viernes, 20 de julio de 2007

China news 3.0

Ho sento pels meus fans que esperaven una crònica aviat però he estat molt ocupat. Ara per fi tinc una estoneta lliure i inspiració suficient per explicar-vos una mica més de les meves aventures per la Xina.

Acabat el meu periple oficial amb el conseller. Vaig agafar un avio (que es com qui agafa el metro a la Xina) i vaig volar cap al sud a la petita ciutat de Kunming (petita perquè només te 6 milions d’habitants) on m’esperava la Sandra Bustins, que es aquella amiga de una amiga que us vaig comentar a l’altre e-mail. Per cert a l’avió vaig volar en primera classe pagant classe turista només perquè era l’únic occidental de l’avió i van pensar – Aquest és un VIP segur –.

Bé arribo a Kunmimg, capital de Yunnan (que vol dir el núvol del sud) i anem a un hostal on estava ella allotjada temporalment fins que trobés un piset. Preu de l’hostal 3 € la nit, preu de la birra 1 €, preu d’un paraigua 2,5 € ... conclusió els xinesos tenen l’escala de valors una mica trastocada.

El cas és que vam fer una excursioneta en un llac on l’aigua era de color verd Irlanda i era quasi tan gran com tot Catalunya. Amb un telefèric vam pujar al cim d’una muntanya on podíem veure les verdes vistes del llac i també un temple budista excavat a la pedra. Força maco !

Llavors va venir el dia del trasllat ja que un mariquilla (vull dir una persona sexualment atreta per persones del seu mateix sexe, s’ha de ser políticament correcte home) li havia finalment llogat el pis a la Sandra. El fet és que el gay, cuyo nombre no puedo acordar-me, s’anava als EEUU per problemes de visat i passaria els ultims dies xinesos a casa el seu nóvio xinès un professor de hip hop que ATENCIÓ es feia dir Shakespeare !! no m’ho invento la penya pel carrer li deia – Ei what’s up Shakespeare !! i Ell – Doncs res mira inspirant-me per la següent obra ... Tot plegat una mica ridícul.

Així que ja estàvem instal·lats al nou pis que és enorme i la Sandra paga una misèria per ell. Com que ella havia de començar a fer classes de xinès en plan seriós jo vaig aprofitar per fer un subviatge dins el meu viatge. Vaig anar a l’estació de busos de Kunming, que es una versió caòtica i descontrolada de l’Estació del Nord, i em vaig pujar en un minibus petit, brut, lleig i ple de xinorris. Tenia per davant un trajecte de 5 hores en aquella llauna amb rodes però vaig sobreviure gràcies al seient de darrera que està al mig on podia estirar les cames. La meva destinació era DALI (pronunciïs amb una “ t ” > Tali < ) una antiga ciutat xinesa del s. X que no té res a veure amb el pintor empordanès i que està situada als peus de la serralada del Himalaya relativament a prop del Tibet i Birmània i al costat d’un llac de nom Er Hai. A Dali i la vall del llac hi predomina la Ètnia Bai (que vol dir blanc en xinès). La majoria dels xinesos de la Xina són de l’ètnia Han així que estava en un lloc del que ells anomenen minories ètniques. Els bai són de color de la pell més fosquet tirant a Birmans o Filipins i sobretot el tret característic és la diadema que porten les donen al cap, segons la tradició les fa ser més maques.

La ciutat és preciosa es com estar a la peli de Tigre y Dragon però sense xinos volant pels temples. Una autèntica ciutat antiga que conserva tots el edificis vells tot i que una mica massa enfocat al turisme. Ah, per cert, tot que vaig fer el viatge a Dali solet en aquell bus de l’edat de bronze, a la ciutat m’esperava l’Estel una amiga de la Sandra.

Recapitulem ok? L’Estel és l’amiga de l’amiga de la meva amiga. És a dir, la meva amiga Sílvia (que està a Mandril treballant a Sony) té una amiga que es diu Sandra que és la que està a Kunming i que ja la coneixia de les roses i un parell de dies més que havíem coincidit. Així doncs l’Estel és amiga de la Sandra i la Sandra amiga de la Sílvia i d’aquesta manera tanquem aquesta estúpida explicació ok?

Doncs això, que l’Estel estava allà amb un xavalet francès que s’havia lligat a Shanghai i els vaig espallar una mica el rotllo viatge hippie-romantic per les muntanyes. El gavacho era força simpàtic (per ser gavacho és tot un mèrit) però era CALVÍSSIM !!! Aquella calva si era com la del Chou Yun Fat a Tigre y Dragon. Ara sí que estava a la peli de debò!! Bé el cas és que portaven tots dos un rotllet una mica cumba, (en plan salvem les balenes blaves i el tigre de bengala) i seguint l’estètica Jannis Joplin em van portar a una festa hippie a la vora del llac. No sé com us imagineu una festa hippie però allò era pitjor que els 70!!

Gent amb plomes al cap, barba de 6 mesos, guitarres i instruments estranys i tot amb una gran foguera al mig i una tenda de campanya (com la dels indis Siux, sí els de Bailando con Lobos). Una noia amb rastes tocava la guitarra i cantava cançons en llengua tibetana ... imagineu-vos quin panorama. I jo allà al mig que no sabia on mirar ... després vaig descobrir que tenia força coses en comú amb la noia de la guitarra. Teníem una estètica capilar similar i sobretot al sotabraç (també conegut com aixella o sobaco!) Amb això vull dir que la mossa en qüestió presentava un autèntic bosc (de bambú és clar) a la seva aixella, força semblant al que tinc jo i les seves cames eren tan finetes com una espardenya d’espart feta al poble més aïllat de la Conca de Barberà. Ja veieu ... ser hippie de veritat és fàcil no com la Mayol que porta arracades Dior i penjolls Tous.

Bé un cop llevats dels anys 70 i tornant a la realitat dels 2000, (on la PS3 ha substituït les fogueres hippies) vam anar a fer una mica de turisme per les rodalies de Dali. Voliem veure un parell de pobles de la zona per descobrir la vida bai de debò, ja que a Dali era tot com una mica surrealista (jajaja que bo eh, quina broma més elaborada). Així que amb un altre bus-borreguero ens vam encaminar a Xi Zhou i Zhou Cheng unes petites vil·les on hi ha un clara majoria d’habitants de raça bai. Allà vam descobrir que Dali era com una especie de parc temàtic i que la gent que va vestida en plan bai ho fan de cara al turisme. En aquests pobles els bais eren de veritat i no portaven bambes nike com a Dali.

Vam trobar fins i tot un mercadillo a la plaça major on venien tot de productes estranys i una bai ens va portar a la seva “fabrica de roba” on filaven i tenyien les peces de roba que després venien per 4 duros. Per cert aquell dia vaig fer el record de dinar barat 2 plats per 80 cèntims d’€ (8 kuais).

Però de les millors parts del dia va ser quan vaig trobar el xinitus jugant a bàsket !! Jo, que tenia el mono d’entrenador no ho vaig dubtar i em vaig posar a jugar amb ells. No ho feien del tot malament i em van fer suar com un porc els nyajos aquells. Però definitivament va valer la pena. Jugar amb els aborígens a bàsket en un playgraund als peus de l’Himalaya no té preu !!

Seguint amb la ruta turística vam anar a veure el llac i per la nit vam fer un sopar ... diferent. El plat local és la sopa de peix així que no podíem faltar a la tradició. La cambrera va cap a la peixera, agafa un peix amb la mà així, a pel, i el llença contra terra amb totes les seves forces ... el peix va patir un lleuger derrame cerebral, una lesió als lligament creuats i es va partir un parell de costelles. Uns 10 minuts més tard el teníem a l’olla amb verduretes, bolets i ... arròs clar. Molt bo la veritat, el castanyot que li va fotre la cuinera li dona un sabor ... xocant ... (ep, una altra broma elaborada eh ... no us queixareu)

L’endemà l’Estel i el seu amor francès van agafar un borreguero cap a Kunming i jo em vaig quedar el matí solet fent turisme pel parc de les pagodes i el temple budista als afores de Dali. Amb això vaig matar el sub-viatge a Dali i vaig tornar a Kunming ... 5 hores més de luxe i glamour al bus. Per la nit vaig tenir l’ultima festeta per la província de Yunnan i l’endemà, havent fet un visita amb pluja inclosa al que em quedava per veure de Kunming, vaig agafar un altre avió i cap a Beijing !!!

De fet jo dient que vivia a Pekin però havia passat 10 dies de viatge i només 4 a la que és ara casa meva.

Novetats destacables a la ciutat:
1) Tenia una habitació nova i més gran però només hi havia un llit i un armari.
2) El bigoti de la balena Yang Yang el trobava més llarg. No se com elaborat. Potser se l’havia retocat.
3) Tenia un company de pis nou !! Es diu Marc i és una espècie de barreja entre francès i canadenc (té les 2 nacionalitats) però per ser francès també és molt bon jan.
4) Per fi tenia Wifi a casa i no em cal desplaçar-me per estar on line!

Bé el primer que vaig fer és arreglar la meva habitació. I la solució es diu Yi Jia (el que nosaltres coneixem vulgarment com IKEA !! Sí, ja sé el que esteu pensant. Un Ikea a Pekin ?? Doncs sí. A veure, les característiques de l’Ikea (Hopitalet, o Badalona) són que és enorme, barat i el concepte de mobles de disseny està totalment tergiversat. Doncs bé, a Pekin totes les característiques s’han de multiplicar per 10. l’Ikea de Pekin és com una miniciutat de mobles i complements on et perds amb gran facilitat. Jo tenia una llista de coses però quan entres a l’Ikea t’encomanes d’un estrany virus anomenat compra-compulsiva-i-estupida que fa que compris tot de gilipollades inservibles però que dius – És que es tan barat que no puc dir que no! Doncs jo que volia comprar una tauleta de nit i uns llençols vaig sortir d’allà amb la tauleta i els llençols però també vaig comprar un cobrellit, una altre tauleta petita, una taula gran per l’ordinador, 2 coixins, dues coixineres, una cortina de dutxa, una astora pel terra, una paperera, ambientadors de llimona, 50 espelmes, potets pe posar les 50 espelmes, un cabàs per la roba bruta, un per la roba neta, una estanteria, una làmpara, (i una bombeta de 4w) una espècie de estanteria penjable de roba, i un artefacte per penjar el comandament a distància de l’aire acondicionat i les ulleres abans d’anar a dormir. Crec que no em deixo res. Llavors vaig anar a pagar i després d’endur-me mig Ikea la factura era de 2000 kuais (200 €) que seria aproximadament el preu de la tauleta de nit i els llençols a l’Ikea Badalona. Llavors cap al taxi i a casona. Tenia 3 caixes així que per una generosa propina (d’1€) al taxista em va ajudar encantat a pujar els mobles a l 4rt pis sense ascensor on visc.

Llavors bé la part divertida ... l’altre característica de l’Ikea és el puto bricolatge. Fàcil de muntar posa a la caixa ... i una puta merda és fàcil de muntar !!!! Tot de fustes foradades i claus de diferents mides textures i colors i una estúpid de paper on se suposa que explica com muntar el maleït moble !!! Quan vaig obrir la primera caixa vaig estar a punt de trucar al CSI per que vinguessin a ajudar-me a reconstruir els fets, però els del CSI Pekin (on el Grissom es diu Li Chong) estaven ocupats recollint empremtes d’un dissident que havia dit que Mao era una mica calb. Així que me les vaig haver d’arreglar solet. Com que tinc internet em vaig posar a la pàgina de la NASA i de l’Agència Espacial Internacional i vaig aconseguir muntar 2 mobles.

L’endemà vaig fer el difícil de veritat: la tauleta de nit ... amb calaix i tot. Haurien de posar a la caixa alguna cosa com: Abstenerse de intentarlo si no se tiene 2 carreras de ingenieria o nanotecnologia i un post grado de dissenyo bricolistico. Joder els de lletres tenim desavantatges a la vida moderna. El món està mal repartit, ja ho deia en Mao, que era de lletres.

La següent aventura va ser la neteja. En Marc i jo (la balena Yang Yang tenia show amb els dofins al Zoo) vam comprar estris de neteja i ens vam posar a fer dissabte. Mare meva la quantitat de merda que va sortir del pis !! Era com la claveguera de les tortugues ninja però sense pizza ni mestres karatekes en forma de rata. L’escombra i la fregona van manifestar-se al rebedor i van dir que en aquelles condicions laborals no treballaven però van haver d’adaptar-se al model comunista i a pencar en condicions precàries, com fan tots aquí. Bé vam treure una de ronya del terra, la pica, el bany que és inimaginable. Nosaltres flipavem com la nostra companya de pis podia viure en mig d’aquella quadra. Per sort ara ja fa goig i podem viure en unes condicions de salubritat adequades i l’OMS no ens denunciarà per amenaça biològica.

Bé per acabar ja la interminable explicació del que ha passat recentment recuperaré la secció ...

Sant Cugat no és Beijing !

Ø A Sant Cugat el carrer més gran te tres carrils.

Ø A Beijing el meu carrer que podríem considerar terciari a la xarxa viària te 4 carrils d’anada i quatre de tornada més el respectiu carril bici.


Ø A Sant Cugat si hi ha un carrer en obres triguen uns 5 mesos a arreglar-lo.

Ø A Beijing la setmana ahir hi havia l’acera del meu carrer aixecada per obres. Avui està acabada i s’hi pot transitar tranquil·lament

Ja sabeu Sant Cugat no és Beijing !

Una abraçada a tots i totes ok!!

viernes, 13 de julio de 2007

China news 2: el viatge oficial

NI HAO amics i amigues !!

La Xina és la bomba i si és gratis ja no en parlem !

En aquests moment estis en una autopista entre Chengdu i Leshan a la provincia de Sichuan a unes tres hores i mitja en avió de Pekin. Com alguns sabeu m’he colat en el viatge oficial que el conseller d’agricultura està fent aquests dies a la Xina i ara mateix ens trobem al sud fent un llarg camí després d’haver visitat una merda de granja de porcs i haver dinat amb el governador de Leshan (un xinorri que no parava de brindar amb tot Cristo a la taula amb un licor tipic de la regió de 60º !! Ja veieu el conseller fent cara de poker quan cada dos per tres el comunista alçava la copa i apa GAMBEI (que en xinès vol dir el a veure el got fins el fons) !!

La veritat és que estar en mig de aquesta expedició és d’allò més interessant. Per començar volem en 1a classe, on tens una hostessa de vol quasi per tu sol i el genolls no et toquen el seient del davant i a més el sopar està inclòs i tens barra lliure. Així que per començar bé el vitge vaig donar-li al vi blanc xinès tot xerrant amb el guardaespatlles del conseller, un mosso d’allò més trempat que no té el glamour del Kevin Kostner però fa la feina igual sense penjar-se del l’home a qui protegeix (a més el conseller deu pesar uns 90 kg i per treure’l en braços d’una moguda calen un mínim de 4 persones una per cada extremitat que el Sr. Llena plena (jeje pilleu el joc de paraules jejejeje) amb productes agrícoles de 1r nivell.

Deixant de banda l’avió estem allotjats a l’hotel Shangrila, lògicament el millor de 5* de Chengdu, una petita ciutat xinesa que té només 10 milions d’habitants (si venim tots el catalans no ens fan ni preu de grup de tan pocs com som). El Shangrila té classe i unes recepcionistes xineses amb un tall a la faldilla que et talla la respiració. Jo quan passo per la recepció em tapo els ulls per no mirar-les però el primer dia quasi caic al llac que tenen allà plantat amb una escultura moderna així que ara les miro cada vegada i encara no m’hi acostumo. L’esmorzar és en un buffet lliure on hi ha totes les marranades que et puguis i maginar de tots els països que aconseguiexis recordar. A més esmorzo un bol de pinyons cada dia ja que el conseller no me’ls ha prohibit com la meva mare fa.

Pel que fa la feina és més durillo del que pensava. Tot el dia seguint els periples del conseller i els seus meetings amb els xinos VIP de la província de Sichuan. Cada cosa que fa o desfa té una notícia que haig d’enviar, cosa que vol dir anar amb el portàtil i la càmera a tot arreu escribint on pots mentre el conseller a través dels intèrprets li pega el rotllo agrícola al xino de torn. Realment vaig fent currículum i sobretot experiència de com es d’estressant un viatge d’aquest tipus. Però el conseller compra a Media Markt i a la que pot s’escaqueja (amb tota la troupe) per anar a fer turisme per la regió així que em anat a veure una reserva de pandes (el 85% de pandes del món estan a Sichuan) i un temple taoista guapíssim al mig de Chengdu.

Una altra cosa interessant són els bolets. Sichuan és la potencia mundial dels bolets i això que no tenen els 3 iaios de la sèrie de TV3 eh! El fet es cultiven 50 espècies diferents de fongs mentre que els catalans, xulos com som, nomes en cultivem 3 i la resta els collim de la muntanya els diumenges aixecant-nos a les 5 perque els pixapins no ens els prenguin. Doncs la Xina està molt per davant nostre en aquest aspecte. Ams el conseller hi viatjava també el jefe de l’empresa XOP, líder boletaire català i guionista d’uns dels millors programes de la televisio moderna que es recorden des de Filiprim, 3 estrelles o Bonanza. Parlo de Caçadors de Bolets clar. El paio a part de menjar-se ceps llanegues, peus de rata i rovellons sempre que vol es munta un negoci amb els bolets que riu-te del Bill Gates. La veritat és que m’ha fet il·lusió conèixer-lo però no m’ha fet gens de gràcia el que m’ha explicat de la següent temporada. No ploreu però Caçadors de Bolets no torna a TV3. Faran només 2 especials de bolets en plan night show i ja està. Jo després de 3 intents de suïcidi penjant-me de la dutxa, sobredosi de pinyons i intoxicació micòloga per ingesta de les 50 especies de bolets xinesos he sobreviscut i he pensat que sempre ens quedarà en Mikimoto.

Bé nois i noies ... demà marxo a Kunming de turisme. Allà hi ha la Sandra Bustins (una amiga de la Sílvia de la meva classe i extreballadora del negoci rosístic) que em rebrà a la capital de Yunnan per començar una setmana de turisme pel sud de la Xina.

Nota: els hotels ja no els pagarà la conselleria però em seguirà sortint gratis ja que la Sandra em convida a casa seva!!

Bé ja esteu al dia del que m’ha passat darrerament així que vaig a veure la signatura del conveni entre el conseller i el comunista d’exteriors de la Província de Sichuan i ja us explicaré com ha acabat l’aventura ok.

Apa cuideu-vos i no fer res que jo no faria. Amb carinyu

domingo, 8 de julio de 2007

China news: primer contacte

Bona tarda són les 4 a Beijing i connecto per primer cop amb el que podríem anomenar la meva gent.

Havia promès notícies a traves del meu blog però ... un tal Hu Jintao me’l ha blog-ejat. No és broma no. Totes les pàgines de blogspot estaven bloquejades fins no fa massa i ara, segons he llegit, només s’hi pot accedir depenent de quina línia d’internet tinguis contractada ! És a dir que de moment res de blog i les notícies seran en format e-mail fins que no aclareixi la situació.

Bé, parlem de la Xina, no? Doncs l’arribada ha anat d’allò més bé. El taxista que em va dur de l’aeroport a la meva nova humil morada tenia el mateix nivell d’anglès que el que tinc jo de rus. Però ensenyant-li la pàgina amb l’adreça escrita (en xinès clar) i passant-li la meva companya de pis al telèfon (mentre ell conduïa clar) vaig arribar a Dongsishitiao que és el barri on visc. La meva companya de pis té una envergadura comparable a la de l’extingit mamut blanc XXL i el seu bigoti rivalitza amb els cèlebres mustatxus de Pancho Villa, en Tejero (el de ... todo el mundo al suelo!) o el seu compatriota Fu man chu. Així que no penseu que això de viure amb una xinita de 23 anys és la panacea ... de xinita en plan diminutiu res. De moment hi ha dos mexicans al pis també però marxaran la setmana que ve i em quedaré sol amb la balena Yang Yang, que des d’ara serà el nom de pila que faré servir per la meva companya, sempre però respectant que es gasti tot el seu sou en Phosquitos.

Es veu que el meu barri està situat de puta mare. A prop del centre >Tian an men< >Chao yang qu< (dues hores a peu o mitja hora en taxi es considera a prop del centre en aquesta ciutat. I tinc un metro a 5 minuts de casa que està molt bé tenint en compte que només hi ha dues línies de metro en una ciutat de gairebé 15 milions de persones. Com anècdota ahir vaig agafar el metro per trobar-me amb unes amigues i vaig haver barallar-me amb un grup de 100.000 xinos per entrar (embutit com un chopped) en aquell vago que tenia un aire acondicionat no gaire condicionat. El menjar xinès de moment molt bé. Aguanto i he aconseguit evitar el picant. És impossible recordar el nom del que menges i és encara més xungu llegir en carcters xineses així que et guies amb les fotos que hi ha al menú o t’hi poses fulles, que de espècies en tenen moltes.


Doncs ahir vaig sortir de parranda. Una amiga xinesa que vaig conèixer a Venècia em va treure de festa (amb l’obscur propòsit d’encolomar-me la seva amiga Fang que no es d’estranyar que no la vulguin ni per doble de Chubaca en escenes intímes). El cas és que la meva amiga va de VIP per Beijing. És una pija que riu-te de Paris Hilton. D’entrada em va fer quedar al Haytt Hotel (el més luxós de la ciutat on un kimono de seda costa 1600 yuans --- uns 160 €) i fa fer cridar un taxi per anar a sopar i de festa (tot aixó amb la companyia inestimable de la Fang que només feia que riure per gilipollades i a més quan no tocava). Doncs de festa Lily la pija va portar també un xavalet de San Francisco molt bon nano que porta només tres dies aquí. És una espècie de reencarnació del meu cosí Edu però amb dues arracades i una perillosa semblança a Marck Anthony. El cas és que Lily la pija i Fang la ........ (ompla l’espai amb l’adjectiu desagradable a la teva elecció) van marxar i em vaig quedar amb la versió americana del meu cosí Edu al Suzie Wong que segons afirmen els aborígens és uns dels lloc més pijo i chic de la ciutat ... Jo que pensava que els xinos eren gent humil que anaven en bici i em trobo rodejat de penya forrada que comprava ampolles (heu llegit bé no he posat copes) de Chivas Regal i ATENCIÓ les barrejava amb té verd !!




Estan sonats per dues raons: 1) L’ampolla del whisky escocès en qüestió valia uns 1600 yuans (sí, com el kimono de l’hotel) 2) Si et compres un Chivas Regal de 160 € que collons fots barrejant-lo amb te verd?? Bé doncs el meu colega John Anthony va i coneix uns americans forrats que havien reservat una taula i una ampolla de Chivas i amb el bon rotllo que si San Francisco que si Barcelona va i ens conviden a quedar-nos amb ells. A mi no m’agrada el whisky però es pot dir que no a un Chivas amb te que saps que li està costant al paio una morterada?? La veritat és que era tot una mica surrealista. El balanç va ser 2 Chivas, unes 12 ampolletes de te i 2 colegues amb qui sortir de festa un altre dia (si no vam brindar >GAMBEI en xinès<>nan luo gu xian, que és un carrer de bars molt prop de casa meva (10 minuts en taxi) i m’he connectat amb el món. Ja he fet la meva primera notícia i l’he enviat a l’ACN. Hauria d’estar al blog però ja sabeu que passa. Bé m’acomiado de vosaltres fins aviat ok !!


Zai jian !!


JR Armadàs ACN Beijing


Aprofito per inaugura una secció de nom Sant Cugat no és Beijing ! on compararé les dues potencies urbanes en format d’anècdota.


Sant Cugat no és Beijing !


A Sant Cugat si agafes un taxi mitja hora pots arribar a l’aeroport d’ El Prat i el preu aproximat de la Carrera va de 35 a 50 €.

A Beijing si agafes un taxi mitja hora només canviaràs d’un barri a un altre, que a més és el barri del costat i el cost de la carrera no passarà de 25 yuans (2’5 €)

Ja sabeu Sant Cugat no és Beijing !

lunes, 2 de julio de 2007

El JR i Zhong gou



Nois (i noies) Des d'ara mateix aquest blog ha caviat la seva funció.
Superada l'obligació acadèmica de publicar una sèrie de posts d'actualitat i pseudoperiodisme, ara el meu blog es dividirà en dues parts molt senzilles d'entendre.
1) Sota el nom de La Xina News podreu seguir connectats amb la meva faceta periodística a través de les notícies que penjaré sobre La Xina. La majoria seran els treballets que faré per L' Agència Catalana de Notícies (ACN), per la qual treballaré de corresponsal freelance (sona bé, oi?) però també hi posaré una mica de salsa amb temes extra.
2) Sota el nom de La Xina Adventures podreu seguir el meu dia a dia personal i d'aquesta manera no us avorriré amb e-mails quilomètrics que expliquen els meus alts i baixos emocionals. Qui vulgui saber com em va per La Xina només ha de consultar el blog de tant en tant. Prometo fotos, cròniques d'ambient, tomate i molt més.
Doncs això és tot de moment.
Propera parada > > > > Zhong gou (que vol dir La Xina ... en xinès)
Posted by Picasa