Hunan: 4 trens i 1 funeral

Feia temps que no escrivia. El motiu és simple. El meu PC es va quedar fregit un bon matí quan vaig anar al gym. El per què no el sé, el com tampoc. La informàtica i el JR no són bons amics. La veritat és que tenia ganes d’escriure perquè coses per explicar n’hi ha moltes però amb l’ordinador esconyat poca cosa s’hi pot fer.
Bé, anem al gra. Com que la meva vida, la cultura xinesa o els canvis de la nova Xina post-olímpica us la porten fluixa passaré a explicar les parides habituals que donen “personalitat” al meu blog. És un eufemisme que la gent fa servir per dir que quan escric seriosament no molo. Molt bé accepto el repte ... endavant les atxes i les parides.

Set de la tarda a 北京，capital de la Xina. Menys dos graus de temperatura. Dos individus de nacionalitat incerta però look latino (latin-lover) avancen a pas decidit cap a l’estació de tren de 北京西 (Beijing Xi). Un tren, 15 vagons, 60 lliteres per vagó i una destinació: la Xina profunda. El tren nocturn faria la seva parada final a 武汉 (Wuhan), capital de la Província de 湖北 (Hubei, llac del nord), a les 6:00 zulu hora xinesa. Amb una bossa a l’esquena com a única possessió en Guillem i l’escriptor d’aquest blog van desembarcaven al barri de Wuchan de la ciutat de Wuhan. No sabíem que havíem de veure en aquella estranya ciutat ni ens importava massa, per ser sincers. Wuhan era només un punt de partida. Podríem destacar el nostre primer àpat a la província de Hubei. Vorejàvem la riba del Yangtze, admirant les seves majestuoses aigües marrons, quan colpejat per la brisa contaminada vaig girar la meva testa 180º i, mogut per una inèrcia desconeguda, em vaig trobar això davant dels meus ulls.



Sí, era un restaurant anomenat Barcelona perdut al mig d’una ciutat de més de 10 milions d’habitants a uns 13.000 quilòmetres de la capital de la nostra estimada mare pàtria. Com si fos una pel·lícula de Woody Allen: Guillem, JR, Barcelona vam dinar sentint-nos d’alguna manera com a casa. Abonat el pagament vam seguir Wuhanejant fins que es fa fer l’hora d’agafar el segon tren. Aquella ciutat que deixàvem enrere no ens va acabar de omplir del tot i esperàvem que amb el canvi de província la cosa millorés. En unes quatre hores els nostres bodys latinos estaven a 岳阳(Yue Yang) ben al nord de la província de 湖南(Hunan, llac del sud) coneguda mundialment per ser el bressol de la revolució comunista xinesa. Entre d’altres el Camarada Mao va néixer aquí, en una masia pija model “Osona 1920” a la vila de 韶山(Shaoshan). Amb set de febre revolucionaria vam buscar un hotel on caure morts. Una habitació sense calefacció costava 25 kuais per barba (menys de 3 euris). No vam haver-ho de pensar dues vegades. En un parell de plans picats ja estàvem fent una birra de marca local en una cantina de mala mort menjant peix del llac Dongting. Una avia molt simpàtica ens va venir a parlar dient amb un accent de procedència obscura que ella parlava anglès. Aviat una rotllana de 10 xinesos ens admiraven com si fóssim micos de fira mentre ens empassàvem les espines d’aquell peix maleït.



Després d’enlluernar-nos amb el seu anglès la dona es va acomiadar dient “san ge yü” que en xinès vol dir tres peixos. Nosaltres pensant que seria una tradició local de comiat per quan menges peix per sopar li vam contestar també “san ge yü”. Però llavors hi vam caure ... tres peixos no era la traducció literal de “san ge yü” era una manera rupestre de dir Thank you en xinès de Hunan. Després de la lliçó d’anglès vam anar a dormir a la nostre pensió de baratija.

L’endemà ens esperava la visita cultural el dia: la torre de Yueyang, un monument pensat per defensar la ciutat dels enemic que vinguessin de llac enllà, el segon més gran de la Xina que beu de les brutes aigües del Yangtze. Jo ja havia visitat aquell curiós paratge però era una visió fantàstica veure com aquell llac no s’acaba mai. Com que feia fresqueta i teníem gana vam prendre una decisió que canviaria les nostres vides: menjar gos. Sí, he menjat gos. I què? Estava bo, com un estofat de vedella però més petit. I si era un petit gosset blanc i mono amb un llaç rosa a la cua ... doncs mala sort ... gos picant amb fideus d’arròs: una delícia de la Xina profunda. A Pequín rarament veus gos al menú però a Hunan és una plat típic. I de fet, quan per la tarda vam arribar a 湘阴(Xiangyin, el poble on va néixer la meva cosina) vam comprovar que els gossos allà són una mera mercaderia càrnica com qualsevol altre.



O no són monos els conillets i els pollets quan neixen. I bé que us els foteu. Doncs els gossos igual però fent bub bub enlloc de pio pio. Als mercats de carn de la zona es normal veure gossos oberts en canal o trossejats per acompanyar el caldo. I ningú posa el crit al cel. Hunan way !!



Aquella nit la vam passar a Xiangyin en una espècie de pensió de mala mort que valia 10 kuais per barba (poc més d’un euri) òbviament sense calefacció ni lavabo, ni dutxa a l’habitació. De bon matí vam anar a fer un tomb per poble (700.000 habitants és com un llogarret perdut de la Vall d’Aran a la Xina). L’objectiu era trobar l’orfenat on va viure la meva cosineta durant el seu primer any de vida. Va costar de convèncer el personal del centre però finalment vam poder veure les nenes. Molta gent pensa que els orfenats xinesos són una espècie de sales de tortura comunista però la veritat és que tenint en compte l’economia local i veient el cutrisme del poble en general l’orfenat estava prou bé. Les nenes estaven abrigades,alimentades i ben tractades. L’únic que es pot al·legar és que els falta el carinyo propi d’una família. Però gràcies a buda aquella institució és una parada temporal a les seves vides.


Des d’allà a les petites amigues se’ls assigna una família a USA, a Canadà, Ejpanya, França o el Regne Unit. Està clar que les que acaben a London són les mes desgraciades. Podent viure a Cadaquès, Colliure o Ohio hi ha un grup de desafortunades que acaben passant la seva vida en aquella ciutat de perdició. Clar que ... mira que si els toca Rubí ... bé és igual ... canvi de tema.

Eren les 6 de la tarda i ens congelàvem a la vora del riu Xiang quan de sobte veiem una carpa amb molts xinorris a dins. A la porta un foto molt gran i moltes flors ... semblava un enterrament i efectivament ho era. Del no res se’ns va aparèixer un aborigen i ens va oferir dos gots de te vomitiu i ens va preguntar si havíem sopat. Nosaltres vam dir que no, (eren les 6 de la tarda) però, sense que poguéssim decidir el què, ens va fer passar dins una de les carpes i en menys d’un minut estàvem compartint taula amb un militar xinès i la seva prole d’amics (també amics del mort).

També ens acompanyava el nebot del fiambre que ens va explicar que el seu oncle era policia i membre del Partit (Patir en majúscules) (raó per la qual aquell enterrament era massiu multitudinari i ple de menjar i beure). Com que érem l’atracció del moment tothom volia brindar amb nosaltres amb la beguda estrella: Bai Jiu (60 graus delicatessen dins dels delicatessen dels licors de perdició). Passada mitja hora en Guillem i un servidor començàvem a veure el doble de xinesos del normal i la fluïdesa del nostre xinès augmentava proporcionalment a la quantitat de Bai Jiu ingerida. Acabat l’àpat van muntar una tarima i espontanis del públic van començar a cantar cançons tristes en honor al fiambre. Fruit del seu estat d’eufòria el Guillem va prometre al nebot del difunt que en breu jo pujaria a l’escena per cantar ... hehehe tots rèiem per la broma del meu amic.



5 minuts més tard l’Speaker del enterrament diu - I ara els nostres amics estrangers ens obsequiaran amb una cançó de la seva terra !! En Guillem i jo ens vam mirar tot dient ... l’hem liat parda!! Però el mal ja estava fet. Així que dos micros i estàvem davant de 200 xinesos (jo amb una samarreta del Barça) disposats a cantar. Vam dir que cantaríem en català una cançó que parla de la bellesa de la nostra terra ... I som-hi: “Nascut entre Blanes i Cadaquéeeeees, molt tocat per la tramuntaaaana” Els xinesos aplaudien entusiasmats i l’orquestra feia el que podia per seguir el ritme de la nostra estranya melodia. I allà estàvem, en un enterrament cantant a 3 metres del mort “ sempre dia que a la matinada es mataria, woooow, però cap al migdiiiiia anava beeeeeeeeeeeeen torrat ... somriu i diu que no té pressa ningú m’espera allà a dalt i anar a d’infern no m’interessa és molt més bonic l’Empordà” ... Vam rebre l’ovació més gran de la nit ... sort que no entenien la lletra! Després de l’experiència Sing Star i amb el pedal que portàvem a sobre vam acordar que anar a dormir seria la millor opció.

Els galls ens van despertar a les 8 i teníem mal de cap però el show havia de continuar. Amb tristesa vam abandonar Xiang Yin rumb a张家界 (Zhang Jia Jie). Aquesta ciutat de nom impronunciable està sota un parc natural “de cuyo nombre no quiero acordarme”. El parc era la nostra destinació final però una aborigen que treballava cobrant bitllets de bus ens va dir que l’entrada al mateix valia 250 kuais (quasi 30 euris!!! Una autèntica fortuna a Hunan). La decisió estava presa entraríem al parc de manera clandestina sense pagar l’astronòmica xifra. Vam baixar del bus en una vila minúscula on tothom ens mirava. L’últim guiri que van veure per la zona era de Venècia ... es deia Marco Polo.

Parlant amb els locals i regatejant preus per entrar il·legalment al parc natural vam aconseguir finalment un bon tracte. Un sherpa del poble ens passaria a l’altre costat de la frontera sense salconduit per 50 kuais cadascun (quasi 6 euris). El preu incloïa jugar-se-la per creuar la barrera amb mercaderia no permesa (Guillem & JR) i una fantàstica nit d’hotel a casa un pagès del llogarret veí. Xino xano anàvem turó amunt fins que el xinorri para el vehicle i ens diu: - Ara us haureu d’amagar perquè els polis no us poden veure. Poseu-vos al maleter. En Guillem i jo ens vam plegar com un transformer i capiculats fent posicions dignes de kama sutra vam entaforar-nos al maleter amb les bosses a sobre per camuflar-nos encara més. - No feu soroll ni aixequeu el cap - va dir el sherpa. Nosaltres aguantàvem el riure en silenci fins que de reüll vam entreveure com una barrera s’obria i un poli deia adéu al nostre guia il·legal tot saludant-lo amb la mà alçada. Uns 200 metres més endavant, passat un revolt, el maleter s’obria i el somrís del sherpa indicava l’èxit de la missió. - Ja som a l’altre banda- va dir satisfet. Vam pagar-li la quantitat acordada i el pagès colega seu ens va ensenyar l’habitació on dormiríem. Al menjador una foto gegant de Mao i al nostre plat arròs fregit.



A l’habitació un fred model Ice Age i ni rastre de calefacció. Aquella nit en Guillem i jo vam dormir amb 5 mantes al damunt i estranyament a prop l’un de l’altre (encara ens agraden les dones). L’endemà tocava excursió a peu per la serralada, a un dels cims del parc nacional. Botes calçades motxilla, plena d’aigua i molta moral a zero graus pujant unes escales interminables muntanya amunt. Quan les nostres cames ja pujaven soles després d’una hora patejant vam creuar-nos amb ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!



Feia metro cinquanta i portava un cistell de mimbre a l’esquena sobre el qual carregava una immensa pedra que segons ens va dir pesava 140 斤，és a dir uns 70 kg. Nosaltres, bocabadats i corpresos vam dir-li que des d’aquell moment Musculman deixava de ser el nostre ídol perquè ell ocuparia aquesta plaça. Tot xerrant ens va comentar que la seva feina era pujar pedres muntanya amunt. En pujava tres al dia. Cada trajecte trigava una hora i mitja si fa no fa i al final de la jornada laboral havia construït una escala i mitja. Vam mirar enrere i vam veure les escales perdent-se a l’horitzó, vam mirar endavant i les escales també es fonien amb la línia que separa el cel de la terra. – Jo he fet tot el camí !! va dir orgullós. Porto 10 anys treballant-hi. En Guillem i jo estàvem atònits però el pitjor estava per arribar. Cobro 30 kuais per pedra (uns 3 euris). Recapitulant. Aquell home es passava el dia pujant i baixant un camí que ell mateix havia construït per posar una escala més i tot això per una quantitat de 10 euris al dia (aprox.). La resta del camí escales amunt el vam fer sense obrir la boca ... estàvem en shock! Aquell home era feliç. Pujava i baixava escales carregant pedruscus per pagar-li els estudis al fill que vivia a Shanghai. Que barata era la felicitat a Hunan. Sense iPod, sense sabates Nike, sense un barret per protegir la calva del fred. El paio, suat, amunt i avall amb la seva americana desgastada i bruta es deixava l’esquena dia sí dia també i no era capaç d’esborrar un somriure incomprensible als ulls occidentals. Quan vam fer el cim. El paisatge ens va distreure el pensament perquè la silueta tallada de les muntanyes de 张家界 era digne de pel·lícula xinesa de les de Zhang Yimou.



Aquella curiosa estampa es perllongava més enllà d’on podíem veure. Tot passejant per un caminet que vorejava una zona roco-muntanyosa se’ns va fer l’hora de sopar i vam haver de abandonar el parc. De tornada vam llogar un xinorri que amb el seu camió ens va baixar a la big city. Érem 7 dins el camió però vam arribar a la ciutat sans i estalvis.

Es va llevar un dia calorós, impropi de l’hivern xinès. Dalt del tercer tren del viatge vam anar de张家界 a 长沙 (Chang Sha) la capital de Hunan. Era estrany tornar a la “civilització”. Hi havia McDonalds i Zara altre cop però seguíem sense veure cap occidental. Ens vam donar el luxe del viatge i vam dinar com un parell de senyorets de bé en un magnífic 必胜客 (Pizza Hut pels amics). Era el comiat glamourós, l’àpat de sabuafer que tancava el capítol hunanès de les nostres vides. El quart i últim tren nocturn ens va retornar a la nostra estimada Beijing en unes 15 hores de trajecte.

Avingudes de 10 carrils, gent de tots colors i un fred que glaçava la sang dins les venes ... 北京欢迎你 。。。 Beijing ens donava la benvinguda una vegada més.

El bus ens va deixar a mig camí entre casa meva i la del meu company de viatge i mentre ens abraçàvem amb un “fins després” queien les primeres volves de neu de l’hivern a la capital de la Xina.