Apa, ja està. S’ha acabat el show. Els Jocs Olímpics han estat, en una paraula, la polla !! Treballar entre els esportistes, els Comitès Olímpics compartir les seves pors i les seves alegries i explicar-ho tot ha estat per mi una experiència religiosa. Durant 25 dies no he tingut vida. Estava totalment hipotecat anant amunt i avall amb la meva moto per currar o aprofitar l’explosió de Pequín durant els Jocs. En total vaig anar 4 dies a la vila olímpica i vaig poder colar-me en moltes competicions: handbol, boxa, atletisme al niu d’Ocells, la final d’hoquei i el plat fort que va ser la final de Bàsquet Ejpanya – USA. Els Gasols, Navarro i companyia van posar els ianquis contra les cordes i el meu amic John els tenia per corbata. Va ser un partidàs ple de punts i basquet volador ... veure els NBA en directe val la pena !!
Els meus contactes dins el Comitè Olímpic Espanyol m’aconseguien entrades molt barates i podia fins i tot portar col·legues amb mi a compartir el “somni olímpic”, ja sabeu 同一个世界同一个梦想“One World One Dream”. I per la nit sempre tocava festa. Pequín vessava vidilla per tot arreu. Veies els atletes amb les seves acreditacions grogues penjades del coll passejant-se per 三里屯Sanlitun (la zona de festa dels occidentals) perquè tothom veiés que eren atletes i tinguessin més opcions de lligar. Però si ets de l’equip femení de la selecció brasilera de volei platja et lligues el que vols, mentre que si ets de l’equip eslovac de llançament de martell ho tens difícil tant si ets noi com noia. Ser una bèstia de més de cent quilos amb un coll de 50 cm de diàmetre no juga a favor del teu sexapil (que s’escriu així – sexapil). Amb tot, els xinesos han acabat contents dels seus Jocs. Orgullosos i treient el pit estan segurs que s'han currat uns Jocs tremendos. L'ambient al carrer sempre era festiu amb banderes xineses per tot arreu i xinesos repartint nacionalisme per Pequín a dojo. Zhong guo jia you !! (que vindria a ser una cosa així com Força Xina!!)
Els que no érem olímpics ens conformàvem a fer una birra barata i seure al pedrís de Sanlitun a veure passar les russes, les brasileres, les noruegues i les atletes d’aquests exòtics països on la crisi immobiliaria no ha afectat les seves vides. Era millor que quedar-se a casa veient el resum que cada dia feia la Tele xinesa sobre quants milers de medalles havia guanyat la Xina aquell dia. Els mal parits (amb tots el meus respectes) ho han guanyat tot !! 51 medalles d’or. Anaves a pixar i quan tornaves ja veies una altra bandera xinesa hissada i un xinorri penjant-se un or. Era un no parar.
Però ja sabeu que tot el que és bo s’acaba. Dallas i Magnum es van acabar i els Jocs Olímpics de Pequín també tenien una data de caducitat. Amb una cerimònia de clausura també increïble la Xina passa la bandera olímpica als meus amics anglesos (que van fer autèntica pena amb la parafarnàlia estúpida que ens van oferir a la cerimònia de clausura). Ara hi ha els Teniet-olímpics vull dir els Paralímpics, que són com un ressopó per entretenir el personal un mes més. Aquí estarem per veure que passa.
Doncs ja veieu que la vida torna a la normalitat. Tardes al bar fent cafès per més de 2 euris. Tornar a les classes de xinès per millorar les meves converses pobres de contingut. La solitud de Sanlitun sense sueques ni brasileres. El menjar de Hutong amb els amics catalans. Els partits de ping-pong amb els veïns. En fi totes aquestes petites coses que fan de Pequín un lloc agradable per viure. La gent no comprèn què ens ha picat als que vivim aquí però la veritat és que estem tots encantats. A més estem aprenent la llengua del futur (espero que ho sigui perquè sinó estem fent tots el gilipolles trencant-nos les banyes amb aquest idioma impossible). Quan tornem serem unes bèsties i les empreses es barallaran per nosaltres. Serem com el Messi en els nostres sectors. A mi m’han trucat ja el principals diaris del món mundial: New York Times, la revista Time, Le Monde i el Punt edició comarques del Vallès. No sé quin triar. Algun consell?? El millor de l'oferta d'El Punt és no cau lluny de casa ...
Per cert, estic preocupat per la manca de comprensió i solidaritat pels meus “articles seriosos”. Només us mola el blog quan escric parides ... ànimes dolentes i cruels les vostres. Mal raig us parteixi i el cap us esberli !! És igual, accepto el meu fracàs com a periodista seriós i seguiré la via de l’estupidesa articulistica que es veu que agrada més. Em dec al públic i si vol sang ... els has de donar sang.
Així que com que no hi ha gaire coses més que explicar passo directament a l’autèntic protagonista del blog aquest any que és
El xinorri de la setmana !!!!!!!!!
El motiu del premi d’aquesta setmana és obvi. Quin tipus de ment retorçada s’ha de tenir per pelar el pobre nano amb l’estrella comunista !! Mao va deixar molt xinesos amb els valors canviats i una autèntica confusió cerebral permanent. Aquest país necessita alguna cosa però no sé encara ben bé què ... potser un president com el nostre ... mai se sap.
També rebo pressions per recuperar l’aclamada secció de
Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!
A Sant Cugat molta gent té dona de fer feines. A Sant Cugat hi ha un sabuafer que s’ha de mantenir al preu que sigui i si cal es paguen 20 euris l’hora per una dona de fer feines que et deixi el piset arregladet.
A Pequín molts xinesos ni tant sols renten. Els occidentals però necessitem per alguna raó netejar el cau on vivim així que contractem una Ayi (dona de fer feines en xinès – paraula més curta i fàcil que d-o-n-a d-e f-e-r f-e-i-n-e-s i ens costa 15 kuais (un euri i mig l’hora). Sabent que et deixen el piset nou pel preu d’un tallat a la terrassa a veure qui és el xulo que es posa a fregar !!
A Sant Cugat hi ha moltes comunitats amb piscina i jardinet interior on els fills dels pijus juguen a pilota i creixen mimats per una infància rodejada de cotxes de luxe i juguines banyades amb or.
A Pequín els 小区xiao qu (les comunitats ronyoses on vivim la majoria dels 15 milions d’habitats pequinesos) estan fets una puta merda amb les escombraries tirades per terra i piscina és un concepte que els xinesos coneixen per les películes americanes que el Règim els deixa veure.
Hora de passar pàgina. La Xina ja ha estat olímpica i els ulls del món començaran ara a mirar cap a una altra banda amb la sensació que s’ha superat la prova amb nota. Pequín ens ha deixat en Phelps i en Bolt per la història i ens ha presentat la nova Xina esportiva de les 100 medalles, 51 de les quals d’or. Costarà fer-los baixar del podi. Els catalans també han brillat amb llum pròpia i han complert les expectatives emportant-se força metalls a Catalunya. És molt difícil incloure-ho tot en fer balanç però hi ha aspectes dels Pequín 2008 que mereixen ser especialment destacats.
Mirant-ho amb ulls positius el millor han estat les competicions. Unes instal·lacions senzillament perfectes i uns atletes que han batut les millors marques mundials són la cara més amable dels jocs juntament amb les genials cerimònies d’obertura i clausura que van deixar tothom amb la boca oberta. El més trist ha estat veure els estadis estaven mig buits. Entre els compromisos dels diferents comitès olímpics, els dels patrocinadors i els espavilats de la reventa han acaparat la majoria d’entrades deixant molts xinesos amb les ganes de compartir el somni que Pequín volia compartir tal com deia l’eslògan de la olimpíada. Ara els atletes ja han tornat i les flors que decoren els carrers de la capital de la Xina es pansiran aviat. Els Jocs han estat per aquest gran estat oriental la prova que un país en desenvolupament també pot pujar al podi amb els millors. I no només en la vessant esportiva.
La notícia de l’accident aeri de Barajas va agafar per sorpresa a la majoria dels atletes a Pequín. Jo mateix me’n vaig assabentar quan un dels jugadors de la selecció d’handbol m’ho va explicar després de parlar amb la seva família celebrant l’accés a les semifinals de la olimpíada. A Pequín els esportistes han vingut per lluitar per les medalles i donar el màxim físicament. Malgrat el seu compromís amb la pràctica esportiva ahir a la capital de la Xina es va veure el costat més humà d’alguns d’aquests atletes. El Comitè Olímpic Espanyol va organitzar un acte de suport a les víctimes de la tragèdia de Madrid i dos autobusos sencers plens d’esportistes van sortir de la vila olímpica per sumar-se a aquella senzilla mostra de solidaritat a milers de quilòmetres de distància.
La nota negativa de tot plegat l’ha posat el Comitè Olímpic Internacional que va denegar la petició del COE de fer onejar la bandera espanyola a mig pal a la vila olímpica. Argumenten que també se’ls va denegar a Geòrgia, que volia plorar les seves baixes del conflicte bèl·lic, i als Estats Units després que un ciutadà americà fos assassinat a Pequín. No poden fer excepcions, va explicarJacques Rogge al director del COE Alejandro Blanco. Però malgrat que també havien prohibit l’exhibició de crespons negres les atletes Maria Vasco, Beatriz Pascual i Maria José Povés van córrer la seva prova lluint la seva solidaritat mentre suaven la samarreta. Va ser un petitdetall de rebel·lia que ningú ha vist amb mals ulls.
Potser és un desconegut a la major part del món però a la Xina Liu Xiang és una celebritat de primer ordre. Quan l’atleta de Xangai va guanyar la medalla d’or dels 110 metres tanques a Atenes es va convertir en un autèntic heroi nacional. Només l’actor Jackie Chan i el jugador dels Houston Rockets Yao Ming l’igualen en popularitat. Durant quatre anys Liu Xiang ha estat la cara de la Xina triomfadora. Se’l veu a tot els anuncis de la tele i tothom pensava que a Pequín el seu esportista daurat tornaria a brillar amb un or penjant del coll. És per això que quan ahir va haver d’abandonar l’estadi per una lesió la Xina sencera va queda glaçada. Fins i tot alguns periodistes ploraven dins el niu d’ocells, sota la flama olímpica, quan Xiang marxava coixejant. Però quan la gerra d’aigua freda ja s’havia assecat han començat a sentir-se les crítiques. Liu Xiang ha guanyat una millonada fent anuncis per Nike, Cocacola, Visa i altres populars marques xineses.
Aquesta faceta capitalista de l’atleta no la compartia tothom i ahir algunes converses insinuaven a Pequín que si enlloc d’haver-se passat tanta estona omplint-se la butxaca, hagués estat preparant-se a consciència per la cita olímpica, la Xina hagués repetit medalla en 110 metres tanques. Ningú no sabrà mai si la lesió del corredor xinès es deguda a la manca d’entrenament o fruit de l’atzar però el que sí està clar és que no tornarem a veure Liu Xiang a les llaunes de Cocacola. La Xina olímpica de 2008 té una pila de icones noves que adorar. Amb més de 60 medalles a la desena jornada la Xina té herois nacionals per donar i per vendre.
Això és de bojos!! Pequín bull i la Xina s’enfila al medaller com una mala cosa. Però aquest post no és per parlar de resultats sinó per explicar-vos la meva experiència periodística als Jocs. Escric avui, dia 17, novè dia dels Jocs perquè fins ara no he tingut temps de viure. Des que aquell xinès volador va encendre la flama olímpica aquí ningú no para quiet. Primer van venir els polítics. L’Hereu va vendre la moto del Global Sports Forum de Barcelona i es va vanagloriar d’acollir els europeus d’atletisme l’any 2010. L’endemà va ser en Gallardón el que va ensenyar les mil meravelles de Madrid 2016 (que, no dubteu, serà un altre 'olimpíada interruptus' com el seu intent del 2012) i entre mig va venir en Moratinos a inaugurar una exposició de Picasso. Molt de politiqueig. Tots saben que ara mateix toca estar a Pequín i que si tens una moto per vendre la capital de la Xina és el millor aparador per fer-ho.
Com a bon periodista que aspiro a ser em tocava estar al mig de tota la venta de moto i no perdia cap ocasió per colar la meva Cannon 400-Den tots aquests events. Estar entre els mandamases t’obre moltes portes periodístiques i la primera que es va obrir la vaig aprofitar per entrevistar en Samaranch. 88 anys i un cap clar i ordenat com una cala solitària de la Costa Brava. Se’l veu feliç i animat però sobretot està content perquè la Xina està complint el seu somni i està fardant davant del món sencer de modernitat i d’equip olímpic. Parlar amb en Samaranch durant cinc minutets va ser tot un orgull. És una persona que ha fet molt per Catalunya i tots sabem que sense ell Barcelona no hagués estat olímpica i sense els Jocs no haguéssim tingut mai les riuades de turistes que 16 anys més tard encara inundant la Rambla i es posen cecs a la Plaça Reial.
Ja m’he tornat a posar seriós ... cagundena! Bé, tornem al catxondeo. La meva cobertura dels Jocs va començar gastant molta pasta en telèfon per aconseguir la llista daurada. En aquest paper només hi havia telèfons però eren els dels caps d’equip de tota la delegació ejpanyola a Pequín. Tots sabeu que el meu periple per fer de Tintin a la Xina amb una acreditació i un visat no va ser tasca fàcil (us remeto a la història de Mongòlia). Els xinesos això de “Beijing welcomes you” no ho apliquen si ets periodista. Però per sort la gent del Comite Olímpic Espanyol (COE pels amics) entenen que els Tintins estem aquí per currar i no per despotricar de la Xina i lloar el Free Tibet. Amb la llista daurada vaig començar a contactar amb els caps d’equips i aquests em passaven als esportistes per fer les declaracions pertinents. Parlar amb cada esportista català que fes o desfés alguna cosa olímpica era fet noticiable per mi.
Però ens van ensenyar a la Universitat que has d’estar al costat mateix de les fonts d’informació així que se’m va ocórrer intentar entrar a la Vila Olímpica per tenir els esportistes a cop de micròfon. Una tal Amparo del COE em va fer un passi de visitants i així va ser com vaig aconseguir entrar al lloc més controlat de Pequín després de Tian’anmen. La vila està rodejada per una doble tancametílica vigilada pels militars que estan allà palplantats cada 100 metres. Per entrar se’t queden el passaport per assegurar-se que surts i et donen una acreditació per accedir al que diuen ‘zona internacional’. Allà no pots fer gaire cosa més que comprar parides de merchandising olímpic. Per entrar a la zona residencial t’ha de venir a buscar algú de l’equip ejpanyol que després t’haurà d’acompanyar fins i tot al WC ja que ets un dels pocs pringats dins la vila que no té l’acreditació groga que et dona accés a tot, tot i tot. L’Amparo (un sol de dona que m’ha facilitat la feina moltíssim) em va fer de cangur al principi però després ja em va deixar quedar-me davant l’edifici de la delegació spanish sense cap corretja lligada al coll.
Allà assegut a la gespa amb el portàtil veia passar en Deferr, Almudena Cid, Robredo, els germans Gasol, en Nadal, en Paquillo ... TOTS vaja. Però el shock més gran me’l vaig endur quan passejant després de guanyar dos-centes medalles va aparèixer en Phelps!! Vaig fer-me el grupie i no vaig desaprofitar l’ocasió per demanar al seu company d’equip yankee (que possiblement també ha guanyar 3 o 4 ors) que em fes una foto amb el paio amb més medalles d’or de la història.
Va una mica del subidón però quan ho guanyes TOT i a sobre fas nous records del món a cada cursa suposo que tens dret a anar una mica de sobrat i creure’t que ets el puto amo.
El meu primer dia a la vila va ser molt fructífer. Vaig currar força i a sobre vaig conèixer la meitat de la delegació ejpanyola. A destacar els nois del waterpolo (11 catalans de 13 membres de l’equip) molt bona gent i uns catxondos tots.
És divertit que a mitja entrevista un dels tios pari de parlar del partit i et digui (en català) “wow quin cul té aquella brasilera. Hi ha cada pollastrota a la vila ...”. Per molt bons que siguin en els seus esports allà tots són persones i davant del moviment de cul d’una brasilera olímpica passes del periodista que t’està preguntant xorrades sobre un partit que ja has oblidat.
Entremig de les notícies he pogut escapar-me a veure un parell de competicions. Amb el meu amic John vam veure Boxa i vam comprovar com s’ho han currat els xinesos posant al dia la ciutat i les instal·lacions esportives. El Workers Gimnasium lluïa a casa racó i vam tragar-nos tres hores de tios fonent-se de castanyes fins que el rellotge s’atura. Apassionant la boxa. Quan portes 15 combats seguits vols que o s’acabi ja el 16è combat o que el paio de Tayikistan li arrenqui el cap d'una hòstia al de Togo per animar una mica la monotonia dels cops de puny. Més distret va ser el dia de l’atletisme. Si el Workers Gimnasium era digne de veure l’Estadi Olímpic és una cosa fora de sèrie.
No només està perfectament acondicionat pel públic i els atletes sinó que a més és una autèntica obra d’art. Tota la zona del voltant està plena de xinesos feliços celebrant els jocs a tota hora i a tot arreu. Hi ha banderes xineses pertot i aquí tots viuen el somni olímpic amb furor.
Jo seguia amb el meu somni periodístic i l’endemà tocava tornar a la vila. Era el dia del gran partit de bàsquet USA – Jpain i havia de fer un article d’avantmatx amb els catalans de l’equip olímpic opinant sobre el duel. Esperant a la gespa veia passar atletes koreans, australians, gavatxos, russos fins que per fi van baixar els del bàsquet. Els vaig deixar 5 minuts de marge i vaig atacar a Ricky Rubio (que amb 17 anyets és el fiera del bàquet català). Després en Marc Gasol em comentava que de por a l’equip yankee res de res (pobrets innocents, encara no sabien que els americans els farien puré aquella nit). I mentre en Marc cantava la canya el seu germà gran va aparèixer corrents del no res i s’hi va tirar a sobre. Jo amb la meva llibreta apuntant les declaracions mentre els dos germanets de dos metres es rebolcaven per la gespa com a cadellets. I així va ser com vaig entrevistar en Pau Gasol: assegut sobre el seu germà Marc que intentava llegir un llibre amb un bèstia parda al damunt. En Pau deia que tampoc li feien por els americans, que ell els coneixia bé i que si jugaven bé podien guanyar (quanta fe Pau). Amb les declaracions extres d’Àlex Mumbú i Raül López ja tenia material per la notícia i vaig deixar que en Gasol fos assetjat pels voluntaris i treballadors xinesos de la vila.
Acabada la notícia vaig tornar a la gespa i vaig trobar-me en Rafa Nadal amb el seu portàtil estirat a la gespa sense gaire fans pul·lulant pel voltant. Aquesta és la meva vaig pensar. Tenia en ment un article sobre com ell i en Gasol són atossigats a cada moment i la veritat és va ser molt amable i em va dedicar 5 minuts dient que no li importa firmar autògrafs i ser ultratjat pels fans (quanta mentida Rafa). Vaig demanar uns autògrafs de tots pel meu germà i cap a casa: el segon dia a la vila havia acabat.
Demà hi torno així que ja seguiré explicant trapelleries periodístiques aviat.
Per manca de temps dono vacances olímpiques a la secció de Sant Cugat no és Beijing però no puc deixar de delectar-vos amb la secció estrella de la temporada:
El Xinorri de la Setmana !!!!!!!!!!!
El peque aquest té la medalla de la setmana per desafiar els 40 graus de la capital xinesa davant de la Piscina Olímpica. Ell no pot entrar dins i remullar-se com en Phelps així que fa les seves pròpies olimpíades fora al carrer refrescant-se sota el sol assassí.
Aquests Jocs Olímpics han de ser els millors de l’era moderna. Aquest no és només és el desig de milions de xinesos, sinó que és també una qüestió d’estat pel règim xinès. El que a Catalunya en diem un tema de país. Els dirigents de la Xina volen que amb una olimpíada perfecta es projecti al món sencer la imatge d’una Xina perfecta. Per fer-nos-ho creure han usat tots els mitjans necessaris i fins i tot ens han enganyat sense miraments. La cerimònia inaugural va ser un esdeveniment preciós que mig món va elogiar. Darrere l’espectacularitat de llums, coreografies impossibles i atletes voladors s’amagaven alguns secrets que ara han sortit a la llum. Aquella nena tan bufona que ens va robar a tots el cor amb el seu vestit vermell cantant una oda a la pàtria era només això: una nena bufona.
Era la cara que ensenyava la Xina per amagar la veritable cantant, amb una cara massa rodona i les dents tortes. Amb aquestes “imperfeccions” no era prou maca per ser la cara de la Xina. Igual va passar amb els focs artificials: ens van ensenyar imatges gravades i ens les vam haver de creure. Suposo que acostumats a entabanar al poble van pensar que la resta dels mortals també ens empassaríem la farsa. Quan s’agafen mals costums no és fàcil abandonar-los. De totes maneres ni els xinesos són els primers ni seran els últims. De veritat penseu que aquella fletxa que va encendre la flama olímpica del Jocs de Barcelona l’any 1992 va entrar dins el peveter? En el fons no som tan diferents.
Gasol, Robredo, Deffer, Mengual... són cognoms que tots relacionem ràpidament amb l’elit esportiva. Uns més mediàtics que altres però ara mateix tots estan a les portades dels diaris. Malgrat que a Catalunya qualsevol aficionat als esports els coneix, a la Xina són grans desconeguts. Cada país té els seus propis ídols i només uns quants noms destaquen a escala mundial. En aquest sentit els atletes de la delegació espanyola més coneguts a la ciutat dels Jocs Olímpics són Pau Gasol i Rafa Nadal. Però per sobre de tots ells, la veritable estrella catalana a la Xina té 88 anys i es diu Joan Antoni Samaranch.
L’ex president del Comitè Olímpic Internacional és una autèntica celebritat a la Xina ja que els xinesos opinen que si ara mateix són al centre de totes les mirades del món és gràcies a aquests entranyable ancià de Barcelona. La majoria de pequinesos van veure la cerimònia inaugural amuntegats davant d’una de les desenes de pantalles gegants repartides per la ciutat i quan els realitzadors de la televisió xinesa van enfocar Samaranch, els xinesos van aplaudir-lo i victorejar-lo amb una eufòria només superada per les imatges de l’equip xinès. L’apreciació és mútua i el President Honorífic del COI té un afecte al poble xinès que va més enllà de la mera relació olímpica. Samaranch va lluitar per convertir Pequín en seu olímpica empès per les perspectives de canvi que això oferiria al país asiàtic. Que els jocs han canviat la Xina és una realitat evident. El que no està tan clar és si el canvi ha arribat tan lluny com s’esperava.
Avui és el gran dia. El simbòlic dia dels vuits està destinat a marcar l’inici d’una segona revolució xinesa. Sense Maó, sense comunisme, sense endogàmia. La Xina obre a través de Pequín i de la XXIX olimpíada les seves portes al món. És el cop de puny a la taula que el país més poblat del món esperava per deixar de ser un rumor sobre el que pot ser i passar a ser una realitat tangent, poderosa i moderna. Sobretot moderna. Pequín ha canviat la seva fisonomia per ensenyar que la Xina està a la jet set mundial. Però estant a Pequín es veu que no tot són flors i violes. A la televisió tot lluirà i semblarà tret d’un conte de fades però als hutongs, els carrerons estrets del Pequín antic, la Xina segueix sent el país de les bicicletes i l’arròs a tots el àpats.
El que brilla que brilli amb molta llum. Però el que no engalana la ciutat ha estat subtilment tapat amb lones publicitàries que anuncien en diversos idiomes que els Jocs són un somni compartit per tots. Un món, un somni. No sé si tots els xinesos viuen de la mateixa manera el somni olímpic però no hi ha dubte que la gran majoria dels mil tres-cents milions de xinesos estan il·lusionats i orgullosos d’acollir uns Jocs Olímpics.
Taxis, motos i bicis porten banderes xineses i això no ho imposa el govern; es venen pel carrer i els xinesos semblen encantats de consumir patriòticament. És el nou nacionalisme xinès. El nacionalisme que ja no s’escriu en xinès. El nacionalisme que es ven en samarretes d’‘I love China’.
Li vaig pagar els 12 kuais al taxista i em va deixar a 北京站, l’estació central de Beijing. M’esperava un llaaaaaarg viatge de més de trenta hores des de la capital de la Xina a la capital de Mongòlia. Portava tot el kit de distracció a sobre (llibres, PC, i Nintendo DS amb 62 jocs) però el que més desitjava era fer amics. Fent cua per entrar al tren vaig tenir la meva primera sorpresa: no era l’únic català a bord. Per una estranya força de la naturalesa sempre hi ha un català de més en els llocs més estranys que et puguis imaginar. En aquell tren de 15 vagons distribuïts en compartiments llitera hi havia un grup de dues noies catalanes que anaven amb una mexicana que era productora de cine! El món, si t’ho penses bé, no és un lloc tan gran. Vam passar llargues estones de menjar de tren i cervesa xinesa mentre creuàvem el nord de la Xina. Sense que ens n’adonéssim el sol es va pondre sobre els primers indicis del Desert del Gobi. Era hora d’anar a dormir.
En llevar-me vaig apartar les cortines i només vaig veure sorra. El Transmogolià creuava el desert i no s’hi veia res més que sorra a dreta i esquerra. Vaig esmorzar i dinar amb les meves noves amigues i a la una del migdia el tren arribava a la seva destinació: Ulan Bator. Allà m'esperava una mongola que tenia un cartellet amb el meu nom escrit. Vaig seguir-la fins la que seria casa meva a Mongòlia, no sense acomiadar-me abans de les meves noves amistats catalanes. Ulan Bator és una ciutat russa, petita, lletja de collons i amb cap atractiu turístic. La capital de Mongòlia no és més que un conjunt de pedres amuntegades una a sobre l’altre en mig de l’estepa . Tot i això, té més d’un milió d’habitants que viuen als afores en barraques fetes de fusta o yurdes: les tendes que utilitzen els nòmades. Un dia a Ulan Bator va ser més que suficient.
L’endemà en llevar-me vaig anar a l’estació de bus del carrer principal (que té 4 carrils ... que lluny quedaven els 14 carrils que veig des de la meva finestra pequinesa) i tot esperant vaig conèixer una parella de samorans (de Samora, Castella i Lleó) que també volien veure el Parc Nacional de Telelj. Al bus, un borreguer incòmode i calorós, vam fer amistat i vam decidir fer la caminata per la muntanya junts. Curiosament ens vam passar la parada i el bus ens va deixar a uns 10 quilòmetres del lloc ... total que vam posar-nos a caminar i a aixecar el dit apel•lant a la bondat dels mongols. Quan em pensava que hauríem de tornar a Ulan Bator a pota una mongola ens va recollir i ens va portar a la porta del parc nacional. Li vaig donar una propineta i a caminar més. Xino xano ens aproximàvem al temple budista de dalt de la muntanya i el que començava a semblar un timo de Parc Nacional va canviar per complet. La vista de la vall era, com podeu veure, una meravella. Vaig fer uns minutets de Taitxi, Kungfu i Fengshui i ioga per recuperar el meu equilibri interior i tocava tornar amb el mateix borreguer a la capital de Mongòlia.
El següent divendres va començar fent cua a l’ambaixada xinesa d’Ulan Bator. Tothom tenia tota la documentació preparada (bitllets de vol, reserva hotel, certificat del peu que calcen) i jo anava amb un trist full de paper conforme estava donat d’alta al centre de premsa dels Jocs. Començava a acollonir-me i a pensar que potser hauria de passar la resta dels meus dies a Mongòlia fent de ramader nòmada però una trucada a la Fenghua (una de les 2 milions de persones al càrrec de la premsa durant el Jocs) va fer que em saltés la cua i em prometessin el visat per dilluns al matí. Conclusió tenia 3 dies morts per mongolejar.
Els samorans també volien veure el país així que vam contractar un tour d’aquells de ‘Tot inclòs’ per les estepes i els deserts mongols. Fins i tot vam convèncer un xavalet suec per venir i com més serem ... menys pagarem. La broma ens va sortir per 72.000 Tugruks per ànima i dia (uns 34 euris). Una mongola de nom impronunciable seria la nostra guia. Com que no sabíem com posar la llengua i el paladar per anomenar-la, vaig catalanitzar els seu nom combinant les consonants que podíem comprendre (X i K) i la vaig rebatejar com a Xisca, en honor a la meva amiga mallorquina amb qui vaig compartir mitja vida a Irlanda. El conductor, en canvi, tenia un nom fàcil i curiós: es dia Miga. Aplicant-li estrictament la normalització lingüística que propugna el nostre govern, el seu nom va passar a ser Engruna. En una flagoneta koreana vam sortir tallant el vent de la tristor d’Ulan Bator. Al maleter molta aigua, roba neta, llaunes de benzina i 3 rodes de recanvi. Tenia por.
Ara ve aquella part del post on em poso seriós (aprofiteu per anar al WC). Sortint de la capital es veu com és la Mongòlia de veritat: una extensió de terra a una mitjana de més de 1000 metres d’altura i la mida de 3 Frances juntes. Habitants: tres milions. És a dir, el país del món amb una densitat de població més baixa del planeta. Toca un quilòmetre quadrat per mongol. Igual que Beijing, vaja. Encara que sembli mentida aquesta gent va crear fa uns quants segles el que encara continua sent l’imperi més gran que ha existit mai. Ni Napoleó, ni Àlex el Magne, ni els Cèsars romans, ni el grandiós Jaume I el Conqueridor van aconseguir tenir tanta terra sota el seu poder. El mític guerrer mongol Genghis Khaan va cruspir-se mig mon al segle XI. Segons les cròniques de l’època cada guerrer mongol va sortir de casa amb espasa, escut i 7 cavalls. S’alimentaven de la llet de les ‘cavalles’ i de la sang dels cavalls (que deien que et feia més fort i tal). Van provocar una massacre d’unes dimensions tan heavies que només l’han pogut superar els nazis amb les càmeres de gas i la tecnologia moderna de l’extermini. Van ocupar un 20 % de la superfície de la Terra tenint compte que ni les Amèriques ni les Austràlies estaven encara al google maps. Estava tan esparverat per la salvatjada dels mongols que vaig voler imitar el seu gran líder Genghis Khaan i em vaig deixar bigoti.
El resultat no va ser l’esperat però vaig emular dos dels meus grans ídols d’infància: Hulk Hogan i Charles Bronson.
Bé, tornant al tour i recuperant el tarannà estúpid que caracteritza el blog, n’Engruna ens anava portant per l’estepa mongola. Per admirar la grandesa del país vaig navegar per les esplanades de gespa pujant dalt la flagoneta.
Mai havia vist una quantitat tant gran de no res junta. Rien de rien, niente, nothing y na de na és el que hi ha a Mongòlia quan surt de la urb. Gespa, gespa gespa, un ramat de vaques amb banyes, gespa, gespa, gespa un ramat d’ovelles, gespa, gespa, gespa i per fi una cosa interessant. Així, de cop, sorgits del no res mongol se’n posa al davant un ramat d’uns 500 cavalls salvatges. Els darrers semblaven puntets difuminats en la immensitat de l’horitzó. Quasi caic del sostre de la flagoneta en veure aquella escena plena de vida i bellesa natural. Quin animal tant maco el cavall. Tot majestuós i elegant, menjant gespa i galopant aliè a la vida dels guiris. Les 30 hores de tren valien la pena només per aquest humil testimoni.
Esparverats, vam seguir travessant el no res mongol fins arribar al poblat nòmada on havíem de passar la nit. Els mongol propietari del complex de yurdes (cabanes on vien els nòmades mongols) ens va rebre amb els braços oberts i en menys de 10 minuts estàvem brindant amb cervesa mongola (salut en mongol es diu Tolstoi, com l’escriptor rus). Aquell bon home tenia 70 anys i l’energia d’una nen de 7.
Fent broma em va dir que si em casava amb la nostra guia Xisca ell m’oferia 100 cavalls, 200 ovelles i una yurda d’última generació al mig del desert. Vaig reflexionar uns minuts però si Mongòlia no hi ha platja (com a Madrid, posem pel cas) no m’hi podia quedar a viure per molts cavalls que tingués. Abans d’anar a dormir vaig sortir a l’estepa a expulsar la birra del cos i vaig tenir la segona experiència acollonidora del dia. Era negra nit i al cel s’hi veien totes les constel•lacions que existeixen. S’hi podia distingir la Via Làctia i no faig broma ara. Mai havia vist tants puntets brillants als cel. La contaminació lumínica no existeix a les portes del desert del Gobi i la vista no dóna l’abast per esguardar els 360º d’estels i galàxies que surten cada nit. Vaig anar a dormir amb molt bon sabor de boca.
L’endemà la Xisca ens va llevar ben d’hora. Els camells esperaven a les portes de la yurda i havent esmorzat vam estar dues hores dalt dels geps d’aquests animals tan simpàtics. Quan el culet començava a fer pupa vam arribar a les dunes i ens vam posar de sorra fins les celles.
Desert, desert i més desert i una calor preocupant. En Jordi, el meu camell, es va accelerar i de tornada a la yurda vam fer carreres com les de les fires però amb camells de debò. Mitja hora de descans i sense que el cul tingués temps de reposar ja estàvem pujats dalt del cavall. Els camells són simpàtics però estúpids però els cavalls són animals llestos, esvelts i majestuosos. N’Oriol, el meu semental de cabellera negra, era obedient i trempat. Els meus malucs ja volien marxar de la pelvis abans de pujar però van haver de patir la cavalcada. Galopant per l’estepa mongola em sentia com en Brat Pitt a Llegendes de passió però amb bigoti i sense estar tan bo. Era una sensació alliberadora. Estar a uns 2000 km de Beijing sense contaminació i pujat sobre n’Oriol em renovava per dins com un Bio de Danone. Amb la meva melena al vent i donant cop de cul sobre n’Oriol em sentia lliure i guai.
Tot galopant, de cop i volta va passar el que no havia de passar. N’Oriol va posar la pota en un forat i va parar-se en sec i el menda va sortir literalment volant per sobre el cavall. Tota la meva vida va passar pel meu cap durant els milisegons en que volava (la primera papilla, David el Gnom, el cole de l’Opus, Angelina Jolie, Goku vs Freezer, i la segona Champions del Barça gràcies a un gol de Belletti i sobretot Crhistopher Reeve. L’hostiot que em vaig pegar va ser de concurs. Un parell de tombarelles i sorra per tots els forats del meu cos però miraculosament vaig sortir il•lès i si llegiu això és que he sobreviscut. La resta del camí el vam fer bàsicament al trot perquè la Xisca no volia ser acomiadada per matar un guiri amb un cavall. Vam tornar a la yurda, vam endrapar una mica i tots vam fer una migdiada collonuda. Vaig somiar que Genghis Khaan reconqueria Catalunya amb dos milions de guerrers empordanencs amb barretina i faixa i muntats sobre porcs d’Osona. A més, enlloc de menjar-se cavalls tenien llonganisses de Vic que usaven com a armes contra els tancs de l’exercit espanyol. De cop i volta Genghis Khaan es convertia en Jaume I el Conqueridor i l’exercit desapareixia deixant al pobre Jaumet sol davant una fila de tancs amb enganxines del toro com aquell malaguanyat xinès de Tiananmen. Els samorans em van despertar dient que estava cantant cançons d’Obrint Pas en somnis.
La resta del dia el vam passar al cotxe camí de la següent yurda. Però abans de sopar i dormir vam passar per un mercat mongol per comprar unes birretes i vam veure com funciona el mercat de la carn a la Mongòlia interior.
Sense comentaris. La gana es va esfumar i va anar a fer nones ben d’hora degut al cansament i al dolor pèlvic. En llevar-me l'endemà tenia agulletes a músculs del cos que ni tan sols sabia que existien. Em movia amb uns moviments barreja de Robocop i Roberto Dueñas. Sort que ens tocava un dia calmat. La Xisca en va portar a Karakorum a veure el monastir més antic que queda al país (Stalin, tot cofoi ell,es va carregar 17.000 monjos budistes i va arrasar els temples del país. Simpàtic n’Stalin amb les seves purgues, eh). El monestir en si era una fortificació de 400 metres quadrats plena de mini temples. Vaig veure per primer cop monjos reals (no com en Richard Gere) i vam assistir a un recital de càntics i pregaries budistes molt interessants.
Com que al voltant de Karakurum no hi ha res, de res, de res n’Engruna va posar la directa i en “només” 7 hores vam arribar a Ulan Bator altre cop. L’endemà tocava veure si els xinesos havien fet els deures amb el meu visat. A les 9.30 am vaig recollir per fi el meu anhelat visat de periodista i a les 11.30am ja volava direcció la meva estimada Beijing. Ja en terres xineses vaig veure la nova terminal que uns quants milions de xinesos van construir per fer lluir la capital. També vaig agafar el nou metro que per 25 kuais (2’5 euris) et deixa al bell mig de Beijing. Estava feliç de tornar a casa. Beijing està que llueix a cada racó. I els racons que no llueixen els han tapat subtilment amb lones de publicitat dels Jocs.
Ara comença el show. Des que en Samaranch va anunciar que Beijing seria olímpica el país més poblat del món s’ha abocat a preparar el que serà el segon renaixement de la Xina (el primer hem de suposar que és la Revolució Maoista). El compte enrera es fa ja per hores i la Xina espera impacient obrir les seves portes orientals al món occidental. Les cartes ja estan totes sobre la taula...
Abans que comenci la histèria olímpica us deixo un especial ...
Sant Cugat no és Ulan Bator !!!!
• A Sant Cugat hi viuen 75.000 persones arraulides en un “casc antic” atapeït perquè tothom vol viure prop del centre del poble.
• A Ulan Bator (que no té casc antic) la gent fuig del centre per viure en yurdes ronyoses lluny del centre. Qui els entengui que els compri.
• A Sant Cugat els cotxes s’amunteguen un a sobre l’altre perquè aparcar és una gimcana surrealista que t’acaba menjant per dins com una solitària.
• A Ulan Bator no hi ha problmes d’aparcament perquè la gent va a cavall.
• A Sant Cugat tenim Collserola molt a propet.
• A Ulan Bator tenen a propet una inacabable esplanada de gespa que cobreix la resta del País.
Com que aquest cop va de mongols tenim ...
El mongol de la Setmana!!!
El premi el té aquest aborigen vestit a la manera tradicional mongola però amb un barret model JR de Dallas i unes ulleres de sol model Chuk Norris Texas Ranger. La moda personificada.
