Familiars i amics
Visc a London. Ciutat cara. Ciutat gran. Ciutat cosmopolita Ciutat multiculticultural. Ciutat on els trens i metros funciones. Ciutat on la gent conduiex al revés (entre d’altres coses que fan al revés) i els autonusos són vermells i de 2 pisos. Ciutat amb 13 línies de metro.
Començaré parlant-vos del meu barri. L’àrea on visc amb la Laia (la meva companya classe, de pis, de feina i de viatge) es diu Southbank per la sencilla raó que està situada al sud del sacrosant Bank of England i també al sud del Tàmesis. Borough, el nom de la sub-zona on ens allotgem. És un territori tranquil, sense cotxes, ni massa botigues però prop de 2 línies de metro i dins la City (com mola dir que vius a la City ... la gent et mira com ooooh, vius a la City !!) (Nota de l’autor: la City és la zona 1 de London per la que et pots moure pagant només bitllets d’una zona al metro i al bus ... Estalvies pasta, mooolta pasta !!).
Vivim en un edifici una mica cotxambrós però acollidor (un eufemisme per dir que es cau a trossos). Si no sabés que estic a London em pensaria que estic a la ONU, a New York, ja que els meus veïns són negres, grocs, vermells, color de gos quan fuig i una mica de tots colors. És com l’arc de sant martí al teu edifici i el millor és que no he vist encara veïns blancs ( ? ) però dono fe que existreixen perquè pel carrer es veuen de tant en tant.
Visc a London. Ciutat cara. Ciutat gran. Ciutat cosmopolita Ciutat multiculticultural. Ciutat on els trens i metros funciones. Ciutat on la gent conduiex al revés (entre d’altres coses que fan al revés) i els autonusos són vermells i de 2 pisos. Ciutat amb 13 línies de metro.
Començaré parlant-vos del meu barri. L’àrea on visc amb la Laia (la meva companya classe, de pis, de feina i de viatge) es diu Southbank per la sencilla raó que està situada al sud del sacrosant Bank of England i també al sud del Tàmesis. Borough, el nom de la sub-zona on ens allotgem. És un territori tranquil, sense cotxes, ni massa botigues però prop de 2 línies de metro i dins la City (com mola dir que vius a la City ... la gent et mira com ooooh, vius a la City !!) (Nota de l’autor: la City és la zona 1 de London per la que et pots moure pagant només bitllets d’una zona al metro i al bus ... Estalvies pasta, mooolta pasta !!).
Vivim en un edifici una mica cotxambrós però acollidor (un eufemisme per dir que es cau a trossos). Si no sabés que estic a London em pensaria que estic a la ONU, a New York, ja que els meus veïns són negres, grocs, vermells, color de gos quan fuig i una mica de tots colors. És com l’arc de sant martí al teu edifici i el millor és que no he vist encara veïns blancs ( ? ) però dono fe que existreixen perquè pel carrer es veuen de tant en tant.
El pis està prou bé. Té les seves cosetes que no funcionen però suposo que com tots. Entre les principals mancances hi ha la zona de la dutxa. A veure, com us ho puc explicar perquè ho entengueu. El pis deu està pensat per gent de màxim 1’80 cm perquè la manguera de la dutxa no arriba a passar per sobre el meu cap. Provant de dutxar-me ajupit em va agafar un atac de ciàtica i vaig decidir canviar el mètode i optar per la solució cutre i pràctica ... posar una tamboret a dins de la banyera i dutxar-me assegut. Em sento una mica ... llei d’ajuda a la dependència però he aconseguit que l’aigua m’arribi al cap sense haver de fer posicions de contorsionista. Els meus ronyons estan de festa major.
Ups com m’he allargat amb el tema de la dutxa ... bé la feina va fent (que és una altre eufemisme per dir que anem de puto cul aprenent programes nous i un llenguatge que sembla el de les pelis del James Bond però ja us explicaré amb més calma quan pubgui i llavors
ñkjghñgjnvrqnbvórgbnhqvhkjfhñWKLGHÑ´Wogh´lghw´lkghnlrekgvnrvnn
ERROR IN MESSAGE
/Jra go/ logging in > Hola. Vosaltres no em coneixeu. El nom que m’ha estat assignat és /Jra go/ i el meu password no el puc revelar. Segurament coneixieu l’antiga versió de mi mateix, un tal Joan Ramon Armadàs que vivia a Valldoreix. Jo sóc la seva nova personalitat en hores de feina. Treballo a una ciutat de la qual no puc revelar però que anomenarem nodnoL. La meva feina es desenvolupa al districte financer en una empresa de la qual no puc revelar el nom però anomenarem Tibi Lumper. No us puc dir a què es dedica l’empresa però només us cal saber que està posada en tots els racons de l’economia mundial. Macro, micro, borsa, petroli, divises ... No us puc donar més dades ja que estic escribint aquest missatge d’amagat. A l’edifici on desenvolupo la meva activitat laboral hi ha càmeres per tot arreu i uns codis de seguretat i vigilància molt estrictes. No sé quant de temps podré estar escrivint sense ser detectat per un dels agents. Avui només un puc explicar com és la meva extensió. Estic a la planta segona d’un edifici de set pisos. Tot l’edifici, dissenyat per Norman Foster, pertany al senyor Lumper, que a més és alcalde d’una ciutat que té el nom en clau de avoN kroY. La meva taula, impersonal, freda, buida té un teclat de colors i 4 pantalles planes d’ordinador. Un lector d’empremtes digitals em deixa accedir al programa propi de Tibi Lumper i a partir d’aquí comença la meva jornada laboral. 9 hores x 5 dies = 45 hores setmanals. Pausa per dinar: indeterminada. Pausa pel cafè: inexistent. Pausa per fumar: aquí no es fuma ... es treballa. nodnoL és la capital d’un país seriós i no hi ha temps per banalitats. També hi ha un telèfon amb més botons dels necessaris i encara una altre pantalla més petita on surten imatges i dades macroeconòmiques. La meva extensió és la FSO2-180. Es diferencia de la de la meva esquerra per un sol número FSO2-181 i de la meva dreta també per un sol dígit FSO2-179. Amb això vull dir que a la planta 2 hi ha com a minim 181 extensions com la meva, amb les 4 pantalles planes i la mateixa buidor i impersonalitat. 4 per 181 = 724 pantalles. Miri on miri hi ha extensions com la meva i els treballdors interactuen moguts per una estranya sinèrgia que els empeny a desenvolupar les seves tasques, cada dia les mateixes, amb una desmoralitzant monotonia. Soroll de tecats, telèfons que sonen, tolons que repiquen i converses en idiomes estranys són l’ambient normal de la oficina. No hi ha parets, no hi ha despatxos. M’encantaria explicar-vos una mica més del que passa a Tibi Lumper però s’acosta un guarda i si no veu gràfiques a les meves 4 pantalles pot molestar-se i fer un informe al meu superior. Haig de penjar ... /Jra go/ > logging off
Ups com m’he allargat amb el tema de la dutxa ... bé la feina va fent (que és una altre eufemisme per dir que anem de puto cul aprenent programes nous i un llenguatge que sembla el de les pelis del James Bond però ja us explicaré amb més calma quan pubgui i llavors
ñkjghñgjnvrqnbvórgbnhqvhkjfhñWKLGHÑ´Wogh´lghw´lkghnlrekgvnrvnn
ERROR IN MESSAGE
/Jra go/ logging in > Hola. Vosaltres no em coneixeu. El nom que m’ha estat assignat és /Jra go/ i el meu password no el puc revelar. Segurament coneixieu l’antiga versió de mi mateix, un tal Joan Ramon Armadàs que vivia a Valldoreix. Jo sóc la seva nova personalitat en hores de feina. Treballo a una ciutat de la qual no puc revelar però que anomenarem nodnoL. La meva feina es desenvolupa al districte financer en una empresa de la qual no puc revelar el nom però anomenarem Tibi Lumper. No us puc dir a què es dedica l’empresa però només us cal saber que està posada en tots els racons de l’economia mundial. Macro, micro, borsa, petroli, divises ... No us puc donar més dades ja que estic escribint aquest missatge d’amagat. A l’edifici on desenvolupo la meva activitat laboral hi ha càmeres per tot arreu i uns codis de seguretat i vigilància molt estrictes. No sé quant de temps podré estar escrivint sense ser detectat per un dels agents. Avui només un puc explicar com és la meva extensió. Estic a la planta segona d’un edifici de set pisos. Tot l’edifici, dissenyat per Norman Foster, pertany al senyor Lumper, que a més és alcalde d’una ciutat que té el nom en clau de avoN kroY. La meva taula, impersonal, freda, buida té un teclat de colors i 4 pantalles planes d’ordinador. Un lector d’empremtes digitals em deixa accedir al programa propi de Tibi Lumper i a partir d’aquí comença la meva jornada laboral. 9 hores x 5 dies = 45 hores setmanals. Pausa per dinar: indeterminada. Pausa pel cafè: inexistent. Pausa per fumar: aquí no es fuma ... es treballa. nodnoL és la capital d’un país seriós i no hi ha temps per banalitats. També hi ha un telèfon amb més botons dels necessaris i encara una altre pantalla més petita on surten imatges i dades macroeconòmiques. La meva extensió és la FSO2-180. Es diferencia de la de la meva esquerra per un sol número FSO2-181 i de la meva dreta també per un sol dígit FSO2-179. Amb això vull dir que a la planta 2 hi ha com a minim 181 extensions com la meva, amb les 4 pantalles planes i la mateixa buidor i impersonalitat. 4 per 181 = 724 pantalles. Miri on miri hi ha extensions com la meva i els treballdors interactuen moguts per una estranya sinèrgia que els empeny a desenvolupar les seves tasques, cada dia les mateixes, amb una desmoralitzant monotonia. Soroll de tecats, telèfons que sonen, tolons que repiquen i converses en idiomes estranys són l’ambient normal de la oficina. No hi ha parets, no hi ha despatxos. M’encantaria explicar-vos una mica més del que passa a Tibi Lumper però s’acosta un guarda i si no veu gràfiques a les meves 4 pantalles pot molestar-se i fer un informe al meu superior. Haig de penjar ... /Jra go/ > logging off
2 comentarios:
Bon post, si senyor!
A veure si serà veritat que ets periodista?? :)
Jo crec que hauries de anar actualitzant constantment en quin estat es troben l'IBEX i el DOW JONES com a minim!!!
Ja has fet molts amics?
Saluda a la Laia!
Publicar un comentario