Eren les 3 de la matinada i la meva amiga Zhang Lei esperava a l’aeroport de Haikou l’arribada d’un català. Ella i el seu pare feien cara de pocs amics ... potser per l’hora que era.
Bé, abans d’explicar la meva aventura per Hainan, illa tropical del sud de la Xina, parlaré de la meva amiga Zhang Lei. La meva amiga Zhang Lei no es depila els alerons, té una veu nasal molt característica i parla l’anglès en plan zopaz. També és una noia molt femenina (malgrat l’envergadura de la pelana sota l’aixella) que es fa fotos amb floretes allà on va i vesteix sempre amb vestidets llargs i un paraigua rosa perquè no vol que li toqui gaire el sol. La meva amiga Zhang Lei i jo ens vam coneixer per internet quan jo buscava pis i ella n’oferia. Jo no em vaig quedar el seu pis però allò va ser el principi d’una gran amistat. La meva amiga Zhang Lei i jo ens haviem vist només un cop a Beijing però tot i així ella va insistir que em volia convidar a Hainan i jo, vista la insistència no m’hi vaig poder negar. Així que allà estava el JR a les 3 de la matinada a Haikou, capital de Hainan una petita ciutat de més o menys un milió d’habitants.
Només arribar a casa la meva amiga Zhang Lei vaig veure que alguna cosa no rutllava. El seu pare (del qual parlarem en breus moments) va atura el cotxe en una urbanització dels afores i diu vinga baixeu que jo vaig a casa meva. I jo pensant You talking to me? (ni shou wo ma? ... en xinès). Doncs sí la meva amiga Zhang Lei té un piset per ella sola per qun ve de visita a veure al papa. Ah perdoneu, no us he dit que la meva amiga Zhang Lei estudia al Regne unit i la seva mare viu a Beijing així que podríem dir que el pis està certament desaprofitat. Bé, arribo i em troba una habitació de la hòstia amb llit de matrimoni i unes tovalloles i raspall de dents preparat per mi ... com un hotel vaja. Eren vora les 4 i teníem son ... La meva amiga Zhang Lei i jo vam anar a dormir en les nostres respectives grans i espaioses habitacions.
L’endemà al matí quan em vaig llevar la meva amiga Zhang Lei ja estava preparant el dinar que vam engolir puntualment a les 12 del matí. Després vam fer una visita al park de la ciutat. Va ser un agradable passeig a 40 graus i suant com un porc durant una hora i mitja. Llavors després de dutxar-me i amb la tonteria ja eren les 4 així que va fer acte de presencia el pare de la meva amiga Zhang Lei. Aquest bon home era una espècie persona híbrida entre Hugo Chavez i Chou Yun Fat (el xinorri de Tigre i Dragon). Es diu Ai Guo que traduït directament al català literalment seria Estimador del País, però buscant una traducció més fàcil se li pot dir patriota. No em digueu que no és una passada. Jo al meu segon fill li volia posar de nom Fructuós però crec que Patriota mola més ... a més si li poses un parell més de paraules xineses pot dir-se patriota celestial de la matinada naixent o una cosa així ... no em negareu que és una canya de nom.
Bé la qüestió és que el Sr. Patriota ens va portar a veure un volcà (inactiu) que hi ha al nord de la ciutat. Hainan per la seva localització al mapa podria pertanyer perfectament a Vietnam ja que si mires a l’esquerra veus aquell petit país just a tocar de l’illa de Hainan. Amb això vull dir que tant el clima com la vegetació de l’illa són el mateix que té Vietnam. Així que el volcà en qüestió estava en mig d’una selva tropical amb unes plantes de l’alçada d’un campanar i unes fulles de la mida de la meva companya de pis a Beijing. Estant allà vaig comprendre perquè els EEUU van perdre la guerra contra els vietnamites. A 40 graus i en una selva on no veus que passa a deu metres de distància es normal que el Vietcong (que si que coneixia la zona) s’esmorzés els ianquis a cada cantonada. Ni el Napalm fresc de bon matí pot arrencar tant de verdor com per treure l’enemic del amagatall natural de la selva.
Després d’així i sense poder passar per la dutxa el Sr. Patriota ens va portar a sopar ... eren les sis de la tarda i a la Xina a aquestes hores ja hi ha gana. L’amic Patriota s’ho va currar i em va convidar a menjar una mariscada de la hòstia adalt d’un vaixell al port de Haikou. Hi havia de tot amb gambes, peix manta, petxines, cranc, peixos que no sé identificar, cacauets per picar suc, de coco (begut directament del coco) i licor d’arròs per veure i de postres un estrany tipus de crec de coco que valia el seu pes en or. I ja sabeu com m’agrada a mi el coco.
L’endemà vam fer una visita a la ciutat i el Sr. Patriota em va portar a veure la seva editorial. Una planta sencera en un edifici nou al centre de la ciutat ... feia pudor a molts diners ... començava a sospitar que el Sr. Patriota estava podrit de pasta. Després d’això a sopar i a dormir que el millor estava encara per arribar.
Ben d’hora Mr. Patriota arriba amb el seu Buik amb els vidres tintats per anar a un Hot Spring. La meva cultura no arribava tan lluny i ni en anglès sabia que era un Hot Spring així que la sorpresa va ser majuscula qun arribem a Xing Long i Hot Sping volia dir balneari. Piscines amb palmeres i plantes tropicals, jacuzzis, terrasseta per veure suc de coco tot de xinesos i jo. Allà el Sr. Patriota em va pagar una habitació doble per mi sol mentre ell dormia amb la seva filla a la cambra veïna.
Em va faltar temps per posar-me el banyador i provar el que era la principal atracció del balneari ... el Fish Special Massage. El lloc va resultar ser una piscina d’aigua calenta amb tot de peixets a dins. La primera reacció és pensar que guay em banyaré entre peixets ... serà una experiència religiosa. Però no és el que sembla. Quan entres a la piscina dels peixets de cop i volta banc sencer de petits txanquetes venen cap a tu i s’enganxen com a lapes i et fan petites mossegades per tot arreu del teu cos. És una sensació molt estranya i si penses que centenar s de peixets se’t volen cruspir no és molt agradable que diguem. Però quan han passat cinc minuts i veus que per molts pezqueñines que hi hagi no podran fer-te servir com a plat per sopar deixes de pensar que son peixos i gaudeixes de les pessigolletes que et fan a les cames, peus, braços mans, esquena ... em sentia com un òvul !! Els peixets intentaven obrir-se camí com si fossin petits espermatozous fent ruta al voltant de tot el meu cos !! us heu sentit mai com un òvul ? Creieu-me és una sensació d’allò més agradable. Si teniu l’oportunitat proveu un Fish Massage.
L’endemà després d’esmorzar a la terrassa de la piscina i beure bon cafè (a Hainan cultiven cafè i és força bo i semblant al de casa) vam fer via cap a la següent parada: Sanya. Aquest és el punt més al sud de tota la Xina i la ciutat té uns 25 kilòmetres de platges tropicals amb cocoters palmeres i sorra blanca en plan Carib. A Sanya vaig poder fer el que feia més d’un més que em moria per fer ... no vull dir menjar-me un plat de macarrons de la mama (que també) sinó anar a la platja !!! La banyada em va sentar encara millor que l’intent de penetració dels peixets del dia anterior i després d’això em sentia nou, relaxat, havia trobat la meva pau interior aparcant l’estrès de Beijing per abandonar-me a la brisa marina i l’olor a mar a sobre un cocoter.
El Sr. Patriota i la meva amiga Zhang Lei van anar al llit d’hora i jo vaig quedar-me al xiringuito de la platja bebent coco i millorant el meu xinès amb el cambrer del local ... molt bon nano. L’endemà al matí vaig passar-me dues hores jugant amb les onades com un nen petit i després vam agafar el Buik amb el vidres tintats i tocava tornar a Haikou.
No puc acabar la meva crònica de l’illa de Hainan sense explicar el meu affair amb el sabó. A casa la meva amiga Zhang Lei hi havia un sabo pel cos que sota un munt de caràcters xinesos posava en anglès: Cool Pipermint Efect. Jo m’ensabono com ho faig cada dia i en esbandir-me noto una estranya frescor a la zona genital. És a dir tenia els collons frescos de nevera i aviat vaig comprendre que coi era el Cool Pipermint Efect. Era com si els meus ous s’haguessin menjat un paquet de xiclets de clorofil·la !! És lleig, però em sentia com si pogués respirar pels collons de tant fresquets que els tenia ... com un efecte Ricola però a la base del penis.
(L’autor demana disculpes per si el darrer episodi ha provocat reaccions adverses al la salut dels lectors tals com epilèpsia, catatònia o ganes de provar el sabor amb Cool Pipermint Efect. També demana disculpes per no tenir fotos del moment en què els collons experimentaven la fotosíntesis. El govern xinès hagués intervingut l’e-mail i ara estaria esperant una pena de mort segura per enviar continguts subversius des de la Xina a l’estranger)
Aclarit l’episodi del sabó i per acabar la història a Hainan haig de dir que el Sr. Patriota em va pagar absolutament totes les despeses durant el viatge. Això inclou dinars i sopars de mariscada, cocos a la platja, habitacions d’hotel i transport de casa a l’aeroport. Si voleu que us sigui sincers no sé si ho va fer per que la hospitalitat xinesa és així (ho dubto) perquè al tio li sobra la pasta (provable) o perquè d’alguna manera obscura intentava ensabonar-me (Sense Cool Pipermint Efect eh) i em volia encolomar a seva filla, la meva amiga Zhang Lei (també provable). Jo vaig comportar-me com un gentleman i a la seva filla la vaig respectar tot i que no sé si és el que ell volia. Potser sóc molt de la teoria conspiratòria però la cosa era una mica estranya...
Bé, abandonem la secció lúdica de l’e-mail i passem a la part interessant on hi ha el suquet de la meva excursió: a HUNAN !! A Hunan anava per una qüestió molt concreta: volia anar a l poble on va néixer la meva cosineta Maria a recopilar informació per l’expedient familiar i recollir impressions de les seves arrels xineses. La primera parada era Changsha, la capital de la província i la ciutat on els meus oncles van recollir la Maria. Malgrat ells van tenir el primer contacte amb ella a Changsha, la Maria havia nascut a un poble al nord de la capital anomenat Xiangyin i a l’orfenat li van posar el nom de Lou Yahan. Amb aquesta informació i el nom de l’orfenat en anglès havia d’encarar l’aventura de trobar el màxim d’informació possible: periodisme d’investigació de caire familiar.
Només baixar del taxi vaig tenir una petit problema ... l’hotel on anava no estava a la direcció indicada ... és adir un marró planava sobre la meva persona. Però caiguda del cel, vestida de blanc i amb un paraigua va aparèixer un àngel xinès de nom Tu Qinghua. Després de confirmar que la noia parlava anglès li vaig pregar que m’ajudes amb la recerca de l’hotel perdut. Ella va accedir a la meva petició i vaig descobrir que no era el tonto del poble sinó que la recepció del mateix estava a la planta 18 de l’edifici ( !?! ). Coses de xinesos que jo no entendré mai. be solucionat el tema hotel i havent dinat. Vaig anar amb la Tu Quinghua (a qui anomenaré només Qinghua a partir d’ara per estalviar-me la paraula Tu cada cop que parli d’ella) a veure al Museu de la Provincia de Hunan, el parc de la ciutat i la universitat on viu ella (compartint habitació amb 5 xinesos més sense aire acondicionat i havent d’arribar cada dia al dormitori abans de les 10pm !!).
L’endemà l’objectiu era clar: Operació Luo Yahan a Xiangyin. Missió: recopilar informació de la protagonista de l’expedició (la Maria) i portar-la al campament base de Castelldefels on els cervells de l’operació (diguem-li oncles) tenen la seva base d’operacions per la campanya estival. Nom en clau del campament base: la cabanyeta.
Aquestes eren les ordres i jo, fidel soldat al servei de la família, em disposava a arriscar el meu tumbao pel bé de la missió. La meva companya en l’Operació Luo Yahan era l’aborigen Qinghua que, molt amablement, va fer-me de guia i intèrpret en el territori hostil de Hunan. 50 km en taxi al nord de Changsha és trobava el camp de batalla: Xiang Yin. Només entrar al poble, al costat de la carrera, hi havia el lloc que buscava l’orfenat on havien criat a la meva cosina durant més d’un any després que l’abandonessin a la porta del mateix centre. Una vegada allà vaig contactar, gràcies a les traduccions de la Qinghua, amb el director del centre i vaig tenir accés a la documentació requerida pels cervells de l’operació. Portava 5 minuts a l’orfenat i tenia a les meves mans l’expedient oficial original de la meva cosina on figuren totes les dades de com la van trobar, on, fotos, dades mèdiques i l’evolució durant l’any que va estar allà.
Vaig visitar tota la instal·lació i vaig poder veure les habitacions de les nenes abandonades i el totes els racons on les mainaderes tenen cura d’elles fins que no troben uns pares adequats per elles. Fins i tot vaig veure la que era el bressol de la Maria i la sala de jocs on li van fer les fotos que ens van enviar abans que els meus oncles anessin a buscar-la a la Xina. La veritat és que va ser una experiència molt interessant veure de primera mà on la meva cosina va passar el primer any de la seva vida i especialment veure les persones que van ser el més semblant a uns pares per ella fins que els meus oncles van adoptar-la i la Maria es va convertir en una xina catalana, com ella diu. Amb la càmera de fotos treballant a tot drap immortalitzant cada racó de l’edifici i recollint totes les proves possibles, vaig recopilar les dades necessàries per tornar al campament base al setembre i donar tota la informació als cervells de la operació.
Acabada la visita al centre (i havent entregat unes fotos actuals de la Maria als responsables de la instal·lació) la segona part de la missió era infiltrar-se en el territori hostil del centre de la ciutat de Xiangyin per analitzar el tipus de vida que porten els xinesos en aquella contrada i descriure l’emplaçament als cervells de la missió. D’aquesta manera, quan la Maria tingui ús de raó, podrà conèixer una mica més sobre les seves arrels i sobre el lloc on va néixer. Xiangyin no és precisament un paradís terrenal ni una ciutat que turísticament tingui gaire atractiu però la meva càmera seguia treballant a ritme frenètic per tal d’acomplir les ordres dels meus patrons. Finalment vam trobar un parell de temples i moltes informació de la vida local dels xiangyinesos que espero sigui d’utilitat en un futur proper a la Maria.
Acompanyat en moment per la meva sherpa local, i immensament agraït com estava, vaig decidir fer-la contenta i portar-la a una ciutat turística més al nord anomenada Yueyang. Ja en temps d’oci vam visitar una de les torres més antigues de la Xina i vam relaxar-nos fent turisme després de la dura jornada en campanya per Hunan. Va ser una visita realment interessant i la millor manera amb que podia a la Qinghua la impagable ajuda que m’havia prestat. Crec que ella va quedar prou contenta ... jo com no podia fer massa més tornar-li el favor.
A les fotos podeu veure la meva salvadora hunanesa (la Qinghua) i una vista des de dalt de torre de Yueyang.
De tornada a Changsha (3 hores en taxi) només va quedar temps per una cervesa en un bar del centre i cap al llit ja que l’endemà tenia una nova missió ... infiltrar-me camuflat a Shaoshan, el poble natal del mític Mao Zedong. Dit i fet. Ben d’hora pel matí estava embotit en un bus-borreguero en una visita guiada (en xinès i per xinesos) a la ciutat natal de la gran figura del comunisme xinès. La visita no dona molt de si ja que Mr. Mao va néixer en una casa de pagès que tenen conservada en plan museu amb peus de foto de l’estil “En aquesta senzilla casa d’humils pagesos de Hunan va néixer el gran líder de la nostra nació i alliberador del poble xinès (...)”. Després de la casa tocava anar al temple dedicat a Mao i a la estàtua més gran que té a la província ... Mentre els aborígens feien reverencies (literalment) al seu gran líder jo, (que per mi el comunisme no és més que una bona idea utòpica que ningú a sabut portat bé a la pràctica) feia fotos a la bogeria idòlatra post-comunista d’alguns xinesos en ple segle XXI. S’esgotava el temps el meu viatge així que per acomiadar-me vaig retrobar-me per últim cop amb la Qinghua i vam fer un últim sopar a base de marisc fluvial a dalt d’un vaixell navegant pel riu de Changsha.
L’endemà al matí tornava a Beijing amb molta roba bruta i ganes de retrobar-me amb la vida de la capital ... però això és una altra història.
Com que sé que la secció té un club de fans similar al del Rolling Stones i el Bruce no podia acabar sense ella:
Sant Cugat no és Beijing !!!!
Ø A Sant Cugat la migdiada es considera un privilegi reservat normalment pels cap de setmana. (jo crec que és una pèrdua de temps)
Ø A Beijing la migdiada és una cosa sagrada que es fa en tot moment i a qualsevol lloc i en qualsevol posició de contorsionista que només poden fer els xinesos. Trobar-se xinorris tirats per terra amb la babeta caient pels dos costats de la boca forma part del paisatge urbà de la capital de la Xina
Ø A Sant Cugat el carril bici és una cosa que el Sr. Recoder (el nostre alcalde) té a l’agenda des que va agafar el tro. A la pràctica el carril bici del poble és una promesa similar a la del Zapatero dient que respectaria l’Estatut del Parlament de Catalunya.
Ø A Beijing el carril bici està per tota la ciutat i la gent el fa servir (quan dic la gent vull dir gent que va en bici però també cotxes i vianants ... campi qui pugui.
Ø A sant Cugat la gent te glamour i sabuafer (que segons la darrera revisió de la gramàtica catalana s’escriu així, tal qual, sabuafer). La gent surt al carrer arregladeta, pijeta, maca ... vaja que els santcugatencs fem patxoca quan sortim al carrer.
Ø A Beijing l’estètica és cosa reservada a les revistes. La gent surt a comprar amb pijama, sense samarreta o amb els parracs més abominables que tenen a l’armari. No és una tema de pobresa, (com podeu estar pensant ... pobres xinets que no tenen roba que posar-se ... NO !) és una tema de decència. Una samarreta a la botiga del costat de casa val 1€ o 2€ (10 o 20 Yuans) i com a mínim a l meu barri la gent crec que s’ho pot permetre.
I fins aquí un dels mails més llargs que recordo haver escrit a la vida ... tinc agulletes als dits i el tou el meu dit índex sagna de tant tocar tecles frenèticament.
Porteu-vos bé i no aneu per les roques ok ...
PS: Aquest és e-mail representa la meva última voluntat concedida pel govern xinès abans de procedir per la lapidació pública a la plaça de Tian’anmen.
Els militars comunistes vestits d’incògnit van interceptar una trucada amb la meva família on deia que el President Mao tenia una calvície similar a la del President Montilla i ho han considerat un atac directa a l’orgull del poble xinès i ho han interpretat com una conducta llibertina pròpia dels bàrbars capitalistes salvatges de l’oest.
Jo per areglar-ho vaig dir-los que el Montilla era un gran president i està fent molt pel poble català (tant com Mao va fer pels Xinesos). Llavors els militars que coneixen de sobres la labor del Montilla, van decidir accelerar la meva execució i dur-la a terme de manera immediata. Seré lapidat amb falç i martells el dia 25 d’agost. Com a mínim espero que la causa de la meva mort sigui ... un bon cop de falç ... bonica manera de morir.
US ESTIMO !! ... ens veiem en uns anys quan em reencarni en eruga salvatge als prats de l’Alt Urgell.
Bé, abans d’explicar la meva aventura per Hainan, illa tropical del sud de la Xina, parlaré de la meva amiga Zhang Lei. La meva amiga Zhang Lei no es depila els alerons, té una veu nasal molt característica i parla l’anglès en plan zopaz. També és una noia molt femenina (malgrat l’envergadura de la pelana sota l’aixella) que es fa fotos amb floretes allà on va i vesteix sempre amb vestidets llargs i un paraigua rosa perquè no vol que li toqui gaire el sol. La meva amiga Zhang Lei i jo ens vam coneixer per internet quan jo buscava pis i ella n’oferia. Jo no em vaig quedar el seu pis però allò va ser el principi d’una gran amistat. La meva amiga Zhang Lei i jo ens haviem vist només un cop a Beijing però tot i així ella va insistir que em volia convidar a Hainan i jo, vista la insistència no m’hi vaig poder negar. Així que allà estava el JR a les 3 de la matinada a Haikou, capital de Hainan una petita ciutat de més o menys un milió d’habitants.
Només arribar a casa la meva amiga Zhang Lei vaig veure que alguna cosa no rutllava. El seu pare (del qual parlarem en breus moments) va atura el cotxe en una urbanització dels afores i diu vinga baixeu que jo vaig a casa meva. I jo pensant You talking to me? (ni shou wo ma? ... en xinès). Doncs sí la meva amiga Zhang Lei té un piset per ella sola per qun ve de visita a veure al papa. Ah perdoneu, no us he dit que la meva amiga Zhang Lei estudia al Regne unit i la seva mare viu a Beijing així que podríem dir que el pis està certament desaprofitat. Bé, arribo i em troba una habitació de la hòstia amb llit de matrimoni i unes tovalloles i raspall de dents preparat per mi ... com un hotel vaja. Eren vora les 4 i teníem son ... La meva amiga Zhang Lei i jo vam anar a dormir en les nostres respectives grans i espaioses habitacions.
L’endemà al matí quan em vaig llevar la meva amiga Zhang Lei ja estava preparant el dinar que vam engolir puntualment a les 12 del matí. Després vam fer una visita al park de la ciutat. Va ser un agradable passeig a 40 graus i suant com un porc durant una hora i mitja. Llavors després de dutxar-me i amb la tonteria ja eren les 4 així que va fer acte de presencia el pare de la meva amiga Zhang Lei. Aquest bon home era una espècie persona híbrida entre Hugo Chavez i Chou Yun Fat (el xinorri de Tigre i Dragon). Es diu Ai Guo que traduït directament al català literalment seria Estimador del País, però buscant una traducció més fàcil se li pot dir patriota. No em digueu que no és una passada. Jo al meu segon fill li volia posar de nom Fructuós però crec que Patriota mola més ... a més si li poses un parell més de paraules xineses pot dir-se patriota celestial de la matinada naixent o una cosa així ... no em negareu que és una canya de nom.
Bé la qüestió és que el Sr. Patriota ens va portar a veure un volcà (inactiu) que hi ha al nord de la ciutat. Hainan per la seva localització al mapa podria pertanyer perfectament a Vietnam ja que si mires a l’esquerra veus aquell petit país just a tocar de l’illa de Hainan. Amb això vull dir que tant el clima com la vegetació de l’illa són el mateix que té Vietnam. Així que el volcà en qüestió estava en mig d’una selva tropical amb unes plantes de l’alçada d’un campanar i unes fulles de la mida de la meva companya de pis a Beijing. Estant allà vaig comprendre perquè els EEUU van perdre la guerra contra els vietnamites. A 40 graus i en una selva on no veus que passa a deu metres de distància es normal que el Vietcong (que si que coneixia la zona) s’esmorzés els ianquis a cada cantonada. Ni el Napalm fresc de bon matí pot arrencar tant de verdor com per treure l’enemic del amagatall natural de la selva.
Després d’així i sense poder passar per la dutxa el Sr. Patriota ens va portar a sopar ... eren les sis de la tarda i a la Xina a aquestes hores ja hi ha gana. L’amic Patriota s’ho va currar i em va convidar a menjar una mariscada de la hòstia adalt d’un vaixell al port de Haikou. Hi havia de tot amb gambes, peix manta, petxines, cranc, peixos que no sé identificar, cacauets per picar suc, de coco (begut directament del coco) i licor d’arròs per veure i de postres un estrany tipus de crec de coco que valia el seu pes en or. I ja sabeu com m’agrada a mi el coco.
L’endemà vam fer una visita a la ciutat i el Sr. Patriota em va portar a veure la seva editorial. Una planta sencera en un edifici nou al centre de la ciutat ... feia pudor a molts diners ... començava a sospitar que el Sr. Patriota estava podrit de pasta. Després d’això a sopar i a dormir que el millor estava encara per arribar.
Ben d’hora Mr. Patriota arriba amb el seu Buik amb els vidres tintats per anar a un Hot Spring. La meva cultura no arribava tan lluny i ni en anglès sabia que era un Hot Spring així que la sorpresa va ser majuscula qun arribem a Xing Long i Hot Sping volia dir balneari. Piscines amb palmeres i plantes tropicals, jacuzzis, terrasseta per veure suc de coco tot de xinesos i jo. Allà el Sr. Patriota em va pagar una habitació doble per mi sol mentre ell dormia amb la seva filla a la cambra veïna.
Em va faltar temps per posar-me el banyador i provar el que era la principal atracció del balneari ... el Fish Special Massage. El lloc va resultar ser una piscina d’aigua calenta amb tot de peixets a dins. La primera reacció és pensar que guay em banyaré entre peixets ... serà una experiència religiosa. Però no és el que sembla. Quan entres a la piscina dels peixets de cop i volta banc sencer de petits txanquetes venen cap a tu i s’enganxen com a lapes i et fan petites mossegades per tot arreu del teu cos. És una sensació molt estranya i si penses que centenar s de peixets se’t volen cruspir no és molt agradable que diguem. Però quan han passat cinc minuts i veus que per molts pezqueñines que hi hagi no podran fer-te servir com a plat per sopar deixes de pensar que son peixos i gaudeixes de les pessigolletes que et fan a les cames, peus, braços mans, esquena ... em sentia com un òvul !! Els peixets intentaven obrir-se camí com si fossin petits espermatozous fent ruta al voltant de tot el meu cos !! us heu sentit mai com un òvul ? Creieu-me és una sensació d’allò més agradable. Si teniu l’oportunitat proveu un Fish Massage.
L’endemà després d’esmorzar a la terrassa de la piscina i beure bon cafè (a Hainan cultiven cafè i és força bo i semblant al de casa) vam fer via cap a la següent parada: Sanya. Aquest és el punt més al sud de tota la Xina i la ciutat té uns 25 kilòmetres de platges tropicals amb cocoters palmeres i sorra blanca en plan Carib. A Sanya vaig poder fer el que feia més d’un més que em moria per fer ... no vull dir menjar-me un plat de macarrons de la mama (que també) sinó anar a la platja !!! La banyada em va sentar encara millor que l’intent de penetració dels peixets del dia anterior i després d’això em sentia nou, relaxat, havia trobat la meva pau interior aparcant l’estrès de Beijing per abandonar-me a la brisa marina i l’olor a mar a sobre un cocoter.
El Sr. Patriota i la meva amiga Zhang Lei van anar al llit d’hora i jo vaig quedar-me al xiringuito de la platja bebent coco i millorant el meu xinès amb el cambrer del local ... molt bon nano. L’endemà al matí vaig passar-me dues hores jugant amb les onades com un nen petit i després vam agafar el Buik amb el vidres tintats i tocava tornar a Haikou.
No puc acabar la meva crònica de l’illa de Hainan sense explicar el meu affair amb el sabó. A casa la meva amiga Zhang Lei hi havia un sabo pel cos que sota un munt de caràcters xinesos posava en anglès: Cool Pipermint Efect. Jo m’ensabono com ho faig cada dia i en esbandir-me noto una estranya frescor a la zona genital. És a dir tenia els collons frescos de nevera i aviat vaig comprendre que coi era el Cool Pipermint Efect. Era com si els meus ous s’haguessin menjat un paquet de xiclets de clorofil·la !! És lleig, però em sentia com si pogués respirar pels collons de tant fresquets que els tenia ... com un efecte Ricola però a la base del penis.
(L’autor demana disculpes per si el darrer episodi ha provocat reaccions adverses al la salut dels lectors tals com epilèpsia, catatònia o ganes de provar el sabor amb Cool Pipermint Efect. També demana disculpes per no tenir fotos del moment en què els collons experimentaven la fotosíntesis. El govern xinès hagués intervingut l’e-mail i ara estaria esperant una pena de mort segura per enviar continguts subversius des de la Xina a l’estranger)
Aclarit l’episodi del sabó i per acabar la història a Hainan haig de dir que el Sr. Patriota em va pagar absolutament totes les despeses durant el viatge. Això inclou dinars i sopars de mariscada, cocos a la platja, habitacions d’hotel i transport de casa a l’aeroport. Si voleu que us sigui sincers no sé si ho va fer per que la hospitalitat xinesa és així (ho dubto) perquè al tio li sobra la pasta (provable) o perquè d’alguna manera obscura intentava ensabonar-me (Sense Cool Pipermint Efect eh) i em volia encolomar a seva filla, la meva amiga Zhang Lei (també provable). Jo vaig comportar-me com un gentleman i a la seva filla la vaig respectar tot i que no sé si és el que ell volia. Potser sóc molt de la teoria conspiratòria però la cosa era una mica estranya...
Bé, abandonem la secció lúdica de l’e-mail i passem a la part interessant on hi ha el suquet de la meva excursió: a HUNAN !! A Hunan anava per una qüestió molt concreta: volia anar a l poble on va néixer la meva cosineta Maria a recopilar informació per l’expedient familiar i recollir impressions de les seves arrels xineses. La primera parada era Changsha, la capital de la província i la ciutat on els meus oncles van recollir la Maria. Malgrat ells van tenir el primer contacte amb ella a Changsha, la Maria havia nascut a un poble al nord de la capital anomenat Xiangyin i a l’orfenat li van posar el nom de Lou Yahan. Amb aquesta informació i el nom de l’orfenat en anglès havia d’encarar l’aventura de trobar el màxim d’informació possible: periodisme d’investigació de caire familiar.
Només baixar del taxi vaig tenir una petit problema ... l’hotel on anava no estava a la direcció indicada ... és adir un marró planava sobre la meva persona. Però caiguda del cel, vestida de blanc i amb un paraigua va aparèixer un àngel xinès de nom Tu Qinghua. Després de confirmar que la noia parlava anglès li vaig pregar que m’ajudes amb la recerca de l’hotel perdut. Ella va accedir a la meva petició i vaig descobrir que no era el tonto del poble sinó que la recepció del mateix estava a la planta 18 de l’edifici ( !?! ). Coses de xinesos que jo no entendré mai. be solucionat el tema hotel i havent dinat. Vaig anar amb la Tu Quinghua (a qui anomenaré només Qinghua a partir d’ara per estalviar-me la paraula Tu cada cop que parli d’ella) a veure al Museu de la Provincia de Hunan, el parc de la ciutat i la universitat on viu ella (compartint habitació amb 5 xinesos més sense aire acondicionat i havent d’arribar cada dia al dormitori abans de les 10pm !!).
L’endemà l’objectiu era clar: Operació Luo Yahan a Xiangyin. Missió: recopilar informació de la protagonista de l’expedició (la Maria) i portar-la al campament base de Castelldefels on els cervells de l’operació (diguem-li oncles) tenen la seva base d’operacions per la campanya estival. Nom en clau del campament base: la cabanyeta.
Aquestes eren les ordres i jo, fidel soldat al servei de la família, em disposava a arriscar el meu tumbao pel bé de la missió. La meva companya en l’Operació Luo Yahan era l’aborigen Qinghua que, molt amablement, va fer-me de guia i intèrpret en el territori hostil de Hunan. 50 km en taxi al nord de Changsha és trobava el camp de batalla: Xiang Yin. Només entrar al poble, al costat de la carrera, hi havia el lloc que buscava l’orfenat on havien criat a la meva cosina durant més d’un any després que l’abandonessin a la porta del mateix centre. Una vegada allà vaig contactar, gràcies a les traduccions de la Qinghua, amb el director del centre i vaig tenir accés a la documentació requerida pels cervells de l’operació. Portava 5 minuts a l’orfenat i tenia a les meves mans l’expedient oficial original de la meva cosina on figuren totes les dades de com la van trobar, on, fotos, dades mèdiques i l’evolució durant l’any que va estar allà.
Vaig visitar tota la instal·lació i vaig poder veure les habitacions de les nenes abandonades i el totes els racons on les mainaderes tenen cura d’elles fins que no troben uns pares adequats per elles. Fins i tot vaig veure la que era el bressol de la Maria i la sala de jocs on li van fer les fotos que ens van enviar abans que els meus oncles anessin a buscar-la a la Xina. La veritat és que va ser una experiència molt interessant veure de primera mà on la meva cosina va passar el primer any de la seva vida i especialment veure les persones que van ser el més semblant a uns pares per ella fins que els meus oncles van adoptar-la i la Maria es va convertir en una xina catalana, com ella diu. Amb la càmera de fotos treballant a tot drap immortalitzant cada racó de l’edifici i recollint totes les proves possibles, vaig recopilar les dades necessàries per tornar al campament base al setembre i donar tota la informació als cervells de la operació.
Acabada la visita al centre (i havent entregat unes fotos actuals de la Maria als responsables de la instal·lació) la segona part de la missió era infiltrar-se en el territori hostil del centre de la ciutat de Xiangyin per analitzar el tipus de vida que porten els xinesos en aquella contrada i descriure l’emplaçament als cervells de la missió. D’aquesta manera, quan la Maria tingui ús de raó, podrà conèixer una mica més sobre les seves arrels i sobre el lloc on va néixer. Xiangyin no és precisament un paradís terrenal ni una ciutat que turísticament tingui gaire atractiu però la meva càmera seguia treballant a ritme frenètic per tal d’acomplir les ordres dels meus patrons. Finalment vam trobar un parell de temples i moltes informació de la vida local dels xiangyinesos que espero sigui d’utilitat en un futur proper a la Maria.
Acompanyat en moment per la meva sherpa local, i immensament agraït com estava, vaig decidir fer-la contenta i portar-la a una ciutat turística més al nord anomenada Yueyang. Ja en temps d’oci vam visitar una de les torres més antigues de la Xina i vam relaxar-nos fent turisme després de la dura jornada en campanya per Hunan. Va ser una visita realment interessant i la millor manera amb que podia a la Qinghua la impagable ajuda que m’havia prestat. Crec que ella va quedar prou contenta ... jo com no podia fer massa més tornar-li el favor.
A les fotos podeu veure la meva salvadora hunanesa (la Qinghua) i una vista des de dalt de torre de Yueyang.
De tornada a Changsha (3 hores en taxi) només va quedar temps per una cervesa en un bar del centre i cap al llit ja que l’endemà tenia una nova missió ... infiltrar-me camuflat a Shaoshan, el poble natal del mític Mao Zedong. Dit i fet. Ben d’hora pel matí estava embotit en un bus-borreguero en una visita guiada (en xinès i per xinesos) a la ciutat natal de la gran figura del comunisme xinès. La visita no dona molt de si ja que Mr. Mao va néixer en una casa de pagès que tenen conservada en plan museu amb peus de foto de l’estil “En aquesta senzilla casa d’humils pagesos de Hunan va néixer el gran líder de la nostra nació i alliberador del poble xinès (...)”. Després de la casa tocava anar al temple dedicat a Mao i a la estàtua més gran que té a la província ... Mentre els aborígens feien reverencies (literalment) al seu gran líder jo, (que per mi el comunisme no és més que una bona idea utòpica que ningú a sabut portat bé a la pràctica) feia fotos a la bogeria idòlatra post-comunista d’alguns xinesos en ple segle XXI. S’esgotava el temps el meu viatge així que per acomiadar-me vaig retrobar-me per últim cop amb la Qinghua i vam fer un últim sopar a base de marisc fluvial a dalt d’un vaixell navegant pel riu de Changsha.
L’endemà al matí tornava a Beijing amb molta roba bruta i ganes de retrobar-me amb la vida de la capital ... però això és una altra història.
Com que sé que la secció té un club de fans similar al del Rolling Stones i el Bruce no podia acabar sense ella:
Sant Cugat no és Beijing !!!!
Ø A Sant Cugat la migdiada es considera un privilegi reservat normalment pels cap de setmana. (jo crec que és una pèrdua de temps)
Ø A Beijing la migdiada és una cosa sagrada que es fa en tot moment i a qualsevol lloc i en qualsevol posició de contorsionista que només poden fer els xinesos. Trobar-se xinorris tirats per terra amb la babeta caient pels dos costats de la boca forma part del paisatge urbà de la capital de la Xina
Ø A Sant Cugat el carril bici és una cosa que el Sr. Recoder (el nostre alcalde) té a l’agenda des que va agafar el tro. A la pràctica el carril bici del poble és una promesa similar a la del Zapatero dient que respectaria l’Estatut del Parlament de Catalunya.
Ø A Beijing el carril bici està per tota la ciutat i la gent el fa servir (quan dic la gent vull dir gent que va en bici però també cotxes i vianants ... campi qui pugui.
Ø A sant Cugat la gent te glamour i sabuafer (que segons la darrera revisió de la gramàtica catalana s’escriu així, tal qual, sabuafer). La gent surt al carrer arregladeta, pijeta, maca ... vaja que els santcugatencs fem patxoca quan sortim al carrer.
Ø A Beijing l’estètica és cosa reservada a les revistes. La gent surt a comprar amb pijama, sense samarreta o amb els parracs més abominables que tenen a l’armari. No és una tema de pobresa, (com podeu estar pensant ... pobres xinets que no tenen roba que posar-se ... NO !) és una tema de decència. Una samarreta a la botiga del costat de casa val 1€ o 2€ (10 o 20 Yuans) i com a mínim a l meu barri la gent crec que s’ho pot permetre.
I fins aquí un dels mails més llargs que recordo haver escrit a la vida ... tinc agulletes als dits i el tou el meu dit índex sagna de tant tocar tecles frenèticament.
Porteu-vos bé i no aneu per les roques ok ...
PS: Aquest és e-mail representa la meva última voluntat concedida pel govern xinès abans de procedir per la lapidació pública a la plaça de Tian’anmen.
Els militars comunistes vestits d’incògnit van interceptar una trucada amb la meva família on deia que el President Mao tenia una calvície similar a la del President Montilla i ho han considerat un atac directa a l’orgull del poble xinès i ho han interpretat com una conducta llibertina pròpia dels bàrbars capitalistes salvatges de l’oest.
Jo per areglar-ho vaig dir-los que el Montilla era un gran president i està fent molt pel poble català (tant com Mao va fer pels Xinesos). Llavors els militars que coneixen de sobres la labor del Montilla, van decidir accelerar la meva execució i dur-la a terme de manera immediata. Seré lapidat amb falç i martells el dia 25 d’agost. Com a mínim espero que la causa de la meva mort sigui ... un bon cop de falç ... bonica manera de morir.
US ESTIMO !! ... ens veiem en uns anys quan em reencarni en eruga salvatge als prats de l’Alt Urgell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario