London points of view. Special pictures issue

No tenia moltes ganes d'escriure aquest cop així que he optat per la via fàcil.

Aquí teniu unes fotos del London més curiós.

Si us agrada hi haurà segona part.

El que ens deixen veure de Downing Street

St. Pauls Cathedral des del bar

Manifestació contra l'Església de la Cienciologia

Sense comentaris

El sentit de la vida ?

Hora punta a Orford Circus

Any nou xinès a Trafalgar Square

El nou i el vell London

Cantants espontanis a Greenwich

El London més salvatge: St. James Park

Saltant-se les normes

Entrevista a Marisa Ramírez. Analista de economia europea de Bloomberg TV

“Els anglesos viuen molt pitjor que fa 10 anys”



Com està a grans trets la salud de l’economia al Regne Unit?
Tocada. La borsa inglesa és la que puja menys a Europa i si ho fa ho fa amb cura. L’FT100 ja ha reculat un 10% des que ha començat el 2008 i els actors econòmics s’estan començant a posar nervisos.

Qui és el més afectat per aquesta situació?
Els que més han notata aquesta davallada han estat el sector minorista i el del consum. Empreses com Marks & Spencer, Next o Home acumulen grans pèrdues. Però és que el consumidor britànic té menys diners. És per això que també es bens que no són de primera necessitat també es venen ara pitjor que abans.

Hi juga algun paper Estats Units i la crisi ‘sub-prime’?
No directament però sí és cert que a Anglaterra, per la seva especial relació amb els Estats Units, ha rebut l’impacte més ràpid que altres països europeus.

Es ralentitza l’economia inglesa?
El creixemenr últimament ha estat menor i això és un fet. El que més ha frenat aquest creixement ha estat el mercat immobiliari i la davallada del cosnsum.

Que l’ha fet empobrir la butxaca dels anglesos?
L’augment del preu de les hipoteques i el fet que el Banc Central tingui els tipus d’interès més elevats d’Europa (5’25%) fa que la butxaca anglesa se’n resenti i això provoca que hi hagi menys consum.

Però vieun bé els anglesos?
La majoria de la població viu bé però amb uns costos molt elevats. El preu de la vida al Regne Unit és altíssim. El preu de les hipoteques és el més car d’Europa i el aliments també han pujat molt de preu. Per exemple el blat ha doblat el seu preu en només 12 mesos. Però també hi ha el transport públic i la benzina … desplaçar-se és car ho facis com ho facis. En definitiva els anglesos viuen pitjor que fa 5 anys i molt pitjor que fa 10 anys.

Inflació desbocada?
En certa manera sí. S’esperava una taxa d’un 2% pel 2007 i van acabar al 3%, que és bastant més del que desitjaven. És la història de sempre. Tenim el petroli a preus que són màxims històrics cada dia. Els metalls també estan a cotes molt altes. Això es traduiex en augments de costos de producció i com a conseqüència un encariment dels productes en general.

S’han queixat molts els ciutadans?
No hi ha alarma en temes com l’atur o l’índex de pobresa i per això la població es queixa menys del que hauria.

Veurem mai circular euros al Regne Unit?
Buf, no crec. Són molt reticents a abandonar la lliure esterlina. Per un costat saben que és una divisa més forta que l’euro i per altre el pound és un símbol britànic tan important com la corona o el sistema mètric. Estan molt orgullosos de tot allò que és ‘made in England’.

London visitors

Amigues, amics i animals varis ...

Ja em perdonareu pel retard i si no em perdoneu allà vosaltres amb les vostres conciències. Bé, des de l’últim escrit han passat moltes coses a London (i no em refereixo a l’incendi del Mercat de Camden. Ni les especulacions que l’MI6 va matar a Lady Di. Ni tampoc als rumors que Madeleine va ser abduida per un grup de extraterrestres que anaven "amb motos d'aigo per s'hiperespai").

D’entrada he rebut moltes visites i molt variades. Quan vius a London et surten de cop multiples amics, familiars i coneguts que amb l’excusa de venire-te a veure s’aprofiten de la teva hospitalitat i calidesa per tenir allotjament gratis a la capital del Regne Unit. És el cas del meu germa Xavi la meva amiga Mei Min (de nacionalitat xinesa i resident a la bella Irlanda), una colla de presumptes periodistes companyes de classe i els meus propis pares! Mare meva! Colla de xucla-sangs. Mira que aprofitar-se de la meva precària infraestructura residencial anomenada “home, sweet home”… no teniu vergonya!
(és broma eh! Podeu venir tants com volgueu … de fet la Laia i jo ens estem plantejant obrir un Bed and Breakfast a la nostra humil morada)

Anem al gruix del l’assumpte i als temes realment importants: la dutxa! Recordareu les diverses piruetes i exercicis d’imaginació que havia de fer per dutxar-me, oi? (tamboret, posicions estranyes model Kama Sutra però jo sol …) Doncs sembla que els déus no estan de part nostra aquí a London. De la poca pressió que teniem d’aigua calenta vam passar a ínfima pressió. I de ínfima pressió vam passar a DEFCON 2 alerta màxima que en altres paraules vol dir: no hi havia aigua calenta. No tenir aigua calenta a London al més de febrer et porta a una disjuntiva.

La primera opció és l’anomenada “Ice age” i consisteix a dutxar-se amb aigua freda. Moooolt freda. Implicacions immediates: un fred de la hòstia i uns collonets de la mida de dos caniques cada cop que et dutxes.

La segona opció és l’anomenada “Shakespeare times” que comporta escalfar cassoles d’aigua calenta a foc lent i llençarte-les per sobre el teu body poc a poc i de mala gana. És a dir com es feia a l’època de Shakespeare. D’aquí el nom d’aquesta segona opció.

Nosaltres, degudes les negatives implicacins de la primera opció (i pel bé de la meva salut testicular) vam optar per dutxar-nos a la Shakespeare times. La situació s’allargava i, malgrat que haviem avisat a la casera de que vivíem pitjor que Oliver Twist, els lampistes no van arribar fins 8 dies després. Si heu llegit bé 8 fucking dies! Van ser 8 agònics dies en els que vaig arribar a agafar carinyo a les cassoles. Però els lampistes van arrbar i llavors vaig inaugurar un altre període històric a la meva vida de només 2 dies anomenat “Churchill times”. Per què Churchill? Doncs perquè casa meva estava com devien estar algunes cases de London durant la Segona Guerra Mundial després dels bombardejos. La cuina aixecada de dalt a baix i els mobles i calaixos tirats per la resta de les habitacions del nostre petit piset. I tot això amanit amb una espessa capa de merda i fang que ens va servir de moqueta durant els 2 dies d’obres. I per fer-ho més divertit jo m’havia agafat dos dies de festa per descansar i atendre amb la deferència merescuda la visita de la meva amiga Mei Min. Enlloc de reposar i dormir els lampistes (2 polonesos que parlaven un anglès de nivell similar al del meu bielorús) van amargar-me les vacances presentant-se a casa cada dia a les 8 de la matinada! No tenen cor.

Ara que estem en epoca de pau (no sé si dir-li període d’entre guerres) la cosa funciona i l’apartat dutxa ha quedat solventat del tot. Tenim aigua calenta (lloat sia déu nostru senyor) i hi ha pressió!! He abandonat el tamboret i les cassoles amb un sentiment agredolç comparable al “Síndrome d’Estocolmo” (en aquest cas convertit en el Síndrome de Esto-es-el-Colmo”).

Passem a parlar de les visites. Amb el meu germà Xavi (16 anys, edad del pavo real latinus ibericus i època de “em menjo el món jo sol, baby” … ho sento Xavi t’ha tocat el rebre) vam fer la visita turística estàndard per London i vam aprofitar l’evinentesa per anar a un partit de La Premier League que enfrontava el Fulham i l’Aston Vila. Una primera part avorrideta i més aviat sosa va donar pas a un segon temps en que l’equip Local (en zona de descens) va remuntar i va posar els aficionats del Fulham a la glòria amb un golàs d’un tal Jimmy (Super-Jimmy després del gol). També vama anar de festa però això no ho poden llegir els meus pares així que no ho explicaré.

Tot seguit va venir la meva amiga Mei Min i vam explorar tots els racons de London fent especial èmfasi en ChinaTown. S´ha de reconeixer que el menjar xinès de London està prou bo i és autenticament xinès (no com el de Barcelona que és bastant justet). Amb ella vaig pujar a la nòria mítica (anomenada London Eye per aquestes terres) i també ens vam escapar a Greenwich a desconnectar de la big city.

Coincidint amb la Mei Min va venir “La troupe Pompeu” formada per la Marga, la Sílvia, la Xènia i la Marta. La veritat és que no vaig poder estar per elles tant com hagués volgut (i des d’aquí els demano disculpes públiques) però va ser molt agradable retrobar la gent de classe i viure London de diferent manera durant un cap de setmana. Amb elles vam veure un London més alternatiu i també vam beure unes pintes alternatives.

El cicle de visites el van tancar els meus papis. Els responsables que jo sigui al món van estar aquí el passat cap de setmana sobant al seu fill gran que no veien des de feia 2 mesos (el meu pare, segons afirmen fonts properes a Can Armadàs, ja havia intentat suicidar-se 2 vegades: una empassant-se al fum del meu Twingo directe des de tub d’escapament i l’altre penjan-se de la làmpara del la cuina amb el cordill del fuet. Per sort encara és viu i ara està essent tractat per experts en la matèria de fills problemàtics a l’estranger… un tal Dr. Cañones). Amb els papis vam menjar a bons restaurants, (només pizzeries) vaig repetir per 8a vegada la ruta turística típica a London i vam anar a Harrods, on mirar és l’única cosa que val menys de 400 punds.

I amb això i un biscotx ja he arribat a l’equador de la meva estància a London. I sense que això sigui un gran què …

1trbgon1nghonb´ç3ongblOOmbergfApudOR3nbÇ!%NHI1IÇIHNcq3pifn133ognongoo

Error in message

/jrago/ logging in > Hola. La xafogor laboral és insoportable. Les 5 pantallas del meu l’escritori treuen fum i a Tibi Lumper tothom està molt nerviós. Sembla que a l’economia mundial hi passen coses paranormals anomenades “volatilitatde mercats”, “crisis subprime” “desacceleració-no-recessió”. Paraulotes per l’estil de les quals en desconec el significat estan en boca de tots. L’ambient és pot tallar amb ganivet i la feina s’acumula al mateix ritme que la “no-crisi-encara” s’aguditza. A més en un país del tercer món anomenat añapsE s’acosten unes eleccions i la gent del meu “team” està encara més tensa. Tenen por de que guanyi qui guanyi la “no-crisis-encara” segueixi devorant l’economia i els seus cleints es posin tristos i deixis de consumir, gastar i produir. “Money makes the world go arround” i “The Show must go on” són la banda sonora d’aquest dies a Tibi Lumper. Mentrestant hi ha persones que viuen alienes a aquest món de nervis i bilis financera. Malgrat són treballadors de Tibi Lumper hia ha quelcom que els diferencia de la resta: tenen una badge (acreditació) de color verd enlloc de groc. El color pot no ser una cosa important però en un lloc com Tibi Lumper ho és tot. Si tens un bagde de color verd no estàs a la cresta de l’onada com els que tenen uns bagde groc. Si ets un “Green bagde people” la teva feina pot ser netejar el terra, donar de menjar als peixos, recullir la brosa de les papereres, netejar sabates, posar i reposar el menjar o vigilar els accesos a Tibi Lumper. La teva feina és estar a disposició de la “Yellow badge people” sense molestar-los ni dirigir-los la paraula. La seva màxima és “be invisible, my friend”. Una estranya equació o una estadística malèvolament manipulada ha propiciat que tots els “Green bagde people” siguin negres, indis o d’aporuE de l’Est. Estan entre nosaltres i tenen una privilegi que nosaltres no tenim … vieun i treballen al marge de la “no-encara crisi”. /jrago/ logging off>

Entrevista a Xavier Güell. Director de Tendencias TV

“La moda és un reflex de la societat i Barcelona s’està adormint”

Què és tendencias TV?
Tendencias.tv és un videoblog de tendències i moda urbana.

Perquè vas posar en marxa un canal centrat en la moda?
Tot i que ara obrirem 3 canals temàtics més sobre moda, sempre parlant de les últimes tendències, el tema de centrar-nos en la moda urbana era perquè hi havia poc contingut audiovisual sobre un estil que té cada dia més força.

Quins països marcaran les tendències de la moda del S, XXI?
Uf, aixó és una visió molt personal de cadascú, però jo crec que Japó està ja marcant una línea molt interessant. També Àfrica aporta idees que cada dia veurem més al carrer, sobretot en el tema del colors.

I Barcelona està molt lluny de Paris, Milà o Londres com referent en el terreny de la moda?
Barcelona té un estil diferent, molt més urbà, però està lluny de les ciutats que menciones. Segurament li falta una estructura més potent, i el fet de no ser capital de res imagino que influeix. La moda és un reflex de la societat i Barcelona s’està adormint en molts aspectes. El de les tendencias n’és un.

Quins continguts té el canal? On estan les càmeres de Tendencias TV?
A Tendencias.tv parlem sobre marques i firmes de moda molt urbanes o del que veiem nosaltres pel carrer que ens sembla interessant. A partir del mes de febrer però inagurarem 3 canals nous: Living on parlarem d’interiorisme i decoració; Funfood on analitzarem les darreres tendències gastronòmiques, i per últim Cultura, on volem tocar tots els temes de la cultura més urbana. La majoria dels capitols están rodats a Barcelona, tot i que ara farem el salt a Madrd, Londres i Berlin.

És la moda una nova forma emergent de periodisme o un mercat del que cal informar igual que els altres?
Cal informar igual que els altres, la ventatge que ens dona internet és que podem parlar només de temàtiques específiques i centrarnos en petites càpsules informatives que els mitjans tradicionals no podrien fer.

Hi ha periodistes a Tendencias TV?
De moment no.

Quins són els aventatges i els inconvenients de fer servir internet com a plataforma de llançament?
El millor és que la informació sempre está alla i aixó genera que la gent pugui triarel que vol veure i quan ho vol veure. Tendencias.tv es pot veure a quelsevol lloc del mon i això vol dir que tenim un potencial públic global. L’inconvenient més gran és, segurament, el cost que segueix tenint l’ample de banda. I més al nostre país. A més per acabar-ho d’adobar les pèsimes connexions a internet que tenim per aquí no ajuden gaire. Això provoca que els usuaris triguin més del que ens agradaria a descarregar-se un capitol.

Amb internet perilla la TV convencional generalista? Omplirà la TDT aquest espai amb continguts específics com feu vosaltres?
La TV convencional s’ha de possar les piles. Ara són les televisions les que marquen l’horari de la gent però aixó canviarà aviat. Amb internet el que propossem és que la gent faci la seva pròpia graella de continguts. Ara el prime time és sempre i no les hores que volen ells que estem davant del televisor. Pel que fa la TDT jo crec que és un bluf institucional que no omplirà aquest espai. La gent vol el contingut al moment i la TDT no té aquesta interactivitat necessària a dia d’avui. Totes les televisions es convertiran en una comunitat, i de moment aixó només ho pot brindar internet.

The dark side of London

Estimats compatriots i compatriotesses

Agafeu-fos fort que avui tinc el dia tonto. London està molt bé però té un problema: hi ha molts anglesos! Jo no sóc un racista, ni classista, ni lampista però els anglesos costen d’empassar. No sé com aquell os del pollastre que et passa per l’altre forat i molesta … una mica Així com un mal de collo … vull dir un mal de coll. A veure us donaré dades concretes i jutgeu vosaltre mateixos.

Amics anglesos després d’un més a London: 0’0, com la Damm Bier !

Converses amb anglesos a data d’avui (no copmto com a conversa quan pregunto a algú on és el carrer tal i em responen, sense ni tan sols mirar-me, I don’t know, sense que els hagi dit encara el nom del carer): Total de converses amb anglesos doncs: 1’0: és la següent.

M’he comprat una bici al mercat negre (després us ho explico) i resulta que per lligar-la amb unes cadenes anti-cacus que m’he comprat no vaig trobar cap lloc on aferrar-la. Així que mirant arround vaig veure que el veí de sota tenia una tanca, una mica feta pols però que seria fantàstica per lligar el meu nou mitjà de transport. Pico a la porta tot cofoi i, oh! sorpresa un veí anglès i blanc. Jo, Hello, good evening Sir. Sóc el JR el teu veí de dalt. (encaixada de mans). Avui ha fet molt de vent, eh … (somrís incòmode). Doncs mira que m’he comprat una bici i he vist que tens una llustrosa tanca on la podria aparcar i no patir pels cacus que voregen el nostre barri. Que et sembla si, donat que la teva tanca està per l’arrastre i no veig que en facis un ús excessiu, lligo aquí la meva bici per les nits? Ell, calvíssim pobret, em contesta bé … no sé … és que veuràs … ho hauria de pensar … que no vol dir que no et deixi, eh però … ehem … espera una segon (marxa a dins de casa i torna amb un boli i un paper. Una gota de suor freda cau per la meva patilla esquerra). T’importaria anotar el teu nom i número de telèfon? És que haurè de meditar-ho. Només em portarà uns minuts però … (somriu falsament i hipocrita) ho entens, oi? Jo, i tant, entenc que desconfiis de la meva bici. Podria ser una bici bomba, se’n veuen moltes últimament. O potser està impregnada d’Antrax o té la pesta porcina o la grip aviar. I clar, potser jo sóc un Yihadista del Turmekistan i m’immolo al pis de dalt després de dutxar-me (que molt cops sí em vull suicidar després de la dutxa, ja sabeu). Bé, que encara espero resposta. No sé si s’ha mort de grip aviar o senzillament té un marcat tarannà anglès. Jo lligo la bici a una canonada del costat de casa seva, si no li agrada que truqui al James Bond.

Bé, perdoneu que m’hagi saltat la part de la bici però és que si no explico això de la gloriosa conversa rebento. Doncs, tinc una bici. Volia un mitjà de transport amb el qual no em sentís com una tonyina en conserva quan hi puges (em refereixo al metro clar). Com que visc relativament a prop del centre i la feina … Així que vaig fer cap a Camden (barri bohemi de London, eufemisme de cutre i pollòs) i vaig trobar una botiga de bicis de segona mà. Jo, taté, aquí hay tomaté. Pregunto i aquell homenet de pell marronosa i d’origen incert m’ensenya una bici que feia patxoca i que només valia 69 punds (un dia parlarem de preus …). Me la deixes provar, reietó? Li pregunto. Em diu sí, és clar. (em va fer deixar-li el DNI perquè no fugís amb el seu tros de ferralla. I vaig donar una volteta de 3 minuts i vaig veure que tot semblava correcte. Decidit a fer la comprà m’atanso a la porta i entre la boira apareéis un negre (vull dir, una persona de color o un ciutadà anglo-africà) caminant d’aquella manera que caminen alguns negres movent les espatlles i balancegen el seu cos excessivament i em pregunta si vinc a comprar una bici. (No venia al dentista si et sembla) Li contesto que sí i em diu doncs mira, jo venia a vendre la meva. En aquell moment surt per la porta l’homenet de pell marronosa i d’origen incert i veu l’escena. No li fa massa gràcia que s’estigui duent a terme una transacció comercial amb bicicletes davant la seva botiga de bicicletes de segona mà. Llavors el negre (de mida 2x2) se’m acosta i em diu vine, vine. Vaig i em pregunta per quan te la venia l’homenet de pell marronosa i d’origen incert? Jo, que regatejant vaig fer un màster a la Xina, li contesto, per 50 i em semblava car. (mentida … estava disposat a comprar-la per 69 punds). Ell amb el seu accent de tio del Bronx em diu 40 i es teva, brother. Jo li dono la mà i dic, 35?? I acepta. Vam anar a un caixer a treure pasta i de camí li pregunto … no serà pas una bici robada? I ell, i ara brother. I aquesta és la història de com he adquirit la meva nova eina de transport al mercat … negre.

Bé a London hi han passat més coses. Així per destacar en forma de titulars la visita a Canterbury. Aquesta vegada la Laia i jo vam gaudir de la presència d’una convidada d’honor que vam recuperar des de la vella Irlanda: la Xisca. A Canterbury hi vam veure una catedral que tira d’esquena. Enorme, preciosa, una autèntica meravella. També vam fer el recorregut estandard dels guiris pels carrerons estretons i sense gent. És una delicia fugir de la crispació del Finalcial District als caps de setmana. Puges al bus i en 2 hores tens els bojos de l’economia a kilòmetres, perdó, a milles de distància.

També vaig aprofitar un cap de setmana per escapar-me del tot del maleit Regne Unit i marxa a l’altre illa, la bona, The Republic of Ireland !! Cervesa negra, música irlandesa en directe, bons i vells amics i amigues i un somriure permanent durant tot el cap de setmana. Que bé que senta aquell país. Aneu-hi a fer un tomb si podeu. Una delícia!

I així tot essent sociables hem fet amics. Uns quants Catalans ja omplen la llista de contactes del meu telèfon anglès (0044 7975939560) i hem conegut a les veines del davant. L’Ayat és una noia prima, delicada i iraquí. Estudia ciències de la guerra (no és broma) i jo espero que sigui la Joana d’Arc del segle 21 i que alliberi Palestina. Quan acabi que ens ajudi amb Catalunya … La seva companya de pis és la Deyar, un noia primeta, delicada, de color fosquet i estudiant de dietètica. Des del Marroc ja fa més de 10 anys que viu a London i no porta ni vel, ni burka (que sé que alguns ho estaveu pensant). Em consta que hi viu una altra noia al davant però encara no hem tingut el gust de tractar-la. Tot arribrà. Doncs el tema és que un dia que estàvem generosos les vam convidar a sopar a casa i vam preparar delicatessen mediterrani a base de truita de patates (per cert vaig fer la meva primera truita de patates de la meva vida -- 24 anys -- ja tocava) i embotits que teniem per la nevera. Formatget i un assortiment de fuets, pernil i llangonisses o llonganisses. Tot allà ben presentat i mono i clar resulta que les mosses, musulmanes com són, doncs no mengen fuet ! I tot el nostre goz en un poz! L’endemà vam dinar entrepà de fuet.

Ha arribat el moment de parlar de la feina. Bé no sé si començar per la crisi de les hipoteques sub-prime, la muntanya russa en que s’ha convertit la borsa o la cimera de Davos. Com que les 3 coses m’importen un pet de violinista (©) doncs no us en parlaré tot i que en sé molt del tema. De fet hi ha molt d’estrés, burnout, cremació laboral o fastigueig empresarial, com li volgueu dir. Aquí els becaris curren i la resta són històries. Haurem de fer el cor fort i apretar el culet perquè si no no hi ha pounds i el meu body es queda sense menjar i llav . . .

hhñougrgbhb olihçñilughña´´ññññmvprnbinladennavratilovayushenkosuatzaneger

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in> Hola. Sembla que avui tingui més llibertat. Els guardes han enxampat a un treballador que s’havia oblidat l’acreditació a casa i sembla que l’estan interrogant. Sento crits al pis de dalt. Aprofitaré aquest moment per explicar-vos com és el barri de nodnoL on està Tibi Lumper. El barri de les empreses, oficines i despatxos se’l coneix popularment com “The City”. City of money, city of madness, city of business. Ara són les 9am. Jo fa 3 hores que sóc a la feina però a aquesta hora molta gent comença el seu jorn laboral. A les 8.45am pel carrer la gent no parla, la gent camina, corre més ben dit. Se senten talons de dona repicant contra l’asfalt, el fum dels cotxes, busos i taxis ompla els pulmons del centenars de treballadors que caminen mirant a terra. De les seves orelles pengen cables blancs possiblement dels seus aparells electrònics pels quals escolten música o ràdio i s’aillen encara més del món que els envolta. A l’entrada de l’estació de metro hi ha cua. A l’andana del metro hi ha cua. Dins el metro no hi cap una agulla. La gent es col·loca com pot, amb els abrics posats, mentre intenten llegir algun diari gratuit o es distreuen mirant imatges als seus aparellis electrònics que suporten video. Sempre miren a terra pero si miressin amunt veurien un cel gris, ennuvolat i tot un seguit d’edificis alts, altíssims plens de despatxos i oficines. No tot són oficines, també hi ha molts establiments de menjar ràpid (a nodnoL no es pot descansar per dinar, s’ha de treballar i els assalariats agafen el que poden als “take aways” del Financial District. També hi ha botigues de roba on només es venen corbates, americanes, sabates de taló i jaquetes elegants. Aquest ambient es calma cap a les 10am quan tothom esta a la seva taula, davant de la seva o les seves pantalles fent que el show continui. Això seguirà així fins les 6pm, hora en que acaba el jorn laboral. Llavors la banda sonora de talons torna a apoderar-se del carrer i torna haver-hi cua l’entrada del metro i a l’andana del metro. I ha transcorregut un jorn laboral més al Financial District. Ara us deixo els crits han acabat els guardes deuen estar a prop. /jrago/ logging off >

London by a new Londoner

Companyes, companys i familiars !

Ja fa mig més que visc a London i començo a veure el bo i el dolent d’aquesta ciutat. Començarem pel dolent perquè em ve de gust, ok? Doncs d’entrada London està ple d’anglesos i això es nota. Gent poc amable, esquerpa i desconfiada. A London els citizens van a la seva bola i els és igual si no saps trobar un carrer perquè ets un city-novato o si se t’està morint la germana i no la pots dur a l’hospital. Ells seguiran el seu camí i passaran de la teva cara perquè estaran massa ocupants amb la seva estressant vida de i la puta hora del te (mite que, de moment desmantello ... no he vist ningú prenent te encara). Bé deu haver-hi anglesos bona gent i amables com segur que també deu haver-hi algun gorila calb o algun camell sense gepes. Exemplars estranys n’hi ha pertot.

Ah i parlant de coses estranyes ... el dia que totes les línies de metro funcionen a la perfecció a London s’hi fa festa major i tiren petards. Com sabeu hi ha 13 línies de metro que connecten la ciutat de punta a punta però a vegades has de fer tants transbords que no t’has donat compte i ha passat mitja hora i has tornat al punt d’origen. A més cada línia té un coloret i un nom i et fas la pitxa un lio per aprendre’t el mapa. I llavors ve el més curiós: hi ha parades que tanquen a certes hores del dia i no et deixen entrar però sí sortir. Com no podia ser d’altra manera la del costat de casa tanca de 7.45 a 10.30 és a dir en hora punta, per putejar bé el personal. Solució caminar 5 minuts fins la següent que sí està oberta però entre 7.30 i 8.00 hi deuen passar uns 3 milions de persones. i després fes cua a l’andana per esperar el metro. Sí heu llegit bé, pots arribar a estar esperant 2 metros o més per entaforar-te allà dins i viatjar pitjor que una anxova de llauna de conserves.

Tema dutxa. Sé que esteu preocupades i preocupats per les meravelloses aventures del JR a la dutxa. Doncs, sento decebre però el tema no ha millorat gaire. La casera, una polonesa molt eixerida, va canviar la manega de la dutxa i ara em puc posar dret i m’arriba el telèfon de la dutxa per sobre del cap. Bé! Pensareu. Doncs no! A dos metres d’alçada l’aigua no hi arriba i el rajolinet minso que raja no ofegaria ni una puça que es deixés caure, despistada, per la dutxa. A més aquestes 4 gotetes que cauen estan fredes. London és una ciutat per gent baixa. Com que haig de rentar-me la melana i em cal aigua calenta per fer-ho, he hagut de tornar a instal·lar el tamboret a la banyera. A l’alçada de Liliput hi raja més aigua i més calentete. Solució: ara em torno a dutxar assegut. Em segueixo sentint com un usuari de la llei d’ajuda a la dependència però sense que ningú m’ajudi, a sobre. He guanyat amb una cosa però. Ara puc posar el tamboret més lluny de l’aixeta perquè la mànega és més llarga. Qualitat de vida.

Bé, és igual, tant parlar de les coses dolentes m’oblidava de les bones. London té una vida interna que batega com un cor amb taquicàrdia. Musicals, pubs, grans parcs, arquitectura, discos, teatres, museus, mercats, cines, botigues i uns 400 diaris gratuïts que gent d’origen poc anglès reparteix a cada cantonada de la ciutat. I la birra, gloriosa birra que nodreix els paladars, i fa esvair l’estupidesa anglesa dels habitats de London.

Una altre cosa bona és viure al centre. Tot i la loteria del metro en un plis-plas et plantes a tot arreu i jo visc a 3 parades de Westminster, 3 parades de la feina, 4 de Piccadilly Circus (+ 1 transbord) i 4 més de Trafalgar Square (+ 1 transbord). És a dir en un quart d’hora em planto allà on vull, així patapam, a cop de metro.

Doncs això, que no em queixo (un altre dia parlaré de diners ... i llavors sí em queixaré i se sentiran els renecs fins i tot a la meva última residència a 2 parades de Tian’an men, a Pekín. El que deia, que no s’està del tot malament. A més amb la Laia combinem molt bé les taques domèstiques i nodrim la setmana amb sortides a pubs i excursionetes a la perifèria londinenca. El dia de reis, que ja queda lluny, vam anar a Brighton i aquest dissabte anirem a Canterbury a fer els guiris. Així fugim de la voràgine de la city.

Després està el tema de la feina que ja sabeu que és una tota una experiència religiosa. Ara ja em començat a partir els horaris amb la Laia i aquesta setmana em toca entrar a les 6.00. Sí, les 6.00, no les 18.00, no, les 6.00 ante meridiam. Ni els brokers més malalts s’aixequen tant d’hora per jugar a la borsa. Però és el que hi ha. D’alguna cosa em de menjar i les birres no es paguen pas soles. En general de totes maneres la canlkhfvñqqqqvbçççç ...

I fubhvq`´oç1p3qj你还kf要学习ofn51
西班oknj´n牙语nbmçv12O$^gkv,2t4`学习bojan kirkik

ERROR IN MESSAGE

/Jrago/ logging in > Hola. No tinc molt de temps. Els guardes em vigilen. Saben que faig servir l’ordinador per motius extralaborals i això pot comportar sancions molt serioses. Us narraré ràpidament unes dades sobre la seguretat dins l’edifici de Tibi Lumper. Són les 6.00am hora d’entrar a la feina. Dos homes grossos, grassos, de color em saluden amb les seves dents blanques. Morning, Sir. Morning contesto capcot, enlleganyat. Del coll em penja tot el que sóc jo a l’empresa. El meu badge m’identifica, em dona el meu número i xip a Tibi Lumper. És la meva personalitat. També em permet accedir a les instal·lacions tot fent lliscar la meva acreditació per un scàner. Pujo les escales mecàniques. Un altre home gras, gros, de color em mira amb cara de pocs amics. Són les 6.01am. Escodrinya el meu pit fins que veu el meu badge i llavors diu: Morning, Sir. Morning, contesto, atabalat, gris. Al hall hi ha “la cuina”, de la que ara no tinc temps de parlar. Abans d’endinsar-me a la meva zona de treball, al llindar de la porta un home gros, gras, de color em mira fixament amb posat seriós. No em mira als ulls; mira si per sobre del l’abric sobresurt el meu badge. El veu, somriu amb les seves dents blanques i em diu Morning, Sir. Morning contesto amb desídia. Ja he passat els 50 metres que em separen de la meva taula. Són les 6.02am. Els meus superiors ja fa estona que hi són. No em saluden, no em diuen: Morning Sir. Només se senten dits enèrgics que aixafen tecles d’un teclat de colors. Només aixequen el cap per mirar una de les 4 pantalles planes que tenen al davant. Deixo l’abric, em trec el barret, m’assec. Toco el ratolí i les 4 pantalles s’il·luminen i una finestra em demana el meu nom i el meu password. El meu nom és /jrago/, el meu password no us el puc revelar, em posaria en seriós perill. Name accepted. Les 4 pantalles canvien de color, ara són blau cel. Contrasten amb la negror del cel de nodnoL. Són les 6.04am. Haig d’afanyar-me. Clico a la icona de Tibi Lumper. Enter your name and password. Teclejo /jrago/ i introdueixo el meu password. Una finestra s’obre i em demana la meva identificació dactilar. Allago la mà dreta i poso el meu dit índex en un lector d’empremtes dactilars. Passen 10 segons. Un espiral es dibuixa a la pantalla de més a l’esquerra. És el meu dit índex sent escanejat. Finger print accepted. Welcome to Tibi Lumper /jrago/. Have a nice day, em diu la pantalla de més a l’esquerra. Les altres 3 s’han tornat de color negre i esperen ordres pacients, afamades. Són les 6.06am. Comença un nou dia a Tibi Lumper. /Jrago/ logging off >.

London sweet home

Familiars i amics

Visc a London. Ciutat cara. Ciutat gran. Ciutat cosmopolita Ciutat multiculticultural. Ciutat on els trens i metros funciones. Ciutat on la gent conduiex al revés (entre d’altres coses que fan al revés) i els autonusos són vermells i de 2 pisos. Ciutat amb 13 línies de metro.

Començaré parlant-vos del meu barri. L’àrea on visc amb la Laia (la meva companya classe, de pis, de feina i de viatge) es diu Southbank per la sencilla raó que està situada al sud del sacrosant Bank of England i també al sud del Tàmesis. Borough, el nom de la sub-zona on ens allotgem. És un territori tranquil, sense cotxes, ni massa botigues però prop de 2 línies de metro i dins la City (com mola dir que vius a la City ... la gent et mira com ooooh, vius a la City !!) (Nota de l’autor: la City és la zona 1 de London per la que et pots moure pagant només bitllets d’una zona al metro i al bus ... Estalvies pasta, mooolta pasta !!).

Vivim en un edifici una mica cotxambrós però acollidor (un eufemisme per dir que es cau a trossos). Si no sabés que estic a London em pensaria que estic a la ONU, a New York, ja que els meus veïns són negres, grocs, vermells, color de gos quan fuig i una mica de tots colors. És com l’arc de sant martí al teu edifici i el millor és que no he vist encara veïns blancs ( ? ) però dono fe que existreixen perquè pel carrer es veuen de tant en tant.

El pis està prou bé. Té les seves cosetes que no funcionen però suposo que com tots. Entre les principals mancances hi ha la zona de la dutxa. A veure, com us ho puc explicar perquè ho entengueu. El pis deu està pensat per gent de màxim 1’80 cm perquè la manguera de la dutxa no arriba a passar per sobre el meu cap. Provant de dutxar-me ajupit em va agafar un atac de ciàtica i vaig decidir canviar el mètode i optar per la solució cutre i pràctica ... posar una tamboret a dins de la banyera i dutxar-me assegut. Em sento una mica ... llei d’ajuda a la dependència però he aconseguit que l’aigua m’arribi al cap sense haver de fer posicions de contorsionista. Els meus ronyons estan de festa major.

Ups com m’he allargat amb el tema de la dutxa ... bé la feina va fent (que és una altre eufemisme per dir que anem de puto cul aprenent programes nous i un llenguatge que sembla el de les pelis del James Bond però ja us explicaré amb més calma quan pubgui i llavors

ñkjghñgjnvrqnbvórgbnhqvhkjfhñWKLGHÑ´Wogh´lghw´lkghnlrekgvnrvnn

ERROR IN MESSAGE

/Jra go/ logging in > Hola. Vosaltres no em coneixeu. El nom que m’ha estat assignat és /Jra go/ i el meu password no el puc revelar. Segurament coneixieu l’antiga versió de mi mateix, un tal Joan Ramon Armadàs que vivia a Valldoreix. Jo sóc la seva nova personalitat en hores de feina. Treballo a una ciutat de la qual no puc revelar però que anomenarem nodnoL. La meva feina es desenvolupa al districte financer en una empresa de la qual no puc revelar el nom però anomenarem Tibi Lumper. No us puc dir a què es dedica l’empresa però només us cal saber que està posada en tots els racons de l’economia mundial. Macro, micro, borsa, petroli, divises ... No us puc donar més dades ja que estic escribint aquest missatge d’amagat. A l’edifici on desenvolupo la meva activitat laboral hi ha càmeres per tot arreu i uns codis de seguretat i vigilància molt estrictes. No sé quant de temps podré estar escrivint sense ser detectat per un dels agents. Avui només un puc explicar com és la meva extensió. Estic a la planta segona d’un edifici de set pisos. Tot l’edifici, dissenyat per Norman Foster, pertany al senyor Lumper, que a més és alcalde d’una ciutat que té el nom en clau de avoN kroY. La meva taula, impersonal, freda, buida té un teclat de colors i 4 pantalles planes d’ordinador. Un lector d’empremtes digitals em deixa accedir al programa propi de Tibi Lumper i a partir d’aquí comença la meva jornada laboral. 9 hores x 5 dies = 45 hores setmanals. Pausa per dinar: indeterminada. Pausa pel cafè: inexistent. Pausa per fumar: aquí no es fuma ... es treballa. nodnoL és la capital d’un país seriós i no hi ha temps per banalitats. També hi ha un telèfon amb més botons dels necessaris i encara una altre pantalla més petita on surten imatges i dades macroeconòmiques. La meva extensió és la FSO2-180. Es diferencia de la de la meva esquerra per un sol número FSO2-181 i de la meva dreta també per un sol dígit FSO2-179. Amb això vull dir que a la planta 2 hi ha com a minim 181 extensions com la meva, amb les 4 pantalles planes i la mateixa buidor i impersonalitat. 4 per 181 = 724 pantalles. Miri on miri hi ha extensions com la meva i els treballdors interactuen moguts per una estranya sinèrgia que els empeny a desenvolupar les seves tasques, cada dia les mateixes, amb una desmoralitzant monotonia. Soroll de tecats, telèfons que sonen, tolons que repiquen i converses en idiomes estranys són l’ambient normal de la oficina. No hi ha parets, no hi ha despatxos. M’encantaria explicar-vos una mica més del que passa a Tibi Lumper però s’acosta un guarda i si no veu gràfiques a les meves 4 pantalles pot molestar-se i fer un informe al meu superior. Haig de penjar ... /Jra go/ > logging off