Fuck the foc

Aturo la meva activitat blogguera o bloguistica un moment per llençar al ciberespai una reflexió.

Des de la Xina estic més o menys informat del que passa a la Terra que ens ha vist néixer i créixer. Sé que el meu poble se’l ha endut un huracà i que el Barça segueix líder. La resta en principi és poc important. Però llegint una entrevista al candidat d’ERC a les Eleccions Europees m’he assabentat que hi ha un monstre que ve d’Europa que ens vol prendre les tradicions. El monstre es diu 2007/23/CE i és una directiva de la Unió Europea.

2007/23/CE vindrà acompanyat del seu fill PRE/174/2007 (que és un Ordre de Transposició de la mateixa directiva dictada pel govern espanyol) i pretén endur-se tot el foc de Catalunya. I no parlo dels incendis que ens cremen els boscos algun estiu ... aquests se’ls poden endur si volen. Parlo de petards, correfocs i Patums.

No estic molt informat sobre el tema però m’imagino que al·leguen motius de seguretat. Els petards, els diables i els correfocs són tradicions mortíferes on moren milers de persones cada anys, oi? No tinc dades a al mà però crec que deuen morir-se més toreros que diables cada any i cap directiva vol prohibir les corrides (o corregudes?) de toros. També ens podem fer mal jugant a bàsquet i ningú es planteja prohibir-lo.

Sí, els petards exploten. Sí el foc crema. Cert. També cremen les llars de foc quan fem calçots al caliu de la llenya i (que no ho llegeixin a Europa) ningú es queixa malgrat segur que alguna vegada algú ha resultat ferit per un calçot mal cuit o se li ha saltat una espurna i se li ha cremat el pitet.

Jo mateix he estat víctima de la ira del foc. En una ancestral i divertida tradició de Molins de Rei vaig patir una cremada de segon grau a l’esquena per un moc de foc que em va llençar el Camell de Molins en la seva excursió matinal la passada festa major. Creu Roja, unes benes i a córrer un altre cop sota les espurnes dels diables i els raigs de foc del Camell.

Tot això em porta a pensar que a Europa i altres parts del món hi ha últimament una espècie de febre legislativa que pretén regular-ho tot. I no vol dir que jo sigui un anarka però ... entre poc i massa.

Fa poc celebràvem a la gran Xina la seva festa gran: 春节el Festival de Primavera. Els xinesos llençaven petards com bojos i gaudien amb foc i explosions de la seva tradició. I creieu-me la revetlla de Sant Joan comparada amb 春节 és com una bossa de crispetes de microones al costat de les armes de destrucció massiva que encara busca Geeorge Bush.

Per què s’ha de filar tan prim quan toca regular? Deixeu-nos gaudir de les nostres tradicions tranquils! I si són amb foc és el nostre problema.

No ens apagueu!

Solidaritat i freelancisme

Llegeixo al blog d’en Sergi Vicente (corresponsal de TV3 a la Xina) que per desgràcia tornem a tenir polítics que es posen massa a la grenya amb la nostra humil professió. La polèmica ve donada per una notícia publicada a l’e-noticies que explica com el portaveu d’ERC a la Comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Carmel Mòdol, es queixava a la directora de TV3 Mònica Terribas sobre la cobertura del viatge del Conseller Huguet a la Xina. Concretament criticava el fet que l’ACN (és a dir, un servidor) sí va cobrir la notícia i que TV3, que és client dels serveis de l’Agència per la que freelancejo a Pequín., no ho va fer. Resumint, no entenia perquè n’Huguet no havia sortit pel la TV aquell dia.

Quan n’Huguet va venir a Pequín en Sergi Vicente estava de vacances. Em consta que des de la Conselleria i des de la Oficina de Turisme de Catalunya a Pequín van intentar contactar amb ell perquè cobrís l’acte però, com acabo de comentar, el company Sergi Vicente estava descansant els micròfons per altres latituds de la gran Xina. En el seu blog en Sergi comenta que després d’un any especialment mogut a la Xina (no cal que recordem terratrèmols ni olimpíades suposo) necessitava unes vacances. Comprensible. Però no només comprensible sinó totalment legítim ja que, com molts altres corresponsals que pequinegem a diari, en Sergi és Freelance. Ser Freelance vol dir que no estàs en plantilla sinó que col·labores. És a dir en Sergi no te “l’obligació” (des del punt de vista estictament laboral) d’estar en tot el que passa a la Xina que pugui ser de l’interès de TV3. I malgrat no tenir aquesta obligació em consta perquè ho he vist amb els meus propis ulls (a la TV i freelancejant per Pequín) que en Sergi Vicente està sempre a l’ull de l’huracà perquè pocs com ell controlen el cotarro pequinès.

Que vull dir amb tot això?. Doncs que em sembla que dubtar de la professionalitat d’en Sergi és una errada que només es poden permetre persones que o bé mai han vist les seves notícies o no el coneixen. Jo tinc la sort de conèixer-lo i d’haver vist la seva feina i puc afirmar sense cap mena de dubte que si TV3 confia en ell és perquè la seva feina és professional, imparcial i rigorosa. Així és com intentem fer la feina quasi tots els periodistes encara que sembli mentida. I si la visita de n’Huguet el va enxampar de vacances, doncs senyores i senyors, és la vida (del Freelance).

Després, TV3 és, efectivament, client de l’ACN i suposo que a Sant Joan Despí algú deu llegir les notícies que publico. I dic llegir perquè no pot fer gaire cosa més. No tinc càmera de vídeo (ohhhhhhh) i les meves notícies porten text i foto. És el que hi ha. Si TV3 no va agafar la meva notícia en té tot el dret. Malament aniríem si hagués de sortir per la TV tot el que treu l’ACN. A més, considero periodísticament encertat no treure el meu text pel TN ja que, com collons es treu una notícia per la TV si no té imatge? En Pellicer és guapot però no tant com per llegir una notícia sencera explicant les aventures dels consellers si no té suport visual en forma d’imatge. La TV és això imatge. I si TV3 s’està espanyolitzant no serà ni per culpa de la Mònica Terribas, ni per culpa d’en Sergi Vicente. Crec que per culpa meva tampoc. La meva influència no arriba tan lluny.

Per acabar dues coses més. Primera: és molt trist que els polítics es preocupin més de quants cop surten per la TV que dels problemes que té el país (que ara mateix no són pas pocs). I segona: no tinc càmera de vídeo i aviat li tocarà cagar al Tió. Els Freelance acceptem regals de Nadal.

Oda al Paki

Els pakistanesos que venen cervesa a la Rambla i/o barri gòtic i/o a la porta de Razz i/o a qualsevol lloc de la ciutat haurien d’estar considerats un servei social. Els pakis (terme que utilitzo amb carinyo i sense cap tipus de menyspreu) també poden ser indis, marroquins, sud-americans, xinesos o ionquis, però la tradició chapera de Barcelona ha coronat la comunitat pakistanesa com a portaveu de la venta ambulant de birres.

Ets a la Plaça reial i vols fer uns beures abans d’entrar a qualsevol antro del gòtic i il·luminat, com caigut del cel, apareix un paki amb unes llaunes d’Estrella (si venen Estrella vol dir que hi ha glamour) i et diu – Hola amigo. Cerveza amigo? Pell fosca, bigoti espès i un somrís d’orella a orella. Que li has de dir ... un euro per un producte que uns metres més endins et costa de 3 a 6 euros depenent del renom de l’antro al que vagis. El mires tornant-li el somrís amb sornegueria i li dius – Ok amigo!

Mentre obres la llauna de cervesa, el paki et dona conversa o fins i tot t’explica alguna anècdota o comenta amb picardia la ínfima indumentària de les alemanyes voluptuoses que acaben de passar pel carrer Escudellers. Li rius la gràcia (no per cortesia, el noi sembla divertit) i fas via de camí a l’antro.

La música electrònica que toca el DJ (que va de modernillo indie-popero) és insuportable i els preus de la cervesa abusius per una butxaca jove cent-eurista. Agafes un col·lega i li dius – Anem a fora a prendre l’aire. Surts de l’antro i alguna cosa t’enlluerna. Els fanals gaudinians de la Plaça Reial estat reflectint-se en el somrís del paki, que t’ha reconegut i s’atansa triomfant. Et diu - Hola amigo. Otra cerveza amigo?

El mires i somrient penses què seria del gòtic sense els pakis ... Mires el teu col·lega i li dius al paki – Que en siguin dues, amic.