WOODY ALLEN A L'UPF

18 canals de televisió, 10 emissores de ràdios, 25 diaris i 30 fotògrafs estaven el passat dijous 14 pendents d’un sol home: Woody Allen. Més de 100 periodistes acreditats per veure com investien al director Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Entre ells hi havia l'administrador d'aquest blog. L’acte va ser un homenatge a la seva filmografia i una autèntica festa pels afortunats assistents.

Pocs van tenir la sort d’accedir a l’auditori de la Pompeu Fabra. Només professors i personal de la universitat van tenir el privilegi de tenir un seient. Entre el públic, cap estudiant. Aquests tenien habilitada una sala contigua amb una pantalla gegant on podien seguir la cerimònia en directe. Tot un consol saber que uns metres enllà el seu ídol pronunciava un discurs on admetia irònicament que a la universitat havia suspès l’assignatura de cinema. Woody també va declarar-se encantat de rodar a Barcelona i va afirmar que fent-ho, se sent com un director europeu.

El desplegament mediàtic que ha generat la vinguda d’aquest veterà del cine al nostre país és quelcom desmesurat. No l’han deixat ni respirar des que ha arribat i la premsa l’assetja a cada racó on va. Actualment, des del seu campament base a l’Hotel Arts de Barcelona, el director està buscant localitzacions per rodar la seva nova pel·lícula. De moment no hi ha cap indici que indiqui que Woody Allen vindrà a Sant Cugat a buscar llocs. Altres directors ja han rodat a la ciutat escenes dels seus films i han descobert el potencial de Sant Cugat com a escenari cinematogràfic. Per exemple, Ventura Pons va rodar un de les histories de Morir o no i Jaume Belagueró va usar el Col·legi Europa com a hospital per la seva terrorífica Darkness.

Ningú sap si al film, que encara no té nom, hi apareixerà la Sagrada Família, La Rambla o la Torre Agbar. Però algú hauria d’avisar en Woody que de ben segur l’Scarlett Johansson i el Monestir ... farien molt bona parella.

L'exit i el fracàs dels valents

L’acord conegut com La Pau dels Valents va ser celebrat per les diferents faccions de les part en conflicte de manera desigual. Els premis Novel i l’entrada al món internacional de Bill Clinton amb bon peu no van servir per tancar les ferides com es pretenia. Però es pot qualificar de fracàs l’acord escenificat a la Casa Blanca?

Arribar a l’encaixada de mans entre Yitzhak Rabin i Yasser Arafat no va ser, ni de bon tros, una empresa fàcil. És molt difícil mirar enrere i trobar un punt on es pugui parlar de principi de desgel entre l’OAP i el govern de Tel Aviv, però sens dubte la pujada el poder de Rabin a les eleccions israelianes de 1992 va ser prou significativa. Arafat i Shamir havien deixat clar que entre ells l’entesa seria molt complicada i per això un interlocutor nou va suposar una entrada d’aire fresc. El líder de l’OAP estava ja considerat el portaveu dels palestins, (malgrat la dissidència radical de Hamas i Yihad) amb la qual cosa els dos bàndols semblaven disposats a asseure’s i, com a mínim, parlar de pau.

Les converses d’Oslo culminades en un Acord Secret van esdevenir un preàmbul necessari i útil per establir les bases de la futura Pau dels Valents. La declaració de principis sorgida de Noruega era un important exercici de tolerància mútua ja que parlava de reconeixement, drets socials i polítics, voluntat de pau i convivència no violenta. Això no vol dir, però, que tots els palestins i tots els israelians estiguessin d’acord en el contingut d’aquelles converses orquestrades pels seus líders i aquest va ser justament el punt feble de l’engranatge. Les faccions radicals jueves i musulmanes mai van combregar de les idees pacificadores dels seus governants. Per ells, les concessions eren sinònim de traïció.

Un novell Bill Clinton va aconseguir escenificar el que feia temps que s’estava coent des d’Oslo. La Pau dels Valents va portar il·lusió i va permetre veure llum al final del túnel de la rancúnia. Just després de la signatura dels acords, ja es va començar a veure que els temes que havien deixat aparcats (Jerusalem, fronteres, refugiats) i l’aplicació de les noves mesures (divisió del territori en zones governades de manera asimètrica) provocarien mal de caps als artífexs de l’Acord.

Ni Arafat ni Rabin van aconseguir controlar l’oposició i aquesta manca de lideratge intern els va passar factura. La dreta jueva va carregar molt durament contra Rabin acusant-lo de traïdor i assassí de la causa israeliana. A la banda palestina, la recent estrenada Autoritat Nacional Palestina tampoc va saber abaixar el to de veu dels detractors i l’alternativa radical i més violenta guanyava terreny davant la impotència d’Arafat.

Amb aquest rerefons conspirador i la manca d’un lideratge fort a tots dos costats del conflicte, les bales que van acabar amb la vida de Yitzhak Rabin el 4 de novembre de 1994 també van matar l’esperança de continuar endavant amb la Valentia demostrada a la casa Blanca.

ITER: de la por a la necessitat

És l’energia nuclear el futur? Aquesta senzilla pregunta ha despertat molts debats i rius de tinta (científica i periodística) han intentat donar resposta a tan complicada qüestió. Davant l’amenaça planetària de l’escalfament global i amb la comunitat internacional cada cop més convençuda que la culpa de l’augment de les temperatures és culpa de l’home, l’anomenat debat energètic ha esdevingut una de les prioritats polítiques arreu. Cada cop menys gent dubta que el canvi climàtic és conseqüència directa de l’acció humana i concretament producte de la gestió poc compromesa amb el medi ambient dels recursos energètics.

Passejant per la història, l’energia nuclear sempre s’havia relacionat principalment amb els departaments de defensa de les principals potències mundials. Estats Units i l’antiga URSS van encapçalar la pugna i els primers van donar una prova al món del seu abast mortífer i destructor. Veient l’èxit de la bomba atòmica tots el països que van poder es van apuntar al “club nuclear” i ràpidament es va vincular aquesta tecnologia a la producció d’energia. Però també arrel del seu enorme poder destructiu, els mateixos que volien ser els posseïdors de l’aparell van frenar-se entre ells en la proliferació de l’arma.

Llavors el potencial nuclear va passar amb desconfiances al terreny de l’energia. Els països més industrialitzats van apostar per aquest tipus d’energia que generava una enorme quantitat de recursos. Però Txernòbil els va fer baixar del núvol. D’ençà d’aquest moment organitzacions pacifistes i partits verds han alertat sobre els perills, els efectes i els mals de l’energia nuclear.

Ja al segle XXI tothom és conscient que el petroli va de capa caiguda hi ha un problema a escala mundial afegit. L’escalfament global preocupa a tots els governs del món i degut a que el consum i la producció humana en són els causants més probables s’han hagut de buscar noves vies per aconseguir energia. Fonts científiques afirmen que, per bé que les energies renovables (eòlica, solar, biocombustió) han de ser protagonistes en un futur proper, l’energia nuclear haurà de jugar un paper primordial en el mapa energètic mundial.

Precisament dins aquest nou corrent renovador s’emmarca el projecte ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor). Com bé indica el seu nom aquest reactor nuclear és un experiment. L’objectiu del projecte és demostrar que és factible l’ús de tecnologia nuclear de fusió per produir energia a gran escala amb un impacte mínim al medi ambient. ITER és un aparador al món que vol posar de manifest el camí energètic que la humanitat haurà de seguir (iter vol dir precisament camí en llatí).

Estats Units, l’EURATOM, Rússia, Japó, Xina, Índia, Corea del Sud i Canadà són els països que van impulsar aquest reactor nuclear que s’està construint a Cadarache, al sud de França, i que suposa una inversió de 10.300 milions d’euros i un lloc de treball per més de 4000 persones. L’ITER és, de moment, només un milionari assaig energètic. En pocs any, però, el món sencer, en busca d’una sortida sostenible al canvi climàtic pot emprendre aquest mateix camí, aquest mateix iter.

Entrevista amb Sebastià Roca

Sebastià Roca (el segon per la dreta) és el cap de la Secció de Motor de TV3.

Amb els viatges que fas deus ser un santcugatenc a temps parcial.
Doncs si la veritat és que viatjo molt durant l’any. M’haig de desplaçar a cada Gran Premi de Formula 1 i sovint passo molts dies fora de casa. Demà mateix (7 juny) marxo a Canadà i no tornaré fins d’aquí dues setmanes.

Quina és la part positiva de passar tant de temps fora de casa?
Home, quan vaig a la Xina compro molta roba pels meus fills. No, és broma. El millor de viatjar a tants llocs és la gent que coneixes. No t’imagines la quantitat d’històries i persones que arribes a descobrir. No tenim massa temps pel turisme però tot i així veiem força món.

Es mouen molts diners al món de la Formula 1?
És una animalada. L’escuderia amb menys pressupost gasta quatre cents milions d’euros l’any. Imagina’t les grans marques. El motor és un sector on els seguidors molt rics estan disposats a pagar el que sigui. Però la majoria dels diners passen per les mans d’en Bernie Ecclestone que és l’amo i senyor de la Formula 1. Ho controla tot. És un autèntic magnat del motor.

I els pilots s’ho tenen molt cregut?
Moltíssim. Van molt d’estrelles per la vida. Fins i tot més que els futbolistes. De totes maneres hi ha de tot. N’hi ha que venen de famílies molt riques i ja estan acostumats a aquesta vida. Els que provenen de ambients més senzills triguen un any o dos però al final també acaben sent igual que els altres.

I en Fernando Alonso és tan tibat com diuen?
Jo amb en Fernando m’hi porto molt bé, ara. A veure, no som amics. Enten-me: no anirem a fer una cafè junts, però ell sap quina és la meva feina i entén que part de la seva és atendre els periodistes, que estem allà per alguna cosa. Al principi no ens feia massa cas però ara ha après a tractar amb nosaltres i la relació és molt bona. Ja sap que li tocarà respondre les dos o tres preguntes de rigor i després el deixarem tranquil.

Quina infraestructura posa TV3 per cobrir un Gran Premi de Formula 1?
A l’equip són set persones que ens desplacem a cada cursa. Dos redactors un càmera i els tècnics. No es tan com sembla no et pensis anem molt de bòlit.

I surt a compte econòmicament entre drets d’emissió i personal aportat? Vull dir, en termes d’audiència?
Jo crec que sí les audiències funcionen estupendament. A la gent li agrada molt la Formula 1 i responen molt bé a les retransmissions que fem des de TV3. Mmentre hi hagi aquest números sobre la taula continuarem fent-ho com fins ara.

Però ara Mediapró ha comprat els drets d’emissió. Perdrà TV3 la Formula 1?
TV3 té contracte fins el 2011 així que de moment la cosa va per llarg. Més tard ja en parlarem. Depèn del que demani Mediapró podrem pagar-ho o no. El que no farem és hipotecar una cadena pública per un esdeveniment esportiu. Aixó mai.

Quina notícia t’ha fet més il·lusió cobrir com a periodista esportiu de motor?
Hem va agradar molt poder dir que Àlex Crivillé havia guanyat el mundial de moto GP. Em va fer realment molta il·lusió. També vaig gaudir molt amb el París - Dakar M’encantava. Tot i això, recordo que el primer any que hi vaig anar, estava jo sol en mig del desert en una tenda de campanya sense conèixer a ningú. Vaig tenir una sensació de soledat immensa. I per últim les victòries d’en Carlos Sainz al Mundial de Rallies també les vaig viure amb especial afecte.

I entre tantes ciutats que has hagut veure, que n’opines de la teva?
Sant Cugat m’agrada molt. No hi estic tant com voldria però no per això deixa d’agradar-me. Això sí, ha crescut molt en habitants i en caques de gos pel carrer. Tot i això segueix sent una ciutat molt agradable per viure. Crec que en Lluís Recoder està fent una bona feina.

El retorn de Xavier Sardà: copiant en Mikimoto

Els diumenges, a l’hora de sopar, Tele 5 ens delecta amb el retorn de Xavier Sardà. El nom del programa en qüestió es diu Duti Fri, una versió spanish de les botigues de gangues que hi ha als aeroports. En Sardà recorre el món buscant espanyols que visquin des de fa temps en racons recòndits del planeta i els fa preguntes . No us sona aquesta estructura de programa? Sí, l’heu encertat. En Miquel Calçada (abans Mikimoto) va fer una cosa semblant anomenada Afers Exteriors amb un notable èxit a TV3.

Veiem-ne doncs la diferència. A part que en Sardà ha perdut la originalitat copiant sense pudor l’estructura de programa d’en Calçada (i això ja és força reprovable) l’ha allargat i l’ha fet soso com una sopa freda. Gags sense gràcia, situacions ridícules i l’èmfasi posat en xorrades enlloc d’extreure lliçons interessants del que expliquen els espanyols residents arreu. Per exemple, si vas als Emirats Àrabs podries posar la mirada en la situació de les dones, la religió, la desigualtat social etc. Però l’il·lustre Sardà estava més interessat en saber com un domador de falcons extreia semen de les aus mascles per inseminar-ne les femelles o en veure com un DJ espanyol punxava música d’esquellots en una discoteca local. La seva omnipresent veu fent reflexions absurdes amenitza la festa durant tot el programa.

En Miquel Calçada, creador d’aquest estil de show wold wide, l’ha sabut esprémer amb destresa. La ironia i l’humor intel·ligent són les bases d’Afers Exteriors i a través d’aquest tipus de paròdia descobreix de debò la realitat del país que visita. Sense banalitats, sense estridències, amb gust. Ja pot anar a Albània o Haití que sempre troba uns catalans interessants amb històries dignes de ser explicades a la caixa tonta. És un programa educatiu atractiu i fet amb el cap. Si peca d’alguna cosa és d’elitista per l’excés d’humor anglès que té en Mikimoto, al més pur estil Monthy Payton. Però malgrat això s’agraeix veure programes divulgatius amb dos dits de front.

En Xavier Sardà ja és un cadàver televisiu. Va gaudir del seu èxit pujant en Boris Izaguirre per les cadires però ara ningú li riu les gràcies i menys si parles de semen de falco a l’hora de sopar. Mare meva, quin mal gust.

L'última aventura dels Pirates

El capità Jack Sparrow va acabar la segona part de la saga dels pirates amb alguns problemes i la tornada inesperada del malvat capità Barbossa augurava una tercera entrega plena de sorpreses. I és que tot va quedar pendent de resoldre i l’última pel·lícula, dirigida i protagonitzada pels mateixos que les dues anteriors, representa el tancament de la trilogia.

Per parlar del guió detalladament i explicar la història em caldria molt més espai del que tinc. Em limitaré a dir que, un cop rescatat Johnny Depp de l’inframon on es troba, hi ha una reunió mundial de pirates per aliar-se i derrotar el pèrfid exèrcit anglès que alhora ha aconseguit el control de l’Holandès Errant, el vaixell capitanejat per Devy Jones, el pirata amb cara de pop i de tripulació mig home-mig marisc.

Tot això té lloc entre milers de personatges i un guió innecessàriament enrevessat que fan que l’espectador desconnecti del fil del film i quedi com un mer degustador de crispetes davant de l’espectacle visual. Perquè, això sí, els diners gastats en la producció (que són molts) es noten. El maquillatge, el vestuari i els efectes especials tornen a ser genials i les lluites de vaixells, espases i similars estan a l’alçada de les anteriors pel·lícules.

Pel que fa els actors s’agraeix el retorn de Geoffrey Rush que omple la pantalla en cada pla on apareix i eclipsa a la resta dels actors; fins i tot al encara sobreactuat (i multiplicat) Johnny Depp. L’esquelètica Kiera Knightley segueix sent igual d’insuportable i com també passava als films precedents els pirates secundaris resulten més divertits i carismàtics que els propis protagonistes. També s’ha d’elogiar la veu de Bill Nighy que darrere els tentacles del capità Devy Jones amaga una interpretació d’allò més estudiada acomodant-se perfectament als alts i baixos que pateix el personatge. Orlando Bloom rubrica el personatge amb menys ganxo que ha interpretat i s’allunya de les bones interpretacions que és capaç de fer (ho va demostrar a Kingdom of Heaven de Ridley Scott).

Bé, per sobre de tot aquesta última proesa de pirates és, com ja ho eren les altres, entreteniment 100%. Fa la funció de distreure la platea i amb el bombardeig d’imatges, que per altra banda és el que el públic ha vingut a buscar, finalitza una altre digne trilogia d’aventures.

Pros → Els efectes especials, els actors secundaris i el fet que ja serà l'última pel·lícula.

Contres → El guió Dragon Khan, la llargada i algunes bromes sense gràcia.

Veredicte → ***