Solidaritat i freelancisme

Llegeixo al blog d’en Sergi Vicente (corresponsal de TV3 a la Xina) que per desgràcia tornem a tenir polítics que es posen massa a la grenya amb la nostra humil professió. La polèmica ve donada per una notícia publicada a l’e-noticies que explica com el portaveu d’ERC a la Comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Carmel Mòdol, es queixava a la directora de TV3 Mònica Terribas sobre la cobertura del viatge del Conseller Huguet a la Xina. Concretament criticava el fet que l’ACN (és a dir, un servidor) sí va cobrir la notícia i que TV3, que és client dels serveis de l’Agència per la que freelancejo a Pequín., no ho va fer. Resumint, no entenia perquè n’Huguet no havia sortit pel la TV aquell dia.

Quan n’Huguet va venir a Pequín en Sergi Vicente estava de vacances. Em consta que des de la Conselleria i des de la Oficina de Turisme de Catalunya a Pequín van intentar contactar amb ell perquè cobrís l’acte però, com acabo de comentar, el company Sergi Vicente estava descansant els micròfons per altres latituds de la gran Xina. En el seu blog en Sergi comenta que després d’un any especialment mogut a la Xina (no cal que recordem terratrèmols ni olimpíades suposo) necessitava unes vacances. Comprensible. Però no només comprensible sinó totalment legítim ja que, com molts altres corresponsals que pequinegem a diari, en Sergi és Freelance. Ser Freelance vol dir que no estàs en plantilla sinó que col·labores. És a dir en Sergi no te “l’obligació” (des del punt de vista estictament laboral) d’estar en tot el que passa a la Xina que pugui ser de l’interès de TV3. I malgrat no tenir aquesta obligació em consta perquè ho he vist amb els meus propis ulls (a la TV i freelancejant per Pequín) que en Sergi Vicente està sempre a l’ull de l’huracà perquè pocs com ell controlen el cotarro pequinès.

Que vull dir amb tot això?. Doncs que em sembla que dubtar de la professionalitat d’en Sergi és una errada que només es poden permetre persones que o bé mai han vist les seves notícies o no el coneixen. Jo tinc la sort de conèixer-lo i d’haver vist la seva feina i puc afirmar sense cap mena de dubte que si TV3 confia en ell és perquè la seva feina és professional, imparcial i rigorosa. Així és com intentem fer la feina quasi tots els periodistes encara que sembli mentida. I si la visita de n’Huguet el va enxampar de vacances, doncs senyores i senyors, és la vida (del Freelance).

Després, TV3 és, efectivament, client de l’ACN i suposo que a Sant Joan Despí algú deu llegir les notícies que publico. I dic llegir perquè no pot fer gaire cosa més. No tinc càmera de vídeo (ohhhhhhh) i les meves notícies porten text i foto. És el que hi ha. Si TV3 no va agafar la meva notícia en té tot el dret. Malament aniríem si hagués de sortir per la TV tot el que treu l’ACN. A més, considero periodísticament encertat no treure el meu text pel TN ja que, com collons es treu una notícia per la TV si no té imatge? En Pellicer és guapot però no tant com per llegir una notícia sencera explicant les aventures dels consellers si no té suport visual en forma d’imatge. La TV és això imatge. I si TV3 s’està espanyolitzant no serà ni per culpa de la Mònica Terribas, ni per culpa d’en Sergi Vicente. Crec que per culpa meva tampoc. La meva influència no arriba tan lluny.

Per acabar dues coses més. Primera: és molt trist que els polítics es preocupin més de quants cop surten per la TV que dels problemes que té el país (que ara mateix no són pas pocs). I segona: no tinc càmera de vídeo i aviat li tocarà cagar al Tió. Els Freelance acceptem regals de Nadal.

Les quatre històries de la tardor xinesa

El meu anterior post va ser un èxit ! Vaig tenir dos comentaris, un dels quals era meu. M’encanta el vostre feedback. Ja em deveu tenir com a cas perdut. Aquell paio que vam conèixer temps enrere i se li va girar l’olla per anar a la Xina. Sí, sí a la Xina allà on hi ha tants de xinesos. Doncs encara que no respongueu jo seguiré escrivint a contravent.

Aquest capítol està dedicat a quatre esdeveniments. Que enumerarem de l’1 al 4 pels poc intel•ligents.

1) Halloween !

Halloween és una tradició celta (és a dir, la van inventar els irlandesos) que van copiar els americans i la van fer popular per culpa d’una pel•lícula de la Jamie Lee Curties. Halloween no m’agrada perquè a Catalunya no el necessitem ja que tenim el Carnestoltes i a més aquell dia coincideix amb la castanyada. Bé, ara que ja sabeu la meva opinió sobre la matèria haig de confessar que per Halloween em vaig disfressar. Ho vaig fer per 2 motius. El primer és perquè vaig poder celebrar la castanyada sense que la tradició ianqui trepitges la catalana. El segon és perquè disfressar-se mola i si hi ha festa pel mig, doncs mola encara més. La pregunta que us fareu és de que coi em vaig disfressar. Doncs algú em va dir amb molt carinyo que amb la meva pinta com a molt em podria disfressar de cantant de KISS. Dit i fet !



Va ser una bona idea i com veieu el resultat és corprenedor. A més té doble mèrit ja que el meu amic Guillem i jo ens vam maquillar l’un a l’altre en una sessió maratoniana de una hora i mitja. Ens vam comprar uns llapis d’aquells que fan servir les noies per pintar-se la ratlla dels ulls però nosaltres ens vam pintar tot el caretu. Quan la feina estava feta vam anar a 三里屯 (Sanlitun) (zona lúdico-festiva de perdició i abandonament físic) a fer mal. Anàvem amb les motos pelant-nos de fred fent veure que atropellàvem a les xineses i cridant com energúmens amb la nostra melena al vent. Amb les motos ja aparcades ens vam dedicar a espantar a tot Cristo ja que ningú sabia de que era la nostra disfressa. Senzillament semblàvem dos tios perillosos als que se’ls ha de tenir por. El Bai jiu (un licor xinès que destrossa vides senceres per 30 cèntims cada ampolla) va fer el seu efecte i quan el Guillem va desaparèixer (cosa que fa sovint) vaig decidir donar la nit per conclosa. L’endemà era un dia important...

2) Castanyada (o el Halloween de debò) !

El casal català havia convocat festa nacional i no es podia fallar. Vam reservar un local de Reagge (que és el que sempre es fa a Catalunya per la castanyada) i uns xinorris amb rastes ens van torrar 20 quilos de castanyes i 20 quilos més de moniatos tot escoltant tots els grans èxits de Bob Marley movent el cap al ritme dels porros. Quan ja no sabíem si el fum era de la barbacoa improvisada o de la festa de marihuana dels xinorris va començar a arribar la gent i vam decidir canviar el gran Bob per l'enorme Albert Pla o el gegant Lluís Llach que són també mites en els seus respectius camps. El preu pactat amb els sino-rastamen propietaris del garito (25 kuias - 2'6 euris) incloïa una paperina de castanyes, un moniato i una consumició (que no podia ser ni una paperina d’altres substàncies ni una dosi de marihuana).



En resum la cosa va ser un èxit. Quasi 60 persones van acostar-se a menjar castanyes amb bastonets xinesos i la consciència nacional va quedar calmada ja que Halloween no es va menjar les castanyes.



3) Operació Bikini

Ja sé que l’estiu del 2009 queda lluny però reduir estómac sempre és una bona idea. El meu amic Xavi em va comentar que s’havia apuntat a un gimnàs que no queia massa lluny de casa. Convençut amb aquest argument vam anar a apuntar-nos juntament amb en Guillem (a qui recordareu d’anteriors històries com Terratrèmol per Halloween, o Tremola Sanlitun). Un cop allà un xinorri de 2x2 ens ven la moto i ens diu que apuntar-se un any i mig val 800 kuais (una mica més de 80 euris). Jo no volia apuntar-me tan de temps i volia pagar només 400 kuais per sis mesos (una miqueeeeeta més de 40 euris). El xavalat no acabava d’entendre que algú se sortís de la norma i em va dir que o pagava 800 o res. Jo ,fent-me el dur, vaig dir-li que en aquell mateix moment marxnava a apuntar a una altre gimnàs que m’ho deixava per 400. 45 minuts més tard, pagava els 400 i tenia 6 mesos de gimnàs No està gens malament tenint en compte l'aterratge suau de l'economia. A més ja se sap que els xinesos són durs de mollera però abans de perdre uns bitllets vermells fan la vertical pont amb una mà cantant els segadors, si cal.



Amb la meva nova targeta sota l’aixella estava decidit a començar l’operació bikini 2009 que inclou una estona de cinta de córrer, uns abdominals (2000 o 3000 com l’Aznar) i matxacar els meus músculs fent peses i màquines. Jo em pensava que, vistes les dimensions del xinès mitjà, quan entres al gimnàs semblaria Hulk, com a mínim. La sorpresa va ser majúscula quan entro a la sala de màquines i veig tot de xinorris que no podien ni tocar-se el cul de tan fornits que estaven. Els desgraciats tenien un perfil que ni la muntanya sagrada de Montserrat. El pit els sortia per fora de la samarreta i els braços tenien més desnivells que el primer tripartit. Enfonsat però no vençut vaig posar-me a la cinta de córrer pensant que si anava al gimnàs cada dia podia estar com una d’aquells bèsties més o menys l’any 2015.



Ara el gym (dir-li gym mola més. És més guaion) és una rutina de 3 o 4 cops per setmana (que no està gens malament). Amb en Guillem i en Xavi hi anem força sovint a fer treballar parts del cos que no siguin el cul (seure al sofa) o el fetge (Bai jius i sakes al restaurant japo(nes) ...) Amb el temps aspirem a ser com un subjecte que córrer pel gym a qui anomenem “Ken Peinados” perquè és com una versió russa del xicot de la Barbie. Quan dic versió russa vull dir que només mirar-lo ja fa por perquè el relaciones amb Aeroflot o la gran pel•li de “Promesas del Este” i t’acollones. El tio va sempre amb la seva melena rossa ben repentinada i lluint els seus músculs de tio bo per tot Pequín ... Podeu pensar que és enveja però ... teniu raó és enveja. Per acabar de completar el kit de gimnàs em faltava un petit detall. No tenia cap reproductor de música que acompanyes les meves sessions de petar-me el body. I això ens du al quart i últim paràgraf d’avui ...

4) Apple Revolution !!

A Pequín hi ha una zona anomenda 知春路(Zhi Chun Lu) on hi ha uns dos milions de tendes on venen totes les andròmines electròniques imaginades i imaginables. Decidit a comprar-me un aparell amb molta memòria, poca estètica i per suposat fals i Made in China vaig entrar un un dels 2 milions de gratacels de la zona. Quan tenia l’ull posat en un Mp5 (que no sé que fa de més que els Mp3 i els Mp4 però el nom mola) vaig veure una tenda Apple a l’horitzó i vaig atansar-m’hi per preguntar que costaven els iPods. Curiosament eren iPods de debò fets als EEUU. El preu era desorbitat i quan ja girava cua per tornar al meu futur Mp5 la mossa de la botiga em diu 'et venc el meu per 1000 kuais' (un xic més de 100 euris) .Era negre (l'ipod) i de 80 GB i tenia tot d’enganxines de cors roses al voltant. Vaig pensar que sense els cors quedaria bé i li vaig dir que m’ho pensaria i tornaria en una estona. Preguntant per allà que valia un iPod de 80 GB un xinorri de metro cinquanta em diu que de 80 GB no en té però que si el volia em venia el seu !! Jo estava flipant. Devia ser una tradició xinesa que no coneixia. Li dic: mira xato de metro cinquanta, fas tard la mossa d’aquella botiga ja em vol vendre el seu (que és una monada amb tots els cors i les enganxines dels “ositos amorosos”. Ell diu jo te’l venc al mateix preu i et regalo una funda de plastic dur, uns auriculars i un carregador gratis. La cosa es posava interessant. Estava decidit a comprar ja que un iPod semi-nou (que és un eufemisme per evitar el mot segona mà que queda malament) per aquell preu era una ganga. Però allò era la Xina i s’havia de regatejar. Estalviaré detalls però vaig acabar assegut a dins la botiga menjant-li l’orella (figuradament) al mini-xinès durant una hora i mitja. No és broma. Ha estat la meva negociació més dura però vaig acabar aconseguint l’iPod per 860 kuais (menys de 90 euris).



Ara sóc un home nou perquè tenir un iPod de 80 GB que suporta vídeos, fotos ,e-books i serveix de memòria externa et canvia la vida. És com als anuncis de compreses però sent un noi. Em sentia igual de feliç, lleuger i amb ganes de viure. Deu ser el mateix sentiment que se sent quan et ve la regla i et poses un tampax. Com podeu veure posar un ítem Apple a la teva vida et renova per dins com un Bio de Danone. La classe, el glamour i el “sabuafer” d’aquests trastos supera fins i tot els Mp8 (que a part de reproduir música i vídeos et fan un ou ferrat si el poses a sobre).

Amb això acaba el post. Espero que us hagi agradat i deixeu mooooooooolts comentaris.

Ara desfulleu les seccions fixes.

Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!!!!!!!

- A Sant Cugat quan vas al gimnàs et poses les teves millors gales i tota la roba que portes és de marca i a sobre de la vigent temporada tardor hivern.
- A Beijing hi ha gent que quan va al gym porta bambes Keppe o van vestits d’oficina (pantalons caqui camisa blanca i cinturó negre).

- A Sant Cugat els preus de la majoria dels productes és caríssim. Si no t’agrada te’n vas a viure a Rubí o Badia o llogarrets similars on les mercaderies, de fet, són Made in China.
- A Beijing és regateja per tot. I quan dic tot és tot: roba, iPods, la matricula del gimnàs, un pastís d’aniversari, el preu del mig quilo de fastucs etc ... i clar els preus són fins i tot més barats que a Rubí.

- A Sant Cugat els parcs públics estan per justificar l’obligació de posar zones verdes i com a molt per anar a liar-te amb la teva parella quan tens 15 anys.
- A Beijing al parcs s’hi balla, s’hi fa Taichi, Kungfu, o es juga amb una pilota de plomes molt mona. És a dir són públics a l’estil comunista de la paraula i tothom els fa servir.

La Xinorri de la setmana !!!!!!!!!



Per primera vegada tenim una dona a la secció. I és que el frikisme no té sexe, és una actitud transversal i universal. Aquesta setmana tenim aquesta dona que “passeja” el gos d’una manera una mica estranya al bell darrere de la Ciutat Prohibida. No sé si el gos li ho demana o senzillament la pobra dona ja ha perdut l’oremus del tot.