God safe the beer !!

Amigues, amics i bestioles diverses.

El destí truca a la porta i me’n torno a l’exili. Ara em toca marxa a la terra de l’arrogància i el te amb pastes a les 5. Allà m’hi espera un feina decent amb un sou decent i un pis que ens costarà un ull de la cara i mig pàncreas. Faré d’esclau a Bloomberg TV, una televisió multinacional (ooooh, aplaudiments) que només parla d’economia (buuuu xiulets). Tot un repte ja que les meves nocions d’economia són similars a les meves nocions de mandingo.

Per no atabalar-vos amb e-mails quilomètrics faré el que tenia previst fer quan vaig anar a la Impúdica i Popular Xina que és fer servir el meu humil blog per explicar les meves batalletes i vivències per aquests móns de Déu nostu senyor. Per avisar-vos us faré un e-mail que anunciarà un nou post i qui vulgui que ho miri i qui no allà ell o ella amb la seva consciència.

Si voleu venir ... oh venvinguts passeu passeu. Degut a l'allau de propostes rebudes (un 500% més de la gent que volia venir a la Xina, per què serà) imposaré unes condicions mínimes als que vinguin a visitar London amb l'excusa de venir-me a veure a mi.

1) Porteu-me formatge, embotit i un vinet. Blanc Pescador o un negre del Priorat valdrà.
2) Porteu un diari de la regió de Barcelona (el Diari d'Andorra també s'accepta).
3) Aviseu amb temps d'antelació i feu-me la pilota durant uns dies.

Si feu tot això tindreu dret a visitar London dormint de gratis a casa meva i la vostra estrategia d'acoplar-se sortirà rodona.

Doncs jo us deixo aquí amb la desafecció, la crosta nacionalista i els esvorancs. Si entre tots ens acaben d’ensorrar el país, l’últim que apagui el llum i s’endugui el Monestir de Sant Cugat. Jo estaré allà a dalt rodejat de lords i ladies. Fent una vida activa i compromesa a dins el pubs i en mig del tràfec de la capital.

Sigueu bons jans i ja sabeu ... God safe the Beer !!

La felicitat uneix, el dolor reuneix

En Robert Manrique treballava de carnicer a l’Hipercor de la Meridiana de Barcelona quan el 19 de juny de 1987 una bomba d’ETA va canviar-li la vida. En aquell atemptat van morir 21 persones i va haver-hi 45 ferits, entre els quals s’hi trobava ell. Avui presideix l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes.

Per què es va crear l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT)?

L’any 1989 després del judici de l’atemptat d’Hipercor algunes de les víctimes vam fer pinya. Ni tan sols ens coneixíem entre nosaltres. Llavors ens vam fer membres de l’antiga Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i més tard em van fer delegat a Catalunya d’aquesta institució. Però a finals del 2002 va haver-hi un canvi de direcció a l’AVT. Va entrar gent nova i sense experiència i van deixar les víctimes abandonades. I a sobre aquesta nova direcció es va deixar seduir per una determinada línia política. Fruit d’això el juny de 2003 un grup de víctimes ens vam reunir i vam decidir fundar l’ACVOT.

Hi ha moltes víctimes del terrorisme a Catalunya?

Aquí hi ha més de 600 víctimes d’organitzacions terroristes. Ara sembla que ETA i Al Qaida siguin els únics terroristes però hi ha hagut Terra Lliure, el GRAPO, EPOCA, el FRAP, organitzacions d’extrema dreta, Brigades Roges ... la llista és llarga i també hi ha víctimes d’atemptats que mai no s’han reivindicat oficialment.

I aquests darrers també els doneu cabuda a l’ACVOT?

No tanquem la porta a ningú. Justament a Sant Cugat hi ha una víctima de l’atemptat de l’Hotel Corona l’any 79. Malgrat l’hotel estava ple de militars i també hi havia la filla de Franco, les autoritats van parlar en aquell moment d’incendi i no d’atemptat. Mai no van donar credibilitat a la reivindicació que ETA va fer a Radio Bayona ja que no s’havia fet en mitjans de comunicació espanyols. Per nosaltres les famílies dels 78 morts i els més de cent ferits són també víctimes del terrorisme.

Hi ha més víctimes a Sant Cugat?

A part de la dona que es va quedar vídua per l’atemptat de l’hotel Corona, hi ha una de les ferides per l’atemptat d’Hipercor de 1987. També hi ha un home que a l’agost de 1993 va ser víctima d’un atemptat d’ETA al port olímpic de Barcelona. ETA va posar bombes en dos restaurants del port olímpic i en esclatar aquesta persona va patir lesions al peu. Víctimes n’hi ha atot arreu i no t’estranyi que a Sant Cugat n’hi hagi més que no hem trobat.

Hi ha víctimes no localitzades?

I tant. 20 anys després d’Hipercor encara hi ha gent que no hem trobat. Tenim comptabilitzades 103 víctimes per localitzar i unes 300 que no han rebut cap indemnització. Fa poc en vam localitzar una dona que es pensava que això de les indemnitzacions era una broma i sempre que la trucaven penjava el telèfon.

Heu rebut algun tipus d’ajut de la Generalitat o del govern central?

Ha costat molt fer entendre les autoritats que la feina que fem aquí és de gran importància. Hem aconseguit rebre ajuts tant la tant a nivell català com espanyol. I una cosa de la que estem particularment orgullosos és dels 45.000 € que la Generalitat va donar a l’ACVOT per assessorar les víctimes de l’11-M. L’associació de víctimes de d’aquell atemptat ens ho va demanar i els vam ajudar. Així és com treballem a la “insolidària Catalunya”.

De que et sents més orgullós com a Secretari General de l’ACVOT?

D’haver sobreviscut als problemes econòmics a base de treball, treball i treball. Ara la gent ens veu com una associació seriosa que treballem pel benefici únic de les víctimes. No volem que ningú visqui l’abandonament que vam patir nosaltres. A més a l’ACVOT ens deixem les opinions polítiques a la porta i no tenim cap mena de afiliació ideològica. La nostra feina és amb les víctimes, no amb els partits. La felicitat uneix però el dolor reuneix

El cine català que ve

El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat la creació d’un fons addicional de promoció, per part del govern central, de produccions cinematogràfiques fetes en territori espanyol en llengua no castellana.

En l’acte d’inauguració del estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, el conseller Tresserras ha revelat que aquest nou fons treballarà en la línia de donar diners a les comunitats autònomes que hagin invertit en produccions audiovisuals també en una llengua diferent a l’espanyola.

D’aquesta manera les subvencions que l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) atorga a pel·lícules en català podran ser rescabalades amb aquest nou fons addicional. Com a exemple ha posat els números d’aquest any. ‘Si durant l’any 2006 l’ICIC ha gastat onze milions d’euros en subvencions en cinema català, amb aquest nou fons podríem recuperar la inversió i utilitzar-la en projectes futurs’.

El conseller s’ha referit també al fet que la indústria cinematogràfica catalana ha de fer una aposta per la qualitat més que per la quantitat. ‘Tothom qui vulgui fer una pel·lícula en català que la faci, nosaltres l’ajudarem. Però algunes d’aquestes produccions han de poder funcionar bé en festivals, en crítica i en públic.’ En relació amb aquest fet ha aclarit que finançar una pel·lícula dolenta només perquè és en català perjudica la vàlua de la nostra cultura.

Com marca l’agenda Joan Manuel Tresserras també ha parlat de la Fira de Frakfurt. Lligant-ho amb la invitació a Catalunya l’any vinent al Festival Internacional Cervantí de Guanajuato i a l’anunci de la presència catalana a la Biennal de Venècia del 2009, ha dit que la difusió internacional de la cultura catalana quedarà molt consolidada. Com a prova ha destacat que molt alemanys s’han sorprès a Frankfurt que Catalunya tingui i mantingui una cultura amb tanta vitalitat sense tenir el compromís d’un estat darrere.

Tresserras també ha parlat a la necessitat de crear un Consell de la Cultura i les Arts per despolititzar la cultura. ‘Qui va o qui no va a Frankfurt no hauria de ser decisió del govern sinó d’una comissió d’experts. No té sentit que la política gestioni la creació artística’. D’aquesta manera, ha dit, s’eliminaria tota sospita de clientelisme. ‘El govern que pagui i els que n’entenen que decideixin on van els diners’.

Oda al Paki

Els pakistanesos que venen cervesa a la Rambla i/o barri gòtic i/o a la porta de Razz i/o a qualsevol lloc de la ciutat haurien d’estar considerats un servei social. Els pakis (terme que utilitzo amb carinyo i sense cap tipus de menyspreu) també poden ser indis, marroquins, sud-americans, xinesos o ionquis, però la tradició chapera de Barcelona ha coronat la comunitat pakistanesa com a portaveu de la venta ambulant de birres.

Ets a la Plaça reial i vols fer uns beures abans d’entrar a qualsevol antro del gòtic i il·luminat, com caigut del cel, apareix un paki amb unes llaunes d’Estrella (si venen Estrella vol dir que hi ha glamour) i et diu – Hola amigo. Cerveza amigo? Pell fosca, bigoti espès i un somrís d’orella a orella. Que li has de dir ... un euro per un producte que uns metres més endins et costa de 3 a 6 euros depenent del renom de l’antro al que vagis. El mires tornant-li el somrís amb sornegueria i li dius – Ok amigo!

Mentre obres la llauna de cervesa, el paki et dona conversa o fins i tot t’explica alguna anècdota o comenta amb picardia la ínfima indumentària de les alemanyes voluptuoses que acaben de passar pel carrer Escudellers. Li rius la gràcia (no per cortesia, el noi sembla divertit) i fas via de camí a l’antro.

La música electrònica que toca el DJ (que va de modernillo indie-popero) és insuportable i els preus de la cervesa abusius per una butxaca jove cent-eurista. Agafes un col·lega i li dius – Anem a fora a prendre l’aire. Surts de l’antro i alguna cosa t’enlluerna. Els fanals gaudinians de la Plaça Reial estat reflectint-se en el somrís del paki, que t’ha reconegut i s’atansa triomfant. Et diu - Hola amigo. Otra cerveza amigo?

El mires i somrient penses què seria del gòtic sense els pakis ... Mires el teu col·lega i li dius al paki – Que en siguin dues, amic.

Posant més llenya al foc

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha organitzat a la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB) un acte de solidaritat amb els imputats a l’Audiència Nacional per la crema de fotos del rei Joan Carles que ha acabat també amb la crema d’una pancarta amb fotos del monarca espanyol.

Sota el lema “Jo també sóc antimonàrquic” uns dos-cents estudiants s’han concentrat a la Plaça Cívica de la universitat on hi havia una carpa on els joves signaven un document amb el qual s’autoinculpaven d’haver participat en concentracions de rebuig a la família reial espanyola similars a les que van tenir lloc a Girona el 13 i 22 de setembre. En aquest document és declaren antimonàrquics i demanen a l’Audiència Nacional que els imputi a ells també pel mateix motiu pel qual el jutge Grande Marlaska va encausar al alguns dels participants en aquells actes. Segons el SEPC s’han recollit més d’un centenar de documents autoinculpatoris en poc més d’una hora.

En l’acte tres noies han llegit un manifest de suport als imputats per injuries al rei i de rebuig a la monarquia espanyola i en acabar el comunicat un dels estudiants, a cara descoberta, ha cremat un pancarta amb una foto del rei Joan Carles al revés. La concentració ha acabat quan dos joves emmascarats han pujat a d’alt d’un edifici i, sobre una pancarta que deia “La UAB també crema la corona”, han encès dues bengales. Mentrestant els assistents cridaven consignes contra la monarquia i a favor de la llibertat dels Països Catalans.

Every breath they take

Pocs grups musicals tenen poder d’omplir un estadi amb fans de tres generacions diferents. The Police va aconseguir-ho. Potser perquè feia 24 anys des del darrer cop que van venir, potser perquè era l’únic concert que feien a la península Ibèrica o potser perquè els seu ritme reggae–pop no passa mai de moda. La qüestió és que aquell 27 de setembre a la pista hi havia avis, pares i fills corejant les mateixes cançons.

És cert que podrien haver estat més comunicatius amb el públic i que les cançons ja no sonen tan rockeres com abans però els anys passen per tothom i, malgrat tenir els cabells més blancs que l’última vegada, The Police no va decebre el públic. I és que si comences el concert amb Message in a Bottle ja tens el públic a la butxaca. La pista no era una festa salvatge. Els fans no saltaven fora de control amb cada nota. Concentrats per no perdre detall els seguidors degustaven les cançons mítiques del grup com si allò fos concert gourmet. A les graderies, en canvi, el públic no va poder mantenir-se assegut i els seguidors no van parar de ballar i cantar. Potser haurien d’haver comprat entrada general que era un xic més barata ...

Amb tot, algunes versions no van agradar gaire. L’excessiva duració de Roxanne o la manca de potència de So Lonely van ser alguns dels punts dèbils de la nit. Però a les baquetes d’Stewart Copeland no els va faltar bateria i els acords elèctrics d’Andy Summers encara sonaven a Police, malgrat els moviment del guitarra no eren ni la meitat d’enèrgics que els del seu company a la percussió. Sting sap que la càmera i els fans l’adoren i va aprofitar la seva veu aguda i carismàtica i el seu somrís seductor per deixar tot l’Estadi Lluís Companys encantat.

Every breath they take ... we’ll be watching them.

China news 7: end of 1st season

Deu de la nit a Pequín. La nit era calenta i l’aire acondicionat funcionava a tot drap. De sobte unes copes de cava s’alcen i una veu en la llunyania comença a cantar ... Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena ... endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba... És l’11 de setembre i uns 25 catalans estan sopant bunyols de bacallà, truita de patates amb pa amb tomàquet i fideuà. L’escenari de tan postalenca imatge és el restaurant Mare Nostrum, el primer restaurant de cuina catalana que obre a Pequín. S’alcen els punys les mans al cor i BON COP DE FALÇ.

D’aquesta manera la petita però trempada comunitat catalana a la capital de la Xina celebrava la Diada Nacional a uns 10.000 km de la Terra que ens ha vist néixer i créixer. El sopar va ser una autèntica meravella. Tenint en compte que un servidor feia 3 mesos que no tastava les delícies de la nostra cuina tradicional ni menjava amb coberts, les croquetes de pernil, el jarret de vedella i la crema catalana van ser com un oasi al desert de menjar xinès amb bastonets. A més quan el cuiner té una estrella Michelin d’alguna manera el sopar t’entra millor. I si a sobre saps el que estàs a punt de pagar, si no t’entra bé el sopar te’l fas entrar com sigui per amortitzar la morterada de bitllets que et deixaràs en l’àpat celestial. La broma ens va sortir per 400 kuais (uns 40 € per barba). Ja sé que esteu pensant ‘Home 40 € per un sopar d’* Michelin és una ganga’. Però a la Xina amb 400 kuais pots travessar el país amb tren o dinar de restaurant (sense * Michelin) durant un més i mig (i no exagero). Bé, la veritat és que com que l’ocasió era un moment d’aquells que pagues amb Mastercard vam tirar la casa per la finestra i ens vam donar el luxe.

Acabada la diada només tenia una cosa en ment ... Tete se’t acaba el ‘cuento xino’. I és que el punt de mira estava en la tornada a casa, així que vaig aprofitar un parell e dies morts per veure un parell de coses que encara no havia vist a Pequín i vaig començar a economitzar roba pel meu últim viatge abans de la tornada definitiva. La destinació era la província de Guanxi, al sud altre cop. La companya d’expedició va ser, en aquesta ocasió, la meva amiga Xiao Linlin que va agafar dues setmanes de vacances i va aprofitar per fer una escapadeta lluny de la bogeria de la capital. El viatge es pot resumir en un llarg titular:

La diversitat dels transports, la màgia del riu Li i el poder de l’arròs.

De seguida entendreu de va el tema. Per començar amb bon peu el primer mitjà de transport que ens tocava agafar era el tren. Concretament un tren – llitera de 16 vagons que trigaria 28 hores en fer el trajecte Beijing – Guilin. M’ho vaig prendre amb filosofia i entre la conversa, la lectura, la dormideta i el Super Mario 64 de la Nintendo DS les 28 hores ser relativament entretingudes. Vam fer nit a Guilin ens vam conscienciejar que l’endemà tocava provar un nou mitja de transport.

És va llevar un dia blau i assolellat. Ideal per navegar pel riu Li fent ruta cap la següent parada: Yangshuo. Negociant amb els mariners aborígens vam agafar una barca amb uns xinesos i un anglès per un preu raonable i vam veure un paisatge que només havia vist en les pintures xineses antigues i que em pensava que no existia. El riu baixava lentament entre unes muntanyes altes, primes i arrodonides. Barquetes fetes amb quatre troncs de bambú eren els habitants habituals del riu. Nosaltres estàvem decidits a pujar en una barca de bambú així que el conductor ens va deixar en una ribera del riu i immediatament un, mariner de bambú es va oferir a portar-nos a Yangshuo. El preu que ens va proposar era bastant car i com que a la Xina es negocia fins i tot per comprar un sugus nosaltres vam dir que ni de broma. Després de mitja hora (no éss broma) el xinorri va i diu: Ok doncs si no voleu aquest preu no us porto. I agafa i marxa ... nosaltres (la meva amiga Xiao Linlin, el camarada anglès que s’havia apunta’t a l’aventura i el menda) vam posar una cara de poker de jotes a l’as i ens vam mirar atònits. El tio tocava el dos i ens deixava allà tirats amb les maletes, l’ordinador portàtil i un pam de nas al mig del no res, envoltats de muntanyes i aigua amb la vila més propera a uns quants quilòmetres de distància. Jo ja em veia amb una barba de 5 mesos pescant truites amb una xarxa feta amb el cable del portàtil i calçotets reciclats. La imatge del Tom Hanks i la seva pilota Wilson em va venir ràpidament al cap i no vam pensar-nos-ho dos cops ... En un tres i no resestavem cridant com a desesperats el mariner de bambú i nosaltres, arrossegant l’anima i vençuts per la seva privilegiada posició en la negociació, pagàvem religiosament el preu que ell volia. Teníem alguna altre opció a part de viure al riu Li amb la pilota Wilson?

Un cop a dalt del bambú vam gaudir encara més el paisatge i vam poder fer paradetes per remullar els nostres cossos torrats pel sol radiant. El paisatge era immillorable i a sobre teníem cervesa a bord. Jo patia per les meves pertinences ja que la barca de bambú és ben bé això: una barca feta amb deu troncs posats un al costat de l’altre ... i d’això en diuen barca. Baixant baixant i baixant el riu van anar passant les hores l’emoció i la rauxa van donar pas poc c poc a la incomoditat i l’acolloniment. Començava a fer-se fosc i no arribàvem a Yangshuo. La barca de bambú no dona per gaire i ja portàvem 5 hores allà a dalt parant només un cop per omplir la panxa d’arròs i birra. Llavors va passar ... era negra nit i no vèiem un pijo. Jo vaig començar a resar al Dalai Lama, Confuci i Mao Zedong per arribar el mes aviat possible i al final ho vam aconseguir. 5 hores i mitja dalt del bambú, 280 kuais i un mal d’esquena de collons era el balanç negatiu del viatge. Ara bé salvar les possessions i gaudir del riu durant tot el dia compensen el patiment i la incomoditat.

L’endemà tocava excursió per les muntanyes. Segons la meva guia, és aconsellable anar amb bici pels llogarets d’allà sota així que és el que vam fer. Evitant pagar l’entrada tot fent-nos amics d’una sherpa local (fer-se amic vol dir pagar-li 5 kuais) vam caminar uns 40 minuts amunt amunt i vam fer el cim !! La vista tirava d’esquena. Des d’allà dalt podíem veure tots els cims de les altre muntanyes i les petites viles que hi ha escampades pel paisatge. De tornada a Yangshuo la meva amiga Xiao Linlin va patir un accident de bici i mitja hora més tard una altre així que com a resultat va agafar por a la bici i va ser la fi de la nostra experiència amb aquest ecològic mitjà de transport. Vam tornar fent el camí a peu amb la bici a la mà. Vam trigar un ou.

Yangshuo és com Lloret però enlloc de platja hi ha el riu Li i els turistes no van amb xancles i mitjons ... cosa que s’agraeix. Els guiris (entre els quals m’incloc) inunden els carrers on pots trobar tot tipus de roba de marca (robada-falsificada) i tot tipus de menjar occidental i merchandising de souvenirs xinesos per parar un tren. Una altra de les atraccions de la zona són les coves naturals que hi ha repartides per la geografia de Guanxi. Tocava veure’n una i la veritat és que no decep. Jo havia vist les mallorquines Coves del Drac i la “Cueva de los Verdes” a Lanzarote però la Silver Cave de Yangshuo era més gran, més llarga i més espectacular (com tot a la Xina). Estalactites i mites pertot i llumetes de colors que fan que la cova sembli la batcova del Batman (versió dels anys setanta ... sí la que el Batman tenia els calçotets blaus per sobre els pantalons grisos i quan repartia estopa sortia sobreimpressiodes a la pantala les onomatopeies SCLASH, CRUNCH i BABOOM) (això no venia a cuento però oi que mola recordar-ho). Per cert vam anar amb bus i no en bici deguda la nova fòbia de la meva intrèpida companya de viatge.

El matí següent havíem d’anar a veure el mític Yu Long Qiong (el pont del drac de jade ... quin nom tan xinès, eh). Jo vaig insistir en el tema bici però la meva amiga Xiao Linlin va dir que ella no tornava a exposar-se a la mort damunt d’aquell artefacte del diable i no em va quedar més remei que agafar un duplex, vull dir un tàndem, una d’aquelles estúpides bicis en que el de darrere mira el paisatge i pren l’aire mentre el de davant sua com un porc i fa la feina bruta. Ja us podeu imaginar que jo no era el que mirava les muntanyetes i el riuet. Però aquell dia buda es va posar del meu costat i la bici en qüestió va patir un altre accident i la cadena va quedar inservible així que vaig tornar al poble i vaig agafar el toro per les banyes ... vaig llogar una moto (50 kuias tot el dia !!). El rotllo sostenible i del capità planeta i el capità enciam quedava salvat perquè era una bici elèctrica que funciona amb bateria i no fa forat a la capa d’ozó i no posa en perill d’extinció els ni ossos polars ni les foques liles de la Patagònia septentrional. Amb el nou i eficaç mitjà de transport vam arribar al pont del drac de jade i vam remullar el culet al riu Li per segona vegada. No és com està a la platja però el banyet al costat dels ànecs i les algues és d’allò més reconfortant i renovador. Havent dinat ens havien recomanat baixar un altre tram de riu fent bambú rafting ( ? ! ) que com us podeu imaginar vol dir pujar sobre els troncs i baixar el riu altre cop. Com que tenim poca personalitat vam fer cas del suggeriment i vam pujar altre cop en una barca de bambú. Us estareu preguntant que vam fer amb la moto mentre baixàvem pel riu ... pregunteu-vos-ho, vinga ...

Ja està ? Bé, no la vam pujar a la barca de bambú perquè sí que som aventurers però no som gilipolles. El germà del mariner de bambú ens la va portar fins el final del trajecte i la vam recollir quan va acabar el viatge. Tot plegat va valer molt la pena i una vegada més el paisatge estava a l’alçada de les circumstàncies.

Abans de marxar de Yangshuo havíem de veure un espectacle teatral que ens el venien com una experiència religiosa. Moguts per la no personalitat altre cop vam comprar entrada sense saber massa bé que anàvem a veure. El resultat va ser impressionant. Sense escenari, sense teló i sense tramoia ... de nit, en mig del riu i amb les muntanyes il·luminades, un espectacle de llums, colors es presentava i es representava per sorpresa davant nostre. 600 xinorris són els actors de l’espectacle. Balls amb barques de bambú, cançons tradicionals i un munt de coses i persones movent-se alhora per aquell teatre gegant a l’aire lliure fet a base de natura, tradició i l’esforç de 600 xinorris que es diu aviat eh ... suposo que sent 1300 milions, 600 no són tants ...

Tocava deixar Yangshuo. En autobús la següent parada era Longji Titian. De camí el bus ens va parar en una vila on hi predomina l’ètnia Zhuang amb la particularitat de que les dones no es tallen el cabell més que un cop a la vida. I clar la melena és més llarga que la meva. El poble té l’estúpid rècord Guinness de ser la localitat amb més gent amb el cabell llarguíssim. Calia ? Bé, la qüestió és que si pagues uns 5 kuaia a les dones que pul·lulen pel poble t’ensenyen el cabell et fas la foto i apa ... si més no és curiós de veure una cabellera negra i llisa que arriba fins els genolls. A veure si ho aconsegueixo.

La destinació final era el poble de Ping’an. Per accedir al poble tens 2 opcions: caminar mitja hora carregant les maletes muntanya amunt o caminar mitja hora carregant les maletes muntanya amunt. Vam escollir la primera opció per que era la més assenyada. A dalt a la vila hi ha tot de cases fetes de fusta on l’electricitat va arribar fa cosa d’un parell de mesos i arròs, molt arròs. A Ping’an es cultiva arròs des que l’homo-aquatrepotus va esdevenir homo-erectus. La particularitat del paisatge és que llaurar un muntanya no es fàcil però com que els xinesos se les empesquen totes un xinès va dir van dir: “Hòstia, i si fem escales a la muntanya i així podem fer petites terrasses planes per plantar arròs i fer una paella de marisc amb sípia i musclos i anxoves de l’Escala” (bé això de la paella potser no ho va dir). I dit i fet. Van escalar la muntanya amb pic i pala i des de llavors cultiven arròs i mengen paella cada dia. A dalt de la muntanya veient els cultius vam topar amb uns xinorris que no cultivaven arròs i com que a Ping’an no hi ha gaire cosa a fer vam sopar junt i l’endemà, havent esmorzat van oferir-se a acompanyar-nos de tornada a Guilin on agafaria l’avió de tornada.

Com heu suposat faltaven dos mitjans de transport per provar el cotxe i l’avió. Els nostres amics de la Província de Guandong ens van portar amb el seu cotxe cap a Guilin i van insistir a convidar-nos a dinar. No els vam poder dir que no. Ja us podeu imaginar com acaba la història: e-mails, telèfons i molta hipocresia sobre si ens tornem a veure aviat. L’hospitalitat dels xinesos és inacabable ...

Pekín seguia al mateix lloc i em quedaven dos dies pel gran dia en que es pon el sol i acaba la primera temporada de la meva aventura xinesa. Ara ve la part trista que no em ve de gust explicar. Ja us podeu imaginar ... comiats, últim dinar, últim sopar, última cervesa i últim tot.

Ara estic a l’aeroport de Pekín a punt d’embarcar i aquest e-mail l’enviaré des de Sant Cugat així que quan acabeu de llegir-lo, si encara sou amics/gues meus/ves podeu trucar-me i anem a fer unes birres.

Fins aviat !!!

China news vol. VI

Bé, finalment no vaig ser lapidat com anunciava al darrer e-mail. Després de dies de tortura fent-me acupuntura genital, pessigolles als peus, i alimentant-me només amb menjar plats picants de la província de Sichuan i Hunan vaig sobreviure i un dia abans de la lapidació que havien de fer a Tian’anmen vaig aconseguir escapar per les clavegueres secretes que hi ha sota la ciutat prohibida construïdes pel sisè emperador de la dinastia Ming. Ara estic sa i estalvi a casa però he après la lliçó: no et fiquis amb el comunisme o el comunisme es ficarà amb tu.

Les coses a la Xina comencen a tocar fi. El dia 24 de setembre marxaré per retrobar la meva estimada Catalunya i la meva gent però abans us he de posar el dia del que ha passat durant les darreres setmanes en aquest mil·lenari país.

Començarem pel meu afer domèstic amb la balena Yangyang. A part del seu diàmetre, la seva bellesa (interior, suposo) i el seu bigoti té una qualitat més! És una estafadora!!M’explicaré. Jo pago 2000 kuais (uns 200 €) per una habitació amb llit de matrimoni i pintada de blau fosc que m’agrada molt. El pis és petit però la meva habitació compensa les mancances de la resta de la llar. Pagar 2000 kuais per compartit pis és relativament car a Beijing tenint en compte que un dinar pot costar menys de 10 kuais. Llavors fent una birra amb en Mark, el meu company de pis franco-canadenc, ell em va dir que pagava 1700 kuais per la seva habitació (que no és tan guay com la meva, està al pis de dalt, i no té porta). Vaig trobar just que pagués menys que jo. Però a la segona birra (les birres son de 600cl) començàvem a estar més lúcids i vam preguntar-nos quan pagaria la nostra companya de pis per reposar el seu pandero a l’habitació del costat. Vam estimar que segurament menys que nosaltres i a la tercera birra (els dos som dolents amb el números i la cervesa començava a dominar les nostres persones) vam decidir que la cosa no quadrava. 2000 + 1700 + (posa-li) 1300 (per fer números rodons) són 5000 kuais (500 €). Jo li vaig dir al Mark: (poseu accent de borratxo en llegir la següent frase) Jo greg ge aguet pish es masha car. La eshhhh-tafadora de la noshhhh-tra companya de pishhhh, que eshta molt grosha, (aquí vam riure uns 5 minuts però no detallo les rialles), ensh pren el número (aquí vam riure 5 minuts més).

Amb la ressaca, i quan la cosa no feia ja puta gràcia, vam decidir que havíem de fer alguna cosa. Però l’oportunitat va venir sola. En Mark havia d’anar a registrar-se a l’oficina de policia i necessitava el contracte del pis per ensenyar-lo als mossos d’esquadra xinesos (que es diuen kops fu tuts)(se suposa que heu de riure però ho entendre si no ho feu). La Yangyang el va deixar sobre la taula i en Mark se’l va descuidar. Jo, ni curt ni mandrós, vaig fer-li una ullada i vaig esbrinar que el pis en el qual cohabitàvem valia 4000 kuais al mes !!! Jo ràpidament em vaig posar a fer números i al cap d’un parell d’hores de fer arrels quadrades i equacions de 3r grau elevades a la integral de pi radi al quadrat, vaig topar amb la solució. La balena Yangyang pagava 300 kuais al més (30 miserables i greixosos €). La meva indignació i la d’en Mark va ser de la mida de la nostra companya de pis i vam convocar La 1a Cimera de Cohabitació i Convivència Pacifica i Justa Sota el Mateix Sostre a Pequín (CCCPJSMSP a partir d’ara). La CCCPJSMSP va començar amb to cordial exposant el problema a la susdita Yangyang. Una vegada va veure que totes les proves l’apuntaven a ella (i és que no hi havia lloc més on apuntar perquè ocupava tota la sala) va intentar immolar-se i tirar-se per la finestra però la vam aturar. Avergonyida, va dir que no em pensava tornar ni un duro (ni un mao si fem la conversió a la divisa xinesa) i que ho va fer perquè tenia problemes econòmics ... Jo no m’ho crec però tampoc anava a trencar-li la cara o torturar-la posar-li cançons de Andy i Lucas i El Arrebato fins que morís de follia. Així que al final vam decidir que ella pagaria la llum, internet, l’aigua, i la dona de fer feines (per que si em d’esperar que ella fregui el pis, la claveguera de les Tortugues Ninja semblaria el Taj-Majal al costat del nostre pis).

Ara la convivència a casa amb la meva estimada companya de pis son ... diguem-ne ... fredes. Em limito a dir-li “ni hao” (hola) i “wan hao” (bona nit) amb un somrís que ni tan sols s’esforça per semblar forçat. (A la meva família coneixem aquesta expressió com cara panini, per motius que no venen al cas)

A part del desafortunat afer domèstic les coses per Pekín han anat prou bé des que vaig tornar de les meves aventures pel sud de la Xina. Vaig rebre la visita de Pingyu i de la família Solozabal i vaig aprofitar per fer una mica de turisme a la meva pròpia ciutat. Cosa que encara no havia fet. Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Tian’anmen, Behai Park i altres sospitosos habituals del turisme a Pekín.

(Aquest parèntesi és per explicar una anècdota que em va passar a la muralla. Saltant per les roques (no li digueu al meu pare) se’m va trencar el pantaló que portava i s’hi va fer un forat de la mida del Fossar de les Moreres en una zona situada entre l’entrecuix i el que fa que els homes ens reproduïm – amb l’ajut de les dones -. En altres paraules tenia un forat a l’alçada dels ous que era molt molt explícit. Una botiguera que venia samarretes i llibres es va adonar del meu aparatós ... forat i va decidir ser solidària, és a dir em volia cosir el boquete del pantaló. Jo no m’hi vaig poder negar (no volia tornar a Pekín ensenyant la trompa com en Xin Chan). Així que ja em teniu a mi passejant-me en calçotets a la Gran Muralla amb una samarreta vermella del Che que posa “Hasta la victoria siempre”. Jo mirava l’horitzó esperant a que la dona em cosís la desgràcia tèxtil del meus pantalons. Va ser una moment que costarà d’oblidar ... màgic, 100 % natural. Quantes persones poden dir que han caminat per la Muralla Xinesa en calçotets i una samarreta del Che que posa “Hasta la victoria siempre”?? Ni el Marco Polo, que en va fer de molt grosses, pot dir això... i aquí acaba el parèntesi. Suposo que no esperàveu que a la foto sortís en “gaiumbus”)

Entremig de tot això va succeir un episodi tràgic ( i no és la mort del Pavarotti que també sap greu). El meu amic americà John, que recordem és una fusió entre Marc Anthony i el meu cosí Edu però amb dues arracades en plan Backstreet boy, havia rebut “The call of duty” (que per deferència al Marc i al meu germà traduirem com “la llamada del deber”). Havia de tornar als seus estimats Estats Units per servir amb honor a la bandera i al país fent els seus estudis universitaris a Sant Francisco. Era un comiat trist, en John era el meu company de festes i la seva absència era una gran perdua entre les files fiesteras de la nit xinesa. Vam plegar una bandera americana en plan triangle i vam disparar uns trets al cel ... una dona negra plorava ... (no sé perquè sempre hi ha una dona negra que plora a les pelis quan passa això). Un comiat molt emotiu.

Pel que fa la vessant periodística del meu viatge a la Xina no hi ha massa que explicar. He fet un mini reportatge sobre Roca (sí sí el dels lavabos) una petita peça sobre una festa Freixenet i potser el més destacat va ser la visita del “Ministro de Justicia, Industria, Comercio y Turismo” el molt il·lustre Joan Clos. La seva visita era per convèncer les autoritats locals de Pekín que després dels Jocs el millor que pot fer la ciutat és muntar un Fòrum de les Cultures ... que si el de Barcelona va ser un èxit sonat el de Pekín seria encara millor. No se’l van prendre gaire seriosament i els periodistes convocats a la residència de l’ambaixador (el xaval viu en una xabola que ja la voldria jo) no acabàvem d’entendre tan d’interès en l’assumpte. ... Polítics ... que hi farem ...

Bé noies i nois ara ja s’acosta el final. Queda l’11 de setembre, el comiat amb els amics i un últim viatge pel sud en el que estaré 27 hores en un tren !!!!!! Si heu sentit bé 27 hores. Serà la traca final xinesa pel JR. Intentaré fer un últim e-mail sobre les dues darreres setmanes a la Xina però no prometo res. Estaré ocupat fent turisme i cultura mentre molts de vosaltres comenceu a treballar, estudiar i fer les vostres obligacions. No és per fer-vos enveja eh, però que us vagi molt bé.

Mentrestant us deixo amb la secció (que ja té un club de fans oficial amb plana web i tot – conseulteu el google-):

Sant Cugat no és Beijing !!!!

Ø A Sant Cugat el sistema d’autobusos és deficient i insuficient. Jo no l’he agafat mai ... no sé, és massa ... proletari i jo com que visc a Sant Cugat i Sóc pijo i tot això vaig en Twingo a tot arreu. En canvi els Ferrocarrils són un bé de Déu. Funcionen bé, puntuals i amb un aire acondicionat que convida a pujar-hi i passar una tarda viatjant entre Sabadell-Barcelona, Barcelona-Terrassa.

Ø A Beijing les línies de metro estan en construcció i el transport públic subterrani és encara una cosa de ciència ficció. El bus val 1 kuais (10 cèntims) i arriba a tots els llocs (si els coneixes). Ni el bus ni el metro són vehicles confortables amb les que viatjar. No tenen aire acondicionat i en hores punta has de fer cua i esperar fins a 2 metros per poder pujar i sentir-te envasat al buit en un vago de metro amb 3000 xinorris al teu voltant.



Ø A Sant Cugat hi ha embussos a les hores punta i a llocs concrets (els col·legis i les entrades i sortides de les autopistes i carreteres.

Ø A Beijing sempre és hora punta i sempre hi ha embussos.



Ø A Sant Cugat els comerços tanquen, segons la normativa, cap a les 8.30 o les 9.00 pm i els diumenges no hi ha vida comercial als carrers. (tot i que els cotxets inunden cada carrer i avinguda i les botigues de gelats es fan l’agost)

Ø A Beijing els comerços sempre estan oberts. A totes hores i tots els dies. La ciutat sencera és un Opencor gegant on la gent no descansa. Dormen els xinesos??


Ja sabeu amics ... Sant Cugat no és Beijing !!

Fins aviat !!

China news part 5

Eren les 3 de la matinada i la meva amiga Zhang Lei esperava a l’aeroport de Haikou l’arribada d’un català. Ella i el seu pare feien cara de pocs amics ... potser per l’hora que era.

Bé, abans d’explicar la meva aventura per Hainan, illa tropical del sud de la Xina, parlaré de la meva amiga Zhang Lei. La meva amiga Zhang Lei no es depila els alerons, té una veu nasal molt característica i parla l’anglès en plan zopaz. També és una noia molt femenina (malgrat l’envergadura de la pelana sota l’aixella) que es fa fotos amb floretes allà on va i vesteix sempre amb vestidets llargs i un paraigua rosa perquè no vol que li toqui gaire el sol. La meva amiga Zhang Lei i jo ens vam coneixer per internet quan jo buscava pis i ella n’oferia. Jo no em vaig quedar el seu pis però allò va ser el principi d’una gran amistat. La meva amiga Zhang Lei i jo ens haviem vist només un cop a Beijing però tot i així ella va insistir que em volia convidar a Hainan i jo, vista la insistència no m’hi vaig poder negar. Així que allà estava el JR a les 3 de la matinada a Haikou, capital de Hainan una petita ciutat de més o menys un milió d’habitants.

Només arribar a casa la meva amiga Zhang Lei vaig veure que alguna cosa no rutllava. El seu pare (del qual parlarem en breus moments) va atura el cotxe en una urbanització dels afores i diu vinga baixeu que jo vaig a casa meva. I jo pensant You talking to me? (ni shou wo ma? ... en xinès). Doncs sí la meva amiga Zhang Lei té un piset per ella sola per qun ve de visita a veure al papa. Ah perdoneu, no us he dit que la meva amiga Zhang Lei estudia al Regne unit i la seva mare viu a Beijing així que podríem dir que el pis està certament desaprofitat. Bé, arribo i em troba una habitació de la hòstia amb llit de matrimoni i unes tovalloles i raspall de dents preparat per mi ... com un hotel vaja. Eren vora les 4 i teníem son ... La meva amiga Zhang Lei i jo vam anar a dormir en les nostres respectives grans i espaioses habitacions.

L’endemà al matí quan em vaig llevar la meva amiga Zhang Lei ja estava preparant el dinar que vam engolir puntualment a les 12 del matí. Després vam fer una visita al park de la ciutat. Va ser un agradable passeig a 40 graus i suant com un porc durant una hora i mitja. Llavors després de dutxar-me i amb la tonteria ja eren les 4 així que va fer acte de presencia el pare de la meva amiga Zhang Lei. Aquest bon home era una espècie persona híbrida entre Hugo Chavez i Chou Yun Fat (el xinorri de Tigre i Dragon). Es diu Ai Guo que traduït directament al català literalment seria Estimador del País, però buscant una traducció més fàcil se li pot dir patriota. No em digueu que no és una passada. Jo al meu segon fill li volia posar de nom Fructuós però crec que Patriota mola més ... a més si li poses un parell més de paraules xineses pot dir-se patriota celestial de la matinada naixent o una cosa així ... no em negareu que és una canya de nom.

Bé la qüestió és que el Sr. Patriota ens va portar a veure un volcà (inactiu) que hi ha al nord de la ciutat. Hainan per la seva localització al mapa podria pertanyer perfectament a Vietnam ja que si mires a l’esquerra veus aquell petit país just a tocar de l’illa de Hainan. Amb això vull dir que tant el clima com la vegetació de l’illa són el mateix que té Vietnam. Així que el volcà en qüestió estava en mig d’una selva tropical amb unes plantes de l’alçada d’un campanar i unes fulles de la mida de la meva companya de pis a Beijing. Estant allà vaig comprendre perquè els EEUU van perdre la guerra contra els vietnamites. A 40 graus i en una selva on no veus que passa a deu metres de distància es normal que el Vietcong (que si que coneixia la zona) s’esmorzés els ianquis a cada cantonada. Ni el Napalm fresc de bon matí pot arrencar tant de verdor com per treure l’enemic del amagatall natural de la selva.

Després d’així i sense poder passar per la dutxa el Sr. Patriota ens va portar a sopar ... eren les sis de la tarda i a la Xina a aquestes hores ja hi ha gana. L’amic Patriota s’ho va currar i em va convidar a menjar una mariscada de la hòstia adalt d’un vaixell al port de Haikou. Hi havia de tot amb gambes, peix manta, petxines, cranc, peixos que no sé identificar, cacauets per picar suc, de coco (begut directament del coco) i licor d’arròs per veure i de postres un estrany tipus de crec de coco que valia el seu pes en or. I ja sabeu com m’agrada a mi el coco.
L’endemà vam fer una visita a la ciutat i el Sr. Patriota em va portar a veure la seva editorial. Una planta sencera en un edifici nou al centre de la ciutat ... feia pudor a molts diners ... començava a sospitar que el Sr. Patriota estava podrit de pasta. Després d’això a sopar i a dormir que el millor estava encara per arribar.

Ben d’hora Mr. Patriota arriba amb el seu Buik amb els vidres tintats per anar a un Hot Spring. La meva cultura no arribava tan lluny i ni en anglès sabia que era un Hot Spring així que la sorpresa va ser majuscula qun arribem a Xing Long i Hot Sping volia dir balneari. Piscines amb palmeres i plantes tropicals, jacuzzis, terrasseta per veure suc de coco tot de xinesos i jo. Allà el Sr. Patriota em va pagar una habitació doble per mi sol mentre ell dormia amb la seva filla a la cambra veïna.

Em va faltar temps per posar-me el banyador i provar el que era la principal atracció del balneari ... el Fish Special Massage. El lloc va resultar ser una piscina d’aigua calenta amb tot de peixets a dins. La primera reacció és pensar que guay em banyaré entre peixets ... serà una experiència religiosa. Però no és el que sembla. Quan entres a la piscina dels peixets de cop i volta banc sencer de petits txanquetes venen cap a tu i s’enganxen com a lapes i et fan petites mossegades per tot arreu del teu cos. És una sensació molt estranya i si penses que centenar s de peixets se’t volen cruspir no és molt agradable que diguem. Però quan han passat cinc minuts i veus que per molts pezqueñines que hi hagi no podran fer-te servir com a plat per sopar deixes de pensar que son peixos i gaudeixes de les pessigolletes que et fan a les cames, peus, braços mans, esquena ... em sentia com un òvul !! Els peixets intentaven obrir-se camí com si fossin petits espermatozous fent ruta al voltant de tot el meu cos !! us heu sentit mai com un òvul ? Creieu-me és una sensació d’allò més agradable. Si teniu l’oportunitat proveu un Fish Massage.
L’endemà després d’esmorzar a la terrassa de la piscina i beure bon cafè (a Hainan cultiven cafè i és força bo i semblant al de casa) vam fer via cap a la següent parada: Sanya. Aquest és el punt més al sud de tota la Xina i la ciutat té uns 25 kilòmetres de platges tropicals amb cocoters palmeres i sorra blanca en plan Carib. A Sanya vaig poder fer el que feia més d’un més que em moria per fer ... no vull dir menjar-me un plat de macarrons de la mama (que també) sinó anar a la platja !!! La banyada em va sentar encara millor que l’intent de penetració dels peixets del dia anterior i després d’això em sentia nou, relaxat, havia trobat la meva pau interior aparcant l’estrès de Beijing per abandonar-me a la brisa marina i l’olor a mar a sobre un cocoter.



El Sr. Patriota i la meva amiga Zhang Lei van anar al llit d’hora i jo vaig quedar-me al xiringuito de la platja bebent coco i millorant el meu xinès amb el cambrer del local ... molt bon nano. L’endemà al matí vaig passar-me dues hores jugant amb les onades com un nen petit i després vam agafar el Buik amb el vidres tintats i tocava tornar a Haikou.

No puc acabar la meva crònica de l’illa de Hainan sense explicar el meu affair amb el sabó. A casa la meva amiga Zhang Lei hi havia un sabo pel cos que sota un munt de caràcters xinesos posava en anglès: Cool Pipermint Efect. Jo m’ensabono com ho faig cada dia i en esbandir-me noto una estranya frescor a la zona genital. És a dir tenia els collons frescos de nevera i aviat vaig comprendre que coi era el Cool Pipermint Efect. Era com si els meus ous s’haguessin menjat un paquet de xiclets de clorofil·la !! És lleig, però em sentia com si pogués respirar pels collons de tant fresquets que els tenia ... com un efecte Ricola però a la base del penis.

(L’autor demana disculpes per si el darrer episodi ha provocat reaccions adverses al la salut dels lectors tals com epilèpsia, catatònia o ganes de provar el sabor amb Cool Pipermint Efect. També demana disculpes per no tenir fotos del moment en què els collons experimentaven la fotosíntesis. El govern xinès hagués intervingut l’e-mail i ara estaria esperant una pena de mort segura per enviar continguts subversius des de la Xina a l’estranger)

Aclarit l’episodi del sabó i per acabar la història a Hainan haig de dir que el Sr. Patriota em va pagar absolutament totes les despeses durant el viatge. Això inclou dinars i sopars de mariscada, cocos a la platja, habitacions d’hotel i transport de casa a l’aeroport. Si voleu que us sigui sincers no sé si ho va fer per que la hospitalitat xinesa és així (ho dubto) perquè al tio li sobra la pasta (provable) o perquè d’alguna manera obscura intentava ensabonar-me (Sense Cool Pipermint Efect eh) i em volia encolomar a seva filla, la meva amiga Zhang Lei (també provable). Jo vaig comportar-me com un gentleman i a la seva filla la vaig respectar tot i que no sé si és el que ell volia. Potser sóc molt de la teoria conspiratòria però la cosa era una mica estranya...

Bé, abandonem la secció lúdica de l’e-mail i passem a la part interessant on hi ha el suquet de la meva excursió: a HUNAN !! A Hunan anava per una qüestió molt concreta: volia anar a l poble on va néixer la meva cosineta Maria a recopilar informació per l’expedient familiar i recollir impressions de les seves arrels xineses. La primera parada era Changsha, la capital de la província i la ciutat on els meus oncles van recollir la Maria. Malgrat ells van tenir el primer contacte amb ella a Changsha, la Maria havia nascut a un poble al nord de la capital anomenat Xiangyin i a l’orfenat li van posar el nom de Lou Yahan. Amb aquesta informació i el nom de l’orfenat en anglès havia d’encarar l’aventura de trobar el màxim d’informació possible: periodisme d’investigació de caire familiar.

Només baixar del taxi vaig tenir una petit problema ... l’hotel on anava no estava a la direcció indicada ... és adir un marró planava sobre la meva persona. Però caiguda del cel, vestida de blanc i amb un paraigua va aparèixer un àngel xinès de nom Tu Qinghua. Després de confirmar que la noia parlava anglès li vaig pregar que m’ajudes amb la recerca de l’hotel perdut. Ella va accedir a la meva petició i vaig descobrir que no era el tonto del poble sinó que la recepció del mateix estava a la planta 18 de l’edifici ( !?! ). Coses de xinesos que jo no entendré mai. be solucionat el tema hotel i havent dinat. Vaig anar amb la Tu Quinghua (a qui anomenaré només Qinghua a partir d’ara per estalviar-me la paraula Tu cada cop que parli d’ella) a veure al Museu de la Provincia de Hunan, el parc de la ciutat i la universitat on viu ella (compartint habitació amb 5 xinesos més sense aire acondicionat i havent d’arribar cada dia al dormitori abans de les 10pm !!).

L’endemà l’objectiu era clar: Operació Luo Yahan a Xiangyin. Missió: recopilar informació de la protagonista de l’expedició (la Maria) i portar-la al campament base de Castelldefels on els cervells de l’operació (diguem-li oncles) tenen la seva base d’operacions per la campanya estival. Nom en clau del campament base: la cabanyeta.
Aquestes eren les ordres i jo, fidel soldat al servei de la família, em disposava a arriscar el meu tumbao pel bé de la missió. La meva companya en l’Operació Luo Yahan era l’aborigen Qinghua que, molt amablement, va fer-me de guia i intèrpret en el territori hostil de Hunan. 50 km en taxi al nord de Changsha és trobava el camp de batalla: Xiang Yin. Només entrar al poble, al costat de la carrera, hi havia el lloc que buscava l’orfenat on havien criat a la meva cosina durant més d’un any després que l’abandonessin a la porta del mateix centre. Una vegada allà vaig contactar, gràcies a les traduccions de la Qinghua, amb el director del centre i vaig tenir accés a la documentació requerida pels cervells de l’operació. Portava 5 minuts a l’orfenat i tenia a les meves mans l’expedient oficial original de la meva cosina on figuren totes les dades de com la van trobar, on, fotos, dades mèdiques i l’evolució durant l’any que va estar allà.
Vaig visitar tota la instal·lació i vaig poder veure les habitacions de les nenes abandonades i el totes els racons on les mainaderes tenen cura d’elles fins que no troben uns pares adequats per elles. Fins i tot vaig veure la que era el bressol de la Maria i la sala de jocs on li van fer les fotos que ens van enviar abans que els meus oncles anessin a buscar-la a la Xina. La veritat és que va ser una experiència molt interessant veure de primera mà on la meva cosina va passar el primer any de la seva vida i especialment veure les persones que van ser el més semblant a uns pares per ella fins que els meus oncles van adoptar-la i la Maria es va convertir en una xina catalana, com ella diu. Amb la càmera de fotos treballant a tot drap immortalitzant cada racó de l’edifici i recollint totes les proves possibles, vaig recopilar les dades necessàries per tornar al campament base al setembre i donar tota la informació als cervells de la operació.

Acabada la visita al centre (i havent entregat unes fotos actuals de la Maria als responsables de la instal·lació) la segona part de la missió era infiltrar-se en el territori hostil del centre de la ciutat de Xiangyin per analitzar el tipus de vida que porten els xinesos en aquella contrada i descriure l’emplaçament als cervells de la missió. D’aquesta manera, quan la Maria tingui ús de raó, podrà conèixer una mica més sobre les seves arrels i sobre el lloc on va néixer. Xiangyin no és precisament un paradís terrenal ni una ciutat que turísticament tingui gaire atractiu però la meva càmera seguia treballant a ritme frenètic per tal d’acomplir les ordres dels meus patrons. Finalment vam trobar un parell de temples i moltes informació de la vida local dels xiangyinesos que espero sigui d’utilitat en un futur proper a la Maria.

Acompanyat en moment per la meva sherpa local, i immensament agraït com estava, vaig decidir fer-la contenta i portar-la a una ciutat turística més al nord anomenada Yueyang. Ja en temps d’oci vam visitar una de les torres més antigues de la Xina i vam relaxar-nos fent turisme després de la dura jornada en campanya per Hunan. Va ser una visita realment interessant i la millor manera amb que podia a la Qinghua la impagable ajuda que m’havia prestat. Crec que ella va quedar prou contenta ... jo com no podia fer massa més tornar-li el favor.

A les fotos podeu veure la meva salvadora hunanesa (la Qinghua) i una vista des de dalt de torre de Yueyang.

De tornada a Changsha (3 hores en taxi) només va quedar temps per una cervesa en un bar del centre i cap al llit ja que l’endemà tenia una nova missió ... infiltrar-me camuflat a Shaoshan, el poble natal del mític Mao Zedong. Dit i fet. Ben d’hora pel matí estava embotit en un bus-borreguero en una visita guiada (en xinès i per xinesos) a la ciutat natal de la gran figura del comunisme xinès. La visita no dona molt de si ja que Mr. Mao va néixer en una casa de pagès que tenen conservada en plan museu amb peus de foto de l’estil “En aquesta senzilla casa d’humils pagesos de Hunan va néixer el gran líder de la nostra nació i alliberador del poble xinès (...)”. Després de la casa tocava anar al temple dedicat a Mao i a la estàtua més gran que té a la província ... Mentre els aborígens feien reverencies (literalment) al seu gran líder jo, (que per mi el comunisme no és més que una bona idea utòpica que ningú a sabut portat bé a la pràctica) feia fotos a la bogeria idòlatra post-comunista d’alguns xinesos en ple segle XXI. S’esgotava el temps el meu viatge així que per acomiadar-me vaig retrobar-me per últim cop amb la Qinghua i vam fer un últim sopar a base de marisc fluvial a dalt d’un vaixell navegant pel riu de Changsha.

L’endemà al matí tornava a Beijing amb molta roba bruta i ganes de retrobar-me amb la vida de la capital ... però això és una altra història.

Com que sé que la secció té un club de fans similar al del Rolling Stones i el Bruce no podia acabar sense ella:

Sant Cugat no és Beijing !!!!

Ø A Sant Cugat la migdiada es considera un privilegi reservat normalment pels cap de setmana. (jo crec que és una pèrdua de temps)

Ø A Beijing la migdiada és una cosa sagrada que es fa en tot moment i a qualsevol lloc i en qualsevol posició de contorsionista que només poden fer els xinesos. Trobar-se xinorris tirats per terra amb la babeta caient pels dos costats de la boca forma part del paisatge urbà de la capital de la Xina



Ø A Sant Cugat el carril bici és una cosa que el Sr. Recoder (el nostre alcalde) té a l’agenda des que va agafar el tro. A la pràctica el carril bici del poble és una promesa similar a la del Zapatero dient que respectaria l’Estatut del Parlament de Catalunya.

Ø A Beijing el carril bici està per tota la ciutat i la gent el fa servir (quan dic la gent vull dir gent que va en bici però també cotxes i vianants ... campi qui pugui.



Ø A sant Cugat la gent te glamour i sabuafer (que segons la darrera revisió de la gramàtica catalana s’escriu així, tal qual, sabuafer). La gent surt al carrer arregladeta, pijeta, maca ... vaja que els santcugatencs fem patxoca quan sortim al carrer.

Ø A Beijing l’estètica és cosa reservada a les revistes. La gent surt a comprar amb pijama, sense samarreta o amb els parracs més abominables que tenen a l’armari. No és una tema de pobresa, (com podeu estar pensant ... pobres xinets que no tenen roba que posar-se ... NO !) és una tema de decència. Una samarreta a la botiga del costat de casa val 1€ o 2€ (10 o 20 Yuans) i com a mínim a l meu barri la gent crec que s’ho pot permetre.

I fins aquí un dels mails més llargs que recordo haver escrit a la vida ... tinc agulletes als dits i el tou el meu dit índex sagna de tant tocar tecles frenèticament.
Porteu-vos bé i no aneu per les roques ok ...

PS: Aquest és e-mail representa la meva última voluntat concedida pel govern xinès abans de procedir per la lapidació pública a la plaça de Tian’anmen.

Els militars comunistes vestits d’incògnit van interceptar una trucada amb la meva família on deia que el President Mao tenia una calvície similar a la del President Montilla i ho han considerat un atac directa a l’orgull del poble xinès i ho han interpretat com una conducta llibertina pròpia dels bàrbars capitalistes salvatges de l’oest.

Jo per areglar-ho vaig dir-los que el Montilla era un gran president i està fent molt pel poble català (tant com Mao va fer pels Xinesos). Llavors els militars que coneixen de sobres la labor del Montilla, van decidir accelerar la meva execució i dur-la a terme de manera immediata. Seré lapidat amb falç i martells el dia 25 d’agost. Com a mínim espero que la causa de la meva mort sigui ... un bon cop de falç ... bonica manera de morir.

US ESTIMO !! ... ens veiem en uns anys quan em reencarni en eruga salvatge als prats de l’Alt Urgell.

China news episode 4

Des de la darrera connexió amb la terra que m’ha vist néixer i créixer han passat ja uns dies. L’última informació que rebíeu era que després del meu periple per sud – oest de la Xina estava més o menys instal·lat a Pekín havent passat la dura prova del l’home solter que significa anar a l’Ikea. Ara que ja he muntat els mobles ja són un pequinès més. Sí, com els gats pequinesos però jo no sóc tan mono.

La primera novetat destacable és la incursió d’un nou individu a casa meva. El nom no l’he arribat a saber mai però el subjecte en qüestió era ... el germà de la balena YangYang, que des de la província de Jiang Xi havia vingut a passar uns dies a la big city, where the girls are so pretty ... (ups m’he confós de país). El mini-Yang, com li deia jo amb molt de carinyo, no tenia res en comú amb la meva companya de pis. Bé només el bigoti ja que amb 14 anys que tenia ja començava a tenir una ombra sobre el llavi superior força similar a la de la seva germana. Per la resta el noi ha passat desapercebut ja que es passava el dia tancat a l’habitació de la seva germana jugant a una versió xinesa pirata del que podria ser el Mario Kart.

Llavors un dia em llevo i em trobo una xinesa tocant una espècies de guitarra estranya al menjador. La mossa de nom Ro Jie és una amiga de la Yang Yang que també es quedava al meu pis una temporadeta concretament 25 dies !! La veritat és que vaig pensar com collons s’ho munten per dormir tres persones en una habitació de menys de 4 metres quadrats ?? encara no se la resposta però van fer-ho durant 3 nits i després en miniYang va tornar a marxar al poble.

Ara la Ro Jie (que a Pekín s’avorreix com una ostra quan la Yang Yang va a treballar) m’entretén alguns matins lliures posant a prova el meu xinès o tocant la Pipa (la guitarra xinesa aquesta). El seu anglès es comparable al del meu germà Xavi o al del meu amic Marc així que la comunicació es fa difícil però alhora interessant. (des d’aquí animo al Marc i al Xavi a seguir treballant en el seu elaborat anglès ... never surrender budies !!)

Doncs sí, ara estudio xinès ! I dues hores cada dia !! Tinc dos professors que alterno segons bufa el vent. Una noia que es fa dir Shirley (no em preguntis per què) em dona les nocions bàsiques de caràcters xinesos i de vocabulari i un noi que es fa dir Gary (no em preguntis per què) em dona les armes necessàries per anar per la vida xinesa sense fer l’escamarlà, és a dir unes bases per anar al super, al taxi, al metro, a la disco o al restaurant. Sóc molt mal estudiant però es fa el que es pot i la veritat és que poc a poc començo a agafar vocabulari i a entendre paraules soltes quan hi ha una conversa en xinès. A més, ja caço algun caràcter xinès d’aquells tan xungos. Tot un mèrit no us penseu.

Pel que fa les estones d’oci a la capital he descobert un parc relativament a prop de casa (30 minuts en bici (per cert m’he comprat una bici és el que fan els aborígens i jo m’intento adaptar) on els xinorris es reuneixen per jugar a bàsket i fer el “jugon” per les pistes. Són força dolentots però de tant en tant trobes algun 3x3 interessant. A més com que fot una calor del cagar sues com si fessin 3 maratons seguides. I tots volen jugar amb tu perquè ets estranger i els fa gràcia!
També m’he adaptat a l’esport nacional: el Ping Pong (que es diu així per reproduir fidelment el soroll que fa la pilota quan rebota sobre la taula. No sé, per si no ho sabíeu). Haig de dir una cosa ... nosaltres, els occidentals, juguem a P I N G P O N G, els xinesos juguen a PINGPONGPINGPONGPINGPONG. Amb això vull dir que la velocitat a la que es mou la piloteta en aquest país és inversament proporcional a la del meu Twingo accelerant de 0 a 100. Quan vaig arribar a la zona de ping pong amb la meva amiga Lin Lin em va dir que la gent allà era molt bona i jo vaig pensar ... - No serà tant... i llavors una iaia que perfectament podria ser la versió xinesa de la meva àvia se’m plata a l’altre banda de la taula i em diu que vinga, que juguem una estona. Jo per dins pensava – Home us heu passat de llestos; els occidentals no som tant bons com vosaltres però no em porteu a La Pasionaria per fer uns tocs. Tot desmoralitzat per com infravaloraven el meu nivell, em poso a jugar i la iaia dels ous fotia unes cleques a la pilota que ni la veia passar. Booooom, Que quieres café o leche ?? Aquella dona no s’aguantava els pets però jugava a ping pong a nivell olímpic. Al final vaig aconseguir agafar una mica el ritme i va ser divertit ... la gent tenia curiositat per jugar amb mi ja que era l’únic lao wai (la manera com els xinesos denominen els estrangers) i vaig acabar rebentat. No sabia que el ping pong et pogués deixar així de fet caldo. Després d’una hora i mitja jugant a 2 metros de la taula, per la velocitat de la bola, vaig suar la samarreta com un campió ! Fins i tot La meva amiga Lin Lin que deia que no en sabia gaire em donava molta guerra ...

Bé en aquest punt arriba el plat fort de l’e-mail ... la visita del Barça a Beijing !!! Com sabeu la gira asiàtica dels blaugrana passava per la capital de la Xina així que jo no podia faltar a la cita com a periodista que, teòricament, sóc. Els mitjans estàvem convocats a la roda de premsa de presentació a la una hora xinesa (les 7:00 hora catalana) al Westin Hotel on s’allotjaven els jugadors i la directiva. El primer que em va xocar és que havíem de pagar 50 € per acreditar-nos com a periodistes!!! No és normal pagar per fer la teva feina ... al final resultava que algun xinès s’havia passat de llest i es volia pagar les vacances a costa dels pobres periodistes que venien de l’occident mitjà. Al final el responsable de premsa del Barça va calmar les coses i ens van tornar als diners a tots els periodistes en acte de servei. A la roda de premsa en Rijkaard tenia una cara de son impagable i devia pensar – Que cony faig a la Xina si podria estar de torrant-me en una platja de la Costa Brava? Va contestar amb monosíl·labs les preguntes dels periodistes xinesos i va anar a dormir una estona més, a veure si se li passava l’empanada que portava a sobre. Entre la roda de premsa i el següent acte vaig aprofitar per veure l’ambient que es respirava davant de l’hotel on un grup de xinorris esperaven ansiosos la sortida d’algun jugador o personalitat per fer una foto o per aconseguir un autògraf. La seguretat al voltant de l’hotel era digne de caps d’estat! Polis, seguretat privada i jo crec que fins i tot havien dut algú de l’exèrcit per protegir l’expedició blaugrana. Jo crec que hi havia més polis que fans però a la Xina aquest grans events funcionen així.

Mentre els fans esperaven fora al hall de l’Hotel es preparava el següent acte. En Ronie, en Zambrotta i en Dos Santos anaven a inaugurar el que seria la botiga Nike més gran de la Xina a la zona comercial de Pekín. Mentre esperàvem en Dos Santos, vaig poder intercanviar impressions amb en Ronaldinho i en Zambrotta i fora de micròfon em van dir que la Gira Asiàtica els dona una mica pel cul i que estaven una mica cansats del vol i les parides que els fan fer per orient. Així que ràpidament quan estaven tots tres llestos, els van pujar al bus i cap al centre de la city!. Jo vaig afer allò tan guay de les pelis de pujar al taxi i dir
– Seguiex aquell cotxe !!!
Ja els seguíem ja, però resulta que el govern de Pequin havia tallat l’avinguda principal de la ciutat perquè passes la comitiva del Barça i clar, vam haver de donar una volta de collons amb el taxi ja que encara no tallen les avingudes principals per quan hi passo jo.

Van inaugurar la botiga juntament amb en Liu Xiang, un atleta xinès que juntament amb en Jackie Chang, Confuci i en Yao Ming són les celebritats xineses més conegudes arreu d’aquest gran país. I després d’això entrenament al Feng Tai Stadium a l’altra punta de Pekín on uns 2500 afeccionats xinesos (enxufats pel govern ja que l’entrada no estava a la venda del públic) gaudien de l’entrenament i cridaven histèrics BAA SA, BAA SA, BAA SA que com us podeu imaginar és com ells denominen el que nosaltres coneixem com a més que un club.

L’endemà poca cosa ... entrenament pel matí al qual no vaig anar perquè era molt d’hora i per la tarda nit una gala-sopar benèfic on en Laporta l’entrenador, l’Eto’o i en Xavi van compartir taula amb els governants de Pekín, governadors d’altres províncies i personalitats olímpiques diverses. Els periodistes després de passar una calvari per acreditar-nos pel sopar, ens van donar una sala adjunta sense taules ni aire acondicionat, apartada de la gala i sense menjar on seguíem la cerimònia que retransmetia la tele pública en xinès, és clar !! Tot una experiència. La Gala era per recaptar fons pels nens xinesos discapacitats i la veritat és que a tots se’ns van posar els pels de punta quan l’Eto’o va sortir a fer uns tocs amb un nen ... que no tenia braços ... Tela !! Momentos duros!! Segons em van comentar fonts oficials (és a dir el Sr. Sala i “Marin”, que aquell dia lluïa una fantàstica americana turquesa fosforito amb motius florals ... també lluïa la seva xicota de la meva edat) es van recaptar més d’un milió i mig d’euros que (esperem) seran destinats a projectes esportius per nens amb algun tipus de minusvalia.

Bé, l’endemà era el dia del partit i des de l’hotel del Barça fins l’estadi vam trigar una hora i quart a arribar ja que a les rodalies de l’estadi el trànsit estava impossible ! Un cop a dins, la zona de premsa estava en el lateral d’un gol i no es veia com ho veu en Puyal des del camp nou precisament. El partit ... més avorrit que un discurs del Montilla sobre política agrària a la Conca de Barberà. No veia un partit tan avorrit des que un dia fent zapping vaig enganxar un Getafe – Recreativo de Huerva. Després a la roda de premsa (on ens vam haver de pegar amb el polis per entrar) ho justificaven per la calor i el jet lag ... I una merda !! Com no es posin les piles no guanyem ni la Copa Catalunya aquest any!!

Ah, quasi se’m oblida, el dia 5, el del partit del Barça va ser el meu aniversari ! Una vegada més s’agraeixen els múltiples missatges i felicitacions que vaig rebre de part de tots i totes ... Els que no em vau felicitar ... la gran majoria ... suposo que us perdonaré tard o d’hora, però esteu a la llista negre i això no és bo ... que no us trobeu el cap d’un cavall al llit o un parent mort en estranyes circumstancies ofegat al riu Francolí ... Esteu avisats !! Per cert, accepto regals col·lectius a finals de setembre quan torni ...

Ja acabo !! només dir-vos que aquest e-mail està essent escrit des de Haikou, a l’Illa de Hainan, el punt més al sud de la Xina tocant a Vietnam i Laos. Clima tropical i la vegetació com a la peli de Rambo però sense els Charlies, ni l’Stallone amb la cinta vermella. Estic a casa una amiga meva de nom Zhang Lei en un apartament de puta mare a la capital de l’illa ... de moment això és tot el que puc dir ... al següent e-mail rebreu més notícies sobre el viatge a Hainan i el que ha donat de sí la meva visita al clima tropical. Només en una dia ja podria omplir una pàgina sencera d’anècdotes però això ... és una altre història.

Per acaba l’e-mail d’avui faré un especial dedicat als preus i el cost de la vida de la secció ... !!!!!!!!!!!!!!!!


Sant Cugat no és Beijing !!!!

Ø A Sant Cugat dinar de menú cada dia al lloc més trapero et pot costar no menys de 8 €.

Ø A Beijing dino i sopo cada dia la restaurant i no em gasto mai més d’1€. El dia que tens la màniga ample et gastes 4 € i et sents com qui despilfarra la pasta.
PS: porto més d’un més a la Xina i encara no he cuinat ni un trist ou ferrat.


Ø A Sant Cugat un cafè amb llet val 1’20 € (penseu que és Sant Cugat i som pijos i tot això.

Ø A Beijing el cafè està considerat un bé de luxe i als bars que en tenen (una minoria) el preu no baixa mai de 3 € (és a dir el preu de 3 dinars al restaurant.)


Ø A Sant Cugat la disco més pija té uns WC decents i mitjanament nets.

Ø Beijing fins i tot la disco més pija encara té la comuna ... aquell forat a terra on has de fer punteria i que a Sant Cugat només es recorda al Bar Catalunya. Pels nois cap problema ... a les noies no els agrada gaire.


Ø A Sant Cugat no tenim ni Starbucks, ni KFC, ni Pizza Hut però sabem que aquests llocs són la peste i no els trepitjaries tret que fos un cas de vida o mort.

Ø A Beijing els Starbuks, els KFC, i els Pizza Hut estan considerats llocs de glamour i classe. Menjar-se una pizza al Pizza hut i beure una merda de cafè americà vomitiu al Starbucks és senyal de bona classe social i elevat poder adquisitiu.

Ja sabeu amics ... Sant Cugat no és Beijing

Sigueu bons nens i nenes !! Fins aviat

China news 3.0

Ho sento pels meus fans que esperaven una crònica aviat però he estat molt ocupat. Ara per fi tinc una estoneta lliure i inspiració suficient per explicar-vos una mica més de les meves aventures per la Xina.

Acabat el meu periple oficial amb el conseller. Vaig agafar un avio (que es com qui agafa el metro a la Xina) i vaig volar cap al sud a la petita ciutat de Kunming (petita perquè només te 6 milions d’habitants) on m’esperava la Sandra Bustins, que es aquella amiga de una amiga que us vaig comentar a l’altre e-mail. Per cert a l’avió vaig volar en primera classe pagant classe turista només perquè era l’únic occidental de l’avió i van pensar – Aquest és un VIP segur –.

Bé arribo a Kunmimg, capital de Yunnan (que vol dir el núvol del sud) i anem a un hostal on estava ella allotjada temporalment fins que trobés un piset. Preu de l’hostal 3 € la nit, preu de la birra 1 €, preu d’un paraigua 2,5 € ... conclusió els xinesos tenen l’escala de valors una mica trastocada.

El cas és que vam fer una excursioneta en un llac on l’aigua era de color verd Irlanda i era quasi tan gran com tot Catalunya. Amb un telefèric vam pujar al cim d’una muntanya on podíem veure les verdes vistes del llac i també un temple budista excavat a la pedra. Força maco !

Llavors va venir el dia del trasllat ja que un mariquilla (vull dir una persona sexualment atreta per persones del seu mateix sexe, s’ha de ser políticament correcte home) li havia finalment llogat el pis a la Sandra. El fet és que el gay, cuyo nombre no puedo acordar-me, s’anava als EEUU per problemes de visat i passaria els ultims dies xinesos a casa el seu nóvio xinès un professor de hip hop que ATENCIÓ es feia dir Shakespeare !! no m’ho invento la penya pel carrer li deia – Ei what’s up Shakespeare !! i Ell – Doncs res mira inspirant-me per la següent obra ... Tot plegat una mica ridícul.

Així que ja estàvem instal·lats al nou pis que és enorme i la Sandra paga una misèria per ell. Com que ella havia de començar a fer classes de xinès en plan seriós jo vaig aprofitar per fer un subviatge dins el meu viatge. Vaig anar a l’estació de busos de Kunming, que es una versió caòtica i descontrolada de l’Estació del Nord, i em vaig pujar en un minibus petit, brut, lleig i ple de xinorris. Tenia per davant un trajecte de 5 hores en aquella llauna amb rodes però vaig sobreviure gràcies al seient de darrera que està al mig on podia estirar les cames. La meva destinació era DALI (pronunciïs amb una “ t ” > Tali < ) una antiga ciutat xinesa del s. X que no té res a veure amb el pintor empordanès i que està situada als peus de la serralada del Himalaya relativament a prop del Tibet i Birmània i al costat d’un llac de nom Er Hai. A Dali i la vall del llac hi predomina la Ètnia Bai (que vol dir blanc en xinès). La majoria dels xinesos de la Xina són de l’ètnia Han així que estava en un lloc del que ells anomenen minories ètniques. Els bai són de color de la pell més fosquet tirant a Birmans o Filipins i sobretot el tret característic és la diadema que porten les donen al cap, segons la tradició les fa ser més maques.

La ciutat és preciosa es com estar a la peli de Tigre y Dragon però sense xinos volant pels temples. Una autèntica ciutat antiga que conserva tots el edificis vells tot i que una mica massa enfocat al turisme. Ah, per cert, tot que vaig fer el viatge a Dali solet en aquell bus de l’edat de bronze, a la ciutat m’esperava l’Estel una amiga de la Sandra.

Recapitulem ok? L’Estel és l’amiga de l’amiga de la meva amiga. És a dir, la meva amiga Sílvia (que està a Mandril treballant a Sony) té una amiga que es diu Sandra que és la que està a Kunming i que ja la coneixia de les roses i un parell de dies més que havíem coincidit. Així doncs l’Estel és amiga de la Sandra i la Sandra amiga de la Sílvia i d’aquesta manera tanquem aquesta estúpida explicació ok?

Doncs això, que l’Estel estava allà amb un xavalet francès que s’havia lligat a Shanghai i els vaig espallar una mica el rotllo viatge hippie-romantic per les muntanyes. El gavacho era força simpàtic (per ser gavacho és tot un mèrit) però era CALVÍSSIM !!! Aquella calva si era com la del Chou Yun Fat a Tigre y Dragon. Ara sí que estava a la peli de debò!! Bé el cas és que portaven tots dos un rotllet una mica cumba, (en plan salvem les balenes blaves i el tigre de bengala) i seguint l’estètica Jannis Joplin em van portar a una festa hippie a la vora del llac. No sé com us imagineu una festa hippie però allò era pitjor que els 70!!

Gent amb plomes al cap, barba de 6 mesos, guitarres i instruments estranys i tot amb una gran foguera al mig i una tenda de campanya (com la dels indis Siux, sí els de Bailando con Lobos). Una noia amb rastes tocava la guitarra i cantava cançons en llengua tibetana ... imagineu-vos quin panorama. I jo allà al mig que no sabia on mirar ... després vaig descobrir que tenia força coses en comú amb la noia de la guitarra. Teníem una estètica capilar similar i sobretot al sotabraç (també conegut com aixella o sobaco!) Amb això vull dir que la mossa en qüestió presentava un autèntic bosc (de bambú és clar) a la seva aixella, força semblant al que tinc jo i les seves cames eren tan finetes com una espardenya d’espart feta al poble més aïllat de la Conca de Barberà. Ja veieu ... ser hippie de veritat és fàcil no com la Mayol que porta arracades Dior i penjolls Tous.

Bé un cop llevats dels anys 70 i tornant a la realitat dels 2000, (on la PS3 ha substituït les fogueres hippies) vam anar a fer una mica de turisme per les rodalies de Dali. Voliem veure un parell de pobles de la zona per descobrir la vida bai de debò, ja que a Dali era tot com una mica surrealista (jajaja que bo eh, quina broma més elaborada). Així que amb un altre bus-borreguero ens vam encaminar a Xi Zhou i Zhou Cheng unes petites vil·les on hi ha un clara majoria d’habitants de raça bai. Allà vam descobrir que Dali era com una especie de parc temàtic i que la gent que va vestida en plan bai ho fan de cara al turisme. En aquests pobles els bais eren de veritat i no portaven bambes nike com a Dali.

Vam trobar fins i tot un mercadillo a la plaça major on venien tot de productes estranys i una bai ens va portar a la seva “fabrica de roba” on filaven i tenyien les peces de roba que després venien per 4 duros. Per cert aquell dia vaig fer el record de dinar barat 2 plats per 80 cèntims d’€ (8 kuais).

Però de les millors parts del dia va ser quan vaig trobar el xinitus jugant a bàsket !! Jo, que tenia el mono d’entrenador no ho vaig dubtar i em vaig posar a jugar amb ells. No ho feien del tot malament i em van fer suar com un porc els nyajos aquells. Però definitivament va valer la pena. Jugar amb els aborígens a bàsket en un playgraund als peus de l’Himalaya no té preu !!

Seguint amb la ruta turística vam anar a veure el llac i per la nit vam fer un sopar ... diferent. El plat local és la sopa de peix així que no podíem faltar a la tradició. La cambrera va cap a la peixera, agafa un peix amb la mà així, a pel, i el llença contra terra amb totes les seves forces ... el peix va patir un lleuger derrame cerebral, una lesió als lligament creuats i es va partir un parell de costelles. Uns 10 minuts més tard el teníem a l’olla amb verduretes, bolets i ... arròs clar. Molt bo la veritat, el castanyot que li va fotre la cuinera li dona un sabor ... xocant ... (ep, una altra broma elaborada eh ... no us queixareu)

L’endemà l’Estel i el seu amor francès van agafar un borreguero cap a Kunming i jo em vaig quedar el matí solet fent turisme pel parc de les pagodes i el temple budista als afores de Dali. Amb això vaig matar el sub-viatge a Dali i vaig tornar a Kunming ... 5 hores més de luxe i glamour al bus. Per la nit vaig tenir l’ultima festeta per la província de Yunnan i l’endemà, havent fet un visita amb pluja inclosa al que em quedava per veure de Kunming, vaig agafar un altre avió i cap a Beijing !!!

De fet jo dient que vivia a Pekin però havia passat 10 dies de viatge i només 4 a la que és ara casa meva.

Novetats destacables a la ciutat:
1) Tenia una habitació nova i més gran però només hi havia un llit i un armari.
2) El bigoti de la balena Yang Yang el trobava més llarg. No se com elaborat. Potser se l’havia retocat.
3) Tenia un company de pis nou !! Es diu Marc i és una espècie de barreja entre francès i canadenc (té les 2 nacionalitats) però per ser francès també és molt bon jan.
4) Per fi tenia Wifi a casa i no em cal desplaçar-me per estar on line!

Bé el primer que vaig fer és arreglar la meva habitació. I la solució es diu Yi Jia (el que nosaltres coneixem vulgarment com IKEA !! Sí, ja sé el que esteu pensant. Un Ikea a Pekin ?? Doncs sí. A veure, les característiques de l’Ikea (Hopitalet, o Badalona) són que és enorme, barat i el concepte de mobles de disseny està totalment tergiversat. Doncs bé, a Pekin totes les característiques s’han de multiplicar per 10. l’Ikea de Pekin és com una miniciutat de mobles i complements on et perds amb gran facilitat. Jo tenia una llista de coses però quan entres a l’Ikea t’encomanes d’un estrany virus anomenat compra-compulsiva-i-estupida que fa que compris tot de gilipollades inservibles però que dius – És que es tan barat que no puc dir que no! Doncs jo que volia comprar una tauleta de nit i uns llençols vaig sortir d’allà amb la tauleta i els llençols però també vaig comprar un cobrellit, una altre tauleta petita, una taula gran per l’ordinador, 2 coixins, dues coixineres, una cortina de dutxa, una astora pel terra, una paperera, ambientadors de llimona, 50 espelmes, potets pe posar les 50 espelmes, un cabàs per la roba bruta, un per la roba neta, una estanteria, una làmpara, (i una bombeta de 4w) una espècie de estanteria penjable de roba, i un artefacte per penjar el comandament a distància de l’aire acondicionat i les ulleres abans d’anar a dormir. Crec que no em deixo res. Llavors vaig anar a pagar i després d’endur-me mig Ikea la factura era de 2000 kuais (200 €) que seria aproximadament el preu de la tauleta de nit i els llençols a l’Ikea Badalona. Llavors cap al taxi i a casona. Tenia 3 caixes així que per una generosa propina (d’1€) al taxista em va ajudar encantat a pujar els mobles a l 4rt pis sense ascensor on visc.

Llavors bé la part divertida ... l’altre característica de l’Ikea és el puto bricolatge. Fàcil de muntar posa a la caixa ... i una puta merda és fàcil de muntar !!!! Tot de fustes foradades i claus de diferents mides textures i colors i una estúpid de paper on se suposa que explica com muntar el maleït moble !!! Quan vaig obrir la primera caixa vaig estar a punt de trucar al CSI per que vinguessin a ajudar-me a reconstruir els fets, però els del CSI Pekin (on el Grissom es diu Li Chong) estaven ocupats recollint empremtes d’un dissident que havia dit que Mao era una mica calb. Així que me les vaig haver d’arreglar solet. Com que tinc internet em vaig posar a la pàgina de la NASA i de l’Agència Espacial Internacional i vaig aconseguir muntar 2 mobles.

L’endemà vaig fer el difícil de veritat: la tauleta de nit ... amb calaix i tot. Haurien de posar a la caixa alguna cosa com: Abstenerse de intentarlo si no se tiene 2 carreras de ingenieria o nanotecnologia i un post grado de dissenyo bricolistico. Joder els de lletres tenim desavantatges a la vida moderna. El món està mal repartit, ja ho deia en Mao, que era de lletres.

La següent aventura va ser la neteja. En Marc i jo (la balena Yang Yang tenia show amb els dofins al Zoo) vam comprar estris de neteja i ens vam posar a fer dissabte. Mare meva la quantitat de merda que va sortir del pis !! Era com la claveguera de les tortugues ninja però sense pizza ni mestres karatekes en forma de rata. L’escombra i la fregona van manifestar-se al rebedor i van dir que en aquelles condicions laborals no treballaven però van haver d’adaptar-se al model comunista i a pencar en condicions precàries, com fan tots aquí. Bé vam treure una de ronya del terra, la pica, el bany que és inimaginable. Nosaltres flipavem com la nostra companya de pis podia viure en mig d’aquella quadra. Per sort ara ja fa goig i podem viure en unes condicions de salubritat adequades i l’OMS no ens denunciarà per amenaça biològica.

Bé per acabar ja la interminable explicació del que ha passat recentment recuperaré la secció ...

Sant Cugat no és Beijing !

Ø A Sant Cugat el carrer més gran te tres carrils.

Ø A Beijing el meu carrer que podríem considerar terciari a la xarxa viària te 4 carrils d’anada i quatre de tornada més el respectiu carril bici.


Ø A Sant Cugat si hi ha un carrer en obres triguen uns 5 mesos a arreglar-lo.

Ø A Beijing la setmana ahir hi havia l’acera del meu carrer aixecada per obres. Avui està acabada i s’hi pot transitar tranquil·lament

Ja sabeu Sant Cugat no és Beijing !

Una abraçada a tots i totes ok!!

China news 2: el viatge oficial

NI HAO amics i amigues !!

La Xina és la bomba i si és gratis ja no en parlem !

En aquests moment estis en una autopista entre Chengdu i Leshan a la provincia de Sichuan a unes tres hores i mitja en avió de Pekin. Com alguns sabeu m’he colat en el viatge oficial que el conseller d’agricultura està fent aquests dies a la Xina i ara mateix ens trobem al sud fent un llarg camí després d’haver visitat una merda de granja de porcs i haver dinat amb el governador de Leshan (un xinorri que no parava de brindar amb tot Cristo a la taula amb un licor tipic de la regió de 60º !! Ja veieu el conseller fent cara de poker quan cada dos per tres el comunista alçava la copa i apa GAMBEI (que en xinès vol dir el a veure el got fins el fons) !!

La veritat és que estar en mig de aquesta expedició és d’allò més interessant. Per començar volem en 1a classe, on tens una hostessa de vol quasi per tu sol i el genolls no et toquen el seient del davant i a més el sopar està inclòs i tens barra lliure. Així que per començar bé el vitge vaig donar-li al vi blanc xinès tot xerrant amb el guardaespatlles del conseller, un mosso d’allò més trempat que no té el glamour del Kevin Kostner però fa la feina igual sense penjar-se del l’home a qui protegeix (a més el conseller deu pesar uns 90 kg i per treure’l en braços d’una moguda calen un mínim de 4 persones una per cada extremitat que el Sr. Llena plena (jeje pilleu el joc de paraules jejejeje) amb productes agrícoles de 1r nivell.

Deixant de banda l’avió estem allotjats a l’hotel Shangrila, lògicament el millor de 5* de Chengdu, una petita ciutat xinesa que té només 10 milions d’habitants (si venim tots el catalans no ens fan ni preu de grup de tan pocs com som). El Shangrila té classe i unes recepcionistes xineses amb un tall a la faldilla que et talla la respiració. Jo quan passo per la recepció em tapo els ulls per no mirar-les però el primer dia quasi caic al llac que tenen allà plantat amb una escultura moderna així que ara les miro cada vegada i encara no m’hi acostumo. L’esmorzar és en un buffet lliure on hi ha totes les marranades que et puguis i maginar de tots els països que aconseguiexis recordar. A més esmorzo un bol de pinyons cada dia ja que el conseller no me’ls ha prohibit com la meva mare fa.

Pel que fa la feina és més durillo del que pensava. Tot el dia seguint els periples del conseller i els seus meetings amb els xinos VIP de la província de Sichuan. Cada cosa que fa o desfa té una notícia que haig d’enviar, cosa que vol dir anar amb el portàtil i la càmera a tot arreu escribint on pots mentre el conseller a través dels intèrprets li pega el rotllo agrícola al xino de torn. Realment vaig fent currículum i sobretot experiència de com es d’estressant un viatge d’aquest tipus. Però el conseller compra a Media Markt i a la que pot s’escaqueja (amb tota la troupe) per anar a fer turisme per la regió així que em anat a veure una reserva de pandes (el 85% de pandes del món estan a Sichuan) i un temple taoista guapíssim al mig de Chengdu.

Una altra cosa interessant són els bolets. Sichuan és la potencia mundial dels bolets i això que no tenen els 3 iaios de la sèrie de TV3 eh! El fet es cultiven 50 espècies diferents de fongs mentre que els catalans, xulos com som, nomes en cultivem 3 i la resta els collim de la muntanya els diumenges aixecant-nos a les 5 perque els pixapins no ens els prenguin. Doncs la Xina està molt per davant nostre en aquest aspecte. Ams el conseller hi viatjava també el jefe de l’empresa XOP, líder boletaire català i guionista d’uns dels millors programes de la televisio moderna que es recorden des de Filiprim, 3 estrelles o Bonanza. Parlo de Caçadors de Bolets clar. El paio a part de menjar-se ceps llanegues, peus de rata i rovellons sempre que vol es munta un negoci amb els bolets que riu-te del Bill Gates. La veritat és que m’ha fet il·lusió conèixer-lo però no m’ha fet gens de gràcia el que m’ha explicat de la següent temporada. No ploreu però Caçadors de Bolets no torna a TV3. Faran només 2 especials de bolets en plan night show i ja està. Jo després de 3 intents de suïcidi penjant-me de la dutxa, sobredosi de pinyons i intoxicació micòloga per ingesta de les 50 especies de bolets xinesos he sobreviscut i he pensat que sempre ens quedarà en Mikimoto.

Bé nois i noies ... demà marxo a Kunming de turisme. Allà hi ha la Sandra Bustins (una amiga de la Sílvia de la meva classe i extreballadora del negoci rosístic) que em rebrà a la capital de Yunnan per començar una setmana de turisme pel sud de la Xina.

Nota: els hotels ja no els pagarà la conselleria però em seguirà sortint gratis ja que la Sandra em convida a casa seva!!

Bé ja esteu al dia del que m’ha passat darrerament així que vaig a veure la signatura del conveni entre el conseller i el comunista d’exteriors de la Província de Sichuan i ja us explicaré com ha acabat l’aventura ok.

Apa cuideu-vos i no fer res que jo no faria. Amb carinyu

China news: primer contacte

Bona tarda són les 4 a Beijing i connecto per primer cop amb el que podríem anomenar la meva gent.

Havia promès notícies a traves del meu blog però ... un tal Hu Jintao me’l ha blog-ejat. No és broma no. Totes les pàgines de blogspot estaven bloquejades fins no fa massa i ara, segons he llegit, només s’hi pot accedir depenent de quina línia d’internet tinguis contractada ! És a dir que de moment res de blog i les notícies seran en format e-mail fins que no aclareixi la situació.

Bé, parlem de la Xina, no? Doncs l’arribada ha anat d’allò més bé. El taxista que em va dur de l’aeroport a la meva nova humil morada tenia el mateix nivell d’anglès que el que tinc jo de rus. Però ensenyant-li la pàgina amb l’adreça escrita (en xinès clar) i passant-li la meva companya de pis al telèfon (mentre ell conduïa clar) vaig arribar a Dongsishitiao que és el barri on visc. La meva companya de pis té una envergadura comparable a la de l’extingit mamut blanc XXL i el seu bigoti rivalitza amb els cèlebres mustatxus de Pancho Villa, en Tejero (el de ... todo el mundo al suelo!) o el seu compatriota Fu man chu. Així que no penseu que això de viure amb una xinita de 23 anys és la panacea ... de xinita en plan diminutiu res. De moment hi ha dos mexicans al pis també però marxaran la setmana que ve i em quedaré sol amb la balena Yang Yang, que des d’ara serà el nom de pila que faré servir per la meva companya, sempre però respectant que es gasti tot el seu sou en Phosquitos.

Es veu que el meu barri està situat de puta mare. A prop del centre >Tian an men< >Chao yang qu< (dues hores a peu o mitja hora en taxi es considera a prop del centre en aquesta ciutat. I tinc un metro a 5 minuts de casa que està molt bé tenint en compte que només hi ha dues línies de metro en una ciutat de gairebé 15 milions de persones. Com anècdota ahir vaig agafar el metro per trobar-me amb unes amigues i vaig haver barallar-me amb un grup de 100.000 xinos per entrar (embutit com un chopped) en aquell vago que tenia un aire acondicionat no gaire condicionat. El menjar xinès de moment molt bé. Aguanto i he aconseguit evitar el picant. És impossible recordar el nom del que menges i és encara més xungu llegir en carcters xineses així que et guies amb les fotos que hi ha al menú o t’hi poses fulles, que de espècies en tenen moltes.

Doncs ahir vaig sortir de parranda. Una amiga xinesa que vaig conèixer a Venècia em va treure de festa (amb l’obscur propòsit d’encolomar-me la seva amiga Fang que no es d’estranyar que no la vulguin ni per doble de Chubaca en escenes intímes). El cas és que la meva amiga va de VIP per Beijing. És una pija que riu-te de Paris Hilton. D’entrada em va fer quedar al Haytt Hotel (el més luxós de la ciutat on un kimono de seda costa 1600 yuans --- uns 160 €) i fa fer cridar un taxi per anar a sopar i de festa (tot aixó amb la companyia inestimable de la Fang que només feia que riure per gilipollades i a més quan no tocava). Doncs de festa Lily la pija va portar també un xavalet de San Francisco molt bon nano que porta només tres dies aquí. És una espècie de reencarnació del meu cosí Edu però amb dues arracades i una perillosa semblança a Marck Anthony. El cas és que Lily la pija i Fang la ........ (ompla l’espai amb l’adjectiu desagradable a la teva elecció) van marxar i em vaig quedar amb la versió americana del meu cosí Edu al Suzie Wong que segons afirmen els aborígens és uns dels lloc més pijo i chic de la ciutat ... Jo que pensava que els xinos eren gent humil que anaven en bici i em trobo rodejat de penya forrada que comprava ampolles (heu llegit bé no he posat copes) de Chivas Regal i ATENCIÓ les barrejava amb té verd !!

Estan sonats per dues raons: 1) L’ampolla del whisky escocès en qüestió valia uns 1600 yuans (sí, com el kimono de l’hotel) 2) Si et compres un Chivas Regal de 160 € que collons fots barrejant-lo amb te verd?? Bé doncs el meu colega John Anthony va i coneix uns americans forrats que havien reservat una taula i una ampolla de Chivas i amb el bon rotllo que si San Francisco que si Barcelona va i ens conviden a quedar-nos amb ells. A mi no m’agrada el whisky però es pot dir que no a un Chivas amb te que saps que li està costant al paio una morterada?? La veritat és que era tot una mica surrealista. El balanç va ser 2 Chivas, unes 12 ampolletes de te i 2 colegues amb qui sortir de festa un altre dia (si no vam brindar >GAMBEI en xinès<>nan luo gu xian, que és un carrer de bars molt prop de casa meva (10 minuts en taxi) i m’he connectat amb el món. Ja he fet la meva primera notícia i l’he enviat a l’ACN. Hauria d’estar al blog però ja sabeu que passa. Bé m’acomiado de vosaltres fins aviat ok !!

Zai jian !!

JR Armadàs ACN Beijing

Aprofito per inaugura una secció de nom Sant Cugat no és Beijing ! on compararé les dues potencies urbanes en format d’anècdota.

Sant Cugat no és Beijing !

A Sant Cugat si agafes un taxi mitja hora pots arribar a l’aeroport d’ El Prat i el preu aproximat de la Carrera va de 35 a 50 €.

A Beijing si agafes un taxi mitja hora només canviaràs d’un barri a un altre, que a més és el barri del costat i el cost de la carrera no passarà de 25 yuans (2’5 €)

Ja sabeu Sant Cugat no és Beijing !