El cine català que ve

El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat la creació d’un fons addicional de promoció, per part del govern central, de produccions cinematogràfiques fetes en territori espanyol en llengua no castellana.

En l’acte d’inauguració del estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, el conseller Tresserras ha revelat que aquest nou fons treballarà en la línia de donar diners a les comunitats autònomes que hagin invertit en produccions audiovisuals també en una llengua diferent a l’espanyola.

D’aquesta manera les subvencions que l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) atorga a pel·lícules en català podran ser rescabalades amb aquest nou fons addicional. Com a exemple ha posat els números d’aquest any. ‘Si durant l’any 2006 l’ICIC ha gastat onze milions d’euros en subvencions en cinema català, amb aquest nou fons podríem recuperar la inversió i utilitzar-la en projectes futurs’.

El conseller s’ha referit també al fet que la indústria cinematogràfica catalana ha de fer una aposta per la qualitat més que per la quantitat. ‘Tothom qui vulgui fer una pel·lícula en català que la faci, nosaltres l’ajudarem. Però algunes d’aquestes produccions han de poder funcionar bé en festivals, en crítica i en públic.’ En relació amb aquest fet ha aclarit que finançar una pel·lícula dolenta només perquè és en català perjudica la vàlua de la nostra cultura.

Com marca l’agenda Joan Manuel Tresserras també ha parlat de la Fira de Frakfurt. Lligant-ho amb la invitació a Catalunya l’any vinent al Festival Internacional Cervantí de Guanajuato i a l’anunci de la presència catalana a la Biennal de Venècia del 2009, ha dit que la difusió internacional de la cultura catalana quedarà molt consolidada. Com a prova ha destacat que molt alemanys s’han sorprès a Frankfurt que Catalunya tingui i mantingui una cultura amb tanta vitalitat sense tenir el compromís d’un estat darrere.

Tresserras també ha parlat a la necessitat de crear un Consell de la Cultura i les Arts per despolititzar la cultura. ‘Qui va o qui no va a Frankfurt no hauria de ser decisió del govern sinó d’una comissió d’experts. No té sentit que la política gestioni la creació artística’. D’aquesta manera, ha dit, s’eliminaria tota sospita de clientelisme. ‘El govern que pagui i els que n’entenen que decideixin on van els diners’.

L'exit i el fracàs dels valents

L’acord conegut com La Pau dels Valents va ser celebrat per les diferents faccions de les part en conflicte de manera desigual. Els premis Novel i l’entrada al món internacional de Bill Clinton amb bon peu no van servir per tancar les ferides com es pretenia. Però es pot qualificar de fracàs l’acord escenificat a la Casa Blanca?

Arribar a l’encaixada de mans entre Yitzhak Rabin i Yasser Arafat no va ser, ni de bon tros, una empresa fàcil. És molt difícil mirar enrere i trobar un punt on es pugui parlar de principi de desgel entre l’OAP i el govern de Tel Aviv, però sens dubte la pujada el poder de Rabin a les eleccions israelianes de 1992 va ser prou significativa. Arafat i Shamir havien deixat clar que entre ells l’entesa seria molt complicada i per això un interlocutor nou va suposar una entrada d’aire fresc. El líder de l’OAP estava ja considerat el portaveu dels palestins, (malgrat la dissidència radical de Hamas i Yihad) amb la qual cosa els dos bàndols semblaven disposats a asseure’s i, com a mínim, parlar de pau.

Les converses d’Oslo culminades en un Acord Secret van esdevenir un preàmbul necessari i útil per establir les bases de la futura Pau dels Valents. La declaració de principis sorgida de Noruega era un important exercici de tolerància mútua ja que parlava de reconeixement, drets socials i polítics, voluntat de pau i convivència no violenta. Això no vol dir, però, que tots els palestins i tots els israelians estiguessin d’acord en el contingut d’aquelles converses orquestrades pels seus líders i aquest va ser justament el punt feble de l’engranatge. Les faccions radicals jueves i musulmanes mai van combregar de les idees pacificadores dels seus governants. Per ells, les concessions eren sinònim de traïció.

Un novell Bill Clinton va aconseguir escenificar el que feia temps que s’estava coent des d’Oslo. La Pau dels Valents va portar il·lusió i va permetre veure llum al final del túnel de la rancúnia. Just després de la signatura dels acords, ja es va començar a veure que els temes que havien deixat aparcats (Jerusalem, fronteres, refugiats) i l’aplicació de les noves mesures (divisió del territori en zones governades de manera asimètrica) provocarien mal de caps als artífexs de l’Acord.

Ni Arafat ni Rabin van aconseguir controlar l’oposició i aquesta manca de lideratge intern els va passar factura. La dreta jueva va carregar molt durament contra Rabin acusant-lo de traïdor i assassí de la causa israeliana. A la banda palestina, la recent estrenada Autoritat Nacional Palestina tampoc va saber abaixar el to de veu dels detractors i l’alternativa radical i més violenta guanyava terreny davant la impotència d’Arafat.

Amb aquest rerefons conspirador i la manca d’un lideratge fort a tots dos costats del conflicte, les bales que van acabar amb la vida de Yitzhak Rabin el 4 de novembre de 1994 també van matar l’esperança de continuar endavant amb la Valentia demostrada a la casa Blanca.

Desfeta socialista a Sant Cugat

A la seu del Partit Socialista de Catalunya (PSC) a Sant Cugat van haver de deixar el cava a la nevera. L’objectiu que s’havien marcat de fer un gir d’esquerres a Sant Cugat no ha estat ni molt menys assolit. L’alcaldable socialista Salvador Gausa no amagava la seva frustració davant l’evidència: “no hem sabut mobilitzar el nostre electorat com ho ha fet Convergència i Unió”. I és que la davallada de la participació que hi ha hagut en aquests comicis no ha ajudat gens al PSC i els ha deixat molt lluny dels números que van aconseguir a les darreres eleccions generals. En aquella cita electoral, en la que José Luís Rodríguez Zapatero va fer-se amb el govern a Madrid, amb 12.490 vots, els socialistes de Sant Cugat van aconseguir els millors resultats des que es va reinstaurar la democràcia i només quatre anys més tard en aquestes municipals tan sols han rebut el vot de 4.382 santcugatencs.

Mentre s’esperaven els resultats a la seu del PSC, al costat del Celler Cooperatiu, es podia veure optimisme a les cares dels simpatitzants. Hi havia confiança en que un canvi era possible a Sant Cugat. La gent anava arribant poc a poc i es podia respirar un aire de certa esperança entre la militància socialista. Amb una mica més del 2% escrutat els resultats ja es van mostrar adversos però el número dos de la llista Ferran Vilaseñor es va encarregar de calmar els ànims i donar un missatge de prudència i serenitat als mitjans de comunicació i als seus companys socialistes. Malgrat això, Salvador Gausa es va tancar al seu despatx reunit amb la cúpula directiva del partit i ja no va tornar a treure el cap per la seu fins que, amb el 100% de sufragis escrutats l’evidència queia pel seu propi pes. Amb la pèrdua de 2 regidors i una davallada seriosa del nombre de vots, el PSC havia perdut contundentment la pugna amb CiU per governar el consistori.

Amb els resultats encara frescos la compareixença de Gausa no es va fer esperar. El líder socialista va sortir a la tarima i en un discurs molt curt va donar les gràcies pel suport rebut i va reconèixer que els resultats no eren els desitjats. “Hem defensat el nostre projecte amb honestedat i claredat però no ens n’hem sortit. He trucat en Lluís Recoder i l’he felicitat però us haig de dir que la seva ciutat no és la nostra ciutat. Nosaltres defensarem un altre model des de demà mateix”. Al final del seu discurs es va acomiadar incitant els assistents a superar l’ensopegada tot dient: “Companys ... Ànims!” Alguns dels militants que escoltaven les paraules del ja líder de la oposició rebien la notícia amb els ulls plorosos.

Sant Cugat o l'Oasi Convergent

És xocant que l’única població de color blau que es pot veure en mig d’una taca vermella a l’àrea metropolitana de Barcelona sigui Sant Cugat. Davant la voràgine socialista que sembla imperar a tots els territoris propers a Barcelona, Sant Cugat es desmarca i no només Convergència i Unió (CiU) ha guanyat àmpliament les eleccions sinó que a més ha obtingut majoria absoluta. Dels 25 regidors que té la ciutat, la candidatura encapçalada per Lluís Recoder se’n ha endut 14 i la segona formació en nombre de edils és el Partit Socialista de Catalunya (PSC) que n’ha obtingut només 4. Per què ha passat això a Sant Cugat?

Les raons són moltes i molt diverses. Per començar la demografia i sociologia d’aquesta ciutat no és gens habitual tenint en compte els estàndards de l’anell metropolita de Barcelona. Sant Cugat és una ciutat rica, amb una de les rendes per càpita més elevades de Catalunya (i d’Espanya) i també té una taxa de natalitat de les més altes del país. Això pot ajudar a fer una radiografia del perfil dels votants de la ciutat: parelles joves, amb una bona situació econòmica que treballen a Barcelona majoritàriament en un bon lloc de treball ben remunerat. És a dir una població de burgesia benestant que troba en CiU la millor manera representar els seus interessos.

Però deixant de banda el perfil dels votants, si analitzem els candidats trobem una altra raó de l’hegemonia de Recoder a Sant Cugat. L’alcadable socialista, Salvador Gausa, és un complet desconegut així com també ho són en menor o major grau els dels altres grups polítics. En canvi la campanya de proximitat i el nivell de coneixement i popularitat de Lluís Recoder no poden ser més alts a la ciutat. Tothom sap qui és i qui més qui menys ha parlat amb ell o l’ha vist passejant pel poble o visitant un mercat. Cap dels altres candidats s’ha involucrat com ell en l’autopromoció. A més també destaca l’excel·lent campanya de cartells i pancartes que ha fet CiU, que com a curiositat cal dir que ha estat elaborada a Sant Cugat, desmarcant-se de les ordres del nucli dur del partit. Amb tot, la sinèrgia d’aquests elements ha provocat aquesta marea convergent sense precedents a la rodalia de Barcelona.

Tot i que Lluís Recoder assegura que la seva principal prioritat és Sant Cugat a ningú no se li escapa la projecció d’aquest polític dins la federació nacionalista. Els més agosarats auguren que si Artur Mas no és president a la següent legislatura el seu substitut serà l’alcalde de Sant Cugat. I és que, ara per ara, és l’alcalde de la ciutat convergent de més població i tot i que els darrers comicis han fet pujar els ànims a CiU, fa ja massa temps que estan a l’oposició als dos costats de la Plaça Sant Jaume i això els farà buscar noves formules per recuperar el poder

Euskadi no és l'Ulster

És insòlit que enemics antagònics s’asseguin a la mateixa taula i estableixin les bases del que serà el nou govern autònom d’Irlanda del Nord. Tony Blair, conscient que aquesta pot ser l’única medalla que li penjarà la història, ha dit que el procés de pau de l’Ulster “és una lliçó per qualsevol lloc en conflicte”.

Moltes són, però, les diferencies entre el País Basc i Irlanda del Nord. D’entrada el pacte entre unionistes i el Sinn Fein ha estat possible perquè tots han cedit respecte les seves aspiracions polítiques. Tanmateix, a Euskadi és improbable que el PSOE i el PP debatin amb Batasuna sobre un procés de pau que està en via morta.

ETA està activa i no contempla deixar les armes, cosa que sí va fer l’IRA i va esdevenir el fet clau perquè els unionistes s’avinguessin a parlar i signessin els Acords del Divendres Sant. A més, la posició ambigua de Batasuna respecte la condemna de la violència no és la valenta aposta que va fer el Sinn Fein per reconduir les seves reivindicacions estrictament per la via política.

A l’Ulster hi ha dos bàndols que ploren víctimes mentre que a Espanya només un sector pateix les baixes. Això fa que a Euskadi no sigui possible una amnistia similar que es va du a terme al nord d’Irlanda deixant en llibertat tant presos unionistes com de l’IRA. També difereix el fet que d’independentisme basc no concorri a les següents eleccions per l’estricte compliment d’una Llei de Partits que posa difícil la representació abertzale a les institucions basques.

Fem memòria?

El PSOE i IU-ICV han arribat a un acord per desbloquejar la difícil Llei de la Memòria Històrica. Amb la Guerra Civil i el Franquisme teòricament enterrats, cobra vida una llei que precisament vol el contrari: rescabalar els que, per alguna raó, blava o vermella, van patir les conseqüències d’aquest gris període.

Il·legalitat i nul·litat són les dues paraules de la confrontació, avui. Per revisar la MemòriaHistòrica no hi ha un únic patró i les sentències judicials són el blanc de crítiques i pretensions. De moment el pacte és declarar il·legítims els tribunals de la Guerra i el Franquisme i també les seves sentències.

Des dels extrems (hereus dels bàndols enfrontats?) s’han queixat de la mesura. ERC i el PCE han deplorat el pacte i consideren l’acord una vergonya i una feblesa històrica. Mentre que el PP i els jutges conservadors creuen que es reobren ferides ja tancades i es crea inseguretat jurídica. Opinions sempre n’hi ha de tots colors.

Entre 20.000 i 30.000 foses comunes, més de 100.000 morts, 125.000 expedients per la Ley de Responsabilidades Políticas, són alguns dels trists balanços de l’època. Ara la llei intenta posar remei als remordiments i pretén restituir l’honor perdut a persones d’ambdós costats. la voluntat no és fer justícia, ja és massa tard per això. El que es vol aconseguir és que víctimes de la barbàrie de dreta i esquerra dormin tranquils amb una condemna institucional a i amb un articulat que declara, com a mínim il·legítim, allò pel què van morir.

L'ombra de Maragall

En Pasqual ha esclatat.

Des de el seu esvoranc solitari al socialisme-federalista català (i espanyol) ha dit el que fa temps que pensa però no podia expressar en veu alta:

1) L’Estatut és una enganyifa i una burla sorneguera ja que la Costitución Española segueix sent una llei de pedra incorruptible. El marc constitucional és el mateix des de 1978 (!!!) i sota aquest jou va sortir a la llum el flamant Estatut de la Moncloa (Made in MAD, com l’exposició de l’Esperança).

2) Els amics de l’ex president el van deixar una mica de banda alhora de la reelecció i el van fer sentir incòmode i rebutjat. I és que ZP i Montilla (o Montilla i ZP) són els autèntics governadors de Catalunya. Però no des del novembre de 2006; ja ho eren quan en Maragall era president. Un president titella amb fils que l’estiraven des del PSC, des del PSOE, des d’ ERC i també des d’ICV.

Pobre ex Molt Honorable. Fa fins i tot llàstima. Abandonat, exiliat, arraconat, contradit i menyspreat. Des de les vísceres li surten ara tots els mals i les penes. I voleu que us digui una cosa. No m’estranya gens. Tots l’han burxats de tots costats. Des de dins del seu propi partit i des de fora (fent-se fotos amb els seu millors amics o amb excursions a Perpinyà i Jerusalem).

Pasqual, si vols venjança tens dues opcions. Truca en Clint Eastwood o fes el teu anhelat Partit Demòcrata i erosiona els que eren els teus amics. Si t’ho proposes et pots fer un forat a la Política Catalana altre cop. Ara bé, tria millor les companyies ...

Visca Catalunya !!