London good night and good luck ...

Tot el que es bo acaba i el que no és tan bo … també acaba. Com aquell qui no vol la cosa ja han passat tres mesos des que vaig canviar el meu estimat Monestir pel Big Ben, les Estrelles per les Guinness i la llibertat per l’esclavatge. London em diu adeu i jo li torno el comiat. Una ciutat més a l’esquena, una enganxina més a la maleta i més experiència i coneixements al currículum. Em crixen canes.

London no em trobarà a faltar ni jo a ella. No us penseu, viure a London té coses bones. És una capital moderna, plena d’activitats, cultura, vida, gent i fredor. A més el cap de setmana passat nevava. Hi ha el riu, la diversitat cultural els autobuses de dos pisos i una reina de metro vint amb cabells blancs que porta tants anys regnant que el tro ja s’ha acostumat al seu cul. (No sé si és políticament correcte que par-li del cul de la Reina al blog … però mira ara ja està fet).

Tanmateix, el balanç que faig d’aquests tres mesos és positiu. Com deia s’ha fet currículum, s’ha fet experiència i s’ha viscut de manera independent i lliure durant un període de temps. Ara em toca afrontar 3 mesos més per la gloriosa terra que ens ha vist néixer i créixer fins la següent parada: Pekín altre cop.

Pel que fa les últimes setmanes aquí no hi ha massa novetats destacables. Més visites i més feina però va haver-hi un dia que s’ha d’explicar.

Sant Patrick és el patró d’Irlanda i el responsable que en aquella màgica illa no hi hagi serps. El dia 17 de març cada any se celebra la seva festivitat i London (ciutat que va de multimultiral i oberta) no es podia perdre la celebració. En què consisteix un dia de Sant Patrick? us estareu preguntant. Doncs la resposta és doble: consisteix en beure i en fer el gilipolles. Els llocs escollits per fer totes dues cosos són els Irish pubs (a Irlanda només en diuen pubs dels Irish pubs). A London hi ha l’O’Niell’s, una cadena d’Irish pubs (com un McDonalds de birra i perdició) on es va acumular tota la festa de la ciutat i l’estupidesa etílica que genera Sant Patrick’s Day (pobre home, si aixequès el cap…). Gent amb barrets verds i pintats amb colors de la bandera irlandesa beuen i beuen i tornen a beure litres de cervesa negra que els seus cosos cofois entomen religiosament. De fons sona U2 i cançons irlandeses tradicionals. Conforme avança el dia la capacitat intel·lectual de la gent baixa de manera inversament proporcional a la quantitat de Guinness que surt dels barrils. Els bebedors, a més, es van fan moltes fotos com per recordar què gilipolles eren el dia de Sant Patrick. Així la seva gilipollesa quedarà retratada per sempre i podran ensenyar als nets què gilipolles eren quan eren joves i encara tenien fetge. Jo, fanàtic com sóc de la tradició i la “cultura” irlandesa vaig fer el gilipolles com el que més. Però no posaré les fotos al blog per mantenir la meva reputació i per no ferir la sensibilitat d’alguns blogospectadors tals com la meva família o el meu jefe.

Dit això arriba el moment del comiat. Bye Bye London! Que Déu salvi a la reina i si no la salva … segur que el món continua girant. Abans de marxar però he pensat de fer un rànking amb el millor i el pitjor de London. Està ordenat de menys a més. És a dir el número 1 del primer rànking és el que menys trobaré a faltar i el número 1 del segon el que més. Per si mai teniu l’ocurrència de venir a viure per aquestes contrades paganes no digueu que no estàveu previnguts.

El que NO trobaré a faltar de London.

TOP 10 NASTY STUFF >>

10) Haver de mirar a l’altre costat per no morir aixafat per un bus de 2 pisos.

9) El tamboret aquatic o el meu company de dutxa durant gairebé 2 mesos.

8) Tenir visites cada cap de setmana de presumptes amics i familiars (amb tot el carinyo del món eh!). Que us estimo molt a totes i a tots … però de 12 caps de setmana tenir fins a 9 visites diferents … una miqueta de siusplau!

7) Els temps: anar amb abric a finals de març i amb guants i orelleres per agafar la bici.

6) La Reina i la parafarnàrlia reial britànica que fa repelús tota ella. No és broma. M’han sortits granets i tot.

5) Ser esclafat per la plebs britànica al metro.

4) Els anglesos

3) Els preus. La llista d’atrocitats i genocidis al meu moneder és tan llarga que no hi cabria en aquest blog.

2) Els anglesos (els havia dit ja?)

1) La feina: l’estrés, les 5 pantalles, estar pendent de si puja o baixa l’euro i el dòlar, el petroli i l’or. En definitiva tota la bogeria i el surrealismo de la informació econòmica. Avorrida, absurda, freda, impersonal.


Els que trobaré a faltar o el London amable

TOP 10 LOVELY STUFF >>

10) Els cafès a la ribera del Tàmesis.

9) La diversitat de pubs i llocs on anar a fer Guinness

8) La Guinness (no sé si compta perquè no és anglesa)

7) No estar informat per la premsa groga (eufemisme de premsa de merda) sobre el cas Madelaine, el cas Lady Di, el cas Victoria Beckham i el divorci d’en Paul McCartney

6) **** sorry nothing to miss in this item ****

5) **** sorry nothing to miss in this item ****

4) **** sorry nothing to miss in this item ****

3) L’Irish pub de China Town: m’hi sentia com a casa

2) La meva bici i el seu cistellet model “Estiu Blau”. La meva possessió més preuada a London.

1) La Laia: la meva companya de pis, de feina de patiment i de viatge. (amb llagrimeta caient) Només ens teníem l’un a l’altre en aquella terra bàrbara! Ha estat 3 mesos on hi ha hagut de tot i en la salud i en la malatia ens hem fet costat sense cap mena de pique ni problema. Gràcies públiques a la Laia!!!

I vet aquí un gos vet aquí un gat que aquest conte …

Ilt4gujh2qobhn2qough2´qbvnqo45nhiñ2oui5´b-nh24oñ6nñv´
Fnwligubhli5bgqibgñqlibgvqigblomberggohtohellblkbjhvlqhb

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in>> Hola. Aquet és el meu darrer missatge i l’última vegada que sabreu de mi. Tibi Lumper ha estat un os dur de rossegar, molt dur. Com un tèrmit en un banc d’església la feina se’t menja per dins i sense adonar-te acabes el dia buit, sense energia. L’ambient laboral feixut i tens i la voràgine de la informació econòmica no acabarà amb la teva vida però te l’amargarà. Avui és el meu últim dia de feina. Quan he enseñita el meu badge el vigilant m’ha dit Good Morning Sir sense saber que mai més m’ho tornarà a dir. La seva vida no canviarà, seguirà dient Good Morning Sir a tothom qui entra però la meva vida sí que farà un gir a partir de demà. El comiat no serà dur i no crec que ningú em trobi a faltar. La meva plaça serà puntualment ocupada per un altre el proper dilluns i res haurà canviat a Tibi Limper. Cares noves, números nous, badge nou pel nou inquilí i el mateix circ econòmic fent girar el món al voltant del sobrevalorat petroli, el debilitat dòlar i els folls mercats de valors. Pounds, Euros, Dòlars. Iens … ienes és en el que ens han convertit. Som animalons amb el cervell rentat donant voltes al voltant de la carronya del món. Per sort abandono el vol del voltor i torno al món real. Allà la gent té temps per somriure, per parlar cara a cara (i no a través de e-mails impersonals) per dinar un plat calent i fer una pausa quan no pots dir fava. El rmón real és allà fora i només depèn de tu si vols quedar-te amagat a sota l’eix que fa girar aquest món o surts i descobreixes que hi ha molt per veure, molt per viure. L’oficina està sota l’eix del poder i no és fácil escapar-ne. Si poguessis escollir quedar-te a sota l’eix seguint la inèrcia de la buidor o sortir al món real què faries? El món real pot ser desagradable però és real. Jo he decidit menjar-me la píndola vermella. Demà despertaré i tot serà real. /jrago/ logging off >>

London from my camera. Special pictures issue Vol II.

En vistes de l'èxit del primer post fotogràfic (4 comentaris són un autèntic allau de feedback) he decidit fer una segona part. Així no cal que llegiu estupideses sobre la vida a London. Però abans que marxi haureu de patir l'últim post. Sí, és una amenaça!

Mentrestant gaudiu d'una nova passejada fotogràfica per London.

London, 11 de la tarda, neva a Southbank

Els docklands, no tot és majestuós a London


Vida urbana des del bar

Saltant-se les normes altre cop

Columbia Market. Moltes flors per diumenges alternatius

Hyde park. Existeix un Jekyll Park?

London? What London?

Turiustes despistats jugant vora Tower Bridge

Oda al caos circulatori a Canary Warf


La City. City of Money City of Madness

Brick Lane: Welcome to Bangladesh

La vida secreta sota London Bridge

Bigadistes anglesos al Priorat ... no van venir pel vi

L’escriptora anglesa resident a Marçà, Angela Jackson, va tancar ahir dimecres a Londres un cicle de conferències amb una xerrada sobre brigadistes internacionals al Priorat durant la Guerra Civil espanyola. La intervenció de Jackson va ser la darrera d’un seminari de tres mesos de duració organitzat per la Fundació Cañada Blanch a la ‘London School of Economics and Political Science’.

Angela Jackson és la presidenta de l’associació No jubilem la memòria dedicada a conservar fets històrics recents i la memòria històrica del període de la IIa República i la Guerra Civil a la comarca del Priorat. L’escriptora va explicar, amb un extens material documental i fotogràfic, quina va ser la relació entre la població local del Priorat i els brigadistes vinguts d’arreu per lluitar a la Guerra Civil al costat republicà.

Segons els seus estudis, en el període immediatament anterior a la batalla de L’Ebre molts voluntaris de la Brigada XV van allotjar-se en contrades del Priorat tals com Falset, Gratallops o Marcà. ‘En aquests municipis es van entaular relacions d’amistat, companyonia i solidaritat extraordinàries’, va comentar.

Il·lustrant-ho amb fotografies, va ensenyar com en escenes de la vida quotidiana els brigadistes i els vilatans locals es barrejaven encuriosits. Jackson va posar com a exemple d’aquesta interrelació els partits de futbol, les festes populars o la recollida de la vinya.

Angela Jackson ha publicat diversos llibres sobre la Guerra Civil a Catalunya com ‘Més enllà del camp de batalla’ traduit al català i publicat per Cossetània. El proper més de maig es presentarà la traducció al català del seu darrer llibre ‘At the Margins of Mayhem’ que s’editarà sota el títol de ‘Els brigadistes entre nosaltres’.

La intervenció d’Angela Jackson va ser la última d’un total de 9 de conferències que han tingut lloc a la ‘London School of Economics and Political Science’. Organitzades per la Funadació Cañada Blanch, aquestes conferències han comptat en edicions anteriors amb la presència dels periodistes Antoni Basas i Mònica Terribas i l’embaixador espanyol al Regne Unit Carlos Miranda. El següent seminari començarà el proper mes d’abril i comptarà amb la presència de l’ex President de la Generalitat Jordi Pujol, segons el Director de la Fudació Cañada Blanch i organitzador del seminari Paul Preston

London points of view. Special pictures issue

No tenia moltes ganes d'escriure aquest cop així que he optat per la via fàcil.

Aquí teniu unes fotos del London més curiós.

Si us agrada hi haurà segona part.

El que ens deixen veure de Downing Street

St. Pauls Cathedral des del bar

Manifestació contra l'Església de la Cienciologia

Sense comentaris

El sentit de la vida ?

Hora punta a Orford Circus

Any nou xinès a Trafalgar Square

El nou i el vell London

Cantants espontanis a Greenwich

El London més salvatge: St. James Park

Saltant-se les normes

Entrevista a Marisa Ramírez. Analista de economia europea de Bloomberg TV

“Els anglesos viuen molt pitjor que fa 10 anys”



Com està a grans trets la salud de l’economia al Regne Unit?
Tocada. La borsa inglesa és la que puja menys a Europa i si ho fa ho fa amb cura. L’FT100 ja ha reculat un 10% des que ha començat el 2008 i els actors econòmics s’estan començant a posar nervisos.

Qui és el més afectat per aquesta situació?
Els que més han notata aquesta davallada han estat el sector minorista i el del consum. Empreses com Marks & Spencer, Next o Home acumulen grans pèrdues. Però és que el consumidor britànic té menys diners. És per això que també es bens que no són de primera necessitat també es venen ara pitjor que abans.

Hi juga algun paper Estats Units i la crisi ‘sub-prime’?
No directament però sí és cert que a Anglaterra, per la seva especial relació amb els Estats Units, ha rebut l’impacte més ràpid que altres països europeus.

Es ralentitza l’economia inglesa?
El creixemenr últimament ha estat menor i això és un fet. El que més ha frenat aquest creixement ha estat el mercat immobiliari i la davallada del cosnsum.

Que l’ha fet empobrir la butxaca dels anglesos?
L’augment del preu de les hipoteques i el fet que el Banc Central tingui els tipus d’interès més elevats d’Europa (5’25%) fa que la butxaca anglesa se’n resenti i això provoca que hi hagi menys consum.

Però vieun bé els anglesos?
La majoria de la població viu bé però amb uns costos molt elevats. El preu de la vida al Regne Unit és altíssim. El preu de les hipoteques és el més car d’Europa i el aliments també han pujat molt de preu. Per exemple el blat ha doblat el seu preu en només 12 mesos. Però també hi ha el transport públic i la benzina … desplaçar-se és car ho facis com ho facis. En definitiva els anglesos viuen pitjor que fa 5 anys i molt pitjor que fa 10 anys.

Inflació desbocada?
En certa manera sí. S’esperava una taxa d’un 2% pel 2007 i van acabar al 3%, que és bastant més del que desitjaven. És la història de sempre. Tenim el petroli a preus que són màxims històrics cada dia. Els metalls també estan a cotes molt altes. Això es traduiex en augments de costos de producció i com a conseqüència un encariment dels productes en general.

S’han queixat molts els ciutadans?
No hi ha alarma en temes com l’atur o l’índex de pobresa i per això la població es queixa menys del que hauria.

Veurem mai circular euros al Regne Unit?
Buf, no crec. Són molt reticents a abandonar la lliure esterlina. Per un costat saben que és una divisa més forta que l’euro i per altre el pound és un símbol britànic tan important com la corona o el sistema mètric. Estan molt orgullosos de tot allò que és ‘made in England’.

London visitors

Amigues, amics i animals varis ...

Ja em perdonareu pel retard i si no em perdoneu allà vosaltres amb les vostres conciències. Bé, des de l’últim escrit han passat moltes coses a London (i no em refereixo a l’incendi del Mercat de Camden. Ni les especulacions que l’MI6 va matar a Lady Di. Ni tampoc als rumors que Madeleine va ser abduida per un grup de extraterrestres que anaven "amb motos d'aigo per s'hiperespai").

D’entrada he rebut moltes visites i molt variades. Quan vius a London et surten de cop multiples amics, familiars i coneguts que amb l’excusa de venire-te a veure s’aprofiten de la teva hospitalitat i calidesa per tenir allotjament gratis a la capital del Regne Unit. És el cas del meu germa Xavi la meva amiga Mei Min (de nacionalitat xinesa i resident a la bella Irlanda), una colla de presumptes periodistes companyes de classe i els meus propis pares! Mare meva! Colla de xucla-sangs. Mira que aprofitar-se de la meva precària infraestructura residencial anomenada “home, sweet home”… no teniu vergonya!
(és broma eh! Podeu venir tants com volgueu … de fet la Laia i jo ens estem plantejant obrir un Bed and Breakfast a la nostra humil morada)

Anem al gruix del l’assumpte i als temes realment importants: la dutxa! Recordareu les diverses piruetes i exercicis d’imaginació que havia de fer per dutxar-me, oi? (tamboret, posicions estranyes model Kama Sutra però jo sol …) Doncs sembla que els déus no estan de part nostra aquí a London. De la poca pressió que teniem d’aigua calenta vam passar a ínfima pressió. I de ínfima pressió vam passar a DEFCON 2 alerta màxima que en altres paraules vol dir: no hi havia aigua calenta. No tenir aigua calenta a London al més de febrer et porta a una disjuntiva.

La primera opció és l’anomenada “Ice age” i consisteix a dutxar-se amb aigua freda. Moooolt freda. Implicacions immediates: un fred de la hòstia i uns collonets de la mida de dos caniques cada cop que et dutxes.

La segona opció és l’anomenada “Shakespeare times” que comporta escalfar cassoles d’aigua calenta a foc lent i llençarte-les per sobre el teu body poc a poc i de mala gana. És a dir com es feia a l’època de Shakespeare. D’aquí el nom d’aquesta segona opció.

Nosaltres, degudes les negatives implicacins de la primera opció (i pel bé de la meva salut testicular) vam optar per dutxar-nos a la Shakespeare times. La situació s’allargava i, malgrat que haviem avisat a la casera de que vivíem pitjor que Oliver Twist, els lampistes no van arribar fins 8 dies després. Si heu llegit bé 8 fucking dies! Van ser 8 agònics dies en els que vaig arribar a agafar carinyo a les cassoles. Però els lampistes van arrbar i llavors vaig inaugurar un altre període històric a la meva vida de només 2 dies anomenat “Churchill times”. Per què Churchill? Doncs perquè casa meva estava com devien estar algunes cases de London durant la Segona Guerra Mundial després dels bombardejos. La cuina aixecada de dalt a baix i els mobles i calaixos tirats per la resta de les habitacions del nostre petit piset. I tot això amanit amb una espessa capa de merda i fang que ens va servir de moqueta durant els 2 dies d’obres. I per fer-ho més divertit jo m’havia agafat dos dies de festa per descansar i atendre amb la deferència merescuda la visita de la meva amiga Mei Min. Enlloc de reposar i dormir els lampistes (2 polonesos que parlaven un anglès de nivell similar al del meu bielorús) van amargar-me les vacances presentant-se a casa cada dia a les 8 de la matinada! No tenen cor.

Ara que estem en epoca de pau (no sé si dir-li període d’entre guerres) la cosa funciona i l’apartat dutxa ha quedat solventat del tot. Tenim aigua calenta (lloat sia déu nostru senyor) i hi ha pressió!! He abandonat el tamboret i les cassoles amb un sentiment agredolç comparable al “Síndrome d’Estocolmo” (en aquest cas convertit en el Síndrome de Esto-es-el-Colmo”).

Passem a parlar de les visites. Amb el meu germà Xavi (16 anys, edad del pavo real latinus ibericus i època de “em menjo el món jo sol, baby” … ho sento Xavi t’ha tocat el rebre) vam fer la visita turística estàndard per London i vam aprofitar l’evinentesa per anar a un partit de La Premier League que enfrontava el Fulham i l’Aston Vila. Una primera part avorrideta i més aviat sosa va donar pas a un segon temps en que l’equip Local (en zona de descens) va remuntar i va posar els aficionats del Fulham a la glòria amb un golàs d’un tal Jimmy (Super-Jimmy després del gol). També vama anar de festa però això no ho poden llegir els meus pares així que no ho explicaré.

Tot seguit va venir la meva amiga Mei Min i vam explorar tots els racons de London fent especial èmfasi en ChinaTown. S´ha de reconeixer que el menjar xinès de London està prou bo i és autenticament xinès (no com el de Barcelona que és bastant justet). Amb ella vaig pujar a la nòria mítica (anomenada London Eye per aquestes terres) i també ens vam escapar a Greenwich a desconnectar de la big city.

Coincidint amb la Mei Min va venir “La troupe Pompeu” formada per la Marga, la Sílvia, la Xènia i la Marta. La veritat és que no vaig poder estar per elles tant com hagués volgut (i des d’aquí els demano disculpes públiques) però va ser molt agradable retrobar la gent de classe i viure London de diferent manera durant un cap de setmana. Amb elles vam veure un London més alternatiu i també vam beure unes pintes alternatives.

El cicle de visites el van tancar els meus papis. Els responsables que jo sigui al món van estar aquí el passat cap de setmana sobant al seu fill gran que no veien des de feia 2 mesos (el meu pare, segons afirmen fonts properes a Can Armadàs, ja havia intentat suicidar-se 2 vegades: una empassant-se al fum del meu Twingo directe des de tub d’escapament i l’altre penjan-se de la làmpara del la cuina amb el cordill del fuet. Per sort encara és viu i ara està essent tractat per experts en la matèria de fills problemàtics a l’estranger… un tal Dr. Cañones). Amb els papis vam menjar a bons restaurants, (només pizzeries) vaig repetir per 8a vegada la ruta turística típica a London i vam anar a Harrods, on mirar és l’única cosa que val menys de 400 punds.

I amb això i un biscotx ja he arribat a l’equador de la meva estància a London. I sense que això sigui un gran què …

1trbgon1nghonb´ç3ongblOOmbergfApudOR3nbÇ!%NHI1IÇIHNcq3pifn133ognongoo

Error in message

/jrago/ logging in > Hola. La xafogor laboral és insoportable. Les 5 pantallas del meu l’escritori treuen fum i a Tibi Lumper tothom està molt nerviós. Sembla que a l’economia mundial hi passen coses paranormals anomenades “volatilitatde mercats”, “crisis subprime” “desacceleració-no-recessió”. Paraulotes per l’estil de les quals en desconec el significat estan en boca de tots. L’ambient és pot tallar amb ganivet i la feina s’acumula al mateix ritme que la “no-crisi-encara” s’aguditza. A més en un país del tercer món anomenat añapsE s’acosten unes eleccions i la gent del meu “team” està encara més tensa. Tenen por de que guanyi qui guanyi la “no-crisis-encara” segueixi devorant l’economia i els seus cleints es posin tristos i deixis de consumir, gastar i produir. “Money makes the world go arround” i “The Show must go on” són la banda sonora d’aquest dies a Tibi Lumper. Mentrestant hi ha persones que viuen alienes a aquest món de nervis i bilis financera. Malgrat són treballadors de Tibi Lumper hia ha quelcom que els diferencia de la resta: tenen una badge (acreditació) de color verd enlloc de groc. El color pot no ser una cosa important però en un lloc com Tibi Lumper ho és tot. Si tens un bagde de color verd no estàs a la cresta de l’onada com els que tenen uns bagde groc. Si ets un “Green bagde people” la teva feina pot ser netejar el terra, donar de menjar als peixos, recullir la brosa de les papereres, netejar sabates, posar i reposar el menjar o vigilar els accesos a Tibi Lumper. La teva feina és estar a disposició de la “Yellow badge people” sense molestar-los ni dirigir-los la paraula. La seva màxima és “be invisible, my friend”. Una estranya equació o una estadística malèvolament manipulada ha propiciat que tots els “Green bagde people” siguin negres, indis o d’aporuE de l’Est. Estan entre nosaltres i tenen una privilegi que nosaltres no tenim … vieun i treballen al marge de la “no-encara crisi”. /jrago/ logging off>

Entrevista a Xavier Güell. Director de Tendencias TV

“La moda és un reflex de la societat i Barcelona s’està adormint”

Què és tendencias TV?
Tendencias.tv és un videoblog de tendències i moda urbana.

Perquè vas posar en marxa un canal centrat en la moda?
Tot i que ara obrirem 3 canals temàtics més sobre moda, sempre parlant de les últimes tendències, el tema de centrar-nos en la moda urbana era perquè hi havia poc contingut audiovisual sobre un estil que té cada dia més força.

Quins països marcaran les tendències de la moda del S, XXI?
Uf, aixó és una visió molt personal de cadascú, però jo crec que Japó està ja marcant una línea molt interessant. També Àfrica aporta idees que cada dia veurem més al carrer, sobretot en el tema del colors.

I Barcelona està molt lluny de Paris, Milà o Londres com referent en el terreny de la moda?
Barcelona té un estil diferent, molt més urbà, però està lluny de les ciutats que menciones. Segurament li falta una estructura més potent, i el fet de no ser capital de res imagino que influeix. La moda és un reflex de la societat i Barcelona s’està adormint en molts aspectes. El de les tendencias n’és un.

Quins continguts té el canal? On estan les càmeres de Tendencias TV?
A Tendencias.tv parlem sobre marques i firmes de moda molt urbanes o del que veiem nosaltres pel carrer que ens sembla interessant. A partir del mes de febrer però inagurarem 3 canals nous: Living on parlarem d’interiorisme i decoració; Funfood on analitzarem les darreres tendències gastronòmiques, i per últim Cultura, on volem tocar tots els temes de la cultura més urbana. La majoria dels capitols están rodats a Barcelona, tot i que ara farem el salt a Madrd, Londres i Berlin.

És la moda una nova forma emergent de periodisme o un mercat del que cal informar igual que els altres?
Cal informar igual que els altres, la ventatge que ens dona internet és que podem parlar només de temàtiques específiques i centrarnos en petites càpsules informatives que els mitjans tradicionals no podrien fer.

Hi ha periodistes a Tendencias TV?
De moment no.

Quins són els aventatges i els inconvenients de fer servir internet com a plataforma de llançament?
El millor és que la informació sempre está alla i aixó genera que la gent pugui triarel que vol veure i quan ho vol veure. Tendencias.tv es pot veure a quelsevol lloc del mon i això vol dir que tenim un potencial públic global. L’inconvenient més gran és, segurament, el cost que segueix tenint l’ample de banda. I més al nostre país. A més per acabar-ho d’adobar les pèsimes connexions a internet que tenim per aquí no ajuden gaire. Això provoca que els usuaris triguin més del que ens agradaria a descarregar-se un capitol.

Amb internet perilla la TV convencional generalista? Omplirà la TDT aquest espai amb continguts específics com feu vosaltres?
La TV convencional s’ha de possar les piles. Ara són les televisions les que marquen l’horari de la gent però aixó canviarà aviat. Amb internet el que propossem és que la gent faci la seva pròpia graella de continguts. Ara el prime time és sempre i no les hores que volen ells que estem davant del televisor. Pel que fa la TDT jo crec que és un bluf institucional que no omplirà aquest espai. La gent vol el contingut al moment i la TDT no té aquesta interactivitat necessària a dia d’avui. Totes les televisions es convertiran en una comunitat, i de moment aixó només ho pot brindar internet.