La segona Revolució

Avui és el gran dia. El simbòlic dia dels vuits està destinat a marcar l’inici d’una segona revolució xinesa. Sense Maó, sense comunisme, sense endogàmia. La Xina obre a través de Pequín i de la XXIX olimpíada les seves portes al món. És el cop de puny a la taula que el país més poblat del món esperava per deixar de ser un rumor sobre el que pot ser i passar a ser una realitat tangent, poderosa i moderna. Sobretot moderna. Pequín ha canviat la seva fisonomia per ensenyar que la Xina està a la jet set mundial. Però estant a Pequín es veu que no tot són flors i violes. A la televisió tot lluirà i semblarà tret d’un conte de fades però als hutongs, els carrerons estrets del Pequín antic, la Xina segueix sent el país de les bicicletes i l’arròs a tots el àpats.



El que brilla que brilli amb molta llum. Però el que no engalana la ciutat ha estat subtilment tapat amb lones publicitàries que anuncien en diversos idiomes que els Jocs són un somni compartit per tots. Un món, un somni. No sé si tots els xinesos viuen de la mateixa manera el somni olímpic però no hi ha dubte que la gran majoria dels mil tres-cents milions de xinesos estan il·lusionats i orgullosos d’acollir uns Jocs Olímpics.



Taxis, motos i bicis porten banderes xineses i això no ho imposa el govern; es venen pel carrer i els xinesos semblen encantats de consumir patriòticament. És el nou nacionalisme xinès. El nacionalisme que ja no s’escriu en xinès. El nacionalisme que es ven en samarretes d’‘I love China’.