Bogeria Olímpica

Hi ha coses al món que només passen a la Xina, un país tancat de 1300 milions d’habitants que, diuen els que n’entenen, que s’obre al món. Mentre la closca de l’ou xinès no s’acabi d’obrir molts xinesos veuen els Jocs Olímpics com una porta oberta on poder experimentar i ser testimonis de la modernitat del món en primera persona.

Si no és així no s’entén com 40.000 xinesos feien cua per comprar l’última partida d’entrades pels Jocs a la venda. Segons ens explicava un policia hi havia 80.000 entrades a la venda, 40 taquilles i cada persona només en podia comprar un màxim de dues. Si no sabés el que estava passant m’hagués pensat que veia refugiats d’algun desastre natural. Però només volien entrades. Era molt pitjor que la cua per un concert del Boss, U2 o Feliu Ventura. Una autèntica riuada de gent tirada literalment per terra passava aquella nit al ras pel que jo anomeno la bogeria olímpica.

Amb el meu amic Gillem (de Girona, el Gironès) vam decidir no perdre detall d’aquella jornada de xinesos anats de l’olla. Teníem un objectiu, una missió diria jo: conèixer el primer xinorri de la cua per convertir-lo en el Xinorri de la setmana. Vam passar marees humanes de xinesos dormint sobre l’asfalt, sobre ampolles de plàstic, sobre altres xinesos (alguns anaven preparats i tenien tendes de campanya i tot). Finalment, després de trepitjar alguns caps vam topar amb ...

El Xinorri de la Setmana !!!!!!

El trofeu se’l endú per una raó molt senzilla. Portava més de 50 hores fent cua i encara li quedaven unes 6 fins l’hora d’obrir les taquilles a les 9 (amb això vull dir que eren les 3 de la matinada). Al paio, a més, li era igual l’entrada que comprés. Ell només volia dues entrades del que fos. Fins aquí arriba la bogeria olímpica que us deia. Mentre parlàvem amb ell i jo anava fen-li fotos va venir una companya de professió amb un càmera-man xinès de la CCTV (l’únic canal de TV que hi ha a la Xina, dividit en múltiples subcanals anomenats CCTV 1, CCTV 2, CCTV 3 i successivament). Entre la gentada que, per allò de l’efecte tafaner,s’anava arremolinant darrere nostre la periodista xinesa i el seu company posaven la càmera a to i entrevistaven al xinorri de la setmana amb el rigor periodístic que caracteritza la televisió pública xinesa.

Jo seguia fent fotos i notava que l’efecte tafaner m’estava esclafant cada cop més. Per sort la periodista en qüestió va acabar la feina i quan ens pensàvem que la cosa anava a calmar-se va la noia i diu que ens vol entrevistar a en Guillem i a mi per explicar-li que collons fèiem a les 3 de la matinada un dimarts a la nit essent esclafats per 40.000 xinesos. Nosaltres vam encarar la càmera amb el nostre perfil bo i patapam, estàvem sent entrevistats per la TV pública xinesa i en xinès. Sí, us podeu imaginar que ridícul em sentia parlant amb el meu xinès inexistent davant d’una audiència de 1300 milions d’habitants. Sort que en Guillem té un domini de l’idioma bastant millor que el meu i vam sortir del pas. Les respostes eren que com a bon periodista que aspiro a ser no podíem perdre’ns a 40.000 xinesos fent cua per unes entrades. Els flaixos dels xinesos tafaners ens apuntaven a nosaltres que vivíem el nostre minut de glòria oriental com si fóssim estrelles de Rock o jugadors de futbol a la cresta de la onada futbolística.

Quan va acabar l’entrevista en Guillem i jo (sota la mirada, encara, de uns quants milers de xinesos) vam tornar al nostre lloc de la cua tot inflats a explicar l’experiència als nostres amics. La majoria jugaven a cartes per passar l’estona. Ens vam apuntar però aviat ens va entrar la son. Jo havia portat uns coixins de casa ja que com que encara no sóc xinès del tot no he desenvolupat la hormona que em permet dormir sobre ‘el puto suelo’.

Eren les 4 i pocs minuts i a mi se’m queia la babaeta en plena fase REM perdut dins els meus somnis quan, de cop i volta, una onada de pànic va apoderar-se de l'escena i una marea de xinorris va començar a córrer a tort i a dret com una estampida de búfals atropellant als pobres guiris que només volíem dormir al ras tranquil·lament sense fer mal a ningú. El tsunami de xinesos va escombrar la zona en qüestió de 20 segons i en Guillem i jo ens vam mirar amb cara de son (babeta encara caient) i vam decidir abandonar la recerca d’entrades. De camí cap a les motos vam fer amics. Uns militars volien fer-se unes fotos amb nosaltres i vam fer el mateix però amb la meva Cannon 400-D.

Aquest post no estava al guió. El capítol 4 havia de ser sobre Mongòlia però els fets s’han precipitat i m’he vist obligat a explicar la nit de les entrades. Així doncs després d’aquest especial sí que arribarà el capítol de Mongòlia. Desitgeu-me sort: dimarts m’esperen més de 30 hores en tren des de Pequín fins a Ulaan Baator.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!

• A Sant Cugat fa ens anys van fer unes obres per fer peatonal el centre de la nostra estimada vil·la.
• A Beijing els carrerons petits i laberíntics del centre anomenats Hutongs estan ara protegits per llei i no es poden derruir per construir gratacels o similars.

• A Sant Cugat hi ha uns 4 o 5 restaurants xinesos on el menjar és acceptable i barat.

• A Beijing dels restaurants xinesos només en diuen restaurants i n’hi ha uns quants milers on el menjar és autènticament xinès i dinar val el mateix que et costen els cafès a Sant Cugat. Beijing mola!!