Hi ha coses al món que només passen a la Xina, un país tancat de 1300 milions d’habitants que, diuen els que n’entenen, que s’obre al món. Mentre la closca de l’ou xinès no s’acabi d’obrir molts xinesos veuen els Jocs Olímpics com una porta oberta on poder experimentar i ser testimonis de la modernitat del món en primera persona.
Si no és així no s’entén com 40.000 xinesos feien cua per comprar l’última partida d’entrades pels Jocs a la venda. Segons ens explicava un policia hi havia 80.000 entrades a la venda, 40 taquilles i cada persona només en podia comprar un màxim de dues. Si no sabés el que estava passant m’hagués pensat que veia refugiats d’algun desastre natural. Però només volien entrades. Era molt pitjor que la cua per un concert del Boss, U2 o Feliu Ventura. Una autèntica riuada de gent tirada literalment per terra passava aquella nit al ras pel que jo anomeno la bogeria olímpica.
Amb el meu amic Gillem (de Girona, el Gironès) vam decidir no perdre detall d’aquella jornada de xinesos anats de l’olla. Teníem un objectiu, una missió diria jo: conèixer el primer xinorri de la cua per convertir-lo en el Xinorri de la setmana. Vam passar marees humanes de xinesos dormint sobre l’asfalt, sobre ampolles de plàstic, sobre altres xinesos (alguns anaven preparats i tenien tendes de campanya i tot). Finalment, després de trepitjar alguns caps vam topar amb ...
El Xinorri de la Setmana !!!!!!
El trofeu se’l endú per una raó molt senzilla. Portava més de 50 hores fent cua i encara li quedaven unes 6 fins l’hora d’obrir les taquilles a les 9 (amb això vull dir que eren les 3 de la matinada). Al paio, a més, li era igual l’entrada que comprés. Ell només volia dues entrades del que fos. Fins aquí arriba la bogeria olímpica que us deia. Mentre parlàvem amb ell i jo anava fen-li fotos va venir una companya de professió amb un càmera-man xinès de la CCTV (l’únic canal de TV que hi ha a la Xina, dividit en múltiples subcanals anomenats CCTV 1, CCTV 2, CCTV 3 i successivament). Entre la gentada que, per allò de l’efecte tafaner,s’anava arremolinant darrere nostre la periodista xinesa i el seu company posaven la càmera a to i entrevistaven al xinorri de la setmana amb el rigor periodístic que caracteritza la televisió pública xinesa.
Jo seguia fent fotos i notava que l’efecte tafaner m’estava esclafant cada cop més. Per sort la periodista en qüestió va acabar la feina i quan ens pensàvem que la cosa anava a calmar-se va la noia i diu que ens vol entrevistar a en Guillem i a mi per explicar-li que collons fèiem a les 3 de la matinada un dimarts a la nit essent esclafats per 40.000 xinesos. Nosaltres vam encarar la càmera amb el nostre perfil bo i patapam, estàvem sent entrevistats per la TV pública xinesa i en xinès. Sí, us podeu imaginar que ridícul em sentia parlant amb el meu xinès inexistent davant d’una audiència de 1300 milions d’habitants. Sort que en Guillem té un domini de l’idioma bastant millor que el meu i vam sortir del pas. Les respostes eren que com a bon periodista que aspiro a ser no podíem perdre’ns a 40.000 xinesos fent cua per unes entrades. Els flaixos dels xinesos tafaners ens apuntaven a nosaltres que vivíem el nostre minut de glòria oriental com si fóssim estrelles de Rock o jugadors de futbol a la cresta de la onada futbolística.
Quan va acabar l’entrevista en Guillem i jo (sota la mirada, encara, de uns quants milers de xinesos) vam tornar al nostre lloc de la cua tot inflats a explicar l’experiència als nostres amics. La majoria jugaven a cartes per passar l’estona. Ens vam apuntar però aviat ens va entrar la son. Jo havia portat uns coixins de casa ja que com que encara no sóc xinès del tot no he desenvolupat la hormona que em permet dormir sobre ‘el puto suelo’.
Eren les 4 i pocs minuts i a mi se’m queia la babaeta en plena fase REM perdut dins els meus somnis quan, de cop i volta, una onada de pànic va apoderar-se de l'escena i una marea de xinorris va començar a córrer a tort i a dret com una estampida de búfals atropellant als pobres guiris que només volíem dormir al ras tranquil·lament sense fer mal a ningú. El tsunami de xinesos va escombrar la zona en qüestió de 20 segons i en Guillem i jo ens vam mirar amb cara de son (babeta encara caient) i vam decidir abandonar la recerca d’entrades. De camí cap a les motos vam fer amics. Uns militars volien fer-se unes fotos amb nosaltres i vam fer el mateix però amb la meva Cannon 400-D.
Aquest post no estava al guió. El capítol 4 havia de ser sobre Mongòlia però els fets s’han precipitat i m’he vist obligat a explicar la nit de les entrades. Així doncs després d’aquest especial sí que arribarà el capítol de Mongòlia. Desitgeu-me sort: dimarts m’esperen més de 30 hores en tren des de Pequín fins a Ulaan Baator.
Sant Cugat no és Beijing !!!!!
A Sant Cugat fa ens anys van fer unes obres per fer peatonal el centre de la nostra estimada vil·la.
A Beijing els carrerons petits i laberíntics del centre anomenats Hutongs estan ara protegits per llei i no es poden derruir per construir gratacels o similars.
A Sant Cugat hi ha uns 4 o 5 restaurants xinesos on el menjar és acceptable i barat.
A Beijing dels restaurants xinesos només en diuen restaurants i n’hi ha uns quants milers on el menjar és autènticament xinès i dinar val el mateix que et costen els cafès a Sant Cugat. Beijing mola!!
Eren les 7:45 del vespre i el sol deixava d’escalfar la capital de la Xina. Un català, una maleta i molta moral arribaven a 北京站, l’estació central de Pequín. El tren esperava a la via 22 llest per fer un trajecte de 13 hores entre la capital cultural i governamental i la capital econòmica i moderna de la Xina. En el compartiment on havia de passar la nit hi havia una iaia xinesa, les seves dues filles xineses i una neta xinesa de nom Mao Mao (doble Mao pels amics). Jo havia de dormir a la llitera de dalt i discretament vaig posar-me a llegir que deia la meva guia sobre Shanghai. No havia passat de la primera plana quan una de les filles em crida i em diu que baixi dels núvols, que és l’aniversari de la iaia i que tenen pastís de formatge i panotxes de blat de moro fins i tot per mi. El meu pobre xinès em va permetre passar una nit interessant celebrant en un tren xinès l’aniversari d’una iaia xinesa.
Els xinesos són tan bona gent ... els vaig prometre un sopar amb truita de patates a casa meva per agrair la seva hospitalitat. Abans de fer nonon em van convidar a una cervesa al vago restaurant que em va servir de somnífer per dormir en aquella minúscula i incòmode llitera. Quan em vaig llevar el tren entrava a Shanghai per la porta gran i un col•lega de les meves noves 4 amigues esperava suant sota els 40 graus que alegraven el matí dels shanghainesos. Es van oferir a acompanyar-me a casa el meu amic i no vaig poder refusar l’oferta. Amb la ferma promesa de la truita de patates ens vam acomiadar fins la propera ocasió.
Els meus ulls no donaven a l’abast quan mirava els gratacels. I tot mirant amunt va arribar per sota en John, qui va ser el meu company de festa pequinesa l’any passat i que ara estudia xinès a Shanghai. Per qui no recordi els meus escrits de l’any passat i pels nous lectors en John és una híbrid del meu cosí Edu + Mark Anthony + accent de Califòrnia. Ràpidament ens vam posar a fer feina i a descobrir aquella enorme ciutat.
Només ho diré una vegada: Shanghai no és Pequín. El que molts no saben és el perquè d’aquesta diferència. SH (mola abreviar-ho, eh) és la finestra econòmica que la Xina obre al món, un aparador del que la Xina pot arribar a ser (i que encara no és). A SH és el lloc on més es nota el desequilibri i la desigualtat de la gran Xina. Llums de neó, glamour, diners, grans edificis pijerio, tot barrejat amb cases que es cauen a trossos, xinesos vivint al carrer i el problema que el comunisme xinès no ha sabut solucionar. La Xina avança a dues velocitats i SH, tot i que va amb la cinquena marxa posada també té ciutadans que van amb la primera.
Què seriós m’he posat, eh! Us heu acollonit i tot de la meva reflexió de tio que domina d’economia, sociologia i del món en general. Però si no us explico jo no ho llegireu pas perquè (torno a posar-me seriós) a occident en general, i al nostre país en particular el que passa a la Xina ens importa un pet de violinista. Així que us hi poseu fulles i aguanteu el meu sermó de tio entès en la matèria.
Bé, recuperem el fil ... amb en John vam veure els majestuosos jardins de Yuyan i el que queda del SH antic, que és molt poc. Tota la ciutat ha estat enderrocada i aixecada de nou per lluir el tresor de la Xina cosmopolita (bonica paradoxa). Així, el SH antic és un complex de 4 cases amb les teulades punxegudes i tot de botigues de souvenirs i Mcdonalds pel mig.
BJ (que és l’abreviatura guai per dir Beijing) en aquest sentit ha tingut una mica més de cura amb el seu patrimoni històric i ha preservat part (que no tot) del que havia estat la ciutat fa centenars d’anys. És per això que és una delícia passejar pels Hutongs de BJ i sentir-te com en Chow Yun Fat volant per sobre els núvols de Tigre i Drac de la capital de la Xina. Però estava a SH i també volia descobrir aquella nova Xina que empeny amb força la resta de l’enorme país.
Tocava sopar i en John, tot sibarita ell, em va portar a menjar Dim Sum en un restaurant pijíssim i havent sopat em va portar al cel. Sona molt bíblic però el bar Cloud 9 està situat a 400 metres del terra i això el converteix e del en el bar més elevat del món. No estàvem sols, en John s’havia portat una amigueta francesa de la que parlaré a continuació. Literalment als núvols bevent-me un rom amb cola tenia una sensació entranya de vertigen però no dels que fan por. En John i la franceseta van anar a afer un tomb pel bar i em vaig quedar sol a 400 metres del terra amb el meu rom i una vista d’infart. La Perla d’Orient (l’edifici de les boles i el pinxo pels amics) brillava davant meu i vaig tenir un moment de recolliment i reflexió.
Calia? Era necessària tanta ostentació? El món sencer era més petit des d’allà. SH mai no s’acabava, no veia la manera d’escapar-ne. No s’hi veia Itaca des d’allà i mira que estava amunt. Per un moment vaig pensar que la meva gent estaria a al platja gaudint d’un dissabte calorós a la costa mentre jo m’enfilava ben amunt fugint de no sé ben bé què. Volia un carajillo de Beileys amb gel a la sorra de Castelldefels. Però havia de baixar del núvols primer.
En John va tornar i em va prometre que en una estona m’oblidaria de Castefa perquè la festa estava a punt de començar. Bar Rouge era el nom de la Disco i en John tenia raó. Tot que el meu cor segui a Catalunya la vista em va captivar i vaig començar a copsar l’encant de SH.
SH és una ciutat nocturna on les llums et miren de cara i et ceguen amb la seva lluentor artificial. Ballava amb els ulls fixats en l’skiline quan uns coreans em van oferir conversa. El problema no va ser la conversa en sí, la confusió venia de Mèxic. En John ballava amb la seva francesa i els coreans em van començar endossar tequila amb te verd. La vista i la festa s’animava però per sort l’ampolla de tequila es va acabar.
En John va dir que marxava i ara us explicaré la història de la francesa. Molt maca ella, tota mona amb el seu vestidet negre i la seva dentadura Profident. Tot semblava perfecte però ... la mossa tenia 16 anys !!!! Que el meu amic John estava delinquint amb una menor !! Mare meva, la vida està plena de sorpreses. Jo que amb 16 anys encara jugava amb Hemans i aquella nena perdent la innocència amb el sàtrapa del meu amic. Però diuen 9 de cada 10 dentistes que les noies maduren abans. La francesa n’és un exemple.
Tot ennuvolat vaig tornar sol a casa en John a esperar el matí següent. El meu amic america va arribar tot feliç i vam seguir explorant la ciutat passejant pel Bund, el passeig “marítim” del riu Huangpu ple d’edificis a la moda occidental de l’època en que SH estava envaïda pels gavatxos i els anglesos (i mala gent d’aquest tipus). Des d’allà es pot contemplar amb calma Pudong, la zona de negocis on la Xina creix al marge de les directrius del antic Chairman Mao.
Però si haig de ser sincer a SH no hi ha gaire cosa per veure. Així que vaig vestir-me amb les meves millors robes i vam anar de festa altre cop. “Bar hub” vol dir anar de bar en bar, xino xano, fent treballar el fetge i això és el que fan els americans així que havia d’adaptar-me a les normes del meu amfitrió. Plovia i vam acabar tots ballant literalment Under my umbrella (ela ela eh eh eh) però dins la Disco. La festa amb els americans no et deixa indiferent.
El meu cap encara estava Under my umbrella quan em vaig llevar. Vam dinar i vam fer un dia de relax passeig sota la calor i te verd amb gel. Com deia abans SH no té gaire per veure. Vam provar d’anar al Museu de la ciutat per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos fent alguna activitat cultural que no impliques aixecar un got de la taula però la cua per entrar-hi semblava la mateixa gran muralla: no en veies el final. Conclusió: tornem a casa i seguim la festa. Una noia francesa (aquesta major d’edat eh) feia anys. La noia estava ben alimentada allà dalt a França i els americans, tot catxondos ells, li deien l’aspiradora a la pobra tragaboles. Bé, el fet és que passat el periple de fer veure que era una festa sorpresa els americans van prendre la iniciativa i el Rap i el Hip Hop va apoderar-se d’aquell apartament. La festa era un pupurri de nacionalitats i tots els xinesos eren ABC (American Born Chinese). Un americà rosset va apareixes amb una caixa de birres xineses i allò es va convertir en American Pie. Rap, jocs estúpids, gent saltant pels sofàs i jo allà al mig fent veure que em sabia les cançons i rapejava com en 50 cent.
Quan el cap ja em feia mal de tan fer-me el raper em va semblar sentir la llengua de Pompeu Fabra i Albert Pla. La primera vegada vaig pensar que el subconscient i la Tsingdao m’estaven traint però a la segona ho vaig veure clar. Dos xinesos estaven parlant en un català perfecte fruit de la infravalorada immersió lingüística. Ells ulls em va sortir de les òrbites. Vaig fer la pregunta imbècil de sou catalans? I em van respondre que òbviament sí. Eren dos XINACS (XInesos NAscuts a Catalunya). Que si sant Cugat és molt guai, que si anem al Bocca molt sovint que si visca la Terra i tot això. Jo estava estúpidament feliç (com la cançó d’Els Pets) de trobar compatriotes i aquella troballa va confirmar una teoria que circula per internet: allà on vagis sempre hi haurà una altre català infiltrat. És que som una petita plaga estesa pel món i si hi ha festa no ens en perdem cap. L’endemà els amics d’en John ja em dein Hurracane Tete per la quantitat de festa que havia portat a la ciutat. Ells no veien que jo no havia fet res, eren ells els que aprofitaven qualsevol ocasió per donar renda solta a la xaranga. La nit va acabar amb una americana tocant la guitarra i jo cantant Hey Jude ... sense comentaris.
Havia tret tot el suc possible de SH i tocava tornar a casa. 13 hores més de tren i ja estava a BJ altre cop. En John tornarà a BJ a l’agost i jo ja tremolo. No sé si jo sóc Hurracane Tete o si ell es Twister John però si que sé que som un perill públic quan anem pels carrers de la Xina buscant follon.
Ara sóc al que ja s’ha convertit en un dels meus racons preferits de Pequín: el Lobby Caffee. Un xinès amb molta vista va veure que molts laowais necessitem cafè del bo i tot espabilat ell, va comprar una màquina de cafè a un proveïdor ejpanyol i cafè a un proveïdor italià. El resultat és la meva estona de zel diària. El retrobament amb els bars, els tallats de nivell i el meu món interior. Tot això amanit amb Wifi gratis i unes cambreres que em tracten com un rei portant-me aigua amb gel abans i després de cada tallat.
És hora d’acomiadar-me però no me’n puc estar de fer-vos un trailer del següent capítol. Com sabeu els periodistes no som del tot benvinguts a la Xina (Papa no pateixis que tot està controlat). Doncs uns dels tants pals a la roda que em posen els buròcrates del politburó és el visat de periodista. Ells ja em deien que me’l donarien però mai em van dir que no ho podien fer a Pequín. Conclusió: me’n vaig a l’exili. Lluny del país del centre de l’Univers (que és com es diu la Xina en xinès, 中国, Zhong Guo, país del mig) aconseguiré el que porto temps cercant: un permís per treballar com jo vull en aquest meravellós país (aquest meravellós és mig irònic, mig cert).
Resumint, propera parada Ulan Bator, capital de Mongòlia on els taxistes van a cavall i els vilatans dormen en tendes de campanya. No us perdeu el quart capítol de la segona temporada.
Mentrestant degusteu un especial ...
Sant Cugat no és Shanghai !!!!
• A Sant Cugat l’edifici més alt és el majestuós i gloriós monestir. • A Shanghai cada any baten el seu propi record d’alçada i tenen 3 edificis que superen els 400 metres d’alçada.
• A Sant Cugat aquest any toca Fira Medieval si no em fallen els càlculs. Està prou bé, no? • A Shanghai faran la Expo del 2010 i com que als xinesos són addictes a les obres tenen mitja ciutat aixecada per aixecar-la encara més fent gratacels i desafiant les “nobles” teories del comunisme de Mao.
• A Sant Cugat sortir de festa és car. Cubatilles a 10 euris a les discos i birres a 4 euris a la Bohemia. • A Shanghai els preus se’ls han escapat de les mans. Cafès a 50 yuans (5 euris) birres a 60 yuans (6 euris) i sopars més cars que el Bulli. I no oblidem que, si vols, a la Xina dines per un euri ... viuen realment als núvols a SH.
I seguim amb una nou episodi de la nova secció...
El Xinorri de la setmana !!!!
El trofeu se’l ha guanyat aquest exemplar d’ós panda amb ulleres de sol. La raó es molt senzilla. Amb la seva nineta xinesa al costat equest tros de bèstia es va atrevir a “cantar” Bailamos de l’ídol de masses i des-pigat Enrique Iglesias. Encara riem de sentir el paio cridant a pulmo lliure BA YAN DONG ... if the rithm take you over BA YAN DONG !!!
A la Xina et costa més car el cafè que el dinar. Amb això vull dir que és un país on no tot és com hauria de ser. Començaré a explicant-vos com va ser la meva visita al la zona olímpica, un lloc que frisava per veure, un any més tard. El primer que cal dir és que a menys d’un mes de les olimpíades la ciutat encara s’està posant al dia. L’estadi (conegut popularment com el niu d’ocells per la seva curiosa fisonomia) és encara el secret més ben guardat de la Xina després del lloc on t’ha anat a parar el comunisme xinès. Una tanca quilomètrica envolta la zona i els militars vigilen zelosament el terreny. Ara bé els militars xinesos no és que facin molta por. Jutgeu vosaltres mateixos/es.
A mi, més que por, em fa llastimeta. Pobret. Tot sol. Palplantat. Tot canyulis ell. Amb aquesta posició ridícula i sota un parasol de publicitat de China Telecom (de la qual Telefónica en té un 5%). Però a banda de l’estadi i el barri olímpic la ciutat sembla llesta pel gran esdeveniment. Pòsters i tanques publicitaries empaperen Beijing de dalt a baix i tot fa una estranya olor olímpica. Carril olímpic, suplement olímpic al diari, cocacoles olímpiques, i jo crec que el mateix Hu Jintao porta uns calçotets amb les 5 mascotes olímpiques. Ah, i els voluntaris olímpics! N’hi ha pertot i no foten un pal a l’aigua. Estan a cada racó de la ciutat vestits de verd amb la seva acreditació i el seu somrís olímpic per servir la comunitat. L’altre dia estava al meu WC i me’n va sortir un de la tassa preguntant si anava tot bé, si em calia algun tipus d’ajut olímpic. Jo vaig saltar del wàter espantat i li vaig dir que seguis buscant terroristes iugurs a les clavegueres i em deixes deposar els fideus fregits tranquil. Fa poc vaig parlar amb una voluntària i em va dir que sent acceptada s’havia complert el seu somni (i jo pensant, nena, que poc ambiciosa ets). Això demostra la bogeria olímpica que, com un arc de Sant Martí envolta Beijing a les portes del seu particular Big Bang.
Però si alguna cosa a revolucionat la ciutat és la meva nova eina de transport. M’he comprat una moto que galopa i talla el vent quan passa pel port caminet ... de Tian’anmen. De marca xinesa, amb un cistelletmodel Verano Azul i espai per dues persones Beijing se’m fa petit i tot (recordem ... 15 milions d’habitants). De Casha Tete fins a la Ciutat prohibida són 15 minuts, fins Sanlitun (la zona de la festa) 10 minuts, fins l’estadi olímpic 25 minuts ... i podria continuar però no coneixeu la ciutat així que seria ben estúpid seguir dient llocs. De totes maneres el millor de tot és que és elèctrica, és a dir, va amb bateria, com un mòbil o una càmera de fotos. La pujo al meu piset (hi cap al’ascensor) l’endollo a la corrent i en 7 hores la tinc carregada i llesta per fer un màxim de 50 kilòmetres a una velocitat punta de 35 Km/m (ni l’Alonso, quan corria amb un cotxe de debò, no m’enxampa). I és que a més no contamina i preservo el medi ambient. Faig que sobrevisquin espècies importantíssimes pel planeta com els ossos polars, les foques verdes subàrtiques, les balenes grogues de pit roig i els insectes pal que Déu nos en guard que desapareguessin. Sóc un tio que, d’existir el canvi climàtic que ens vol vendre l’Al Gore, ajudaria a combatre’l. Eh que molo?
Doncs tinc més novetats a part de la moto (que en xinès es diu Mo tou che). Si en Pujol deia que un català és tothom qui viu i treballa a Catalunya ... jo sóc xinès. I és que tinc una feina!!! 3 visques pel JR (visca, visca, visca). A veure, tots els que pensàveu que el català era una llengua regional, minoritària i sense futur haureu d’anar canviant d’idea perquè el menda ha aconseguit un curro gràcies a la milenària llengua de Verdaguer, Pompeu Fabra i Albert Pla. No patiu que us ho explico. Ja us devíeu imaginar que tots els mòbils de món els fan els xinesos. Si més no un 95% segur. Doncs com us penseu que els xinorris són capaços de treure el mercat mòbils en llengua catalana si ni tan sols saben que existim com a poble? Doncs perquè un paio com el JR, que no té res millor que fer a la vida que anar viure a la Xina, controla i corregeix l’ortografia, gramàtica i lírica dels mòbils que ells fabriquen. La meva feina és simple. Només cal saber català (que ja és molt ... el nostre president, per posar un exemple triat a l’atzar, no la podria fer).
Em truquen un parell de cop a la setmana i quan arribo a l’oficina (que està a, sabeu Can Pixa? doncs més lluny) em trobo un xinès que m’ensenya en una pantalla on hi ha totes les opcions hagudes i per haver dels telèfons mòbils i jo comprovo que la maquineta que els ha fet la traducció simultània ho hagi fet bé. Per exemple si el mòbil el diu “ No hi ha espai suficient a la memo-ria” jo els dic “no xinorri, no, memo-ria no porta guionet, això és pels pronoms febles, les paraules compostes i els numerals. El xinorri em mira amb cara de Steven Segal (inexpressiu) i em diu que em limiti a corregir l’error, que ell no vol saber res ni de Guifré el Pelós, ni de la butifarra amb mongetes ni de perquè Catalunya va perdre tantes llibertats amb els Decrets de Nova planta l’any 1714. Jo, capcot i esmaperdut segueixo corregint errades i intento fer país a la que em sorgeix la oportunitat. Per aquesta xuminada de feina em paguen 100 kuais l’hora (10 euris) que a la Xina, vista la desacceleració desamortiguada, sostinguda i poc mimada de l’economia mundial (tot això per no dir crisi, cagundena!) està més que bé. Així m’entretinc fins que no arribin els Jocs i si la bossa sona, la Xina també és bona.
Però totes aquestes minúcies del meu dia a dia a Beijing es queden petites comparades amb la meva excursió de cap de setmana. Com tot bon català fa a l’estiu, vaig anar a la platja! 3 visques més (visca, visca, visca). A la Xina van fer una catxo muralla de uns no sé quants milions de quilòmetres però es van deixar de fer una Costa Brava com Déu mana. Així que em vaig haver d’adaptar a les condicions xineses. La meva amiga Wei Qi, natural de la província d’Anhui, i antiga veïna de London, em va convidar (aquest cop vaig haver de pagar, eh) a passar el cap de setmana a la platja de Beidaihe amb els seus amics xinesos. I ja veieu el JR amb la seva maleta de pell i el seu bikini de ratlles tot decidit a buscar el sol xinès. Aviat veureu que la cultura de platja xinesa i la catalana són força diferents. La primera diferència és que els xinesos surten de Beijing per anar a remullar-se a les 6:45 de la matinada. Sí, encara no han posat la Plaça de Tian’anmen ni la foto d' en Mao i ja hi ha xinesos que agafen els bartols i fan via cap a la platja. La nit anterior (divendres) em va confondre i vaig anar a dormir massa tard així que encarava la jornada amb 3 hores de son a l’esquena i molta moral.
El viatge va ser llarg i perillós. Conduïa una noia (fet irrellevant pel desenvolupament de la història però que anoto perquè consti en acta) i la travessia va incloure una multa per excés de velocitat i un retard per pèrdua de 2 hores. També vull que consti en acta que tenien GPS (hi ha molt xinès pijeras) i que per no perdre’ns del tot i anar a parar a Cambotja vam haver de fer marxa enrere en plana autopista per recuperar la sortida que ens havíem passat. Feia anys que no resava però vaig dir-me a mi mateix que un parell de rosaris, amb tots els misteris i lletanies, no farien mal a ningú i potser salvaven la meva ànima i la de les dues pobres infidels que anaven amb mi al cotxe. Finament vam sobreviure i vam arribar a Beidaihe on ens esperaven 8 xinesos més. Total de xinesos: 10. Total de catalans: 1. La cosa pintava bé. El grup estava format per una parella d’embarassats (ella portava el nen dins) una altre parella de pivon de xinesa i xinès tallat a mida al gimnàs, un nen de 10 anys i sa mare, 3 solteronas de vint-i-molts i el cultureta del grup que no deixava la càmera de fotos ni per fer pipí. Jo allà al mig que no pillava res del que deien però estava feliç d’ésser integrat a la cultura i les tradicions locals.
La segona cosa que fa el cap de setmana diferent és que a la platja les noies no volen que els toqui el sol (es veu que els nois prefereixen la pell blanqueta com la de l’Iniesta) i fan tot tipus de invents per evitar els raigs de l’astre rei. Banyadors llargs amb faldilleta, gorret de bany, paraigua, i (last but not least) una carpa model Barraques 2003 per tapar tot el grup dels perillosos efectes del sol. Jo pensava que estaven sonats però veient que tothom feia el mateix vaig decidir anar a l’aigua i deixar-los amb les seves frikades. La platja normaleta però us asseguro que s’agraeix quan a Beijing estàs a quasi 40 graus cada dia.
Per la nit vam sopar mariscada(4 euris per persona) i vam tornar passejant fins a la sorra. Va ser llavors quan em vaig posar tontet. La lluna petita i llunyana de Beidaihe no tenia res a veure amb la rogenca solemnitat de l’enorme lluna de Calafell.
Em va venir un atac de nostàlgia, de morrinya, de què collons fas a la Xina si podries estar altre cop a Calafell ben acompanyat i bevent Caciques amb llimona i mojitos. Però tot allò quedava massa lluny i no podia quedar-me amarrat als records. Esperit jove, em vaig dir. La Xina mola! No em vaig convèncer del tot però els deu xinesos volien anar a l’hotel i el show havia de continuar. Aquella nit vaig somiar que l’indi de les ampolles de Cacique venia des de Veneçuela a Beidaihe remant amb un cayuco (que tenia una enganxina del burro català) i m’oferia un mojito i tornar a Catalunya fent un creuer amb el cayuco. Jo hi pujava però una partida de la Guàrdia Civil ens enxampava a prop d’Algesires i deportaven a l’indi del Cacique i a mi em tancaven a la presó per tràfic de persones amb en Sergei i l’Igor de companys de cel·la. Per la finestra de La Model, però, podia veure la lluna roja de Calafell i m’embargava una immensa pau interior. Quan en Sergei venia vestit de cuir amb un fuet cap a mi em van despertar uns trucs a la porta. Eren les 7.30 de la matinada i havíem d’anar a la platja. Després de cagar-me en Confuci unes 7 vegades vaig posar-me el banyador i somnàmbul vaig arribar a la sorra altre cop.
Unes remulladesi a les 11 estàvem al cotxe camí de Beijing. No se’ls va passar pel cap llevar-se a les 11 i apurar el dia, són xinesos i van patir molt anys de Revolució Cultural i això és com els Bio de Dannone: “se lleva por dentro i se nota por fuera”. A la tornada la conductora va descobrir que hi havia radars a les carreteres i per això li havien posat una multa. Jo sentia el perill corrent per les meves venes i les meves pitjors sospites van fer-se realitat. Abans de pagar al peatge la noia busca el moneder per pagar la sablejada però s’oblida de frenar el cotxe i KAPOW!! La gran hòstia! La mossa es va cruspir el cotxe de davant i els xinorris del davant van sortir tot encesos a veure qui els havia intentat encular. Comencen a discutir i de cop arriba un poli nyicris el Gabino Diego i intenta posar pau. A mi em picava la curiositat periodística i vaig anar fer un cop d’ull. El que havia semblat un pinyo seriós era una rascadeta de no res al culet del cotxe. Ni abonyegat ni res, una ínfima pesigadeta. Però el conductor del cotxe (erra que erra) tot indignat i el poli amb cara de vull anar a casa que si no veig Ventdelplà i perdo el fil. Al final les coses es van solucionar a la xinesa: amb pasta pel mig. Un bitllet vermell (100 kuais=10 euris) i tots contents. On és comunisme que va revolucionar un país de mil milions d’habitants? Segurament enterrat sota la neu d’algun racó de L’Himàlaia.
Ara ja torno a ser a casa i ja preparo la meva següent aventura. La veritat és que començo a sentir-me una mica com en Tintin: un periodista poc afortunat que va trobant frikades pel món. Bé doncs el que us deia ... Propera parada XANGAI !! Ja sabeus que Xangai no és Pequín així que no us perdeu el capítol tercer de la segona temporada.
Però abans d’acomiadar-me haig de fer feliços als fans i continuar les seccions habituals del blog. Així que aquí teniu un petit tast de ...
Sant Cugat no és Beijing !!!
A Sant Cugat si vols anar a la platja agafes el Twingo i en 25 minuts estàs fent una clareta a la sorra de Castefa.
A Beijing (com a Madrid) la platja més propera està a 300 quilòmetres i no fan claretes als xiringuitos perquè els xinorris no tenen Fanta de llimona.
A Sant Cugat a l’estiu t’ataquen tot tipus d’insectes voladors: abelles, T-Rex que volen, abelles reines, brontosaures alats, abelles obreres, abelles funcionaries del Departament de Ruscs Exteriors i algun exemplar de les anomenades mosques colloneres.
A Beijing no hi ha insectes. La pol·lució els ha matat a tots. No hi ha abelles (3 visques més) i les mosques colloneres han evolucionat fins a convertir-se en libèl·lules colloneres, que són igual d’inofensives que les mosques colloneres però 10 vegades més grans i per tant 10 vegades més colloneres.
A Sant Cugat contractar una línia d'internet és una gimcana surrealista equiparable a la Película de les 12 proves d'Asterix o la poc entesa Pasió de Crist del mestre Mel Gibson.
A Beijing tenir internet a casa és un tramit fàcil. Truques uns xinesos, venen a casa teva, et munten un cable i en 15 minuts tens internet. Així de fàcil. Pagues 90 kuais (9 euris) i ja tens internet tot el mes. Beijing mola !!
Aprofitaré el segon capítol de la segona temporada per presentar-vos una nova secció en aquest blog. Serà una secció fotogràfica que acabarà el post, on descobrireu el grau de frikisme de la cultura xinesa. Sense més dilació us presento ...
El XINORRI de la setmana !!!!
Gorret de bany rosa, ulleres de piscina blaves, 100 kg de pes, banyador de calça curta arrapadet a la panxa de birrero i tota una mostra del glamour xinès a la platja. Us imaginen en David Hasselhoff salvant vides amb aquesta pinta de pallús?
'La meva vocació és la creació a través la paraula'
Les seves lletres parlen de pallassos, alpinistes samurais, follets, astronautes, robots, somnis, ovnis i fins i tot de ‘punkies tiratsque beuen kalimotxo’. Aquest és l’univers de Joan Miquel Oliver, el lletrista del grup mallorquí Antònia Font que ara també triomfa en solitari. És un home senzill i calmat però el seu cap és un tsunami de creació cultural. No en tenia prou amb la música i fa uns mesos va treure al mercat ‘El Misteri de l’amor’, el seu primer llibre. En aquest moment àlgid de la seva carrera no està disposat a parar. Del nou disc en vam poder sentir un preludi a la Festa Major i també assegura que tard o d’hora hi haurà nou llibre. Per si tot això fos poc ha produït el darrer disc d’en Jaume Sisa. Es nota que té en marxa tots els motors.
Entrevista
Divendres 29. Plena Festa Major, Joan Miquel Oliver sedueix el públic de la plaça de l’Om. Les seves lletres impossibles i el seu suau accent mallorquí van brindar una hora i mitja de degustació musical als assistents. Els més fans no poden queixar-se: va cantar un bon grapat de temes del seu nou disc que encara no ha sortit a la venta.
Content de tornar a Sant Cugat?
Molt. Ja hem estat aquí amb els Antònia Font un parell de cops, la darrera vegada al Teatre Auditori presentant l’últim disc Coser i Cantar. El públic santcugatenc escolta molt, aprecia els artistes i està molt interessat per la cultura i això és justament el que fem nosaltres: cultura amb la música.
Però no t’has conformat només amb la música. Has escrit un llibre!
Sí i ha anat molt bé. N’he venut moltíssims, quatre o cinc cops més del que m’esperava.
Repetiràs, doncs?
En faré un altre i tots els que facin falta. M’he passat tant bé escrivint-lo que segur que repeteixo.
Diga’mque això no et farà deixar la música ...
La meva vocació és la paraula. La creació a través de la paraula, per ser exactes. Fent un disc sempre cantes el mateix però amb un llibre és diferent; estàs escrivint coses distintes durant mesos.
Les teves lletres ens porten a l’espai, a móns de fantasia on hi ha robots, submarins i extraterrestres. D’on treus la inspiració?
Quan faig lletres m’inspiro en tot el que sé, que és tot el que hi ha en el món. No m’inspiro en altres autors o en coses que hagi llegit però una mica sí que els tinc presents.
Et va sorprendre el teu èxit personal i el d’Antònia Font?
Home, no ha vingut d’un dia per l’altre. Són molts anys de feina.
Com el portes aquest èxit?
Força bé. Mentre bé mentre no passi de saludar-me pel carrer se suporta. Però ha de ser molt difícil ser molt famós. Jo sóc un famós de tercera divisió i de moment els fans són molt correctes i amables.
Li has produït l’últim disc a Jaume Sisa i també surts als seus videoclips.
Sí, amb ell i als ‘Acapulco all stars’ tenim una petita gira muntada. De moment tenim ja cinc dates confirmades i suposo que en sortiran més.
Et vaig veure no fa massa vestit de Blancaneus a TV3.
He he he. Et va agradar?
I tant! La musica del programa Somiers enganxa molt.
No és la primera vegada que col·laboro a la tele. Vaig fer la cançó de Hansel i Gretel pel programa Colors i ara amb el mateix equip em van engrescar en el projecte de Somiers.
En què ha consistit la teva col·laboració a Somiers?
He fet la sintonia i la cançó del programa amb el mateix nom.
I ja que parlem de temes onírics, això de ser músic havia estat sempre el teu somni?
Des de ben petit que volia dedicar-me a fer música i finalment ho he aconseguit. Es pot dir que ha estat un somni fet realitat. Com diria en Bisbal ‘gracias por este sueño’.
Hola sóc en JR i visc a la Xina. Arribar aquí no ha estat fàcil he hagut d’aprendre una mica de xinès, estalviar molts yuans i volar amb Aeroflot. I per aquesta última cosa començarem; el viatge amb Aeroflot ha estat una experiència mística i surrealista. Aeroflot és la companyia nacional russa (com ho és Iberia per Ejpanya, British Airways pel UK o Vueling per Catalunya ,o no?). Per fer-vos una idea d’on m’havia ficat, el logo de la companyia és una falç i un martell amb ales. Tot una declaració de principis.
L’avió va sortir de Barcelona rumb a Moscou amb una hora de retard. Fins aquí normal. Passades unes 4 hores vam aterrar a Rússia, on hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten. Jo patia perquè tenia el vol cap a Pequín aviat i no volia quedar-me a Moscou. Però finalment vaig arribar a la porta 13 una hora abans. A la pantalla posava Pequin en lletres siríliques. Va arribar l’hora i allà ningú ens feia entrar. Passada una estona (ja passades les 22.25 hora russa en que havíem de partir) a la pantalleta posava Delayed. Hora de sortida les 23.00. A les 23 posava hora de sortida les 00.00. A les 00.00 posava hora de sortida les 00.30. Va ser llavors quan la gent (una amanida variada de russos i xinesos) va començar a tirar-se per terra i fer becaines improvisades. Els xinesos tenen la estranya capacitat d’adormir-se a qualsevol lloc i cada racó d’aquella sala d’espera hi havia xinorris alguns roncaven i tot. Però el pitjor estava encara per arribar. A la 1.30 hora russa la pantalleta (que encara deia tota irònica que sortíem a les 00.30) canvia i posa Cancel·lat en lletres russes.
Llavors els xinos van embogir. Van sortir de la saleta i van assaltar literalment la finestreta d’Aeroflot on hi havia una dona russa que no entenia res del que deien els xinesos i se’ls mirava amb cara de poker. Era una cara de “imbècils, no sabíeu que això és Aeroflot i aquí tot és Can Pixa?”. Un xinorri es va posar molt tens i va començar a cridar coses rares en xinès i pegar cops contra una porta. La noia de la finestreta ni s’immutava. Va agafar el telèfon amb la mateixa cara de poker i en menys de dos minuts apareix una parella d’armaris empotrats russos amb les porres a la mà i redueixen el xinorri amb més eficàcia que carinyo mentre la seva dona plorava al costat repetint sorry sorry en anglès. Esposen el xinorri que seguia cridant i llavors va arribar un mediador (llegeixi’s un xinès que parla rus) i va negociar amb els armaris. En Sergei i l’Igor (els armaris) no movien ni una pestanya. Només entenien el llenguatge de la porra i les esposes. Eren uns professionals. Dins el seu cap només hi ha la porra, una falç i un martell. Pobres desgraciats hereus d’un país castigat pel vodka i el comunisme i Boris Ieltsin. Jo seia a terra mirant l’escena. Només necessitava crispetes. La situació era entre còmica i tràgica. Com una peli del Tarantino ambientada a Moscou. Jo no pillava res perquè el meu vocabulari en rus es redueix a Moscovskaya, Tostonyeski Smirnoff, Kurnikova i Eristoff. Una parella de txecs (amb dos fill petits) que parlaven rus i anglès em van explicar que el vol sortiria l’endemà a les 9 del matí!! No podíem sortir de l’aeroport perquè allà ningú tenia visat rus. Així que tocava fer nit allà. Jo ja m’estava imaginant com seria la resta de la meva vida en un aeroport rus. Rotllo Tom Hanks però a Rússia. L’Igor i en Sergei van acabar alliberant el xinorri passada una estona davant l’alegria de la seva dona que ja es començava a fer la idea que aviat seria vídua. Jo m’imaginava la sala de tortures de l’aeroport de Moscou i em feia mal només pensar en Sergei sense samarreta ple de tatuatges fent entrar en raó el pobre xinorri acollonit. Sort que el van deixar anar.
Aeroflot, tota gentil ella, ens va donar vals per menjar alguna cosa (l’últim àpat havia estat una merda de dinar rus a l’avió). Eren les 3.00 de la matinada hora russa quan vaig aconseguir un paperet que em donava dret a un entrepà d’embotit rus, xocolata russa i dues ampolletes de vi rus. Vaig engolir-ho tot més una birra i vaig buscar un raconet on caure mort mig borratxo per dormir una estona. A tot això cal dir que portava a sobre les meves pertinences més preuades: la càmera de fotos, el portàtil, el passaport, els mòbils, uns 10.000 yuans (molta pasta) i la foto de la meva cosineta. I allà estava el JR. Mig taja, a Moscou, rodejat de xinorris i russos dormint amb el seu portàtil de coixí sobre tres cadires de la sala d’espera amb la bossa de la càmera lligada en una cama, 10.000 yuans a la butxaca dreta, el passaport a la butxaca esquerra i un antifaç perquè no em molestés la llum. Devia semblar un superheroi a l’atur, tot fet pols, però vaig adormir-me. Eren les 4.00 hora russa.
Quan em vaig llevar estava desorientat. Què collons hi feia jo allà? Eren les 8.00 del matí hora russa i hi havia gent pertot. L’aeroport havia cobrat vida, Vaig mira a la pantalleta. Sortia cap a Pequin en una hora. Entro de nou a la saleta i (amb una hora i mija de retard sobre l’hora de la pantalleta) salpaven rumb a la Xina. No sabia si dormir més o tornar-me addicte al tabac. Com que als avions (fins i tot als russos) no es pot fumar vaig sobar una estoneta. Vaig veure Batman Begins i quan ja portàvem 7 hores de vol una hostessa diu alguna cosa en rus que provoca la ira dels passatgers russos. Els que vivíem a la inòpia ens vam assabentar pel la parella de txecs bilingües que no anàvem a aterrar a Pequín. Problemes meteorològics. Crec que va ser en aquest moment que vaig decidir de provar el joc de la ruleta russa. Però m’havia deixat l’arma sota el coixí. Així que enlloc de provar el suïcidi vaig deixar-me caure a la meva butaca i vaig enterrar-me sota la manta d’Aeroflot plorant en silenci pregant a Buda, Confuci, l’arquebisbe ortodox de Moscou i el Papa Ratzinger que intercedissin per mi i posessin fi a aquell mal son rus.
Anàvem a Xangai. Vam aterrar-hi sense saber quin seria el nostre distí. Ja era de nit. La segona nit des que vaig abandonar Barcelona. L’hostessa va dir que esperaven ordres de les autoritats xineses per deixar-nos baixar. Va passar una hora. Dos. I llavors a les 2.00 de la matinada hora xinesa van obrir la porta de l’avio. Un cotxe de poli xinesa estava al costat de l’escala amb pinta “d’aquí no sortiu encara que vegi a Mao i Elvis ressuscitats fent uns xupitos de vodka”. Els passatgers esperaven a l’escala fumant i bevent coca-cola rusa però sense poder baixar. A les 3.00 de la matinada hora xinesa l’hostessa diu que entrem altre cop a l’avió que han omplert el dipòsit i anem a Pequín. Es veu que ja no plovia. Com un ramat d’ovelles estúpides vam entrar. Jo em vaig quedar a la zona de classe Business (que com diu el meu germà consisteix a estar de put amara mentre voles pel món). Ningú em va dir res. Em vaig beure una ampolleta de vodka de mini bar que havia comprat a Moscú i vaig dormir com un angelet a primera classe. L’hostessa em va despertar i SORPRESA. Estàvem a Pequin.
Eren les 5 hora xinesa. Havíem arribat amb 18 hores de retard. Feia 16 hores que estàvem dins aquell avió. Jo portava 36 hores donant voltes pel món però havia arribat al destí. Sortia el sol i jo només tenia una gana de collons. M’hagués menjat l’hostessa però no volia encomanar-me de la ineptitud soviètica així que vaig decidir aguantar. La sorpresa més gran va ser veure les meves maletes intactes. Feia 36 hores que estaven en mans dels russos però una intervenció divina (no se si Buda o Ratzinger) va voler que les trobés sanes i eltàlvies. La cua per agafar un taxi donava la volta a l’aeroport. Però l’experiència és un grau. Amb un col·lega americà que havia fet a l’avió vam compartir un taxi il·legal. Eren les 5.30 hora xinesa i sortia el sol. No volia despertat la meva amiga Linlin perquè em donés les claus del meu pis així que i vam anar a un restaurant que obre les 24 hores i vam esmorzar pizza i espaguetti carbonara rodejats de borratxos que tornaven de festa. Èrem dues ànimes errants menjant pizza amb una pila de maletes en un restaurant cutre del barri de Chaoyang. Això uneix.
Arribades les 7.00 hora xinesa vaig despertar la Linlin i vam anar a veure el pis. Vam trobar-nos amb la propietària i vam pujar (amb l’americà de nom Peter i tot). Vam signar el contracte (en xinès) i ja estava tot fet. Feia 38 hores que portava la mateixa roba, 38 hores que no em dutxava, ni em rentava les dents (lleig ho sé, però que volíeu que fes). Mentre en Peter sobava al meu llit sense llençols vaig inaugurar la dutxa. Em vaig tirar al sofà, vaig respirar tranquil i vaig caure com un tronc fos en un estrany somni. En Sergei i l’Igor anaven sense samarreta i torturaven l’hostessa amb una falç i un martell amb eles mentre el Peter deia que això als Estats Units no passava i la Linlin amb una samarreta d’ I love China agitava una bandera catalana cantant la cançó del Viatge a Itaca amb un català millor que el del propi Lluís Llach. “Més lluny, sempre aneu més lluny. Més lluny de l’avui que ara en encadeeeeeeeena. I quan sereu deslliurats torneu a començar noves seeeeeeeendes”
Em vaig llevar a les 14.00 hora xinesa. En Peter roncava al meu llit i jo em vaig posar a fer dissabte. Quan es va llevar va anar a la residència on havia de viure i jo vaig haver de tornar-ho a fer. L’IKEA ha salvat tantes vides que mereix el Nobel de la Pau, no com el txitxelel·lo de l’Al Gore. M’estalviaré la part del muntatge de mobles. Només us diré que la meva nova taula (que es diu Ingo) no està del tot completa perquè m’han sobrat claus i arandeles que no sé on van. De moment s’aguanta i no balla que és tot un èxit.
El meu pis és tan petit que quan el sol s’envà a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Però tan se val. Es així com m’agrada a mi. Sense companyes de pis xorices ni companys sorollosos fent kikis a l’habitació del costat. Visc al pis 12 de 21. en un bloc de pisos que si el mires des d’abaix se’t luxen les cervicals. 45 metres quadrats ben arregladets amb vistes al segon anell de la ciutat i a 5 minuts de 2 estacions de metro i del pis on vivia l’any passat. Llit de matrimoni, taula Ingo, dos sofàs, una tele amb canals xinesos, i una cuina microscòpica. Hi estaré bé. Ho sé.
Ara, assegut a la meva cadira de l'Ikea (de nom Hermän) veig onejar una bandera xinesa d’un edifici oficial que hi ha davant de casa i escoltant Joan Miquel Oliver em poso tontet i penso que ... Sant Cugat no és Beijing !!!!
· A Sant Cugat hi ha un Ajuntament nou. · A Beijing hi ha una ciutat nova. Tota nova. Un any a fora i han aixecat pisos com si cresquessin bolets.
· A Sant Cugat pots suportar l’estiu fen cervesetes a les terrasses del poble. · A Beijing sense un aire acondicionat deixés d’existir perquè t’has evaporat de la calor que fot.
· A Sant Cugat la cerveseta a la terrassa et costa uns dos euris contant el servei de terrassa i l’IVA.
· A Beijing no hi ha IVA però 4 cerveses (de 600 cl), 20 pinxos de carn i un estrany pa fregit picant per 4 persones ens van costar als meus amics catalans i a mi 20 yuans per ànima: 2 euris per persona. Beijing mola !
