Bona tarda són les 4 a Beijing i connecto per primer cop amb el que podríem anomenar la meva gent.
Havia promès notícies a traves del meu blog però ... un tal Hu Jintao me’l ha blog-ejat. No és broma no. Totes les pàgines de blogspot estaven bloquejades fins no fa massa i ara, segons he llegit, només s’hi pot accedir depenent de quina línia d’internet tinguis contractada ! És a dir que de moment res de blog i les notícies seran en format e-mail fins que no aclareixi la situació.
Bé, parlem de la Xina, no? Doncs l’arribada ha anat d’allò més bé. El taxista que em va dur de l’aeroport a la meva nova humil morada tenia el mateix nivell d’anglès que el que tinc jo de rus. Però ensenyant-li la pàgina amb l’adreça escrita (en xinès clar) i passant-li la meva companya de pis al telèfon (mentre ell conduïa clar) vaig arribar a Dongsishitiao que és el barri on visc. La meva companya de pis té una envergadura comparable a la de l’extingit mamut blanc XXL i el seu bigoti rivalitza amb els cèlebres mustatxus de Pancho Villa, en Tejero (el de ... todo el mundo al suelo!) o el seu compatriota Fu man chu. Així que no penseu que això de viure amb una xinita de 23 anys és la panacea ... de xinita en plan diminutiu res. De moment hi ha dos mexicans al pis també però marxaran la setmana que ve i em quedaré sol amb la balena Yang Yang, que des d’ara serà el nom de pila que faré servir per la meva companya, sempre però respectant que es gasti tot el seu sou en Phosquitos.
Es veu que el meu barri està situat de puta mare. A prop del centre >Tian an men< >Chao yang qu< (dues hores a peu o mitja hora en taxi es considera a prop del centre en aquesta ciutat. I tinc un metro a 5 minuts de casa que està molt bé tenint en compte que només hi ha dues línies de metro en una ciutat de gairebé 15 milions de persones. Com anècdota ahir vaig agafar el metro per trobar-me amb unes amigues i vaig haver barallar-me amb un grup de 100.000 xinos per entrar (embutit com un chopped) en aquell vago que tenia un aire acondicionat no gaire condicionat. El menjar xinès de moment molt bé. Aguanto i he aconseguit evitar el picant. És impossible recordar el nom del que menges i és encara més xungu llegir en carcters xineses així que et guies amb les fotos que hi ha al menú o t’hi poses fulles, que de espècies en tenen moltes.
Havia promès notícies a traves del meu blog però ... un tal Hu Jintao me’l ha blog-ejat. No és broma no. Totes les pàgines de blogspot estaven bloquejades fins no fa massa i ara, segons he llegit, només s’hi pot accedir depenent de quina línia d’internet tinguis contractada ! És a dir que de moment res de blog i les notícies seran en format e-mail fins que no aclareixi la situació.
Bé, parlem de la Xina, no? Doncs l’arribada ha anat d’allò més bé. El taxista que em va dur de l’aeroport a la meva nova humil morada tenia el mateix nivell d’anglès que el que tinc jo de rus. Però ensenyant-li la pàgina amb l’adreça escrita (en xinès clar) i passant-li la meva companya de pis al telèfon (mentre ell conduïa clar) vaig arribar a Dongsishitiao que és el barri on visc. La meva companya de pis té una envergadura comparable a la de l’extingit mamut blanc XXL i el seu bigoti rivalitza amb els cèlebres mustatxus de Pancho Villa, en Tejero (el de ... todo el mundo al suelo!) o el seu compatriota Fu man chu. Així que no penseu que això de viure amb una xinita de 23 anys és la panacea ... de xinita en plan diminutiu res. De moment hi ha dos mexicans al pis també però marxaran la setmana que ve i em quedaré sol amb la balena Yang Yang, que des d’ara serà el nom de pila que faré servir per la meva companya, sempre però respectant que es gasti tot el seu sou en Phosquitos.
Es veu que el meu barri està situat de puta mare. A prop del centre >Tian an men< >Chao yang qu< (dues hores a peu o mitja hora en taxi es considera a prop del centre en aquesta ciutat. I tinc un metro a 5 minuts de casa que està molt bé tenint en compte que només hi ha dues línies de metro en una ciutat de gairebé 15 milions de persones. Com anècdota ahir vaig agafar el metro per trobar-me amb unes amigues i vaig haver barallar-me amb un grup de 100.000 xinos per entrar (embutit com un chopped) en aquell vago que tenia un aire acondicionat no gaire condicionat. El menjar xinès de moment molt bé. Aguanto i he aconseguit evitar el picant. És impossible recordar el nom del que menges i és encara més xungu llegir en carcters xineses així que et guies amb les fotos que hi ha al menú o t’hi poses fulles, que de espècies en tenen moltes.
Doncs ahir vaig sortir de parranda. Una amiga xinesa que vaig conèixer a Venècia em va treure de festa (amb l’obscur propòsit d’encolomar-me la seva amiga Fang que no es d’estranyar que no la vulguin ni per doble de Chubaca en escenes intímes). El cas és que la meva amiga va de VIP per Beijing. És una pija que riu-te de Paris Hilton. D’entrada em va fer quedar al Haytt Hotel (el més luxós de la ciutat on un kimono de seda costa 1600 yuans --- uns 160 €) i fa fer cridar un taxi per anar a sopar i de festa (tot aixó amb la companyia inestimable de la Fang que només feia que riure per gilipollades i a més quan no tocava). Doncs de festa Lily la pija va portar també un xavalet de San Francisco molt bon nano que porta només tres dies aquí. És una espècie de reencarnació del meu cosí Edu però amb dues arracades i una perillosa semblança a Marck Anthony. El cas és que Lily la pija i Fang la ........ (ompla l’espai amb l’adjectiu desagradable a la teva elecció) van marxar i em vaig quedar amb la versió americana del meu cosí Edu al Suzie Wong que segons afirmen els aborígens és uns dels lloc més pijo i chic de la ciutat ... Jo que pensava que els xinos eren gent humil que anaven en bici i em trobo rodejat de penya forrada que comprava ampolles (heu llegit bé no he posat copes) de Chivas Regal i ATENCIÓ les barrejava amb té verd !!
Estan sonats per dues raons: 1) L’ampolla del whisky escocès en qüestió valia uns 1600 yuans (sí, com el kimono de l’hotel) 2) Si et compres un Chivas Regal de 160 € que collons fots barrejant-lo amb te verd?? Bé doncs el meu colega John Anthony va i coneix uns americans forrats que havien reservat una taula i una ampolla de Chivas i amb el bon rotllo que si San Francisco que si Barcelona va i ens conviden a quedar-nos amb ells. A mi no m’agrada el whisky però es pot dir que no a un Chivas amb te que saps que li està costant al paio una morterada?? La veritat és que era tot una mica surrealista. El balanç va ser 2 Chivas, unes 12 ampolletes de te i 2 colegues amb qui sortir de festa un altre dia (si no vam brindar >GAMBEI en xinès<>nan luo gu xian, que és un carrer de bars molt prop de casa meva (10 minuts en taxi) i m’he connectat amb el món. Ja he fet la meva primera notícia i l’he enviat a l’ACN. Hauria d’estar al blog però ja sabeu que passa. Bé m’acomiado de vosaltres fins aviat ok !!
Zai jian !!
JR Armadàs ACN Beijing
Aprofito per inaugura una secció de nom Sant Cugat no és Beijing ! on compararé les dues potencies urbanes en format d’anècdota.
Sant Cugat no és Beijing !
A Sant Cugat si agafes un taxi mitja hora pots arribar a l’aeroport d’ El Prat i el preu aproximat de la Carrera va de 35 a 50 €.
A Beijing si agafes un taxi mitja hora només canviaràs d’un barri a un altre, que a més és el barri del costat i el cost de la carrera no passarà de 25 yuans (2’5 €)
Ja sabeu Sant Cugat no és Beijing !
No hay comentarios:
Publicar un comentario