The dark side of London

Estimats compatriots i compatriotesses

Agafeu-fos fort que avui tinc el dia tonto. London està molt bé però té un problema: hi ha molts anglesos! Jo no sóc un racista, ni classista, ni lampista però els anglesos costen d’empassar. No sé com aquell os del pollastre que et passa per l’altre forat i molesta … una mica Així com un mal de collo … vull dir un mal de coll. A veure us donaré dades concretes i jutgeu vosaltre mateixos.

Amics anglesos després d’un més a London: 0’0, com la Damm Bier !

Converses amb anglesos a data d’avui (no copmto com a conversa quan pregunto a algú on és el carrer tal i em responen, sense ni tan sols mirar-me, I don’t know, sense que els hagi dit encara el nom del carer): Total de converses amb anglesos doncs: 1’0: és la següent.

M’he comprat una bici al mercat negre (després us ho explico) i resulta que per lligar-la amb unes cadenes anti-cacus que m’he comprat no vaig trobar cap lloc on aferrar-la. Així que mirant arround vaig veure que el veí de sota tenia una tanca, una mica feta pols però que seria fantàstica per lligar el meu nou mitjà de transport. Pico a la porta tot cofoi i, oh! sorpresa un veí anglès i blanc. Jo, Hello, good evening Sir. Sóc el JR el teu veí de dalt. (encaixada de mans). Avui ha fet molt de vent, eh … (somrís incòmode). Doncs mira que m’he comprat una bici i he vist que tens una llustrosa tanca on la podria aparcar i no patir pels cacus que voregen el nostre barri. Que et sembla si, donat que la teva tanca està per l’arrastre i no veig que en facis un ús excessiu, lligo aquí la meva bici per les nits? Ell, calvíssim pobret, em contesta bé … no sé … és que veuràs … ho hauria de pensar … que no vol dir que no et deixi, eh però … ehem … espera una segon (marxa a dins de casa i torna amb un boli i un paper. Una gota de suor freda cau per la meva patilla esquerra). T’importaria anotar el teu nom i número de telèfon? És que haurè de meditar-ho. Només em portarà uns minuts però … (somriu falsament i hipocrita) ho entens, oi? Jo, i tant, entenc que desconfiis de la meva bici. Podria ser una bici bomba, se’n veuen moltes últimament. O potser està impregnada d’Antrax o té la pesta porcina o la grip aviar. I clar, potser jo sóc un Yihadista del Turmekistan i m’immolo al pis de dalt després de dutxar-me (que molt cops sí em vull suicidar després de la dutxa, ja sabeu). Bé, que encara espero resposta. No sé si s’ha mort de grip aviar o senzillament té un marcat tarannà anglès. Jo lligo la bici a una canonada del costat de casa seva, si no li agrada que truqui al James Bond.

Bé, perdoneu que m’hagi saltat la part de la bici però és que si no explico això de la gloriosa conversa rebento. Doncs, tinc una bici. Volia un mitjà de transport amb el qual no em sentís com una tonyina en conserva quan hi puges (em refereixo al metro clar). Com que visc relativament a prop del centre i la feina … Així que vaig fer cap a Camden (barri bohemi de London, eufemisme de cutre i pollòs) i vaig trobar una botiga de bicis de segona mà. Jo, taté, aquí hay tomaté. Pregunto i aquell homenet de pell marronosa i d’origen incert m’ensenya una bici que feia patxoca i que només valia 69 punds (un dia parlarem de preus …). Me la deixes provar, reietó? Li pregunto. Em diu sí, és clar. (em va fer deixar-li el DNI perquè no fugís amb el seu tros de ferralla. I vaig donar una volteta de 3 minuts i vaig veure que tot semblava correcte. Decidit a fer la comprà m’atanso a la porta i entre la boira apareéis un negre (vull dir, una persona de color o un ciutadà anglo-africà) caminant d’aquella manera que caminen alguns negres movent les espatlles i balancegen el seu cos excessivament i em pregunta si vinc a comprar una bici. (No venia al dentista si et sembla) Li contesto que sí i em diu doncs mira, jo venia a vendre la meva. En aquell moment surt per la porta l’homenet de pell marronosa i d’origen incert i veu l’escena. No li fa massa gràcia que s’estigui duent a terme una transacció comercial amb bicicletes davant la seva botiga de bicicletes de segona mà. Llavors el negre (de mida 2x2) se’m acosta i em diu vine, vine. Vaig i em pregunta per quan te la venia l’homenet de pell marronosa i d’origen incert? Jo, que regatejant vaig fer un màster a la Xina, li contesto, per 50 i em semblava car. (mentida … estava disposat a comprar-la per 69 punds). Ell amb el seu accent de tio del Bronx em diu 40 i es teva, brother. Jo li dono la mà i dic, 35?? I acepta. Vam anar a un caixer a treure pasta i de camí li pregunto … no serà pas una bici robada? I ell, i ara brother. I aquesta és la història de com he adquirit la meva nova eina de transport al mercat … negre.

Bé a London hi han passat més coses. Així per destacar en forma de titulars la visita a Canterbury. Aquesta vegada la Laia i jo vam gaudir de la presència d’una convidada d’honor que vam recuperar des de la vella Irlanda: la Xisca. A Canterbury hi vam veure una catedral que tira d’esquena. Enorme, preciosa, una autèntica meravella. També vam fer el recorregut estandard dels guiris pels carrerons estretons i sense gent. És una delicia fugir de la crispació del Finalcial District als caps de setmana. Puges al bus i en 2 hores tens els bojos de l’economia a kilòmetres, perdó, a milles de distància.

També vaig aprofitar un cap de setmana per escapar-me del tot del maleit Regne Unit i marxa a l’altre illa, la bona, The Republic of Ireland !! Cervesa negra, música irlandesa en directe, bons i vells amics i amigues i un somriure permanent durant tot el cap de setmana. Que bé que senta aquell país. Aneu-hi a fer un tomb si podeu. Una delícia!

I així tot essent sociables hem fet amics. Uns quants Catalans ja omplen la llista de contactes del meu telèfon anglès (0044 7975939560) i hem conegut a les veines del davant. L’Ayat és una noia prima, delicada i iraquí. Estudia ciències de la guerra (no és broma) i jo espero que sigui la Joana d’Arc del segle 21 i que alliberi Palestina. Quan acabi que ens ajudi amb Catalunya … La seva companya de pis és la Deyar, un noia primeta, delicada, de color fosquet i estudiant de dietètica. Des del Marroc ja fa més de 10 anys que viu a London i no porta ni vel, ni burka (que sé que alguns ho estaveu pensant). Em consta que hi viu una altra noia al davant però encara no hem tingut el gust de tractar-la. Tot arribrà. Doncs el tema és que un dia que estàvem generosos les vam convidar a sopar a casa i vam preparar delicatessen mediterrani a base de truita de patates (per cert vaig fer la meva primera truita de patates de la meva vida -- 24 anys -- ja tocava) i embotits que teniem per la nevera. Formatget i un assortiment de fuets, pernil i llangonisses o llonganisses. Tot allà ben presentat i mono i clar resulta que les mosses, musulmanes com són, doncs no mengen fuet ! I tot el nostre goz en un poz! L’endemà vam dinar entrepà de fuet.

Ha arribat el moment de parlar de la feina. Bé no sé si començar per la crisi de les hipoteques sub-prime, la muntanya russa en que s’ha convertit la borsa o la cimera de Davos. Com que les 3 coses m’importen un pet de violinista (©) doncs no us en parlaré tot i que en sé molt del tema. De fet hi ha molt d’estrés, burnout, cremació laboral o fastigueig empresarial, com li volgueu dir. Aquí els becaris curren i la resta són històries. Haurem de fer el cor fort i apretar el culet perquè si no no hi ha pounds i el meu body es queda sense menjar i llav . . .

hhñougrgbhb olihçñilughña´´ññññmvprnbinladennavratilovayushenkosuatzaneger

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in> Hola. Sembla que avui tingui més llibertat. Els guardes han enxampat a un treballador que s’havia oblidat l’acreditació a casa i sembla que l’estan interrogant. Sento crits al pis de dalt. Aprofitaré aquest moment per explicar-vos com és el barri de nodnoL on està Tibi Lumper. El barri de les empreses, oficines i despatxos se’l coneix popularment com “The City”. City of money, city of madness, city of business. Ara són les 9am. Jo fa 3 hores que sóc a la feina però a aquesta hora molta gent comença el seu jorn laboral. A les 8.45am pel carrer la gent no parla, la gent camina, corre més ben dit. Se senten talons de dona repicant contra l’asfalt, el fum dels cotxes, busos i taxis ompla els pulmons del centenars de treballadors que caminen mirant a terra. De les seves orelles pengen cables blancs possiblement dels seus aparells electrònics pels quals escolten música o ràdio i s’aillen encara més del món que els envolta. A l’entrada de l’estació de metro hi ha cua. A l’andana del metro hi ha cua. Dins el metro no hi cap una agulla. La gent es col·loca com pot, amb els abrics posats, mentre intenten llegir algun diari gratuit o es distreuen mirant imatges als seus aparellis electrònics que suporten video. Sempre miren a terra pero si miressin amunt veurien un cel gris, ennuvolat i tot un seguit d’edificis alts, altíssims plens de despatxos i oficines. No tot són oficines, també hi ha molts establiments de menjar ràpid (a nodnoL no es pot descansar per dinar, s’ha de treballar i els assalariats agafen el que poden als “take aways” del Financial District. També hi ha botigues de roba on només es venen corbates, americanes, sabates de taló i jaquetes elegants. Aquest ambient es calma cap a les 10am quan tothom esta a la seva taula, davant de la seva o les seves pantalles fent que el show continui. Això seguirà així fins les 6pm, hora en que acaba el jorn laboral. Llavors la banda sonora de talons torna a apoderar-se del carrer i torna haver-hi cua l’entrada del metro i a l’andana del metro. I ha transcorregut un jorn laboral més al Financial District. Ara us deixo els crits han acabat els guardes deuen estar a prop. /jrago/ logging off >