martes, 27 de enero de 2009

Happy niu year: Beijing Total War !!


La Xina està molt lluny de casa però tot i així de tant en tant rebo visites. No com a London que cada cap de setmana anava a veure el maleït Big Ben per la quantitat de suposats amics o familiars que m’amargaven els caps de setmana perquè amb un low cost venien a “veure’m” amb l’allotjament pagat. Bé és un tema ja tocat que no tornaré a mencionar tot i que sempre ve de gust cagar-se una mica en London. Doncs això que va venir a Beijing en David Hojman que ara ha deixat la motto per convertir-se en un yuppie que treballa a la Diagonal i beu cafès del puto Starbuks cada dia. Que hi farem, hi ha gent així que teòricament aporten riquesa al país consumint a llocs indecents com aquesta cadena odiosa de cafès vomitius i caríssims. Ja veieu que tinc el dia calent i em penso cagar en moltes coses.


Quan vam arribar a la magnífica Terminal 3 de l’aeroport de Beijing l’oncle d’en David ens va recollir amb el seu cotxe xinès que finança l’ambaixada d’Israel per la qual treballa en projectes agrícoles a la Xina. (una tapadora per amagar les armes químico-pagesils que Israel prepara per exterminar els palestins quan hi hagi l’enèsima intifada. Ja se sap que a la Xina tot és més barat així que les armes de destrucció massiva també. Ningú ho sap però Bin Laden viu en una mansió de luxe als afores del Xin Jiang, la zona musulmana de la Xina de la qual parlaré un dia d’aquest). Anem al gra que marxo per les branques massa. L’oncle del David i el menda fèiem torns per fer de cangur al David que gaudia de la seva primera passejada per Àsia amb la seva càmera disparant contra les curiositats que la Xina et brinda el primer cop.



Un dia que em tocava a mi fer-li de cangur vam decidir anar a 承德 Chengde, una bella ciutat als afores de Beijing on hi ha un palau i un temple suposadament chupipiruli. 4 hores de bus borreguero i estavem a Chengde on volíem passar una nit per l’endemà anar a la Muralla en una zona recòndita de província de 河北 Hebei. Només baixar del bus ens vam posar a buscar un lloc on caure morts ignorant els crits d’una taxista que ens assegurava que ella coneixia un bon hotel i que a Chende els hotels no accepten turistes occidentals. Ràpidament vam entrar en un cutxitril on tenien habitacions fetes una merda pel preu d’un cafè de l’Starbucks. Quan teníem preu aparaulat la dona del “hotel” ens diu que ens esperem un moment que ha de parlar-ho amb el seu marit. En 2 minuts torna i ens diu que no ens podem quedar perquè som estrangers. Tot sobtat li vaig dir que com podia ser que un hotel no acceptés estrangers però ella ele que ele que no. No hi vam donar molta importància ja que si a la Xina sobren coses són bols d’arròs i hotels. Al segon hotel ens diuen que estrangers no gràcies. Al tercer ja ens van rebre fent que no amb el dit. Jo estava flipant. Com podia ser? Què era aquell complot antiguiris? Com podia ser que els hotel no acceptessin turistes occidentals??? És com si el Barça no acceptés aficionats del Barça al Camp Nou. Però la Xina sorprèn cada dia i vam haver de tornar a la dona del taxi que, ves per on, tenia raó. Després de provar dos hotels un finalment ens va acceptar però pagant una fortuna. Vam veure el temple budista model Tibet 2.0. i ves per on ens va donar per tornar a Pequín sense quedar-nos en aquella ciutat on no érem benvinguts. Al Pryca tots !! Si ja ho deia en Roldan: si no et volen millor marxa.



L’oncle del David el va portar a la Muralla el dia següent i jo vaig encarregar-me d’ensenyar-li el perillós món de la nit de Beijing. Al bar-disco de moda (el Tun) en David va descobrir com el drac roig de la Xina s’endú totes les ànimes pacífiques i les agita a ritme de Hip Hop americà i èxits passats de moda però encara ballables. Perreo pa los nenes i perreo pa las nenas i va arribar el dia d’any nou. En David marxava amb un continent més conquerit sota el braç i moltes maletes de coses que va “adquirir” a Beijing.


I amb l’any nou ve la part sucosa del post, on explico gilipollades sobre la vida diària i les tradicions xineses. El dia 25 de gener era el dia de cap d’any. Oblideu el cava, el cotilló i pagar 50 euris per entrar a Ribelinos i morir-te de fàstic ... a la Xina tot és diferent. Com tots hauríeu de saber fa pocs dies es va acabar l’any de la rata (un any especialment celebrat pel Mestre Stallicó, Stuart Little, Ratatuille, Mickey Mouse, Bernard Madof i el Juarez). El dia 25 per la nit començava segons el calendari lunar l’any de la vaca. 牛年 Vaca (o vedella si te la menges) és diu niu en xinès i és per això que el títol del post fa gràcia . Happy niu year = Feliç any de la vaca (Ha ha ha ha!! molt bé JR, cada dia estàs més catxondo).



A diferència del que passa a la nostra Terra els xinesos no surten per cap d’any per arruïnar-se a costa de les discos locals. El pla és força més cutre. Anar al súper comprar molt menjar i pegar-se un sopar de puta mare mirant el show que fan a CCTV1. És com si nosaltres ens quedéssim a casa mirant com Ramon Garcia ens introdueix un caspós any nou des de la Puerta del Sol per TVE. En acabar el sopar ve la part divertida. Els xinesos surten al carrer i tiren petards. Ells els van inventar i n’estan tan orgullosos que intenten volar la ciutat sencera a base de traques, coets, fonts de colors i altres estris destructius de tota mena. Com que la meva família no estava a Beijing vaig decidir anar a la Torre de la Campana i la del Tambor a veure com els pocs xinesos que quedaven a Beijing se’ls anava l’olla amb els petards.



L’espectacle és impressionant! Agafa Sant Joan, resta-li 35 graus fins arribar a – 5º C, multiplica la pirotècnia catalana per 15 milions d’habitants que té Beijing i suma-li l’eufòria del Nadal. El resultat és 春节, el Festival de Primavera que dona la benvinguda a l’any nou xinès. Un espectacle digne de veure. Quan es fan les 12 no hi ha raïm ni xorrades d’aquestes. PÓLVORA i a callar. El soroll era eixordador i fent una volta sobre el teu propi eix de 360º només veies coets de colors esclatant a cada racó de la negra i freda nit. pequinesa. Mentrestant havies d’esquivar les traques que els mini-xinesos assassins plantaven a terra com si fossin mines antipersones.


Era la una de la nit i la cosa no s’aturava però els meus peus començaven a presentar seriosos símptomes de congelació malgrat el foc ras dels petards. La meva moto segui al seu lloc però un xinorri a qui vaig haver de neutralitzar amb el meu millor Kungfu ja m’estava col·locant una bomba lapa a la roda del darrere. Per la Moreneta i Santa Margarida i els Monjos que estan tots sonats aquella nit. La tornada a casa no va ser ni molt menys un camí de roses. Amb la meva vespa espacial havia d’esquivar explosions a tort i a dret mentre coets xiulaven enlairant-se al cel davant meu desafiant la meva conducció. Em sentia com a Palestina. Sabia en qualsevol moment un tro podia fer-me volar pels aires o un coet mal dirigit m’arrancaria el cap (casc inclòs) i un xinorri ho celebraria fent servir la bateria de la meva moto com a bomba per celebrar l’arribada de l’any nou.


Sota un cel de colors vaig finalment arribar al meu carrer. Em pensava que estava ja salvat però el pitjor estava per arribar. Els meus veïns, a qui tenia per gent decent que jugaven a pingpong com a activitat més perillosa de l’any, eren uns autèntics terroristes. El meu carrer era la maleïda zona zero del bombardeig. Els meus veïns amb cara de sang llençaven petards com a bojos davant de la comunitat i jo havia de travessar la línia enemiga per arribar a casa a demanar asil polític a la foto del Montilla que tinc a la tauleta de nit. Com si fos una Harley vaig donar gas i tallant el vent a 15 Km/h vaig travessar el foc creuat dels meus veïns fora de control cridant “Endavent les Atxes” amb els ulls tancats. Quan em pensava que l’arcàngel Sant Gabriel seria la següent cosa que veuria en obrir el ulls, vaig descobrir que miraculosament havia aconseguit creuar la línia enemiga i tenia tots els membres encara al mateix lloc. Ja a casa vaig contemplar per la finestra del meu 12 pis com tot Beijing era de color vermell comunista i el cel seguia rebent sense pausa els impactes de la pólvora xinesa. Amb el so de les bombes vaig caure rendit i exhaust i vaig dormir-me amorrat al radiador.


Aquí teniu un petit recull fotogràfic de la nit. Per que us feu una idea. (Gentilesa de Cannon 400-D)



L’endemà tot era calma a Beijing. Al menys era el que jo pensava. Els carrers estaven buits i semblava que els zombies s’haguessin menjat tots els xinesos com aquella pel·li tan bona on London queda arrasat per una plaga de morts vivents (quin gustirrinin, oi?). Doncs havia llegit al Timeout Beijing que el dia d’any nou cal anar a la fira de 地坛公园 Ditan Park. Allà vaig veure que els xinesos no havien estat engolits pels zombies ... tota la ciutat estava allà dins!! Després de quasi un any a la Xina he arribat a la conclusió que als xinesos els mola el tema de fer cues i estar apilotonats als llocs. Se senten a gust si no poden respirar perquè un altre xinès els està trepitjant i robant els seu espai vital. Doncs Ditan Park era com una olla a pressió que albergava la Fira.



En aquesta fira hi van les famílies a comprar productes estúpids i innecessaris com una gorra en forma d’estadi olímpic, una vaca gegant de peluix per celebrar l’any nou o enganxines amb els caretus dels cantants de moda. En mig d’aquest ambient vaig trobar-me ...


EL XiNORRI DE LA SETMANA !!!!!!!!



No podia ser cap altre. Amb aquestes pintes de que li feien bulling al col·le, aquest petit xinès intentava vendre tot tipus de mercaderies absurdes als ciutadans que innocentment passejaven pel parc de Ditan. Com veieu si cal perdre la reputació i la dignitat per vendre unes ulleres de Pepe Gafe ... es fa i punt. Olé els collons del xinorri per passar-se el dia d’any nou pujat a dalt d’una cadira cridant “buenobonitobarato” en xinès per treure’s un sobresou.


Passejant pel parc i veient el panorama vaig anar a l’únic lloc una mica divertit ... allà on pagues per jugar a jocs estúpids de fira per endur-te (si guanyes) regals tan estúpids com els que vénen a les paredetes del costat. Menys les curses de camells típiques de les festes major de el nostre estimat país hi havia els mateixos jocs estúpids. Jo, com us estúpid més vaig pagar 40 kuais (poc més de 4 euris) per jugar a un total de 8 jocs. I lamentablement vaig guanyar.


Un barrufet gegant, una cor de la mida del de Diana de Gal·les, un ninotet horrorós i el millor de tot: una caca de l’Arale !!!!!!!!!!!!!! I amb aquestes dues entranyables i simpàtiques fotos de mi mateix m’acomiado fins la propera entrega de les meves aventures orientals. No us oblideu de deixar comentaris.





14 comentarios:

Anónimo dijo...

hahaha... molt divertit....
per cert, ja que demostres un desplegament de idiomes (català, angles, xinès, castellà....) deixa que et puntualitzi... la diferencia entre SER i ESTAR és subtil, però en català és important... per exemple: SER CATXONDO és ser un tio divertit, amant de la gresca i la xerinola.... en canvi:
"Ha ha ha ha!! molt bé JR, cada dia estàs més catxondo). " es un crit a trencar les lleis del fill unic a la xina....

JR dijo...

Sergi:

Efectivament "JR cada dia estàs més catxondo" és, com tu dius, un reclam públic a les barreres que ha posat el govern xines a la proliferació dels seus ciutadans a través de la llei del fill únic.

Visca la Xina on tothom és i està catxondo !!

DeviSu i el MON dijo...

Crec que aquí també ve l'any de la vaca, la vaca flaca!!

Això és immersió en la cultura del país i això és un reporter capaç de passar tot tipus de perill per la notícia, ets un heroi!!

Una pregunta..la kk de l'arale..és menjable?? (atenció a la foto i com el mira el xino del darrere..xDD)

Feliç any nou!!

Anónimo dijo...

Hauries d'estudiar el tema de que les úniques visites que reps són les de yuppies de la diagonal!

No entenc com ningú ha comentat el tema del teu "gorret", i per cert, ja m'explicarás com fas arribar tots els peluixos a casa!

El tun, el kai i el shooters formen part ja d'una llegenda estesa per tot el territori!

Llarga vida al hakidame!i records a tots!

"El de los pelucos"

JR dijo...

Devisu:

Lamento informar-te que la caca de l'Arale no és comestible. És només una frikada divertida.

"El de los pelucos":

1)És tristament cert que de moment només venen yuppies de la Diaginal a veure'm. Serà que a la Diagonal es mouen diners.

2)El meu barret nou de color "blan neu verge del Pre-Pirineu" mola moltíssim.

3)Celebro l'escampació de la llegenda de Sanlitun per les terres catalanes.

Fins aviat

Unknown dijo...

Osti, qué flipats els xinesos amb els petards no?? Havien de demostrar que en tenien més que el veí o què?

No m'esperava això de tu JR... aquest cor de peluix...ja el tens sobre el llit? jejeje.

El xinorri boníssim! No te vergonya aquest paio no?

Un petoneeeeet

Anónimo dijo...

Teteee! Un dels bloggs més divertits que he llegit!!!!
Això d posar en perill la teva integritat física no crec q sigiu molt apte pel tie!
un consell: LOCALITZA YA EL CAÑONES EN VERSIÓ CHINESA!
Una pregunta... vas na sol a veure "les bombes" el dia de fi d'any?? :(
Un petonet!
*eli*

Anónimo dijo...

Per cert, per cert!!! Vull el barrufeeeeet!!! m'encanta!!!! :D
*eli*

Anónimo dijo...

fantastic,molt bo, et donen ganes de anar a pasar la revetlla a la xina, pero prefereixo que tu estiguies a sant cugat y fer força xerinola tipus xines.
que passa amb la seccio desant cugat no es beijing?. Fins aviat un petonet. Misae-

JR dijo...

LAIA:
El cor gegant la veritat és que és molt còmode. El faig servir de coixí mentre miro DVDs.

ELI:
Gràcies a la teva empanada tinc un comentari més (un visca per la Eli)

Tinc un hospital al costat de casa. No sé si hi ha el Canons però suposo que si em faig pupa al peu com el Papa de la Pepa em curaran.

I tranquil·la que tinc amics.

MISAE:
Per Sant Joan prepareu-vos. He après tècniques de guerra xineses. Primer van inventar la pólvora i després van escriure l'Art de la Guerra. Un perill sens dubte aquesta gent.

Unknown dijo...

JR et passo una proposta per treure't un sobresou per terres xineses...aviam si t'agrada...

http://www.lavanguardia.es/gente-y-tv/noticias/20090129/53629532234/una-estudiante-china-ofrece-1.500-dolares-por-un-novio-de-alquiler.html

Ja ens diràs q tal!!!

Xavi

JR dijo...

Collons Xavi ...

Si ho hagués sabut abans s'acabaven tot els meus problemes de pasta a la Xina. L'any que ve estaré "al loro"!!

Anónimo dijo...

El tie diu: M'han llegit el teu blog, genial com sempre, a part d'escriure llibres, hauries de dedicarte a escrire bloggs, son per pixar-se de riure. El troç de la zona zero camí de casa teva és per tirar-se x terra.
Adeu!!

JR dijo...

TIÈ !!!

M'imagino que també t'han ajudat a penjar el comentari perquè tu solet no saps ni engegar l'ordinador !!

Si paguessin per escriure blogs seria fantàstic.

Des d'aquí faig una crida pública a que la gent em doni pasta per fer el blog.

Apadrineu un blogger !!!