A la recerca de l'Eterna Joventut

Què faries si poguessis salvar la teva dona d’un càncer terminal però per fer-ho haguessis de renunciar a passar els seus darrers moments amb ella? Pots jugar a ser Déu i evitar la mort tot cercant La Font de la immortalitat? Aquest és el plantejament d’una pel·lícula que es divideix en tres històries connectades entre si pels mateixos protagonistes. El càncer de l’Izzi i la lluita d’en Tom per aturar-lo, es combinen amb un relat fantàstic que ella escriu abans de morir i la batalla interior que té ell dins el cap.

The fountain vol aprofundir en el mite de l’Eterna Joventut. Però no ho fa de manera lineal o convencional. Ha creat tres móns paral·lels que s’entrecreuen i configuren un magnífic viatge surrealista amb la mort com a rerefons. Tot un seguit de passions, dilemes, tragèdies i reflexions acaben desembocant en una sola idea: l’acceptació que tots, tard o d’hora, ens arribarà el moment de deixar aquest món.

Darren Aronofsky va sorprendre critica i públic amb Pi (1998) guanyant el premi al millor director al Festival de Sundance de Cinema Independent. Poc més tard, en la mateixa línia imaginativa i original, va presentat Requiem for a dream (2000) una inquietant cinta on la droga i els fàrmacs destrueixen cruament tots els personatges del film. Molts esperaven, després de set anys d’absència, el nou metratge del director novaiorquès i no hauran quedat decebuts.

The Fountain manté un llenguatge viu i transgressor i representa una forma d’expressió cinematogràfica fresca i molt cromàtica. Els dos protagonistes donen el millor de si en la pel·lícula i li sumen un al·licient a un film que ja és atractiu per si sol. Hugh Jackman firma la seva millor interpretació fins el moment i Rachel Weisz manté el nivell que li va valer una nominació per l’adaptació al cine de la novel·la de John Le Carré The constant gardener (2005).

Pros → La bellesa visual, els actors i el guió.
Contres → L'abús del surrealisme al principi i final del film. Cal estar predisposat a veure una pel·lícula d'aquest tipus, que no agrada a tot tipus de públic.
Veredicte → ***

L'ombra de Maragall

En Pasqual ha esclatat.

Des de el seu esvoranc solitari al socialisme-federalista català (i espanyol) ha dit el que fa temps que pensa però no podia expressar en veu alta:

1) L’Estatut és una enganyifa i una burla sorneguera ja que la Costitución Española segueix sent una llei de pedra incorruptible. El marc constitucional és el mateix des de 1978 (!!!) i sota aquest jou va sortir a la llum el flamant Estatut de la Moncloa (Made in MAD, com l’exposició de l’Esperança).

2) Els amics de l’ex president el van deixar una mica de banda alhora de la reelecció i el van fer sentir incòmode i rebutjat. I és que ZP i Montilla (o Montilla i ZP) són els autèntics governadors de Catalunya. Però no des del novembre de 2006; ja ho eren quan en Maragall era president. Un president titella amb fils que l’estiraven des del PSC, des del PSOE, des d’ ERC i també des d’ICV.

Pobre ex Molt Honorable. Fa fins i tot llàstima. Abandonat, exiliat, arraconat, contradit i menyspreat. Des de les vísceres li surten ara tots els mals i les penes. I voleu que us digui una cosa. No m’estranya gens. Tots l’han burxats de tots costats. Des de dins del seu propi partit i des de fora (fent-se fotos amb els seu millors amics o amb excursions a Perpinyà i Jerusalem).

Pasqual, si vols venjança tens dues opcions. Truca en Clint Eastwood o fes el teu anhelat Partit Demòcrata i erosiona els que eren els teus amics. Si t’ho proposes et pots fer un forat a la Política Catalana altre cop. Ara bé, tria millor les companyies ...

Visca Catalunya !!

Sol solet, vine'm a veure que tinc fred

El sol s'apaga i a La Terra refresca massa. Un grup d'astronautes d'arreu del món (latinos europeus, asiàtics i curiosament ningú de color) es dirigeixen cap el sol per detonar una bomba de la mida de Manhattan que reactivi l'astre rei.

Així, ràpidament, aquest és l'argument de Sunshine, la nova pel·lícula del versàtil Danny Boyle, responsable (entre d'altres) de Trainspotting i 28 Days Later. La veritat és que ja podem avançar que aquest film no suposa un pas endavant en la seva peculiar carrera.

Les dues primeres parts de metratge són d'allò més convencional. Les típiques seqüències de pel·lícules espacials d'herois que han de salvar el món o fer una gesta galàctica impossible. Els clàssics probelmes psicològics d'estar lluny de casa, les avorrides averies de la nau, les morts innecessàries ...

No és fins el darrer terç que Sunshine ens sorprèn amb un gir argumental que la converteix en deixeble directa d'Alien, el film de culte del mestre Ridley Scott. Llavors, Doyle ensenya que encara pot fer bon cine i treu les virtuts que tan ens van sorprendre a la mencionada 28 Days Later.

Els efectes especials i la música són força mediocres i els actors no posen gaire interès en una pel·lícula que no es pren gaire seriosament a si mateixa.

Pros → La sorpresa del final que agafa l'espectador descol·locat.
Contres → És previsible i no aporta massa novetat al gènere.
Veredicte → **

La màgia de la Diada

Sant Jordi és tradició,
és amor i és passió.

Sant Jordi és oci,
és cultura i, a voltes, negoci

Llibre, primavera i rosa
i la Diada més formosa.

La flor per les noies, la lletra pel nois
això fa que no tots estiguin cofois.

La cultura no té nom ni sexe,
encara que sigui complexe.

Però el que per Sant Jodi torhom espera
és sortir al balcó i penjar la senyera.

You talking to me?

Qui és Travis Bickle ?

SATISFACTION !!

Ja està els Rolling Stones han exhaurit les entrades de Pista pel seu concert a Barcelona del 21 de juny.

La reventa està en marxa tant pels despistats com per la gent sense cor que s'aprofita dels primers.

Ha costat més que The Police però els inesgotables fan 5 concerts a la Península Ibèrica i passen per Barcelona cada 2 x 3.

Ara nomjés queda esperar el gran dia i veure un dels directes més salvatges que hi ha. Jo encara no els he vist mai però aquest cop m'he regalat l'entrada i espero quedar ple de ... SATISFACTION !!

Exhaurides les entrades per The Police a Barcelona

N'hi ha molts que s'han quedat "so lonely". En 9 hores s'han esgotat totes les entrades pel concert que farà The Police el dia 27 de setembre a l’Estadi Olímpic.

El ServiCaixa, la centraleta de trucades i el web d’Internet han quedat saturats per l'allau de peticions que des de les sis del matí han fet els fans el grup. A les 3 de la tarda s'ha penjat el cartell d'exhaurit.

El mític grup britànic va anunciar el seu retorn a la darrera cerimònia dels Grammy va fer pública la seva gira que els durà per tots el racons del planeta. El de Barcelona és l’únic concert que faran a la Península Ibèrica i el mateix dia en que s’han posat a la venda les entrades ja ha començat la reventa. L’entrada més barata, a la zona general, costava 68 € i la reventa ja es paga a 150 €, com es pot veure a la secció de ventes de pàgines web com Loquo.

La Caixa ha rebut moltes queixes pel servei de venda i molt fan s’han queixat de manca d’informació i seriositat de l’entitat financera.

Si us heu quedat sense entrada agafeu un paper, poseu-lo en una ampolla i send an SOS to the world. Potser teniu sort ... Jo ja les tinc !

El Bon De Niro

Que Robert De Niro és un dels millors actors (vius) del cine actual ningú ho posa en dubte. El que desconeixíem és que també com a director té força traça. Suposo que ha après dels mestres amb els que ha treballat i ho demostra a la seva segona pel·lícula The Good Shepherd (traduïda a l’spanish com El buen pastor). El retrat dels primers passos de la CIA i la història d’un dels seus primers membres, encarnat per un més que correcte Matt Damon, li serveix a De Niro per demostrar que darrere la càmera ho fa tan bé com al davant.

El film és fred, dens i fins i tot un pel feixuc, sobretot per la complexitat de la temàtica. Però la màgia radica en com el director aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador en tot moment en una pel·lícula de quasi 3 hores sobre els ets i uts de la política exterior americana durant 3 dècades. Diàlegs amb selecte estructura arquitectònica, imatges de gran bellesa visual old fashion, flashbacks justos i ben posat al relat ... tot plegat fan que no t’avorreixis i degustis les escenes a plaer. Haurien de donar una copa de cava abans d’entrar al cine per fer el metratge encara més saborós.

L’ajut dels actors és fonamental. Matt Damon està molt encertat fent d’home de gel amb les ulleres més lletges del món. Sap captar la cruesa del seu personatge i buidar-lo de humanitat com requereix el paper. Ni una sola llàgrima, com ha de ser. William Hurt, John Turturro i el propi De Niro donen el toc glamourós i deixen bon sabor de boca a cada pla on apareixen. I l'Ondulada Jolie ensenya la seva cara maca i no té gaire espai per lluir-se. Encara ha de demostrar molt ...

El cert és que tota la pel·lícula és una espècie de versió de El Padrino amb la CIA de teló de fons. Els personatges, les al·legories, la sang i la traïció tenen un inequívoc sabor a màfia. No oblidem que en Robert, aquí on el veiem, ha encarant al sagrat Vito Corleone i això deixa marca.

Pros → El ritme no decau, la posada en escena, i la majoria dels actors.
Contres → Dóna per sabut què domines la història dels EEUU a la perfecció, cosa que provoca molts espectadors desconnectin aviat i no entrin en l’embruix de la pel·lícula.
Veredicte → ****

Ciutadans de segona

TeleMadrid, l’equivalent de TV3 a la Comunidad de Madrid, ha emès un programa titulat “Ciudadanos de segunda” on expliquen que fem els dimoniets catalans per discriminar, marginar i gairebé exterminar els castellanoparlants.

La persecució i segregació nazi que les escoles catalanes practiquen amb els alumnes que no parlen català és digne del circ romà (lleons i tot), segons la TV pública madrilenya. El documental, fet per la productora El Mundo TV també s’atreveix a parlar de la justícia, el futbol i el comerç sempre amb la fórmula (castellà) víctima – agressor (català).

Veient la peça de 45 minuts la veritat és que més que indignació m’ha provocat llàstima i preocupació. Preocupació perquè hi haurà molts madrilenys que se’l creuran. Confiaran en la seva TV pública i es quedaran amb una idea de Catalunya que riu-te de Ruanda i els hutus i els tutsis. I llàstima perquè l’“Esperanza” del PP de Madrid de guanyar vots amb aquestes tàctiques vils no pot provocar res més que pena.

Els bons (víctimes) de la pel·lícula són (retoc de tambors):

• Francisco Caja (uuuue) (el “filòsof” de la llengua)

• Albert Boadella (uuuue) (no es de Ciutadans aquest bon home?)

• Arcadi Espada (uuuue) (ups, si també és de Ciutadans)

• “Immigrants” canaris i italians que no aconsegueixen que els seus nanos estudiïn en la lengua de todos.

Els dolents (agressors lingüístics) són Joel Joan, Miquel Calçada, Joan Laporta i el cap de la Coordinadora d’Associacions per Llengua, David Vila. Ells, simplement defensen que si vens a Catalunya aprenguis català de la mateixa manera que si vas a França aprendràs francès.

La veritat és les càmeres ocultes per demostrar l’aparheid que fem els catalans i les declaracions de nens dient que, al pati, si parlen en castellà els insulten i marginen, no tenen desperdici. Per no parlar de la absurda idea que els col·legis catalans ensenyen independentisme i nacionalisme als alumnes per la força. Els arguments són de l’estil: "en el colegio de mi hijo hay un mapa del mundo y uno de los Paises Catalanes y claro España no está por ningún lado".

Mireu, senyors (i senyores) de TeleMadrid i senyors i (senyores) oprimits pel català, com diu en Mikimoto al documental si no voleu parlar català potser que, amb tots els respectes, MARXEU!! I això no és xenofòbia o racisme és una qüestió de respecte i deferència pel teu país d'acollida Com s’ha dit si vas a França t’adaptaràs al francès, oi? Doncs si vens a Catalunya, ho sento, però aquí parlem català.

Oh benvinguts!! Passeu, passeu ...

Hola sóc el JR i tinc un blog.

Fa uns mesos no sabia ni que era un blog i ara em trobo fent les primeres línies del que serà una espècie de diari on line, on se suposa que hauré de penjar les meves impressions sobre el món, i tal.

Doncs som-hi! A partir d'avui començo una nova relació (amor-odi) amb el bell món de la informàtica. Una relació que, des del primer dia, és pública i tots podreu consultar, criticar, lloar o ignorar.

Ja que vosaltres m'heu demanat que entri ... jo només us puc dir:

Oh benvinguts!! Passeu, passeu ...