viernes, 24 de abril de 2009

Pingyao, Xi'an i l'hora dels adéus

Tornava de Guangdong i quasi sense adonar-me’n va passar una setmana. Quedava poc. Molt poc. Era la meva última setmana a la Xina !! Per afrontar aquesta dura prova va venir a fer-me l’última visita la meva amiga Xisca, que recordareu de la meva temporada a la bella Irlanda. Només arribar va assistir al comiat amb les meves dues estudiants. Adéu a les bessones a qui havia ensenyat anglès durant 6 mesos i de les quals vaig aprendre una mica de xinès. Després per acabar i fer la traca final pequinesa tocava una intensa setmana de turisme. Aquell diumenge vaig veure per última vegada la foto gegant d’en Mao a la plaça de Tian’anmen i vaig menjar els últims fideus fregits als hutongs fets pols de l’oest de Qianmen.



És molt dur quan cada cosa que fas és l’última. Procurant no pensar-hi vam concentrar-nos en el turisme deixant de banda la nostàlgia. Havíem de marxar de Beijing l’endemà però no hi havia bitllets. Degut al nostre forçat retard vam tenir un dia lliure que vam aprofitar per acomiadar-nos de la Muralla. Tenia una targeta guardada d’un xinorri que amb el seu cotxe es dedica a fer de taxista il·legal i engatussar guiris per portar-los a la Gran Muralla. Dues hores de camí i ens vam plantar a Huang Hua Cheng. El menda ja hi havia estat quan a l’octubre la Carolina em va honrar amb la seva visita però en aquella visita em vaig quedar amb les ganes de pujar al tros més salvatge de la Muralla i estava disposat a treure’m l’espina clavada aquell dia. Vam dinar fideus i arròs (com sempre) i xino-xano vam arribar fins la casa d’un pagès que recordava bé de la meva anterior visita. Aquell home cobrava 20 kuias per barba per deixar-te travessar la seva finca i accedir a la Muralla. Regatejant dient-li que si em feia descompte li portaria més guiris vam pagar només 30! Amb aquell petit estalvi em sentia ple d’energia i preparat per escalar les roques i els arbusts fins ser a dalt de tot.




La vista era acollonant. La primavera aflorava i s’obria camí en aquella oblidada part de la Gran Muralla. Sort que anàvem amb pantalons llargs perquè les branques de la frondosa natura ens esgarrapaven les cames a cada passa. Vam murallejar una bona estona per la part feta polsi després per una zona reconstruïda on et podies fer una idea del que havia estat aquella bestiesa de mur protector.



L’endemà tocava iniciar el viatge. Sense menjar-m’ho, ni beure-m’ho ja tornava a estar en un tren llitera per passar una altre nit embotit dins un llit minúscul. Vam tenir sort i vam entabanar al revisor perquè ens canviés el bitllet ja que ens havia tocat la llitera del mig i jo no podia ni moure les parpelles aprisionat allà dins com si fos un bocata entre dos xinorris. Ens va posar a un compartiment separat i ens va deixar dormir als llits de sota on com a mínim pots seure i tens accés al terra del tren sense haver de fer el saltimbanqui per les escales. Vaig convèncer el revisor explicant-li que aquell era el nostre viatge de casats i que volíem una mica de glamour i intimitat ... va colar !


Pingyao és una ciutat que encara conserva la fesomia de com era fa uns 300 anys. casetes baixetes, muralla que envolta la ciutat i temples taoistes fets de fusta fa centenars d’anys. Pingyao seria una passada si els 4 carrers principals no fossin com un mercadillo sense fi pels guiris. Balato balato, look-a look-a, cheap-a cheap-a i “acoso i derribo” al turista ocasional sigui del color que sigui. Però que hi farem si el poble és maco és normal que els guiris vinguin a veure’l i que els locals en treguin profit.



Vam veure les cases dels antics capitalistes del poble i vam comprovar com malgrat el show-business al voltant del turisme aquella ciutat val molt la pena. Abans d’agafar un altre tren llitera vam anar a veure la finca de Can Wang (que és el cognom més posat al món després d’Armadàs i Cantalapiedra”). Esparavem veure una altre casa gran adornada estil “Dinastia Ming” però la finca del Sr. Wang era ben bé una ciutat sencera amurallada on fa uns segles aquell cacic xinès dominava la comarca des de la seva “cabanyeta”. No sé si amb el tema de la crisi Mr. Wang podrà rellogar totes les habitacions però sens dubte té una feinada si vol treure’n profit perquè aquell terreny era tan gros com Marina D’Or però amb un estil més xinès i sense haver especulat amb el litoral Mediterrani.



I visitat Mr. Wang tren altre cop. L’última parada era Xi’an! I què hi ha a Xi’an que sigui famós? Doncs els guerrers que van estar al Fòrum de les Cultures. No vam reservar cap hotel per pernoctar a Xi’an així que vam anar a tiro fix. Bus 306, 7 kuais i fent ruta cap a la zona on estava el mític exèrcit de terracota.


Ara haig de fer una mica de retrospectiva per explicar-vos d’on ve això dels Guerrers de Xi’an.


Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana, hi havia un emperador de nom Qin Shi Huang. Aquest bon home va unificar fa més de 2000 anys els diferents regnes en que estava dividida la Xina de llavors i va crear la primera Xina més o menys cohesionada. (els que saben història ja em corregiran perquè jo, com diria el meu amic Martí, sóc un illetrat).


Bé, el cas és que el bon Qin Shi Huang tenia un ego de les dimensions del Mar Groc i li va donar per fer obres a l’imperi (una mica com Joan Clos però sense la Imma Mayol de tinenta d’alcalde). Va començar el primers trams de la Gran Muralla (que va ser idea seva) va unificar les mesures de pes i longitud a l’imperi i es va passar mitja vida buscant l’elixir de la immortalitat (el que ningú sap és que el va trobar i ara esta en algun lloc entre les Muntanyes de Tora Bora amb Elvis, Mao i Marilyn fent uns Gin Tonics a la salut de Hu Jintao).



Com que, com hem dit, el noi tenia l’ego pujat i sabia que tard o d’hora hauria de morir va decidir fer-se un mausoleu de dimensions bíbliques. Entre 300.000 (segons la policia) i 700.000 esclaus (segons la organització) van construir la seva tomba durant una pila d’anys i van ser assassinats o suïcidats per mantenir els grans secrets del gran taüt del primer emperador de la Xina. Diu la llegenda que al mausoleu hi ha 100 rius de mercuri i magnífics i desconeguts objectes i utensilis. Alguna cosa deu ser certa perquè els científics han trobat a la zona del mausoleu concentracions de mercuri 100 vegades superior a les normals. Però no han tingut ous d’obrir la tomba.


L’any 1974 un pagès picava amb un pic per fer un pou als afores de Xi’an quan de sobte va picar sobre alguna cosa que no era sorra humida. Va seguir cavant i li va aparèixer un careto com aquest.



Havia descobert l’exèrcit de Terracota petrificat de l’emperador Qin Shi Huang !! Ni més ni menys que 8.000 soldats i 520 cavalls perfectament col·locats guarint el mausoleu de l’amic Qing Shi Huang.


35 anys més tard els Guerrers de Xi’an sóc una de les atraccions turístiques més visitades de la Xina i s’ha convertit en un parc temàtic en forma de complexe del merchandisinng on es ven tot tipus de articles relacionats amb els soldadets de l’emperador. Rèpliques a mida real per posar al menjador, figuretes de guerrers jugant a bàsquet o a ping-pong, ninotets que imiten els guerrers amb el teu careto ... tot és possible si els xinesos poden guanyar uns kuans kuais a costa dels guiris estúpids. Jo volia encarregar un guerrer de mida real amb la cara de Scarlett Johansson per posar-lo al rebedor de casa però em van dir que els de Finnair em farien pagar sobrepès a l’aeroport.




Tornant a Xi’an city vam visitar el barri musulmà i vam entrar a la mesquita (envoltats dels guirirs que tornaven de veure els guerrers). La ciutat bé mereix una visita si es tenen una parell de dies lliures. Els guerrers i la mesquita són dignes de veure.


Sense fer nit a Xi’an i sense dutxar-nos (lleig) vam pujar al que seria l’últim tren del viatge. Vam tancar els ulls i ens vam llevar a Beijing. Era l’últim dissabte. Havia de solucionar el traspàs de poders amb la propietària del pis i acomiadar-me d’unes 2000 persones. El meu temps a la Xina s’estava exhaurint. Últimes cerveses, últims balls al Tun, últims cubates al Kai i últims somriures de matinada amb la meva gent... encara no havia marxat i ja m’enyorava. L’últim sopar el vaig fer a Hou Hai amb la meva amiga Linlin, la primera amiga que vaig tenir a la Xina quan vaig posar-hi els peus per primer cop durant el llunyà estiu del 2007.


Mirant enrere veia molts records, molt moments màgics, molts viatges, molta gent que s’ha creuat al meu camí i que m’enduré a casa sense pagar sobrepès. Les maletes estaven plenes però jo marxava ple també. Un any a la Xina no és fàcil d’oblidar. Malgrat no he parat quiet durant els darrers mesos em quedo amb la sensació d’haver-me deixat coses per fer, racons per descobrir i persones per conèixer. Però havia pres la decisió i no podia ofegar-me en les llàgrimes de la nostàlgia prematura. A l’aigua de Hou Hai vaig veure reflectida la llum de totes les persones que d’alguna manera han col·laborat a fer del meu “període xinès” una etapa inoblidable. Semblava una cançó de Sau però amb instruments xinesos. Es feia tard. Havia de marxar. A contracor em vaig acomiadar de la Linlin i la meva moto elèctrica va fer l’últim viatge amb el JR al damunt. A casa m’esperaven en Xavi, en Guillem, en Lafa (vull dir en Rafa), la Xisca i fins i tot en Dani ... tot els comiats són tristos però inevitables. És millor fer-los ràpid i dient "fins aviat" ...


Vaig dormir inquiet, nerviós i neguitós i quan em vaig despertar vaig veure per la finestra com un militar hissava la bandera xinesa davant del ministeri de cultura. D’aquesta manera vaig deixar la Xina ... conscient que mentre jo la recordi amb melangia des de Catalunya ella seguirà pujant qui sap fins on.


Ara fent un tallat amb gel a la Plaça Augusta de Sant Cugat veig el Monestir i sé que estic a casa.



He tornat. Pel carrer veig passar parelles amb cotxets, joves amb uniforme, uns hippies amb rastes fumant alguna substància il·legal i de sobte creua la plaça un matrimoni xinès amb una nena moníssima. Parlen amb accent de Zhe Jiang (com la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya). Avancen cap el Monestir i els perdo la vista quan s’endinsen a la Plaça Octavià. Faig l’últim glop de cafè. Noto una estranya “morrinya xinesa” però me l’empasso amb el darrer glop del tallat i em dic a mi mateix ... “ Tete, sempre estàs a temps de tornar-hi ...”


6 comentarios:

Vicenç dijo...

Sí, ja sé que es bastant trist que el primer comentari que faci al teu blog sigui aquest, però s'ha de dir, la foto de la Gran Muralla xinesa i el canalillo de la Xisca val la pena.

Benvingut a casa!

JR dijo...

Collons Vicenç quina manera de retratar-te ...

Bé encara que sigui d'aquesta manera celebro la teva incorporació a la petita família de comentaristes del blog.

Recorcs al Sala Marin

Sergi Marzabal dijo...

...si tornar de Dublin es un trauma, tornar de la xina deu ser.... un tlauma?

Ps: si, ja m'he pegat el collejon jo mateix!

JR dijo...

Sergi:

Després de la auto-colleja reitero que és un tlauma tolnal des de tan lluny.

No serà fàcil oblidar el que he deixat allà però per sort torno a casa i diuen que com a casa enlloc.

Esperem que sigui veritat

Anniemoon dijo...

Aloha noi! Feia massa q no entrava pel blog i ja veig q has deixat feina amb les dos últimes entrades, eh!? (com q ja no envies l'actualització per mail..) Aquesta tarda m'hi posso a veure quines novetats t'expliques! Records! [PD: Sóc Anabel de la Pompeu]

Anónimo dijo...

懷孕性愛影片愛液影片分享網愛液影片分享愛撫影片情慾成人影片性做愛無碼影片後宮自慰影片後宮成人影片後宮線上觀看成人影片影城免費線上影片影片交流區影片交流網影片下載情影片下載網站影片下載sex520貼圖sex520免費影片鴛鴦sex520免費影片harrysex520免費影片85ccqq美美色網免費看gogo2影片g8非常好色電影院g8yy歐美貼圖片區f罩杯寫真集f罩杯f情色圖貼fun小短片free色性影片區onlinefree色性影片區free色性影片露點視訊露點裸體正妹露點自慰露點美女遊戲電話交友限制級色情小說妹妹淫慾做愛女人性愛美女影片妹妹線上影片妖艷影片直播妖艷女優影片交流如何免費下載a片如何做愛免費無碼影片如何觀賞免費成人影片奶頭a片女人洗澡的影片