Pocs grups musicals tenen poder d’omplir un estadi amb fans de tres generacions diferents. The Police va aconseguir-ho. Potser perquè feia 24 anys des del darrer cop que van venir, potser perquè era l’únic concert que feien a la península Ibèrica o potser perquè els seu ritme reggae–pop no passa mai de moda. La qüestió és que aquell 27 de setembre a la pista hi havia avis, pares i fills corejant les mateixes cançons.
És cert que podrien haver estat més comunicatius amb el públic i que les cançons ja no sonen tan rockeres com abans però els anys passen per tothom i, malgrat tenir els cabells més blancs que l’última vegada, The Police no va decebre el públic. I és que si comences el concert amb Message in a Bottle ja tens el públic a la butxaca. La pista no era una festa salvatge. Els fans no saltaven fora de control amb cada nota. Concentrats per no perdre detall els seguidors degustaven les cançons mítiques del grup com si allò fos concert gourmet. A les graderies, en canvi, el públic no va poder mantenir-se assegut i els seguidors no van parar de ballar i cantar. Potser haurien d’haver comprat entrada general que era un xic més barata ...
Amb tot, algunes versions no van agradar gaire. L’excessiva duració de Roxanne o la manca de potència de So Lonely van ser alguns dels punts dèbils de la nit. Però a les baquetes d’Stewart Copeland no els va faltar bateria i els acords elèctrics d’Andy Summers encara sonaven a Police, malgrat els moviment del guitarra no eren ni la meitat d’enèrgics que els del seu company a la percussió. Sting sap que la càmera i els fans l’adoren i va aprofitar la seva veu aguda i carismàtica i el seu somrís seductor per deixar tot l’Estadi Lluís Companys encantat.
Every breath they take ... we’ll be watching them.
És cert que podrien haver estat més comunicatius amb el públic i que les cançons ja no sonen tan rockeres com abans però els anys passen per tothom i, malgrat tenir els cabells més blancs que l’última vegada, The Police no va decebre el públic. I és que si comences el concert amb Message in a Bottle ja tens el públic a la butxaca. La pista no era una festa salvatge. Els fans no saltaven fora de control amb cada nota. Concentrats per no perdre detall els seguidors degustaven les cançons mítiques del grup com si allò fos concert gourmet. A les graderies, en canvi, el públic no va poder mantenir-se assegut i els seguidors no van parar de ballar i cantar. Potser haurien d’haver comprat entrada general que era un xic més barata ...
Amb tot, algunes versions no van agradar gaire. L’excessiva duració de Roxanne o la manca de potència de So Lonely van ser alguns dels punts dèbils de la nit. Però a les baquetes d’Stewart Copeland no els va faltar bateria i els acords elèctrics d’Andy Summers encara sonaven a Police, malgrat els moviment del guitarra no eren ni la meitat d’enèrgics que els del seu company a la percussió. Sting sap que la càmera i els fans l’adoren i va aprofitar la seva veu aguda i carismàtica i el seu somrís seductor per deixar tot l’Estadi Lluís Companys encantat.
Every breath they take ... we’ll be watching them.
