miércoles, 17 de octubre de 2007

La felicitat uneix, el dolor reuneix


En Robert Manrique treballava de carnicer a l’Hipercor de la Meridiana de Barcelona quan el 19 de juny de 1987 una bomba d’ETA va canviar-li la vida. En aquell atemptat van morir 21 persones i va haver-hi 45 ferits, entre els quals s’hi trobava ell. Avui presideix l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes.

Per què es va crear l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT)?

L’any 1989 després del judici de l’atemptat d’Hipercor algunes de les víctimes vam fer pinya. Ni tan sols ens coneixíem entre nosaltres. Llavors ens vam fer membres de l’antiga Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i més tard em van fer delegat a Catalunya d’aquesta institució. Però a finals del 2002 va haver-hi un canvi de direcció a l’AVT. Va entrar gent nova i sense experiència i van deixar les víctimes abandonades. I a sobre aquesta nova direcció es va deixar seduir per una determinada línia política. Fruit d’això el juny de 2003 un grup de víctimes ens vam reunir i vam decidir fundar l’ACVOT.

Hi ha moltes víctimes del terrorisme a Catalunya?

Aquí hi ha més de 600 víctimes d’organitzacions terroristes. Ara sembla que ETA i Al Qaida siguin els únics terroristes però hi ha hagut Terra Lliure, el GRAPO, EPOCA, el FRAP, organitzacions d’extrema dreta, Brigades Roges ... la llista és llarga i també hi ha víctimes d’atemptats que mai no s’han reivindicat oficialment.

I aquests darrers també els doneu cabuda a l’ACVOT?

No tanquem la porta a ningú. Justament a Sant Cugat hi ha una víctima de l’atemptat de l’Hotel Corona l’any 79. Malgrat l’hotel estava ple de militars i també hi havia la filla de Franco, les autoritats van parlar en aquell moment d’incendi i no d’atemptat. Mai no van donar credibilitat a la reivindicació que ETA va fer a Radio Bayona ja que no s’havia fet en mitjans de comunicació espanyols. Per nosaltres les famílies dels 78 morts i els més de cent ferits són també víctimes del terrorisme.

Hi ha més víctimes a Sant Cugat?

A part de la dona que es va quedar vídua per l’atemptat de l’hotel Corona, hi ha una de les ferides per l’atemptat d’Hipercor de 1987. També hi ha un home que a l’agost de 1993 va ser víctima d’un atemptat d’ETA al port olímpic de Barcelona. ETA va posar bombes en dos restaurants del port olímpic i en esclatar aquesta persona va patir lesions al peu. Víctimes n’hi ha atot arreu i no t’estranyi que a Sant Cugat n’hi hagi més que no hem trobat.

Hi ha víctimes no localitzades?

I tant. 20 anys després d’Hipercor encara hi ha gent que no hem trobat. Tenim comptabilitzades 103 víctimes per localitzar i unes 300 que no han rebut cap indemnització. Fa poc en vam localitzar una dona que es pensava que això de les indemnitzacions era una broma i sempre que la trucaven penjava el telèfon.

Heu rebut algun tipus d’ajut de la Generalitat o del govern central?

Ha costat molt fer entendre les autoritats que la feina que fem aquí és de gran importància. Hem aconseguit rebre ajuts tant la tant a nivell català com espanyol. I una cosa de la que estem particularment orgullosos és dels 45.000 € que la Generalitat va donar a l’ACVOT per assessorar les víctimes de l’11-M. L’associació de víctimes de d’aquell atemptat ens ho va demanar i els vam ajudar. Així és com treballem a la “insolidària Catalunya”.

De que et sents més orgullós com a Secretari General de l’ACVOT?

D’haver sobreviscut als problemes econòmics a base de treball, treball i treball. Ara la gent ens veu com una associació seriosa que treballem pel benefici únic de les víctimes. No volem que ningú visqui l’abandonament que vam patir nosaltres. A més a l’ACVOT ens deixem les opinions polítiques a la porta i no tenim cap mena de afiliació ideològica. La nostra feina és amb les víctimes, no amb els partits. La felicitat uneix però el dolor reuneix

lunes, 15 de octubre de 2007

El cine català que ve


El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat la creació d’un fons addicional de promoció, per part del govern central, de produccions cinematogràfiques fetes en territori espanyol en llengua no castellana.

En l’acte d’inauguració del estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, el conseller Tresserras ha revelat que aquest nou fons treballarà en la línia de donar diners a les comunitats autònomes que hagin invertit en produccions audiovisuals també en una llengua diferent a l’espanyola.

D’aquesta manera les subvencions que l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) atorga a pel·lícules en català podran ser rescabalades amb aquest nou fons addicional. Com a exemple ha posat els números d’aquest any. ‘Si durant l’any 2006 l’ICIC ha gastat onze milions d’euros en subvencions en cinema català, amb aquest nou fons podríem recuperar la inversió i utilitzar-la en projectes futurs’.

El conseller s’ha referit també al fet que la indústria cinematogràfica catalana ha de fer una aposta per la qualitat més que per la quantitat. ‘Tothom qui vulgui fer una pel·lícula en català que la faci, nosaltres l’ajudarem. Però algunes d’aquestes produccions han de poder funcionar bé en festivals, en crítica i en públic.’ En relació amb aquest fet ha aclarit que finançar una pel·lícula dolenta només perquè és en català perjudica la vàlua de la nostra cultura.

Com marca l’agenda Joan Manuel Tresserras també ha parlat de la Fira de Frakfurt. Lligant-ho amb la invitació a Catalunya l’any vinent al Festival Internacional Cervantí de Guanajuato i a l’anunci de la presència catalana a la Biennal de Venècia del 2009, ha dit que la difusió internacional de la cultura catalana quedarà molt consolidada. Com a prova ha destacat que molt alemanys s’han sorprès a Frankfurt que Catalunya tingui i mantingui una cultura amb tanta vitalitat sense tenir el compromís d’un estat darrere.

Tresserras també ha parlat a la necessitat de crear un Consell de la Cultura i les Arts per despolititzar la cultura. ‘Qui va o qui no va a Frankfurt no hauria de ser decisió del govern sinó d’una comissió d’experts. No té sentit que la política gestioni la creació artística’. D’aquesta manera, ha dit, s’eliminaria tota sospita de clientelisme. ‘El govern que pagui i els que n’entenen que decideixin on van els diners’.

sábado, 13 de octubre de 2007

Oda al Paki







Els pakistanesos que venen cervesa a la Rambla i/o barri gòtic i/o a la porta de Razz i/o a qualsevol lloc de la ciutat haurien d’estar considerats un servei social. Els pakis (terme que utilitzo amb carinyo i sense cap tipus de menyspreu) també poden ser indis, marroquins, sud-americans, xinesos o ionquis, però la tradició chapera de Barcelona ha coronat la comunitat pakistanesa com a portaveu de la venta ambulant de birres.

Ets a la Plaça reial i vols fer uns beures abans d’entrar a qualsevol antro del gòtic i il·luminat, com caigut del cel, apareix un paki amb unes llaunes d’Estrella (si venen Estrella vol dir que hi ha glamour) i et diu – Hola amigo. Cerveza amigo? Pell fosca, bigoti espès i un somrís d’orella a orella. Que li has de dir ... un euro per un producte que uns metres més endins et costa de 3 a 6 euros depenent del renom de l’antro al que vagis. El mires tornant-li el somrís amb sornegueria i li dius – Ok amigo!

Mentre obres la llauna de cervesa, el paki et dona conversa o fins i tot t’explica alguna anècdota o comenta amb picardia la ínfima indumentària de les alemanyes voluptuoses que acaben de passar pel carrer Escudellers. Li rius la gràcia (no per cortesia, el noi sembla divertit) i fas via de camí a l’antro.

La música electrònica que toca el DJ (que va de modernillo indie-popero) és insuportable i els preus de la cervesa abusius per una butxaca jove cent-eurista. Agafes un col·lega i li dius – Anem a fora a prendre l’aire. Surts de l’antro i alguna cosa t’enlluerna. Els fanals gaudinians de la Plaça Reial estat reflectint-se en el somrís del paki, que t’ha reconegut i s’atansa triomfant. Et diu - Hola amigo. Otra cerveza amigo?

El mires i somrient penses què seria del gòtic sense els pakis ... Mires el teu col·lega i li dius al paki – Que en siguin dues, amic.

jueves, 4 de octubre de 2007

Posant més llenya al foc

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha organitzat a la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB) un acte de solidaritat amb els imputats a l’Audiència Nacional per la crema de fotos del rei Joan Carles que ha acabat també amb la crema d’una pancarta amb fotos del monarca espanyol.

Sota el lema “Jo també sóc antimonàrquic” uns dos-cents estudiants s’han concentrat a la Plaça Cívica de la universitat on hi havia una carpa on els joves signaven un document amb el qual s’autoinculpaven d’haver participat en concentracions de rebuig a la família reial espanyola similars a les que van tenir lloc a Girona el 13 i 22 de setembre. En aquest document és declaren antimonàrquics i demanen a l’Audiència Nacional que els imputi a ells també pel mateix motiu pel qual el jutge Grande Marlaska va encausar al alguns dels participants en aquells actes. Segons el SEPC s’han recollit més d’un centenar de documents autoinculpatoris en poc més d’una hora.

En l’acte tres noies han llegit un manifest de suport als imputats per injuries al rei i de rebuig a la monarquia espanyola i en acabar el comunicat un dels estudiants, a cara descoberta, ha cremat un pancarta amb una foto del rei Joan Carles al revés. La concentració ha acabat quan dos joves emmascarats han pujat a d’alt d’un edifici i, sobre una pancarta que deia “La UAB també crema la corona”, han encès dues bengales. Mentrestant els assistents cridaven consignes contra la monarquia i a favor de la llibertat dels Països Catalans.

martes, 2 de octubre de 2007

Every breath they take


Pocs grups musicals tenen poder d’omplir un estadi amb fans de tres generacions diferents. The Police va aconseguir-ho. Potser perquè feia 24 anys des del darrer cop que van venir, potser perquè era l’únic concert que feien a la península Ibèrica o potser perquè els seu ritme reggae–pop no passa mai de moda. La qüestió és que aquell 27 de setembre a la pista hi havia avis, pares i fills corejant les mateixes cançons.

És cert que podrien haver estat més comunicatius amb el públic i que les cançons ja no sonen tan rockeres com abans però els anys passen per tothom i, malgrat tenir els cabells més blancs que l’última vegada, The Police no va decebre el públic. I és que si comences el concert amb Message in a Bottle ja tens el públic a la butxaca.
La pista no era una festa salvatge. Els fans no saltaven fora de control amb cada nota. Concentrats per no perdre detall els seguidors degustaven les cançons mítiques del grup com si allò fos concert gourmet. A les graderies, en canvi, el públic no va poder mantenir-se assegut i els seguidors no van parar de ballar i cantar. Potser haurien d’haver comprat entrada general que era un xic més barata ...

Amb tot, algunes versions no van agradar gaire. L’excessiva duració de Roxanne o la manca de potència de So Lonely van ser alguns dels punts dèbils de la nit. Però a les baquetes d’Stewart Copeland no els va faltar bateria i els acords elèctrics d’Andy Summers encara sonaven a Police, malgrat els moviment del guitarra no eren ni la meitat d’enèrgics que els del seu company a la percussió. Sting sap que la càmera i els fans l’adoren i va aprofitar la seva veu aguda i carismàtica i el seu somrís seductor per deixar tot l’Estadi Lluís Companys encantat.

Every breath they take ... we’ll be watching them.