Apa, ja està. S’ha acabat el show. Els Jocs Olímpics han estat, en una paraula, la polla !! Treballar entre els esportistes, els Comitès Olímpics compartir les seves pors i les seves alegries i explicar-ho tot ha estat per mi una experiència religiosa. Durant 25 dies no he tingut vida. Estava totalment hipotecat anant amunt i avall amb la meva moto per currar o aprofitar l’explosió de Pequín durant els Jocs. En total vaig anar 4 dies a la vila olímpica i vaig poder colar-me en moltes competicions: handbol, boxa, atletisme al niu d’Ocells, la final d’hoquei i el plat fort que va ser la final de Bàsquet Ejpanya – USA. Els Gasols, Navarro i companyia van posar els ianquis contra les cordes i el meu amic John els tenia per corbata. Va ser un partidàs ple de punts i basquet volador ... veure els NBA en directe val la pena !!
Els meus contactes dins el Comitè Olímpic Espanyol m’aconseguien entrades molt barates i podia fins i tot portar col·legues amb mi a compartir el “somni olímpic”, ja sabeu 同一个世界 同一个梦想 “One World One Dream”. I per la nit sempre tocava festa. Pequín vessava vidilla per tot arreu. Veies els atletes amb les seves acreditacions grogues penjades del coll passejant-se per 三里屯 Sanlitun (la zona de festa dels occidentals) perquè tothom veiés que eren atletes i tinguessin més opcions de lligar. Però si ets de l’equip femení de la selecció brasilera de volei platja et lligues el que vols, mentre que si ets de l’equip eslovac de llançament de martell ho tens difícil tant si ets noi com noia. Ser una bèstia de més de cent quilos amb un coll de 50 cm de diàmetre no juga a favor del teu sexapil (que s’escriu així – sexapil). Amb tot, els xinesos han acabat contents dels seus Jocs. Orgullosos i treient el pit estan segurs que s'han currat uns Jocs tremendos. L'ambient al carrer sempre era festiu amb banderes xineses per tot arreu i xinesos repartint nacionalisme per Pequín a dojo. Zhong guo jia you !! (que vindria a ser una cosa així com Força Xina!!)
Els que no érem olímpics ens conformàvem a fer una birra barata i seure al pedrís de Sanlitun a veure passar les russes, les brasileres, les noruegues i les atletes d’aquests exòtics països on la crisi immobiliaria no ha afectat les seves vides. Era millor que quedar-se a casa veient el resum que cada dia feia la Tele xinesa sobre quants milers de medalles havia guanyat la Xina aquell dia. Els mal parits (amb tots el meus respectes) ho han guanyat tot !! 51 medalles d’or. Anaves a pixar i quan tornaves ja veies una altra bandera xinesa hissada i un xinorri penjant-se un or. Era un no parar.
Però ja sabeu que tot el que és bo s’acaba. Dallas i Magnum es van acabar i els Jocs Olímpics de Pequín també tenien una data de caducitat. Amb una cerimònia de clausura també increïble la Xina passa la bandera olímpica als meus amics anglesos (que van fer autèntica pena amb la parafarnàlia estúpida que ens van oferir a la cerimònia de clausura). Ara hi ha els Teniet-olímpics vull dir els Paralímpics, que són com un ressopó per entretenir el personal un mes més. Aquí estarem per veure que passa.
Doncs ja veieu que la vida torna a la normalitat. Tardes al bar fent cafès per més de 2 euris. Tornar a les classes de xinès per millorar les meves converses pobres de contingut. La solitud de Sanlitun sense sueques ni brasileres. El menjar de Hutong amb els amics catalans. Els partits de ping-pong amb els veïns. En fi totes aquestes petites coses que fan de Pequín un lloc agradable per viure. La gent no comprèn què ens ha picat als que vivim aquí però la veritat és que estem tots encantats. A més estem aprenent la llengua del futur (espero que ho sigui perquè sinó estem fent tots el gilipolles trencant-nos les banyes amb aquest idioma impossible). Quan tornem serem unes bèsties i les empreses es barallaran per nosaltres. Serem com el Messi en els nostres sectors. A mi m’han trucat ja el principals diaris del món mundial: New York Times, la revista Time, Le Monde i el Punt edició comarques del Vallès. No sé quin triar. Algun consell?? El millor de l'oferta d'El Punt és no cau lluny de casa ...
Per cert, estic preocupat per la manca de comprensió i solidaritat pels meus “articles seriosos”. Només us mola el blog quan escric parides ... ànimes dolentes i cruels les vostres. Mal raig us parteixi i el cap us esberli !! És igual, accepto el meu fracàs com a periodista seriós i seguiré la via de l’estupidesa articulistica que es veu que agrada més. Em dec al públic i si vol sang ... els has de donar sang.
Així que com que no hi ha gaire coses més que explicar passo directament a l’autèntic protagonista del blog aquest any que és
El xinorri de la setmana !!!!!!!!!
El motiu del premi d’aquesta setmana és obvi. Quin tipus de ment retorçada s’ha de tenir per pelar el pobre nano amb l’estrella comunista !! Mao va deixar molt xinesos amb els valors canviats i una autèntica confusió cerebral permanent. Aquest país necessita alguna cosa però no sé encara ben bé què ... potser un president com el nostre ... mai se sap.
També rebo pressions per recuperar l’aclamada secció de
Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!
Això és de bojos!! Pequín bull i la Xina s’enfila al medaller com una mala cosa. Però aquest post no és per parlar de resultats sinó per explicar-vos la meva experiència periodística als Jocs. Escric avui, dia 17, novè dia dels Jocs perquè fins ara no he tingut temps de viure. Des que aquell xinès volador va encendre la flama olímpica aquí ningú no para quiet. Primer van venir els polítics. L’Hereu va vendre la moto del Global Sports Forum de Barcelona i es va vanagloriar d’acollir els europeus d’atletisme l’any 2010. L’endemà va ser en Gallardón el que va ensenyar les mil meravelles de Madrid 2016 (que, no dubteu, serà un altre 'olimpíada interruptus' com el seu intent del 2012) i entre mig va venir en Moratinos a inaugurar una exposició de Picasso. Molt de politiqueig. Tots saben que ara mateix toca estar a Pequín i que si tens una moto per vendre la capital de la Xina és el millor aparador per fer-ho.
Com a bon periodista que aspiro a ser em tocava estar al mig de tota la venta de moto i no perdia cap ocasió per colar la meva Cannon 400-D en tots aquests events. Estar entre els mandamases t’obre moltes portes periodístiques i la primera que es va obrir la vaig aprofitar per entrevistar en Samaranch. 88 anys i un cap clar i ordenat com una cala solitària de la Costa Brava. Se’l veu feliç i animat però sobretot està content perquè la Xina està complint el seu somni i està fardant davant del món sencer de modernitat i d’equip olímpic. Parlar amb en Samaranch durant cinc minutets va ser tot un orgull. És una persona que ha fet molt per Catalunya i tots sabem que sense ell Barcelona no hagués estat olímpica i sense els Jocs no haguéssim tingut mai les riuades de turistes que 16 anys més tard encara inundant la Rambla i es posen cecs a la Plaça Reial.
Ja m’he tornat a posar seriós ... cagundena! Bé, tornem al catxondeo. La meva cobertura dels Jocs va començar gastant molta pasta en telèfon per aconseguir la llista daurada. En aquest paper només hi havia telèfons però eren els dels caps d’equip de tota la delegació ejpanyola a Pequín. Tots sabeu que el meu periple per fer de Tintin a la Xina amb una acreditació i un visat no va ser tasca fàcil (us remeto a la història de Mongòlia). Els xinesos això de “Beijing welcomes you” no ho apliquen si ets periodista. Però per sort la gent del Comite Olímpic Espanyol (COE pels amics) entenen que els Tintins estem aquí per currar i no per despotricar de la Xina i lloar el Free Tibet. Amb la llista daurada vaig començar a contactar amb els caps d’equips i aquests em passaven als esportistes per fer les declaracions pertinents. Parlar amb cada esportista català que fes o desfés alguna cosa olímpica era fet noticiable per mi.
Però ens van ensenyar a la Universitat que has d’estar al costat mateix de les fonts d’informació així que se’m va ocórrer intentar entrar a la Vila Olímpica per tenir els esportistes a cop de micròfon. Una tal Amparo del COE em va fer un passi de visitants i així va ser com vaig aconseguir entrar al lloc més controlat de Pequín després de Tian’anmen. La vila està rodejada per una doble tanca metílica vigilada pels militars que estan allà palplantats cada 100 metres. Per entrar se’t queden el passaport per assegurar-se que surts i et donen una acreditació per accedir al que diuen ‘zona internacional’. Allà no pots fer gaire cosa més que comprar parides de merchandising olímpic. Per entrar a la zona residencial t’ha de venir a buscar algú de l’equip ejpanyol que després t’haurà d’acompanyar fins i tot al WC ja que ets un dels pocs pringats dins la vila que no té l’acreditació groga que et dona accés a tot, tot i tot. L’Amparo (un sol de dona que m’ha facilitat la feina moltíssim) em va fer de cangur al principi però després ja em va deixar quedar-me davant l’edifici de la delegació spanish sense cap corretja lligada al coll.
Allà assegut a la gespa amb el portàtil veia passar en Deferr, Almudena Cid, Robredo, els germans Gasol, en Nadal, en Paquillo ... TOTS vaja. Però el shock més gran me’l vaig endur quan passejant després de guanyar dos-centes medalles va aparèixer en Phelps!! Vaig fer-me el grupie i no vaig desaprofitar l’ocasió per demanar al seu company d’equip yankee (que possiblement també ha guanyar 3 o 4 ors) que em fes una foto amb el paio amb més medalles d’or de la història.
Va una mica del subidón però quan ho guanyes TOT i a sobre fas nous records del món a cada cursa suposo que tens dret a anar una mica de sobrat i creure’t que ets el puto amo.
El meu primer dia a la vila va ser molt fructífer. Vaig currar força i a sobre vaig conèixer la meitat de la delegació ejpanyola. A destacar els nois del waterpolo (11 catalans de 13 membres de l’equip) molt bona gent i uns catxondos tots.
És divertit que a mitja entrevista un dels tios pari de parlar del partit i et digui (en català) “wow quin cul té aquella brasilera. Hi ha cada pollastrota a la vila ...”. Per molt bons que siguin en els seus esports allà tots són persones i davant del moviment de cul d’una brasilera olímpica passes del periodista que t’està preguntant xorrades sobre un partit que ja has oblidat.
Entremig de les notícies he pogut escapar-me a veure un parell de competicions. Amb el meu amic John vam veure Boxa i vam comprovar com s’ho han currat els xinesos posant al dia la ciutat i les instal·lacions esportives. El Workers Gimnasium lluïa a casa racó i vam tragar-nos tres hores de tios fonent-se de castanyes fins que el rellotge s’atura. Apassionant la boxa. Quan portes 15 combats seguits vols que o s’acabi ja el 16è combat o que el paio de Tayikistan li arrenqui el cap d'una hòstia al de Togo per animar una mica la monotonia dels cops de puny. Més distret va ser el dia de l’atletisme. Si el Workers Gimnasium era digne de veure l’Estadi Olímpic és una cosa fora de sèrie.
No només està perfectament acondicionat pel públic i els atletes sinó que a més és una autèntica obra d’art. Tota la zona del voltant està plena de xinesos feliços celebrant els jocs a tota hora i a tot arreu. Hi ha banderes xineses pertot i aquí tots viuen el somni olímpic amb furor.
Jo seguia amb el meu somni periodístic i l’endemà tocava tornar a la vila. Era el dia del gran partit de bàsquet USA – Jpain i havia de fer un article d’avantmatx amb els catalans de l’equip olímpic opinant sobre el duel. Esperant a la gespa veia passar atletes koreans, australians, gavatxos, russos fins que per fi van baixar els del bàsquet. Els vaig deixar 5 minuts de marge i vaig atacar a Ricky Rubio (que amb 17 anyets és el fiera del bàquet català). Després en Marc Gasol em comentava que de por a l’equip yankee res de res (pobrets innocents, encara no sabien que els americans els farien puré aquella nit). I mentre en Marc cantava la canya el seu germà gran va aparèixer corrents del no res i s’hi va tirar a sobre. Jo amb la meva llibreta apuntant les declaracions mentre els dos germanets de dos metres es rebolcaven per la gespa com a cadellets. I així va ser com vaig entrevistar en Pau Gasol: assegut sobre el seu germà Marc que intentava llegir un llibre amb un bèstia parda al damunt. En Pau deia que tampoc li feien por els americans, que ell els coneixia bé i que si jugaven bé podien guanyar (quanta fe Pau). Amb les declaracions extres d’Àlex Mumbú i Raül López ja tenia material per la notícia i vaig deixar que en Gasol fos assetjat pels voluntaris i treballadors xinesos de la vila.
Acabada la notícia vaig tornar a la gespa i vaig trobar-me en Rafa Nadal amb el seu portàtil estirat a la gespa sense gaire fans pul·lulant pel voltant. Aquesta és la meva vaig pensar. Tenia en ment un article sobre com ell i en Gasol són atossigats a cada moment i la veritat és va ser molt amable i em va dedicar 5 minuts dient que no li importa firmar autògrafs i ser ultratjat pels fans (quanta mentida Rafa). Vaig demanar uns autògrafs de tots pel meu germà i cap a casa: el segon dia a la vila havia acabat.
Demà hi torno així que ja seguiré explicant trapelleries periodístiques aviat.
Per manca de temps dono vacances olímpiques a la secció de Sant Cugat no és Beijing però no puc deixar de delectar-vos amb la secció estrella de la temporada:
El Xinorri de la Setmana !!!!!!!!!!!
El peque aquest té la medalla de la setmana per desafiar els 40 graus de la capital xinesa davant de la Piscina Olímpica. Ell no pot entrar dins i remullar-se com en Phelps així que fa les seves pròpies olimpíades fora al carrer refrescant-se sota el sol assassí.
En llevar-me vaig apartar les cortines i només vaig veure sorra. El Transmogolià creuava el desert i no s’hi veia res més que sorra a dreta i esquerra. Vaig esmorzar i dinar amb les meves noves amigues i a la una del migdia el tren arribava a la seva destinació: Ulan Bator. Allà m'esperava una mongola que tenia un cartellet amb el meu nom escrit. Vaig seguir-la fins la que seria casa meva a Mongòlia, no sense acomiadar-me abans de les meves noves amistats catalanes. Ulan Bator és una ciutat russa, petita, lletja de collons i amb cap atractiu turístic. La capital de Mongòlia no és més que un conjunt de pedres amuntegades una a sobre l’altre en mig de l’estepa . Tot i això, té més d’un milió d’habitants que viuen als afores en barraques fetes de fusta o yurdes: les tendes que utilitzen els nòmades. Un dia a Ulan Bator va ser més que suficient.
El següent divendres va començar fent cua a l’ambaixada xinesa d’Ulan Bator. Tothom tenia tota la documentació preparada (bitllets de vol, reserva hotel, certificat del peu que calcen) i jo anava amb un trist full de paper conforme estava donat d’alta al centre de premsa dels Jocs. Començava a acollonir-me i a pensar que potser hauria de passar la resta dels meus dies a Mongòlia fent de ramader nòmada però una trucada a la Fenghua (una de les 2 milions de persones al càrrec de la premsa durant el Jocs) va fer que em saltés la cua i em prometessin el visat per dilluns al matí. Conclusió tenia 3 dies morts per mongolejar.
Mai havia vist una quantitat tant gran de no res junta. Rien de rien, niente, nothing y na de na és el que hi ha a Mongòlia quan surt de la urb. Gespa, gespa gespa, un ramat de vaques amb banyes, gespa, gespa, gespa un ramat d’ovelles, gespa, gespa, gespa i per fi una cosa interessant. Així, de cop, sorgits del no res mongol se’n posa al davant un ramat d’uns 500 cavalls salvatges. Els darrers semblaven puntets difuminats en la immensitat de l’horitzó. Quasi caic del sostre de la flagoneta en veure aquella escena plena de vida i bellesa natural. Quin animal tant maco el cavall. Tot majestuós i elegant, menjant gespa i galopant aliè a la vida dels guiris. Les 30 hores de tren valien la pena només per aquest humil testimoni.
Esparverats, vam seguir travessant el no res mongol fins arribar al poblat nòmada on havíem de passar la nit. Els mongol propietari del complex de yurdes (cabanes on vien els nòmades mongols) ens va rebre amb els braços oberts i en menys de 10 minuts estàvem brindant amb cervesa mongola (salut en mongol es diu Tolstoi, com l’escriptor rus). Aquell bon home tenia 70 anys i l’energia d’una nen de 7.
Fent broma em va dir que si em casava amb la nostra guia Xisca ell m’oferia 100 cavalls, 200 ovelles i una yurda d’última generació al mig del desert. Vaig reflexionar uns minuts però si Mongòlia no hi ha platja (com a Madrid, posem pel cas) no m’hi podia quedar a viure per molts cavalls que tingués. Abans d’anar a dormir vaig sortir a l’estepa a expulsar la birra del cos i vaig tenir la segona experiència acollonidora del dia. Era negra nit i al cel s’hi veien totes les constel•lacions que existeixen. S’hi podia distingir la Via Làctia i no faig broma ara. Mai havia vist tants puntets brillants als cel. La contaminació lumínica no existeix a les portes del desert del Gobi i la vista no dóna l’abast per esguardar els 360º d’estels i galàxies que surten cada nit. Vaig anar a dormir amb molt bon sabor de boca.
Desert, desert i més desert i una calor preocupant. En Jordi, el meu camell, es va accelerar i de tornada a la yurda vam fer carreres com les de les fires però amb camells de debò. Mitja hora de descans i sense que el cul tingués temps de reposar ja estàvem pujats dalt del cavall. Els camells són simpàtics però estúpids però els cavalls són animals llestos, esvelts i majestuosos. N’Oriol, el meu semental de cabellera negra, era obedient i trempat. Els meus malucs ja volien marxar de la pelvis abans de pujar però van haver de patir la cavalcada. Galopant per l’estepa mongola em sentia com en Brat Pitt a Llegendes de passió però amb bigoti i sense estar tan bo. Era una sensació alliberadora. Estar a uns 2000 km de Beijing sense contaminació i pujat sobre n’Oriol em renovava per dins com un Bio de Danone. Amb la meva melena al vent i donant cop de cul sobre n’Oriol em sentia lliure i guai.
Tot galopant, de cop i volta va passar el que no havia de passar. N’Oriol va posar la pota en un forat i va parar-se en sec i el menda va sortir literalment volant per sobre el cavall. Tota la meva vida va passar pel meu cap durant els milisegons en que volava (la primera papilla, David el Gnom, el cole de l’Opus, Angelina Jolie, Goku vs Freezer, i la segona Champions del Barça gràcies a un gol de Belletti i sobretot Crhistopher Reeve. L’hostiot que em vaig pegar va ser de concurs. Un parell de tombarelles i sorra per tots els forats del meu cos però miraculosament vaig sortir il•lès i si llegiu això és que he sobreviscut. La resta del camí el vam fer bàsicament al trot perquè la Xisca no volia ser acomiadada per matar un guiri amb un cavall. Vam tornar a la yurda, vam endrapar una mica i tots vam fer una migdiada collonuda. Vaig somiar que Genghis Khaan reconqueria Catalunya amb dos milions de guerrers empordanencs amb barretina i faixa i muntats sobre porcs d’Osona. A més, enlloc de menjar-se cavalls tenien llonganisses de Vic que usaven com a armes contra els tancs de l’exercit espanyol. De cop i volta Genghis Khaan es convertia en Jaume I el Conqueridor i l’exercit desapareixia deixant al pobre Jaumet sol davant una fila de tancs amb enganxines del toro com aquell malaguanyat xinès de Tiananmen. Els samorans em van despertar dient que estava cantant cançons d’Obrint Pas en somnis.
Sense comentaris. La gana es va esfumar i va anar a fer nones ben d’hora degut al cansament i al dolor pèlvic. En llevar-me l'endemà tenia agulletes a músculs del cos que ni tan sols sabia que existien. Em movia amb uns moviments barreja de Robocop i Roberto Dueñas. Sort que ens tocava un dia calmat. La Xisca en va portar a Karakorum a veure el monastir més antic que queda al país (Stalin, tot cofoi ell,es va carregar 17.000 monjos budistes i va arrasar els temples del país. Simpàtic n’Stalin amb les seves purgues, eh). El monestir en si era una fortificació de 400 metres quadrats plena de mini temples. Vaig veure per primer cop monjos reals (no com en Richard Gere) i vam assistir a un recital de càntics i pregaries budistes molt interessants.
Com que al voltant de Karakurum no hi ha res, de res, de res n’Engruna va posar la directa i en “només” 7 hores vam arribar a Ulan Bator altre cop. L’endemà tocava veure si els xinesos havien fet els deures amb el meu visat. A les 9.30 am vaig recollir per fi el meu anhelat visat de periodista i a les 11.30am ja volava direcció la meva estimada Beijing. Ja en terres xineses vaig veure la nova terminal que uns quants milions de xinesos van construir per fer lluir la capital. També vaig agafar el nou metro que per 25 kuais (2’5 euris) et deixa al bell mig de Beijing. Estava feliç de tornar a casa. Beijing està que llueix a cada racó. I els racons que no llueixen els han tapat subtilment amb lones de publicitat dels Jocs.
El premi el té aquest aborigen vestit a la manera tradicional mongola però amb un barret model JR de Dallas i unes ulleres de sol model Chuk Norris Texas Ranger. La moda personificada.
Hi ha coses al món que només passen a la Xina, un país tancat de 1300 milions d’habitants que, diuen els que n’entenen, que s’obre al món. Mentre la closca de l’ou xinès no s’acabi d’obrir molts xinesos veuen els Jocs Olímpics com una porta oberta on poder experimentar i ser testimonis de la modernitat del món en primera persona.
Si no és així no s’entén com 40.000 xinesos feien cua per comprar l’última partida d’entrades pels Jocs a la venda. Segons ens explicava un policia hi havia 80.000 entrades a la venda, 40 taquilles i cada persona només en podia comprar un màxim de dues. Si no sabés el que estava passant m’hagués pensat que veia refugiats d’algun desastre natural. Però només volien entrades. Era molt pitjor que la cua per un concert del Boss, U2 o Feliu Ventura. Una autèntica riuada de gent tirada literalment per terra passava aquella nit al ras pel que jo anomeno la bogeria olímpica.
Amb el meu amic Gillem (de Girona, el Gironès) vam decidir no perdre detall d’aquella jornada de xinesos anats de l’olla. Teníem un objectiu, una missió diria jo: conèixer el primer xinorri de la cua per convertir-lo en el Xinorri de la setmana. Vam passar marees humanes de xinesos dormint sobre l’asfalt, sobre ampolles de plàstic, sobre altres xinesos (alguns anaven preparats i tenien tendes de campanya i tot). Finalment, després de trepitjar alguns caps vam topar amb ...
El Xinorri de la Setmana !!!!!!
El trofeu se’l endú per una raó molt senzilla. Portava més de 50 hores fent cua i encara li quedaven unes 6 fins l’hora d’obrir les taquilles a les 9 (amb això vull dir que eren les 3 de la matinada). Al paio, a més, li era igual l’entrada que comprés. Ell només volia dues entrades del que fos. Fins aquí arriba la bogeria olímpica que us deia. Mentre parlàvem amb ell i jo anava fen-li fotos va venir una companya de professió amb un càmera-man xinès de la CCTV (l’únic canal de TV que hi ha a la Xina, dividit en múltiples subcanals anomenats CCTV 1, CCTV 2, CCTV 3 i successivament). Entre la gentada que, per allò de l’efecte tafaner,s’anava arremolinant darrere nostre la periodista xinesa i el seu company posaven la càmera a to i entrevistaven al xinorri de la setmana amb el rigor periodístic que caracteritza la televisió pública xinesa.
Jo seguia fent fotos i notava que l’efecte tafaner m’estava esclafant cada cop més. Per sort la periodista en qüestió va acabar la feina i quan ens pensàvem que la cosa anava a calmar-se va la noia i diu que ens vol entrevistar a en Guillem i a mi per explicar-li que collons fèiem a les 3 de la matinada un dimarts a la nit essent esclafats per 40.000 xinesos. Nosaltres vam encarar la càmera amb el nostre perfil bo i patapam, estàvem sent entrevistats per la TV pública xinesa i en xinès. Sí, us podeu imaginar que ridícul em sentia parlant amb el meu xinès inexistent davant d’una audiència de 1300 milions d’habitants. Sort que en Guillem té un domini de l’idioma bastant millor que el meu i vam sortir del pas. Les respostes eren que com a bon periodista que aspiro a ser no podíem perdre’ns a 40.000 xinesos fent cua per unes entrades. Els flaixos dels xinesos tafaners ens apuntaven a nosaltres que vivíem el nostre minut de glòria oriental com si fóssim estrelles de Rock o jugadors de futbol a la cresta de la onada futbolística.
Quan va acabar l’entrevista en Guillem i jo (sota la mirada, encara, de uns quants milers de xinesos) vam tornar al nostre lloc de la cua tot inflats a explicar l’experiència als nostres amics. La majoria jugaven a cartes per passar l’estona. Ens vam apuntar però aviat ens va entrar la son. Jo havia portat uns coixins de casa ja que com que encara no sóc xinès del tot no he desenvolupat la hormona que em permet dormir sobre ‘el puto suelo’.
Eren les 4 i pocs minuts i a mi se’m queia la babaeta en plena fase REM perdut dins els meus somnis quan, de cop i volta, una onada de pànic va apoderar-se de l'escena i una marea de xinorris va començar a córrer a tort i a dret com una estampida de búfals atropellant als pobres guiris que només volíem dormir al ras tranquil·lament sense fer mal a ningú. El tsunami de xinesos va escombrar la zona en qüestió de 20 segons i en Guillem i jo ens vam mirar amb cara de son (babeta encara caient) i vam decidir abandonar la recerca d’entrades. De camí cap a les motos vam fer amics. Uns militars volien fer-se unes fotos amb nosaltres i vam fer el mateix però amb la meva Cannon 400-D.
Aquest post no estava al guió. El capítol 4 havia de ser sobre Mongòlia però els fets s’han precipitat i m’he vist obligat a explicar la nit de les entrades. Així doncs després d’aquest especial sí que arribarà el capítol de Mongòlia. Desitgeu-me sort: dimarts m’esperen més de 30 hores en tren des de Pequín fins a Ulaan Baator.
Sant Cugat no és Beijing !!!!!
