Des de la darrera connexió amb la terra que m’ha vist néixer i créixer han passat ja uns dies. L’última informació que rebíeu era que després del meu periple per sud – oest de la Xina estava més o menys instal·lat a Pekín havent passat la dura prova del l’home solter que significa anar a l’Ikea. Ara que ja he muntat els mobles ja són un pequinès més. Sí, com els gats pequinesos però jo no sóc tan mono.
La primera novetat destacable és la incursió d’un nou individu a casa meva. El nom no l’he arribat a saber mai però el subjecte en qüestió era ... el germà de la balena YangYang, que des de la província de Jiang Xi havia vingut a passar uns dies a la big city, where the girls are so pretty ... (ups m’he confós de país). El mini-Yang, com li deia jo amb molt de carinyo, no tenia res en comú amb la meva companya de pis. Bé només el bigoti ja que amb 14 anys que tenia ja començava a tenir una ombra sobre el llavi superior força similar a la de la seva germana. Per la resta el noi ha passat desapercebut ja que es passava el dia tancat a l’habitació de la seva germana jugant a una versió xinesa pirata del que podria ser el Mario Kart.
Llavors un dia em llevo i em trobo una xinesa tocant una espècies de guitarra estranya al menjador. La mossa de nom Ro Jie és una amiga de la Yang Yang que també es quedava al meu pis una temporadeta concretament 25 dies !! La veritat és que vaig pensar com collons s’ho munten per dormir tres persones en una habitació de menys de 4 metres quadrats ?? encara no se la resposta però van fer-ho durant 3 nits i després en miniYang va tornar a marxar al poble.
Ara la Ro Jie (que a Pekín s’avorreix com una ostra quan la Yang Yang va a treballar) m’entretén alguns matins lliures posant a prova el meu xinès o tocant la Pipa (la guitarra xinesa aquesta). El seu anglès es comparable al del meu germà Xavi o al del meu amic Marc així que la comunicació es fa difícil però alhora interessant. (des d’aquí animo al Marc i al Xavi a seguir treballant en el seu elaborat anglès ... never surrender budies !!)
Doncs sí, ara estudio xinès ! I dues hores cada dia !! Tinc dos professors que alterno segons bufa el vent. Una noia que es fa dir Shirley (no em preguntis per què) em dona les nocions bàsiques de caràcters xinesos i de vocabulari i un noi que es fa dir Gary (no em preguntis per què) em dona les armes necessàries per anar per la vida xinesa sense fer l’escamarlà, és a dir unes bases per anar al super, al taxi, al metro, a la disco o al restaurant. Sóc molt mal estudiant però es fa el que es pot i la veritat és que poc a poc començo a agafar vocabulari i a entendre paraules soltes quan hi ha una conversa en xinès. A més, ja caço algun caràcter xinès d’aquells tan xungos. Tot un mèrit no us penseu.
Pel que fa les estones d’oci a la capital he descobert un parc relativament a prop de casa (30 minuts en bici (per cert m’he comprat una bici és el que fan els aborígens i jo m’intento adaptar) on els xinorris es reuneixen per jugar a bàsket i fer el “jugon” per les pistes. Són força dolentots però de tant en tant trobes algun 3x3 interessant. A més com que fot una calor del cagar sues com si fessin 3 maratons seguides. I tots volen jugar amb tu perquè ets estranger i els fa gràcia!
També m’he adaptat a l’esport nacional: el Ping Pong (que es diu així per reproduir fidelment el soroll que fa la pilota quan rebota sobre la taula. No sé, per si no ho sabíeu). Haig de dir una cosa ... nosaltres, els occidentals, juguem a P I N G P O N G, els xinesos juguen a PINGPONGPINGPONGPINGPONG. Amb això vull dir que la velocitat a la que es mou la piloteta en aquest país és inversament proporcional a la del meu Twingo accelerant de 0 a 100. Quan vaig arribar a la zona de ping pong amb la meva amiga Lin Lin em va dir que la gent allà era molt bona i jo vaig pensar ... - No serà tant... i llavors una iaia que perfectament podria ser la versió xinesa de la meva àvia se’m plata a l’altre banda de la taula i em diu que vinga, que juguem una estona. Jo per dins pensava – Home us heu passat de llestos; els occidentals no som tant bons com vosaltres però no em porteu a La Pasionaria per fer uns tocs. Tot desmoralitzat per com infravaloraven el meu nivell, em poso a jugar i la iaia dels ous fotia unes cleques a la pilota que ni la veia passar. Booooom, Que quieres café o leche ?? Aquella dona no s’aguantava els pets però jugava a ping pong a nivell olímpic. Al final vaig aconseguir agafar una mica el ritme i va ser divertit ... la gent tenia curiositat per jugar amb mi ja que era l’únic lao wai (la manera com els xinesos denominen els estrangers) i vaig acabar rebentat. No sabia que el ping pong et pogués deixar així de fet caldo. Després d’una hora i mitja jugant a 2 metros de la taula, per la velocitat de la bola, vaig suar la samarreta com un campió ! Fins i tot La meva amiga Lin Lin que deia que no en sabia gaire em donava molta guerra ...
Bé en aquest punt arriba el plat fort de l’e-mail ... la visita del Barça a Beijing !!! Com sabeu la gira asiàtica dels blaugrana passava per la capital de la Xina així que jo no podia faltar a la cita com a periodista que, teòricament, sóc. Els mitjans estàvem convocats a la roda de premsa de presentació a la una hora xinesa (les 7:00 hora catalana) al Westin Hotel on s’allotjaven els jugadors i la directiva. El primer que em va xocar és que havíem de pagar 50 € per acreditar-nos com a periodistes!!! No és normal pagar per fer la teva feina ... al final resultava que algun xinès s’havia passat de llest i es volia pagar les vacances a costa dels pobres periodistes que venien de l’occident mitjà. Al final el responsable de premsa del Barça va calmar les coses i ens van tornar als diners a tots els periodistes en acte de servei. A la roda de premsa en Rijkaard tenia una cara de son impagable i devia pensar – Que cony faig a la Xina si podria estar de torrant-me en una platja de la Costa Brava? Va contestar amb monosíl·labs les preguntes dels periodistes xinesos i va anar a dormir una estona més, a veure si se li passava l’empanada que portava a sobre. Entre la roda de premsa i el següent acte vaig aprofitar per veure l’ambient que es respirava davant de l’hotel on un grup de xinorris esperaven ansiosos la sortida d’algun jugador o personalitat per fer una foto o per aconseguir un autògraf. La seguretat al voltant de l’hotel era digne de caps d’estat! Polis, seguretat privada i jo crec que fins i tot havien dut algú de l’exèrcit per protegir l’expedició blaugrana. Jo crec que hi havia més polis que fans però a la Xina aquest grans events funcionen així.
La primera novetat destacable és la incursió d’un nou individu a casa meva. El nom no l’he arribat a saber mai però el subjecte en qüestió era ... el germà de la balena YangYang, que des de la província de Jiang Xi havia vingut a passar uns dies a la big city, where the girls are so pretty ... (ups m’he confós de país). El mini-Yang, com li deia jo amb molt de carinyo, no tenia res en comú amb la meva companya de pis. Bé només el bigoti ja que amb 14 anys que tenia ja començava a tenir una ombra sobre el llavi superior força similar a la de la seva germana. Per la resta el noi ha passat desapercebut ja que es passava el dia tancat a l’habitació de la seva germana jugant a una versió xinesa pirata del que podria ser el Mario Kart.
Llavors un dia em llevo i em trobo una xinesa tocant una espècies de guitarra estranya al menjador. La mossa de nom Ro Jie és una amiga de la Yang Yang que també es quedava al meu pis una temporadeta concretament 25 dies !! La veritat és que vaig pensar com collons s’ho munten per dormir tres persones en una habitació de menys de 4 metres quadrats ?? encara no se la resposta però van fer-ho durant 3 nits i després en miniYang va tornar a marxar al poble.
Ara la Ro Jie (que a Pekín s’avorreix com una ostra quan la Yang Yang va a treballar) m’entretén alguns matins lliures posant a prova el meu xinès o tocant la Pipa (la guitarra xinesa aquesta). El seu anglès es comparable al del meu germà Xavi o al del meu amic Marc així que la comunicació es fa difícil però alhora interessant. (des d’aquí animo al Marc i al Xavi a seguir treballant en el seu elaborat anglès ... never surrender budies !!)
Doncs sí, ara estudio xinès ! I dues hores cada dia !! Tinc dos professors que alterno segons bufa el vent. Una noia que es fa dir Shirley (no em preguntis per què) em dona les nocions bàsiques de caràcters xinesos i de vocabulari i un noi que es fa dir Gary (no em preguntis per què) em dona les armes necessàries per anar per la vida xinesa sense fer l’escamarlà, és a dir unes bases per anar al super, al taxi, al metro, a la disco o al restaurant. Sóc molt mal estudiant però es fa el que es pot i la veritat és que poc a poc començo a agafar vocabulari i a entendre paraules soltes quan hi ha una conversa en xinès. A més, ja caço algun caràcter xinès d’aquells tan xungos. Tot un mèrit no us penseu.
Pel que fa les estones d’oci a la capital he descobert un parc relativament a prop de casa (30 minuts en bici (per cert m’he comprat una bici és el que fan els aborígens i jo m’intento adaptar) on els xinorris es reuneixen per jugar a bàsket i fer el “jugon” per les pistes. Són força dolentots però de tant en tant trobes algun 3x3 interessant. A més com que fot una calor del cagar sues com si fessin 3 maratons seguides. I tots volen jugar amb tu perquè ets estranger i els fa gràcia!
També m’he adaptat a l’esport nacional: el Ping Pong (que es diu així per reproduir fidelment el soroll que fa la pilota quan rebota sobre la taula. No sé, per si no ho sabíeu). Haig de dir una cosa ... nosaltres, els occidentals, juguem a P I N G P O N G, els xinesos juguen a PINGPONGPINGPONGPINGPONG. Amb això vull dir que la velocitat a la que es mou la piloteta en aquest país és inversament proporcional a la del meu Twingo accelerant de 0 a 100. Quan vaig arribar a la zona de ping pong amb la meva amiga Lin Lin em va dir que la gent allà era molt bona i jo vaig pensar ... - No serà tant... i llavors una iaia que perfectament podria ser la versió xinesa de la meva àvia se’m plata a l’altre banda de la taula i em diu que vinga, que juguem una estona. Jo per dins pensava – Home us heu passat de llestos; els occidentals no som tant bons com vosaltres però no em porteu a La Pasionaria per fer uns tocs. Tot desmoralitzat per com infravaloraven el meu nivell, em poso a jugar i la iaia dels ous fotia unes cleques a la pilota que ni la veia passar. Booooom, Que quieres café o leche ?? Aquella dona no s’aguantava els pets però jugava a ping pong a nivell olímpic. Al final vaig aconseguir agafar una mica el ritme i va ser divertit ... la gent tenia curiositat per jugar amb mi ja que era l’únic lao wai (la manera com els xinesos denominen els estrangers) i vaig acabar rebentat. No sabia que el ping pong et pogués deixar així de fet caldo. Després d’una hora i mitja jugant a 2 metros de la taula, per la velocitat de la bola, vaig suar la samarreta com un campió ! Fins i tot La meva amiga Lin Lin que deia que no en sabia gaire em donava molta guerra ...
Bé en aquest punt arriba el plat fort de l’e-mail ... la visita del Barça a Beijing !!! Com sabeu la gira asiàtica dels blaugrana passava per la capital de la Xina així que jo no podia faltar a la cita com a periodista que, teòricament, sóc. Els mitjans estàvem convocats a la roda de premsa de presentació a la una hora xinesa (les 7:00 hora catalana) al Westin Hotel on s’allotjaven els jugadors i la directiva. El primer que em va xocar és que havíem de pagar 50 € per acreditar-nos com a periodistes!!! No és normal pagar per fer la teva feina ... al final resultava que algun xinès s’havia passat de llest i es volia pagar les vacances a costa dels pobres periodistes que venien de l’occident mitjà. Al final el responsable de premsa del Barça va calmar les coses i ens van tornar als diners a tots els periodistes en acte de servei. A la roda de premsa en Rijkaard tenia una cara de son impagable i devia pensar – Que cony faig a la Xina si podria estar de torrant-me en una platja de la Costa Brava? Va contestar amb monosíl·labs les preguntes dels periodistes xinesos i va anar a dormir una estona més, a veure si se li passava l’empanada que portava a sobre. Entre la roda de premsa i el següent acte vaig aprofitar per veure l’ambient que es respirava davant de l’hotel on un grup de xinorris esperaven ansiosos la sortida d’algun jugador o personalitat per fer una foto o per aconseguir un autògraf. La seguretat al voltant de l’hotel era digne de caps d’estat! Polis, seguretat privada i jo crec que fins i tot havien dut algú de l’exèrcit per protegir l’expedició blaugrana. Jo crec que hi havia més polis que fans però a la Xina aquest grans events funcionen així.
Mentre els fans esperaven fora al hall de l’Hotel es preparava el següent acte. En Ronie, en Zambrotta i en Dos Santos anaven a inaugurar el que seria la botiga Nike més gran de la Xina a la zona comercial de Pekín. Mentre esperàvem en Dos Santos, vaig poder intercanviar impressions amb en Ronaldinho i en Zambrotta i fora de micròfon em van dir que la Gira Asiàtica els dona una mica pel cul i que estaven una mica cansats del vol i les parides que els fan fer per orient. Així que ràpidament quan estaven tots tres llestos, els van pujar al bus i cap al centre de la city!. Jo vaig afer allò tan guay de les pelis de pujar al taxi i dir
– Seguiex aquell cotxe !!!
Ja els seguíem ja, però resulta que el govern de Pequin havia tallat l’avinguda principal de la ciutat perquè passes la comitiva del Barça i clar, vam haver de donar una volta de collons amb el taxi ja que encara no tallen les avingudes principals per quan hi passo jo.
Van inaugurar la botiga juntament amb en Liu Xiang, un atleta xinès que juntament amb en Jackie Chang, Confuci i en Yao Ming són les celebritats xineses més conegudes arreu d’aquest gran país. I després d’això entrenament al Feng Tai Stadium a l’altra punta de Pekín on uns 2500 afeccionats xinesos (enxufats pel govern ja que l’entrada no estava a la venda del públic) gaudien de l’entrenament i cridaven histèrics BAA SA, BAA SA, BAA SA que com us podeu imaginar és com ells denominen el que nosaltres coneixem com a més que un club.
L’endemà poca cosa ... entrenament pel matí al qual no vaig anar perquè era molt d’hora i per la tarda nit una gala-sopar benèfic on en Laporta l’entrenador, l’Eto’o i en Xavi van compartir taula amb els governants de Pekín, governadors d’altres províncies i personalitats olímpiques diverses. Els periodistes després de passar una calvari per acreditar-nos pel sopar, ens van donar una sala adjunta sense taules ni aire acondicionat, apartada de la gala i sense menjar on seguíem la cerimònia que retransmetia la tele pública en xinès, és clar !! Tot una experiència. La Gala era per recaptar fons pels nens xinesos discapacitats i la veritat és que a tots se’ns van posar els pels de punta quan l’Eto’o va sortir a fer uns tocs amb un nen ... que no tenia braços ... Tela !! Momentos duros!! Segons em van comentar fonts oficials (és a dir el Sr. Sala i “Marin”, que aquell dia lluïa una fantàstica americana turquesa fosforito amb motius florals ... també lluïa la seva xicota de la meva edat) es van recaptar més d’un milió i mig d’euros que (esperem) seran destinats a projectes esportius per nens amb algun tipus de minusvalia.
Bé, l’endemà era el dia del partit i des de l’hotel del Barça fins l’estadi vam trigar una hora i quart a arribar ja que a les rodalies de l’estadi el trànsit estava impossible ! Un cop a dins, la zona de premsa estava en el lateral d’un gol i no es veia com ho veu en Puyal des del camp nou precisament. El partit ... més avorrit que un discurs del Montilla sobre política agrària a la Conca de Barberà. No veia un partit tan avorrit des que un dia fent zapping vaig enganxar un Getafe – Recreativo de Huerva. Després a la roda de premsa (on ens vam haver de pegar amb el polis per entrar) ho justificaven per la calor i el jet lag ... I una merda !! Com no es posin les piles no guanyem ni la Copa Catalunya aquest any!!
Ah, quasi se’m oblida, el dia 5, el del partit del Barça va ser el meu aniversari ! Una vegada més s’agraeixen els múltiples missatges i felicitacions que vaig rebre de part de tots i totes ... Els que no em vau felicitar ... la gran majoria ... suposo que us perdonaré tard o d’hora, però esteu a la llista negre i això no és bo ... que no us trobeu el cap d’un cavall al llit o un parent mort en estranyes circumstancies ofegat al riu Francolí ... Esteu avisats !! Per cert, accepto regals col·lectius a finals de setembre quan torni ...
Ja acabo !! només dir-vos que aquest e-mail està essent escrit des de Haikou, a l’Illa de Hainan, el punt més al sud de la Xina tocant a Vietnam i Laos. Clima tropical i la vegetació com a la peli de Rambo però sense els Charlies, ni l’Stallone amb la cinta vermella. Estic a casa una amiga meva de nom Zhang Lei en un apartament de puta mare a la capital de l’illa ... de moment això és tot el que puc dir ... al següent e-mail rebreu més notícies sobre el viatge a Hainan i el que ha donat de sí la meva visita al clima tropical. Només en una dia ja podria omplir una pàgina sencera d’anècdotes però això ... és una altre història.
Per acaba l’e-mail d’avui faré un especial dedicat als preus i el cost de la vida de la secció ... !!!!!!!!!!!!!!!!
Sant Cugat no és Beijing !!!!
Ø A Sant Cugat dinar de menú cada dia al lloc més trapero et pot costar no menys de 8 €.
Ø A Beijing dino i sopo cada dia la restaurant i no em gasto mai més d’1€. El dia que tens la màniga ample et gastes 4 € i et sents com qui despilfarra la pasta.
PS: porto més d’un més a la Xina i encara no he cuinat ni un trist ou ferrat.
Ø A Sant Cugat un cafè amb llet val 1’20 € (penseu que és Sant Cugat i som pijos i tot això.
Ø A Beijing el cafè està considerat un bé de luxe i als bars que en tenen (una minoria) el preu no baixa mai de 3 € (és a dir el preu de 3 dinars al restaurant.)
Ø A Sant Cugat la disco més pija té uns WC decents i mitjanament nets.
Ø Beijing fins i tot la disco més pija encara té la comuna ... aquell forat a terra on has de fer punteria i que a Sant Cugat només es recorda al Bar Catalunya. Pels nois cap problema ... a les noies no els agrada gaire.
Ø A Sant Cugat no tenim ni Starbucks, ni KFC, ni Pizza Hut però sabem que aquests llocs són la peste i no els trepitjaries tret que fos un cas de vida o mort.
Ø A Beijing els Starbuks, els KFC, i els Pizza Hut estan considerats llocs de glamour i classe. Menjar-se una pizza al Pizza hut i beure una merda de cafè americà vomitiu al Starbucks és senyal de bona classe social i elevat poder adquisitiu.
Ja sabeu amics ... Sant Cugat no és Beijing
Sigueu bons nens i nenes !! Fins aviat
No hay comentarios:
Publicar un comentario