China news 7: end of 1st season

Deu de la nit a Pequín. La nit era calenta i l’aire acondicionat funcionava a tot drap. De sobte unes copes de cava s’alcen i una veu en la llunyania comença a cantar ... Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena ... endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba... És l’11 de setembre i uns 25 catalans estan sopant bunyols de bacallà, truita de patates amb pa amb tomàquet i fideuà. L’escenari de tan postalenca imatge és el restaurant Mare Nostrum, el primer restaurant de cuina catalana que obre a Pequín. S’alcen els punys les mans al cor i BON COP DE FALÇ.

D’aquesta manera la petita però trempada comunitat catalana a la capital de la Xina celebrava la Diada Nacional a uns 10.000 km de la Terra que ens ha vist néixer i créixer. El sopar va ser una autèntica meravella. Tenint en compte que un servidor feia 3 mesos que no tastava les delícies de la nostra cuina tradicional ni menjava amb coberts, les croquetes de pernil, el jarret de vedella i la crema catalana van ser com un oasi al desert de menjar xinès amb bastonets. A més quan el cuiner té una estrella Michelin d’alguna manera el sopar t’entra millor. I si a sobre saps el que estàs a punt de pagar, si no t’entra bé el sopar te’l fas entrar com sigui per amortitzar la morterada de bitllets que et deixaràs en l’àpat celestial. La broma ens va sortir per 400 kuais (uns 40 € per barba). Ja sé que esteu pensant ‘Home 40 € per un sopar d’* Michelin és una ganga’. Però a la Xina amb 400 kuais pots travessar el país amb tren o dinar de restaurant (sense * Michelin) durant un més i mig (i no exagero). Bé, la veritat és que com que l’ocasió era un moment d’aquells que pagues amb Mastercard vam tirar la casa per la finestra i ens vam donar el luxe.

Acabada la diada només tenia una cosa en ment ... Tete se’t acaba el ‘cuento xino’. I és que el punt de mira estava en la tornada a casa, així que vaig aprofitar un parell e dies morts per veure un parell de coses que encara no havia vist a Pequín i vaig començar a economitzar roba pel meu últim viatge abans de la tornada definitiva. La destinació era la província de Guanxi, al sud altre cop. La companya d’expedició va ser, en aquesta ocasió, la meva amiga Xiao Linlin que va agafar dues setmanes de vacances i va aprofitar per fer una escapadeta lluny de la bogeria de la capital. El viatge es pot resumir en un llarg titular:

La diversitat dels transports, la màgia del riu Li i el poder de l’arròs.

De seguida entendreu de va el tema. Per començar amb bon peu el primer mitjà de transport que ens tocava agafar era el tren. Concretament un tren – llitera de 16 vagons que trigaria 28 hores en fer el trajecte Beijing – Guilin. M’ho vaig prendre amb filosofia i entre la conversa, la lectura, la dormideta i el Super Mario 64 de la Nintendo DS les 28 hores ser relativament entretingudes. Vam fer nit a Guilin ens vam conscienciejar que l’endemà tocava provar un nou mitja de transport.

És va llevar un dia blau i assolellat. Ideal per navegar pel riu Li fent ruta cap la següent parada: Yangshuo. Negociant amb els mariners aborígens vam agafar una barca amb uns xinesos i un anglès per un preu raonable i vam veure un paisatge que només havia vist en les pintures xineses antigues i que em pensava que no existia. El riu baixava lentament entre unes muntanyes altes, primes i arrodonides. Barquetes fetes amb quatre troncs de bambú eren els habitants habituals del riu. Nosaltres estàvem decidits a pujar en una barca de bambú així que el conductor ens va deixar en una ribera del riu i immediatament un, mariner de bambú es va oferir a portar-nos a Yangshuo. El preu que ens va proposar era bastant car i com que a la Xina es negocia fins i tot per comprar un sugus nosaltres vam dir que ni de broma. Després de mitja hora (no éss broma) el xinorri va i diu: Ok doncs si no voleu aquest preu no us porto. I agafa i marxa ... nosaltres (la meva amiga Xiao Linlin, el camarada anglès que s’havia apunta’t a l’aventura i el menda) vam posar una cara de poker de jotes a l’as i ens vam mirar atònits. El tio tocava el dos i ens deixava allà tirats amb les maletes, l’ordinador portàtil i un pam de nas al mig del no res, envoltats de muntanyes i aigua amb la vila més propera a uns quants quilòmetres de distància. Jo ja em veia amb una barba de 5 mesos pescant truites amb una xarxa feta amb el cable del portàtil i calçotets reciclats. La imatge del Tom Hanks i la seva pilota Wilson em va venir ràpidament al cap i no vam pensar-nos-ho dos cops ... En un tres i no resestavem cridant com a desesperats el mariner de bambú i nosaltres, arrossegant l’anima i vençuts per la seva privilegiada posició en la negociació, pagàvem religiosament el preu que ell volia. Teníem alguna altre opció a part de viure al riu Li amb la pilota Wilson?

Un cop a dalt del bambú vam gaudir encara més el paisatge i vam poder fer paradetes per remullar els nostres cossos torrats pel sol radiant. El paisatge era immillorable i a sobre teníem cervesa a bord. Jo patia per les meves pertinences ja que la barca de bambú és ben bé això: una barca feta amb deu troncs posats un al costat de l’altre ... i d’això en diuen barca. Baixant baixant i baixant el riu van anar passant les hores l’emoció i la rauxa van donar pas poc c poc a la incomoditat i l’acolloniment. Començava a fer-se fosc i no arribàvem a Yangshuo. La barca de bambú no dona per gaire i ja portàvem 5 hores allà a dalt parant només un cop per omplir la panxa d’arròs i birra. Llavors va passar ... era negra nit i no vèiem un pijo. Jo vaig començar a resar al Dalai Lama, Confuci i Mao Zedong per arribar el mes aviat possible i al final ho vam aconseguir. 5 hores i mitja dalt del bambú, 280 kuais i un mal d’esquena de collons era el balanç negatiu del viatge. Ara bé salvar les possessions i gaudir del riu durant tot el dia compensen el patiment i la incomoditat.

L’endemà tocava excursió per les muntanyes. Segons la meva guia, és aconsellable anar amb bici pels llogarets d’allà sota així que és el que vam fer. Evitant pagar l’entrada tot fent-nos amics d’una sherpa local (fer-se amic vol dir pagar-li 5 kuais) vam caminar uns 40 minuts amunt amunt i vam fer el cim !! La vista tirava d’esquena. Des d’allà dalt podíem veure tots els cims de les altre muntanyes i les petites viles que hi ha escampades pel paisatge. De tornada a Yangshuo la meva amiga Xiao Linlin va patir un accident de bici i mitja hora més tard una altre així que com a resultat va agafar por a la bici i va ser la fi de la nostra experiència amb aquest ecològic mitjà de transport. Vam tornar fent el camí a peu amb la bici a la mà. Vam trigar un ou.

Yangshuo és com Lloret però enlloc de platja hi ha el riu Li i els turistes no van amb xancles i mitjons ... cosa que s’agraeix. Els guiris (entre els quals m’incloc) inunden els carrers on pots trobar tot tipus de roba de marca (robada-falsificada) i tot tipus de menjar occidental i merchandising de souvenirs xinesos per parar un tren. Una altra de les atraccions de la zona són les coves naturals que hi ha repartides per la geografia de Guanxi. Tocava veure’n una i la veritat és que no decep. Jo havia vist les mallorquines Coves del Drac i la “Cueva de los Verdes” a Lanzarote però la Silver Cave de Yangshuo era més gran, més llarga i més espectacular (com tot a la Xina). Estalactites i mites pertot i llumetes de colors que fan que la cova sembli la batcova del Batman (versió dels anys setanta ... sí la que el Batman tenia els calçotets blaus per sobre els pantalons grisos i quan repartia estopa sortia sobreimpressiodes a la pantala les onomatopeies SCLASH, CRUNCH i BABOOM) (això no venia a cuento però oi que mola recordar-ho). Per cert vam anar amb bus i no en bici deguda la nova fòbia de la meva intrèpida companya de viatge.

El matí següent havíem d’anar a veure el mític Yu Long Qiong (el pont del drac de jade ... quin nom tan xinès, eh). Jo vaig insistir en el tema bici però la meva amiga Xiao Linlin va dir que ella no tornava a exposar-se a la mort damunt d’aquell artefacte del diable i no em va quedar més remei que agafar un duplex, vull dir un tàndem, una d’aquelles estúpides bicis en que el de darrere mira el paisatge i pren l’aire mentre el de davant sua com un porc i fa la feina bruta. Ja us podeu imaginar que jo no era el que mirava les muntanyetes i el riuet. Però aquell dia buda es va posar del meu costat i la bici en qüestió va patir un altre accident i la cadena va quedar inservible així que vaig tornar al poble i vaig agafar el toro per les banyes ... vaig llogar una moto (50 kuias tot el dia !!). El rotllo sostenible i del capità planeta i el capità enciam quedava salvat perquè era una bici elèctrica que funciona amb bateria i no fa forat a la capa d’ozó i no posa en perill d’extinció els ni ossos polars ni les foques liles de la Patagònia septentrional. Amb el nou i eficaç mitjà de transport vam arribar al pont del drac de jade i vam remullar el culet al riu Li per segona vegada. No és com està a la platja però el banyet al costat dels ànecs i les algues és d’allò més reconfortant i renovador. Havent dinat ens havien recomanat baixar un altre tram de riu fent bambú rafting ( ? ! ) que com us podeu imaginar vol dir pujar sobre els troncs i baixar el riu altre cop. Com que tenim poca personalitat vam fer cas del suggeriment i vam pujar altre cop en una barca de bambú. Us estareu preguntant que vam fer amb la moto mentre baixàvem pel riu ... pregunteu-vos-ho, vinga ...

Ja està ? Bé, no la vam pujar a la barca de bambú perquè sí que som aventurers però no som gilipolles. El germà del mariner de bambú ens la va portar fins el final del trajecte i la vam recollir quan va acabar el viatge. Tot plegat va valer molt la pena i una vegada més el paisatge estava a l’alçada de les circumstàncies.

Abans de marxar de Yangshuo havíem de veure un espectacle teatral que ens el venien com una experiència religiosa. Moguts per la no personalitat altre cop vam comprar entrada sense saber massa bé que anàvem a veure. El resultat va ser impressionant. Sense escenari, sense teló i sense tramoia ... de nit, en mig del riu i amb les muntanyes il·luminades, un espectacle de llums, colors es presentava i es representava per sorpresa davant nostre. 600 xinorris són els actors de l’espectacle. Balls amb barques de bambú, cançons tradicionals i un munt de coses i persones movent-se alhora per aquell teatre gegant a l’aire lliure fet a base de natura, tradició i l’esforç de 600 xinorris que es diu aviat eh ... suposo que sent 1300 milions, 600 no són tants ...

Tocava deixar Yangshuo. En autobús la següent parada era Longji Titian. De camí el bus ens va parar en una vila on hi predomina l’ètnia Zhuang amb la particularitat de que les dones no es tallen el cabell més que un cop a la vida. I clar la melena és més llarga que la meva. El poble té l’estúpid rècord Guinness de ser la localitat amb més gent amb el cabell llarguíssim. Calia ? Bé, la qüestió és que si pagues uns 5 kuaia a les dones que pul·lulen pel poble t’ensenyen el cabell et fas la foto i apa ... si més no és curiós de veure una cabellera negra i llisa que arriba fins els genolls. A veure si ho aconsegueixo.

La destinació final era el poble de Ping’an. Per accedir al poble tens 2 opcions: caminar mitja hora carregant les maletes muntanya amunt o caminar mitja hora carregant les maletes muntanya amunt. Vam escollir la primera opció per que era la més assenyada. A dalt a la vila hi ha tot de cases fetes de fusta on l’electricitat va arribar fa cosa d’un parell de mesos i arròs, molt arròs. A Ping’an es cultiva arròs des que l’homo-aquatrepotus va esdevenir homo-erectus. La particularitat del paisatge és que llaurar un muntanya no es fàcil però com que els xinesos se les empesquen totes un xinès va dir van dir: “Hòstia, i si fem escales a la muntanya i així podem fer petites terrasses planes per plantar arròs i fer una paella de marisc amb sípia i musclos i anxoves de l’Escala” (bé això de la paella potser no ho va dir). I dit i fet. Van escalar la muntanya amb pic i pala i des de llavors cultiven arròs i mengen paella cada dia. A dalt de la muntanya veient els cultius vam topar amb uns xinorris que no cultivaven arròs i com que a Ping’an no hi ha gaire cosa a fer vam sopar junt i l’endemà, havent esmorzat van oferir-se a acompanyar-nos de tornada a Guilin on agafaria l’avió de tornada.

Com heu suposat faltaven dos mitjans de transport per provar el cotxe i l’avió. Els nostres amics de la Província de Guandong ens van portar amb el seu cotxe cap a Guilin i van insistir a convidar-nos a dinar. No els vam poder dir que no. Ja us podeu imaginar com acaba la història: e-mails, telèfons i molta hipocresia sobre si ens tornem a veure aviat. L’hospitalitat dels xinesos és inacabable ...

Pekín seguia al mateix lloc i em quedaven dos dies pel gran dia en que es pon el sol i acaba la primera temporada de la meva aventura xinesa. Ara ve la part trista que no em ve de gust explicar. Ja us podeu imaginar ... comiats, últim dinar, últim sopar, última cervesa i últim tot.

Ara estic a l’aeroport de Pekín a punt d’embarcar i aquest e-mail l’enviaré des de Sant Cugat així que quan acabeu de llegir-lo, si encara sou amics/gues meus/ves podeu trucar-me i anem a fer unes birres.

Fins aviat !!!

China news vol. VI

Bé, finalment no vaig ser lapidat com anunciava al darrer e-mail. Després de dies de tortura fent-me acupuntura genital, pessigolles als peus, i alimentant-me només amb menjar plats picants de la província de Sichuan i Hunan vaig sobreviure i un dia abans de la lapidació que havien de fer a Tian’anmen vaig aconseguir escapar per les clavegueres secretes que hi ha sota la ciutat prohibida construïdes pel sisè emperador de la dinastia Ming. Ara estic sa i estalvi a casa però he après la lliçó: no et fiquis amb el comunisme o el comunisme es ficarà amb tu.

Les coses a la Xina comencen a tocar fi. El dia 24 de setembre marxaré per retrobar la meva estimada Catalunya i la meva gent però abans us he de posar el dia del que ha passat durant les darreres setmanes en aquest mil·lenari país.

Començarem pel meu afer domèstic amb la balena Yangyang. A part del seu diàmetre, la seva bellesa (interior, suposo) i el seu bigoti té una qualitat més! És una estafadora!!M’explicaré. Jo pago 2000 kuais (uns 200 €) per una habitació amb llit de matrimoni i pintada de blau fosc que m’agrada molt. El pis és petit però la meva habitació compensa les mancances de la resta de la llar. Pagar 2000 kuais per compartit pis és relativament car a Beijing tenint en compte que un dinar pot costar menys de 10 kuais. Llavors fent una birra amb en Mark, el meu company de pis franco-canadenc, ell em va dir que pagava 1700 kuais per la seva habitació (que no és tan guay com la meva, està al pis de dalt, i no té porta). Vaig trobar just que pagués menys que jo. Però a la segona birra (les birres son de 600cl) començàvem a estar més lúcids i vam preguntar-nos quan pagaria la nostra companya de pis per reposar el seu pandero a l’habitació del costat. Vam estimar que segurament menys que nosaltres i a la tercera birra (els dos som dolents amb el números i la cervesa començava a dominar les nostres persones) vam decidir que la cosa no quadrava. 2000 + 1700 + (posa-li) 1300 (per fer números rodons) són 5000 kuais (500 €). Jo li vaig dir al Mark: (poseu accent de borratxo en llegir la següent frase) Jo greg ge aguet pish es masha car. La eshhhh-tafadora de la noshhhh-tra companya de pishhhh, que eshta molt grosha, (aquí vam riure uns 5 minuts però no detallo les rialles), ensh pren el número (aquí vam riure 5 minuts més).

Amb la ressaca, i quan la cosa no feia ja puta gràcia, vam decidir que havíem de fer alguna cosa. Però l’oportunitat va venir sola. En Mark havia d’anar a registrar-se a l’oficina de policia i necessitava el contracte del pis per ensenyar-lo als mossos d’esquadra xinesos (que es diuen kops fu tuts)(se suposa que heu de riure però ho entendre si no ho feu). La Yangyang el va deixar sobre la taula i en Mark se’l va descuidar. Jo, ni curt ni mandrós, vaig fer-li una ullada i vaig esbrinar que el pis en el qual cohabitàvem valia 4000 kuais al mes !!! Jo ràpidament em vaig posar a fer números i al cap d’un parell d’hores de fer arrels quadrades i equacions de 3r grau elevades a la integral de pi radi al quadrat, vaig topar amb la solució. La balena Yangyang pagava 300 kuais al més (30 miserables i greixosos €). La meva indignació i la d’en Mark va ser de la mida de la nostra companya de pis i vam convocar La 1a Cimera de Cohabitació i Convivència Pacifica i Justa Sota el Mateix Sostre a Pequín (CCCPJSMSP a partir d’ara). La CCCPJSMSP va començar amb to cordial exposant el problema a la susdita Yangyang. Una vegada va veure que totes les proves l’apuntaven a ella (i és que no hi havia lloc més on apuntar perquè ocupava tota la sala) va intentar immolar-se i tirar-se per la finestra però la vam aturar. Avergonyida, va dir que no em pensava tornar ni un duro (ni un mao si fem la conversió a la divisa xinesa) i que ho va fer perquè tenia problemes econòmics ... Jo no m’ho crec però tampoc anava a trencar-li la cara o torturar-la posar-li cançons de Andy i Lucas i El Arrebato fins que morís de follia. Així que al final vam decidir que ella pagaria la llum, internet, l’aigua, i la dona de fer feines (per que si em d’esperar que ella fregui el pis, la claveguera de les Tortugues Ninja semblaria el Taj-Majal al costat del nostre pis).

Ara la convivència a casa amb la meva estimada companya de pis son ... diguem-ne ... fredes. Em limito a dir-li “ni hao” (hola) i “wan hao” (bona nit) amb un somrís que ni tan sols s’esforça per semblar forçat. (A la meva família coneixem aquesta expressió com cara panini, per motius que no venen al cas)

A part del desafortunat afer domèstic les coses per Pekín han anat prou bé des que vaig tornar de les meves aventures pel sud de la Xina. Vaig rebre la visita de Pingyu i de la família Solozabal i vaig aprofitar per fer una mica de turisme a la meva pròpia ciutat. Cosa que encara no havia fet. Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Tian’anmen, Behai Park i altres sospitosos habituals del turisme a Pekín.

(Aquest parèntesi és per explicar una anècdota que em va passar a la muralla. Saltant per les roques (no li digueu al meu pare) se’m va trencar el pantaló que portava i s’hi va fer un forat de la mida del Fossar de les Moreres en una zona situada entre l’entrecuix i el que fa que els homes ens reproduïm – amb l’ajut de les dones -. En altres paraules tenia un forat a l’alçada dels ous que era molt molt explícit. Una botiguera que venia samarretes i llibres es va adonar del meu aparatós ... forat i va decidir ser solidària, és a dir em volia cosir el boquete del pantaló. Jo no m’hi vaig poder negar (no volia tornar a Pekín ensenyant la trompa com en Xin Chan). Així que ja em teniu a mi passejant-me en calçotets a la Gran Muralla amb una samarreta vermella del Che que posa “Hasta la victoria siempre”. Jo mirava l’horitzó esperant a que la dona em cosís la desgràcia tèxtil del meus pantalons. Va ser una moment que costarà d’oblidar ... màgic, 100 % natural. Quantes persones poden dir que han caminat per la Muralla Xinesa en calçotets i una samarreta del Che que posa “Hasta la victoria siempre”?? Ni el Marco Polo, que en va fer de molt grosses, pot dir això... i aquí acaba el parèntesi. Suposo que no esperàveu que a la foto sortís en “gaiumbus”)

Entremig de tot això va succeir un episodi tràgic ( i no és la mort del Pavarotti que també sap greu). El meu amic americà John, que recordem és una fusió entre Marc Anthony i el meu cosí Edu però amb dues arracades en plan Backstreet boy, havia rebut “The call of duty” (que per deferència al Marc i al meu germà traduirem com “la llamada del deber”). Havia de tornar als seus estimats Estats Units per servir amb honor a la bandera i al país fent els seus estudis universitaris a Sant Francisco. Era un comiat trist, en John era el meu company de festes i la seva absència era una gran perdua entre les files fiesteras de la nit xinesa. Vam plegar una bandera americana en plan triangle i vam disparar uns trets al cel ... una dona negra plorava ... (no sé perquè sempre hi ha una dona negra que plora a les pelis quan passa això). Un comiat molt emotiu.

Pel que fa la vessant periodística del meu viatge a la Xina no hi ha massa que explicar. He fet un mini reportatge sobre Roca (sí sí el dels lavabos) una petita peça sobre una festa Freixenet i potser el més destacat va ser la visita del “Ministro de Justicia, Industria, Comercio y Turismo” el molt il·lustre Joan Clos. La seva visita era per convèncer les autoritats locals de Pekín que després dels Jocs el millor que pot fer la ciutat és muntar un Fòrum de les Cultures ... que si el de Barcelona va ser un èxit sonat el de Pekín seria encara millor. No se’l van prendre gaire seriosament i els periodistes convocats a la residència de l’ambaixador (el xaval viu en una xabola que ja la voldria jo) no acabàvem d’entendre tan d’interès en l’assumpte. ... Polítics ... que hi farem ...

Bé noies i nois ara ja s’acosta el final. Queda l’11 de setembre, el comiat amb els amics i un últim viatge pel sud en el que estaré 27 hores en un tren !!!!!! Si heu sentit bé 27 hores. Serà la traca final xinesa pel JR. Intentaré fer un últim e-mail sobre les dues darreres setmanes a la Xina però no prometo res. Estaré ocupat fent turisme i cultura mentre molts de vosaltres comenceu a treballar, estudiar i fer les vostres obligacions. No és per fer-vos enveja eh, però que us vagi molt bé.

Mentrestant us deixo amb la secció (que ja té un club de fans oficial amb plana web i tot – conseulteu el google-):

Sant Cugat no és Beijing !!!!

Ø A Sant Cugat el sistema d’autobusos és deficient i insuficient. Jo no l’he agafat mai ... no sé, és massa ... proletari i jo com que visc a Sant Cugat i Sóc pijo i tot això vaig en Twingo a tot arreu. En canvi els Ferrocarrils són un bé de Déu. Funcionen bé, puntuals i amb un aire acondicionat que convida a pujar-hi i passar una tarda viatjant entre Sabadell-Barcelona, Barcelona-Terrassa.

Ø A Beijing les línies de metro estan en construcció i el transport públic subterrani és encara una cosa de ciència ficció. El bus val 1 kuais (10 cèntims) i arriba a tots els llocs (si els coneixes). Ni el bus ni el metro són vehicles confortables amb les que viatjar. No tenen aire acondicionat i en hores punta has de fer cua i esperar fins a 2 metros per poder pujar i sentir-te envasat al buit en un vago de metro amb 3000 xinorris al teu voltant.



Ø A Sant Cugat hi ha embussos a les hores punta i a llocs concrets (els col·legis i les entrades i sortides de les autopistes i carreteres.

Ø A Beijing sempre és hora punta i sempre hi ha embussos.



Ø A Sant Cugat els comerços tanquen, segons la normativa, cap a les 8.30 o les 9.00 pm i els diumenges no hi ha vida comercial als carrers. (tot i que els cotxets inunden cada carrer i avinguda i les botigues de gelats es fan l’agost)

Ø A Beijing els comerços sempre estan oberts. A totes hores i tots els dies. La ciutat sencera és un Opencor gegant on la gent no descansa. Dormen els xinesos??


Ja sabeu amics ... Sant Cugat no és Beijing !!

Fins aviat !!