Desfeta socialista a Sant Cugat

A la seu del Partit Socialista de Catalunya (PSC) a Sant Cugat van haver de deixar el cava a la nevera. L’objectiu que s’havien marcat de fer un gir d’esquerres a Sant Cugat no ha estat ni molt menys assolit. L’alcaldable socialista Salvador Gausa no amagava la seva frustració davant l’evidència: “no hem sabut mobilitzar el nostre electorat com ho ha fet Convergència i Unió”. I és que la davallada de la participació que hi ha hagut en aquests comicis no ha ajudat gens al PSC i els ha deixat molt lluny dels números que van aconseguir a les darreres eleccions generals. En aquella cita electoral, en la que José Luís Rodríguez Zapatero va fer-se amb el govern a Madrid, amb 12.490 vots, els socialistes de Sant Cugat van aconseguir els millors resultats des que es va reinstaurar la democràcia i només quatre anys més tard en aquestes municipals tan sols han rebut el vot de 4.382 santcugatencs.

Mentre s’esperaven els resultats a la seu del PSC, al costat del Celler Cooperatiu, es podia veure optimisme a les cares dels simpatitzants. Hi havia confiança en que un canvi era possible a Sant Cugat. La gent anava arribant poc a poc i es podia respirar un aire de certa esperança entre la militància socialista. Amb una mica més del 2% escrutat els resultats ja es van mostrar adversos però el número dos de la llista Ferran Vilaseñor es va encarregar de calmar els ànims i donar un missatge de prudència i serenitat als mitjans de comunicació i als seus companys socialistes. Malgrat això, Salvador Gausa es va tancar al seu despatx reunit amb la cúpula directiva del partit i ja no va tornar a treure el cap per la seu fins que, amb el 100% de sufragis escrutats l’evidència queia pel seu propi pes. Amb la pèrdua de 2 regidors i una davallada seriosa del nombre de vots, el PSC havia perdut contundentment la pugna amb CiU per governar el consistori.

Amb els resultats encara frescos la compareixença de Gausa no es va fer esperar. El líder socialista va sortir a la tarima i en un discurs molt curt va donar les gràcies pel suport rebut i va reconèixer que els resultats no eren els desitjats. “Hem defensat el nostre projecte amb honestedat i claredat però no ens n’hem sortit. He trucat en Lluís Recoder i l’he felicitat però us haig de dir que la seva ciutat no és la nostra ciutat. Nosaltres defensarem un altre model des de demà mateix”. Al final del seu discurs es va acomiadar incitant els assistents a superar l’ensopegada tot dient: “Companys ... Ànims!” Alguns dels militants que escoltaven les paraules del ja líder de la oposició rebien la notícia amb els ulls plorosos.

Sant Cugat o l'Oasi Convergent

És xocant que l’única població de color blau que es pot veure en mig d’una taca vermella a l’àrea metropolitana de Barcelona sigui Sant Cugat. Davant la voràgine socialista que sembla imperar a tots els territoris propers a Barcelona, Sant Cugat es desmarca i no només Convergència i Unió (CiU) ha guanyat àmpliament les eleccions sinó que a més ha obtingut majoria absoluta. Dels 25 regidors que té la ciutat, la candidatura encapçalada per Lluís Recoder se’n ha endut 14 i la segona formació en nombre de edils és el Partit Socialista de Catalunya (PSC) que n’ha obtingut només 4. Per què ha passat això a Sant Cugat?

Les raons són moltes i molt diverses. Per començar la demografia i sociologia d’aquesta ciutat no és gens habitual tenint en compte els estàndards de l’anell metropolita de Barcelona. Sant Cugat és una ciutat rica, amb una de les rendes per càpita més elevades de Catalunya (i d’Espanya) i també té una taxa de natalitat de les més altes del país. Això pot ajudar a fer una radiografia del perfil dels votants de la ciutat: parelles joves, amb una bona situació econòmica que treballen a Barcelona majoritàriament en un bon lloc de treball ben remunerat. És a dir una població de burgesia benestant que troba en CiU la millor manera representar els seus interessos.

Però deixant de banda el perfil dels votants, si analitzem els candidats trobem una altra raó de l’hegemonia de Recoder a Sant Cugat. L’alcadable socialista, Salvador Gausa, és un complet desconegut així com també ho són en menor o major grau els dels altres grups polítics. En canvi la campanya de proximitat i el nivell de coneixement i popularitat de Lluís Recoder no poden ser més alts a la ciutat. Tothom sap qui és i qui més qui menys ha parlat amb ell o l’ha vist passejant pel poble o visitant un mercat. Cap dels altres candidats s’ha involucrat com ell en l’autopromoció. A més també destaca l’excel·lent campanya de cartells i pancartes que ha fet CiU, que com a curiositat cal dir que ha estat elaborada a Sant Cugat, desmarcant-se de les ordres del nucli dur del partit. Amb tot, la sinèrgia d’aquests elements ha provocat aquesta marea convergent sense precedents a la rodalia de Barcelona.

Tot i que Lluís Recoder assegura que la seva principal prioritat és Sant Cugat a ningú no se li escapa la projecció d’aquest polític dins la federació nacionalista. Els més agosarats auguren que si Artur Mas no és president a la següent legislatura el seu substitut serà l’alcalde de Sant Cugat. I és que, ara per ara, és l’alcalde de la ciutat convergent de més població i tot i que els darrers comicis han fet pujar els ànims a CiU, fa ja massa temps que estan a l’oposició als dos costats de la Plaça Sant Jaume i això els farà buscar noves formules per recuperar el poder

L'Hannibal Lecter argentí

Una macabra cadena de nens assassinats atemoreix la ciutat de Buenos Aires a principis del S. XX. Aquest és el punt de partida d'El niño de Barro. Un pive de deu anys de nom Mateo sembla estar relacionat amb totes les morts i a sobre té unes estranyes visions premonitòries que fan que la seva mare, interpretada per Maribel Verdú, aviat comenci a pensar que el seu fill és en part responsable de les morts.

Mort, corrupció, maltractaments, pobresa, follia, venjança ... tot hi cap en l’opera prima de Jorge Algora. Aquest director gallec ha fet una evolució del teatre al documental, passant per TV movies i ara ho culmina al cine. En la pel·lícula hi intervenen grans noms del cine espanyol i argentí. Chete Lera i Daniel Freire acompanyen a Maribel Verdú i a Juan Ciancio, el nen protagonista, en aquest thriller psicològic i bucòlic que no deixa al públic indiferent.

El metratge es desenvolupa amb lentitud però les constants morts i la força interpretativa dels actors fan que l’interès no decaigui i el film no sigui gaire avorrit. L’ambientació a l’Argentina de 1912 és correcte malgrat els decorats i paisatges donen una estranya sensació de poc pressupost. Tot i això la bona feina de tots els actors compensa les mancances del guió i de la posada en escena.

Les autòpsies a l’estil CSI: Buenos Aires fa cent anys, els flashbacks premonitoris del nen protagonista i la sorpresa final donen al film una heterogeneitat perillosa i una certa indefinició de gènere. És un trhiller policíac, un drama social, un fet real passat a la gran pantalla? No queda massa clar.

Amb tot, la pel·lícula és distreta i augura un bon futur al seu director i al debutant Juan Ciancio. Les reaccions fora de la sala són de satisfacció però dona la sensació que en un parell de setmanes ningú se’n recordarà d’aquesta petita pel·lícula hispano-argentina.

Pros → Els actors en especial Abel Ayala que ens dóna la grata sorpresa final del film.
Contres → La posada en escena i la indefinició de gènere.
Veredicte → ***

Entrevista amb Quimi Portet

“Matem els dimarts i els divendres” és el títol del nou disc de Quimi Portet. L’ex membre d'El último de la fila continua d’aquesta manera amb la seva carrera en solitari amb el que ja és el seu cinquè àlbum d’estudi. En aquest moment està immers en una gira promocional que porta per nom World Tour 2007. Divendres 18 l'astre intercomarcal va cantar a Sant Cugat...

Que esperes d’aquest nou disc?
De fet faig discos, em dedico a això. Ho faig des de jovenet i ara no sóc gens jovenet però faig música perquè m’agrada molt. És la meva professió i seria una inconsciència no admetre que amb això m’hi guanyo la vida, però alhora és la meva passió. Des de ben petit volia ser músic i ho he aconseguit. Ho he aconseguit de vàries maneres. He estat músic d’un conjunt aquí, d’un conjunt allà i ara estic en una fase de la vida en que sóc jo sol. S’han acabat les capes de la ceba i només quedo jo.

Estàs content de com t’ha anat la carrera musical?
Sí. M’agrada la meva professió, m’agrada anar a tocar en directe, m’agrada fer discos, m’agrada escriure els textos, m’agrada fer propaganda, m’agrada fer vídeos. He arribat a un punt de perversió total. De jove no m’agradava fer la promoció dels discos i ara m’ho passo molt bé.

Com definiries la teva música?
No en tinc ni idea. Jo sóc músic i els músics no ens dediquem a això. Això es feina dels crítics musicals.

Surrealisme cantat en català potser?
Surrealisme no, és una paraula estrangera i hi havia molts surrealistes aquí abans que la gent inventés aquesta paraula. Jo sóc una persona amb una tendència a la ironia i a l’humor però no vol dir que sigui surrealista. També tinc tendència a la malenconia i la tristesa però la meva relació amb el proïsme es basa en la ironia i l’humor. Això dóna una imatge de mi humorística però també hi ha una part de mi que no és gens humorística.

I com reacciona el públic davant aquesta barreja?
Bé, si veniu als concerts ja ho veureu. Jo em relaciono amb el públic de manera graciosa. Ells diuen que fa gràcia. Mai sé que diré perquè m’ho invento tot. De totes maneres les meves cançons solen ser tristes i ells ja ho saben si tenen el discos.

Què vol dir que ets un astre intercomarcal?
Això m’ho he inventat jo. És una cosa irònica i humorística ... una tonteria com una casa.

Què et queda d’El último de la fila?
Els cèntims sobretot. No, és una broma. D’El último de la fila fa molts anys ja i em queda el mateix que dels altres grups. He estat en molt grups i el que més èxit va tenir va ser El último de la fila. Això és una obvietat total. Cada cosa que fas influeix en el que fas després i sense el que has fet no podries fer el que fas.

Com veus la música catalana en aquest moment?
La música en català és fantàstica. La música és una cosa que agrada a tothom en la llengua que sigui així que jo no li veig cap problema ni crisi a la música en català. Pel que fa el negoci de la música no ho sé perquè no m’hi dedico. No tinc companyia discogràfica ni sóc mànager. Jo sóc músic i m’ho passo bé.

Està fent mal internet a la música?
Els temps canvien però la música és la mateixa. Jo continuo fent cançons. Segueix havent-hi acords, micròfons, guitarres. El problema que representa fer una cançó és el mateix ara que fa 50 anys. I si internet acaba amb els discos ens guanyarem la vida fent altres coses com tocar música en directe.

Explica’ns quins projectes tens pel futur.
Viure sense treballar. No m’he rendit encara i em sembla que ho aconseguiré. El meu somni és viure sense treballar i no tinc cap projecte de futur.

Si ho aconsegueixes fes-me un truc.
Suposo que estaré en una tomba però intentaré trucar-te.

Com has viscut el teu pas per TV3 com a filòsof de guàrdia a “Caçadors de paraules”?
M’ho he passat molt bé fent-ho. Ha esta una experiència molt agradable. I no puc fer més que felicitar a la gent que ha fet el programa perquè ho han fet molt bé. Un tema que podria ser avorrit l’han fet molt agradable i a més arribant a uns nivells d’audiència increïbles. És una programa de llengua i jo tinc una especial inclinació cap a aquests temes.

Algun consell pels joves periodistes, com a filòsif de guàrdia?

Que us bombin !

Neix El Portal.cat

L'1 de maig no tothom feia festa. Un grup de joves periodistes engegaven El Portal.cat, una plana web que pretén tractar l'actualitat de manera independent rigorosa i sense la pressió de cap grup mediàtic.

Des del primer dia aquests periodistes treuen 3 notícies diaèries d'analisi, un editorial i una columna d'opinió que donen un repàs a fons de la primera plana de la informació als Països Catalans.

Malgrat el projecte és ambiciós i ample de mires, no és fàcil fer-se un lloc en el món virtual comunicatiu. Per això tot tipus d'ajud, ja sigui en forma de subscripció o amb una simple visita, serà ben rebuda i servirà per fer créixer poc a poc aquest projecte periodístic.

Ja sabeu, la realitat informativa la trobeu cada matí a El Portal.cat.

ANEM A FONS !

Spidy descobreix el costat fosc de la força

La ciutat de Nova York està enamorada de l’home aranya. Tothom l’adora i al seu alter ego Peter Parker, li va d’allò més bé en l’àmbit sentimental. Però l’arribada dels dolents habituals i un perill vingut de l’espai estan disposats a trencar l’aràcnid i plàcid món d’Spider-man.

La primera amenaça és un home de sorra sorgit d’un accident en un experiment físic. Tanmateix el malvat de torn és un fugitiu de la justícia que resultarà ser el veritable assassí de l’oncle Ben, el pare adoptiu de Peter Parker. Aquest cop però, el mal de cap més gran de l’heroi és ell mateix. Una substància vinguda de l’espai s’apodera d’Spider-man i provoca en l’home aranya un interessant canvi de look i de comportament que recorda la transició al costat fosc dels personatges més obscurs d’Star Wars. És aquí on el film treu el millor i el pitjor d’ell mateix. Escenes ridícules de Peter Parker seduint a dones pel carrer i ballant acid jazz, contrasten amb la seva acarnissada lluita interior i les sortides nocturnes amb el nou vestit negre. Spider-man perd el control i s’oblida que un súper heroi no pot convertir-se en una versió Marvel de Dirty Harry.

Malgrat la pel·lícula manté un bon ritme i no es fa avorrida, el guió es veu molt forçat i grinyola en alguns personatges. Sobretot l’Home de sorra o el nou rival de Peter Parker a la redacció del Daily Bugle, que acabarà posseït per la substància extraterrestre i es convertirà en Venom, una espècie d’aranya malvada amb obsessió per destruir Spider-man.

Pel que fa els actors destaca la treballada interpretació de James Franco, esplèndid en els seus canvis de personalitat i Thomas Haden Church ajuda a fer creïble el personatge de l’home de sorra. Kristen Dunst segueix sent el pitjor personatge de la saga (es passa la pel·lícula plorant o xisclant) i Tobey Maguire encarnana de forma correcte l’heroi aràcnid. En resum, és un film distret i espectacular però la qualitat de la trilogia toca els nivells més baixos en aquesta tercera edició.

Pros → Els efectes especials, James Franco i l'espectacle de les imatges. No és un film avorrit.

Contres → Kristen Dunst i la baixa qualitat del guió.

Veredicte → ***

Euskadi no és l'Ulster

És insòlit que enemics antagònics s’asseguin a la mateixa taula i estableixin les bases del que serà el nou govern autònom d’Irlanda del Nord. Tony Blair, conscient que aquesta pot ser l’única medalla que li penjarà la història, ha dit que el procés de pau de l’Ulster “és una lliçó per qualsevol lloc en conflicte”.

Moltes són, però, les diferencies entre el País Basc i Irlanda del Nord. D’entrada el pacte entre unionistes i el Sinn Fein ha estat possible perquè tots han cedit respecte les seves aspiracions polítiques. Tanmateix, a Euskadi és improbable que el PSOE i el PP debatin amb Batasuna sobre un procés de pau que està en via morta.

ETA està activa i no contempla deixar les armes, cosa que sí va fer l’IRA i va esdevenir el fet clau perquè els unionistes s’avinguessin a parlar i signessin els Acords del Divendres Sant. A més, la posició ambigua de Batasuna respecte la condemna de la violència no és la valenta aposta que va fer el Sinn Fein per reconduir les seves reivindicacions estrictament per la via política.

A l’Ulster hi ha dos bàndols que ploren víctimes mentre que a Espanya només un sector pateix les baixes. Això fa que a Euskadi no sigui possible una amnistia similar que es va du a terme al nord d’Irlanda deixant en llibertat tant presos unionistes com de l’IRA. També difereix el fet que d’independentisme basc no concorri a les següents eleccions per l’estricte compliment d’una Llei de Partits que posa difícil la representació abertzale a les institucions basques.

Fem memòria?

El PSOE i IU-ICV han arribat a un acord per desbloquejar la difícil Llei de la Memòria Històrica. Amb la Guerra Civil i el Franquisme teòricament enterrats, cobra vida una llei que precisament vol el contrari: rescabalar els que, per alguna raó, blava o vermella, van patir les conseqüències d’aquest gris període.

Il·legalitat i nul·litat són les dues paraules de la confrontació, avui. Per revisar la MemòriaHistòrica no hi ha un únic patró i les sentències judicials són el blanc de crítiques i pretensions. De moment el pacte és declarar il·legítims els tribunals de la Guerra i el Franquisme i també les seves sentències.

Des dels extrems (hereus dels bàndols enfrontats?) s’han queixat de la mesura. ERC i el PCE han deplorat el pacte i consideren l’acord una vergonya i una feblesa històrica. Mentre que el PP i els jutges conservadors creuen que es reobren ferides ja tancades i es crea inseguretat jurídica. Opinions sempre n’hi ha de tots colors.

Entre 20.000 i 30.000 foses comunes, més de 100.000 morts, 125.000 expedients per la Ley de Responsabilidades Políticas, són alguns dels trists balanços de l’època. Ara la llei intenta posar remei als remordiments i pretén restituir l’honor perdut a persones d’ambdós costats. la voluntat no és fer justícia, ja és massa tard per això. El que es vol aconseguir és que víctimes de la barbàrie de dreta i esquerra dormin tranquils amb una condemna institucional a i amb un articulat que declara, com a mínim il·legítim, allò pel què van morir.