sábado, 1 de septiembre de 2007

China news vol. VI

Bé, finalment no vaig ser lapidat com anunciava al darrer e-mail. Després de dies de tortura fent-me acupuntura genital, pessigolles als peus, i alimentant-me només amb menjar plats picants de la província de Sichuan i Hunan vaig sobreviure i un dia abans de la lapidació que havien de fer a Tian’anmen vaig aconseguir escapar per les clavegueres secretes que hi ha sota la ciutat prohibida construïdes pel sisè emperador de la dinastia Ming. Ara estic sa i estalvi a casa però he après la lliçó: no et fiquis amb el comunisme o el comunisme es ficarà amb tu.

Les coses a la Xina comencen a tocar fi. El dia 24 de setembre marxaré per retrobar la meva estimada Catalunya i la meva gent però abans us he de posar el dia del que ha passat durant les darreres setmanes en aquest mil·lenari país.

Començarem pel meu afer domèstic amb la balena Yangyang. A part del seu diàmetre, la seva bellesa (interior, suposo) i el seu bigoti té una qualitat més! És una estafadora!!M’explicaré. Jo pago 2000 kuais (uns 200 €) per una habitació amb llit de matrimoni i pintada de blau fosc que m’agrada molt. El pis és petit però la meva habitació compensa les mancances de la resta de la llar. Pagar 2000 kuais per compartit pis és relativament car a Beijing tenint en compte que un dinar pot costar menys de 10 kuais. Llavors fent una birra amb en Mark, el meu company de pis franco-canadenc, ell em va dir que pagava 1700 kuais per la seva habitació (que no és tan guay com la meva, està al pis de dalt, i no té porta). Vaig trobar just que pagués menys que jo. Però a la segona birra (les birres son de 600cl) començàvem a estar més lúcids i vam preguntar-nos quan pagaria la nostra companya de pis per reposar el seu pandero a l’habitació del costat. Vam estimar que segurament menys que nosaltres i a la tercera birra (els dos som dolents amb el números i la cervesa començava a dominar les nostres persones) vam decidir que la cosa no quadrava. 2000 + 1700 + (posa-li) 1300 (per fer números rodons) són 5000 kuais (500 €). Jo li vaig dir al Mark: (poseu accent de borratxo en llegir la següent frase) Jo greg ge aguet pish es masha car. La eshhhh-tafadora de la noshhhh-tra companya de pishhhh, que eshta molt grosha, (aquí vam riure uns 5 minuts però no detallo les rialles), ensh pren el número (aquí vam riure 5 minuts més).

Amb la ressaca, i quan la cosa no feia ja puta gràcia, vam decidir que havíem de fer alguna cosa. Però l’oportunitat va venir sola. En Mark havia d’anar a registrar-se a l’oficina de policia i necessitava el contracte del pis per ensenyar-lo als mossos d’esquadra xinesos (que es diuen kops fu tuts)(se suposa que heu de riure però ho entendre si no ho feu). La Yangyang el va deixar sobre la taula i en Mark se’l va descuidar. Jo, ni curt ni mandrós, vaig fer-li una ullada i vaig esbrinar que el pis en el qual cohabitàvem valia 4000 kuais al mes !!! Jo ràpidament em vaig posar a fer números i al cap d’un parell d’hores de fer arrels quadrades i equacions de 3r grau elevades a la integral de pi radi al quadrat, vaig topar amb la solució. La balena Yangyang pagava 300 kuais al més (30 miserables i greixosos €). La meva indignació i la d’en Mark va ser de la mida de la nostra companya de pis i vam convocar La 1a Cimera de Cohabitació i Convivència Pacifica i Justa Sota el Mateix Sostre a Pequín (CCCPJSMSP a partir d’ara). La CCCPJSMSP va començar amb to cordial exposant el problema a la susdita Yangyang. Una vegada va veure que totes les proves l’apuntaven a ella (i és que no hi havia lloc més on apuntar perquè ocupava tota la sala) va intentar immolar-se i tirar-se per la finestra però la vam aturar. Avergonyida, va dir que no em pensava tornar ni un duro (ni un mao si fem la conversió a la divisa xinesa) i que ho va fer perquè tenia problemes econòmics ... Jo no m’ho crec però tampoc anava a trencar-li la cara o torturar-la posar-li cançons de Andy i Lucas i El Arrebato fins que morís de follia. Així que al final vam decidir que ella pagaria la llum, internet, l’aigua, i la dona de fer feines (per que si em d’esperar que ella fregui el pis, la claveguera de les Tortugues Ninja semblaria el Taj-Majal al costat del nostre pis).

Ara la convivència a casa amb la meva estimada companya de pis son ... diguem-ne ... fredes. Em limito a dir-li “ni hao” (hola) i “wan hao” (bona nit) amb un somrís que ni tan sols s’esforça per semblar forçat. (A la meva família coneixem aquesta expressió com cara panini, per motius que no venen al cas)

A part del desafortunat afer domèstic les coses per Pekín han anat prou bé des que vaig tornar de les meves aventures pel sud de la Xina. Vaig rebre la visita de Pingyu i de la família Solozabal i vaig aprofitar per fer una mica de turisme a la meva pròpia ciutat. Cosa que encara no havia fet. Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Tian’anmen, Behai Park i altres sospitosos habituals del turisme a Pekín.

(Aquest parèntesi és per explicar una anècdota que em va passar a la muralla. Saltant per les roques (no li digueu al meu pare) se’m va trencar el pantaló que portava i s’hi va fer un forat de la mida del Fossar de les Moreres en una zona situada entre l’entrecuix i el que fa que els homes ens reproduïm – amb l’ajut de les dones -. En altres paraules tenia un forat a l’alçada dels ous que era molt molt explícit. Una botiguera que venia samarretes i llibres es va adonar del meu aparatós ... forat i va decidir ser solidària, és a dir em volia cosir el boquete del pantaló. Jo no m’hi vaig poder negar (no volia tornar a Pekín ensenyant la trompa com en Xin Chan). Així que ja em teniu a mi passejant-me en calçotets a la Gran Muralla amb una samarreta vermella del Che que posa “Hasta la victoria siempre”. Jo mirava l’horitzó esperant a que la dona em cosís la desgràcia tèxtil del meus pantalons. Va ser una moment que costarà d’oblidar ... màgic, 100 % natural. Quantes persones poden dir que han caminat per la Muralla Xinesa en calçotets i una samarreta del Che que posa “Hasta la victoria siempre”?? Ni el Marco Polo, que en va fer de molt grosses, pot dir això... i aquí acaba el parèntesi. Suposo que no esperàveu que a la foto sortís en “gaiumbus”)

Entremig de tot això va succeir un episodi tràgic ( i no és la mort del Pavarotti que també sap greu). El meu amic americà John, que recordem és una fusió entre Marc Anthony i el meu cosí Edu però amb dues arracades en plan Backstreet boy, havia rebut “The call of duty” (que per deferència al Marc i al meu germà traduirem com “la llamada del deber”). Havia de tornar als seus estimats Estats Units per servir amb honor a la bandera i al país fent els seus estudis universitaris a Sant Francisco. Era un comiat trist, en John era el meu company de festes i la seva absència era una gran perdua entre les files fiesteras de la nit xinesa. Vam plegar una bandera americana en plan triangle i vam disparar uns trets al cel ... una dona negra plorava ... (no sé perquè sempre hi ha una dona negra que plora a les pelis quan passa això). Un comiat molt emotiu.

Pel que fa la vessant periodística del meu viatge a la Xina no hi ha massa que explicar. He fet un mini reportatge sobre Roca (sí sí el dels lavabos) una petita peça sobre una festa Freixenet i potser el més destacat va ser la visita del “Ministro de Justicia, Industria, Comercio y Turismo” el molt il·lustre Joan Clos. La seva visita era per convèncer les autoritats locals de Pekín que després dels Jocs el millor que pot fer la ciutat és muntar un Fòrum de les Cultures ... que si el de Barcelona va ser un èxit sonat el de Pekín seria encara millor. No se’l van prendre gaire seriosament i els periodistes convocats a la residència de l’ambaixador (el xaval viu en una xabola que ja la voldria jo) no acabàvem d’entendre tan d’interès en l’assumpte. ... Polítics ... que hi farem ...

Bé noies i nois ara ja s’acosta el final. Queda l’11 de setembre, el comiat amb els amics i un últim viatge pel sud en el que estaré 27 hores en un tren !!!!!! Si heu sentit bé 27 hores. Serà la traca final xinesa pel JR. Intentaré fer un últim e-mail sobre les dues darreres setmanes a la Xina però no prometo res. Estaré ocupat fent turisme i cultura mentre molts de vosaltres comenceu a treballar, estudiar i fer les vostres obligacions. No és per fer-vos enveja eh, però que us vagi molt bé.

Mentrestant us deixo amb la secció (que ja té un club de fans oficial amb plana web i tot – conseulteu el google-):

Sant Cugat no és Beijing !!!!

Ø A Sant Cugat el sistema d’autobusos és deficient i insuficient. Jo no l’he agafat mai ... no sé, és massa ... proletari i jo com que visc a Sant Cugat i Sóc pijo i tot això vaig en Twingo a tot arreu. En canvi els Ferrocarrils són un bé de Déu. Funcionen bé, puntuals i amb un aire acondicionat que convida a pujar-hi i passar una tarda viatjant entre Sabadell-Barcelona, Barcelona-Terrassa.

Ø A Beijing les línies de metro estan en construcció i el transport públic subterrani és encara una cosa de ciència ficció. El bus val 1 kuais (10 cèntims) i arriba a tots els llocs (si els coneixes). Ni el bus ni el metro són vehicles confortables amb les que viatjar. No tenen aire acondicionat i en hores punta has de fer cua i esperar fins a 2 metros per poder pujar i sentir-te envasat al buit en un vago de metro amb 3000 xinorris al teu voltant.



Ø A Sant Cugat hi ha embussos a les hores punta i a llocs concrets (els col·legis i les entrades i sortides de les autopistes i carreteres.

Ø A Beijing sempre és hora punta i sempre hi ha embussos.



Ø A Sant Cugat els comerços tanquen, segons la normativa, cap a les 8.30 o les 9.00 pm i els diumenges no hi ha vida comercial als carrers. (tot i que els cotxets inunden cada carrer i avinguda i les botigues de gelats es fan l’agost)

Ø A Beijing els comerços sempre estan oberts. A totes hores i tots els dies. La ciutat sencera és un Opencor gegant on la gent no descansa. Dormen els xinesos??


Ja sabeu amics ... Sant Cugat no és Beijing !!

Fins aviat !!

No hay comentarios: