Futurista i divertida ... però de dibuixos ... que hi farem. La vida és injusta. Martin Scorsese va haver d’esperar anys. I el cine d’animació haurà d’esperar una mica més. I sí , ja ho sé la Pene ha guanyat. No ho esperava però ens ho podem mirar pel cantó positiu ... Barcelona ja té un Òscar!! I no és el de millor coreografia a Joan Clos per la pel·lícula El Hundimiento. No m’agrada gaire la Pene, ho sento. El millor que ha fet ha estat Elegy amb Isabel Coixet i amb en Woody no ho va fer malament, ho reconec. També han donat l’Òscar al Carles Sabater del cinema americà ... mort natural ja sabeu ... A veure, el seu paper de Jocker és molt bo però tot sabem que si aquella nit no se li hagués anat la mà amb els gelocatils avui Robert Downey Jr tindria un Òscar per tornar a la catifa vermella per la porta gran després de estar a la presó justament per vendre gelocatils sense recepte. I no hem ve de gust parlar dels altres. Aquest és meu blog i faig el que vull amb ell. Bé només lamentar que Mickey Rourke no tingui un Òscar. Si haguessin guanyat ell i en Robert Downey Jr. hagués estat tot més divertit (i just?) perquè en Sean Penn és molt gran, ja ho sé, però cansa una mica. Li han donat el premi policament-correcte-i-progre perquè pugui fer el seu discurset d’esquerres i pugui anar a celebrar-ho amb l’altre salvador del món Bono (el de U2, eh). I ja m’he cansat de parlar de cine.

Tornem a la Xina?

Doncs Pequín escara està mig blanca de la nevada que va caure fa uns dies. Feia 6 mesos que no queia ni una gota i en Hu Jintao es veu que ja estava disposat a trucar en Montilla per veure com s’ho va fer per fer ploure a Catalunya quan a casa ens dutxàvem amb "limpia-cristales" per estalviar aigua. Finalment va nevar i el paisatge pequinès va quedar molt maco, mono i hivernal.



És a dir una putada! M’han arribat rumors que ma mare ja pren el sol als migdies i aquí estem amb guants d’esquiar passamuntanyes i mitges. Sí, què passa? Porto mitges. Si fes aquest fred a Catalunya tu també en portaries.



Últimament també hem tingut força activitats socials d’allò més entretingudes. La primera és el 1r Torneig de Futbolí Ciutat de Pequín que vam muntar des del Casal Català. En un Irish pub, a Pequín i rodejat de catalans em sentia com a casa. Vam aconseguir reunir 10 parelles (noi – noia) i tenint en compte que era l’odiós dia de Sant Valentí la cosa té mèrit doble. Vam haver de deixar gent sense poder jugar perquè van fer tard però en dues setmanes se celebrarà la 2a edició del torneig.



Per cert ... la meva companya, una formosa pubilla de Sant Cugat de nom Olga (amiga de la primera ex nòvia del meu cosí Àlex que ara està a Dubai) havia entrenat dur fent campana a la universitat i jo que sóc de la vella escola del Bar Manzana vaig entregar-me a fons! I ves per on vam guanyar !!!! I el premi no estava gens malament. Una ampolla de vi català, una de vi argentí i una de vi xinès per cadascun.



No està malament tenint en compte que aquí el vi és un bé de luxe. Però el millor va ser poder jugar al Futbolí tan lluny de casa i fer una birra com si estiguessis en qualsevol local de Catalunya. Tot gràcies a un tal Jordi Sitjas, un gironí que viu a la Xina des de 1982 i que ara es dedica a exportar futbolins a Pequín. Tres visques per en Jordi (visca, visca, visca!)

I seguint amb la catalanitat a Pequín ... va ser carnestoltes !!! La meva disfressa de cantant de Kiss (Halloween times) va ser celebrada i admirada per la comunitat internacional i tenia el llistó molt alt per superar-me. Donant voltes sobre la meva possible indumentària vaig acabar descobrint que la meva melena i les meves hores de gimnàs podien ajudar-me. Vaig pensar de disfressar-me de Mickey Rourke a The Wrestler però la idea de posar-me uns pantalons de cuir arrapats de color rosa no m’acabava de barrufar. És més l’estil del meu amic Guillem. Així que com un tir em va passar pel cap una paraula ... LLIBERTAT !!!!!! Dues trenes, melena al vent, un escut amb la paraula llibertat en xinès i en anglès, ombra d’ulls blava per tota la cara i em vaig convertir en una verisó catalana de William Wallace !!



Gran personatge històric que va pelar molts anglesos amb la seva espasa i sense portar calçotets ... Mmmmm pelar molts anglesos ... No tenia espasa així que vaig decidir portar la caca de l’Arale com a única arma. Ja sé què us esteu preguntant ... i la resposta és sí. Portava calçotets sota la meva improvisada faldilla. Estàvem uns 2º o 3º sota zero i no volia posar en perill la vida dels meus futurs fills per culpa del Rei Carnestoltes. Amb calçotets i ja tenia els ous com dues caniques ... imagineu-vos que hagués passat sense ... Per cert, la faldilla era un manta que vaig agafar prestada de la meva aventura amb Aeroflot. Lligada a la cintura sembla un kilt escocès oi?? Ok, ja sé que no però és l’únic que vaig trobar. Les xineses tenen una cintura que l’anell del Senyor dels anells els pot servir de cinturó ... impossible trobar una faldilla de la meva talla. I no estava disposat a trucar a la balena Yang Yang per demanar-li una de les seves.


La resta de gent també és va disfressar i vam anar a fer el tarambana per Sanlitun que ja veieu que és la manera com acaben el 90 % dels meus cuentos xinos. Al Kai (que té una barra d’Stripper al mig del local) es va poder veure com Willian Wallace abandonava la lluita per seduir dansadores del ventre, princeses índies model Bollywood i un xinès afro que era el meu amic Xavi.



Al final les disfresses es van barrejar ... i els records es van difuminar ...



I bé, avui ho deixarem aquí.

Degut a la multitud de fans que han demanat la seva tornada aquí torneu a tenir la secció

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!

- A Sant Cugat ja esteu a 15º – 20º.
- A Pequín em pelo de fred ... i encara estem amb màximes de 0, 2 o 3 graus.

- A Sant Cugat es parlarà de l’Òscar de la Pene fins el dia del judici final.
- A la Xina no es parla dels Òscars des que Tigre i Dragon va guanyar-ne 4. I mira que Ang Lee és taiwanés... Per cert Zhang Zi Yi està per sucar-hi pa.

- A Sant Cugat hi ha molts bars i tots tenen un WC. Que estigui en condicions o no és una altre cosa.
- A Pequín és una putada quan estàs a – 5º tot apalancat al Hassan menjant Chuarns (pinxos de carn a deu cèntims d’€ la unitat) i has de sortir a fora al carrer a pixar al WC públic. L’olor podria ressuscitar a Heath Ledger i on possiblement coincideixis amb un xinorri que està cagant al teu costat.

I per acabar la secció frik del blog. Llepeu-vos els dits amb ...

EL XINORRI DE LA SETMANA !!!!!



Estan sonats !! Però el pitjor és que ho fan cada dia !! Amb el llac de Hou Hai encara gelat aquest xinorri i uns altres gaudeixen dia sí dia també d'un agradable bany al mig de l'Antàrtida xinesa. Hi ha tantes coses que encara he d'aprendre en aquest país ...