miércoles, 19 de noviembre de 2008

Solidaritat i freelancisme

Llegeixo al blog d’en Sergi Vicente (corresponsal de TV3 a la Xina) que per desgràcia tornem a tenir polítics que es posen massa a la grenya amb la nostra humil professió. La polèmica ve donada per una notícia publicada a l’e-noticies que explica com el portaveu d’ERC a la Comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Carmel Mòdol, es queixava a la directora de TV3 Mònica Terribas sobre la cobertura del viatge del Conseller Huguet a la Xina. Concretament criticava el fet que l’ACN (és a dir, un servidor) sí va cobrir la notícia i que TV3, que és client dels serveis de l’Agència per la que freelancejo a Pequín., no ho va fer. Resumint, no entenia perquè n’Huguet no havia sortit pel la TV aquell dia.



Quan n’Huguet va venir a Pequín en Sergi Vicente estava de vacances. Em consta que des de la Conselleria i des de la Oficina de Turisme de Catalunya a Pequín van intentar contactar amb ell perquè cobrís l’acte però, com acabo de comentar, el company Sergi Vicente estava descansant els micròfons per altres latituds de la gran Xina. En el seu blog en Sergi comenta que després d’un any especialment mogut a la Xina (no cal que recordem terratrèmols ni olimpíades suposo) necessitava unes vacances. Comprensible. Però no només comprensible sinó totalment legítim ja que, com molts altres corresponsals que pequinegem a diari, en Sergi és Freelance. Ser Freelance vol dir que no estàs en plantilla sinó que col·labores. És a dir en Sergi no te “l’obligació” (des del punt de vista estictament laboral) d’estar en tot el que passa a la Xina que pugui ser de l’interès de TV3. I malgrat no tenir aquesta obligació em consta perquè ho he vist amb els meus propis ulls (a la TV i freelancejant per Pequín) que en Sergi Vicente està sempre a l’ull de l’huracà perquè pocs com ell controlen el cotarro pequinès.


Que vull dir amb tot això?. Doncs que em sembla que dubtar de la professionalitat d’en Sergi és una errada que només es poden permetre persones que o bé mai han vist les seves notícies o no el coneixen. Jo tinc la sort de conèixer-lo i d’haver vist la seva feina i puc afirmar sense cap mena de dubte que si TV3 confia en ell és perquè la seva feina és professional, imparcial i rigorosa. Així és com intentem fer la feina quasi tots els periodistes encara que sembli mentida. I si la visita de n’Huguet el va enxampar de vacances, doncs senyores i senyors, és la vida (del Freelance).





Després, TV3 és, efectivament, client de l’ACN i suposo que a Sant Joan Despí algú deu llegir les notícies que publico. I dic llegir perquè no pot fer gaire cosa més. No tinc càmera de vídeo (ohhhhhhh) i les meves notícies porten text i foto. És el que hi ha. Si TV3 no va agafar la meva notícia en té tot el dret. Malament aniríem si hagués de sortir per la TV tot el que treu l’ACN. A més, considero periodísticament encertat no treure el meu text pel TN ja que, com collons es treu una notícia per la TV si no té imatge? En Pellicer és guapot però no tant com per llegir una notícia sencera explicant les aventures dels consellers si no té suport visual en forma d’imatge. La TV és això imatge. I si TV3 s’està espanyolitzant no serà ni per culpa de la Mònica Terribas, ni per culpa d’en Sergi Vicente. Crec que per culpa meva tampoc. La meva influència no arriba tan lluny.


Per acabar dues coses més. Primera: és molt trist que els polítics es preocupin més de quants cop surten per la TV que dels problemes que té el país (que ara mateix no són pas pocs). I segona: no tinc càmera de vídeo i aviat li tocarà cagar al Tió. Els Freelance acceptem regals de Nadal.



jueves, 13 de noviembre de 2008

Les quatre històries de la tardor xinesa

El meu anterior post va ser un èxit ! Vaig tenir dos comentaris, un dels quals era meu. M’encanta el vostre feedback. Ja em deveu tenir com a cas perdut. Aquell paio que vam conèixer temps enrere i se li va girar l’olla per anar a la Xina. Sí, sí a la Xina allà on hi ha tants de xinesos. Doncs encara que no respongueu jo seguiré escrivint a contravent.

Aquest capítol està dedicat a quatre esdeveniments. Que enumerarem de l’1 al 4 pels poc intel•ligents.

1) Halloween !

Halloween és una tradició celta (és a dir, la van inventar els irlandesos) que van copiar els americans i la van fer popular per culpa d’una pel•lícula de la Jamie Lee Curties. Halloween no m’agrada perquè a Catalunya no el necessitem ja que tenim el Carnestoltes i a més aquell dia coincideix amb la castanyada. Bé, ara que ja sabeu la meva opinió sobre la matèria haig de confessar que per Halloween em vaig disfressar. Ho vaig fer per 2 motius. El primer és perquè vaig poder celebrar la castanyada sense que la tradició ianqui trepitges la catalana. El segon és perquè disfressar-se mola i si hi ha festa pel mig, doncs mola encara més. La pregunta que us fareu és de que coi em vaig disfressar. Doncs algú em va dir amb molt carinyo que amb la meva pinta com a molt em podria disfressar de cantant de KISS. Dit i fet !



Va ser una bona idea i com veieu el resultat és corprenedor. A més té doble mèrit ja que el meu amic Guillem i jo ens vam maquillar l’un a l’altre en una sessió maratoniana de una hora i mitja. Ens vam comprar uns llapis d’aquells que fan servir les noies per pintar-se la ratlla dels ulls però nosaltres ens vam pintar tot el caretu. Quan la feina estava feta vam anar a 三里屯 (Sanlitun) (zona lúdico-festiva de perdició i abandonament físic) a fer mal. Anàvem amb les motos pelant-nos de fred fent veure que atropellàvem a les xineses i cridant com energúmens amb la nostra melena al vent. Amb les motos ja aparcades ens vam dedicar a espantar a tot Cristo ja que ningú sabia de que era la nostra disfressa. Senzillament semblàvem dos tios perillosos als que se’ls ha de tenir por. El Bai jiu (un licor xinès que destrossa vides senceres per 30 cèntims cada ampolla) va fer el seu efecte i quan el Guillem va desaparèixer (cosa que fa sovint) vaig decidir donar la nit per conclosa. L’endemà era un dia important...

2) Castanyada (o el Halloween de debò) !

El casal català havia convocat festa nacional i no es podia fallar. Vam reservar un local de Reagge (que és el que sempre es fa a Catalunya per la castanyada) i uns xinorris amb rastes ens van torrar 20 quilos de castanyes i 20 quilos més de moniatos tot escoltant tots els grans èxits de Bob Marley movent el cap al ritme dels porros. Quan ja no sabíem si el fum era de la barbacoa improvisada o de la festa de marihuana dels xinorris va començar a arribar la gent i vam decidir canviar el gran Bob per l'enorme Albert Pla o el gegant Lluís Llach que són també mites en els seus respectius camps. El preu pactat amb els sino-rastamen propietaris del garito (25 kuias - 2'6 euris) incloïa una paperina de castanyes, un moniato i una consumició (que no podia ser ni una paperina d’altres substàncies ni una dosi de marihuana).



En resum la cosa va ser un èxit. Quasi 60 persones van acostar-se a menjar castanyes amb bastonets xinesos i la consciència nacional va quedar calmada ja que Halloween no es va menjar les castanyes.



3) Operació Bikini

Ja sé que l’estiu del 2009 queda lluny però reduir estómac sempre és una bona idea. El meu amic Xavi em va comentar que s’havia apuntat a un gimnàs que no queia massa lluny de casa. Convençut amb aquest argument vam anar a apuntar-nos juntament amb en Guillem (a qui recordareu d’anteriors històries com Terratrèmol per Halloween, o Tremola Sanlitun). Un cop allà un xinorri de 2x2 ens ven la moto i ens diu que apuntar-se un any i mig val 800 kuais (una mica més de 80 euris). Jo no volia apuntar-me tan de temps i volia pagar només 400 kuais per sis mesos (una miqueeeeeta més de 40 euris). El xavalat no acabava d’entendre que algú se sortís de la norma i em va dir que o pagava 800 o res. Jo ,fent-me el dur, vaig dir-li que en aquell mateix moment marxnava a apuntar a una altre gimnàs que m’ho deixava per 400. 45 minuts més tard, pagava els 400 i tenia 6 mesos de gimnàs No està gens malament tenint en compte l'aterratge suau de l'economia. A més ja se sap que els xinesos són durs de mollera però abans de perdre uns bitllets vermells fan la vertical pont amb una mà cantant els segadors, si cal.



Amb la meva nova targeta sota l’aixella estava decidit a començar l’operació bikini 2009 que inclou una estona de cinta de córrer, uns abdominals (2000 o 3000 com l’Aznar) i matxacar els meus músculs fent peses i màquines. Jo em pensava que, vistes les dimensions del xinès mitjà, quan entres al gimnàs semblaria Hulk, com a mínim. La sorpresa va ser majúscula quan entro a la sala de màquines i veig tot de xinorris que no podien ni tocar-se el cul de tan fornits que estaven. Els desgraciats tenien un perfil que ni la muntanya sagrada de Montserrat. El pit els sortia per fora de la samarreta i els braços tenien més desnivells que el primer tripartit. Enfonsat però no vençut vaig posar-me a la cinta de córrer pensant que si anava al gimnàs cada dia podia estar com una d’aquells bèsties més o menys l’any 2015.



Ara el gym (dir-li gym mola més. És més guaion) és una rutina de 3 o 4 cops per setmana (que no està gens malament). Amb en Guillem i en Xavi hi anem força sovint a fer treballar parts del cos que no siguin el cul (seure al sofa) o el fetge (Bai jius i sakes al restaurant japo(nes) ...) Amb el temps aspirem a ser com un subjecte que córrer pel gym a qui anomenem “Ken Peinados” perquè és com una versió russa del xicot de la Barbie. Quan dic versió russa vull dir que només mirar-lo ja fa por perquè el relaciones amb Aeroflot o la gran pel•li de “Promesas del Este” i t’acollones. El tio va sempre amb la seva melena rossa ben repentinada i lluint els seus músculs de tio bo per tot Pequín ... Podeu pensar que és enveja però ... teniu raó és enveja. Per acabar de completar el kit de gimnàs em faltava un petit detall. No tenia cap reproductor de música que acompanyes les meves sessions de petar-me el body. I això ens du al quart i últim paràgraf d’avui ...

4) Apple Revolution !!

A Pequín hi ha una zona anomenda 知春路(Zhi Chun Lu) on hi ha uns dos milions de tendes on venen totes les andròmines electròniques imaginades i imaginables. Decidit a comprar-me un aparell amb molta memòria, poca estètica i per suposat fals i Made in China vaig entrar un un dels 2 milions de gratacels de la zona. Quan tenia l’ull posat en un Mp5 (que no sé que fa de més que els Mp3 i els Mp4 però el nom mola) vaig veure una tenda Apple a l’horitzó i vaig atansar-m’hi per preguntar que costaven els iPods. Curiosament eren iPods de debò fets als EEUU. El preu era desorbitat i quan ja girava cua per tornar al meu futur Mp5 la mossa de la botiga em diu 'et venc el meu per 1000 kuais' (un xic més de 100 euris) .Era negre (l'ipod) i de 80 GB i tenia tot d’enganxines de cors roses al voltant. Vaig pensar que sense els cors quedaria bé i li vaig dir que m’ho pensaria i tornaria en una estona. Preguntant per allà que valia un iPod de 80 GB un xinorri de metro cinquanta em diu que de 80 GB no en té però que si el volia em venia el seu !! Jo estava flipant. Devia ser una tradició xinesa que no coneixia. Li dic: mira xato de metro cinquanta, fas tard la mossa d’aquella botiga ja em vol vendre el seu (que és una monada amb tots els cors i les enganxines dels “ositos amorosos”. Ell diu jo te’l venc al mateix preu i et regalo una funda de plastic dur, uns auriculars i un carregador gratis. La cosa es posava interessant. Estava decidit a comprar ja que un iPod semi-nou (que és un eufemisme per evitar el mot segona mà que queda malament) per aquell preu era una ganga. Però allò era la Xina i s’havia de regatejar. Estalviaré detalls però vaig acabar assegut a dins la botiga menjant-li l’orella (figuradament) al mini-xinès durant una hora i mitja. No és broma. Ha estat la meva negociació més dura però vaig acabar aconseguint l’iPod per 860 kuais (menys de 90 euris).



Ara sóc un home nou perquè tenir un iPod de 80 GB que suporta vídeos, fotos ,e-books i serveix de memòria externa et canvia la vida. És com als anuncis de compreses però sent un noi. Em sentia igual de feliç, lleuger i amb ganes de viure. Deu ser el mateix sentiment que se sent quan et ve la regla i et poses un tampax. Com podeu veure posar un ítem Apple a la teva vida et renova per dins com un Bio de Danone. La classe, el glamour i el “sabuafer” d’aquests trastos supera fins i tot els Mp8 (que a part de reproduir música i vídeos et fan un ou ferrat si el poses a sobre).

Amb això acaba el post. Espero que us hagi agradat i deixeu mooooooooolts comentaris.

Ara desfulleu les seccions fixes.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!!!!!!!

- A Sant Cugat quan vas al gimnàs et poses les teves millors gales i tota la roba que portes és de marca i a sobre de la vigent temporada tardor hivern.
- A Beijing hi ha gent que quan va al gym porta bambes Keppe o van vestits d’oficina (pantalons caqui camisa blanca i cinturó negre).

- A Sant Cugat els preus de la majoria dels productes és caríssim. Si no t’agrada te’n vas a viure a Rubí o Badia o llogarrets similars on les mercaderies, de fet, són Made in China.
- A Beijing és regateja per tot. I quan dic tot és tot: roba, iPods, la matricula del gimnàs, un pastís d’aniversari, el preu del mig quilo de fastucs etc ... i clar els preus són fins i tot més barats que a Rubí.

- A Sant Cugat els parcs públics estan per justificar l’obligació de posar zones verdes i com a molt per anar a liar-te amb la teva parella quan tens 15 anys.
- A Beijing al parcs s’hi balla, s’hi fa Taichi, Kungfu, o es juga amb una pilota de plomes molt mona. És a dir són públics a l’estil comunista de la paraula i tothom els fa servir.

La Xinorri de la setmana !!!!!!!!!



Per primera vegada tenim una dona a la secció. I és que el frikisme no té sexe, és una actitud transversal i universal. Aquesta setmana tenim aquesta dona que “passeja” el gos d’una manera una mica estranya al bell darrere de la Ciutat Prohibida. No sé si el gos li ho demana o senzillament la pobra dona ja ha perdut l’oremus del tot.

miércoles, 29 de octubre de 2008

Começa la tercera temporada.

Amigues, amics, familiar i bestioles diverses que pobleu el meu blog. Feia temps que no posava les meves grapes on-line per explicar-vos com em va la vida però tinc bones excuses. La primera i més important és que he estat de vacances. Molts ja ho sabeu perquè m’heu vist en primera persona però si no heu tingut aquesta sort doncs aquí teniu una dosi de blog per fer-vos passar la gana.


Passem a l’acció. La segona quinzena de setembre i la primera setmana d’octubre les vaig dedicar a viure aen aquell país petit i encantador anomenat Catalunya. Bé, també vaig fer una visita a Menorca per retrobar-me amb el Mediterrani. El viatge va ser una romàntica setmana de núvols i platja amb el meu amic Pep. Tot sense mariconades, eh . Hi ha moltes maneres d’explicar el viatge però aquestes dues fotos són un bon resum.



Vam fer l’animal per les platges, les cales i vam menjar de puta mare. També vam sortir amb el llaut de l'oncle d'en Pep i vam pescar llampugues, verderols (no sé si s’escriu així però sembla versemblant) i tonyines (que si s’escriu així).


També vaig fer molt de Sitges i no per les mariconades sinó pel Festival de Cine. Sempre una delícia veure pelis friks, gores o de terror surrealista. Sitges mola!


Amb els meus papis contents i amb les bateries carregades de veure el seu pimpoll gran tocava tornar a la que ara és casa meva: Beijing. Encara que sembli mentida aquesta vegada no vaig venir sol. Per primera vegada a la Xina HE REBUT UNA VISITA !!! I ho poso així en majúscules perquè bé que veníeu a veure’m quan vivia a la bella Irlanda o la merda de London. Segur que el que volíeu era saber que tal estava i passar una estona al meu costat ... Colla de llampugues que esteu fets tots. A la Xina no ve ningú ... perquè serà? Potser perquè no hi ha companyies low cost que volin a Beijing??? Quina jeta !!


Ara que ja m’he desfogat i m’he cagat una mica en London (que m’alleuja com un Vics Vapor-up) ja puc seguir. Doncs el que deia, que algú va venir de visita !! Concretament va ser la Carolina que pels despistats és una noia que vaig conèixer al juny a través de la meva cosina Georgina Armadàs ® (Armadàs és un cognom registrat que no es pot fer servir sense pagar Royalties. Com les cançons de la Melody dels Gorilas però sense la SGAE pel mig).


Doncs aprofitant que la Carolina m’honrava amb la seva visita vaig fer una mica el guiri per Beijing. Ciutat Prohibida, Tian’anmen, Temple del cel i la resta dels sospitosos habituals. Però com que jo Beijing ja me la conec el plat fort va venir després i va arribar com es fa a la Xina: en drac. M’explicaré. Ja feia temps que tenia en ment descobrir una zona de la Xina que havia sentit a dir que valia molt la pena. Parlo del Riu Yangtze i de les seves universalment famoses 3 gorges. La Carolina, després de veure la Xina del segle XXI a Beijing, tenia ganes de veure una mica de la Xina profunda. Com es veu la Xina profunda i el Yangtze alhora? Fent un “creuer” pel Yangtze amb paradetes per la zona.


Dit i fet. A cop d’avió ens vam plantar a Chongqing una ciutat-província que només té de 31 a 35 milions d’habitant segons la font consultada (que és una manera suau de dir que el dia que van posar a tots els xinorris en fila per contar-los se’n van deixar uns quants o van contar-ne algun dos cops. Ara podeu fer la broma fàcil de: és clar, com que tots són iguals ... hehehehe ... Quin riure mare de Déu). Chongqing és una de les ciutats més lletges que he vist a la vida a molt poca distancia d’Ulan Bator i Rubí. Aquesta mega-urbe xinesa és gris, plena de pol·lució, bora i sense cap tipus d’atractiu turístic. Com a curiositat diuen que les xineses que Chongqing són les que estan més bones ... jo encara les busco. La parada en aquesta bonica ciutat era obligatòria ja que el “creuer” esperava al magnífic port de Chongqing. Un taxista més estressat que un accionista de Lehman Brothers ens va portar al port circulant un 50% del trajecte en contra direcció i amb la botzina a tot drap. Vius de miracle quasi tornem a morir en veure el “creuer”. Segur que tots recordeu la Sèrie dels 70 Vacaciones en el Mar. Doncs agafeu el glamour del vaixell de la sèrie sumeu-lo a l’hospitalitat del protagonistes, resteu-li el cambrer negre amb bigoti ridícul i multipliqueu-ho tot per zero i allò era el nostre Dragon Boat.


Que us sembla ?? Qui no voldria navegar pel Yangtze amb aquesta meravella. Últim crit en tecnologia de navegació fluvial !! La veritat és que de fora enganya perquè de dins era força decent i acollidor. Però no veia res tan cutre des dels vestits d'Abba. Vam fer les paradetes pertinents per veure uns temples a la muntanya però el més interessant era el paisatge en creuar les 3 gorges (és a dir quan el riu es fa més estret i hi ha "passadissos d’aigua" envoltada de muntanyes que arriben a fer fins a 1000 metres d’alt les més elevades.)



En una d’aquestes parades per fer una excursió per una mini gorja, en una mini afluent ,amb una mini barca comanda per 6 minixinorris que remaven riu amunt arrossegant els culs ganduls de 10 guiris (2 gavatxos, 2 xinorris, un japo(nès), 3 americans una argentina i un català).



És una de les zones on és pot veure amb més detall el nivell de la bestiesa que estan fent els xinesos amb la presa de les 3 gorges. Hi ha zones del riu on l’aigua pujarà fins a 175 metres !!!!! Se’ls hi envà l’olla. Però ells són així. Ho fan tot en plan gran. Que no volem que entrin els mongols doncs ens casquem una Muralla que recorri mig país. Que no volem que ningú se sepilli les concubines de l’emperador doncs tallem la llonganissa a tots els homes i els fem cantar opera. Què hi farem. Són així.


Cal dir que la Carolina i jo érem coneguts al vaixell per ser ... com ho podria dir ... indisciplinats. La nit de “còctel amb el capità” (quina fantasmada ja ho sé) ens estavem dutxant quan de sobte truquen al telèfon de l’habitació. Si posa la Carolina i em diu: Era el capità ... que si baixem al còctel que ens estaà esperant !!! Ja veieu que érem uns VIPS. No va ser l’única trucada. Allò semblava la guarderia. A toc de pito tot el dia i nosaltres anàvem una mica a la nostra bola. La traca final del “creuer” era una visita a la presa.



ACOLLONANT !! Posar una paret, així, a pel, al tercer riu amb més cabal del món els ha costat 16 anys però els paios ho han fet amb un parell d’ous i un parell de milions de xinesos recol·locats a altres ciutats perquè les seves ara descansen sota les àigües fangoses del Yangtze.



El viatge acabava aquí i el guió marcava tornar a Pequín. El trajecte de tornada va ser una agradable pallissa de 20 hores en tren amb dues germanes xineses de 40 i 60 anys que anaven des de la imprescindible ciutat de Yi Chang (agafis amb ironia) a Beijing a buscar un oftalmòleg com déu mana a la capital del país. Imagineu per un moment que teniu aquell mal ocular conegut popularment com a “catarates” i per fer-vos-ho mirar heu d’anar al metge que està a uns 3000 quilòmetres de distància (20 hores en tren). Doncs així és la Xina estimades i estimats lectors.


Ja a casa del Tete altre cop. Només quedava l’obligada visita a la Gran Muralla! Ningú pot marxar de la Xina sense veure-la. La Muralla vull dir. Ben d’hora pel matí (hora pequinesa) vam llogar un xinorri (queda lleig dir-ho així però és el que més s’acosta a la realitat) i ens va portar a una zona relativament inexplorada de la Gran Muralla. Imagineu-vos si està inexplorada que no ens vam creuar ni un sol guiri en les 4 hores que ens vam passar de passeig per la enorme meravella el món. Com acostuma a passar la Gran Muralla no decep.




Història viva pedra rere pedra. Vam passar per parts reconstruïdes i parts autènticament fetes pols i fins i tot vam haver de fer un descans en el punt més elevat per recuperar forces. La Muralla va ser l’última activitat turística amb la Carolina i quan va agafar l’avió de tornada a casa vaig tornar a recuperar la meva vida de “lonely boy” a Beijing.


Ara estic motivadíssim amb les classes de xinès i m’he comprat un microones (que no té res a veure amb les classes però també us ho explico). Beijing és ja al més d’octubre una ciutat freda. Els xinesos han tret la roba d’abric de l’armari i jo condueixo la meva moto amb 3 jaquetes i uns guants d’esquiar ( i un ruc català que m’he posat al darrere, al costat de la meva matricula falsa).


I així per deixar-vos amb la intriga us avanço el que serà es segon capítol de la tercera temporada. Halloween i la castanyada !!!! Per anar fent boca penseu de que poden disfressar-se dos paios sense massa vergonya i amb els cabells llargs com el meu amic Guillem i jo. Us dono una pista: la cosa va de rock i requereix pintura a la cara ...

Fins llavors llepeu-vos els dits amb les seccions habitual.


Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!!!



  • A Sant Cugat la factura de l’aigua suposa una hòstia severa al moneder i més tenint en compte la quasi sequera que va haver-hi.
  • A Beijing tres mesos d’aigua em van costar 52 kuais (uns 5’5 euris). Beijing mola.

  • A Sant Cugat si vols fer exercici t’apuntes al DIR o si vas d’obrer al gimnàs municipal.
  • A Beijing per gimnàs municipal s’entén unes màquines metàl·liques que hi ha pel carrer on les iaies mantenen el seu body a to. També hi ha l’opció de fer classe d’aeròbic de carrer: un xinorri porta un altaveu i fa una classe a qualsevol plaça de la ciutat. I tot això gratis. Reductes del comunisme ...


El Xinorri de la setmana !!!!!!!!!!



Ja arriba l'hivern i es comencen a veure pel carrer les darreres tendències de la nova temporada tardor -hivern. a Pequín. Com que la Xina és una magnifica barreja de passat comunista + una dosi de modernitat tirant a cutre aquí teniu un representant d'aquesta nova Xina tardo-vanguardista. Que Custo, tens enveja, oi?


viernes, 5 de septiembre de 2008

Estiu olímpic des de la meva Cannon 400-D

Aquí teniu un especial fotogràfic pels mandrosos que no llegeixen el blog perquè escric uns posts massa llargs.

Aquest és un petit homenatge a vosaltres els vagos !


El Cub d'Aigua i el Niu d'Ocells. De nit llueixen el doble



No sempre guanyen els teus ...



Els croats. Sense comentaris



中国加油
Força Xina !!



Beijing la ciutat segura



Anelles olímpiques al backstage la vila olímpica



Un dia blau



Un món, un somni ... i una sardana



Concentració olímpica



Dormint la mona a la vora del Yang Tse



La gran obra olímpica



Nova Terminal pel nou Beijing



同一个世界同一个梦想

domingo, 31 de agosto de 2008

Passant pàgina

Apa, ja està. S’ha acabat el show. Els Jocs Olímpics han estat, en una paraula, la polla !! Treballar entre els esportistes, els Comitès Olímpics compartir les seves pors i les seves alegries i explicar-ho tot ha estat per mi una experiència religiosa. Durant 25 dies no he tingut vida. Estava totalment hipotecat anant amunt i avall amb la meva moto per currar o aprofitar l’explosió de Pequín durant els Jocs. En total vaig anar 4 dies a la vila olímpica i vaig poder colar-me en moltes competicions: handbol, boxa, atletisme al niu d’Ocells, la final d’hoquei i el plat fort que va ser la final de Bàsquet Ejpanya – USA. Els Gasols, Navarro i companyia van posar els ianquis contra les cordes i el meu amic John els tenia per corbata. Va ser un partidàs ple de punts i basquet volador ... veure els NBA en directe val la pena !!



Els meus contactes dins el Comitè Olímpic Espanyol m’aconseguien entrades molt barates i podia fins i tot portar col·legues amb mi a compartir el “somni olímpic”, ja sabeu 同一个世界 同一个梦想 One World One Dream”. I per la nit sempre tocava festa. Pequín vessava vidilla per tot arreu. Veies els atletes amb les seves acreditacions grogues penjades del coll passejant-se per 三里屯 Sanlitun (la zona de festa dels occidentals) perquè tothom veiés que eren atletes i tinguessin més opcions de lligar. Però si ets de l’equip femení de la selecció brasilera de volei platja et lligues el que vols, mentre que si ets de l’equip eslovac de llançament de martell ho tens difícil tant si ets noi com noia. Ser una bèstia de més de cent quilos amb un coll de 50 cm de diàmetre no juga a favor del teu sexapil (que s’escriu així – sexapil). Amb tot, els xinesos han acabat contents dels seus Jocs. Orgullosos i treient el pit estan segurs que s'han currat uns Jocs tremendos. L'ambient al carrer sempre era festiu amb banderes xineses per tot arreu i xinesos repartint nacionalisme per Pequín a dojo. Zhong guo jia you !! (que vindria a ser una cosa així com Força Xina!!)



Els que no érem olímpics ens conformàvem a fer una birra barata i seure al pedrís de Sanlitun a veure passar les russes, les brasileres, les noruegues i les atletes d’aquests exòtics països on la crisi immobiliaria no ha afectat les seves vides. Era millor que quedar-se a casa veient el resum que cada dia feia la Tele xinesa sobre quants milers de medalles havia guanyat la Xina aquell dia. Els mal parits (amb tots el meus respectes) ho han guanyat tot !! 51 medalles d’or. Anaves a pixar i quan tornaves ja veies una altra bandera xinesa hissada i un xinorri penjant-se un or. Era un no parar.



Però ja sabeu que tot el que és bo s’acaba. Dallas i Magnum es van acabar i els Jocs Olímpics de Pequín també tenien una data de caducitat. Amb una cerimònia de clausura també increïble la Xina passa la bandera olímpica als meus amics anglesos (que van fer autèntica pena amb la parafarnàlia estúpida que ens van oferir a la cerimònia de clausura). Ara hi ha els Teniet-olímpics vull dir els Paralímpics, que són com un ressopó per entretenir el personal un mes més. Aquí estarem per veure que passa.



Doncs ja veieu que la vida torna a la normalitat. Tardes al bar fent cafès per més de 2 euris. Tornar a les classes de xinès per millorar les meves converses pobres de contingut. La solitud de Sanlitun sense sueques ni brasileres. El menjar de Hutong amb els amics catalans. Els partits de ping-pong amb els veïns. En fi totes aquestes petites coses que fan de Pequín un lloc agradable per viure. La gent no comprèn què ens ha picat als que vivim aquí però la veritat és que estem tots encantats. A més estem aprenent la llengua del futur (espero que ho sigui perquè sinó estem fent tots el gilipolles trencant-nos les banyes amb aquest idioma impossible). Quan tornem serem unes bèsties i les empreses es barallaran per nosaltres. Serem com el Messi en els nostres sectors. A mi m’han trucat ja el principals diaris del món mundial: New York Times, la revista Time, Le Monde i el Punt edició comarques del Vallès. No sé quin triar. Algun consell?? El millor de l'oferta d'El Punt és no cau lluny de casa ...


Per cert, estic preocupat per la manca de comprensió i solidaritat pels meus “articles seriosos”. Només us mola el blog quan escric parides ... ànimes dolentes i cruels les vostres. Mal raig us parteixi i el cap us esberli !! És igual, accepto el meu fracàs com a periodista seriós i seguiré la via de l’estupidesa articulistica que es veu que agrada més. Em dec al públic i si vol sang ... els has de donar sang.


Així que com que no hi ha gaire coses més que explicar passo directament a l’autèntic protagonista del blog aquest any que és


El xinorri de la setmana !!!!!!!!!


El motiu del premi d’aquesta setmana és obvi. Quin tipus de ment retorçada s’ha de tenir per pelar el pobre nano amb l’estrella comunista !! Mao va deixar molt xinesos amb els valors canviats i una autèntica confusió cerebral permanent. Aquest país necessita alguna cosa però no sé encara ben bé què ... potser un president com el nostre ... mai se sap.


També rebo pressions per recuperar l’aclamada secció de


Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!


  • A Sant Cugat molta gent té dona de fer feines. A Sant Cugat hi ha un sabuafer que s’ha de mantenir al preu que sigui i si cal es paguen 20 euris l’hora per una dona de fer feines que et deixi el piset arregladet.
  • A Pequín molts xinesos ni tant sols renten. Els occidentals però necessitem per alguna raó netejar el cau on vivim així que contractem una Ayi (dona de fer feines en xinès – paraula més curta i fàcil que d-o-n-a d-e f-e-r f-e-i-n-e-s i ens costa 15 kuais (un euri i mig l’hora). Sabent que et deixen el piset nou pel preu d’un tallat a la terrassa a veure qui és el xulo que es posa a fregar !!

  • A Sant Cugat hi ha moltes comunitats amb piscina i jardinet interior on els fills dels pijus juguen a pilota i creixen mimats per una infància rodejada de cotxes de luxe i juguines banyades amb or.

  • A Pequín els 小区 xiao qu (les comunitats ronyoses on vivim la majoria dels 15 milions d’habitats pequinesos) estan fets una puta merda amb les escombraries tirades per terra i piscina és un concepte que els xinesos coneixen per les películes americanes que el Règim els deixa veure.

lunes, 25 de agosto de 2008

Ressaca olímpica

Hora de passar pàgina. La Xina ja ha estat olímpica i els ulls del món començaran ara a mirar cap a una altra banda amb la sensació que s’ha superat la prova amb nota. Pequín ens ha deixat en Phelps i en Bolt per la història i ens ha presentat la nova Xina esportiva de les 100 medalles, 51 de les quals d’or. Costarà fer-los baixar del podi. Els catalans també han brillat amb llum pròpia i han complert les expectatives emportant-se força metalls a Catalunya. És molt difícil incloure-ho tot en fer balanç però hi ha aspectes dels Pequín 2008 que mereixen ser especialment destacats.



Mirant-ho amb ulls positius el millor han estat les competicions. Unes instal·lacions senzillament perfectes i uns atletes que han batut les millors marques mundials són la cara més amable dels jocs juntament amb les genials cerimònies d’obertura i clausura que van deixar tothom amb la boca oberta. El més trist ha estat veure els estadis estaven mig buits. Entre els compromisos dels diferents comitès olímpics, els dels patrocinadors i els espavilats de la reventa han acaparat la majoria d’entrades deixant molts xinesos amb les ganes de compartir el somni que Pequín volia compartir tal com deia l’eslògan de la olimpíada. Ara els atletes ja han tornat i les flors que decoren els carrers de la capital de la Xina es pansiran aviat. Els Jocs han estat per aquest gran estat oriental la prova que un país en desenvolupament també pot pujar al podi amb els millors. I no només en la vessant esportiva.


sábado, 23 de agosto de 2008

A Pequín tots madrilenys

La notícia de l’accident aeri de Barajas va agafar per sorpresa a la majoria dels atletes a Pequín. Jo mateix me’n vaig assabentar quan un dels jugadors de la selecció d’handbol m’ho va explicar després de parlar amb la seva família celebrant l’accés a les semifinals de la olimpíada. A Pequín els esportistes han vingut per lluitar per les medalles i donar el màxim físicament. Malgrat el seu compromís amb la pràctica esportiva ahir a la capital de la Xina es va veure el costat més humà d’alguns d’aquests atletes. El Comitè Olímpic Espanyol va organitzar un acte de suport a les víctimes de la tragèdia de Madrid i dos autobusos sencers plens d’esportistes van sortir de la vila olímpica per sumar-se a aquella senzilla mostra de solidaritat a milers de quilòmetres de distància.



La nota negativa de tot plegat l’ha posat el Comitè Olímpic Internacional que va denegar la petició del COE de fer onejar la bandera espanyola a mig pal a la vila olímpica. Argumenten que també se’ls va denegar a Geòrgia, que volia plorar les seves baixes del conflicte bèl·lic, i als Estats Units després que un ciutadà americà fos assassinat a Pequín. No poden fer excepcions, va explicar Jacques Rogge al director del COE Alejandro Blanco. Però malgrat que també havien prohibit l’exhibició de crespons negres les atletes Maria Vasco, Beatriz Pascual i Maria José Povés van córrer la seva prova lluint la seva solidaritat mentre suaven la samarreta. Va ser un petit detall de rebel·lia que ningú ha vist amb mals ulls.

martes, 19 de agosto de 2008

Llàgrimes per Liu Xiang

Potser és un desconegut a la major part del món però a la Xina Liu Xiang és una celebritat de primer ordre. Quan l’atleta de Xangai va guanyar la medalla d’or dels 110 metres tanques a Atenes es va convertir en un autèntic heroi nacional. Només l’actor Jackie Chan i el jugador dels Houston Rockets Yao Ming l’igualen en popularitat. Durant quatre anys Liu Xiang ha estat la cara de la Xina triomfadora. Se’l veu a tot els anuncis de la tele i tothom pensava que a Pequín el seu esportista daurat tornaria a brillar amb un or penjant del coll. És per això que quan ahir va haver d’abandonar l’estadi per una lesió la Xina sencera va queda glaçada. Fins i tot alguns periodistes ploraven dins el niu d’ocells, sota la flama olímpica, quan Xiang marxava coixejant. Però quan la gerra d’aigua freda ja s’havia assecat han començat a sentir-se les crítiques. Liu Xiang ha guanyat una millonada fent anuncis per Nike, Cocacola, Visa i altres populars marques xineses.

Aquesta faceta capitalista de l’atleta no la compartia tothom i ahir algunes converses insinuaven a Pequín que si enlloc d’haver-se passat tanta estona omplint-se la butxaca, hagués estat preparant-se a consciència per la cita olímpica, la Xina hagués repetit medalla en 110 metres tanques. Ningú no sabrà mai si la lesió del corredor xinès es deguda a la manca d’entrenament o fruit de l’atzar però el que sí està clar és que no tornarem a veure Liu Xiang a les llaunes de Cocacola. La Xina olímpica de 2008 té una pila de icones noves que adorar. Amb més de 60 medalles a la desena jornada la Xina té herois nacionals per donar i per vendre.

domingo, 17 de agosto de 2008

Ser o no ser periodista als Jocs Olímpics

Això és de bojos!! Pequín bull i la Xina s’enfila al medaller com una mala cosa. Però aquest post no és per parlar de resultats sinó per explicar-vos la meva experiència periodística als Jocs. Escric avui, dia 17, novè dia dels Jocs perquè fins ara no he tingut temps de viure. Des que aquell xinès volador va encendre la flama olímpica aquí ningú no para quiet. Primer van venir els polítics. L’Hereu va vendre la moto del Global Sports Forum de Barcelona i es va vanagloriar d’acollir els europeus d’atletisme l’any 2010. L’endemà va ser en Gallardón el que va ensenyar les mil meravelles de Madrid 2016 (que, no dubteu, serà un altre 'olimpíada interruptus' com el seu intent del 2012) i entre mig va venir en Moratinos a inaugurar una exposició de Picasso. Molt de politiqueig. Tots saben que ara mateix toca estar a Pequín i que si tens una moto per vendre la capital de la Xina és el millor aparador per fer-ho.



Com a bon periodista que aspiro a ser em tocava estar al mig de tota la venta de moto i no perdia cap ocasió per colar la meva Cannon 400-D en tots aquests events. Estar entre els mandamases t’obre moltes portes periodístiques i la primera que es va obrir la vaig aprofitar per entrevistar en Samaranch. 88 anys i un cap clar i ordenat com una cala solitària de la Costa Brava. Se’l veu feliç i animat però sobretot està content perquè la Xina està complint el seu somni i està fardant davant del món sencer de modernitat i d’equip olímpic. Parlar amb en Samaranch durant cinc minutets va ser tot un orgull. És una persona que ha fet molt per Catalunya i tots sabem que sense ell Barcelona no hagués estat olímpica i sense els Jocs no haguéssim tingut mai les riuades de turistes que 16 anys més tard encara inundant la Rambla i es posen cecs a la Plaça Reial.



Ja m’he tornat a posar seriós ... cagundena! Bé, tornem al catxondeo. La meva cobertura dels Jocs va començar gastant molta pasta en telèfon per aconseguir la llista daurada. En aquest paper només hi havia telèfons però eren els dels caps d’equip de tota la delegació ejpanyola a Pequín. Tots sabeu que el meu periple per fer de Tintin a la Xina amb una acreditació i un visat no va ser tasca fàcil (us remeto a la història de Mongòlia). Els xinesos això de “Beijing welcomes you” no ho apliquen si ets periodista. Però per sort la gent del Comite Olímpic Espanyol (COE pels amics) entenen que els Tintins estem aquí per currar i no per despotricar de la Xina i lloar el Free Tibet. Amb la llista daurada vaig començar a contactar amb els caps d’equips i aquests em passaven als esportistes per fer les declaracions pertinents. Parlar amb cada esportista català que fes o desfés alguna cosa olímpica era fet noticiable per mi.


Però ens van ensenyar a la Universitat que has d’estar al costat mateix de les fonts d’informació així que se’m va ocórrer intentar entrar a la Vila Olímpica per tenir els esportistes a cop de micròfon. Una tal Amparo del COE em va fer un passi de visitants i així va ser com vaig aconseguir entrar al lloc més controlat de Pequín després de Tian’anmen. La vila està rodejada per una doble tanca metílica vigilada pels militars que estan allà palplantats cada 100 metres. Per entrar se’t queden el passaport per assegurar-se que surts i et donen una acreditació per accedir al que diuen ‘zona internacional’. Allà no pots fer gaire cosa més que comprar parides de merchandising olímpic. Per entrar a la zona residencial t’ha de venir a buscar algú de l’equip ejpanyol que després t’haurà d’acompanyar fins i tot al WC ja que ets un dels pocs pringats dins la vila que no té l’acreditació groga que et dona accés a tot, tot i tot. L’Amparo (un sol de dona que m’ha facilitat la feina moltíssim) em va fer de cangur al principi però després ja em va deixar quedar-me davant l’edifici de la delegació spanish sense cap corretja lligada al coll.


Allà assegut a la gespa amb el portàtil veia passar en Deferr, Almudena Cid, Robredo, els germans Gasol, en Nadal, en Paquillo ... TOTS vaja. Però el shock més gran me’l vaig endur quan passejant després de guanyar dos-centes medalles va aparèixer en Phelps!! Vaig fer-me el grupie i no vaig desaprofitar l’ocasió per demanar al seu company d’equip yankee (que possiblement també ha guanyar 3 o 4 ors) que em fes una foto amb el paio amb més medalles d’or de la història.



Va una mica del subidón però quan ho guanyes TOT i a sobre fas nous records del món a cada cursa suposo que tens dret a anar una mica de sobrat i creure’t que ets el puto amo.


El meu primer dia a la vila va ser molt fructífer. Vaig currar força i a sobre vaig conèixer la meitat de la delegació ejpanyola. A destacar els nois del waterpolo (11 catalans de 13 membres de l’equip) molt bona gent i uns catxondos tots.



És divertit que a mitja entrevista un dels tios pari de parlar del partit i et digui (en català) “wow quin cul té aquella brasilera. Hi ha cada pollastrota a la vila ...”. Per molt bons que siguin en els seus esports allà tots són persones i davant del moviment de cul d’una brasilera olímpica passes del periodista que t’està preguntant xorrades sobre un partit que ja has oblidat.


Entremig de les notícies he pogut escapar-me a veure un parell de competicions. Amb el meu amic John vam veure Boxa i vam comprovar com s’ho han currat els xinesos posant al dia la ciutat i les instal·lacions esportives. El Workers Gimnasium lluïa a casa racó i vam tragar-nos tres hores de tios fonent-se de castanyes fins que el rellotge s’atura. Apassionant la boxa. Quan portes 15 combats seguits vols que o s’acabi ja el 16è combat o que el paio de Tayikistan li arrenqui el cap d'una hòstia al de Togo per animar una mica la monotonia dels cops de puny. Més distret va ser el dia de l’atletisme. Si el Workers Gimnasium era digne de veure l’Estadi Olímpic és una cosa fora de sèrie.



No només està perfectament acondicionat pel públic i els atletes sinó que a més és una autèntica obra d’art. Tota la zona del voltant està plena de xinesos feliços celebrant els jocs a tota hora i a tot arreu. Hi ha banderes xineses pertot i aquí tots viuen el somni olímpic amb furor.



Jo seguia amb el meu somni periodístic i l’endemà tocava tornar a la vila. Era el dia del gran partit de bàsquet USA – Jpain i havia de fer un article d’avantmatx amb els catalans de l’equip olímpic opinant sobre el duel. Esperant a la gespa veia passar atletes koreans, australians, gavatxos, russos fins que per fi van baixar els del bàsquet. Els vaig deixar 5 minuts de marge i vaig atacar a Ricky Rubio (que amb 17 anyets és el fiera del bàquet català). Després en Marc Gasol em comentava que de por a l’equip yankee res de res (pobrets innocents, encara no sabien que els americans els farien puré aquella nit). I mentre en Marc cantava la canya el seu germà gran va aparèixer corrents del no res i s’hi va tirar a sobre. Jo amb la meva llibreta apuntant les declaracions mentre els dos germanets de dos metres es rebolcaven per la gespa com a cadellets. I així va ser com vaig entrevistar en Pau Gasol: assegut sobre el seu germà Marc que intentava llegir un llibre amb un bèstia parda al damunt. En Pau deia que tampoc li feien por els americans, que ell els coneixia bé i que si jugaven bé podien guanyar (quanta fe Pau). Amb les declaracions extres d’Àlex Mumbú i Raül López ja tenia material per la notícia i vaig deixar que en Gasol fos assetjat pels voluntaris i treballadors xinesos de la vila.



Acabada la notícia vaig tornar a la gespa i vaig trobar-me en Rafa Nadal amb el seu portàtil estirat a la gespa sense gaire fans pul·lulant pel voltant. Aquesta és la meva vaig pensar. Tenia en ment un article sobre com ell i en Gasol són atossigats a cada moment i la veritat és va ser molt amable i em va dedicar 5 minuts dient que no li importa firmar autògrafs i ser ultratjat pels fans (quanta mentida Rafa). Vaig demanar uns autògrafs de tots pel meu germà i cap a casa: el segon dia a la vila havia acabat.



Demà hi torno així que ja seguiré explicant trapelleries periodístiques aviat.


Per manca de temps dono vacances olímpiques a la secció de Sant Cugat no és Beijing però no puc deixar de delectar-vos amb la secció estrella de la temporada:


El Xinorri de la Setmana !!!!!!!!!!!



El peque aquest té la medalla de la setmana per desafiar els 40 graus de la capital xinesa davant de la Piscina Olímpica. Ell no pot entrar dins i remullar-se com en Phelps així que fa les seves pròpies olimpíades fora al carrer refrescant-se sota el sol assassí.