jueves, 26 de marzo de 2009

Xin Jiang: neu, ètnies i pinxos de carn

Dues paraules.新疆。XIN JIANG. En xinès vol dir nova frontera i és el nom de la província més gran del país. On és el Xin Jiang? Al nord del Tibet. Al sud de Sibèria. A l’est de l’Afganistan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan i el Kazakhstan i a l’oest de Mongòlia i la Xina interior. Divertit oi? Imagineu-vos quin caldo de cultiu s’hi cou allà! I no és per menys. El Xin Jiang és una “regió” amb un territori equivalent a 3 Ejpanyes on hi conviuen 20 milions de persones de més de quinze ètnies diferents algunes de noms que no tinc collons de pronunciar. Per si fos poc el Xin Jiang té encara alguns récords més. Urumqi (乌鲁木齐en xinès) (pronunciïs U-rum-txi en català i Wu-lu-mu-chi en xinès) és la capital de la gran província i té la peculiaritat de ser la ciutat del món que més lluny qualsevol mar o oceà (vaya, vaya ahí tampoco hay playa). El xiringuito més proper està a uns 3000 km de distància. És complicat agafar el Twingo i anar a fer uns beach-volleys a la sorra ... però tenen desert. I un altre dels récords és ser el lloc més calurós de la Xina a l’estiu (45ºo 50º són el pa de cada dia) i dels més freds a l’hivern (-20º o -25º no fan servir el congelador i estalvien pasta més que amb el carnet jove). El seu nom històric és Turquestan però la Dinsatia Qing va passar-hi la mà per sobre i va posar-li el nom de "nova frontera". La nova frontera occidental de la Xina Qing.



I per acabar la introducció a la magnifica zona diré que, lògicament, sent un lloc tan concorregut per gent tan diversa hi ha moviments secessionistes similars als del Tibet però sense Dalai Lama ni Richard Gere. Concretament la ètnia majoritària són els Uygurs a qui amb molt de carinyo anomenaré Iugurs per facilitar la comprensió i la pronunciació dels catalanoparlants. Els Iugurs (com els tadjiks, els kazhaks, els Uzbeks i els kirguizs) segueixen els dictats de l’Alcorà amb diferent grau de devoció i fe. (A l’Afganistan ja són tots protestants i celebren Acció de Gràcies i Halloween).


I ara que ja sabeu molt sobre aquesta bella i misteriosa “part” de la Xina comença el relat pròpiament dit. Com segurament heu endevinat el JR ha anat al Xin Jiang a fer el Tintin una setmana d’aquestes que tenia morta. I per què? Doncs perquè tenia allotjament gratis, és clar! Feia fred a Beijing quan ja fa uns mesos vaig conèixer en una nit de bohèmia i d’il·lusió al Kai dues noies xinjiangeses, és a dir del Xin Jiang. Molt bona gent. La seva carta astral els va recomanar tornar a la seva mare pàtria al febrer i amb la hospitalitat i el “talante” que caracteritza els xinesos em van convidar a passar unes petites vacances a la seva vasta terra. Jo, com que sóc un jetas, vaig dir ràpidament que sí i vaig comprar bitllets d’avió.


Barcelona-Hèlsinki: poc més de 3 hores. Beijing-Urumqi: quasi 4 hores!! O sigui lluny. Vaig arribar un bonic vespre a Urumqi i la meva amiga Maria (pronunciïs Ma-ri-ya) m’esperava a l’aeroport llesta per ensenyar-me el bo i millor de la seva ciutat. La Maria és de la minoria ètnica del Kazakhstan i la pel·lícula Borat no li va fer puta gràcia. Quan la vaig conèixer vaig tenir la mà esquerra de no dir-li “He he he com Borat” i possiblement per això li vaig caure bé. (el 83,7% de la gent a qui li diu que es mig kazakha mencionen la pel·lícula). Bé, era hora de sopar i el seu germà gran, de nom Zhuman (pronunciïs Juman), ens esperava en un restaurant de cuina local per convidar-me a tastar les delícies locals. Allà ens vam reunir amb l’altre amiga meva, la Maya (pronunciïs com l’abella). La meva amiga Maya és de la minoria ètnica Hui, també musulmans però no tan nombrosos com els kazaks (quasi un milió i mig). L’especialitat local era pollastre picant amb nan (pa torrat) i salsa picant. Deliciós si no fos perquè a la segona mossegada la meva llengua volia marxar de la boca d’escaldada que estava. I com era divendres vam sortir de festa. Festa = local petit ple de taules on els xinesos (i els iugurs i els kazakhs, i els uzbeks ...) s’asseuen compren una ampolla de whisky barat i el barregen amb te verd. Festa = no es balla. Només es beu i et fas el guai perquè tens una taula plena de whisky i ampolletes de te verd. Vist el fracàs vam anar a dormir.


L’endemà les meves amigues em van portar a fer un vol i vaig comprovar que Urumqi és força lleig. A més els xinesos (quan dic xinesos vull dir xinesos d’ètnia Han, la majoritària a la Xina) han intentar xinitzar la ciutat i “netejar-la” de símbols iugurs.



Però hi ha encara moltes zones iuguritzades on et sent realment en un altre país. Gran Basar, mesquites, bigotis i ...



BURKA ! Doncs ja ho veieu. Segons el nivell de paranoia islàmica dels marits xinjiangesos les seves dones porten el cabell tapat, el cabell i el coll o directament tot el careto !! Tots hem vist burques a al tele però en directe sobten, us ho asseguro.


Aquell dia en Zhuman em va voler mostrar les meravelles del menjar del Kazakhstan i no vaig poder negar-m’hi. El plat consistia en un magnífic sofregit oliós amb fideus, molta seva i carn de cavall (sense picant). DELICIÓS ! Vaig devorar el cavall com si fos el meu últim àpat a la Terra. El més curiós és que quan els vaig dir que a Hunan havia menjat gos van fer una cara de fàstic que no vaig comprendre. Ells podien menjar cavall però era estrany menjar gos ... qui els entengui que els compri.



I ara ve la part divertida del post... Un amic de la meva amiga Maria tenia dos tickets de sobres per una nova activitat que jo mai havia practicat abans: Esquiar! Una vegada més gratis! Així que l’endemà cap a l’estació d’esquí. Jo havia sentit moltes llegendes urbanes sobre el tema esquí. Fes cunya, el remuntador fa mal als ous, baixar del telecadira és ciència ficció ... però mai vaig entendre de què parlaven. A més, tenia entès que esquiar és una activitat força pija. Però estàvem a la Xina. Allà no hi ha forfets o entrades amb estúpids noms francesos. Vas, pagues a la porta i esquies. Punt. Us estareu preguntant pel lloguer del material. Jo també estava preocupat així que li vaig preguntar a la Maria on llogaríem els pantalons, el gorro, les ulleres, els guants, l’anorak (NordFace) les botes i els esquís i es va posar a riure. Jo no entenia res. No necessitem tot això, va dir. Però com que jo no sabia res del món de l’esquí vaig callar. A la Xina no calen la meitat dels luxes occidentals que hi ha a Baqueira o La Molina.

Esquís: talla única.
Pals: talla única (és a dir curts).
Pantalons impermeables (he he he) texans i a callar.
Abric: el que portis a sobre en aquell moment.
I les pistes no són de colors com a casa: hi ha tres tipus. Facil, mig i difícil.
I prou.

Per sort tenien botes de la meva talla i no eren universals com els esquís. Vaig comprar-me unes ulleres de sol per un euro i mig i em vaig posar unes orelleres que li havia xoriçat al Guillem. Allà estava el JR caminant com Robocop amb aquelles botes d’astronauta amb els esquís sota el braç disposat a trencar-se el coxis esquiant per 1r cop.




Per prudència vaig començar per la pista fàcil. Primer el telecadira em va donar pel cul i quasi em quedo a viure allà perquè baixar era realment difícil. Però ho vaig aconseguir i vaig baixar la pista fàcil sense problemes. No vaig caure. Un visca per mi mateix! (visca!) Estava eufòric. Esquiar era fàcil. No vaig ni haver de fer la misteriosa cunya. Vaig agafar la Maria per banda i li vaig dir anem a la difícil que això és cosa de nens. El telecadira em va tornar a donar pel cul i deu minuts després estàvem tan amunt que podia veure el Monestir de Sant Cugat des del cim d'aquella muntanya. La baixada no era cosa de broma i jo estava acollonit. Però ja m'haviaf et el matxo dient que anessim a la pista difícil. Era tard per penediments. Vaig tancar els ulls i vaig llançar-me al buit. Als dos segons tenia una cama a cada cantó de la pista i els meus dos esquís baixaven sols sense mi. Fracàs! Vaig trigar uns trenta minuts en baixar aquella muntanya maleïda. És molt difícil posar-se els esquís en una baixada del 15% d'inclinació si mai has esquiat abans. Amb blaus per tot el cos vaig aconseguir arribar abaix de tot i vaig decidir deixar de fer-me el xulo i anar al nivell fàcil.


Vaig aprendre la cunya dels ous i a girar. Quan em vaig sentir segur vaig provar el nivell mig i quan ja vaig veure que tenia la cosa mig dominada vaig decidir tornar a la pista maleïda. No negaré que vaig menjar neu unes quantes vegades però vaig acabar dominant el tema. I que guai quan vas tot flipat amb la melena al vent, controles l'equilibri i no et caus cada vegada. Esquiar mola.

L'endemà quan em vaig llevar tenia tiretes (agulletes pels de Barcelona) fins i tot a les pestanyes. No podia moure els braços i el meu quadriceps femoral podia ratllar diamants de dur que el tenia. Vam passejar per la vil·la veïna on vaig poder interactuar amb els pagesos locals i mostrar-los com, una vegada més, m'havia adaptat al lloc imitant el look local !


Aquest bon home s'havia passat la vida portant xais de prat en prat. I la seva feina és sens dubte crucial al Xin Jiang perquè com bé sabeu l'Alcorà prohibeix menjar llonganissa, fuet i sobrassada de Mallorca. Degut a la barreja cultural i ètnica els restaurant dels xinesos han posen 汉餐 a la porta que vol dir "menjar han" (tenen pernill ibèric, xoriço i fuet Casa Tarradelles) en canvi els restaurants musulmans serveixen només "menjar hala" i posen 清真 en un lloc ben visible. 清真 vol dir net i pur i és la seva manera de dir que en aquell lloc no cuinen res que tingui porc i no usen materials o gent que hagin estat en contacte amb aquest animal. És un tema seriós! I és per això que el menjar més tipic del Xin Jian és el 串. El caràcter s'explica per si mateix. Chuanr vol dir "pinxo de carn". Si us hi fixeu bé ... 串... veureu un pinxo de carn de xai. El veieu? No? Doncs aquí en teniu uns de veritat !


Un bé d'Alà pel paladar. Els pinxos de xai combinats amb els sofregit de fideus amb mongeta tendra, tomàquet i més carn de xai van ser la base de la meva dieta aquella setmana.

L'endemà totes les meves amigues estaven ocupades amb les seves feines de professores d'anglès. Em vaig llevar pensant que seria un matí avorrit però quan vaig mirar per la finestra vaig veure que estava tot blanc. Em vaig calçar les botes vaig agafar la càmera i vaig començar a disparar a tort i a dret.





Era curiós descobrir com aquella gent passaven la meitat de l'any tapats per la neu i estaven totalment habituats a conviure amb ella. Era el seu paisatge habitual durant sis mesos. Aquell mateix dia, però, acabaríem anant a petar a un lloc ben diferent. Bus borreguero i per quatre xavos anavem a Turpan (吐鲁番 en xinès ... pronunciïs Tu-lu-fan). Ens anavem allunyant d'Urumqui i la neu anava desapareixnet progressivament. En poc més de dues hores vam arribar a Turpan vam dinar uns 串. Als afores era on hi havia la majoria de punts interessants de la zona. Estàvem al bell mig de la famosa Ruta de la Seda. Segles enrere comerciant de tot Àsia traginaven mercaderies des de Xina i Japó i passant per Urumqi i Turpan passaven els trastos a altres comerciants que les duien fins la ribera del nostre estimat Mediterrani. Vam arribar a una vall similar al Gran Canó del Colorat i em vaig aturar a meditar.


Quin lloc tan especial ... Quantes coses per descobrir en aquella zona ... Què diferent era la gent del XinJiang ... Per què la Xina s'empenyava en ser tan rígida amb els territoris "problematics"? Taiwan, Tibet, Xin Jiang ... Que tenia aquella àrida terra que la feia tan valuosa a ulls xinesos? Sortint d'aquell paradisíac paratge vaig veure la resposta amb els meus propis ulls.



Com molts dels països que acaben en -tan el Turquestan té petroli. I, és clar, per molts iugurs que es queixin el Xin Jiang no deixarà de ser una "Regió Autonoma" (el mateix ràgim que té el Tibet i la Mongòlia interior). Tema de pes el petroli. Suposo que en Hu Jintao ja s'imagina a la minoria de yihadistes que corren per aquelles terres apoderant-se del petroli de la zona i organitzant una guerra santa a Tian'anmen o tirant a terra els gratacels de Shanghai. Millor tenir els iugurs a la neverano fos cas que s'escalfin i es tornin amargs.

La visita turística no va acabar fins que vam visitar una ciutat de pagesos anomenada 土欲狗 Tuyugou. al mig del no res aquella gent plantava raïm i menjaven arrós amb pastanaga tot l'any. Devia ser especialment dur a l'estiu estar allà a 50º. Sort que llavors estavem a uns agradables 20º.


Abans de marxar d'allà havia d'interactuar una mica més amb els autòctons. Vaig veure la oportunitat ideal quan vaig trobar-me un home que tocava un estrany instrument semblant a uns guitarra. Vam intentar xerrar però no parlava xinès, només iugur. Vist el nostre fracàs comunicatiu vam decidir tocar junts amb la indumentària tradiciaonal (barret)



Quina química !!! Erem com els OBK del Xin Jiang. Com els Estopa del Turquestan. Vam cantar Viatge a Itaca, l'Empordà i Pareules d'amor. Després em vaig engrescar i vaig voler provar l'estrany instrument que tocava aquell bon home i la cosa va pujar de to.



Ens vam desmelenar i vam tocar hits com Vivir así es morir de amor, Cadillac Solitàrio i Sufre Mamon. Ens van demanar bis i vam acabar amb Cannabis d'Ska-p ... ja sabeu "no hay chinas, no hay chinas hooooy!

Amb una gran tristesa al cor vaig agafar l'avio de tornada. Em vaig quedar amb la sensació d'haver vist poc. Tenia ganes d'explorar més però no tenia temps. Serà qüestió de tornar-hi en una altra temporada.

I això és tot. Llarg eh? Us foteu. La mida sí importa !!

Ara teniu un especial ...

Sant Cugat no és Urumqi !!!!!!!!!

- A Sant Cugat no neva massa però fot un vent de collons que s'emporta mig bosc.
- A Urumqi una nevadeta de no res té dos pams de gruix i passa cada dos per tres durant 3 mesos.

- A Sant Cugat si es passeja un ciutadà fosquet d'origen incert possiblement marroquí o indí gran part de la ciutadania canvia de vorera ... per si de cas. No fos cas que ens barregessim massa ...
- A Urumqi cada persona té un to de pell diferent i si s'haguessin de canviar de vorera per cada ciutadà "diferent" que veuen seria el lloc del molt amb més atropellaments.

- A Sant Cugat si vols anar a esquiar prepares els estris durant setmanes i vas a comprar material (mai al Decathlon que és de pobres) per estar lluent com si t'heguessin rentat amb fairi.
- A Urumqi es decideix anar a esquiar a la sobretaula bebent te amb llet. Trigues una hora en arribar i esquies "con lo puesto" per menys de 6 euros si vas al vespres d'un dia laborable. Xin Jiang mola!!

I finalment ...

Els Iugurs de la setmana !!!!!!!!!!!!


No, no és la nena de la bici ... ella conserva una mica d'estil !! Són els cutres del darrere que porten aquesta espècie de pot d'olives amb 3 rodes. Jo tinc un Twingo (cotxe de l'any l'any 1994) però ells són molt pitjors !!!

12 comentarios:

Anónimo dijo...

Quina manera de riure... tens molt estil esquiant, però... et desafio a baixar alguna pista pija dels prineus catalans, ho he de veure ambe ls meus propis ulls...
Serà l'últim post q penjaràs?? espero q en fagis un per finikitar bé les teves aventures orientals!

Petons!
*eli*

JR dijo...

Tranquila Eli que hi haura mes blog abans de la meva retirada definitiva.

No se si bixar pistes pijas de colors sera el mateix ...

Es pot esquiar amb texans a La Masella?

Sergi Marzabal dijo...

NO se que m'ha impressionat mes.... les àrides estepes de l'asia central, la teva pose metalica amb l'estrany instrument, o el teu abundós fredymercurià i simptomàtic bigoti.....

bigoti...canvis d'acera.... ens estas donant un misatge entre linies JR?

Sergi Marzabal dijo...

de tota manera res no expliques del perque hi ha tantes cases amb teulades blaves.....

Anónimo dijo...

oooooh!

fuyuaaaaan! maitáaaaannn!(tot això després de menjar uns bons chuanrs...)

increible el look! et desafio a vendre roses amb aquest bigoti! eli, no entenc com no has comentat res de les pintes del teu germà, no li ensenyis les fotos a la vostra mare...

visca boratlandia!;)

Unknown dijo...

Vaya animal... esquiar per primera vegada a la Xina i sbtot amb TEXANS!! No sé com no vas pillar una pulmonia d'espant...

Mític el Sr. de la guitarreta i tu amb la diadema vermella, el barretet, el bigoti i les ulleres de sol tocant el tambor...Déu n'hi do...Quan siguis famós enviaré les fotos dels teus inicis a la tele...

Per cert, has vist que la dona del burka duïa uns bons talons?

Gran post si senyor!!! He rigut molt...un visca pel JR (visca!)

Xavi

(Pel post final podries disfressar-te de Borat i donar un vol per Beijing aviam si et detenen)

Anónimo dijo...

JR, quan et tornarem a tenir per terres catalanes? Ja sé que Sant Cugat no és Urumqi i que no és el mateix fer el iugur a Xina què fer el iogurin al Bohèmia, però el nostre poble tampoc està tan malament no? A més, ara que s'acosta l'estiu a la platja d'allà només hi trobaràs "burkinis"... Ens veiem aviat company!

Anguita

Bon Salvatge dijo...

Valga'm!!! He de dir, JR, que com a cronista de viatges estàs fet un fiera... i les teves aventures són decididament molt més interessants que les del Tintín. Em disculparàs, però el bigoti et fa molt Borat (els meus companys de pis hi estan d'acord).

Records i segueix penjant lletres orientals, que s'agraeixen de llegir!

JR dijo...

Buf quants comentaris quina ilu !

Anem per parts.

Sergi:
M'agraden les dones. Molt! El bigoti era (i remarco el temps verbal en passat) per acostar-me a la cultura local. No va colar em seguient veient com un Guiri ...

No tinc una resposta logica al tema de les taulades blaves ... mai havia vist Urumqi des del espai...

Anonim:
El bigoti ja no hi es i a Catalunya no crec que me'l deixi creixer. Tinc poca reputacio i orgull pero me'n queda una miqueta. I crec que ja es trad la mama ha vist les fotos!

Xavi:
No crec fer el Borat per BJ sigui una bona idea pero ja he anat de cantant de Kiss i de William Wallace aixi que seria fins i tot 'normal'.

Anguita:
Tranquil que aviat estare fent el 'iogurin' per la Bohemia com es tradicio a la nostra terra. I per veure 'burkinis' sempre em tindreu a punt. (ara que hi ha gent que dubta de la meva heterosexualitat haure de fer-me el matxo una mica ... puto bigoti no ho fare mes !

Josep Maria:
Gracies pels anims! Haig de reconeixer que em vaig esmerar molt amb el look local pero no parlar iugur no ajuda a comunicar-se. Hi haura mes lletres orientals no pateixis.

Anónimo dijo...

Joan Ramon, voltes més que el willi fog, cada post és millor que l'anterior jeje

Sobre el tema bigoti, et costarà molt fer-nos oblidar aquesta imatge... la similitud amb borat molt ben trobada i el repte del company encomiable. Volem un Borat català i aquest has de ser tu!!

Per cert, tornes per liderar la màfia de les roses no?

ja diràs patriota

Anónimo dijo...

per cert, aquest era jo, el Roger (rubineng orgullós de ser-ho)

JR dijo...

Roger (rubinenc orgullós):

En aquest post no he criticat Rubí!
Estaràs feliç, eh?
Aviat hi haurà més aventures pel sud ... intentaré ser millor que al Xin Jiang però no serà fàcil.