Li vaig pagar els 12 kuais al taxista i em va deixar a 北京站, l’estació central de Beijing. M’esperava un llaaaaaarg viatge de més de trenta hores des de la capital de la Xina a la capital de Mongòlia. Portava tot el kit de distracció a sobre (llibres, PC, i Nintendo DS amb 62 jocs) però el que més desitjava era fer amics. Fent cua per entrar al tren vaig tenir la meva primera sorpresa: no era l’únic català a bord. Per una estranya força de la naturalesa sempre hi ha un català de més en els llocs més estranys que et puguis imaginar. En aquell tren de 15 vagons distribuïts en compartiments llitera hi havia un grup de dues noies catalanes que anaven amb una mexicana que era productora de cine! El món, si t’ho penses bé, no és un lloc tan gran. Vam passar llargues estones de menjar de tren i cervesa xinesa mentre creuàvem el nord de la Xina. Sense que ens n’adonéssim el sol es va pondre sobre els primers indicis del Desert del Gobi. Era hora d’anar a dormir.
En llevar-me vaig apartar les cortines i només vaig veure sorra. El Transmogolià creuava el desert i no s’hi veia res més que sorra a dreta i esquerra. Vaig esmorzar i dinar amb les meves noves amigues i a la una del migdia el tren arribava a la seva destinació: Ulan Bator. Allà m'esperava una mongola que tenia un cartellet amb el meu nom escrit. Vaig seguir-la fins la que seria casa meva a Mongòlia, no sense acomiadar-me abans de les meves noves amistats catalanes. Ulan Bator és una ciutat russa, petita, lletja de collons i amb cap atractiu turístic. La capital de Mongòlia no és més que un conjunt de pedres amuntegades una a sobre l’altre en mig de l’estepa . Tot i això, té més d’un milió d’habitants que viuen als afores en barraques fetes de fusta o yurdes: les tendes que utilitzen els nòmades. Un dia a Ulan Bator va ser més que suficient.
L’endemà en llevar-me vaig anar a l’estació de bus del carrer principal (que té 4 carrils ... que lluny quedaven els 14 carrils que veig des de la meva finestra pequinesa) i tot esperant vaig conèixer una parella de samorans (de Samora, Castella i Lleó) que també volien veure el Parc Nacional de Telelj. Al bus, un borreguer incòmode i calorós, vam fer amistat i vam decidir fer la caminata per la muntanya junts. Curiosament ens vam passar la parada i el bus ens va deixar a uns 10 quilòmetres del lloc ... total que vam posar-nos a caminar i a aixecar el dit apel•lant a la bondat dels mongols. Quan em pensava que hauríem de tornar a Ulan Bator a pota una mongola ens va recollir i ens va portar a la porta del parc nacional. Li vaig donar una propineta i a caminar més. Xino xano ens aproximàvem al temple budista de dalt de la muntanya i el que començava a semblar un timo de Parc Nacional va canviar per complet. La vista de la vall era, com podeu veure, una meravella. Vaig fer uns minutets de Taitxi, Kungfu i Fengshui i ioga per recuperar el meu equilibri interior i tocava tornar amb el mateix borreguer a la capital de Mongòlia.
El següent divendres va començar fent cua a l’ambaixada xinesa d’Ulan Bator. Tothom tenia tota la documentació preparada (bitllets de vol, reserva hotel, certificat del peu que calcen) i jo anava amb un trist full de paper conforme estava donat d’alta al centre de premsa dels Jocs. Començava a acollonir-me i a pensar que potser hauria de passar la resta dels meus dies a Mongòlia fent de ramader nòmada però una trucada a la Fenghua (una de les 2 milions de persones al càrrec de la premsa durant el Jocs) va fer que em saltés la cua i em prometessin el visat per dilluns al matí. Conclusió tenia 3 dies morts per mongolejar.
Els samorans també volien veure el país així que vam contractar un tour d’aquells de ‘Tot inclòs’ per les estepes i els deserts mongols. Fins i tot vam convèncer un xavalet suec per venir i com més serem ... menys pagarem. La broma ens va sortir per 72.000 Tugruks per ànima i dia (uns 34 euris). Una mongola de nom impronunciable seria la nostra guia. Com que no sabíem com posar la llengua i el paladar per anomenar-la, vaig catalanitzar els seu nom combinant les consonants que podíem comprendre (X i K) i la vaig rebatejar com a Xisca, en honor a la meva amiga mallorquina amb qui vaig compartir mitja vida a Irlanda. El conductor, en canvi, tenia un nom fàcil i curiós: es dia Miga. Aplicant-li estrictament la normalització lingüística que propugna el nostre govern, el seu nom va passar a ser Engruna. En una flagoneta koreana vam sortir tallant el vent de la tristor d’Ulan Bator. Al maleter molta aigua, roba neta, llaunes de benzina i 3 rodes de recanvi. Tenia por.
Ara ve aquella part del post on em poso seriós (aprofiteu per anar al WC). Sortint de la capital es veu com és la Mongòlia de veritat: una extensió de terra a una mitjana de més de 1000 metres d’altura i la mida de 3 Frances juntes. Habitants: tres milions. És a dir, el país del món amb una densitat de població més baixa del planeta. Toca un quilòmetre quadrat per mongol. Igual que Beijing, vaja. Encara que sembli mentida aquesta gent va crear fa uns quants segles el que encara continua sent l’imperi més gran que ha existit mai. Ni Napoleó, ni Àlex el Magne, ni els Cèsars romans, ni el grandiós Jaume I el Conqueridor van aconseguir tenir tanta terra sota el seu poder. El mític guerrer mongol Genghis Khaan va cruspir-se mig mon al segle XI. Segons les cròniques de l’època cada guerrer mongol va sortir de casa amb espasa, escut i 7 cavalls. S’alimentaven de la llet de les ‘cavalles’ i de la sang dels cavalls (que deien que et feia més fort i tal). Van provocar una massacre d’unes dimensions tan heavies que només l’han pogut superar els nazis amb les càmeres de gas i la tecnologia moderna de l’extermini. Van ocupar un 20 % de la superfície de la Terra tenint compte que ni les Amèriques ni les Austràlies estaven encara al google maps. Estava tan esparverat per la salvatjada dels mongols que vaig voler imitar el seu gran líder Genghis Khaan i em vaig deixar bigoti.
El resultat no va ser l’esperat però vaig emular dos dels meus grans ídols d’infància: Hulk Hogan i Charles Bronson.
Bé, tornant al tour i recuperant el tarannà estúpid que caracteritza el blog, n’Engruna ens anava portant per l’estepa mongola. Per admirar la grandesa del país vaig navegar per les esplanades de gespa pujant dalt la flagoneta.
Mai havia vist una quantitat tant gran de no res junta. Rien de rien, niente, nothing y na de na és el que hi ha a Mongòlia quan surt de la urb. Gespa, gespa gespa, un ramat de vaques amb banyes, gespa, gespa, gespa un ramat d’ovelles, gespa, gespa, gespa i per fi una cosa interessant. Així, de cop, sorgits del no res mongol se’n posa al davant un ramat d’uns 500 cavalls salvatges. Els darrers semblaven puntets difuminats en la immensitat de l’horitzó. Quasi caic del sostre de la flagoneta en veure aquella escena plena de vida i bellesa natural. Quin animal tant maco el cavall. Tot majestuós i elegant, menjant gespa i galopant aliè a la vida dels guiris. Les 30 hores de tren valien la pena només per aquest humil testimoni.
Esparverats, vam seguir travessant el no res mongol fins arribar al poblat nòmada on havíem de passar la nit. Els mongol propietari del complex de yurdes (cabanes on vien els nòmades mongols) ens va rebre amb els braços oberts i en menys de 10 minuts estàvem brindant amb cervesa mongola (salut en mongol es diu Tolstoi, com l’escriptor rus). Aquell bon home tenia 70 anys i l’energia d’una nen de 7.
Fent broma em va dir que si em casava amb la nostra guia Xisca ell m’oferia 100 cavalls, 200 ovelles i una yurda d’última generació al mig del desert. Vaig reflexionar uns minuts però si Mongòlia no hi ha platja (com a Madrid, posem pel cas) no m’hi podia quedar a viure per molts cavalls que tingués. Abans d’anar a dormir vaig sortir a l’estepa a expulsar la birra del cos i vaig tenir la segona experiència acollonidora del dia. Era negra nit i al cel s’hi veien totes les constel•lacions que existeixen. S’hi podia distingir la Via Làctia i no faig broma ara. Mai havia vist tants puntets brillants als cel. La contaminació lumínica no existeix a les portes del desert del Gobi i la vista no dóna l’abast per esguardar els 360º d’estels i galàxies que surten cada nit. Vaig anar a dormir amb molt bon sabor de boca.
L’endemà la Xisca ens va llevar ben d’hora. Els camells esperaven a les portes de la yurda i havent esmorzat vam estar dues hores dalt dels geps d’aquests animals tan simpàtics. Quan el culet començava a fer pupa vam arribar a les dunes i ens vam posar de sorra fins les celles.
Desert, desert i més desert i una calor preocupant. En Jordi, el meu camell, es va accelerar i de tornada a la yurda vam fer carreres com les de les fires però amb camells de debò. Mitja hora de descans i sense que el cul tingués temps de reposar ja estàvem pujats dalt del cavall. Els camells són simpàtics però estúpids però els cavalls són animals llestos, esvelts i majestuosos. N’Oriol, el meu semental de cabellera negra, era obedient i trempat. Els meus malucs ja volien marxar de la pelvis abans de pujar però van haver de patir la cavalcada. Galopant per l’estepa mongola em sentia com en Brat Pitt a Llegendes de passió però amb bigoti i sense estar tan bo. Era una sensació alliberadora. Estar a uns 2000 km de Beijing sense contaminació i pujat sobre n’Oriol em renovava per dins com un Bio de Danone. Amb la meva melena al vent i donant cop de cul sobre n’Oriol em sentia lliure i guai.
Tot galopant, de cop i volta va passar el que no havia de passar. N’Oriol va posar la pota en un forat i va parar-se en sec i el menda va sortir literalment volant per sobre el cavall. Tota la meva vida va passar pel meu cap durant els milisegons en que volava (la primera papilla, David el Gnom, el cole de l’Opus, Angelina Jolie, Goku vs Freezer, i la segona Champions del Barça gràcies a un gol de Belletti i sobretot Crhistopher Reeve. L’hostiot que em vaig pegar va ser de concurs. Un parell de tombarelles i sorra per tots els forats del meu cos però miraculosament vaig sortir il•lès i si llegiu això és que he sobreviscut. La resta del camí el vam fer bàsicament al trot perquè la Xisca no volia ser acomiadada per matar un guiri amb un cavall. Vam tornar a la yurda, vam endrapar una mica i tots vam fer una migdiada collonuda. Vaig somiar que Genghis Khaan reconqueria Catalunya amb dos milions de guerrers empordanencs amb barretina i faixa i muntats sobre porcs d’Osona. A més, enlloc de menjar-se cavalls tenien llonganisses de Vic que usaven com a armes contra els tancs de l’exercit espanyol. De cop i volta Genghis Khaan es convertia en Jaume I el Conqueridor i l’exercit desapareixia deixant al pobre Jaumet sol davant una fila de tancs amb enganxines del toro com aquell malaguanyat xinès de Tiananmen. Els samorans em van despertar dient que estava cantant cançons d’Obrint Pas en somnis.
La resta del dia el vam passar al cotxe camí de la següent yurda. Però abans de sopar i dormir vam passar per un mercat mongol per comprar unes birretes i vam veure com funciona el mercat de la carn a la Mongòlia interior.
Sense comentaris. La gana es va esfumar i va anar a fer nones ben d’hora degut al cansament i al dolor pèlvic. En llevar-me l'endemà tenia agulletes a músculs del cos que ni tan sols sabia que existien. Em movia amb uns moviments barreja de Robocop i Roberto Dueñas. Sort que ens tocava un dia calmat. La Xisca en va portar a Karakorum a veure el monastir més antic que queda al país (Stalin, tot cofoi ell,es va carregar 17.000 monjos budistes i va arrasar els temples del país. Simpàtic n’Stalin amb les seves purgues, eh). El monestir en si era una fortificació de 400 metres quadrats plena de mini temples. Vaig veure per primer cop monjos reals (no com en Richard Gere) i vam assistir a un recital de càntics i pregaries budistes molt interessants.
Com que al voltant de Karakurum no hi ha res, de res, de res n’Engruna va posar la directa i en “només” 7 hores vam arribar a Ulan Bator altre cop. L’endemà tocava veure si els xinesos havien fet els deures amb el meu visat. A les 9.30 am vaig recollir per fi el meu anhelat visat de periodista i a les 11.30am ja volava direcció la meva estimada Beijing. Ja en terres xineses vaig veure la nova terminal que uns quants milions de xinesos van construir per fer lluir la capital. També vaig agafar el nou metro que per 25 kuais (2’5 euris) et deixa al bell mig de Beijing. Estava feliç de tornar a casa. Beijing està que llueix a cada racó. I els racons que no llueixen els han tapat subtilment amb lones de publicitat dels Jocs.
Ara comença el show. Des que en Samaranch va anunciar que Beijing seria olímpica el país més poblat del món s’ha abocat a preparar el que serà el segon renaixement de la Xina (el primer hem de suposar que és la Revolució Maoista). El compte enrera es fa ja per hores i la Xina espera impacient obrir les seves portes orientals al món occidental. Les cartes ja estan totes sobre la taula...
Abans que comenci la histèria olímpica us deixo un especial ...
Sant Cugat no és Ulan Bator !!!!
• A Sant Cugat hi viuen 75.000 persones arraulides en un “casc antic” atapeït perquè tothom vol viure prop del centre del poble.
• A Ulan Bator (que no té casc antic) la gent fuig del centre per viure en yurdes ronyoses lluny del centre. Qui els entengui que els compri.
• A Sant Cugat els cotxes s’amunteguen un a sobre l’altre perquè aparcar és una gimcana surrealista que t’acaba menjant per dins com una solitària.
• A Ulan Bator no hi ha problmes d’aparcament perquè la gent va a cavall.
• A Sant Cugat tenim Collserola molt a propet.
• A Ulan Bator tenen a propet una inacabable esplanada de gespa que cobreix la resta del País.
Com que aquest cop va de mongols tenim ...
El mongol de la Setmana!!!
En llevar-me vaig apartar les cortines i només vaig veure sorra. El Transmogolià creuava el desert i no s’hi veia res més que sorra a dreta i esquerra. Vaig esmorzar i dinar amb les meves noves amigues i a la una del migdia el tren arribava a la seva destinació: Ulan Bator. Allà m'esperava una mongola que tenia un cartellet amb el meu nom escrit. Vaig seguir-la fins la que seria casa meva a Mongòlia, no sense acomiadar-me abans de les meves noves amistats catalanes. Ulan Bator és una ciutat russa, petita, lletja de collons i amb cap atractiu turístic. La capital de Mongòlia no és més que un conjunt de pedres amuntegades una a sobre l’altre en mig de l’estepa . Tot i això, té més d’un milió d’habitants que viuen als afores en barraques fetes de fusta o yurdes: les tendes que utilitzen els nòmades. Un dia a Ulan Bator va ser més que suficient.
L’endemà en llevar-me vaig anar a l’estació de bus del carrer principal (que té 4 carrils ... que lluny quedaven els 14 carrils que veig des de la meva finestra pequinesa) i tot esperant vaig conèixer una parella de samorans (de Samora, Castella i Lleó) que també volien veure el Parc Nacional de Telelj. Al bus, un borreguer incòmode i calorós, vam fer amistat i vam decidir fer la caminata per la muntanya junts. Curiosament ens vam passar la parada i el bus ens va deixar a uns 10 quilòmetres del lloc ... total que vam posar-nos a caminar i a aixecar el dit apel•lant a la bondat dels mongols. Quan em pensava que hauríem de tornar a Ulan Bator a pota una mongola ens va recollir i ens va portar a la porta del parc nacional. Li vaig donar una propineta i a caminar més. Xino xano ens aproximàvem al temple budista de dalt de la muntanya i el que començava a semblar un timo de Parc Nacional va canviar per complet. La vista de la vall era, com podeu veure, una meravella. Vaig fer uns minutets de Taitxi, Kungfu i Fengshui i ioga per recuperar el meu equilibri interior i tocava tornar amb el mateix borreguer a la capital de Mongòlia.
El següent divendres va començar fent cua a l’ambaixada xinesa d’Ulan Bator. Tothom tenia tota la documentació preparada (bitllets de vol, reserva hotel, certificat del peu que calcen) i jo anava amb un trist full de paper conforme estava donat d’alta al centre de premsa dels Jocs. Començava a acollonir-me i a pensar que potser hauria de passar la resta dels meus dies a Mongòlia fent de ramader nòmada però una trucada a la Fenghua (una de les 2 milions de persones al càrrec de la premsa durant el Jocs) va fer que em saltés la cua i em prometessin el visat per dilluns al matí. Conclusió tenia 3 dies morts per mongolejar.
Els samorans també volien veure el país així que vam contractar un tour d’aquells de ‘Tot inclòs’ per les estepes i els deserts mongols. Fins i tot vam convèncer un xavalet suec per venir i com més serem ... menys pagarem. La broma ens va sortir per 72.000 Tugruks per ànima i dia (uns 34 euris). Una mongola de nom impronunciable seria la nostra guia. Com que no sabíem com posar la llengua i el paladar per anomenar-la, vaig catalanitzar els seu nom combinant les consonants que podíem comprendre (X i K) i la vaig rebatejar com a Xisca, en honor a la meva amiga mallorquina amb qui vaig compartir mitja vida a Irlanda. El conductor, en canvi, tenia un nom fàcil i curiós: es dia Miga. Aplicant-li estrictament la normalització lingüística que propugna el nostre govern, el seu nom va passar a ser Engruna. En una flagoneta koreana vam sortir tallant el vent de la tristor d’Ulan Bator. Al maleter molta aigua, roba neta, llaunes de benzina i 3 rodes de recanvi. Tenia por.
Ara ve aquella part del post on em poso seriós (aprofiteu per anar al WC). Sortint de la capital es veu com és la Mongòlia de veritat: una extensió de terra a una mitjana de més de 1000 metres d’altura i la mida de 3 Frances juntes. Habitants: tres milions. És a dir, el país del món amb una densitat de població més baixa del planeta. Toca un quilòmetre quadrat per mongol. Igual que Beijing, vaja. Encara que sembli mentida aquesta gent va crear fa uns quants segles el que encara continua sent l’imperi més gran que ha existit mai. Ni Napoleó, ni Àlex el Magne, ni els Cèsars romans, ni el grandiós Jaume I el Conqueridor van aconseguir tenir tanta terra sota el seu poder. El mític guerrer mongol Genghis Khaan va cruspir-se mig mon al segle XI. Segons les cròniques de l’època cada guerrer mongol va sortir de casa amb espasa, escut i 7 cavalls. S’alimentaven de la llet de les ‘cavalles’ i de la sang dels cavalls (que deien que et feia més fort i tal). Van provocar una massacre d’unes dimensions tan heavies que només l’han pogut superar els nazis amb les càmeres de gas i la tecnologia moderna de l’extermini. Van ocupar un 20 % de la superfície de la Terra tenint compte que ni les Amèriques ni les Austràlies estaven encara al google maps. Estava tan esparverat per la salvatjada dels mongols que vaig voler imitar el seu gran líder Genghis Khaan i em vaig deixar bigoti.
El resultat no va ser l’esperat però vaig emular dos dels meus grans ídols d’infància: Hulk Hogan i Charles Bronson.
Bé, tornant al tour i recuperant el tarannà estúpid que caracteritza el blog, n’Engruna ens anava portant per l’estepa mongola. Per admirar la grandesa del país vaig navegar per les esplanades de gespa pujant dalt la flagoneta.
Mai havia vist una quantitat tant gran de no res junta. Rien de rien, niente, nothing y na de na és el que hi ha a Mongòlia quan surt de la urb. Gespa, gespa gespa, un ramat de vaques amb banyes, gespa, gespa, gespa un ramat d’ovelles, gespa, gespa, gespa i per fi una cosa interessant. Així, de cop, sorgits del no res mongol se’n posa al davant un ramat d’uns 500 cavalls salvatges. Els darrers semblaven puntets difuminats en la immensitat de l’horitzó. Quasi caic del sostre de la flagoneta en veure aquella escena plena de vida i bellesa natural. Quin animal tant maco el cavall. Tot majestuós i elegant, menjant gespa i galopant aliè a la vida dels guiris. Les 30 hores de tren valien la pena només per aquest humil testimoni.
Esparverats, vam seguir travessant el no res mongol fins arribar al poblat nòmada on havíem de passar la nit. Els mongol propietari del complex de yurdes (cabanes on vien els nòmades mongols) ens va rebre amb els braços oberts i en menys de 10 minuts estàvem brindant amb cervesa mongola (salut en mongol es diu Tolstoi, com l’escriptor rus). Aquell bon home tenia 70 anys i l’energia d’una nen de 7.
Fent broma em va dir que si em casava amb la nostra guia Xisca ell m’oferia 100 cavalls, 200 ovelles i una yurda d’última generació al mig del desert. Vaig reflexionar uns minuts però si Mongòlia no hi ha platja (com a Madrid, posem pel cas) no m’hi podia quedar a viure per molts cavalls que tingués. Abans d’anar a dormir vaig sortir a l’estepa a expulsar la birra del cos i vaig tenir la segona experiència acollonidora del dia. Era negra nit i al cel s’hi veien totes les constel•lacions que existeixen. S’hi podia distingir la Via Làctia i no faig broma ara. Mai havia vist tants puntets brillants als cel. La contaminació lumínica no existeix a les portes del desert del Gobi i la vista no dóna l’abast per esguardar els 360º d’estels i galàxies que surten cada nit. Vaig anar a dormir amb molt bon sabor de boca.
L’endemà la Xisca ens va llevar ben d’hora. Els camells esperaven a les portes de la yurda i havent esmorzat vam estar dues hores dalt dels geps d’aquests animals tan simpàtics. Quan el culet començava a fer pupa vam arribar a les dunes i ens vam posar de sorra fins les celles.
Desert, desert i més desert i una calor preocupant. En Jordi, el meu camell, es va accelerar i de tornada a la yurda vam fer carreres com les de les fires però amb camells de debò. Mitja hora de descans i sense que el cul tingués temps de reposar ja estàvem pujats dalt del cavall. Els camells són simpàtics però estúpids però els cavalls són animals llestos, esvelts i majestuosos. N’Oriol, el meu semental de cabellera negra, era obedient i trempat. Els meus malucs ja volien marxar de la pelvis abans de pujar però van haver de patir la cavalcada. Galopant per l’estepa mongola em sentia com en Brat Pitt a Llegendes de passió però amb bigoti i sense estar tan bo. Era una sensació alliberadora. Estar a uns 2000 km de Beijing sense contaminació i pujat sobre n’Oriol em renovava per dins com un Bio de Danone. Amb la meva melena al vent i donant cop de cul sobre n’Oriol em sentia lliure i guai.
Tot galopant, de cop i volta va passar el que no havia de passar. N’Oriol va posar la pota en un forat i va parar-se en sec i el menda va sortir literalment volant per sobre el cavall. Tota la meva vida va passar pel meu cap durant els milisegons en que volava (la primera papilla, David el Gnom, el cole de l’Opus, Angelina Jolie, Goku vs Freezer, i la segona Champions del Barça gràcies a un gol de Belletti i sobretot Crhistopher Reeve. L’hostiot que em vaig pegar va ser de concurs. Un parell de tombarelles i sorra per tots els forats del meu cos però miraculosament vaig sortir il•lès i si llegiu això és que he sobreviscut. La resta del camí el vam fer bàsicament al trot perquè la Xisca no volia ser acomiadada per matar un guiri amb un cavall. Vam tornar a la yurda, vam endrapar una mica i tots vam fer una migdiada collonuda. Vaig somiar que Genghis Khaan reconqueria Catalunya amb dos milions de guerrers empordanencs amb barretina i faixa i muntats sobre porcs d’Osona. A més, enlloc de menjar-se cavalls tenien llonganisses de Vic que usaven com a armes contra els tancs de l’exercit espanyol. De cop i volta Genghis Khaan es convertia en Jaume I el Conqueridor i l’exercit desapareixia deixant al pobre Jaumet sol davant una fila de tancs amb enganxines del toro com aquell malaguanyat xinès de Tiananmen. Els samorans em van despertar dient que estava cantant cançons d’Obrint Pas en somnis.
La resta del dia el vam passar al cotxe camí de la següent yurda. Però abans de sopar i dormir vam passar per un mercat mongol per comprar unes birretes i vam veure com funciona el mercat de la carn a la Mongòlia interior.
Sense comentaris. La gana es va esfumar i va anar a fer nones ben d’hora degut al cansament i al dolor pèlvic. En llevar-me l'endemà tenia agulletes a músculs del cos que ni tan sols sabia que existien. Em movia amb uns moviments barreja de Robocop i Roberto Dueñas. Sort que ens tocava un dia calmat. La Xisca en va portar a Karakorum a veure el monastir més antic que queda al país (Stalin, tot cofoi ell,es va carregar 17.000 monjos budistes i va arrasar els temples del país. Simpàtic n’Stalin amb les seves purgues, eh). El monestir en si era una fortificació de 400 metres quadrats plena de mini temples. Vaig veure per primer cop monjos reals (no com en Richard Gere) i vam assistir a un recital de càntics i pregaries budistes molt interessants.
Com que al voltant de Karakurum no hi ha res, de res, de res n’Engruna va posar la directa i en “només” 7 hores vam arribar a Ulan Bator altre cop. L’endemà tocava veure si els xinesos havien fet els deures amb el meu visat. A les 9.30 am vaig recollir per fi el meu anhelat visat de periodista i a les 11.30am ja volava direcció la meva estimada Beijing. Ja en terres xineses vaig veure la nova terminal que uns quants milions de xinesos van construir per fer lluir la capital. També vaig agafar el nou metro que per 25 kuais (2’5 euris) et deixa al bell mig de Beijing. Estava feliç de tornar a casa. Beijing està que llueix a cada racó. I els racons que no llueixen els han tapat subtilment amb lones de publicitat dels Jocs.
Ara comença el show. Des que en Samaranch va anunciar que Beijing seria olímpica el país més poblat del món s’ha abocat a preparar el que serà el segon renaixement de la Xina (el primer hem de suposar que és la Revolució Maoista). El compte enrera es fa ja per hores i la Xina espera impacient obrir les seves portes orientals al món occidental. Les cartes ja estan totes sobre la taula...
Abans que comenci la histèria olímpica us deixo un especial ...
Sant Cugat no és Ulan Bator !!!!
• A Sant Cugat hi viuen 75.000 persones arraulides en un “casc antic” atapeït perquè tothom vol viure prop del centre del poble.
• A Ulan Bator (que no té casc antic) la gent fuig del centre per viure en yurdes ronyoses lluny del centre. Qui els entengui que els compri.
• A Sant Cugat els cotxes s’amunteguen un a sobre l’altre perquè aparcar és una gimcana surrealista que t’acaba menjant per dins com una solitària.
• A Ulan Bator no hi ha problmes d’aparcament perquè la gent va a cavall.
• A Sant Cugat tenim Collserola molt a propet.
• A Ulan Bator tenen a propet una inacabable esplanada de gespa que cobreix la resta del País.
Com que aquest cop va de mongols tenim ...
El mongol de la Setmana!!!
El premi el té aquest aborigen vestit a la manera tradicional mongola però amb un barret model JR de Dallas i unes ulleres de sol model Chuk Norris Texas Ranger. La moda personificada.
8 comentarios:
Iep! Ben tornat de NY encara que patint una mica el jet lag, aprofito per felicitar-te els 25 anyets (i si en fas més és que vas repetir primer d'EGB i no ens ho havies dit).
Totalment d'acord en que Mongòlia ens sona a tots a país del Risk però en realitat és una de les nacions amb més història i històries a les esquenes.
A continuar disfrutant! El Pep ja està a Llançà (que sí que té platja i hi estarà 3 setmanes). Jo me'n vaig dilluns a Menorca i torno al cap de 2 setmanes.
Salut i Messi a Barcelona ja!!!
Anguita
mare de déu!!
1) explica'm aquest bigoti
2) sóc curta, no me'n recordava que eres a la xina i et vaig enviar un sms felicitant-te (amb tantes t?). El rebràs quan tornis :)
Espero que estiguis molt bé! un petonàs des dels 40 graus de Madrit! - Sílvia
Felicitas des de Bergamo primo! Ja veig que has fet molt el mongol joujoujou (aquest cop ho he llegit tot)
Àlex
Ei Anguita. De moment tens la medalla d'or al millor comentarista del blog ,,, si més no ets el que més comenta!!
Com va anar NY?? Vau besar-vos sota el pont de Broocklyn con en les pelis d'en Woody Allen??
Celebro les vostres incusrions a la platja però em fan una enveja terrible ... Que sou us cabrons, vaja.
Bé reocrds a la gent del poble i bon agost.
Sílviaaaaaaa,
Tu entens que vol dir això d'estar aillat del món civilitzat vivint en una capital sense platja. Resisteix que Mandril et farà més forta!!
El tema del bigoti va ser una fantasmada que vaig provar a Mongòlia perquè allà no em coneix ningú. He de reconeixer que potser no m'afavoria gaire però havia de provar-ho. Ara vaig afeitadet i ben mono. He recuparat el meu sexapil (així tot junt) si és que mai l'he tingut.
Tranquila que les felicitacions encara que per mòbils spanish és benvinguda.
Salut i força al canut !
Àlex !!
Veig que no sóc l'únic de la família que marxa a l'exili. De fet som tres. A llocs tan diferents com la bella Itàlia, the fucking London i el Pequín olímpic.
Bé sigui des d'on sigui: llarga vida a l'Armadàs Power !!
Molta sorte primo !!
Ci Vediamo !
Molt bon post..... divertit! el que no has dit res es de si feia calor... que dic jo, que al gobi, mot de fred no en deus passar, no?
I per cert, aquestes fotos teves, que veig que estan al Picasa, les tens en cap àlbum public que la resta de mortals poguem visitar?
Ps: Jo SI et vaig felicitar! De fet, vaig fer una birra al teva salut.... be potser no era exactament a la teva salut, però pots pujar-hi de peus, que la birra, la vaig fer!
Felicitats pel teu visat.... fins quan et durara?
Ei Sergi !!
Pel que fa la calor al Gobi no va ser tan dur. Beijing, amb tota la seva merda ambiental, és molt més sofocant. Shanghai és directament un forn. No t'estic dient que anessim a demanar cacaolats calents als bars del Gobi però s'estava prou bé. Temes de latitud i longitud que jo no entenc.
Tema fotos públiques ... ja saps que el tema informàtic em costa. Vaig millorant, posant links de color verd al blog i més fotos però ara mateix no tinc molt de temps de trencar-me la sesera amb més aprenentatge. Prometo posar-m'hi passats els Jocs.
Ah, i gràcies per felicitar-me ... no estàs a la llista negra i tranquil que la birres les pots fer sempre que vulguis a la meva salut o sense ella !!
Records i una abraçada!!
Publicar un comentario