Apa, ja està. S’ha acabat el show. Els Jocs Olímpics han estat, en una paraula, la polla !! Treballar entre els esportistes, els Comitès Olímpics compartir les seves pors i les seves alegries i explicar-ho tot ha estat per mi una experiència religiosa. Durant 25 dies no he tingut vida. Estava totalment hipotecat anant amunt i avall amb la meva moto per currar o aprofitar l’explosió de Pequín durant els Jocs. En total vaig anar 4 dies a la vila olímpica i vaig poder colar-me en moltes competicions: handbol, boxa, atletisme al niu d’Ocells, la final d’hoquei i el plat fort que va ser la final de Bàsquet Ejpanya – USA. Els Gasols, Navarro i companyia van posar els ianquis contra les cordes i el meu amic John els tenia per corbata. Va ser un partidàs ple de punts i basquet volador ... veure els NBA en directe val la pena !!
Els meus contactes dins el Comitè Olímpic Espanyol m’aconseguien entrades molt barates i podia fins i tot portar col·legues amb mi a compartir el “somni olímpic”, ja sabeu 同一个世界 同一个梦想 “One World One Dream”. I per la nit sempre tocava festa. Pequín vessava vidilla per tot arreu. Veies els atletes amb les seves acreditacions grogues penjades del coll passejant-se per 三里屯 Sanlitun (la zona de festa dels occidentals) perquè tothom veiés que eren atletes i tinguessin més opcions de lligar. Però si ets de l’equip femení de la selecció brasilera de volei platja et lligues el que vols, mentre que si ets de l’equip eslovac de llançament de martell ho tens difícil tant si ets noi com noia. Ser una bèstia de més de cent quilos amb un coll de 50 cm de diàmetre no juga a favor del teu sexapil (que s’escriu així – sexapil). Amb tot, els xinesos han acabat contents dels seus Jocs. Orgullosos i treient el pit estan segurs que s'han currat uns Jocs tremendos. L'ambient al carrer sempre era festiu amb banderes xineses per tot arreu i xinesos repartint nacionalisme per Pequín a dojo. Zhong guo jia you !! (que vindria a ser una cosa així com Força Xina!!)
Els que no érem olímpics ens conformàvem a fer una birra barata i seure al pedrís de Sanlitun a veure passar les russes, les brasileres, les noruegues i les atletes d’aquests exòtics països on la crisi immobiliaria no ha afectat les seves vides. Era millor que quedar-se a casa veient el resum que cada dia feia la Tele xinesa sobre quants milers de medalles havia guanyat la Xina aquell dia. Els mal parits (amb tots el meus respectes) ho han guanyat tot !! 51 medalles d’or. Anaves a pixar i quan tornaves ja veies una altra bandera xinesa hissada i un xinorri penjant-se un or. Era un no parar.
Però ja sabeu que tot el que és bo s’acaba. Dallas i Magnum es van acabar i els Jocs Olímpics de Pequín també tenien una data de caducitat. Amb una cerimònia de clausura també increïble la Xina passa la bandera olímpica als meus amics anglesos (que van fer autèntica pena amb la parafarnàlia estúpida que ens van oferir a la cerimònia de clausura). Ara hi ha els Teniet-olímpics vull dir els Paralímpics, que són com un ressopó per entretenir el personal un mes més. Aquí estarem per veure que passa.
Doncs ja veieu que la vida torna a la normalitat. Tardes al bar fent cafès per més de 2 euris. Tornar a les classes de xinès per millorar les meves converses pobres de contingut. La solitud de Sanlitun sense sueques ni brasileres. El menjar de Hutong amb els amics catalans. Els partits de ping-pong amb els veïns. En fi totes aquestes petites coses que fan de Pequín un lloc agradable per viure. La gent no comprèn què ens ha picat als que vivim aquí però la veritat és que estem tots encantats. A més estem aprenent la llengua del futur (espero que ho sigui perquè sinó estem fent tots el gilipolles trencant-nos les banyes amb aquest idioma impossible). Quan tornem serem unes bèsties i les empreses es barallaran per nosaltres. Serem com el Messi en els nostres sectors. A mi m’han trucat ja el principals diaris del món mundial: New York Times, la revista Time, Le Monde i el Punt edició comarques del Vallès. No sé quin triar. Algun consell?? El millor de l'oferta d'El Punt és no cau lluny de casa ...
Per cert, estic preocupat per la manca de comprensió i solidaritat pels meus “articles seriosos”. Només us mola el blog quan escric parides ... ànimes dolentes i cruels les vostres. Mal raig us parteixi i el cap us esberli !! És igual, accepto el meu fracàs com a periodista seriós i seguiré la via de l’estupidesa articulistica que es veu que agrada més. Em dec al públic i si vol sang ... els has de donar sang.
Així que com que no hi ha gaire coses més que explicar passo directament a l’autèntic protagonista del blog aquest any que és
El xinorri de la setmana !!!!!!!!!
El motiu del premi d’aquesta setmana és obvi. Quin tipus de ment retorçada s’ha de tenir per pelar el pobre nano amb l’estrella comunista !! Mao va deixar molt xinesos amb els valors canviats i una autèntica confusió cerebral permanent. Aquest país necessita alguna cosa però no sé encara ben bé què ... potser un president com el nostre ... mai se sap.
També rebo pressions per recuperar l’aclamada secció de
Sant Cugat no és Beijing !!!!!!!!!!
Hora de passar pàgina. La Xina ja ha estat olímpica i els ulls del món començaran ara a mirar cap a una altra banda amb la sensació que s’ha superat la prova amb nota. Pequín ens ha deixat en Phelps i en Bolt per la història i ens ha presentat la nova Xina esportiva de les 100 medalles, 51 de les quals d’or. Costarà fer-los baixar del podi. Els catalans també han brillat amb llum pròpia i han complert les expectatives emportant-se força metalls a Catalunya. És molt difícil incloure-ho tot en fer balanç però hi ha aspectes dels Pequín 2008 que mereixen ser especialment destacats.
Mirant-ho amb ulls positius el millor han estat les competicions. Unes instal·lacions senzillament perfectes i uns atletes que han batut les millors marques mundials són la cara més amable dels jocs juntament amb les genials cerimònies d’obertura i clausura que van deixar tothom amb la boca oberta. El més trist ha estat veure els estadis estaven mig buits. Entre els compromisos dels diferents comitès olímpics, els dels patrocinadors i els espavilats de la reventa han acaparat la majoria d’entrades deixant molts xinesos amb les ganes de compartir el somni que Pequín volia compartir tal com deia l’eslògan de la olimpíada. Ara els atletes ja han tornat i les flors que decoren els carrers de la capital de la Xina es pansiran aviat. Els Jocs han estat per aquest gran estat oriental la prova que un país en desenvolupament també pot pujar al podi amb els millors. I no només en la vessant esportiva.
La notícia de l’accident aeri de Barajas va agafar per sorpresa a la majoria dels atletes a Pequín. Jo mateix me’n vaig assabentar quan un dels jugadors de la selecció d’handbol m’ho va explicar després de parlar amb la seva família celebrant l’accés a les semifinals de la olimpíada. A Pequín els esportistes han vingut per lluitar per les medalles i donar el màxim físicament. Malgrat el seu compromís amb la pràctica esportiva ahir a la capital de la Xina es va veure el costat més humà d’alguns d’aquests atletes. El Comitè Olímpic Espanyol va organitzar un acte de suport a les víctimes de la tragèdia de Madrid i dos autobusos sencers plens d’esportistes van sortir de la vila olímpica per sumar-se a aquella senzilla mostra de solidaritat a milers de quilòmetres de distància.
La nota negativa de tot plegat l’ha posat el Comitè Olímpic Internacional que va denegar la petició del COE de fer onejar la bandera espanyola a mig pal a la vila olímpica. Argumenten que també se’ls va denegar a Geòrgia, que volia plorar les seves baixes del conflicte bèl·lic, i als Estats Units després que un ciutadà americà fos assassinat a Pequín. No poden fer excepcions, va explicar Jacques Rogge al director del COE Alejandro Blanco. Però malgrat que també havien prohibit l’exhibició de crespons negres les atletes Maria Vasco, Beatriz Pascual i Maria José Povés van córrer la seva prova lluint la seva solidaritat mentre suaven la samarreta. Va ser un petit detall de rebel·lia que ningú ha vist amb mals ulls.
Aquesta faceta capitalista de l’atleta no la compartia tothom i ahir algunes converses insinuaven a Pequín que si enlloc d’haver-se passat tanta estona omplint-se la butxaca, hagués estat preparant-se a consciència per la cita olímpica, la Xina hagués repetit medalla en 110 metres tanques. Ningú no sabrà mai si la lesió del corredor xinès es deguda a la manca d’entrenament o fruit de l’atzar però el que sí està clar és que no tornarem a veure Liu Xiang a les llaunes de Cocacola. La Xina olímpica de 2008 té una pila de icones noves que adorar. Amb més de 60 medalles a la desena jornada la Xina té herois nacionals per donar i per vendre.
Això és de bojos!! Pequín bull i la Xina s’enfila al medaller com una mala cosa. Però aquest post no és per parlar de resultats sinó per explicar-vos la meva experiència periodística als Jocs. Escric avui, dia 17, novè dia dels Jocs perquè fins ara no he tingut temps de viure. Des que aquell xinès volador va encendre la flama olímpica aquí ningú no para quiet. Primer van venir els polítics. L’Hereu va vendre la moto del Global Sports Forum de Barcelona i es va vanagloriar d’acollir els europeus d’atletisme l’any 2010. L’endemà va ser en Gallardón el que va ensenyar les mil meravelles de Madrid 2016 (que, no dubteu, serà un altre 'olimpíada interruptus' com el seu intent del 2012) i entre mig va venir en Moratinos a inaugurar una exposició de Picasso. Molt de politiqueig. Tots saben que ara mateix toca estar a Pequín i que si tens una moto per vendre la capital de la Xina és el millor aparador per fer-ho.
Com a bon periodista que aspiro a ser em tocava estar al mig de tota la venta de moto i no perdia cap ocasió per colar la meva Cannon 400-D en tots aquests events. Estar entre els mandamases t’obre moltes portes periodístiques i la primera que es va obrir la vaig aprofitar per entrevistar en Samaranch. 88 anys i un cap clar i ordenat com una cala solitària de la Costa Brava. Se’l veu feliç i animat però sobretot està content perquè la Xina està complint el seu somni i està fardant davant del món sencer de modernitat i d’equip olímpic. Parlar amb en Samaranch durant cinc minutets va ser tot un orgull. És una persona que ha fet molt per Catalunya i tots sabem que sense ell Barcelona no hagués estat olímpica i sense els Jocs no haguéssim tingut mai les riuades de turistes que 16 anys més tard encara inundant la Rambla i es posen cecs a la Plaça Reial.
Ja m’he tornat a posar seriós ... cagundena! Bé, tornem al catxondeo. La meva cobertura dels Jocs va començar gastant molta pasta en telèfon per aconseguir la llista daurada. En aquest paper només hi havia telèfons però eren els dels caps d’equip de tota la delegació ejpanyola a Pequín. Tots sabeu que el meu periple per fer de Tintin a la Xina amb una acreditació i un visat no va ser tasca fàcil (us remeto a la història de Mongòlia). Els xinesos això de “Beijing welcomes you” no ho apliquen si ets periodista. Però per sort la gent del Comite Olímpic Espanyol (COE pels amics) entenen que els Tintins estem aquí per currar i no per despotricar de la Xina i lloar el Free Tibet. Amb la llista daurada vaig començar a contactar amb els caps d’equips i aquests em passaven als esportistes per fer les declaracions pertinents. Parlar amb cada esportista català que fes o desfés alguna cosa olímpica era fet noticiable per mi.
Però ens van ensenyar a la Universitat que has d’estar al costat mateix de les fonts d’informació així que se’m va ocórrer intentar entrar a la Vila Olímpica per tenir els esportistes a cop de micròfon. Una tal Amparo del COE em va fer un passi de visitants i així va ser com vaig aconseguir entrar al lloc més controlat de Pequín després de Tian’anmen. La vila està rodejada per una doble tanca metílica vigilada pels militars que estan allà palplantats cada 100 metres. Per entrar se’t queden el passaport per assegurar-se que surts i et donen una acreditació per accedir al que diuen ‘zona internacional’. Allà no pots fer gaire cosa més que comprar parides de merchandising olímpic. Per entrar a la zona residencial t’ha de venir a buscar algú de l’equip ejpanyol que després t’haurà d’acompanyar fins i tot al WC ja que ets un dels pocs pringats dins la vila que no té l’acreditació groga que et dona accés a tot, tot i tot. L’Amparo (un sol de dona que m’ha facilitat la feina moltíssim) em va fer de cangur al principi però després ja em va deixar quedar-me davant l’edifici de la delegació spanish sense cap corretja lligada al coll.
Allà assegut a la gespa amb el portàtil veia passar en Deferr, Almudena Cid, Robredo, els germans Gasol, en Nadal, en Paquillo ... TOTS vaja. Però el shock més gran me’l vaig endur quan passejant després de guanyar dos-centes medalles va aparèixer en Phelps!! Vaig fer-me el grupie i no vaig desaprofitar l’ocasió per demanar al seu company d’equip yankee (que possiblement també ha guanyar 3 o 4 ors) que em fes una foto amb el paio amb més medalles d’or de la història.
Va una mica del subidón però quan ho guanyes TOT i a sobre fas nous records del món a cada cursa suposo que tens dret a anar una mica de sobrat i creure’t que ets el puto amo.
El meu primer dia a la vila va ser molt fructífer. Vaig currar força i a sobre vaig conèixer la meitat de la delegació ejpanyola. A destacar els nois del waterpolo (11 catalans de 13 membres de l’equip) molt bona gent i uns catxondos tots.
És divertit que a mitja entrevista un dels tios pari de parlar del partit i et digui (en català) “wow quin cul té aquella brasilera. Hi ha cada pollastrota a la vila ...”. Per molt bons que siguin en els seus esports allà tots són persones i davant del moviment de cul d’una brasilera olímpica passes del periodista que t’està preguntant xorrades sobre un partit que ja has oblidat.
Entremig de les notícies he pogut escapar-me a veure un parell de competicions. Amb el meu amic John vam veure Boxa i vam comprovar com s’ho han currat els xinesos posant al dia la ciutat i les instal·lacions esportives. El Workers Gimnasium lluïa a casa racó i vam tragar-nos tres hores de tios fonent-se de castanyes fins que el rellotge s’atura. Apassionant la boxa. Quan portes 15 combats seguits vols que o s’acabi ja el 16è combat o que el paio de Tayikistan li arrenqui el cap d'una hòstia al de Togo per animar una mica la monotonia dels cops de puny. Més distret va ser el dia de l’atletisme. Si el Workers Gimnasium era digne de veure l’Estadi Olímpic és una cosa fora de sèrie.
No només està perfectament acondicionat pel públic i els atletes sinó que a més és una autèntica obra d’art. Tota la zona del voltant està plena de xinesos feliços celebrant els jocs a tota hora i a tot arreu. Hi ha banderes xineses pertot i aquí tots viuen el somni olímpic amb furor.
Jo seguia amb el meu somni periodístic i l’endemà tocava tornar a la vila. Era el dia del gran partit de bàsquet USA – Jpain i havia de fer un article d’avantmatx amb els catalans de l’equip olímpic opinant sobre el duel. Esperant a la gespa veia passar atletes koreans, australians, gavatxos, russos fins que per fi van baixar els del bàsquet. Els vaig deixar 5 minuts de marge i vaig atacar a Ricky Rubio (que amb 17 anyets és el fiera del bàquet català). Després en Marc Gasol em comentava que de por a l’equip yankee res de res (pobrets innocents, encara no sabien que els americans els farien puré aquella nit). I mentre en Marc cantava la canya el seu germà gran va aparèixer corrents del no res i s’hi va tirar a sobre. Jo amb la meva llibreta apuntant les declaracions mentre els dos germanets de dos metres es rebolcaven per la gespa com a cadellets. I així va ser com vaig entrevistar en Pau Gasol: assegut sobre el seu germà Marc que intentava llegir un llibre amb un bèstia parda al damunt. En Pau deia que tampoc li feien por els americans, que ell els coneixia bé i que si jugaven bé podien guanyar (quanta fe Pau). Amb les declaracions extres d’Àlex Mumbú i Raül López ja tenia material per la notícia i vaig deixar que en Gasol fos assetjat pels voluntaris i treballadors xinesos de la vila.
Acabada la notícia vaig tornar a la gespa i vaig trobar-me en Rafa Nadal amb el seu portàtil estirat a la gespa sense gaire fans pul·lulant pel voltant. Aquesta és la meva vaig pensar. Tenia en ment un article sobre com ell i en Gasol són atossigats a cada moment i la veritat és va ser molt amable i em va dedicar 5 minuts dient que no li importa firmar autògrafs i ser ultratjat pels fans (quanta mentida Rafa). Vaig demanar uns autògrafs de tots pel meu germà i cap a casa: el segon dia a la vila havia acabat.
Demà hi torno així que ja seguiré explicant trapelleries periodístiques aviat.
Per manca de temps dono vacances olímpiques a la secció de Sant Cugat no és Beijing però no puc deixar de delectar-vos amb la secció estrella de la temporada:
El Xinorri de la Setmana !!!!!!!!!!!
El peque aquest té la medalla de la setmana per desafiar els 40 graus de la capital xinesa davant de la Piscina Olímpica. Ell no pot entrar dins i remullar-se com en Phelps així que fa les seves pròpies olimpíades fora al carrer refrescant-se sota el sol assassí.
