L'exit i el fracàs dels valents

L’acord conegut com La Pau dels Valents va ser celebrat per les diferents faccions de les part en conflicte de manera desigual. Els premis Novel i l’entrada al món internacional de Bill Clinton amb bon peu no van servir per tancar les ferides com es pretenia. Però es pot qualificar de fracàs l’acord escenificat a la Casa Blanca?

Arribar a l’encaixada de mans entre Yitzhak Rabin i Yasser Arafat no va ser, ni de bon tros, una empresa fàcil. És molt difícil mirar enrere i trobar un punt on es pugui parlar de principi de desgel entre l’OAP i el govern de Tel Aviv, però sens dubte la pujada el poder de Rabin a les eleccions israelianes de 1992 va ser prou significativa. Arafat i Shamir havien deixat clar que entre ells l’entesa seria molt complicada i per això un interlocutor nou va suposar una entrada d’aire fresc. El líder de l’OAP estava ja considerat el portaveu dels palestins, (malgrat la dissidència radical de Hamas i Yihad) amb la qual cosa els dos bàndols semblaven disposats a asseure’s i, com a mínim, parlar de pau.

Les converses d’Oslo culminades en un Acord Secret van esdevenir un preàmbul necessari i útil per establir les bases de la futura Pau dels Valents. La declaració de principis sorgida de Noruega era un important exercici de tolerància mútua ja que parlava de reconeixement, drets socials i polítics, voluntat de pau i convivència no violenta. Això no vol dir, però, que tots els palestins i tots els israelians estiguessin d’acord en el contingut d’aquelles converses orquestrades pels seus líders i aquest va ser justament el punt feble de l’engranatge. Les faccions radicals jueves i musulmanes mai van combregar de les idees pacificadores dels seus governants. Per ells, les concessions eren sinònim de traïció.

Un novell Bill Clinton va aconseguir escenificar el que feia temps que s’estava coent des d’Oslo. La Pau dels Valents va portar il·lusió i va permetre veure llum al final del túnel de la rancúnia. Just després de la signatura dels acords, ja es va començar a veure que els temes que havien deixat aparcats (Jerusalem, fronteres, refugiats) i l’aplicació de les noves mesures (divisió del territori en zones governades de manera asimètrica) provocarien mal de caps als artífexs de l’Acord.

Ni Arafat ni Rabin van aconseguir controlar l’oposició i aquesta manca de lideratge intern els va passar factura. La dreta jueva va carregar molt durament contra Rabin acusant-lo de traïdor i assassí de la causa israeliana. A la banda palestina, la recent estrenada Autoritat Nacional Palestina tampoc va saber abaixar el to de veu dels detractors i l’alternativa radical i més violenta guanyava terreny davant la impotència d’Arafat.

Amb aquest rerefons conspirador i la manca d’un lideratge fort a tots dos costats del conflicte, les bales que van acabar amb la vida de Yitzhak Rabin el 4 de novembre de 1994 també van matar l’esperança de continuar endavant amb la Valentia demostrada a la casa Blanca.