WOODY ALLEN A L'UPF

18 canals de televisió, 10 emissores de ràdios, 25 diaris i 30 fotògrafs estaven el passat dijous 14 pendents d’un sol home: Woody Allen. Més de 100 periodistes acreditats per veure com investien al director Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Entre ells hi havia l'administrador d'aquest blog. L’acte va ser un homenatge a la seva filmografia i una autèntica festa pels afortunats assistents.

Pocs van tenir la sort d’accedir a l’auditori de la Pompeu Fabra. Només professors i personal de la universitat van tenir el privilegi de tenir un seient. Entre el públic, cap estudiant. Aquests tenien habilitada una sala contigua amb una pantalla gegant on podien seguir la cerimònia en directe. Tot un consol saber que uns metres enllà el seu ídol pronunciava un discurs on admetia irònicament que a la universitat havia suspès l’assignatura de cinema. Woody també va declarar-se encantat de rodar a Barcelona i va afirmar que fent-ho, se sent com un director europeu.

El desplegament mediàtic que ha generat la vinguda d’aquest veterà del cine al nostre país és quelcom desmesurat. No l’han deixat ni respirar des que ha arribat i la premsa l’assetja a cada racó on va. Actualment, des del seu campament base a l’Hotel Arts de Barcelona, el director està buscant localitzacions per rodar la seva nova pel·lícula. De moment no hi ha cap indici que indiqui que Woody Allen vindrà a Sant Cugat a buscar llocs. Altres directors ja han rodat a la ciutat escenes dels seus films i han descobert el potencial de Sant Cugat com a escenari cinematogràfic. Per exemple, Ventura Pons va rodar un de les histories de Morir o no i Jaume Belagueró va usar el Col·legi Europa com a hospital per la seva terrorífica Darkness.

Ningú sap si al film, que encara no té nom, hi apareixerà la Sagrada Família, La Rambla o la Torre Agbar. Però algú hauria d’avisar en Woody que de ben segur l’Scarlett Johansson i el Monestir ... farien molt bona parella.

L'última aventura dels Pirates

El capità Jack Sparrow va acabar la segona part de la saga dels pirates amb alguns problemes i la tornada inesperada del malvat capità Barbossa augurava una tercera entrega plena de sorpreses. I és que tot va quedar pendent de resoldre i l’última pel·lícula, dirigida i protagonitzada pels mateixos que les dues anteriors, representa el tancament de la trilogia.

Per parlar del guió detalladament i explicar la història em caldria molt més espai del que tinc. Em limitaré a dir que, un cop rescatat Johnny Depp de l’inframon on es troba, hi ha una reunió mundial de pirates per aliar-se i derrotar el pèrfid exèrcit anglès que alhora ha aconseguit el control de l’Holandès Errant, el vaixell capitanejat per Devy Jones, el pirata amb cara de pop i de tripulació mig home-mig marisc.

Tot això té lloc entre milers de personatges i un guió innecessàriament enrevessat que fan que l’espectador desconnecti del fil del film i quedi com un mer degustador de crispetes davant de l’espectacle visual. Perquè, això sí, els diners gastats en la producció (que són molts) es noten. El maquillatge, el vestuari i els efectes especials tornen a ser genials i les lluites de vaixells, espases i similars estan a l’alçada de les anteriors pel·lícules.

Pel que fa els actors s’agraeix el retorn de Geoffrey Rush que omple la pantalla en cada pla on apareix i eclipsa a la resta dels actors; fins i tot al encara sobreactuat (i multiplicat) Johnny Depp. L’esquelètica Kiera Knightley segueix sent igual d’insuportable i com també passava als films precedents els pirates secundaris resulten més divertits i carismàtics que els propis protagonistes. També s’ha d’elogiar la veu de Bill Nighy que darrere els tentacles del capità Devy Jones amaga una interpretació d’allò més estudiada acomodant-se perfectament als alts i baixos que pateix el personatge. Orlando Bloom rubrica el personatge amb menys ganxo que ha interpretat i s’allunya de les bones interpretacions que és capaç de fer (ho va demostrar a Kingdom of Heaven de Ridley Scott).

Bé, per sobre de tot aquesta última proesa de pirates és, com ja ho eren les altres, entreteniment 100%. Fa la funció de distreure la platea i amb el bombardeig d’imatges, que per altra banda és el que el públic ha vingut a buscar, finalitza una altre digne trilogia d’aventures.

Pros → Els efectes especials, els actors secundaris i el fet que ja serà l'última pel·lícula.

Contres → El guió Dragon Khan, la llargada i algunes bromes sense gràcia.

Veredicte → ***

L'Hannibal Lecter argentí

Una macabra cadena de nens assassinats atemoreix la ciutat de Buenos Aires a principis del S. XX. Aquest és el punt de partida d'El niño de Barro. Un pive de deu anys de nom Mateo sembla estar relacionat amb totes les morts i a sobre té unes estranyes visions premonitòries que fan que la seva mare, interpretada per Maribel Verdú, aviat comenci a pensar que el seu fill és en part responsable de les morts.

Mort, corrupció, maltractaments, pobresa, follia, venjança ... tot hi cap en l’opera prima de Jorge Algora. Aquest director gallec ha fet una evolució del teatre al documental, passant per TV movies i ara ho culmina al cine. En la pel·lícula hi intervenen grans noms del cine espanyol i argentí. Chete Lera i Daniel Freire acompanyen a Maribel Verdú i a Juan Ciancio, el nen protagonista, en aquest thriller psicològic i bucòlic que no deixa al públic indiferent.

El metratge es desenvolupa amb lentitud però les constants morts i la força interpretativa dels actors fan que l’interès no decaigui i el film no sigui gaire avorrit. L’ambientació a l’Argentina de 1912 és correcte malgrat els decorats i paisatges donen una estranya sensació de poc pressupost. Tot i això la bona feina de tots els actors compensa les mancances del guió i de la posada en escena.

Les autòpsies a l’estil CSI: Buenos Aires fa cent anys, els flashbacks premonitoris del nen protagonista i la sorpresa final donen al film una heterogeneitat perillosa i una certa indefinició de gènere. És un trhiller policíac, un drama social, un fet real passat a la gran pantalla? No queda massa clar.

Amb tot, la pel·lícula és distreta i augura un bon futur al seu director i al debutant Juan Ciancio. Les reaccions fora de la sala són de satisfacció però dona la sensació que en un parell de setmanes ningú se’n recordarà d’aquesta petita pel·lícula hispano-argentina.

Pros → Els actors en especial Abel Ayala que ens dóna la grata sorpresa final del film.
Contres → La posada en escena i la indefinició de gènere.
Veredicte → ***

Spidy descobreix el costat fosc de la força

La ciutat de Nova York està enamorada de l’home aranya. Tothom l’adora i al seu alter ego Peter Parker, li va d’allò més bé en l’àmbit sentimental. Però l’arribada dels dolents habituals i un perill vingut de l’espai estan disposats a trencar l’aràcnid i plàcid món d’Spider-man.

La primera amenaça és un home de sorra sorgit d’un accident en un experiment físic. Tanmateix el malvat de torn és un fugitiu de la justícia que resultarà ser el veritable assassí de l’oncle Ben, el pare adoptiu de Peter Parker. Aquest cop però, el mal de cap més gran de l’heroi és ell mateix. Una substància vinguda de l’espai s’apodera d’Spider-man i provoca en l’home aranya un interessant canvi de look i de comportament que recorda la transició al costat fosc dels personatges més obscurs d’Star Wars. És aquí on el film treu el millor i el pitjor d’ell mateix. Escenes ridícules de Peter Parker seduint a dones pel carrer i ballant acid jazz, contrasten amb la seva acarnissada lluita interior i les sortides nocturnes amb el nou vestit negre. Spider-man perd el control i s’oblida que un súper heroi no pot convertir-se en una versió Marvel de Dirty Harry.

Malgrat la pel·lícula manté un bon ritme i no es fa avorrida, el guió es veu molt forçat i grinyola en alguns personatges. Sobretot l’Home de sorra o el nou rival de Peter Parker a la redacció del Daily Bugle, que acabarà posseït per la substància extraterrestre i es convertirà en Venom, una espècie d’aranya malvada amb obsessió per destruir Spider-man.

Pel que fa els actors destaca la treballada interpretació de James Franco, esplèndid en els seus canvis de personalitat i Thomas Haden Church ajuda a fer creïble el personatge de l’home de sorra. Kristen Dunst segueix sent el pitjor personatge de la saga (es passa la pel·lícula plorant o xisclant) i Tobey Maguire encarnana de forma correcte l’heroi aràcnid. En resum, és un film distret i espectacular però la qualitat de la trilogia toca els nivells més baixos en aquesta tercera edició.

Pros → Els efectes especials, James Franco i l'espectacle de les imatges. No és un film avorrit.

Contres → Kristen Dunst i la baixa qualitat del guió.

Veredicte → ***

A la recerca de l'Eterna Joventut

Què faries si poguessis salvar la teva dona d’un càncer terminal però per fer-ho haguessis de renunciar a passar els seus darrers moments amb ella? Pots jugar a ser Déu i evitar la mort tot cercant La Font de la immortalitat? Aquest és el plantejament d’una pel·lícula que es divideix en tres històries connectades entre si pels mateixos protagonistes. El càncer de l’Izzi i la lluita d’en Tom per aturar-lo, es combinen amb un relat fantàstic que ella escriu abans de morir i la batalla interior que té ell dins el cap.

The fountain vol aprofundir en el mite de l’Eterna Joventut. Però no ho fa de manera lineal o convencional. Ha creat tres móns paral·lels que s’entrecreuen i configuren un magnífic viatge surrealista amb la mort com a rerefons. Tot un seguit de passions, dilemes, tragèdies i reflexions acaben desembocant en una sola idea: l’acceptació que tots, tard o d’hora, ens arribarà el moment de deixar aquest món.

Darren Aronofsky va sorprendre critica i públic amb Pi (1998) guanyant el premi al millor director al Festival de Sundance de Cinema Independent. Poc més tard, en la mateixa línia imaginativa i original, va presentat Requiem for a dream (2000) una inquietant cinta on la droga i els fàrmacs destrueixen cruament tots els personatges del film. Molts esperaven, després de set anys d’absència, el nou metratge del director novaiorquès i no hauran quedat decebuts.

The Fountain manté un llenguatge viu i transgressor i representa una forma d’expressió cinematogràfica fresca i molt cromàtica. Els dos protagonistes donen el millor de si en la pel·lícula i li sumen un al·licient a un film que ja és atractiu per si sol. Hugh Jackman firma la seva millor interpretació fins el moment i Rachel Weisz manté el nivell que li va valer una nominació per l’adaptació al cine de la novel·la de John Le Carré The constant gardener (2005).

Pros → La bellesa visual, els actors i el guió.
Contres → L'abús del surrealisme al principi i final del film. Cal estar predisposat a veure una pel·lícula d'aquest tipus, que no agrada a tot tipus de públic.
Veredicte → ***

Sol solet, vine'm a veure que tinc fred

El sol s'apaga i a La Terra refresca massa. Un grup d'astronautes d'arreu del món (latinos europeus, asiàtics i curiosament ningú de color) es dirigeixen cap el sol per detonar una bomba de la mida de Manhattan que reactivi l'astre rei.

Així, ràpidament, aquest és l'argument de Sunshine, la nova pel·lícula del versàtil Danny Boyle, responsable (entre d'altres) de Trainspotting i 28 Days Later. La veritat és que ja podem avançar que aquest film no suposa un pas endavant en la seva peculiar carrera.

Les dues primeres parts de metratge són d'allò més convencional. Les típiques seqüències de pel·lícules espacials d'herois que han de salvar el món o fer una gesta galàctica impossible. Els clàssics probelmes psicològics d'estar lluny de casa, les avorrides averies de la nau, les morts innecessàries ...

No és fins el darrer terç que Sunshine ens sorprèn amb un gir argumental que la converteix en deixeble directa d'Alien, el film de culte del mestre Ridley Scott. Llavors, Doyle ensenya que encara pot fer bon cine i treu les virtuts que tan ens van sorprendre a la mencionada 28 Days Later.

Els efectes especials i la música són força mediocres i els actors no posen gaire interès en una pel·lícula que no es pren gaire seriosament a si mateixa.

Pros → La sorpresa del final que agafa l'espectador descol·locat.
Contres → És previsible i no aporta massa novetat al gènere.
Veredicte → **

El Bon De Niro

Que Robert De Niro és un dels millors actors (vius) del cine actual ningú ho posa en dubte. El que desconeixíem és que també com a director té força traça. Suposo que ha après dels mestres amb els que ha treballat i ho demostra a la seva segona pel·lícula The Good Shepherd (traduïda a l’spanish com El buen pastor). El retrat dels primers passos de la CIA i la història d’un dels seus primers membres, encarnat per un més que correcte Matt Damon, li serveix a De Niro per demostrar que darrere la càmera ho fa tan bé com al davant.

El film és fred, dens i fins i tot un pel feixuc, sobretot per la complexitat de la temàtica. Però la màgia radica en com el director aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador en tot moment en una pel·lícula de quasi 3 hores sobre els ets i uts de la política exterior americana durant 3 dècades. Diàlegs amb selecte estructura arquitectònica, imatges de gran bellesa visual old fashion, flashbacks justos i ben posat al relat ... tot plegat fan que no t’avorreixis i degustis les escenes a plaer. Haurien de donar una copa de cava abans d’entrar al cine per fer el metratge encara més saborós.

L’ajut dels actors és fonamental. Matt Damon està molt encertat fent d’home de gel amb les ulleres més lletges del món. Sap captar la cruesa del seu personatge i buidar-lo de humanitat com requereix el paper. Ni una sola llàgrima, com ha de ser. William Hurt, John Turturro i el propi De Niro donen el toc glamourós i deixen bon sabor de boca a cada pla on apareixen. I l'Ondulada Jolie ensenya la seva cara maca i no té gaire espai per lluir-se. Encara ha de demostrar molt ...

El cert és que tota la pel·lícula és una espècie de versió de El Padrino amb la CIA de teló de fons. Els personatges, les al·legories, la sang i la traïció tenen un inequívoc sabor a màfia. No oblidem que en Robert, aquí on el veiem, ha encarant al sagrat Vito Corleone i això deixa marca.

Pros → El ritme no decau, la posada en escena, i la majoria dels actors.
Contres → Dóna per sabut què domines la història dels EEUU a la perfecció, cosa que provoca molts espectadors desconnectin aviat i no entrin en l’embruix de la pel·lícula.
Veredicte → ****