Happy niu year: Beijing Total War !!

La Xina està molt lluny de casa però tot i així de tant en tant rebo visites. No com a London que cada cap de setmana anava a veure el maleït Big Ben per la quantitat de suposats amics o familiars que m’amargaven els caps de setmana perquè amb un low cost venien a “veure’m” amb l’allotjament pagat. Bé és un tema ja tocat que no tornaré a mencionar tot i que sempre ve de gust cagar-se una mica en London. Doncs això que va venir a Beijing en David Hojman que ara ha deixat la motto per convertir-se en un yuppie que treballa a la Diagonal i beu cafès del puto Starbuks cada dia. Que hi farem, hi ha gent així que teòricament aporten riquesa al país consumint a llocs indecents com aquesta cadena odiosa de cafès vomitius i caríssims. Ja veieu que tinc el dia calent i em penso cagar en moltes coses.

Quan vam arribar a la magnífica Terminal 3 de l’aeroport de Beijing l’oncle d’en David ens va recollir amb el seu cotxe xinès que finança l’ambaixada d’Israel per la qual treballa en projectes agrícoles a la Xina. (una tapadora per amagar les armes químico-pagesils que Israel prepara per exterminar els palestins quan hi hagi l’enèsima intifada. Ja se sap que a la Xina tot és més barat així que les armes de destrucció massiva també. Ningú ho sap però Bin Laden viu en una mansió de luxe als afores del Xin Jiang, la zona musulmana de la Xina de la qual parlaré un dia d’aquest). Anem al gra que marxo per les branques massa. L’oncle del David i el menda fèiem torns per fer de cangur al David que gaudia de la seva primera passejada per Àsia amb la seva càmera disparant contra les curiositats que la Xina et brinda el primer cop.

Un dia que em tocava a mi fer-li de cangur vam decidir anar a 承德 Chengde, una bella ciutat als afores de Beijing on hi ha un palau i un temple suposadament chupipiruli. 4 hores de bus borreguero i estavem a Chengde on volíem passar una nit per l’endemà anar a la Muralla en una zona recòndita de província de 河北 Hebei. Només baixar del bus ens vam posar a buscar un lloc on caure morts ignorant els crits d’una taxista que ens assegurava que ella coneixia un bon hotel i que a Chende els hotels no accepten turistes occidentals. Ràpidament vam entrar en un cutxitril on tenien habitacions fetes una merda pel preu d’un cafè de l’Starbucks. Quan teníem preu aparaulat la dona del “hotel” ens diu que ens esperem un moment que ha de parlar-ho amb el seu marit. En 2 minuts torna i ens diu que no ens podem quedar perquè som estrangers. Tot sobtat li vaig dir que com podia ser que un hotel no acceptés estrangers però ella ele que ele que no. No hi vam donar molta importància ja que si a la Xina sobren coses són bols d’arròs i hotels. Al segon hotel ens diuen que estrangers no gràcies. Al tercer ja ens van rebre fent que no amb el dit. Jo estava flipant. Com podia ser? Què era aquell complot antiguiris? Com podia ser que els hotel no acceptessin turistes occidentals??? És com si el Barça no acceptés aficionats del Barça al Camp Nou. Però la Xina sorprèn cada dia i vam haver de tornar a la dona del taxi que, ves per on, tenia raó. Després de provar dos hotels un finalment ens va acceptar però pagant una fortuna. Vam veure el temple budista model Tibet 2.0. i ves per on ens va donar per tornar a Pequín sense quedar-nos en aquella ciutat on no érem benvinguts. Al Pryca tots !! Si ja ho deia en Roldan: si no et volen millor marxa.

L’oncle del David el va portar a la Muralla el dia següent i jo vaig encarregar-me d’ensenyar-li el perillós món de la nit de Beijing. Al bar-disco de moda (el 屯 Tun) en David va descobrir com el drac roig de la Xina s’endú totes les ànimes pacífiques i les agita a ritme de Hip Hop americà i èxits passats de moda però encara ballables. Perreo pa los nenes i perreo pa las nenas i va arribar el dia d’any nou. En David marxava amb un continent més conquerit sota el braç i moltes maletes de coses que va “adquirir” a Beijing.

I amb l’any nou ve la part sucosa del post, on explico gilipollades sobre la vida diària i les tradicions xineses. El dia 25 de gener era el dia de cap d’any. Oblideu el cava, el cotilló i pagar 50 euris per entrar a Ribelinos i morir-te de fàstic ... a la Xina tot és diferent. Com tots hauríeu de saber fa pocs dies es va acabar l’any de la rata (un any especialment celebrat pel Mestre Stallicó, Stuart Little, Ratatuille, Mickey Mouse, Bernard Madof i el Juarez). El dia 25 per la nit començava segons el calendari lunar l’any de la vaca. 牛年 ！Vaca (o vedella si te la menges) és diu 牛 niu en xinès i és per això que el títol del post fa gràcia . Happy niu year = Feliç any de la vaca (Ha ha ha ha!! molt bé JR, cada dia estàs més catxondo).

A diferència del que passa a la nostra Terra els xinesos no surten per cap d’any per arruïnar-se a costa de les discos locals. El pla és força més cutre. Anar al súper comprar molt menjar i pegar-se un sopar de puta mare mirant el show que fan a CCTV1. És com si nosaltres ens quedéssim a casa mirant com Ramon Garcia ens introdueix un caspós any nou des de la Puerta del Sol per TVE. En acabar el sopar ve la part divertida. Els xinesos surten al carrer i tiren petards. Ells els van inventar i n’estan tan orgullosos que intenten volar la ciutat sencera a base de traques, coets, fonts de colors i altres estris destructius de tota mena. Com que la meva família no estava a Beijing vaig decidir anar a la Torre de la Campana i la del Tambor a veure com els pocs xinesos que quedaven a Beijing se’ls anava l’olla amb els petards.

L’espectacle és impressionant! Agafa Sant Joan, resta-li 35 graus fins arribar a – 5º C, multiplica la pirotècnia catalana per 15 milions d’habitants que té Beijing i suma-li l’eufòria del Nadal. El resultat és 春节, el Festival de Primavera que dona la benvinguda a l’any nou xinès. Un espectacle digne de veure. Quan es fan les 12 no hi ha raïm ni xorrades d’aquestes. PÓLVORA i a callar. El soroll era eixordador i fent una volta sobre el teu propi eix de 360º només veies coets de colors esclatant a cada racó de la negra i freda nit. pequinesa. Mentrestant havies d’esquivar les traques que els mini-xinesos assassins plantaven a terra com si fossin mines antipersones.

Era la una de la nit i la cosa no s’aturava però els meus peus començaven a presentar seriosos símptomes de congelació malgrat el foc ras dels petards. La meva moto segui al seu lloc però un xinorri a qui vaig haver de neutralitzar amb el meu millor Kungfu ja m’estava col·locant una bomba lapa a la roda del darrere. Per la Moreneta i Santa Margarida i els Monjos que estan tots sonats aquella nit. La tornada a casa no va ser ni molt menys un camí de roses. Amb la meva vespa espacial havia d’esquivar explosions a tort i a dret mentre coets xiulaven enlairant-se al cel davant meu desafiant la meva conducció. Em sentia com a Palestina. Sabia en qualsevol moment un tro podia fer-me volar pels aires o un coet mal dirigit m’arrancaria el cap (casc inclòs) i un xinorri ho celebraria fent servir la bateria de la meva moto com a bomba per celebrar l’arribada de l’any nou.

Sota un cel de colors vaig finalment arribar al meu carrer. Em pensava que estava ja salvat però el pitjor estava per arribar. Els meus veïns, a qui tenia per gent decent que jugaven a pingpong com a activitat més perillosa de l’any, eren uns autèntics terroristes. El meu carrer era la maleïda zona zero del bombardeig. Els meus veïns amb cara de sang llençaven petards com a bojos davant de la comunitat i jo havia de travessar la línia enemiga per arribar a casa a demanar asil polític a la foto del Montilla que tinc a la tauleta de nit. Com si fos una Harley vaig donar gas i tallant el vent a 15 Km/h vaig travessar el foc creuat dels meus veïns fora de control cridant “Endavent les Atxes” amb els ulls tancats. Quan em pensava que l’arcàngel Sant Gabriel seria la següent cosa que veuria en obrir el ulls, vaig descobrir que miraculosament havia aconseguit creuar la línia enemiga i tenia tots els membres encara al mateix lloc. Ja a casa vaig contemplar per la finestra del meu 12 pis com tot Beijing era de color vermell comunista i el cel seguia rebent sense pausa els impactes de la pólvora xinesa. Amb el so de les bombes vaig caure rendit i exhaust i vaig dormir-me amorrat al radiador.

Aquí teniu un petit recull fotogràfic de la nit. Per que us feu una idea. (Gentilesa de Cannon 400-D)

L’endemà tot era calma a Beijing. Al menys era el que jo pensava. Els carrers estaven buits i semblava que els zombies s’haguessin menjat tots els xinesos com aquella pel·li tan bona on London queda arrasat per una plaga de morts vivents (quin gustirrinin, oi?). Doncs havia llegit al Timeout Beijing que el dia d’any nou cal anar a la fira de 地坛公园 Ditan Park. Allà vaig veure que els xinesos no havien estat engolits pels zombies ... tota la ciutat estava allà dins!! Després de quasi un any a la Xina he arribat a la conclusió que als xinesos els mola el tema de fer cues i estar apilotonats als llocs. Se senten a gust si no poden respirar perquè un altre xinès els està trepitjant i robant els seu espai vital. Doncs Ditan Park era com una olla a pressió que albergava la Fira.

En aquesta fira hi van les famílies a comprar productes estúpids i innecessaris com una gorra en forma d’estadi olímpic, una vaca gegant de peluix per celebrar l’any nou o enganxines amb els caretus dels cantants de moda. En mig d’aquest ambient vaig trobar-me ...

EL XiNORRI DE LA SETMANA !!!!!!!!

No podia ser cap altre. Amb aquestes pintes de que li feien bulling al col·le, aquest petit xinès intentava vendre tot tipus de mercaderies absurdes als ciutadans que innocentment passejaven pel parc de Ditan. Com veieu si cal perdre la reputació i la dignitat per vendre unes ulleres de Pepe Gafe ... es fa i punt. Olé els collons del xinorri per passar-se el dia d’any nou pujat a dalt d’una cadira cridant “buenobonitobarato” en xinès per treure’s un sobresou.

Passejant pel parc i veient el panorama vaig anar a l’únic lloc una mica divertit ... allà on pagues per jugar a jocs estúpids de fira per endur-te (si guanyes) regals tan estúpids com els que vénen a les paredetes del costat. Menys les curses de camells típiques de les festes major de el nostre estimat país hi havia els mateixos jocs estúpids. Jo, com us estúpid més vaig pagar 40 kuais (poc més de 4 euris) per jugar a un total de 8 jocs. I lamentablement vaig guanyar.

Un barrufet gegant, una cor de la mida del de Diana de Gal·les, un ninotet horrorós i el millor de tot: una caca de l’Arale !!!!!!!!!!!!!! I amb aquestes dues entranyables i simpàtiques fotos de mi mateix m’acomiado fins la propera entrega de les meves aventures orientals. No us oblideu de deixar comentaris.

Adéu txa !!

Brigadistes xinesos a la Guerra Civil

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Casa Àsia i l’Institut Cervantes de Pequín han impulsat conjuntament un cicle de conferències al voltant de la participació de brigadistes xinesos durant la Guerra Civil espanyola. El professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, Laureano Ramírez Ballerín, ha donat el tret de sortida avui dimarts 20 de gener a un seguit de simposis que tindran lloc paral·lelament a Catalunya i la Xina sota el nom de “Els voluntaris xinesos a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola”.

En la conferència, celebrada a l’Auditori de l’Institut Cervantes de Pequín, han acompanyat a Laureano Ramírez els autors del llibre “La llamada de España” Nancy Tsou i Len Tsou i el professor Zhang Kai, expert en la investigació de les relacions entre la Xina i Espanya i membre de l’Acadèmia de Ciències Socials de la República Popular de la Xina.

El moderador de la ponència, Laureno Ramírez, està actualment dirigint un equip format per professors de diferents universitats de Barcelona i Pequín que treballen en la traducció i publicació del llibre “La llamada de España” que avui en dia només està publicat a Taiwan. “La traducció ja està en marxa i es molt probable que entre maig i juny tinguem la feina enllestida del tot. La Casa Àsia està molt interessada en la seva publicació i l’únic que cal decidir és quina serà l’editorial que se’n farà càrrec”.

Durant la ponència el professor Ramírez ha explicat a un públic majoritàriament xinès que durant la Guerra Civil està documentat que uns cent brigadistes xinesos van lluitar al costat del bàndol republicà. La majoria d’aquests voluntaris xinesos vivien a Europa quan va esclatar el conflicte i van venir atrets pel ressò internacional de la contesa. Altres, en canvi, van venir expressament des de la Xina i un petit grup ja eren residents a l’estat espanyol. El director d’aquest cicle de conferències ha destacat el romanticisme d’aquest desconegut grup de brigadistes. “Van venir a lluitar moguts per l’idealisme. Molts van morir i d’altres ho van perdre quasi tot a la Guerra. Només uns petit grup van aconseguir tornar a la Xina per seguir lluitant contra la ocupació japonesa i per després participar en la construcció de la nova etapa comunista al seu país.”

L’investigador de l’Acadèmia de Ciències Socials de la República Popular de la Xina, Zhang Kai ha destacat en la seva intervenció la similitud entre la guerra de resistència que mantenia la Xina contra les forces d’ocupació japoneses i el conflicte bèl·lic que tenia lloc a l’estat espanyol de forma simultània. “Tant a la Xina com a Espanya s’hi lliuraven guerres amb un enemic comú: el feixisme. Aquest fet va provocar uns llaços de simpatia i amistat que va arribar fins les més altes esferes de poder. El maig de 1937 el mateix Mao Tse-tung va enviar una carta expressant el seu recolzament on definia la Guerra Civil espanyola com a guerra de tot el món contra les nacions oprimides pel feixisme”.

Els autors del llibre “La llamada de Espanya” Nancy Tsou i Len Tsou han explicat detalladament la història de cadascun del brigadistes xinesos dels quals han pogut recopilar informació i han afirmat que amb la publicació del llibre a l’estat espanyol culminarà la seva recerca de més de deu anys sobre aquest episodi que segons ells ha estat poc estudiat.

El responsable de cultura de l’Institut Cervantes de Pequín, José Luis Perales, ha confirmat que el següent simposi tindrà lloc al mes de febrer malgrat encara es desconeix la data concreta. Per altra banda, la conferència d’avui dimarts tindrà una rèplica a la Casa Àsia de Barcelona abans de la publicació del llibre “La llamada de Espanya”, segons ha dit el professor Laureano Ramírez.

Simultàniament al conjunt de conferències, l’Institut Cervantes de Pequín ha programat un cicle de cinema sobre la Guerra Civil Espanyola on es projectaran sis pel·lícules entre les quals hi ha El Vitge de Carol, Soldats de Salamina i La lengua de las Mariposas. El cicle, que porta per nom Enfrontats, va començar el passat divendres 16 de gener i acabarà el 27 de febrer.

Hunan: 4 trens i 1 funeral

Feia temps que no escrivia. El motiu és simple. El meu PC es va quedar fregit un bon matí quan vaig anar al gym. El per què no el sé, el com tampoc. La informàtica i el JR no són bons amics. La veritat és que tenia ganes d’escriure perquè coses per explicar n’hi ha moltes però amb l’ordinador esconyat poca cosa s’hi pot fer.
Bé, anem al gra. Com que la meva vida, la cultura xinesa o els canvis de la nova Xina post-olímpica us la porten fluixa passaré a explicar les parides habituals que donen “personalitat” al meu blog. És un eufemisme que la gent fa servir per dir que quan escric seriosament no molo. Molt bé accepto el repte ... endavant les atxes i les parides.

Set de la tarda a 北京，capital de la Xina. Menys dos graus de temperatura. Dos individus de nacionalitat incerta però look latino (latin-lover) avancen a pas decidit cap a l’estació de tren de 北京西 (Beijing Xi). Un tren, 15 vagons, 60 lliteres per vagó i una destinació: la Xina profunda. El tren nocturn faria la seva parada final a 武汉 (Wuhan), capital de la Província de 湖北 (Hubei, llac del nord), a les 6:00 zulu hora xinesa. Amb una bossa a l’esquena com a única possessió en Guillem i l’escriptor d’aquest blog van desembarcaven al barri de Wuchan de la ciutat de Wuhan. No sabíem que havíem de veure en aquella estranya ciutat ni ens importava massa, per ser sincers. Wuhan era només un punt de partida. Podríem destacar el nostre primer àpat a la província de Hubei. Vorejàvem la riba del Yangtze, admirant les seves majestuoses aigües marrons, quan colpejat per la brisa contaminada vaig girar la meva testa 180º i, mogut per una inèrcia desconeguda, em vaig trobar això davant dels meus ulls.



Sí, era un restaurant anomenat Barcelona perdut al mig d’una ciutat de més de 10 milions d’habitants a uns 13.000 quilòmetres de la capital de la nostra estimada mare pàtria. Com si fos una pel·lícula de Woody Allen: Guillem, JR, Barcelona vam dinar sentint-nos d’alguna manera com a casa. Abonat el pagament vam seguir Wuhanejant fins que es fa fer l’hora d’agafar el segon tren. Aquella ciutat que deixàvem enrere no ens va acabar de omplir del tot i esperàvem que amb el canvi de província la cosa millorés. En unes quatre hores els nostres bodys latinos estaven a 岳阳(Yue Yang) ben al nord de la província de 湖南(Hunan, llac del sud) coneguda mundialment per ser el bressol de la revolució comunista xinesa. Entre d’altres el Camarada Mao va néixer aquí, en una masia pija model “Osona 1920” a la vila de 韶山(Shaoshan). Amb set de febre revolucionaria vam buscar un hotel on caure morts. Una habitació sense calefacció costava 25 kuais per barba (menys de 3 euris). No vam haver-ho de pensar dues vegades. En un parell de plans picats ja estàvem fent una birra de marca local en una cantina de mala mort menjant peix del llac Dongting. Una avia molt simpàtica ens va venir a parlar dient amb un accent de procedència obscura que ella parlava anglès. Aviat una rotllana de 10 xinesos ens admiraven com si fóssim micos de fira mentre ens empassàvem les espines d’aquell peix maleït.



Després d’enlluernar-nos amb el seu anglès la dona es va acomiadar dient “san ge yü” que en xinès vol dir tres peixos. Nosaltres pensant que seria una tradició local de comiat per quan menges peix per sopar li vam contestar també “san ge yü”. Però llavors hi vam caure ... tres peixos no era la traducció literal de “san ge yü” era una manera rupestre de dir Thank you en xinès de Hunan. Després de la lliçó d’anglès vam anar a dormir a la nostre pensió de baratija.

L’endemà ens esperava la visita cultural el dia: la torre de Yueyang, un monument pensat per defensar la ciutat dels enemic que vinguessin de llac enllà, el segon més gran de la Xina que beu de les brutes aigües del Yangtze. Jo ja havia visitat aquell curiós paratge però era una visió fantàstica veure com aquell llac no s’acaba mai. Com que feia fresqueta i teníem gana vam prendre una decisió que canviaria les nostres vides: menjar gos. Sí, he menjat gos. I què? Estava bo, com un estofat de vedella però més petit. I si era un petit gosset blanc i mono amb un llaç rosa a la cua ... doncs mala sort ... gos picant amb fideus d’arròs: una delícia de la Xina profunda. A Pequín rarament veus gos al menú però a Hunan és una plat típic. I de fet, quan per la tarda vam arribar a 湘阴(Xiangyin, el poble on va néixer la meva cosina) vam comprovar que els gossos allà són una mera mercaderia càrnica com qualsevol altre.



O no són monos els conillets i els pollets quan neixen. I bé que us els foteu. Doncs els gossos igual però fent bub bub enlloc de pio pio. Als mercats de carn de la zona es normal veure gossos oberts en canal o trossejats per acompanyar el caldo. I ningú posa el crit al cel. Hunan way !!



Aquella nit la vam passar a Xiangyin en una espècie de pensió de mala mort que valia 10 kuais per barba (poc més d’un euri) òbviament sense calefacció ni lavabo, ni dutxa a l’habitació. De bon matí vam anar a fer un tomb per poble (700.000 habitants és com un llogarret perdut de la Vall d’Aran a la Xina). L’objectiu era trobar l’orfenat on va viure la meva cosineta durant el seu primer any de vida. Va costar de convèncer el personal del centre però finalment vam poder veure les nenes. Molta gent pensa que els orfenats xinesos són una espècie de sales de tortura comunista però la veritat és que tenint en compte l’economia local i veient el cutrisme del poble en general l’orfenat estava prou bé. Les nenes estaven abrigades,alimentades i ben tractades. L’únic que es pot al·legar és que els falta el carinyo propi d’una família. Però gràcies a buda aquella institució és una parada temporal a les seves vides.


Des d’allà a les petites amigues se’ls assigna una família a USA, a Canadà, Ejpanya, França o el Regne Unit. Està clar que les que acaben a London són les mes desgraciades. Podent viure a Cadaquès, Colliure o Ohio hi ha un grup de desafortunades que acaben passant la seva vida en aquella ciutat de perdició. Clar que ... mira que si els toca Rubí ... bé és igual ... canvi de tema.

Eren les 6 de la tarda i ens congelàvem a la vora del riu Xiang quan de sobte veiem una carpa amb molts xinorris a dins. A la porta un foto molt gran i moltes flors ... semblava un enterrament i efectivament ho era. Del no res se’ns va aparèixer un aborigen i ens va oferir dos gots de te vomitiu i ens va preguntar si havíem sopat. Nosaltres vam dir que no, (eren les 6 de la tarda) però, sense que poguéssim decidir el què, ens va fer passar dins una de les carpes i en menys d’un minut estàvem compartint taula amb un militar xinès i la seva prole d’amics (també amics del mort).

També ens acompanyava el nebot del fiambre que ens va explicar que el seu oncle era policia i membre del Partit (Patir en majúscules) (raó per la qual aquell enterrament era massiu multitudinari i ple de menjar i beure). Com que érem l’atracció del moment tothom volia brindar amb nosaltres amb la beguda estrella: Bai Jiu (60 graus delicatessen dins dels delicatessen dels licors de perdició). Passada mitja hora en Guillem i un servidor començàvem a veure el doble de xinesos del normal i la fluïdesa del nostre xinès augmentava proporcionalment a la quantitat de Bai Jiu ingerida. Acabat l’àpat van muntar una tarima i espontanis del públic van començar a cantar cançons tristes en honor al fiambre. Fruit del seu estat d’eufòria el Guillem va prometre al nebot del difunt que en breu jo pujaria a l’escena per cantar ... hehehe tots rèiem per la broma del meu amic.



5 minuts més tard l’Speaker del enterrament diu - I ara els nostres amics estrangers ens obsequiaran amb una cançó de la seva terra !! En Guillem i jo ens vam mirar tot dient ... l’hem liat parda!! Però el mal ja estava fet. Així que dos micros i estàvem davant de 200 xinesos (jo amb una samarreta del Barça) disposats a cantar. Vam dir que cantaríem en català una cançó que parla de la bellesa de la nostra terra ... I som-hi: “Nascut entre Blanes i Cadaquéeeeees, molt tocat per la tramuntaaaana” Els xinesos aplaudien entusiasmats i l’orquestra feia el que podia per seguir el ritme de la nostra estranya melodia. I allà estàvem, en un enterrament cantant a 3 metres del mort “ sempre dia que a la matinada es mataria, woooow, però cap al migdiiiiia anava beeeeeeeeeeeeen torrat ... somriu i diu que no té pressa ningú m’espera allà a dalt i anar a d’infern no m’interessa és molt més bonic l’Empordà” ... Vam rebre l’ovació més gran de la nit ... sort que no entenien la lletra! Després de l’experiència Sing Star i amb el pedal que portàvem a sobre vam acordar que anar a dormir seria la millor opció.

Els galls ens van despertar a les 8 i teníem mal de cap però el show havia de continuar. Amb tristesa vam abandonar Xiang Yin rumb a张家界 (Zhang Jia Jie). Aquesta ciutat de nom impronunciable està sota un parc natural “de cuyo nombre no quiero acordarme”. El parc era la nostra destinació final però una aborigen que treballava cobrant bitllets de bus ens va dir que l’entrada al mateix valia 250 kuais (quasi 30 euris!!! Una autèntica fortuna a Hunan). La decisió estava presa entraríem al parc de manera clandestina sense pagar l’astronòmica xifra. Vam baixar del bus en una vila minúscula on tothom ens mirava. L’últim guiri que van veure per la zona era de Venècia ... es deia Marco Polo.

Parlant amb els locals i regatejant preus per entrar il·legalment al parc natural vam aconseguir finalment un bon tracte. Un sherpa del poble ens passaria a l’altre costat de la frontera sense salconduit per 50 kuais cadascun (quasi 6 euris). El preu incloïa jugar-se-la per creuar la barrera amb mercaderia no permesa (Guillem & JR) i una fantàstica nit d’hotel a casa un pagès del llogarret veí. Xino xano anàvem turó amunt fins que el xinorri para el vehicle i ens diu: - Ara us haureu d’amagar perquè els polis no us poden veure. Poseu-vos al maleter. En Guillem i jo ens vam plegar com un transformer i capiculats fent posicions dignes de kama sutra vam entaforar-nos al maleter amb les bosses a sobre per camuflar-nos encara més. - No feu soroll ni aixequeu el cap - va dir el sherpa. Nosaltres aguantàvem el riure en silenci fins que de reüll vam entreveure com una barrera s’obria i un poli deia adéu al nostre guia il·legal tot saludant-lo amb la mà alçada. Uns 200 metres més endavant, passat un revolt, el maleter s’obria i el somrís del sherpa indicava l’èxit de la missió. - Ja som a l’altre banda- va dir satisfet. Vam pagar-li la quantitat acordada i el pagès colega seu ens va ensenyar l’habitació on dormiríem. Al menjador una foto gegant de Mao i al nostre plat arròs fregit.



A l’habitació un fred model Ice Age i ni rastre de calefacció. Aquella nit en Guillem i jo vam dormir amb 5 mantes al damunt i estranyament a prop l’un de l’altre (encara ens agraden les dones). L’endemà tocava excursió a peu per la serralada, a un dels cims del parc nacional. Botes calçades motxilla, plena d’aigua i molta moral a zero graus pujant unes escales interminables muntanya amunt. Quan les nostres cames ja pujaven soles després d’una hora patejant vam creuar-nos amb ...

El Xinorri de la setmana !!!!!!!



Feia metro cinquanta i portava un cistell de mimbre a l’esquena sobre el qual carregava una immensa pedra que segons ens va dir pesava 140 斤，és a dir uns 70 kg. Nosaltres, bocabadats i corpresos vam dir-li que des d’aquell moment Musculman deixava de ser el nostre ídol perquè ell ocuparia aquesta plaça. Tot xerrant ens va comentar que la seva feina era pujar pedres muntanya amunt. En pujava tres al dia. Cada trajecte trigava una hora i mitja si fa no fa i al final de la jornada laboral havia construït una escala i mitja. Vam mirar enrere i vam veure les escales perdent-se a l’horitzó, vam mirar endavant i les escales també es fonien amb la línia que separa el cel de la terra. – Jo he fet tot el camí !! va dir orgullós. Porto 10 anys treballant-hi. En Guillem i jo estàvem atònits però el pitjor estava per arribar. Cobro 30 kuais per pedra (uns 3 euris). Recapitulant. Aquell home es passava el dia pujant i baixant un camí que ell mateix havia construït per posar una escala més i tot això per una quantitat de 10 euris al dia (aprox.). La resta del camí escales amunt el vam fer sense obrir la boca ... estàvem en shock! Aquell home era feliç. Pujava i baixava escales carregant pedruscus per pagar-li els estudis al fill que vivia a Shanghai. Que barata era la felicitat a Hunan. Sense iPod, sense sabates Nike, sense un barret per protegir la calva del fred. El paio, suat, amunt i avall amb la seva americana desgastada i bruta es deixava l’esquena dia sí dia també i no era capaç d’esborrar un somriure incomprensible als ulls occidentals. Quan vam fer el cim. El paisatge ens va distreure el pensament perquè la silueta tallada de les muntanyes de 张家界 era digne de pel·lícula xinesa de les de Zhang Yimou.



Aquella curiosa estampa es perllongava més enllà d’on podíem veure. Tot passejant per un caminet que vorejava una zona roco-muntanyosa se’ns va fer l’hora de sopar i vam haver de abandonar el parc. De tornada vam llogar un xinorri que amb el seu camió ens va baixar a la big city. Érem 7 dins el camió però vam arribar a la ciutat sans i estalvis.

Es va llevar un dia calorós, impropi de l’hivern xinès. Dalt del tercer tren del viatge vam anar de张家界 a 长沙 (Chang Sha) la capital de Hunan. Era estrany tornar a la “civilització”. Hi havia McDonalds i Zara altre cop però seguíem sense veure cap occidental. Ens vam donar el luxe del viatge i vam dinar com un parell de senyorets de bé en un magnífic 必胜客 (Pizza Hut pels amics). Era el comiat glamourós, l’àpat de sabuafer que tancava el capítol hunanès de les nostres vides. El quart i últim tren nocturn ens va retornar a la nostra estimada Beijing en unes 15 hores de trajecte.

Avingudes de 10 carrils, gent de tots colors i un fred que glaçava la sang dins les venes ... 北京欢迎你 。。。 Beijing ens donava la benvinguda una vegada més.

El bus ens va deixar a mig camí entre casa meva i la del meu company de viatge i mentre ens abraçàvem amb un “fins després” queien les primeres volves de neu de l’hivern a la capital de la Xina.