London by a new Londoner

Companyes, companys i familiars !

Ja fa mig més que visc a London i començo a veure el bo i el dolent d’aquesta ciutat. Començarem pel dolent perquè em ve de gust, ok? Doncs d’entrada London està ple d’anglesos i això es nota. Gent poc amable, esquerpa i desconfiada. A London els citizens van a la seva bola i els és igual si no saps trobar un carrer perquè ets un city-novato o si se t’està morint la germana i no la pots dur a l’hospital. Ells seguiran el seu camí i passaran de la teva cara perquè estaran massa ocupants amb la seva estressant vida de i la puta hora del te (mite que, de moment desmantello ... no he vist ningú prenent te encara). Bé deu haver-hi anglesos bona gent i amables com segur que també deu haver-hi algun gorila calb o algun camell sense gepes. Exemplars estranys n’hi ha pertot.

Ah i parlant de coses estranyes ... el dia que totes les línies de metro funcionen a la perfecció a London s’hi fa festa major i tiren petards. Com sabeu hi ha 13 línies de metro que connecten la ciutat de punta a punta però a vegades has de fer tants transbords que no t’has donat compte i ha passat mitja hora i has tornat al punt d’origen. A més cada línia té un coloret i un nom i et fas la pitxa un lio per aprendre’t el mapa. I llavors ve el més curiós: hi ha parades que tanquen a certes hores del dia i no et deixen entrar però sí sortir. Com no podia ser d’altra manera la del costat de casa tanca de 7.45 a 10.30 és a dir en hora punta, per putejar bé el personal. Solució caminar 5 minuts fins la següent que sí està oberta però entre 7.30 i 8.00 hi deuen passar uns 3 milions de persones. i després fes cua a l’andana per esperar el metro. Sí heu llegit bé, pots arribar a estar esperant 2 metros o més per entaforar-te allà dins i viatjar pitjor que una anxova de llauna de conserves.

Tema dutxa. Sé que esteu preocupades i preocupats per les meravelloses aventures del JR a la dutxa. Doncs, sento decebre però el tema no ha millorat gaire. La casera, una polonesa molt eixerida, va canviar la manega de la dutxa i ara em puc posar dret i m’arriba el telèfon de la dutxa per sobre del cap. Bé! Pensareu. Doncs no! A dos metres d’alçada l’aigua no hi arriba i el rajolinet minso que raja no ofegaria ni una puça que es deixés caure, despistada, per la dutxa. A més aquestes 4 gotetes que cauen estan fredes. London és una ciutat per gent baixa. Com que haig de rentar-me la melana i em cal aigua calenta per fer-ho, he hagut de tornar a instal·lar el tamboret a la banyera. A l’alçada de Liliput hi raja més aigua i més calentete. Solució: ara em torno a dutxar assegut. Em segueixo sentint com un usuari de la llei d’ajuda a la dependència però sense que ningú m’ajudi, a sobre. He guanyat amb una cosa però. Ara puc posar el tamboret més lluny de l’aixeta perquè la mànega és més llarga. Qualitat de vida.

Bé, és igual, tant parlar de les coses dolentes m’oblidava de les bones. London té una vida interna que batega com un cor amb taquicàrdia. Musicals, pubs, grans parcs, arquitectura, discos, teatres, museus, mercats, cines, botigues i uns 400 diaris gratuïts que gent d’origen poc anglès reparteix a cada cantonada de la ciutat. I la birra, gloriosa birra que nodreix els paladars, i fa esvair l’estupidesa anglesa dels habitats de London.

Una altre cosa bona és viure al centre. Tot i la loteria del metro en un plis-plas et plantes a tot arreu i jo visc a 3 parades de Westminster, 3 parades de la feina, 4 de Piccadilly Circus (+ 1 transbord) i 4 més de Trafalgar Square (+ 1 transbord). És a dir en un quart d’hora em planto allà on vull, així patapam, a cop de metro.

Doncs això, que no em queixo (un altre dia parlaré de diners ... i llavors sí em queixaré i se sentiran els renecs fins i tot a la meva última residència a 2 parades de Tian’an men, a Pekín. El que deia, que no s’està del tot malament. A més amb la Laia combinem molt bé les taques domèstiques i nodrim la setmana amb sortides a pubs i excursionetes a la perifèria londinenca. El dia de reis, que ja queda lluny, vam anar a Brighton i aquest dissabte anirem a Canterbury a fer els guiris. Així fugim de la voràgine de la city.

Després està el tema de la feina que ja sabeu que és una tota una experiència religiosa. Ara ja em començat a partir els horaris amb la Laia i aquesta setmana em toca entrar a les 6.00. Sí, les 6.00, no les 18.00, no, les 6.00 ante meridiam. Ni els brokers més malalts s’aixequen tant d’hora per jugar a la borsa. Però és el que hi ha. D’alguna cosa em de menjar i les birres no es paguen pas soles. En general de totes maneres la canlkhfvñqqqqvbçççç ...

I fubhvq`´oç1p3qj你还kf要学习ofn51
西班oknj´n牙语nbmçv12O$^gkv,2t4`学习bojan kirkik

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in > Hola. No tinc molt de temps. Els guardes em vigilen. Saben que faig servir l’ordinador per motius extralaborals i això pot comportar sancions molt serioses. Us narraré ràpidament unes dades sobre la seguretat dins l’edifici de Tibi Lumper. Són les 6.00am hora d’entrar a la feina. Dos homes grossos, grassos, de color em saluden amb les seves dents blanques. Morning, Sir. Morning contesto capcot, enlleganyat. Del coll em penja tot el que sóc jo a l’empresa. El meu badge m’identifica, em dona el meu número i xip a Tibi Lumper. És la meva personalitat. També em permet accedir a les instal·lacions tot fent lliscar la meva acreditació per un scàner. Pujo les escales mecàniques. Un altre home gras, gros, de color em mira amb cara de pocs amics. Són les 6.01am. Escodrinya el meu pit fins que veu el meu badge i llavors diu: Morning, Sir. Morning, contesto, atabalat, gris. Al hall hi ha “la cuina”, de la que ara no tinc temps de parlar. Abans d’endinsar-me a la meva zona de treball, al llindar de la porta un home gros, gras, de color em mira fixament amb posat seriós. No em mira als ulls; mira si per sobre del l’abric sobresurt el meu badge. El veu, somriu amb les seves dents blanques i em diu Morning, Sir. Morning contesto amb desídia. Ja he passat els 50 metres que em separen de la meva taula. Són les 6.02am. Els meus superiors ja fa estona que hi són. No em saluden, no em diuen: Morning Sir. Només se senten dits enèrgics que aixafen tecles d’un teclat de colors. Només aixequen el cap per mirar una de les 4 pantalles planes que tenen al davant. Deixo l’abric, em trec el barret, m’assec. Toco el ratolí i les 4 pantalles s’il·luminen i una finestra em demana el meu nom i el meu password. El meu nom és /jrago/, el meu password no us el puc revelar, em posaria en seriós perill. Name accepted. Les 4 pantalles canvien de color, ara són blau cel. Contrasten amb la negror del cel de nodnoL. Són les 6.04am. Haig d’afanyar-me. Clico a la icona de Tibi Lumper. Enter your name and password. Teclejo /jrago/ i introdueixo el meu password. Una finestra s’obre i em demana la meva identificació dactilar. Allago la mà dreta i poso el meu dit índex en un lector d’empremtes dactilars. Passen 10 segons. Un espiral es dibuixa a la pantalla de més a l’esquerra. És el meu dit índex sent escanejat. Finger print accepted. Welcome to Tibi Lumper /jrago/. Have a nice day, em diu la pantalla de més a l’esquerra. Les altres 3 s’han tornat de color negre i esperen ordres pacients, afamades. Són les 6.06am. Comença un nou dia a Tibi Lumper. /Jrago/ logging off >.