Que Robert De Niro és un dels millors actors (vius) del cine actual ningú ho posa en dubte. El que desconeixíem és que també com a director té força traça. Suposo que ha après dels mestres amb els que ha treballat i ho demostra a la seva segona pel·lícula The Good Shepherd (traduïda a l’spanish com El buen pastor). El retrat dels primers passos de la CIA i la història d’un dels seus primers membres, encarnat per un més que correcte Matt Damon, li serveix a De Niro per demostrar que darrere la càmera ho fa tan bé com al davant.
El film és fred, dens i fins i tot un pel feixuc, sobretot per la complexitat de la temàtica. Però la màgia radica en com el director aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador en tot moment en una pel·lícula de quasi 3 hores sobre els ets i uts de la política exterior americana durant 3 dècades. Diàlegs amb selecte estructura arquitectònica, imatges de gran bellesa visual old fashion, flashbacks justos i ben posat al relat ... tot plegat fan que no t’avorreixis i degustis les escenes a plaer. Haurien de donar una copa de cava abans d’entrar al cine per fer el metratge encara més saborós.
L’ajut dels actors és fonamental. Matt Damon està molt encertat fent d’home de gel amb les ulleres més lletges del món. Sap captar la cruesa del seu personatge i buidar-lo de humanitat com requereix el paper. Ni una sola llàgrima, com ha de ser. William Hurt, John Turturro i el propi De Niro donen el toc glamourós i deixen bon sabor de boca a cada pla on apareixen. I l'Ondulada Jolie ensenya la seva cara maca i no té gaire espai per lluir-se. Encara ha de demostrar molt ...
El cert és que tota la pel·lícula és una espècie de versió de El Padrino amb la CIA de teló de fons. Els personatges, les al·legories, la sang i la traïció tenen un inequívoc sabor a màfia. No oblidem que en Robert, aquí on el veiem, ha encarant al sagrat Vito Corleone i això deixa marca.
Pros → El ritme no decau, la posada en escena, i la majoria dels actors.
Contres → Dóna per sabut què domines la història dels EEUU a la perfecció, cosa que provoca molts espectadors desconnectin aviat i no entrin en l’embruix de la pel·lícula.
Veredicte → ****
L’ajut dels actors és fonamental. Matt Damon està molt encertat fent d’home de gel amb les ulleres més lletges del món. Sap captar la cruesa del seu personatge i buidar-lo de humanitat com requereix el paper. Ni una sola llàgrima, com ha de ser. William Hurt, John Turturro i el propi De Niro donen el toc glamourós i deixen bon sabor de boca a cada pla on apareixen. I l'Ondulada Jolie ensenya la seva cara maca i no té gaire espai per lluir-se. Encara ha de demostrar molt ...
El cert és que tota la pel·lícula és una espècie de versió de El Padrino amb la CIA de teló de fons. Els personatges, les al·legories, la sang i la traïció tenen un inequívoc sabor a màfia. No oblidem que en Robert, aquí on el veiem, ha encarant al sagrat Vito Corleone i això deixa marca.
Pros → El ritme no decau, la posada en escena, i la majoria dels actors.
Contres → Dóna per sabut què domines la història dels EEUU a la perfecció, cosa que provoca molts espectadors desconnectin aviat i no entrin en l’embruix de la pel·lícula.
Veredicte → ****
2 comentarios:
Un altre atac contra Catalunya del qual només destacaria la gran feina de manipulació feta per TeleMadrid. Penso que no seria intel.ligent caure en el seu joc, simplement demostren el seu desconeixement envers el que som i qui som.
El Drama (alumne Juanra)
no influit per ell Víctor
Realment el que et passa a tu si és un DRAMA !!
Has penjat el comentari del Reportatge de TeleMadrid al post sobre The good Shepherd.
Però bé, el comentari no està malament i t'ho perdonaré.
Continua on line ok ...
I ESTUDIA !!!
Publicar un comentario